Miro I i la comtessa Avane
Besalú Comtat Pirinenc (VII): Miro I i la comtessa Avane.-A la mort d'en Guifred I, ocorreguda el dia 11 d'agost del any 897, en una topada amb el sarraí senyor de Lleida, va heretar el marquesat el seu fill Guifré, conegut també per Borrell I de Barcelona, el qual governà els nous estats reconquerits pel seu pare, junt amb el germà Sunyer (1); el Comtat d'Urgell passà a l'altre germà Sunifred, i els estats de Cerdanya-Conflent i alta Vall del Rosselló foren governats per en Miró I. Com a comte de Cerdanya, el 18 de febrer del any 904, en Miró va presidir un judici en el qual els homes Renald i Biatari van reconèixer a Hictor, mandatari de l'abadessa Emma, que les terres i cases que posseïen "in comitatu Cerdaniense, in valle Petrariense" (Vall de Ribes), "in villa que dicitur Stegale", pertanyien al monestir de Sant Joan de Ripoll (Ripolles) per escriptura de la monja Gurguria, "exceptis ipsa hereditatem de domna Winidilde, cometissa, condam (la NOTES 1.-El primer fill d'en Guifré i Guinidílda va seguir la carrera eclesiàstica. Es deia Rudolf, com el seu oncle el comte de Besalú. 10.-Prósper de Bofarull: Los Condes de Barcelona vindicados, vol. I, págs. 88-90. (D'un pergamí de la pabordia d'Aja). 
difunta esposa d'en Guifred I), per ipsa domum, qui est in villa que dicitur Provença, et ipsos campos tres qui sunt de Recosindo" (2). En morir Rodolf, el seu nebot Miró I va unir a llurs estats el Comtat de Besalú-Vallespir. Borrell I, marquès i comte de Barcelona-Ausona-Girona, va traspassar (mort) l'any 912 sense deixar descendència, passant íntegres els seus honors i drets al seu germà Sunyer. És un fet que després de la mort d'en Borrell I el patrimoni comtal apareix dividit, passant a la categoria de "comte i marquès" dels seus estats en Miró I de Cerdanya-Besalú, com es pot comprovar en el reconeixement prestat el 1er. de juny del any 913 per diversos homes del monestir de Sant Joan de Ripoll a favor de l'abadessa Emma "in presencia Mirone et Suniario", "comites et marchiones" (3). Les conseqüències que va portar més endavant aquest fet les podrem apreciar en tractar de! comte Borrell II de Barcelona, fill del citat Sunyer i de la seva esposa Riquilda.
Oliba, fill del comte Rodolf (4), havia estat afavorit amb importants donacions pel rei franc Rodolf (923-936), successor de Carles "el Ximple", duc de Borgonya. El diploma on consten dites donacions és una còpia figurada del segle X, de data il.legible. Diu així: "lllorum fait petio et nostre libuit voluntati concessimus supra dicto Oliba in comitatu Bisuldunense (Besalú Garrotxa) tantum de alode cu... videtur in loco qui dicitur Sancta Pace (Santa Pau) ecclesias duas, una in onore Sancta Maria fundatam, altera vero in honore sancti... cum fines et adiacentias et terminationes earam. In alio loco Romaniano (Romanyà), cum omnibus terminis suis in comitatu ipso... cum fines et terminos earum. In comitatu Rosilione (Rossellò) alodum qui dicitur... drarias, cum fines ei adiacentias... In alio loco Calmicella (Sant Feliu de Calmella) et Carcasense, cum fines et adiacentias earum" (5). Les dues esglésies citades al lloc de Santa Pau no poden ésser altres que les de Santa Maria dels Arcs i Sant Vicenç de Sallent, posades sota la dependència del monestir de Sant Esteve de Banyoles (Pla d´Estany) pel rei Lluís "el Balb", segons precepte signat el 29 de maig del any 877 (6).
Miró I, quart fill dels comtes Guifred I í Guimidilda, apareix
per primera vegada acompanyant els seus pares el dia 24 de juny de l'any 887 en el solemne acte de la consagració del temple de Sant Joan de Ripoll pel bisbe d´Ausona (Osona) Gotmar (7). De Avane o Ava, la seva esposa, senyora molt principal de la Cerdanya i del Rossellò, va haver quatre fills: Sunifred, Guifred, Oliba i Miró. Miró I va morir l'any 927, nomenant usufructuària del patrimoni comtal l'esposa, pel seu vivent, de no contreure nou matrimoni; després d´ella, deixa el Comtat "in potestate de filios meos legitimos", no assenyalant part determinada a quiscun d'ells, insínuant un indivís, com observa molt bé el senyor Ramon d'Abadal (8) . Realment, no féu altra cosa que continuar en els seus estats la consuetud de conservar unit el patrimoni que li va pertocar del seu avi Sunifred, separadament de les terres que en Guifré, el seu pare, va reconquerir pel seu esforç. Així, tots els fills van usar el títol de "comtes", portant la direcció primerament en Sunifred i, successivament, els altres fills.
Deshonora la figura pròcer d'en Miró I el fet de mantenir relacions il.lícites amb Virgilia (9), de la qual tingué un fill anomenat Giscafred i quatre filles: Guilindo, Chixilone, Goltregoto i Sesenanda, a tots els quals nomena i dota en el seu testament atorgat el 13 de juny del any 920 (10).
Ava (Avane) i els seus dos fills majors, Sunifred i Guifred, el 19 de juny del any 941, feren donació al monestir de Sant Miquel de Cuixà (al Conflent), per la remissíó de llurs pecats i per l'ànima de l'espós i pare difunt, d'un alou situat al raval d'Elna, "in villa Fuliano", que manifesten posseir per compra feta a un tal Andalicio (11). L'onze de febrer de l'any següent un tal Legarius i els seus fills Adalbertus, Guatfredus i Teodebertus venen a la Comtessa Avane (Ava) les vil.les de Palau, Molí Vell i Morranyà, i el bosc de Poliger (Politger actualment al terme municipal de Sant Jaume de Llierca), del terme de Montagut Oix (Vall del Llierca) i Comtat de Besalú (12).
El traspás de la Comtessa Avane degué ésser pel gener o febrer del any 962, car consta que el 30 de desembre de l'any anterior, encara féu donació la comtessa al monestir de Cuixà de la Vall de Balaguer (al Conflent), amb les vil.les i vilatges que diu posseir per "decimun senioris mei Domni Mironis Comitis, sive pro hominibus qui homicidium fecerunt de meos homines, sive per comparationem..." (13), i el 26 de febrer de l'any següent els marmessors d'Ava, difunta comtessa, lliuren al monestir de Rípoll un alou a Jou (Llocalou?), Comtat de Besalú (14), i al de Santa Eulàlia d'Elna, Comtat de Rosselló, diverses terres "in serra Sancti Petri" i a "Fenestredo" (15). A l'endemà els propis marmessors donen a Sant Miquel de Cuixà els alous de Prats i Balaguer, acomplint així una altra disposició testamentària de la malaguanyada comtessa (16).
Morta la Comtessa Ava, passà la direcció dels estats al fill major Sunifred, el qual es reservà el govern directo del Comtat de Cerdanya-Conflent i terres del Vallespir i del Rosselló, mentre Guifred passà a usufructuar el Comtat de Besalú. Els germans petits Oliba i Miró restaren de moment sota la tutela del primer.
2.-Arx. Cor. d'Aragó. Perg. 13 (duplicat) del comte Guifré I.
3.-Document desaparegut, que va ésser copiat en 1925 per Ramon d'Abadal i ha estat publicat per F. Udina Martorell: El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX y X, págs. 442 i 443.
4.-Oliba -que no heretà el patrimoni comtal usufructuat pel seu pare-, es va casar amb Elo. Aquesta senyora, ja vídua i usant el títol de comtessa, va fer ofrena de la seva filla Enchilia al monestir de Sant Joan de Ripoll el 4 de novembre del any 955. (Arx. Cor. d'Aragó, perg. 43 del comte Sunifred).
5.-Perg. procedent de l'Arx. de la Casa de Cardona, n.° 189, avui a l'arx. dels Ducs de Medinaceli, a Madrid. = A. Paz i Melia: Archivo y Biblioteca de la Casa de Medinaceli, primera série, pág. 309. = F. Valls i Taberner: Notes per a la història de la familia comtal de Barcelona. El diploma del rei Raül en favor d'Oliba, en "Recull de documents i estudis", vol. I, págs. 193-195.
6.-Josep de la Canal: España Sagrada, vol. XLV, págs. 302-304.
7.-Arx. Cor. d'Aragó, perg. 4 del comte Guifré I.
8.-Ramon d'Abadal i de Vinyals: L'abat d'Oliba, Bisbe de Vic, i la seva época, pág. 35.
9.-Filla, segons diversos autors, dels comtes d'Empúries Deyla i Quintol i germana de Raulo o Raulona, abadessa estada de Sant Joan de Ripoll pels anys 956 al 961.
11.-Pere de Marca: Marca Hispanica, ap. LXXVI, col. 853. (Del Cartulari de Sant Miquel de Cuixà).
12.-Francisco Monsalvatje i Fossas: Colección Diplomàtica del Condado de Besalú, vol XI (2on. de la Colección, págs. 167 i 168).
13.-Pere de Marca: Marca Hispanica, ap. XCVII, cols. 879-880.
14.-Del desaparegut Arx. de Ripoll, segons en Monsalvatje. (Colección Diplomàtica del Condado de Besalú, vol. I, pág. 197). Aquesta donació apareix confirmada al monestir de Ripoll pel rei franc Lotari, el any 982. (Pere de Marca: Marca Hispanica, ap. CXXXI cols. 929-931 ).
15.-Pere de Marca: Marca Hispanica, ap. XCVIII, col. 880.
16.-Id., id., id., ap. XCIX, col. 881. (Publicat per: Juan R. Lejarza) Pròxim capitol: La fi del comte Guifred II.
Meneame
del.icio.us
ARGELAGUER Juan R. Lejarza
Els comtes Rodolf i Riquilda
Besalú Comtat Pirinenc (VI): Els comtes Rodolf i Riquilda.-El dret a disposar els particulars dels feus i de les dignitats reials no havia estat reconegut encara en aquells temps pels Reis Francs, si bé sembla que es practicava per certs nobles del seu reialme. Per aquesta raó o per altres que ignorem, Carles "el Calb", a la mort d'en Sunifred d'Urgell, encomanà el Govern del Comtat de Cerdanya-Conflent a en Salomó, el qual figura com a comte pels anys 862-868 i, més tard, el de Besalú-Vallespir a n'Audegari, conegut també per Otger. Aquest Audegari és possible que fos aquell "Audegario vassus" del comte Guifred ja citat el 850. A prec del dit Comte en Carles "el Calb" va reconéixer, el 22 de febrer del 866, a l'Abat Rimila les "celles" de Sant Vicenç de Sallent i Sant Julià del Monte Agustino (Sant Julià del Mont) del territori bisuldunenc (Besalú), alçades per aquell venerable Abat, al qual va concedir, altrament, el Vilatge de Revidazer (del riu Ser), artigat feia anys per gots i gascons (Pere de Marca: Marca Hispanica, ap. XXVIII).
En lluita oberta amb els seus germans i desitjant Carles "el Calb" obtenir el máxim ajut dels seus fidels en l'expedició que havia projectat—a desgrat dels nobles—contra Itàlia, pel juny del 877 va signar la tan discutida Capitular de Kiersy de l'Oise per la qual disposava que si un Comte moría mentre el fill estigués absent ajudant-lo en l'expedició, el seu fill Lluís, Rei de Aquitània, faria administrar, provisionalment, el Comtat vacant pel més próxim parent del difunt i pel Bisbe Diocesà, fins que ell, de retorn de l'expedició, degudament informat, disposés a favor del fill o del legítim hereu del difunt Comte. En cas de morir aquest sense descendéncia, s'hauria de seguir el mateix procediment amb el parent més próxim.
Els nomenaments a favor de Salomó i Audegari deurien tenir carácter d'interinitat, ja que, després del 877, separat de la Septimània el territori que des de llavors fou conegut per "Marca Hispànica", passá a ésser primer Marqués en Guifred "el Pilós" el qual figura, a mes, com a hereu dels Estats Pirinencs governats pel seu difunt pare Sunifred de Urgell. Es llavors que en Guifred encomanà el Comtat de Cerdanya-Conflent al seu germà Miró, reservant el de Besalú-Vallespir per al seu germá menor Rodolf, com així va succeir. El Comte Guifred passá seguidament a repoblar la Vall de Ripio “qui erat in deserto posita”(Arx. Cor. Aragó. Perg. 3del Comte Miró I de Besalú. (16 de maig del 914) després de la invasió Sarraïna.
En aquell lloc féu alçar en 887 un Convent de Religioses, conegut després per Sant Joan de les Abadesses. A l'any següent fundà el Monestir de Santa Maria de Ripoll, de monjos Benedictins, i des de llavors la dita Vall, junt amb la de Vallfogona, foren tingudes com "apèndix" del Comtat de Ausona (Ausa, Vic) (Així les veiem anomenades: Comitatum Essunense in Villa que nomen vocant Valle facunda (896), Comitatus Eusona in Valle Riopullense (961), i Comitatum ausonense in apendicio Riopullense in Valle Facunda (901). (Arx. Cor. Aragó, pergs. 11, 12 i 16 del Comte Guifred I). D'entre els diversos col.laboradors que tingué en Jeroni Pujades, autor de la Crónica Universal de Catalunya, trobem en Joan Bta. Pont, de Girona. donant-li coneixement de certa Escriptura consignada en un dels Registres Notarials de Besalú. La nota del senyor Pont és com sequeix:
"Y ab escriptura y actes vells que son en un Llibre Groc de la dita Notaria he trobat com un Carlos rey y emperador amb un acte datt. idus aprilis, indictione 4, anno 32, Lotharii Regis anno 3, dotà la Iglesia y Monestir de S. Lorens del Mont y entre altres coses li dona la Vil.la de Olot; y aprés lo Abat Raimirio anno 3 Regnante Carolo Rege vel Imperatore, vene dita Iglesia a Rodulfo y a sa muller Richilinde Comtes de Besalú. Consta de que aquets eren Comtes amb la Escriptura de dit acte ahont parlant del Comtat de Besalú diu que els advenit de parentum suoram" (Biblioteca Nacional de París, Secció de manuscrits, fons de Esteve Balucio, vol. 238, foli 186).
Aquesta nota del senyor Pont -com és de veure- fa referéncia a dos Documents. El primer l'hem pogut confrontar amb la còpia del Segle XII existent al Arxiu de la Corona de Aragó. Cal salvar la distracció del senyor Pont en no consignar les tres is numerals romanes corresponents als idus. Altrament el Rei sols firma "Karolus (monograma) gloriosissimi Regis". La data exacta és la de l'onze d'abril del 872. El segon Document no l'hem pogut cotejar amb l'original ni amb cap cópia; es tracta d'un Document de 1er. de desembre del 887, essent ja usufructuaris del Comtat Rodolf i Riquilda, i correspon al Regnat de Carles III "el Gros" (nét d'en Lluís "el Piadós"), únic dels tres Monarques Francs d'aquest nom, el qual va signar de pròpia mà com a "Emperador". La nota ens dóna a conéixer la data en la qual els Comtes de Besalú entraren en possessió de la Església de Santa Maria de Olot (avui coneguda per Església de Santa Maria del Tura).
La donació de Carles "el Calb" a Fra Ricimir, o Raimirio, Abat de Sant Aniol d'Aguges i Sant Llorenç de Sous, diu textualment: "In Comitatu Visildunense, super fluvium Aginnum, Vallem nomine Bichilibim (?), et Vallem nomine Agogiam (Vall d´Aguges), cum omnibus villaribus intra ipsas Valles usque in treum (Forat del Treu, ampla canal a la Serra de Gitarriu per on travessa el Cami que puja al Bassegoda) et usque in coecumen Montis Bassegoti et Montis Petra buguti (De la Pedra foradada) et collis Principii et usque ad Montem Magulellum (Gomanell) et usque ad Montem Allonem (Manllada) , cum villaribus ad ipsa Nucem (La Nou de Bassegoda) et usque in Montem llicis (Montilias, en 1362; avui Monteia) et usque in cellam vocabulo Talexano (Església de Talaxà) cum Montem Martiniano (Serra de Martinyà) inter ipsas Valles consistente et in Basse (Vall de Bas) locum qui dicitur Olotis (Olot) cum antigua Ecclesia in honore Sancte Marie fundata (Santa Maria d´Olot (avui Santa Maria “del Tura“) eiusdem fundata et in eodem Comitatu Monte Sancti Laurencii (Sant Llorenç de Sous, les despulles del qual poden veure´s encara a la Muntanya del Mont, Mare de Déu del Mont), cum Basílica in honore Sancti Laurencii elusdem fundata, cum villari et fonte vocabulo Sparagaria (Mas i font d´Esparraguera) , cum ipsius Montis integritate preter locum, qui dicitur Castellaris (Mas Castellar, de Beuda, avui desaparegut) , quem tenent filii Discolii et Transimiri et, preter aprehensiones Yspanorum intra ipsos terminos sitas Basilice, que prephatus abba Racimirus, intra ipsos Montes, super prephatum fluvium, nomine Aginnum, in honore Sancti Andeoli egregii Martiria fundavit, monachisque, quos ibi Deo famulaturos, collocavit pro nostrorum absolucione peccaminum largiri et largiendo auctoritatis nostre precepto perpetim habendas confirmare"(Arx. Cor. Aragó. Perg. 2 del Comte Guifred I).
Tal vegada per ésser Rodolf senyor d'extenses propietats al Alt Rosselló (que va obtenir per donació de la seva cosina Anna, filla del Comte Alaric de Empúries el 22 d'abril del 876),(F. Monsalvatge: los Condes de Ampurias vindicados, pàgs. 29-33). els hictoriadors de Languedoc, P.P. Devic i Vaisséte el judicaren Comte del Rosselló, equivocació manifesta car llavors ho era, àdhuc d'Empúries, en Sunyer II, com ho han demostrat els senyors Monsalvatje i Valls i Taberner ( Ferran Valls i Taberner: “Un diplome de Charles de Chauve pour Suniaire, Comte d´Ampurias-Rousillon“ a la revista “Moyen Age“, 2ª sèrie , vol. XXI, setiembre-desembre del 1919). No essent Rodolf Comte de Urgell, ni de Ausona, tampoc de Cerdanya-Conflent, ni del Rosselló, hem de prendre en consideració la nota del senyor Pont i entendre que sols el Comtat de Besalú-Vallespir deuria assignar-li en usdefruit el seu pare Gunifred dels Estats rebuts de Carles "el Calb".
L'any 892 Rodolf rep dels seus germans Miró, Comte, i Riculf, Bisbe de Elna, actuant com a marmessors de llur pare, la Vil.la "Etorras", situada al Comtat de Cerdanya (Arx. de la Seu d´Urgell. Doc. Publicat per F. Monsalvatge a la Colección Diplomática del Condado de Besalú, vol. IV, pàgs. 19 i 20). I pel maig del 898 trobem a Rodolf i la seva esposa Ralindes (Riquilda) fent donació "ad Castro Monasterii vel ad cenobii Sancte Marie que vocant Crassa, et est ipse Monasterius constructus inter duos Pagos Karkascense et Narbonense juxta fluvium Urbione" de la Vil.la Peciliano o Pezillà, situada al Comtat de Rosselló, a el concedida per la seva cosina Anna el 876. Es reserven els donants l'usdefruit pel seu vivent, no podent-la vendre, permutar ni alienar en cap forma ells ni els seus fills, "neque nepoti meo neque parentes nec nullus homo pro nostra voce neque pro sua hereditate" (B. Alart: Cartulaire Roussillónnais, pàgs. 118-120. (D´un original en pergamí a l´Arx. de l´Abadia de La Grassa).
Usufructuant encara el Comte Rodolf el Comtat de Besalú, el reí Carles "el Ximple" (fill de Odó, Comte de París), per mitjanceria del noble Robert, donà al seu fidel Teodosi i a llurs descendents diverses propietats del Tresor públic "in pago Minervensi (de Narbona), in pago Helenense (Elna, al Rosselló), et in Comitatu Bisuldunensi super Fluviano", (riu Fluvià) restant compresos en aquest darrer el “ villare Golorescum (Galleres), Caneto (Canet), Campo longo (Campllonc) i Tapioles (raval de Figueres), et in Valle Basse villam quae dicitur S. Stephani (Sant Esteve de Oculo, o de Bas), cum Valle Jonathes (Joanetes), cum Villis et Villaribus quae dividit inter Girundense et Bisuldunense, de meridie affrontat in fines de Comitatu Ausonensi usquè ad Collum Jonathes, de parte circi in Castrum Gorni, de istis vero partibus sicuti Aqua vergit et pergit usquè ad Villarem veterem, pergitque per arenas usquè ad pausata tepidi, et pergit usquè ad Paratella, et indè vadit ad Monte Meridiano et usquè ad Serram Elceriolas et usquè ad fines Pinetae". Ordena el Rei que els homes de les dites vil.les i vilars, "tam Spani quam coeteri", prestin al dit Teodosi i als seus hereus els obsequis i serveis que venien prestant als Comtes. Signa Carles, gloriosissimi, Regis, de mà pròpia, i el segella amb el seu anell, a Vienne (Gàl.lia narbonesa) el dia 23 de juny de l'any 904 (Esteve Balucio: Capitularia regum Francorum, voll. II, ap. CXXIX, cols. 1525 i 1526).
Deuria morir el Comte Rodolf pels anys 904 al 906, doncs el 907 apareix la seva esposa "Ralindes (Riquilda), coneguda també per Richica", fent, tota sola, donació de la Església de Sant Pere de Cedret (Situada al sud-oest de la Tour de Carol o de Querol, a la Cerdanya) a l'Abadia de La Grassa, amb els delmes, primícies i ofrenes dels fidels, tota la qual cosa manifesta posseir per herència del seu pare Vuitiscle (B. Alart: Cartulaire Roussillonnais, pàgs. 12 i 13. (D´un pergamí del Priorat de Cornellà de Conflent). La pròpia senyora i el seu fill Oliba confirmen, el 24 de juny del 915, la donació que feren ella i el seu espòs a la citada Abadia de la Vil.la Pezillà. Oliba fa constar que li pervenia per vocem genitoris meo Rodulpho condam (B. Alart: Cartulaire Roussillonnais, pàgs. 120-122. (Pergamí de la Abadia de La Grassa). Juan R. Lejarza
---
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza
Els comtes Rodolf i Riquilda | 06-02-2010 - 10:05:47 GMT 1 #
Besalú Comtat Pirinenc (V): Ascendència dels nostres Comtes.-¿Qui fou l'immediat successor de Rampió al Comtat de Besalú? Per a esclarir aquest interessant moment de la nostra historia hem de donar una ullada als esdeveniments que s'anaven desenrotllant a les Gàl.lies i la seva repercussió al nostre país. Lluís "el Piadós" havia contret matrimoni dues vegades: la primera amb Ermengarda, de la qual va tenir tres fills anomenats Lotari, Pepí i Lluís, i la segona amb Judit de Welp, la qual sols li doná un fill: Carles, conegut per "el Calb". A les reiterades supliques de Judit. Lluís va decidir a la Dieta de Worms (any 829) crear un reialme per al seu fill Carles, integral per l'Alemanya, Rotia (entre l'Alemanya i la Llombardia), part de la Borgonya, Provença i Septimània, anant compreses en aquest darrer territori les terres Hispániques ocupades pels Francs. Vist amb desgrat el nou reialme pels germanastres de Carles, es rebel.laren contra llur pare, comptant amb l'ajuda armada de diversos prócers, entre els tals en Bernat, Comte de Barcelona d'ençá l'any 820, i el seu germà Gaucelm; Comte del Rosselló, d'Empúries i de Girona. Dels prócers Hispans que en morir Lluís, l'any 840, es mantingueren fidels a Carles, es destaca Sunifred d'Urgell, conegut també per Sigfrid, que apareix lluitant al costat del Rei al seti de Tolosa, i una vegada reduïts i jutjats Gaucelm i Bernard, fou afavorit per Carles "el Calb" amb importants donacions al Rosselló, Cerdanya. Prades i Villa Andorra, segons document datat el 23 de gener del 843, anotat en un Códex de Sant Martí de Canigó .L´ascendència d'en Sunifred d'Urgell ha estat quelcom discutida: per als uns era fill de Aznar Galindo, primer Comte de Aragó, si bé consta a les Genealogies de Roda (o del Priorat de Meià) que Aznar Galindo sols tingué tres fills: Centul, Galí i Matrona. Altres historiadors diuen que era fill d'en Borrell, Comte de Cerdanya i Ausona (probablement també d'Urgell) i de Engebrada. Aquesta opinió recolza en un Diploma de Lluís "el Piadós'', datat el 14 d'octubre del 829, confirmant al seu fidel Sunifred la donació que havia fet Carlemany de la Villa de Fontcoberta, del Comtat de Narbona, al seu difunt pare Borrell, opinió mantinguda per P. Tastu, historiador de Montpeller. Darrerament, Ramon de Abadal, basan-se en un inventari de Documents del any 879, dóna com a pare de Sunifred a Bel-ló, ric hisendat del Conflent i Comte de Carcassona . El document citat pel senyor de Abadal diu textualment: "altra escriptura de reconeixement, que feu Sesendoara i els seus hereus a petició de Sesenand, mandatari del Comte Miró, de com l'església y les dependències de Sant Vicenç (es refereix a la de Campllong) formen part del patrimoni del Comte per successió del seu avi Bel-ló". Aquest Miró era el germà d'en Guifré "el Pílós". Per a P. Tastu, que ja va conéixer el Document, Bel-ló era l'avi matern, o sigui el pare de Ermessenda, esposa d'en Sunifred d'Urgell. Si ens atenem als noms personals repetits hereditáriament, cal observar que els de Borrell i Sunifred, dels Comtes de Urgell, són emprats posteriorment pels Comtes de Cerdanya, Besalú i Barcelona. El nom Bel-ló no reapareix en cap d'aquestes Genealogies. En el citat any de 843 es va signar també un tractat a Verdun, quedant-se Lotari amb Itália fins a la Frontera del Ducat de Benevento, i repartides les Gál.lies entre Lluís i Carles. El Comte Sunifred de Urgell apareix l'any següent amb el títol de "marqués" en un Diploma que Carles "el Calb" va expedir a Tolosa en favor dels Hispans el 19 de maig del 844, després del setge contra en Bernat, ex-marqués de Septimània. En aquest Document. sols apareixen citats el "marqués" Sunifred i el Comte Sunyer, primer d'aquest nom a Empúries-Rosselló, ço que ens inclina a creure que el pagus de Besalú, amb els de Vallespir i Conflent, havien passat ja a poder del Comte de Urgell. Al primogénit Guifred se l'anomena comite atque marchione al Acta de Consagració de Santa Maria de Riudaura "in comitatu Bisuldunense vel Ausonense'', de l'any 850. El consagrant fou Sunifred, Bisbe de Girona, que concedeix "celle ejusdem supramemorata Sancte Marie cum titulis suis videlizset Sancti Joannis et Sancti Petri in die ejus dedicationis decimas et primicias et oblationes fidelium de villulis et villaribus quorum nomina sunt haec: Riodazarii (Riudaura), Crosannas (Cruanyes) , Artigas (veïnat a Coll de Canes) , Bacholardario, Cuguciago, Felgars (Falgàs) , Tamadela (Tamadella), Abietem (Abies), Galindono (Galindó), Vilareto (Vilaret), Colle Juvino (Coll Joví), i Villare Aliario (vilatge Alier, després força del Coll) ". El Comte Guifred féu donació a Riudaura de la Església de Santa Margarida de Bianya "cum decimis et primitiis de villulis et villaribus ad ipsam ecclesiam pertinentibus, cum terminis et ajacentis suis. Et ego supramemoratus comes dono eidem ecclesias supramemoratus in valle Riodazarii, juxta ipsam ecclesiam, domos meos cum terras et vineas, cum... et in Colle Juvíno terras et vineas quos in dominium teneo cum terminis et ajacentiis suis. Et habet afrontationes haec omnia suprascripta de Oriente in Sparago (I'Esparg) , de meridie in terminis de ipsos Balbos (Els Balbs), per ipsa media Serra, et sic pervadit per ipsa Serra usque in Gurgonigro (Gorg negre), et injungit ad Aquabella (Aiguabella) , usque supercilio montis, et pervadit in Collo Frigido (Collfred) per ipsa Serra usque in Collo de Cannas (Colldecanes) et pergit ad ipsa Sentigosa (port de Sentigosa) , et de circi vero parte vadit per ipso medio Rio quae dícunt Bianna (ribera de Bianya). L'autenticitat del Acta de Riudaura ha estat discutida per diversos autors, adjudicant-li dates molt diferents malgrat que a l'escriptura es pot llegir: anno Incarnationis Dominicae DCCCL, VII kalendas Octobris, anno XI regnante Karulo glorisissimo rege, o sigui el 24 setembre del 850, després d'haver succeït Carles "el Calb" al seu pare Lluis "el Piadós". Tal vegada el fet d'aparéixer massa acoblades a l'escriptura original les xifres romanes corresponents a l'any i a les calendes, i no haver pogut examinar Acta original, avui perduda, donà peu a ésser tinguda per apócrifa. El Docte Benedictí de la Congregació de Sant Maur, P. J. Mabillon, en tractar de la Segona Consagració de Riudaura, efectuada el any 950, manifesta que la citada Església fou Consagrada per primera vegada "cent anys abans", en temps del Comte Guifré, pel Bisbe de Girona Sunifred. El Acta de la Església de Riudaura descobreix que el Comte Guifred "el Pilós" governava el Pagus o Comtat de Besalú pel mes de setembre del 850. Per un altre Document de data anterior, que correspon al 22 de gener del mateix any, sabem que exercia també Jurisdicció al Comtat de Girona. Es tracta d'una Confessió en Judici a favor del Bisbe Gondemar, per un tal Lleó, que s'havia apropiat, sense dret, de la Vi.la de Fontedictus (Fonteta) territorio Gerundense. En el Acta del Judici es llegeix: "In judicio Ermidone et Radulfo Vicecomitis, seu et in praesentia Audegario et Guntardo vasos Wifredi venerabilis comitis, seu et judices qui jussi sunt judicare", etc. Aquest darrer Document ens descobreix que a l'any següent de la mort del pare, en Guifred "el Pilós" entró en possessió dels Comtats de Girona i de Barcelona, substituint en ells els germans Gaucelm i Bernat -fills d´en Guillem, Duc de Tolosa, després Sant-, que foren decapitats en 834 i 844, respectivament, per mancar a la Fidelitat deguda al seu Rei Carles "el Calb".
---
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza
Ascendència dels nostres Comtes | 13-02-2010 - 10:03:57 GMT 1 #
Besalú Comtat Pirinenc: (IV) Del "pagus" al "comtat".-Pere de Marca, recolzant en falsos cronicons, arribà a creure que la primera vinguda dels Francs a Catalunya va ésser cap a l'any 759 sota el regnat de Pepi "el Breu", fill de Carles Martell i Elvis. Aquesta versió, molt confusa, no ha estat comprovada. El cert és que, l'any 771, Carlemany heretà la totalitat dels dominis paterns i fou llavors quan, tement per la seguretat del seu imperi davant l'estat de continua revolta dels Sarrains de la Península, va decidir d'estendre el seu poder más enIlá del territori Franc, establint estats intermedis. Per aixó fer, va organitzar dues expedicions militars: la que va entrar pel Pirineu aragonés, desfeta a Roncesvalls el 15 d'agost del 775, i la del 785, dirigida a la conquesta de Girona, segons s'ha indicat anteriorment. Rodestagnus o Rostany, primer cabdill que va travessar el Pirineu gironí, s'ha suposat si era d'ascendéncia visigoda, i si probablement fou el mateix que, en representació de l'Emperador, va presidir cert judici fallat en favor de Daniel, arquebisbe de Narbona. el 3 de juny del 782.
L'imperi franc estava dividit llavors en cert nombre de Comtats regits per "comtes amovibles", especie de governadors, els quals rebien com a remuneració el benefíci de les terres qual govern els havia estat encomanat. D'ençà que Joaquim Botet i Sisó va publicar en 1890 la seva memória histórica "Los Condes beneficiarios de Gerona", ha estat creença general que els comtes-governadors de Girona ho foren també de Besalú. Aquesta tesi fou. posada en dubte per en Sala i Molas, advocat vigatà, degut a no aparéixer el Comtat de Besalú com un anex de Girona fins al temps del comte Guífré I .
Davant els escassos documents que es refereixen als segles VIII i IX, hem de creure que Rostany, cabdill conqueridor de Girona, va conservar la ciutat fins l'any 810. D'ençá de l'any 812, apareixen comtes-governadors en altres pagus: així, un tal Ermengol, el veiem al front del d'Empúries fins al 816, i a en Gaucelm al de Rosselló, i també al d'Empúries després del citat Ermengol, passant a ésser, finalment, comte de Girona. La seva actuació al front dels susdits comtats comprén del 812 al 832.
De Besalú, el primer comte-governador que coneixem és Odiló, citat en un diploma expedit per Carlemany el 2 d'abril del 812, recomanant als comtes de la Septimània els hispans refugiats als seus respectius estats. També en un precepte d`en Lluís "el Piadós", datat a l'onze de setembre del 823 en favor del Monestir de Sant Esteve de Banyoles, apareix consignat que el religiós Bonitus va obtenir al seu temps llicéncia del comte Odiló per a alçar una Església en honor del Protomártir, junt amb una residéncia monacal i refugi adjacent per a ús dels pobres. Aquest document no precisa la data ni el comtat que governá Odiló; així sols podem afirmar que va actuar en favor del Monestir de Sant Esteve de Banyoles, el més antic conegut del pagus Bisuldunensi, essent aventurat d'incloure'l com a comte de Girona.
Que Ragonfred va actuar com a comte de Besalú, queda ben clar per la informació testifical sobre els termes de la vil.la de Bàscara i la seva pertinença a la Seu de Girona, de data 23 desembre del 817, acte que va tenir efecte a la própia vil.la. Els testimonis Argemir Vidal, Cavatus, Valeri, Maurili, Auripí, Segond i Condesind declararen haver vis "quando erat Ragonfredus comes palatio una cum judices dominicus Donatum et Ugabaldum in villa que dicitur Baschara et perquisierunt terminos de ipsa villa, archas et fixurias et vindenates". Aquí no va tenir present en Botet que la vil.la de Bàscara corresponia al territori o Comtat de Besalú. Altrament, el fet de pertányer aquella possessió a la mitra gironina no prova ésser Ragonfred comte de Girona, car els bisbes, com altres grans prócers, senyorejaven possessions en diversos comtats.
A Ragonfred el va substituir Rampó. L'al.ludit precepte en favor de l'Abadia de Banyoles, del 823, fa constar que en Lluis "el Piadós" va accedir a açò sol.licitat per Mercoral, abat, "postulans idem Rampo Comes". Botet puposa-equivocadamente- que l'immediat successor de Rampó fou Gaucelm, i en recordar que aquest fou també Marqués de Septimània, afegeix: "Acaso Rampo sucedió en el marquesado a Bera (Comte de Barcelona) y fue predecesor en él de Gaucelmo y de Bernardo". No es pot admetre aquesta suggerència pel fet que Gaucelm fou Marqués a Septimània fins l'any 829, data en la qual, separat d'aquest cárrec, va ésser substituït pel seu germá Bernard Comte de Barcelona, tal vegada successor de Bera-, que el va ocupar almenys fins l'any 834 o el següent. I és precisament amb posterioritat a aquests darrers anys que el marquesat passá al comte de Besalú, ja que apareix revestit d'Aital Honor (Aital) per primera vegada en el Privilegi que va firmar Carles "el Calb" (trobant-se en el Monestir de Sant Sadurní de Tolosa) en favor de Domnuius, Abat de Sant Pere d'Albanyà, del Comtat de Besalú, l'onze de maig del 843, on consta que l'Abat va construir el Monestir "per licentiam Ramponi marchionis, llicència que aprova el Rei, concedint-li altrament "in loco qui dicitur Ceresius, ecclesia in honore sancti Michaeli Archangeli novo opere constructa et in alio altero loco qui dicitur Casa Mauri, ecclesia in honore sancti Romani constructa, seu et villares Albinianum...".
Quelcom distret anava també en Botet en admetre com a comte de Besalú a Bernat (germà menor de Gaucelm) , pel mer fet de donar possessió a Wimer, Bisbe de Girona, de la terça part de les pastures i arbitris indirectes sobre les persones i mercaderies dels Comtats de Girona, Empúries - Perelada i Besalú. En realitat, Bernat es va limitar en tal ocasió a donar acompliment a un precepte del Rei Lluis signat el 2 de desembre del 834, actuant con a "marqués de Septimània'', no per ésser Comte de Besalú, com tampoc ho era d'Empúries - Perelada, comtat aquest governat llavors pel Comte Sunyer I, germà d'en Sunifred d'Urgell, del qual tractarem.
---
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza
Del pagus al comtat | 18-02-2010 - 10:03:43 GMT 1 #
Besalú Comtat Pirinenc: De la "tribu" al "pagus"(III).-Abans de la dominació romana, que va tenir efecte a començaments del segle III a. de J. C., existien vies de comunicació entre les tribus auso-ceretanes i les altres veïnes. Aquests camins foren perfeccionats pels nous dominadors, essent el més destacat aquell que, arrencant de Narbona i Elna, passava per Portules (el Portús), fent vía a Juncariam, que no correspon a l´actual Junquera, sinó al veinat i font de l'Aigüeta, prop de Figueres, on han aparegut diversos fragments de construcció romana i un vas molt notable del període iberic, avui al Museu Arqueológic de Barcelona, decorat. amb rosetes, espirals i ales d'ocells, que presenta certa relació amb els vasos de Archena i Elx. De Juncariam seguía el camí per Sant Pau de la Calçada cap a Cinniana i la vi.la Octaviano, situada prop de Guialbes, des d'on es dirigía cap a Medinyà i Celrà, per a fer cap a la ciutat de Gerunda (Girona). Important fou també el camí que del Capcir, pel Coll de la Perxa descendía a les valls de Ribes, Ripoll i Vallfogona i pel Coll de Canes i lloc de Artigues seguía cap a Riudaura, deixant a l'esquerra el Coll de Bremirad (Sant Andreu del Coll), fent cap a la Vall de Bianya, davant de Lloc Alou. En aquest punt s'ajuntava un altre camí que, procedent del Vallespir, passava per Coll d'Ares i Molló, descendint pel Cap-sa-Costa fins arribar al citat Lloc Alou. D'aquest darrer camí encara hem pogut veure restes interessants del seu enllosat i rigoles, possiblement obra de reparació feta pels romans. Units ambdós camins en un sol, seguía aquest la direcció de Fontibus subterioribus (Sant Joan les Fonts, Pla de Poliger, Argelagarios i Besalú. Des d'aquest lloc s'esten a, encara, un ramal fins a Pontons i Villa Arca (Báscara) . Tant o més antic que els ja citats deuria ésser el camí que des de lmpurias civitate menava a Castro Bisulduno, des d'on arrencava un altre camí que per Banyoles i Porqueres es dirigia a Puig Arnol i Coll de Portelles per davallar a les valls de Mieres i Santa Pau en direcció a Bas, serra de Tarrús, colls de Uria, Pruit i Mateus i, pel clot de la Rotllada, arribava a Ausa (Vic). Antoni Noguera manifesta haver-se trobat a Coll de Pruit "restes d'un fanum o templet romá, possiblement pertanyents a un monument funerari". Administrativament, els romans dividiren les terres gironines en pagus o districtes, passant a integrar el pagus bísuldunense (o de Besalú) la totalitat del territori auso-ceretá, que va prendre per capitalitat el Oppidum quem olim Bisuldunem voluit vocitare vetustas, com apareix citat en cert document del 978 de J.C. Els romans crearen diverses vil.les o granges agrícoles, ordenant els cultius. Record d'aquelles grans masies són els noms romans de Albinus (Albanyá), Borgonius (Borgonyá), Borracius (Borrassá), Corneliano (Cornellà), Jovinus (Juvinyá), Leonem (Lió), Patricius (Puigpalter), Pompeius (Pompià), Petrinus (Pedrinyà), Sirinus (Serinyà), Ursinus (Orsinyà), etc. Exemple clássic de villa romana es la Villa Alba, descoberta l'any 1932 davant de "Can Vilauba" (Puig Arnol, en la qual es poden veure restes de llurs estades on varen trobar-se diverses ámfores, vasos, gerros, dóliums, moles a má, mosaics, vidres, braçalets de coure, llantions i qualques monedes. Hem de recordar, també, els fonaments d'una altra villa romana en un camp situat a la vora de Besalú, on aparegueren fragments de cerámica roja, groguenca i grisa, poc cuita, de tipus hel.lenístic; pesos de teler; objectes de ferro i bronze, i dos denaris de plata, un d'ells folrat, de la República romana, emés per C. Poblicius Malleolus, triumvir monetal, entre els anys 96 al 91 a. de J. C. També una moneda de bronze de l'emperador Galba. En la cambra més important es troben fragments d'estuc amb els dibuixos i colors usats a les vil.les romanes. Tot aquest material es conserva al local de la institució "Amigos de Besaiú y su Condado". Altrament, l'any 1907 es va trobar sota els fonaments de la Església de Santa Maria de Besalú un fragment d'estátua femenina, un relleu i un tros d'inscripció romana, barrejats amb tegula plana. L'estátua i la inscripció es conserven al Museu Arqueológic de Girona. El fragment d'estátua és de format natural i d'alabastre guixós del que existeix a la Mare de Déu del Mont. Pertany a la baixa época del Imperi Romá i sembla obra d'un escultor del país. Segons Juli Cèsar (Comentarii de bello civili), els pobladors d'aquestes terres lluitaren aferrissadament contra la dominació romana, construint atalaies (specula) dalt de les serres per a la vigiláncia del territori, peró, vençuts i desarmats per Marius Porcius Cató l'any 194 a. de J. C., pactaren amb ell, lliurant-se definitivament. Amb tan heróica resisténcia, els auso-ceretans o castellaunos sols aconseguiren la destrucció dels poblats i castros per ells ocupats, veient-se obligats per la força a traslladar-se a terres productives, abans possessió comunal de les tribus. Aquestes terres foren assignades als més addictes, seguint l'ús i costums dels dominadors, donant origen a la propietat vinculada o patrimoni familiar. D'aquest nou concepte de la propietat va néixer el colonat o cultivadors de la terra aliena, els qui, sense tenir la condició d'esclaus, no podien abandonar la terra que menaven sense previ permís dels seus senyors. Les ciutats de Girona i Empúries constituiren amb llur rodalia dos bisbats ja al segle IV de J. C., erigint-se algunes capelles rurals, el record de les quals sha esborrat al pas dels segles. La llavor de la paraula divina fou sembrada—segons la tradició—per l´apóstol Sant Pau, i en veure que la nova fe anava germinant, l'Imperi començà la persecució dels cristians, que va culminar amb el martiri de Sant Feliu i Sant Narcís, a Girona. Es de creure, aixó no obstant, que les creences i ritus primitius deurien subsistir per molt de temps.
L'any 413 de J. C., els visigots, procedents del sud de la Península Escandinava, acabdillats per Alaric, pactaren amb Roma l'ocupació de la Septimánia, territori que comprenia les set ciutats de Narbona, Carcassona, Beziers, Nimes, Magalona, Agda i Elna. L'any següent Ataülf, successor d'Alaric, casat amb Gal.la Placídia (germana de l'emperador Honori), va estendre els seus dominis fins al Llobregat. El pagus bisuldunenc passá des de llavors a formar part del reialme visigot, que va prendre a Tolosa per capitalitat, fins l'any 533. Si bé l'arrianisme fou la religió professada pels visigots, adquireix alta volada el catolicisme en el regnat de Recared (586-601 ), creant-se noves metrópolis i bisbats. Segons Mn. Gudiol, "de la major part de les esglésies episcopals sols en queden els recards literaris i consta que moltes d'elles foren destruides per la dominació musulmana". Grans propietaris — segons consta en una Llei de l'emperador Honori, del 398 - posseien capelles en les seves vil.les, que foren administrades cap al segle V per clergues rurals. A Banyoles deuria existir un temple visigot que destruiren els sarrains pels anys 713 al 714. En el curs d'aquest treball hem fet esment de les troballes de monedes indigetes, gregues i romanes; no será de més de recordar ara la visigótica d'or, del temps del rei Recesvint, encunyada a Girona i trobada a Sant Jaume de Llierca, en un camp del Mas Aulina. Recesvint fou associat al tron pel seu pare Xindasvintus l'any 649 i governá per espai de vint-i-tres anys. L'ambició de poder entre els cabdills dominadors, més turbulents que assenyats governants, obrí pas als sarrains l'any 711, els quals s'endinsaren per Girona i Banyoles en esbojarrada empenta. Travessaren es ports pirinencs envaint les Gál.lies, essent desfets per Eudes, Duc de Aquitània, l'any 721. Ambesah, successor del vençut Al-Samah, reunint les forces disperses, les va llançar contra Carcassona, apoderant-se d'aquella ciutat; pero en intentar seguir la seva triomfal carrera, trobá la mort. L'any 759, Pepí "el Breu", fundador de la dinastía carolíngia, s'apoderá de Narbona i de quasi tota la Septimánia. El seu fill bastard, el gran Carlemany, ordenó l'assalt de Girona l'any 785, ordre executada pel cabdill Rostany, no pel propi Emperador, con insinua la llegenda, ja que aquell any Carlemany es trobava lluitant a Saxónia, que s'havia sublevat contra el seu Imperi. Acceptem la suggeréncia que la presa de Girona hauria estar difícil de no lliurar la plaça els seus habitants al cabdill cristiá. Davant la rápida escomesa dels sarraíns, alguns visigots hispans es refugiaren en la Septimánia, restant aquí els més ardits, que es feren forts en amagades valls i alterosos cims, iniciant la reconquesta del territori, desig que no assoliren fins a rebre l'ajut dels francs. No és de creure que els invasors arribessin a dominar tot el país, ja que limitaren llur esforç a ocupar els llocs estratégics o més adients per a obrir-se pas cap a les Gál.lies. Es per aixó que a les terres bisuldunenques no es nota influéncia Àrab. Com a nota curiosa, hem de fer esment d'un vas de vidre hispano-àrab del Segle IX al X, trobat a la Església de Sant Vicenc de Besalú, segurament importat, avui conservat al Museos Diocesá de Girona. Presenta decoració en relleu i repetida de dos aus afrontades. Fou trobat per Joan Subias, el 1936, en una cavitat del Absis Central de la dita Església. En Gómez Moreno el judica per la millor peça de vidre que es coneix d'aquell temps. Són moltes les llegendes i tradicions que ens recorden la defensa del territori per la gent no sotmesa als sarrains. Prescindint de poétiques contalles, ens plau de recordar dues tradicions que, si bé de lluny, presenten cert carácter históric. Es conta que la familia Cartellà, de Sant Gregori, atacada pels sarrains, passá a refugiar-se amb llurs fidels "a les muntanyes del Gironés", on es van fortificar; pero no precisen els narradors quines muntanyes eren aquestes. Ara bé; per documents posteriors als suposats fets, podem assegurar que des del segle X es troba a la citada familia en possessió del Castell de Fulgoso o Falgons, a la serra d'aquest nom. Cas semblant presenta la família Ademar de Porqueres, de la qual es conta que davant la invasió sarraina s'encastellá a la serra de Finestres, prenent els seus successors el nom de Ademar de Finestres; peró aquest nom no fou emprat fins que van vendre el Castell de Porqueres al Abat de Banyoles, l'any 1251. Més endavant, en alçar la seva estada senyorial al peu de la serra, prengueren el nom de Ademar de Santa Pau, nom d'aquella Vall.
---
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza
De la tribu al pagus | 19-02-2010 - 11:06:09 GMT 1 #
Besalú Comtat Pirinenc: Territori auso-ceretà (II).-Geológicament, apareix dividit aquest territori en dues parts: la més alta compren el Ter a la serra de Sentigosa, i la baixa, formant la conca del Fluviá, s'esten del Grau fins a Báscara (la vil.la Arca dels temps carolingis), límit amb la Indigetia, territori que més endavant passá a constituir el Comtat de Empúries. Hidrográficament hem de dividir-lo en tres zones que corres-ponen a les conques dels rius Ter, Fluvià i la Muga. El nom actual de Sentigosa, possible evolució de Sentigoussa, ens recorda el suggeriment del Dr. Antonio Garcia Bellido en fer-nos observar com els noms acabats en oussa, assenyalen els diversos itineraris seguits pels Grecs en llur expansió cap a les terres occidentals de la Mediterránia, on establiren -entre d'altres menys importants- les factories comercials de Marsella, Roses i Empúries, mantenint relacions amb els pobles de l'interior. Dels diversos noms de llocs que presenten aquest acabament, cita el de Aigosa o Aigoussa, a l´illa Favignana de l'arxipélag siciliá, tan semblant als d'Egosa o Sentigosa i Sallagousse. Aquesta coincidéncia i el fet de trobar-se cerámica Grega del segle IV a. de J.C. i hel.lenística del segle II, com també vuit Dracmes i quatre Divisors de plata emporitans del segle III a. de J. C. a la cova “Reclau Viver“, de Serinyá, obre pas a la tesi citada i ens fa creure en l'expansió comercial dels emporitans per la via Porqueres-Mieres-Bas cap a les altes terres d'Egosa. El mateix cal suposar dels Grecs marsellesos els quals, endinsant-se pel pla del Roselló, deurien estendre llur comerç, pel Vallespir i la Cerdanya, fins a Sallagousse. Hem de recordar, encara, la moneda indigeta de bronze, trobada en terres del Castell de Rocabruna, a la línia divisória amb el Vallespir, prop de Baget, Beget. El territori dels Castellaunos deuria presentar fantástic aspecte en la llunyania del temps, car per documents de la Alta Edat Mitjana sabem que la part baixa (Valls de Olot, Bianya, Argelaguer, Besalú i Banyoles), era en bona part coberta per les aigües formant un seguit de Estanys i Aiguamolls. La Vall de Bas era llavors un gran Estany les aigües del qual s'estenien per terres dels actuals veinats de Joanetes, Hostalets de Bas, Les Preses, El Mallol i La Pinya en una extensió de 6 kms. per 3 de amplada. Volcada de boscos i alimentada per les aigües que, davallant de la serra del Grau en la seva part septentrional, en restar aquestes detingudes al peu de Les Preses (prop de el actual mas "Codella") pel dic basáltic del "Bora-tosca", passaven a desguassar a la ribera de Riudaura, prop de l'anomenat "Hostal de la Corda". Es interessant la venda efectuada el 15 de març del any 904 pels Terratinents Llop, Adroer, Blondí i Grifol en favor de Elienardis i la seva esposa Xindiberga, senyors de Les Preses, de les terres que posseien per aprisione i per preceptum regís en la presa de Murrià, afrontades a llevant amb la Serra de Murrià o del Corb; a migjorn amb altres terres de Elienardis; a ponent amb el Fluvià i altres honors dels compradors, i a tramuntana amb el "Bora-tosca", essent el preu l'anomenat stacnu, que sols pot referirse al Estany de Bas o bé al lloc que aquest va ocupar. Par altra part, es curiós aquest document per efectuar-se la venda en espécie. A la línia divisória de Beseda, comarca de Bassegoda o Alta Garrotxa, amb els indigetes o empordanesos, existia el Estany Salso, prop de la calçada que va utilitzar Anníbal en la expedició a Roma del any 218 a. de J. C. Cal recordar també el Estany de Capellada (Besalú), vora de Besalú, encara existent el any 1027, com aixi consta en la donació que féu el Comte Guillem I “el Gros” a l'església de Sant Genís i Sant Miquel de ipsos hortos de Capellada cum ipso stagno L'any 1075 encara es parla del Estany de Capellada, com veurem en tractar de l'actuació del Comte Bernat II. De major extensió era el Estany de Banyoles, al peu del poblat indígena de Porqueres, del qual ja hem parlat abans. Finalment, cal fer esment del Estany de Cubilisico (1017) o Cuvil-Sech, a la Vall de Bianya, avui mal anomenat Capsec. La partió dels territoris indigeta i auso-ceretá sembla indicada per les Pedres Dretes subsistents a Agullana i Darnius. A Agullana es conserven també Dólmens i Cambres Sepulcrals de la época dels metalls, com les de la Estrada, Llosa de la Jassa d´en Torrent i Barraca del Lladre, i a Darnius, al mas 'Puig de can Eras", una cambra de notables dimensions, resta probable de un sepulcre amb corredor. A la esquerra del riu Ser, el corrent del qual dividía als ausetans gironins dels auso-ceretans, s´alça la Pedra Fita coneguda per Menhir de Santa Pau i vulgarment per "Pedra del Diable", de 2,80 metres de altura per 0,80 d'ampla. A la dreta d'aquest riu, els noms de Arcibus (avui "Els Arcs"), Finestres, Serra de Portelles i Puig ses Arques, assenyalen abastament la divisió territorial de ambdós pobles. Al nord seguía la direcció de la carena pirinenca, des del Pertús a Setcases.Com a nom termenal ben característic, citarem el de Collo de Arcibus o Coll de Ares, a 1.527 metres sobre el nivell de la mar. SiR Lejarza Argelaguer-Garrotxa Llierca
---
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza
Territori auso-ceretà | 22-02-2010 - 11:17:07 GMT 1 #
Besalú Comtat Pirinenc: Els aborígens (I).-Les primeres noves que fan referéncia a les terres bisuldunenques, es troben en un periple o llibre de derrota de cert navegant grec, de nom inconegut, arribat fins a les costes de Tartessos (Andalusia occidental) cap a mitjans del segle VI a. de J. C., aprofitat a començ del segle V pel poeta llatí Ruf Festus Avienus en el seu poema Orae maritimae, versos 545,550 i 555. Segons el text de Avienus, un poble de raça auso-ceretá ocupava les terres altes de la plana empor danesa, cap a l´altura del Estany Tonon (o de Castelló de Empúries) ,passat l'Anytus o Amytus (la Muga) poble rude. barreja de ausetans i ceretans, els quals judica de raça ibérica degut a restar iberitzada al seu temps quasi tota la Península. De fet, la unificació étnica dels diversos elements indígenes no va tenir efecte fins a la vinguda dels romans. Fora de les dades precedents, no coneixem altre text d'aquelles reculades époques. Record de l'home primitiu es conserva la mandíbula inferior humana, apareguda en estat fóssil, en una pedrera de Tavertí del mas Formiga, camí de Camós, prop de l'estany quaternari de Banyoles. El Dr. Josep M. Corominas dedueixaplicant els cálculs de Zeuner-que l'Estany es formé fa uns 350.000 anys, i assenyala a la mandíbula 200.000 anys de existéncia; el Dr. Bosch Gimpera judica que va pertányer a un individu de uns quaranta anys. Aquesta curiosa mandíbula fou donada a coneixer per en Pere Alsius, apotecari de Banyoles. considerat pel Dr. Bosch Gimpera com un dels iniciadors de la prehistória catalana. Procedents de la Ligúria (regió de la antiga Itália) els ligurs s'estengueren per tota Europa occidental, arribant a la nostra terra cap a l'any 900 a. de J. C., a la primera Edat del Ferro, fusionant-se amb les tribus del país. Per aquell temps envairen les terres occidentals els celtes, que s'establiren al nord de la Península, estenent-se per tot el Pireneu. Són de possible influencia celta e'ls noms acabats en dunum (amb la significació de lloc fortificat) que apareixen a la nostra terra, com els de Ligordunum (Lligordá) i Sebendunum (Besalú). Monsalvatje, traient-ho del desaparegut arxiu de Santa Maria de Besalú, ens dóna a conéixer una donació del comte Guillem I "el Gros", de la qual ja tractarem al seu lloc, on consta certa via pública que de Lligordá, passant per Capellades, arribava al burg de Torelló, junt al castell de Besalú. Aquest document porta la data del 11 de maig del 1027.El propi autor cita en altre lloc una venda feta el any 1336 per Guillem Bonifaci, prior de Santa Maria de Besalú, de certa peça de terra que afrontava “in carraría publica qua itur de villa Bisulduni aput Ligurdunum“. Aquests documents indiquen una vella relació entre aquests dos pobles de probable origen céltic. Assenyalen l'existencia i el pas d'aquests pobles les troballes de "pedres de llamp", com són anomenades vulgarment les destrals primitives de pedra, sense treballar les mes antigues i polides les de époques mes avançades. Apareixen en diversos llocs que foren más o menys habitats, com Pruit, Rupit, Riudaura, veinat de Artigues (Coll de Canes),Argelaguer, Vall del Bac, Serinyá, Porqueres, El Corb, Beget, etc. Pertany també a aquells pobles la cerámica feta a má i cuita en fogueres; els collarets, polseres i ganivets i punxons d'os, i les puntes de llança, fletxes i capases de ferro. De les troballes mes notables cal citar les del Pla de Gibrella, deixades al descobert per una Porta esllavissada del cingle de Fontfreda, que descendeix verticalment sobre la ribera de Bianya, a Sant Joan les Fonts. Es van recollir tres punces de llança; un fragment de agulla; un anell de bronze; tres fragments de una espasa de ferro, con-servant-se el puny que, si bé força deteriorat, deixa apreciar suficientment la forma de antenes acabades en dos botons de bronze, de tradició céltica; dos trossos de ganivets, i una punta de llança, de ferro, amb mánec tubular. Els fragments cerámics apareguts en aquest lloc presenten incisions en zig-zag, semblants a les de la cerámica apareguda al migdia de Francia, corresponents, per tant, a l'anomenada "Cultura Pirinenca". Desgraciadament s'han perdut alguns exemplars, podent-se examinar la resta al Museu de Olot Garrotxa. Són de prop l'any 500 a. de J. C., segons Bosch Gimpera. Els autóctons, i també els invasors, prengueren hostalatge en coves naturals. Les més estudiades, fins ara, han estat les dels voltants de Serinyá, on han aparegut objectes de les Edats de la Pedra i dels Metalls, Col-lecció Corominas (Museu de Banyoles); Col-leccíó Alsius, d'aquesta família (a Banyoles); Col-lecció Harié (als museus franceses); Col-lecció Bosoms (al Museu Provincial de Girona), i els materials aplegats pel Dr. Pericot (Museu Arqueológic de Barcelona). De les coves de Serinyá que han proporcionat mejor nombre d'objectes prehistórics, cal citar la "Bora gran de en Carreres", la dels "Encantats", "Petita dels Encantats" i la de "Mollet". També ha estat explorada la cova sepulcral "Mariver", de Martís (Esponellá) , descoberta el 1952, on es varen trobar diversos vasos avui reconstruits al Museu de Banyoles.Els germans Joaquim i Josep Danés trobaren també fragments de terrissa prehistórica i ossos de treball polit a la "Cova del Bisbe", prop de Castell-Sa-Espasa, i també a la dels "Ermitons" (Alta Garrotxa). Hem observat en començar aquest treball que Avienus dóna per íberitzats els auso-ceretans en el segle VI a. de J. C. Si bé existeix gran confusió en les dades i dates dels segles V al IV a. de J. C., es coneix que els pobles dominants a la Península eren llavors els celtes i els ibers, aquests arribats darrerament procedents del N. de Africa, que es van estendre fins a les Gál-lies. Se guint els textos d'autors antics, és de veure com Claudi Ptolomeu, astrónom i geógraf grec del segle II a. de J. C., situat al país dels ilergetes (Lleida), asenyala com a més orientals als ceretans i ausetans i entre ambdós pobles situa els Castellaunos amb les quatre agrupacions de Sebendunum, Bassi, Egosa i Besseda. Amb aquestes dades, en Carles Müller i en Bosch Gimpera entenen que els auso-ceretans o Castellanuos foren els primers pobladors de les terres que, més endavant, van constituir el Comtat de Besalú, de tan acusada personalitat a la Edat Mitjana i del qual, ajudant Déu, intentaren de refer la seva história. SiR Lejarza Argelaguer-Garrotxa Llierca
---
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza
Els aborígens | 10-03-2010 - 18:31:43 GMT 1 #