Cien banderas catalanas. 18 de julio de 1936
Cien banderas catalanas. 18 de julio de 1936: Desembarco en Mallorca de las fuerzas de la República.-En la mañana del domingo, el Camarada Capitán Bayo, con las Fuerzas Catalanas que acaudilla, ha desembarcado en la isla de Mallorca, a pesar de la resistencia que en un principio se hablia intentado hacer por los facciosos , a quienes diariamente daba instrucciones y órdenes el ex general Franco. El Camarada Capitán Bayo ha organizado rápidamente tres Columnas catalanas, que se han dirigido en En Barcelona y Valencia, la noticia del desembarco ha producido el mayor júbilo. El lugar del desembarco en Mallorca es Punta Amer, muy cerca de donde hay una finca espléndida de Juan March (Banca privada March). "He de manifestar que esta mañana (o sea, ayer) hemos efectuado el desembarco anunciado con gran rapidez y decisión, haciendo huir al enemigo, que en pequeños grupos nos vigilaba. Tenemos toda la costa de Calamanacor hasta Punta Amer. Ahora, las fuerzas del flanco derecho, que tienen Ametralladoras y Cañones, se extienden por la Bahía de Ariza hasta el Cabo del Pimer. En Porto Cristo hemos tenido bastante fuego, pero los fascistas, ante nuestro ataque en colaboración con la Aviación Repúblicana, han huido. Por los aviones ha sido bombardeada Santa Maria. nudo principal de las comunicaciones con Palma. Por tanto, el enemigo franquista no podrá enviar auxilios de ninguna clase por vía férrea y por carretera, pues las comunicaciones están cortadas. Tenemos un cabo herido en el buque 'Almirante Antequera'; 14 milicianos, heridos también, y tres muertos. Todos los cuales fueron conducidos al Buque Hospital 'Marqués de Comillas'. Tengo fe en el desembarco en esta isla. El espiritu de la marineria y de las milicias catalanas es inmejorable, y todos desean, en dos o tres días, quitar a España esta pena de las Baleares facciosas. Muchos paisanos se han unido a nosotros. Hemos encontrado a un marinero y a unos niños refugiados en un pozo, que dijeron no habían puesto Bandera Blanca para no caer en manos de los fascistas, que han cometido horrendos actos de violencia. ¡Viva la República!".—Febus. 18 de agosto de 1936. Todo va bien en Mallorca.-Barcelona 18, 3 tarde. El Camarada Capitán Bayo ha dirigido un telegrama al President de la Generalitat de Catalunya diciendo que la Columna que manda recibió el saludo caluroso que les envió el President Sr. Companys. Las Fuerzas Milicianas continúan operando en Mallorca. Todo va bien, aunque hay mucho fuego. Agrega que el entusiasmo de las Milicias y demás fuerzas catalanas es indescriptible.-Mencheta. El capitán Bayo pide cien banderas catalanas.-Barcelona 18, 4 tarde. El President del Govern català, Sr. Casanovas, ha recibido del Camarada Capitán Bayo un telegrama en el que, entre otras cosas, dice que continúan favorablemente las Operaciones Militares sobre Mallorca. Se han pasado a nuestras filas soldados fascistas, así como grupos de campesinos. El espíritu de la Columna miliciana es excelente. "Recibo su calurosa felicitación -agrega el telegrama-, que traslado a toda la Columna Repúblicana. Aquí todo marcha bien. Tenemos mucho fuego de Artilleria, pero estamos batiendo a los facciosos, que no pueden hacer nada contra nosotros. En el desembarco de Mallorca sólo han intervenido Fuerzas Catalanas, que tienen un ímpetu ciego en la lucha. Remitan cien banderas catalanas para delimitar bien nuestros frentes."—Febus. 19.8.1936 
distintas direcciones y han ocupado varias poblaciones, donde las fuerzas leales a la República española fueron aclamadas y agasajadisimas. Se ha repuesto a las autoridades repúblicanas legitimas. El enemigo franquista, sorprendido por este desembarco, se ha replegado sin oponer resistencia. Gran número de naturales del país se han presentado al Capitán Bayo. pidiendo ser armados para combatir a sus órdenes contra las fuerzas facciosas de la isla de Mallorca. Se han hecho gran número de presioneros fascistas, habiéndose cogido mucho material de guerra abandonado por los facciosos. La bandera de España (repúblicana) y la catalana (senyera) ondean en muchos lugares. Una Lancha Armada, de las que iban en la expedición del Capitán Bayo apresó, cuando huían de la isla dos veleros, en los cuales trataban de fugarse significados elementos fascistas de Mallorca. Se espera que Palma de Mallorca, a pesar de los trabajos de fortificación hechos por los faciosos, se rendirá de un momento a otro, ya que su situación, según dicen fugitivos de la capital, es desesperada.
Meneame
del.icio.us
ARGELAGUER Juan R. Lejarza
La República independent. Ser republicà... per què?, per
CARLES CASTELLANOS I ORIOL FARRÉS:
La qüestió de la República en el marc del sistema parlamentari monàrquic espanyol ha esdevingut un tabú, fins al punt que hi ha ben pocs polítics i opinadors que gosin posar en qüestió el sistema monàrquic que, segons aquestes opinions acrítiques, vindria a ser el règim democràtic per excel·lència.
En una breu sèrie de tres articles que aniran apareixent cada quatre setmanes en aquest diari ens proposem de posar en evidència aquesta falsedat.
Per què pensem que tothom que sigui sincerament democràtic ha de ser republicà? Per a respondre a aquesta pregunta considerem que és convenient de recórrer, breument, la història política del republicanisme.
La història de la República és la història, el·líptica i tràgica, de la llibertat política. Des dels seus orígens grecs o romans, passant per les repúbliques itàliques del Renaixement, fins a les revolucions anglesa, francesa (sobretot en la mal coneguda versió jacobina) i americana, s'ha posat de manifest un mateix projecte i un mateix clam: els ciutadans no havien d'estar sotmesos a cap poder arbitrari i tirànic; tots els ciutadans havien de ser lliures per igual; ningú no podia dominar ningú altre; ningú no podia ser posat al marge de la llei. No cal dir que la imatge del Rei, del poder absolut, ha estat sempre la negació directa d'aquesta reivindicació antiga però no gens caduca. La República és la condició necessària de la política, de la Ciutat. I cal incloure tothom en aquest dret a la ciutat. Les derrotes que fins ara ha patit el projecte republicà no són definitives.
Què vol dir ser republicà avui dia? En primer lloc, no vol dir únicament oposar-se a la monarquia. El republicanisme és la defensa de l'autodeterminació ciutadana. És la posició política que sosté que el dret i la llei no poden ser contradictoris. Si la llei se separa del dret, llavors ens convertim en súbdits exposats a l'arbitrarietat més funesta i en víctimes del caprici i de la voluntat dels poderosos. On no hi ha dret, diem nosaltres, no hi pot haver República. Totes les forces socials discriminatòries, totes les explotacions econòmiques, els abusos patriarcals i les opressions neocolonialistes o imperialistes són expressions de despotisme, d'absència de llibertat. Lluitar-hi en contra és treballar per i per a la República.
Des de 1812 a Cadis, a l'Estat espanyol s'ha imposat una visió «liberal» en la construcció d'un Estat –que no és pas casual que el PP reivindiqui i se'n senti tan hereu- que feia compatible la figura del Rei, del cap d'Estat quasi-immune, amb el desenvolupament de dissenys constitucionals que emparessin el mercat i els interessos lucratius de les classes poderoses. Per al liberal, la política és l'enemiga de la llibertat, perquè només coneix recer en l'esfera privada de la família, el club o l'empresa. Com menys intromissions, millor, diuen els liberals. Com més petit, envaït i pueril sigui l'espai públic, més beneficis obtindran. El republicà, en canvi, veu en l'acció ciutadana i la seva participació efectiva la promesa de la llibertat i la fi de la llei del més fort que defensen, nolens volens, tots els liberals sense excepció.
La República és una obra de Ciutat, de disciplina ciutadana –per dir-ho com el Maquiavel republicà– i de democràcia. El ciutadà, més que la disjuntiva massa cèlebre entre amic i enemic, n'és el protagonista. Ciutadà només ho pot ser el «lliure», aquell que no està dominat per ningú més, que és sui iuris; és a dir, que pròpiament només «serveix» (per dir-ho com Kant) la República. Per això els liberals no reconeixen la distinció entre alieni iuris i sui iuris, entre qui viu a mercè d'un altre i qui és amo de si mateix.
La República, més enllà del parlamentarisme formal, defensa la necessitat de sostreure de les diverses dominacions socials tots els homes i dones que viuen, treballen i actuen en un mateix territori, en una mateixa ciutat, en una mateixa nació.
La República, a més, és l'única construcció possible d'una solidaritat fraternal que depassi les fronteres, la mera caritat i les bones intencions religioses tradicionals, perquè és l'única forma política que es declara, ja des dels seus orígens, contrària a tota dominació.
La República és l'instrument de construcció nacional perquè es basa en el Dret de decidir lliurement, sense imposicions de cap mena, per part de tota la ciutadania, i fent net, respecte al fal·laç «dret de conquesta» de l'espanyolisme atàvic i del centralisme autoritari francès. La República ja no la representen ni la classe política ni els (pocs) intel·lectuals nostàlgics del passat. Tampoc no és la tercera via entre socialisme i liberalisme. La República, cal dir-ho sense embuts, és la porta a un sistema polític socialment just, democràtic, participatiu i ciutadà.
La República independent. Ser republicà... per què? | 21-07-2008 - 06:30:42 GMT 1 #
Hola,l'altre dia passant per el pont que uneix Sarria de Ter amb el Pont Major vaig veure que per la part exterior (en la part central)encara i queda l'escut franquista.O sigui que aquest pont encara no esta net del tot. Salutacions.
scaleman | 21-07-2008 - 14:29:13 GMT 1 #
18 de juliol, per PASQUAL MARAGALL I MIRA, Expresident de la Generalitat de Catalunya i de la Vil.la Olimpica:
D ia assenyalat, el 18 de juliol. Aquell dia, el 1936, havien de començar els Jocs Olímpics Populars a Barcelona, però un general amb plaça a l'Àfrica va declarar la guerra a la Segona República Espanyola i el president Azaña va haver de lliurar una batalla de tres anys que va perdre, cosa que el va obligar a travessar el Pirineu. Poc després va morir a Montalban, a l'Estat francès, com Machado. Crec que va deixar per escrit que, un cop mort, ningú mogués el seu cos d'allà.
Aquell 18 de juliol els meus pares eren a Madrid. S'havien casat l'1 d'abril i la meva mare ja estava embarassada del primer fill. Van mirar de tornar amb la seva DKV a Barcelona, però els van requisar el vehicle i els va haver d'anar a buscar el meu oncle Leoncio –el meu padrí i germà bessó de Basilisa, la meva mare. (Caram, amb els noms dels germanets valencians de Monòver! Per acabar de completar el repertori, la meva padrina, la germana petita de la família, es diu Chonuca, un diminutiu característic de Santander d'Ascensión.)
Leoncio, Basilisa i el meu pare van tornar per València. I al cap de nou mesos exactes del seu casament, el dia 1 de gener, va néixer el meu germà gran, en Jordi, que va heretar el nom del meu pare. Jo tinc el del meu avi matern i republicà, que havia mort amb 51 anys, diuen que de pena, poc després d'haver-se acabat la guerra. Sabater, era. No de nom, d'ofici. Sabater i de naixement humil, però llest i valent, i de gran, ric.
Els Jocs com a excusa Tornem, però, al 18 de juliol. La guerra que va començar aquell dia no va ser una guerra qualsevol. La va declarar el general Franco, el Generalísimo, amb l'excusa que exposo a continuació. Aquells Jocs Olímpics Populars, segons Franco, no eren en realitat el que semblaven. Eren, segons ell, l'estratagema per aportar a Espanya uns brigadistes internacionals, comunistes tots ells, que venien a sotmetre el país al jou soviètic. És cert que algun o molts d'ells es van enrolar finalment a l'exèrcit popular, però no havien pas vingut per això, havien vingut als Jocs Populars. Per què «Populars»? Doncs perquè el baró Pierre de Coubertin, l'inventor dels Jocs Olímpics i per baró i noble no precisament republicà, es va estimar més celebrar els Jocs a Berlín, que ja era llavors el Berlín de Hitler, i va treure a Barcelona el somni de celebrar-los el 18 de juliol, data olímpica per excel·lència. Ja abans ens havien pres els de l'any 1928, que propiciaven els cracks de l'Espanyol i el Barça Zamora i Samitier, quan van tornar, impressionats, dels Jocs d'Anvers. Cercle tancat Al cap d'uns anys, el successor de Coubertin, Joan Antoni Samaranch, segurament falangista de jove –com tants altres, quin remei!–, va esmenar l'error i després de ser nomenat ambaixador a Moscou ens va portar a Barcelona els fantàstics Jocs del 92.
Del juliol de 1936 al juliol de 1992 es va tancar un cicle tan contradictori, tràgic i finalment positiu com bona part de la història d'això que anomenem Espanya, aquest objecte polític no identificat, aquesta nació de nacions, que diria Anselmo Carretero (un altre republicà de la Institución Libre de Enseñanza, com la meva mare). Per molts anys!
18 de juliol | 22-07-2008 - 12:26:38 GMT 1 #
La batalla del Ebre, ara toca, per GABRIEL MARTÍNEZ I SURINYAC Professor de la UAB i escriptor:
En la tanda commemorativa dels 70 anys de la Guerra Civil espanyola i seguint la seva cronologia, ara toca la batalla de l'Ebre. Pels afins a la història, la batalla desenvolupa uns fets d'increïble força per la seva perspectiva bèl·lica, humana i política amb dramàtiques conseqüències de futur, per la qual cosa ha esdevingut la més famosa, sagnant i decisiva del conflicte.
L'Ebre. L'obstacle geogràfic de superar un cabalós riu com ara l'Ebre ja és una gesta impressionant i es va erigir en el símbol de l'èxit o el fracàs en el domini de les dues ribes. El pas del riu i el cicle memorable de construcció de passarel·les republicanes durant la nit i la seva destrucció a ple dia per l'aviació nacional o per les crescudes provocades del riu en els embassaments riu amunt dominats pels franquistes són una icona de la batalla que l'ha fet única. Superar la mort d'un cicle era només una angoixant espera per la tongada següent. Però van ser les serralades més properes, com ara Pàndols, Cavalls i la Fatarella, les que van marcar el rigor de la batalla, paradoxalment terra alta, esquerpa i sense aigua a pocs quilòmetres del gran riu, on els barrancs es transformaven en polivalents i compartides tombes a cel obert. Una batalla que va provocar més de cent mil baixes entre els dos bàndols en els quasi quatre mesos que van des del 25 de juliol fins al 16 de novembre del 1938.
El context internacional. La batalla es va plantejar com una desesperada ofensiva republicana que buscava una resposta internacional. Que les democràcies europees com ara Anglaterra i França ajudessin oficialment la malmesa República en la lluita contra el feixisme a Europa, en un moment que la figura de Hitler manifestava un poder d'expectatives incontrolables. L'ajuda no va arribar, ans al contrari, es va obligar en plena batalla a retirar els voluntaris internacionals en un desequilibri de forces que marcaria la fi de la darrera batalla. És el punt d'inflexió en què els uns i els altres ja es reconeixen vencedors i vençuts mesos abans d'acabar la Guerra Civil. Des de la perspectiva de tantes dècades cal fer notar que una situació favorable a la participació europea en la batalla hauria representat una idea tan esfereïdora que només cal insinuar-la comper no intentar fer-ne argumentació: la batalla de l'Ebre com la primera batalla de la Segona Guerra Mundial.
La lleva del biberó. Milers de soldats de disset i divuit anys s'estrenaven en combat en les pitjors condicions possibles per fer front a la consigna del seu sacrifici, perquè resistir un temps més enllà de l'imprescindible requeria uns militars més veterans. La mort també els va reclutar i la gran majoria no va tenir ni temps de trobar-hi un sentit dins el que ja és un sense sentit fer-los soldats, i els que van sobreviure es van acomiadar d'allò que, en condicions de pau, té en la joventut la millor edat de viure.
Exili. I a la derrota va seguir una opció d'exili, que va representar mesos després la lluita contra Hitler en la Segona Guerra Mundial, o bé allistats en tropes aliades o en la resistència que amb el temps van alliberar París i van entrar a Berlín. Molts altres van patir els camps de concentració i en el pitjor dels casos els camps d'extermini. No només els soldats, també les seves famílies.
Repressió. L'opció interior no ho va fer menys dramàtic. Franco va iniciar una brutal repressió que va acabar amb milers de vides republicanes o els va confinar a la presó o al silenci per la por.
Desesperança. Després de derrotar Hitler, tocava Franco. No va ser així i esperar la fi del franquisme va ser una esperança d'horitzó infinit. La dictadura va durar quaranta anys. Mort el dictador el desig es renovava, però era el temps de la transició i s'havia de mirar endavant. I els pocs supervivents perdien tota la confiança, però, de què? Reconeixement, perdó, memòria històrica?
Desmemòria. Ara hi ha generacions sense guerra que reclamen els fets, que no van pactar la transició i que pensen que l'oblit només afavoreix els enemics de la democràcia i aquesta és tan feble que necessita la memòria, per justícia i educació. I davant una idea tan honesta, també hi ha conflicte, els uns perquè pensen que si no es fa una llei de memòria històrica no hi haurà reconeixement oficial, perquè els altres no volen que els odis soterrats i no oblidats revisquin en el present. Seria molt fàcil pensar que els uns i els altres s'identifiquen amb els hereus dels vençuts i els vencedors, però tots sabem que és una idea massa simple per ser veritat, i que l'única certesa és la llavor del dolor. I és així que els pocs supervivents dels dos bàndols commemoren, junts, cada any, a la cota 705 de Pàndols, l'inici de la batalla de l'Ebre davant del monument a la pau. Potser que els escoltem. No oblidar perquè no torni a passar i la pena és que una cosa amb tant de sentit comú com el reconeixement de fets i responsabilitats hagi de formular-se en llei, però per això existeix l'estat de dret, perquè tenim una certa tendència a perdre el seny.
Un exercici de memòria. Fem l'esforç d'imaginar-nos qualsevol noi de disset anys del nostre entorn més proper, nét, fill, parent o veí, vestit de soldat i de camí cap a la batalla de l'Ebre, la nit de la revetlla de Sant Jaume.
La batalla del Ebre, ara toca | 23-07-2008 - 20:42:01 GMT 1 #