Argelaguer Vall del Llierca
Uniò Argelagense Informació Municipal

Joan Abad: Ermites de la vall del Llierca.- Les muntanyes de l'Alta ?Garrotxa, a dia d'avui pràcticament desplobades, contenen uns elements arquitectònics que ennobleixen el seu paisatge. Que l'humanitzen. Em refereixo a les ermites romàniques, emplaçades la majoria en llocs eminents, des d'on es poden observar els relleus abruptes que delimiten les minúscules valls d'aquest microcosmos geològic, botànic, climàtic... Aquest paisatge sembla haver estat concebut per a elles. Si no hi fossin, aleshores podríem arribar a pensar que en aquestes contrades mai no hi va arribar a viure una població nombrosa i sedentària. Pensaríem en puntuals ocupacions per l'aprofitament de la fusta, la mineria o la ramaderia oÉ tant se val.
Penso en la devastació causada pel temps, en l'abandó en què han caigut la majoria de les antigues masies situades aigües amunt del pont del Llierca. Poden comptar-se amb els dits d'una mà les cases que encara resten dempeus. Sota la densa vegetació, ocultes al primer cop d'ull, centenars de ruïnes. Soterrades amb elles, enterrades entre els vells carreus, mil històries que algú ens podria haver explicat. Segles de memòria oral, de costums, mites i llegendes: tot s'ho ha empassat el bosc. Mil anys d'història, de treball dur, d'arrencar feixes als forts pendents de les muntanyes, de tenacitat, d'heroïcitats anònimes. Ja no en queda res.
Bé, sí, encara perviuen molts topònims, les llastimoses ruïnes i, també, un llarg rosari de cognoms: Muntada, Quera, Riu, Gratacós, Nou, Cufí. Gent que potser no ho sap, que ignora que les seves arrels familiars provenen d'aquesta part de la geografia gironina. De gent que un dia no va tenir cap més altra opció que tancar la porta, empassar-se la clau i anar-se a guanyar la vida lluny d'aquest feréstec territori.
En queda, doncs, aquest rastre minúscul abans descrit -dèbils petjades que el temps continua esborrant- i les ermites, com la que ara mateix tinc al costat: la Mare de Déu de les Agulles, que és un balcó extraordinari a tocar el coll de Bassegoda. Sota el meu control visual: la vall de Riu. Impagable.
El dia 19 d'abril, en un acte públic que va tenir lloc al municipi de Sales, presentat pel seu alcalde, Sr. Miquel Palomeras, i resumit el seu contingut magistralment per l'erudit historiador i arxiver Santi Soler i Simón, va tenir lloc la presentació del llibre Una petjada per la vall del Llierca. Passat i present del seu patrimoni religiós. Marissa Baraldés i Capdevila, Bartomeu Casas i Pujades i Josep. M. Costa i Costa en són els seus autors. Els ajuntaments de la vall del Llierca en són els seus editors.
L'alcalde, en la seva exposició, remarca el fet que els autors han treballat tres anys en la construcció del llibre, sense afany de lucre, i que els beneficis que obtinguin, de la seva comercialització, serviran per continuar restaurant el patrimoni de la vall. Hi ha persones que, sense fer soroll, callen i treballen. Molt de les dues coses. Entenen que és l'única manera plausible d'arrencar, al temps que els ha tocat de viure, un profit. En aquest cas i fruit del seu generós esforç, el patrimoni arquitectònic religiós de la contrada en surt directament beneficiat. I, de retop, la gent que hi viu.
Si adquiriu el llibre, podreu comprovar que està molt ben documentat i il·lustrat amb nombroses fotografies, descripció dels edificis, la seva història documental, plànols i dibuixos, llegendes, costums locals, amb rigor, tot molt clar i entenedor.
Les Institucions s'han sensibilitzat. Podríem dir que s'han civilitzat. En tots els sentits del mot. Fa un temps era inaudit que destinessin una part del pressupost a rehabilitar una qualsevol esglesiola perduda en aquest muntanyam, en pagar una qualsevol edició de patrimoni local. Deurien considerar que era una pèrdua de temps i de diners. Un esforç inútil, estèril, balder. Totes aquelles persones que miràvem amb esglai com s'ensorraven les teulades de les ermites i la impotència que sentíem en observar el seu espoli, anys enrere, poc podíem imaginar que cap d'aquests edificis se salvaria.
Ara, però, podem arribar-nos-hi i observar el bon estat en què es troben l'església de la Mare de Déu del Guilar, de Santa Bàrbara de Pruneres, de Sant Eudald del Jou, de Sant Martí de SalesÉ En aquests casos, i en tants d'altres, afortunadament el temps no ens ha donat la raó. Aquestes rehabilitacions, o restauracions, són la suma de molts esforços individuals i col·lectius. Des de l'anonimat, n'estic segur, aquestes persones s'hi senten còmodes i continuen treballant. Està bé que sigui així. El més sincer agraïment, a tots.