Argelaguer Vall del Llierca
Uniò Argelagense Informació Municipal

*** 

JOAN ABAD i Arbussé.-Des dels inicis de la passada tardor que he seguit amb molta atencíó una colónia d'orquídies silvestres, situada al prat d'un mas garrotxí construit fa mil anys a tocar d'un pont medieval, l'arc del qual dibuixa una perfecta semicircumferéncia i per on flueixen les aigües turbulentes, fredes i vetes del riu Llierca, tot obrint-se pas a la plana de terres fértils que hi ha a Argelaguer, 1'oest de Tortella. Aquestes aigües impól-lutes van a l'encontre del Fluviá, que a Argelaguer i Sant Jaume de Llierca és en el seu curs mitjá, i que quan ambdós rius creixen desmesuradament degut a unes pluges persistents -llevantades- o torrencials, es mesclen formant grans remolins i oferexixen un espectacle de colors, olors i sons propis d'un cabalós riu tropical.
El rius Llierca i Borró -i tots els seus petits afluents- a les seves conques altes capten una gran quantitat d'aigua, la qual es precepita en perpendicular i de nord cap a sud vers el Fluviá, havent deixat enrere parets calcáries formidables i passos molt estrets, uns congostos que els rius han excavat invertint-hi uns quants milions d'anys. Gran part d'aquestes aigües penetren a la terra i hi transiten subterraniament, alimentant l'important aqüífer que ha donat lloc a l'estany de Banyoles, i que quan va excessivament pie, aflora al llac intermitent del Clot d'Espolla (Melianta, Fontcoberta), que és un fenomen hidrológic únic a Europa, tant per la seva espectacular crescuda -s'omple en qüestió d'hores- com per la fauna que s'hi desarrolla un cop és ple: els tríops, fóssils vivents anteriors als grans saures i coneguts com a tortuguetes en ¡llocs com 1'Albufera valenciana.
Les aigües...

***

“l’aroma de muntanya que en el forn s’establia quan cremaven les argelagues.” El Roser de l´Argelaga
Dir que ningú no vol l’argelaga fóra fer-ne un gra massa, però fet i fet no ens allunyaríem massa de la veritat. Hi ha herbes o arbres que s’imposen per la seva soberga estampa com el pi donzell i el roure; d’altres que sorprenen per l’esplendor dels seus colors com l’arbocer i l’auró al cor de la tardor; que corprenen per la seva humil tendresa com les violetes; que ens meravellen per la imaginació de les seves formes i coloracions com les orquídies i les margalides d’estepa; que excel·leixen pel seu exquisit perfum com l’espígol, la tarongina o l’alfàbega; que es fan preades per les seves indubtables virtuts medicinals com la sàlvia, el romer o la camamilla; que es fan respectables pels seus letals verins com la cicuta, l’emborratxacabres i el baladre; o que inspiren reverència per la seva venerable vellúria com l’olivera, la carrasca i el teix. Però de l’argelaga no se’n recorda ningú, o quasi ningú, a l’hora d’enaltir les meravelles botàniques del bosc, si de cas només se la recorda per les molèsties que comporten les seves punyents punxes, i passa per ser la inútil i enutjosa brivalla de la muntanya. Tanmateix de l’argelaga se’n deriven no pocs avantatges i utilitats rurals; i, a més, el groc primerenc de les seves petites i pletòriques flors té el privilegi de ser la llum més llampant i exuberant de la nostra flora i el color que broda la rude vesta que a l’hivern es posa la nostra muntanya. Damasines setmanals X