Corruptors Invisibles
Joan Josep Nuet, senador d’EUiA: Corruptors Invisibles.-Sovint es parla dels corruptes i hi ha interès de focalitzar la corrupció en la política, però i els corruptors, qui i on són? La corrupció que apareix aquests dies a Santa Coloma de Gramenet se suma a la llista que ve d’Andratx a Mallorca, de Gürtel a Madrid i València o de Marbella a Màlaga. En aquests cassos s’han vist implicats alcaldes i dirigents de partits polítics, simplement els peixos que han picat l’ham que van llençar empresaris i intermediaris sense escrúpols, que volien guanyar encara molt i molt més. El model de creixement especulatiu ha fomentat la corrupció i ja se sap que qui sembra vents recull tempestats.
Una societat que aplaudeix l’enriquir-se sense treballar es pot corrompre fàcilment. Uns ho fan a la Borsa especulant amb els diners aliens, d’altres amb informació privilegiada de sòl, comprant barat i venent car. I del negoci no s’escapa ni la terra, ni l’aigua i aviat ni l’aire que respirem. Un element indispensable per a l’ésser humà com el sòl que trepitgem es mercantilitza de forma grollera i, en general, les coses valen un preu que res té a veure amb el valor real que representa crear-les (com els pisos, que costen el doble o el triple del seu valor real).
S’ha traspassat la frontera raonable a l’hora de guanyar diners. El capitalisme financer s’està menjant al capitalisme productiu, és a dir, els especuladors arrasen no només amb els treballadors i les treballadores, també amb els botiguers, les empreses mitjanes i petites, els autònoms, amb tothom i tot allò que vol treballar per guanyar-se la vida i no participa de la cultura especulativa del neoliberalisme.
Qui porta els diners als paradisos fiscals sinó la pròpia banca espanyola? Qui presenta expedients de regulació d’ocupació sinó les pròpies multinacionals cercant majors beneficis, oblidant els territoris i les persones? Què son aquestes pràctiques legals sinó corrupció legal?
Així doncs, emprem el temps en desemmascarar i denunciar als corruptors, els veritables responsables de la crisi econòmica i de valors col.lectius.
Meneame
del.icio.us
ARGELAGUER Juan R. Lejarza
Reforma fiscal, una eina per a sortir de la crisi amb més justícia social :
El sistema fiscal és una peça fonamental del model econòmic i social,
al definir com les diferents classes socials i grups de renda han
de realitzar les aportacions necessàries per a garantir les polítiques
socials i per a una millor redistribució de la riquesa.
L’Estat Espanyol mai no ha consolidat un sistema fiscal socialment
just, amb una progressivitat suficient i amb uns ingressos adequats
per a enfortir l’Estat del Benestar.
Les reformes fiscals aplicades des dels anys vuitanta han impulsat
una fiscalitat injusta a costa dels assalariats / des i dels consumidors
/ es: Primer va ser el PSOE de Felipe González, després els dos
mandats del PP d’Aznar i, per últim, els dos mandats de Zapatero. 30
anys retallant, amb el suport de CiU, els impostos a les rendes més
altes i a les rendes del capital i els especuladors. Una línia que en
gran mesura s’ha seguit també des de la política fiscal catalana.
Per tant, la baixa pressió fiscal espanyola i l’escassa progressivitat
dels impostos estan impedint la consolidació d’un sistema fiscal al
nivell dels països socialment més avançats.
Així mateix, la regulació de la tributació de les rendes del capital,
i dels guanys de les empreses, fa que els rics tinguin una sèrie
d’instruments o vehicles financers per a evitar i reduir els seus impostos.
Algunes dades que fan reflexionar al respecte:
- Les polítiques fiscals impulsades fins ara pels diferents
governs espanyols han portat a què les rendes del
capital tributin amb un índex fix del 18% i a què les
del treball ho facin amb un índex que va del 0 fins el
43%. Això vol dir que, encara que es guanyi el mateix,
es paga més a Hisenda per treballar per compte d’un
altre que especulant en borsa.
- Les grans fortunes tenen mecanismes per no contribuir,
per exemple, canalitzant les inversions a través
de les Societats d’Inversió de Capital Variable (SICAV),
aconseguint així grans avantatges fiscals com tributar
l’1% en l’impost de societats.
- Només un 4,3% declara rendes superiors a 60000€.
El 54% de persones que tributen són mil.leuristes.
- Només el 3,9% dels empresaris van declarar per sobre
dels 5 milions de guanys.
- L’Estat Espanyol és l’únic a la Unió Europea on 1,6
milions d’empresaris declaren uns ingressos mitjans
anuals (13000€) inferiors als dels treballadors / es,
que l’any 2007 eren d’uns 18000€.
- A això cal afegir el fet de que el frau fiscal té un nivell
absolutament insostenible: 50.000 milions d’euros
(5% PIB). El 20% o més del PIB està a l’economia submergida.
La lluita contra el frau fiscal ha de ser un element
estratègic, cal “més mitjans humans i materials
per a la inspecció d’hisenda i majors penes per als
grans defraudadors.”.
Tot això ha provocat que la pressió fiscal a l’Estat Espanyol
estigui per sota de la Unió Europea, com a resultat
d’una ofensiva ideològica llançada per la dreta política
i econòmica, i que el PSOE, fins ara, ha fet seva: “baixar impostos és bo per a tothom” o “pujar impostos és insolidari”.
L’actual reforma fiscal del PSOE intenta obtenir la major
part dels ingressos a partir de l’IVA, un impost indirecte
que paguen tots els consumidors per igual, mentre que
l’increment del tipus impositiu de l’estalvi a l’IRPF representarà
una quantia testimonial. Això posa de manifest
una vegada més l’absoluta manca de voluntat política del
PSOE per a millorar la justícia del nostre sistema fiscal.
EUiA no pot acceptar qualsevol reforma fiscal que carregui
novament el pes de la contribució tributària sobre
els sectors més desfavorits, en lloc d’incrementar la contribució
social dels sectors més benestants.
En una etapa de creixement econòmic, s’han baixat impostos,
i ara que l’economia travessa una situació difícil,
es vol seguir plantejant una equació impossible: menys
impostos, dèficit 0 i prestacions socials per a tothom, per
a fer front a la crisi.
Però no és aquesta la fórmula de la sortida de la crisi. En
una situació com l’actual, cal actuar decididament, i afrontar
una reforma fiscal de caràcter integral, justa i, tal
i com estableix la Constitució de 1978, progressiva, per
a que pagui més qui més té, redistribuir la riquesa i incrementar
la despesa social. És a dir una reforma per a la
justícia fiscal.
Cal que els Governs estatal i català orientin les seves polítiques
a impulsar mesures per a assolir més equitat fiscal,
mantenint els elements de progressivitat del sistema, introduint
els elements d’impuls de l’economia sostenible
i assegurant la suficiència dels recursos públics per a prestar adequadament els serveis a la ciutadania. A més s’ha
de continuar la lluita contra el frau fiscal, com a mecanisme
d’increment dels recursos públics i de major justícia
social. En aquest sentit es pronuncia la Resolució 520 del
Parlament, sobre l’orientació política general del Govern,
a la que EUiA ha contribuït decididament.
Això passa per un sistema tributari, on s’adoptin mesures
com les següents:
- Potenciar impostos directes sobre els indirectes (com
l’IVA): No als impostos en què tothom paga igual guanyi
el que guanyi, cal que pagui més qui més té.
- Incrementar la progressivitat de l’IRPF, augmentant
el número de trams i pujant el que paguen els que
guanyen més de 53 407€.
- Donar un tractament més gravós a les rendes derivades
d’activitats de caràcter especulatiu, front a
d’altres tipus d’ingressos.
- Establir un sistema de progressivitat al tractament
tributari de les rendes del capital. No pot ser que
pagui el mateix percentatge el que guanya 1000€
d’interessos, que el que guanya 100000€.
- Recuperar l’impost (i les seves tarifes i trams) sobre
el patrimoni, modificant la normativa anterior en un
sentit progressista: prou regals a les grans fortunes.
- Mantenir l’impost sobre societats, recuperant la seva
progressivitat: mentre els treballadors / es, en època
de crisi, són qui mantenen l’Estat funcionant amb els
seus impostos, les empreses (sobre tot Bancs i Multinacionals,
que són qui ens han portat a aquesta situació)
cada vegada paguen menys impostos.
- Mantenir l’impost sobre successions i donacions: les
grans fortunes (que són les més afectades per aquest
impost ) no poden passar de pares a fills gratis.
- En aquest mateix sentit es pronuncia el punt 11 de la
Resolució 520/VIII del Parlament de Catalunya, sobre
l’orientació política general del Govern. L’esmentada
resolució, de la que EUiA és coautora i copartícep, insta
el Govern de la Generalitat a reformar l’impost de
successions i donacions, amb l’objectiu de millorar la
justícia redistributiva, així com l’equitat i la progressivitat
de l’impost.
- Introduir un impost verd, amb esperit exemplificador
i didàctic: qui contamini més, que pagui més. Ara
paguem entre tots el que contaminen alguns. Cal incentivar
les conductes responsables que redueixen
la contaminació, estudiant les mesures i els incentius
fiscals més apropiats que facilitin el canvi de model
productiu i donin un tractament preferent als sectors,
les activitats i les empreses que actuïn amb criteris
de sostenibilitat ambiental i incentivin l’acompliment
dels objectius del Pla català de mitigació del canvi
climàtic.
- Combatre el frau fiscal: A tot l’Estat Espanyol es defrauda
l’equivalent al pressupost de sanitat. Dotar
pressupostàriament les partides adients per a posar
en marxa un programa específic al respecte.
- Reforçar econòmicament els Ajuntaments, acompanyant
– los en matèria financera i fiscal, per exemple, retornant
l’IVA de totes les inversions municipals (també
el del FEIL) per destinar-lo a noves inversions prioritàries
que, hores d’ara, no es poden plantejar per la
davallada dels ingressos ordinaris.
- No a més mesures electoralistes i enganyoses, com
els 400€ que bona part de la gent ni tan sols ha cobrat,
o els 2500€ del xec nadó.
- Mantenir els tipus reduïts de l’IVA, i revisar el concepte
de productes bàsics per a aplicar els mateixos a
articles sanitaris i culturals de primera necessitat, per
exemple, els articles d’higiene femenina.
- Augmentar l’IVA dels productes de luxe. Ara es paga
el mateix IVA per un Cinquecento que per un Ferrari
Testarrossa.
- Que els esportistes professionals paguin el mateix
IRPF que tothom. Prou privilegis per a milionaris.
- Revisió dels acords amb les diverses confessions religioses,
per tal de suprimir el seu finançament amb
ingressos de l’Estat, siguin d’origen tributari o amb
càrrec a d’altres partides del pressupost.
- Eliminació dels paradisos fiscals a la UE, i adopció de
mesures per impedir el moviment de capitals als paradisos
extracomunitaris.
- Acabar amb les Societats d’Inversió de capital variable
(SICAV). Una mesura a la que coincideix la pràctica
totalitat de les organitzacions polítiques i socials
pertanyents a l’esquerra transformadora, i molt senyaladament
el moviment sindical.
- Que aquests conjunts de mesures fiscals s’afronti
mitjançant la reforma de les lleis i reglaments de les
mesures impositives afectades, defugint el mecanisme
més emprat fins a la data: la utilització de la Llei
d’Acompanyament als Pressupostos Generals de l’Estat.
És una evidència que es necessiten més diners per a invertir
en polítiques públiques. Tot i així, no n’hi ha prou
amb augmentar la capacitat de recaptació de l’Estat en el
seu conjunt.
Tant important o més és definir i reorientar les prioritats
de despesa pública, decidint si es gasten els recursos en
obres faraòniques (com AVE i autovies), en incentius fiscals
a empreses que no els necessiten; en armes i avions
(amb el que val un avió militar es poden construir dos hospitals), o en rodalies, sanitat, educació, prestacions d’atur
i polítiques d’ocupació, pensions i atenció a les persones,
per tal de garantir el funcionament d’uns serveis públics
de qualitat i un adequat sistema de protecció social.
Un sistema social, conseqüència d’una fiscalitat justa i
equitativa, que constitueix la única garantia de la igualtat
real entre la ciutadania que estableix la Constitució, en
definitiva, d’un autèntic estat social i democràtic, que pot
marcar la diferencia entre tenir unes condicions dignes
de vida o no tenir cobertes ni les necessitats més elementals.
Augmentar els impostos als més rics no implica cap empitjorament
de la situació per als més humils: els treballadors
i les treballadores d’aquest país; sinó al contrari,
de millora de les seves condicions de vida, a través dels
serveis públics: sanitat, educació, atenció a les persones,
prestacions per desocupació, prestacions socials.
Barcelona, a 5 d’octubre de 2009
Esquerra Unida i Alternativa, Doctor Aiguader, 10-12 Baixos 08003 Barcelona.
Tel: 933.170.034 Fax: 933.179.251 euia@euia.cat http://www.euia.cat
Reforma fiscal, una eina per a sortir de la crisi amb més justícia social | 14-11-2009 - 19:01:02 GMT 1 #
LLAMAMIENTO PARA LA REFUNDACIÓN DE LA IZQUIERDA :
La Izquierda ha sido una esperanza para millones de personas durante décadas. Fue una
garantía, y lo sigue siendo, de que otro mundo es posible. Pero la Izquierda viene sufriendo una
prolongada erosión que no sólo se refleja en su retroceso electoral. La ciudadanía no participa en
las decisiones importantes y el tejido asociativo es cada vez más débil.
Los errores políticos han sido numerosos y no queremos ignorarlos. Pero el
neoliberalismo no sólo ha creado una enorme precariedad laboral y destrucción ambiental, no
sólo ha alargado el tiempo de trabajo a costa del tiempo reservado a todo lo demás. Además, ha
mantenido la división sexual del trabajo obligando a las mujeres a sobrevivir a base de jornadas
dobles y triples. Además, ha segmentado a la inmensa mayoría de la ciudadanía, y muy
especialmente a las trabajadoras y los trabajadores, fomentado la competencia entre nosotros y
nosotras, atomizándonos, transmitiéndonos la sensación, de que somos los únicos y las únicas
responsables de los males que aquejan al mundo. De que no hay alternativa al actual orden de
cosas.
Pero el neoliberalismo ha entrado en crisis. No ha muerto y hay intentos serios de
recomponerlo. Pero sus recetas económicas, su influencia ideológica y su modelo de civilización
están a la defensiva.
Esto abre nuevas oportunidades para aquellas y aquellos que creemos en una convivencia
más justa y solidaria, en un modelo económico acorde con las necesidades de las personas y del
medio ambiente, en la posibilidad y en la necesidad de una sociedad distinta. En algunos países
esta situación está produciendo convergencias esperanzadoras entre todas las familias y
sensibilidades de la Izquierda, en América Latina está abriendo un nuevo ciclo histórico.
Son procesos complejos en los que se tienen que abordar los desencuentros del pasado,
los enfrentamientos entre el reformismo y el anticapitalismo más explícito, entre la cultura de la
intervención directa y las formas más institucionales de participación política. Pero son procesos
que despiertan esperanzas de un mundo mejor entre sectores amplios de la población.
Ha llegado la hora de poner en marcha este proceso en nuestro país. A pesar de la
fragmentación de la Izquierda, del desencanto y de la desmovilización social, el potencial
democrático de nuestra sociedad sigue siendo enorme. Debajo de la cáscara institucional y de la
cultura política oficial, de la corrupción y la manipulación informativa, existen amplios espacios en
los que la solidaridad, los valores de justicia social, de igualdad de género, de honestidad y
transparencia siguen siendo innegociables. Muchas personas que pueblan estos espacios
realmente creen que es necesario construir un orden social y económico más justo, una
civilización más pacífica y cooperativa en el planeta, un sistema de trabajo que dignifique a las
personas y no que las destruya. Creen que el colapso ambiental se tiene que abordar de una
forma distinta a la que dictan las leyes del interés y de la rentabilidad privadas, que es posible
construir una sociedad más igualitaria entre hombres y mujeres. En ellos y en ellas late la
convicción de que es necesario crear una sociedad distinta a la capitalista.
El momento es propicio para dar un paso así. El modelo económico y productivo español
inaugurado hace varias décadas ha tocado fondo. El paro va a aumentar por tercera vez hasta
rozar el 20% de la población activa a pesar de las sucesivas reformas laborales. Es un modelo
productivo incompatible con los objetivos que se ha marcado la humanidad para afrontar el
cambio climático, con cualquier forma avanzada de justicia social, con la dignificación del trabajo
y la eliminación de la dominación del hombre sobre la mujer. Su cultura política, fuertemente
bipartidista, alimenta la corrupción y el cohecho. Su modelo económico, basado en la renta
financiera e inmobiliaria, nutre el poder de la banca frente al resto de la sociedad, fomenta la
cultura del dinero fácil frente al trabajo productivo, la especulación frente al esfuerzo reconocido.
Nos corresponde iniciar un proceso amplio y capital que permita darle a este deseo y a
esta necesidad de cambio una expresión política, cultural y organizativa. Los y las firmantes de
este Llamamiento nos comprometemos a trabajar para que todas las personas, organizaciones y
grupos activos que nos reclamamos de la Izquierda empecemos a converger en un espacio
común de deliberación y aprendizaje colectivo. Nos comprometemos a reunirnos a nivel de
barrio, de centro de trabajo, de ciudad, de comarca y mancomunidad, de comunidad autónoma,
nacionalidad histórica y también a nivel de todo el Estado. Nos comprometemos a formar foros y
mesas territoriales, foros temáticos y sectoriales para la refundación de la Izquierda, espacios en
los que pretendemos ponernos de acuerdo sobre cómo abordar los grandes y los pequeños
problemas que nos afectan, para intentar solucionarlos e ir definiendo un nuevo proyecto político
de tipo federal, republicano, feminista y socialista. Estos espacios tienen que ser plurales, pero tienen que comprometerse con un proyecto solidario en todo el Estado, ser algo más que la suma
de organizaciones, de núcleos e iniciativas ya existentes. Tienen que aunar y aprovechar los
esfuerzos del pasado, pero también tienen que fomentar las iniciativas innovadoras.
Nuestro objetivo es crear espacios de participación ciudadana dentro y fuera del trabajo,
núcleos de poder organizado para que las personas puedan trasladar directamente sus
necesidades a las instituciones, a los medios de comunicación, a los centros del poder político
local, autonómico y estatal. Nuestro objetivo es mostrarle a toda la sociedad que es posible y que
es más efectivo abordar los problemas de forma cooperativa, que no es necesario hacerlo
compitiendo y atomizándonos. Nuestro objetivo es que la ciudadanía le arranque espacios a los
intereses corruptos y endogámicos, a la lógica insaciable del capital, a los intereses de las
empresas multinacionales. Nuestro objetivo es superar las distintas jerarquías que aquejan hoy a
la sociedad, incluidas las jerarquías de género sobre las que se sustenta todo tipo de violencia
contra las mujeres.
Nos proponemos hacerlo utilizando medios democráticos, denunciando y elaborando
soluciones alternativas, creando una nueva cultura republicana en la que lo de todos y lo de todas
esté por encima de los intereses excluyentes. Queremos que la ciudadanía participe activamente
en este proceso abriendo la perspectiva de una sociedad distinta, más justa y sostenible para
nosotras y nosotros así como también para nuestros hijos e hijas, una sociedad en la que
realmente se cumplan y hagan cumplir los derechos humanos, incluidos los derechos sociales,
para todas y todos los habitantes del planeta. Nuestro objetivo, en definitiva, es que nuestra
generación vaya construyendo una sociedad mucho más justa, solidaria y sostenible, una sociedad
socialista para el siglo XXI
Madrid, otoño de 2009
Las adhesiones pueden enviarse a:
refundandolaizquierda@gmail.com y refundacion.social@izquierda‐unida.es
LLAMAMIENTO PARA LA REFUNDACIÓN DE LA IZQUIERDA | 14-11-2009 - 19:04:48 GMT 1 #
Transparència oficial, per Josep Serra Quintana, Girona :
El Govern català aprovarà unes mesures per aportar més transparència en totes les operacions urbanístiques. És d´agrair, ara que tots tenim la pell fina i sensible a causa dels últims esdeveniments i que no cal recordar. El que trobo a faltar és que s´extremin les mesures per evitar il·legalitats i corrupcions però no es defineixin les inmoralitats legals dels que manen. Des dels informes inútils, els sous espectaculars, l´acumulació de càrrecs i les dietes, les subvencions arbitràries, etc., etc. Tot molt legal però poc ètic i encara menys estètic. No per ser legal es deixa de defraudar la societat i és un fet molt greu que contribuiex definitivament al desencís envers els polítics i la seva credibilitat.
Transparència oficial | 15-11-2009 - 08:05:51 GMT 1 #
Izquierda, ética, rebeldía: Refundación
Manuel Morales García
Las gentes de izquierdas tenemos en estos momentos la enorme responsabilidad de ofrecer una alternativa a la España del paro y la corrupción. Millones de parados y sus familias miran a las fuerzas políticas como a meras máquinas de poder y enriquecimiento ilícito. El escándalo de las estafas, prevaricaciones, transfuguismos y pelotazos, mientras la economía se hunde, tiene un efecto sociológico: Una inmensa e inquieta ciudadanía, que cada vez encuentra más difícil llegar a fin de mes, percibe a los gobiernos y a los partidos como parte del problema y no de la solución.
La esfera de lo público. La cosa pública, la re-publica, aparece cada vez más como espacio de latrocinio y corrupción. Quienes creían en la política se encuentran decepcionados, mientras que los jóvenes no quieren verse asociados con semejante palabra. Se refuerza así el individualismo más feroz. Este individualismo es, a su vez, la mejor arma con que cuenta la derecha, los ricos de toda la vida, para mantener aislados y sometidos a quienes dependemos de un salario para desarrollar nuestra vida. Cada vez que un joven dice o piensa que “la política es para robar”, se incrementa la cuenta de beneficios de un banquero.
Necesitamos un nuevo programa de La Izquierda. Es hora ya de superar el síndrome de la caída del muro, símbolo de aquel modelo de socialismo inhumano que fue incapaz de conciliar igualdad y libertad. Quienes no tuvimos edad para aceptarlo en su momento, lo contemplamos como lo que es: un intento fallido. Un fracaso cuya magnitud no es comparable al espectacular reguero de hambre, destrucción ambiental, injusticia, explotación y guerra que genera el capitalismo real. Necesitamos construir la nueva propuesta de La Izquierda. Un nuevo orden que ponga en el centro las necesidades reales de las personas, en igualdad efectiva de derechos y garantizando tanto la libertad como la justicia social. Necesitamos una sociedad de hombres y mujeres iguales que no se vean abocados a la destrucción de su calidad ambiental y de vida para comprar una falsa calidad a través del consumo. Un nuevo contrato que incluya plena democracia política y económica como condiciones de partida para el efectivo ejercicio de los Derechos Humanos.
Necesitamos también un nuevo modelo de político, de representante público. Un sector importante de la ciudadanía, de los votantes, de los trabajadores, no soporta ya más a esos hombres y mujeres que se encaraman a la estructura de un partido para satisfacer sus aspiraciones económicas o su ego. No es sólo la corrupción. Mucha gente de izquierda está asqueada de recurrentes escisiones que, miradas con lupa, esconden intereses personales de quienes las promueven. A veces corrompe el dinero; a veces el afán de protagonismo. La Refundación de La Izquierda exige la búsqueda de otras formas de hacer política que no pasen por aferrarse una década a los cargos públicos y después resistir contra viento y marea los procesos de renovación (a veces hasta inventando un partido nuevo), cuando las bases deciden democráticamente que ya toca.
La izquierda política y social tiene que reaccionar a ambas realidades a la vez: si no es capaz de ofrecer una salida al empobrecimiento galopante de los trabajadores españoles, el triunfo del conservadurismo, con su secuela de desigualdad, violencia estructural, explotación y deterioro de la libertad, puede durar una generación. Por otra parte, para elaborar y articular esa reacción, necesita que las personas críticas, los otrora activistas de izquierdas, los y las sindicalistas y la juventud desencantada se organicen en torno a una convocatoria política.
La tarea es inmensa, pero hay que comenzarla. La convocatoria que ha lanzado Izquierda Unida para refundar la izquierda en España, pretende, con las fuerzas que IU tiene, provocar ese proceso de regeneración en lo ideológico, creando un nuevo programa de La Izquierda. Pero también es un llamamiento a la regeneración democrática y a la rebeldía ética. En especial de la ética que debe revestir la acción pública de todos aquellos que se atreven a dirigirse a sus conciudadanos pidiéndoles su voto, su apoyo, su confianza. En el camino podrán cambiarse estructuras, métodos, nombres y dirigentes. Lo importante es la meta.
Desde la ética y la rebeldía, La Izquierda debe refundarse, no dividirse.
---
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza
Izquierda, ética, rebeldía: Refundación | 15-11-2009 - 08:25:32 GMT 1 #
Impostos per a tothom, futbolistes
i polítics, per Pere Isern Feliu, Sarrià de Ter (Girona) :
Els mateixos que canten victòria pels impostos als futbolistes podrien ampliar-ho als que cobren dietes de consells administració tipus Caixa de Girona i canviar el que és un sobresou sense declarar per uns ingressos néts com els de quasi tothom.
Així se sabria a quant els surt el mes a molts dels polítics d´aquest país que només diuen un 30% del que guanyen. I no penso en cap senyora en concret.
Impostos per a tothom, futbolistes | 16-11-2009 - 09:07:40 GMT 1 #
Llei electoral, per JUAN DE DIOS PUERTA, CALONGE (BAIX EMPORDÀ) :
Sobre la reforma de la llei electoral, exposo la meva aportació: Cada cop que hi ha eleccions els ciutadans estem obligats a formar part de les meses electorals. ¿Per què no aplicar aquest mateixa filosofia de col·laboració amb la democràcia als càrrecs elegibles?
Opino que un nombre determinat de candidats a diputats o altres càrrecs haurien de correspondre a ciutadans independents dels partits. Aquestes persones haurien de presentar-se voluntàriament. A part de les llistes de cada partit, els ciutadans introduirien a l'urna una altra llista (diferent a cada província) amb els noms d'aquests ciutadans independents i de reconeguda honradesa disposats a treballar pels altres durant quatre anys.
Per garantir el joc democràtic, considero que una quarta part dels diputats haurien de ser aliens als partits, i per tant, quedar absolutament lliures d'obediència a l'hora de les votacions.
Opino que aquest sistema mixt de dues paperetes podria servir perquè la veu popular estigués millor representada a les institucions que tenen el poder i prenen decisions que ens afecten a tots.
---
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza
Llei electoral | 16-11-2009 - 09:21:15 GMT 1 #
"Instrúyanse, porque tendremos necesidad de toda vuestra inteligencia. Agítense, porque tendremos necesidad de todo vuestro entusiasmo. Organícense, porque tendremos necesidad de toda vuestra fuerza" Antonio Gramsci
---
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza
Antonio Gramsci | 16-11-2009 - 20:51:33 GMT 1 #
Miserias del progresismo
Carlos Taibo
Se ha dicho de todo sobre la respuesta que el Gobierno español ha asumido ante la crisis. Se ha hablado, así, de su responsabilidad, no precisamente menor, en la gestación de aquella, de impresentables acatamientos del credo neoliberal y de políticas tan erráticas como complacientes con los poderosos. Es muy escasa, sin embargo, la atención que hemos dispensado a la percepción de la crisis y de sus remedios que alienta el grueso de los partidos y de los sindicatos que, conforme a la descripción más común, están a la izquierda del PSOE. No hay, pese a ello, mejor prueba de la zozobra en la que nos encontramos que el escaso empaque, la sumisión al orden establecido y la llamativa ausencia de algo que huela a prospección crítica del futuro que muestran diputados, consejeros y concejales de fuerzas políticas, liberados sindicales y, en su caso, intelectuales y artistas afectos a firmar manifiestos.
Cifremos el sinsentido de esas percepciones en dos hechos. El primero nos recuerda que el horizonte mayor que parecen contemplar las propuestas progresistas –en mal momento reaparece este hueco adjetivo– es el que proporciona la defensa de los estados del bienestar, en un intento de devolver el reloj a dos o tres años atrás y en abierto olvido, por cierto, de la inanidad histórica de los derechos sociales entre nosotros. Pareciera, en otras palabras, como si debiéramos sentirnos orgullosos de lo alcanzado en los últimos decenios en una suerte de remedo, muy común en los dirigentes sindicales biempensantes, del “España va bien” aznariano. Al abrigo de unas demandas que, ajustadas al discurso alicaído y cortoplacista de los sindicatos mayoritarios, parecen entender que saldremos adelante si acrecentamos, o al menos mantenemos, los salarios –o si conseguimos para todos un trabajo por cuenta ajena, que para el caso tanto vale–, ha quedado dramáticamente en el olvido cualquier horizonte de transformación de la sociedad. A duras penas sorprenderá que, en este caldo, y no sin que falten llamativas invocaciones a la solidaridad con la pequeña y mediana empresa, todo lo que está lejos de nuestros reductos de prosperidad, y en singular el expolio de los recursos humanos y materiales de los países pobres, quede relegado a un discretísimo segundo plano.
No deja de sorprender, por lo demás, que la propuesta progresista asumida por el grueso de las formaciones que dicen ser de izquierda, luego de criticar la inanidad de la reacción gubernamental ante la crisis, asuma con frecuencia, sin embargo, todo tipo de miramientos ante unos sindicatos, los mayoritarios, que nadan en la misma miseria (cómo estará de subida la patronal, por cierto, para que, con los sindicatos que tiene a su merced, se permita rechazar acuerdos claramente ventajosos para los empresarios). Lejos de tirar de esas fuerzas sindicales hacia posiciones de mayor entereza y confrontación –no hay ningún camino que recorrer en sentido contrario–, lo que se intuye es, sin más, un acatamiento de la podredumbre que aquellas, burocratizadas y coartadas por su dependencia económica de la teta estatal, difunden.
El segundo hecho relevante bebe de un sonoro silencio: el que se dispensa a una cuestión vital como es la de los límites medioambientales y de recursos del planeta. No se busque en los pronunciamientos progresistas ninguna mención que no sea sibilina y retórica al crecimiento imparable de la huella ecológica, a un cambio climático que empieza a ser una realidad omnipresente o al inevitable encarecimiento que, en el medio y el largo plazo, afectará a la mayoría de las materias primas energéticas que empleamos. El hecho de que todo esto quede, también, en segundo plano, en provecho de nuevo de una visiblemente abusiva sacralización de salarios y derechos sociales –para qué preguntarnos qué producimos, con qué lo hacemos y al servicio de quién–, acerca una vez más el discurso progresista a las miserias de las propuestas oficiales que padecemos, incapaces de abandonar el terreno de juego que perfila un oxímoron, el del crecimiento sostenible, que retrata bien a las claras lo que tenemos entre manos: pan para hoy y hambre para mañana.
Si las posiciones que ahora me atraen se hallan claramente a la defensiva y se ajustan, mal que bien, al “virgencita, que me quede como estaba”, nada retrata mejor su sentido de fondo que la exultante crítica del neoliberalismo que nos rodea por todas partes. Aunque en una primera y superficial lectura pueda sonar a contestación radical del orden establecido, haríamos mal en olvidar que esconde a menudo –no me atreveré a afirmar que siempre– el designio de no ir más allá y de esquivar cualquier discusión que afecte, no ya al neoliberalismo, sino al propio capitalismo. Y es que una de las trampas mayores que se nos tienden en los últimos tiempos es la que nace de la afirmación, mil veces repetida, de que lo que está en crisis es el capitalismo desregulado, con el consiguiente corolario, a menudo orgullosamente verbalizado, de que el capitalismo regulado no arrastra ningún problema de relieve.
En la trastienda es fácil adivinar lo que se nos vende: la aceptación callada y vergonzante de que no hay vida fuera del capitalismo y, con ella, la inevitable negativa a examinar la hondura de la crisis que afecta al paraíso fiscal de escala planetaria y a una crisis ecológica imparable que aquel, regulado o desregulado, ha contribuido a crear. El mero retorno a un estado de cosas que está en el origen de lo que hoy padecemos, al amparo de un procedimiento que invita, franca o subterráneamente, a darle otra oportunidad al capitalismo, mal escudo parece para hacer frente a los duros tiempos que se avecinan.
Carlos Taibo es profesor de Ciencia Política en la Universidad Autónoma de Madrid
---
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza
Miserias del progresismo | 17-11-2009 - 09:08:48 GMT 1 #
Josep Gusó, acusat de presentar una querella falsa a canvi de diners :
Els dubtes sobre si va mentir el dia que va presentar una querella contra un delegat sindical li han costat, al president del Girona Futbol Club, l'empresari Josep Gusó, passar un matí assegut al banc dels acusats del Jutjat Penal 1 de Girona. Gusó està inculpat per un delicte de denúncia falsa derivada de la querella que va instar contra Ricard Mués, el que va ser secretari general de la secció sindical d'UGT a Caixa Girona, en ser coneixedor que Mués l'havia relacionat amb una campanya de denúncia contra suposades activitats fraudulentes perpetrades per la cúpula gestora de Caixa Girona.
Josep Gusó havia estat empleat de l'entitat bancària i la seva signatura apareixia en un escrit de denúncia que el sindicat UGT va fer arribar a la Fiscalia de Girona perquè s'investiguessin les presumptes irregularitats comeses pels gestors de l'entitat. Gusó, en ser-ne coneixedor, va acudir als jutjats per posar de manifest que mai havia signat aquells documents de manera conscient i que, per tant, hi havia una falsedat documental. Mantenia també l'actual mandatari del Girona que Mués l'havia estat pressionant per sumar-se a la denúncia i que això era propi d'un delicte de coaccions. Aquestes diligències van ser arxivades i la torna per a Gusó va venir en forma d'acusació per denúncia falsa.
El Penal 1 gironí té la missió ara de desentortolligar la trama i aclarir si la imputació per denúncia falsa que el fiscal i l'acusació particular mantenen contra Gusó té o no raó de ser. El judici contra el president del Girona havia de portar al jutjat a la plana major de la cúpula directiva de Caixa Girona. L'expresident Arcadi Calzada (actual president honorífic), l'exdirector general Aleix Gimbernat o l'exconseller Tomàs Sobrequés estaven inicialment cridats a declarar com a testimonis però les parts van acabar considerant innecessàries les seves explicacions. Sí que va prestar testimoni Salvador Carrera, antic president de la comissió de control de l'entitat, i l'actual president de la Diputació de Girona. Enric Vilert, antic treballador de Caixa Catalunya i llavors enrolat en activitats sindicals, hauria estat l'home que va presentar Mués i Gusó. Ell va declarar no recordar-ho: "si fer un cafè en un bar és una reunió ja m'explicaran", va dir, però Mués sí que va posar de manifest que Vilert havia propiciat el contacte.
La clau de volta passava per les denúncies que pretenia fer Gusó de les irregularitats de gestió que hi havia a Caixa Girona i UGT estava disposada a atacar qui calgués i com calgués. Tant és així que, per blindar Gusó de possibles represàlies, van nomenar-lo delegat sindical. Posaven entrebancs, així, a qualsevol voluntat de la cúpula per acomiadar-lo.
Per molt que Josep Gusó nega haver signat mai res, manté Mués que l'ara acusat va fer-se enrere perquè Caixa Girona li va perdonar un seguit de crèdits i, a més, va allargar-li un bon grapat de diners a canvi del seu silenci. Aquest suposat afany de no aixecar més la llebre hauria portat Gusó a desvincular-se de la signatura i a presentar la querella per donar credibilitat a la seva negativa.
Per la seva banda, l'advocat de la defensa, Xavier Hors, va posar de manifest que les manifestacions de Mués tenen poca credibilitat i que no seria la primera vegada que queda retratat en un procés judicial. No fa tant que les acusacions que feia contra Caixa Girona van esfumar-se en cobrar ell 300.000 euros,va admetre el mateix Mués al judici.
---
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya Lejarza
Josep Gusó, acusat de presentar una querella falsa a canvi de diners | 24-11-2009 - 08:43:34 GMT 1 #