Agbar té torre i Barcelona no té agua.
*** La “economia de guerra” de Aguas de Barcelona S.A. (Agbar Ibex-35) El preu de l'aigua que cae dels nuvóls 
Miquel Pairolí: Agbar té torre i Barcelona no té agua.-Déu dóna faves a qui no té queixals, assegura una dita que sembla del rector de Vallfogona, i és ben certa, perquè ara que Barcelona llueix la Torre Agbar, resulta que no té aigua. Les persones que contemplen la realitat segons la lògica bíblica, en què l'inefable governa sobre les coses materials i en què l'orgull és castigat a la manera babèlica, potser trobaran una relació entre l'alçament de la torre i l'actual sequera. Però més que els rigors d'un déu que flagel·la els homes, s'adiu amb aquest cas la realitat d'uns criteris polítics i d'uns interessos econòmics. Ara que no tenim aigua i que sembla que menys en tindrem, algú amb la ploma una mica afilada i agosarada hauria d'aprofitar per escriure una història no oficial dels últims vint-i-cinc anys d'Agbar. Seria molt aclaridora, perquè ens situaria en el moll de l'os del que ha passat en aquest país els últims decennis. El moll de l'os generalment no es veu, però és fonamental per a l'organisme. Seria, doncs, molt escaient en aquest temps de sequera observar la meravellosa evolució i expansió de la companyia d'aigües de Barcelona. En històries com la d'Agbar
hi ha la clau del que ha passat a Catalunya aquests anys, de les polítiques reals que s'han aplicat –no les que s'ensenyen a l'aparador, sinó les que es decideixen portes endins, en el pinyol dels consells d'administració–, de les complicitats sorprenents que hi ha hagut, de les confluències polítiques i econòmiques que s'han produït, de com el puny i la rosa, per exemple, s'ha entès i avingut, quan convenia, amb l'estrella mironiana. La història de com aquestes complicitats i enteses, guiades per una bona mà i una bona estratègia, han donat resultats econòmics esplèndids i han generat una expansió brillant i tentacular. Tot això es resumeix en un signe que es veu des de tot Barcelona, des del passeig de Gràcia mateix, a través del carrer de Casp. La torre i la cúpula són formes arquitectòniques essencials, rotundes, de sentit diàfan, una expressió de poder. Agbar té torre, però Barcelona no té aigua. Aquesta és la situació.
Meneame
del.icio.us
ARGELAGUER Juan R. Lejarza
El tema de l´aigua fa aigües
Realment, o més ben dit lamentablement, el tema de l´actual escassetat d´aigua és una qüestió que s´esdevé molt preocupant, però que tal com s´està tractant, si no fos perquè és tan seriós, potser fins ens faria somriure un xic, front de la manera com, des d´alguns entorns, s´està portant.
D´un temps cap aquí, o millor dit d´uns dies ençà, tots els mitjans d´informació en van plens, i pels carrers el tema està anant de boca en boca, però si la qüestió ja de per si ens fa patir, encara s´agreuja amb les actituds, dubtes i propostes contradictòries, que es van observant -per poc que hom ho vagi seguint- en les manifestacions i declaracions que emanen dels diversos sectors de la política. Que si transvasament o no transvasament, que si de l´Ebre o del Segre -cosa que provoca l´oposició dels pobles per on passen aquests rius- que si en lloc de transvasament, és una captació temporal, o una transferència provisional; que ja no sols entre el Govern Central i la Generalitat ho veuen de manera diferent, sinó que fins dintre del mateix tripartit, hi ha disparitat d´opinions; fins i tot ara s´ha descobert que el tema havia estat aparcat un temps, per no perjudicar en les darreres eleccions, o també que el conseller que porta el tema, que és qualifica d´agnòstic, es va encomanar a la Moreneta, demanant-li d´intercessió perquè arribin les esperades pluges i resolguin el problema; si ara a més de l´opció de portar aigua en vaixells, surt l´opció de portar-la en trens; i no oblidem tampoc aquells que parlen de portar l´aigua del Roine, ni tampoc les pèrdues d´aigua d´algunes canalitzacions públiques, que ja eren conegudes, però que no es feia res per arranjar-les, etc. etc.
Mentrestant va passant el temps, i el tema és cada vegada més preocupant, i des del Govern Central diuen que transvasaments no, però que tenen altres solucions per resoldre-ho, sense necessitat d´aquells, però sense aclarir quines són; tor plegat fa la impressió d´un cert desgavell.
Actualment ja s´estan prenent les consegüents mesures restrictives, lògiques si voleu, però algunes de les quals estan afectant greument determinats sectors econòmics, com és l´agrícola, que afegeixen més preocupació al tema, així com més d´una protesta sobre si és equitativa o no la seva aplicació; però el que preocupa més a tothom és la indefinició que es palpa, en no veure una clara línia d´actuació, front a la disparitat de criteris, que tot i que entenem que ha de ser un tema molt complex, i que és molt difícil de fer-ho de manera que vagi bé per a tothom, pensem que caldria prendre una decisió, el més unànime possible, com més aviat millor, no sigui que, com sol passar a vegades, en el cas de seguir sense ploure, arribat el moment més àlgid de la sequera, ens agafi encara discutint i per tant un xic desprevinguts. És el nostre parer.
-Lluís Torner i Callicó. Girona.
El tema de l´aigua fa aigües | 15-04-2008 - 19:00:25 GMT 1 #
El govern modifica el decret de sequera per atorgar-se la potestat d'aplicar les restriccions. L'executiu manté la prohibició de regar i omplir piscines amb aigua potable, per EMMA ANSOLA. Barcelona:
El decret de sequera té des d'ahir un nou articulat que dóna potestat al govern per determinar la situació de sequera del país i conseqüentment les mesures que caldrà aplicar en cada cas. Aquesta modificació va permetre seguidament que el govern determinés que, malgrat les últimes pluges i l'augment del volum d'aigua emmagatzemada als pantans, cal mantenir la màxima situació d'excepcionalitat i activades, per tant, les restriccions que prohibeixen l'ús d'aigua potable per regar jardins i omplir piscines.
Mai fins ara el conseller de Medi Ambient havia assumit un error en la gestió de la sequera. I ahir ho va fer utilitzant expressions com «no teníem prou experiència», i «la situació greu ens obliga a reflexionar». Per això, el govern ha optat per introduir altres indicadors en el decret de sequera que permetin ajustar els diferents escenaris de dèficit hídric i aplicar les restriccions que permetin garantir l'abastament de la població. Els nous ítems que caldrà valorar seran el volum d'aigua emmagatzemada als pantans, la previsió meteorològica, un control de l'explotació dels aqüífers, la demanda, i el progrés de les mesures pal·liatives que s'estiguin aplicant. Amb aquests criteris serà el govern, a petició del conseller de Medi Ambient i amb un informe favorable del consell d'administració de l'Agència Catalana de l'Aigua, qui declararà els escenaris de sequera i les mesures que caldrà aplicar, contràriament al que passava fins ara, quan l'entrada o sortida d'un escenari d'excepcionalitat o emergència depenia de la quantitat d'aigua en els pantans, un volum fixat en el decret de sequera. L'aprovació d'aquesta mesura pel govern va permetre a l'executiu mantenir la màxima situació d'excepcionalitat i les restriccions que aquest escenari inclou, com ara la prohibició d'usar aigua potable per regar jardins i omplir piscines. L'autocrítica inicial del conseller es va anar suavitzant en el transcurs de les respostes als periodistes fins a mostrar un Baltasar defensor de la feina feta fins ara. «El mateix dimarts a la tarda vam treballar per afinar el decret, l'hem posat en ordre després d'un treball intens que honora el govern i la gent del Departament», va dir. Amb tot, el nerviosisme del conseller no va desaparèixer.
El govern modifica el decret de sequera per atorgar-se la potestat d\'aplicar les restriccions | 16-05-2008 - 07:53:16 GMT 1 #
Sequera, per RAMON TORRAMADÉ. SALT (GIRONÈS):
La sequera s'ha posat de moda; ara correm-hi tots. Mentre durant anys persones i grups ecologistes reclamaven l'aigua del Ter, les institucions que podien o haurien d'haver previst un futur que tenien davant del nassos miraven cap a l'altre costat. Per què s'ha arribat on som? A segons quins interessos privats, ja els anava bé arribar on hem arribat. Calculaven que les necessitats portarien al transvasament del Roine i farien el gran negoci. Com que arribat el moment no se'n surten, ara carreguem contra el govern, que no ha previst les necessitats de subministrament d'aigua sobretot a la conurbació metropolitana. De la resta del país, poca cosa. Això no vol dir que aquests capdavanters de la proposta de manifestació del 14 de juny no tinguin raó; sí que en tenen, encara que sembla que els seus arguments continguin més hipocresia que voluntat ferma previsible. Quan durant anys, persones i grups ecologistes hem estat demanant una nova cultura de l'aigua, se'ns titllava d'il·luminats o d'anar contra el progrés, com si el progrés fos avançar sense mirar l'horitzó. Totes aquelles propostes de reciclatge, estalvi i distribució de conca tenien pocs adeptes entre la ciutadania, perquè des de llocs prominents ens deien que tiréssim llarg que d'aigua no en faltaria.Exactament com ara amb l'energia: les mateixes companyies elèctriques t'inciten a consumir oferint-te aparells d'aire condicionat, grans consumidors d'energia elèctrica. Aquí sembla que se'n sortiran amb el transvasament d'una MAT que l'única finalitat que té és produir bons beneficis a uns poders econòmics a costa de desfigurar el paisatge i potser la salut del veïnat. El que els preocupa menys és el benestar social que tant pregonen.
Sequera | 27-05-2008 - 08:53:33 GMT 1 #
La guerra del agua. Quienes posean agua podrían ser blanco de un saqueo forzado, por Flora Fernández: “El agua brota como el mayor conflicto geopolítico del siglo XXI ya que se espera que en el año 2025, la demanda de este elemento (sic) tan necesario para la vida humana será un 56% superior que el suministro… y quienes posean agua podrían ser blanco de un saqueo forzado”. Si no ha escuchado frases como esta, vaya familiarizándose, porque las próximas guerras serán por el agua.
En Costa Rica paradójicamente la guerra por el agua comenzó en un lugar emblemáticamente pacífico, en Monteverde, donde un grupo empresarial con el absurdo pretexto que ocupaban agua para riego en una de las zonas de mayor precipitación del país, se empeñaron en entubar dos quebradas, pese al peligro que representaba para la Reserva donde varias especies como el sapo dorado han comenzado a extinguirse.
Los vecinos con sus cuerpos se interpusieron para impedir avance de la maquinaria. Luego lo que interpusieron fueron recursos legales como el Indubio pro-Natura. En ese momento la Defensoría fue muy débil y la complicidad de varias autoridades terminó en que los vecinos fueron intimidados al acusarlos de amotinamiento, un chantaje para que cedieran en la lucha. Debieron gastar millones en la defensa y muy pocas personas les apoyamos en su momento, aún así la resistencia se mantiene.
En el referéndum del TLC, el Tribunal Electoral dijo que el “SI” ganó numéricamente y se negó a tramitar graves denuncias contra el Presidente Oscar Arias y el Embajador Mark Langdale, protagonistas de un fraude y la obscena injerencia en asuntos internos. Lo cierto es que el 7 de octubre el país cambió para siempre.
Hoy quienes nos oponíamos al TLC no sólo hemos debido soportar la afrenta de un fraude, sino también un duelo ante la ruptura de la institucionalidad. Dirán los del “SI” que estamos con sangre en el ojo… ¡por supuesto! Y lejos de buscar la manera de armonizar y buscar una reconciliación, el gobierno sigue sembrando la cizaña que arteramente recomendó el todavía diputado Fernando Sánchez en su célebre memorando del miedo. Un Nóbel de la Paz declara cada día que pasa la guerra a su pueblo vía decretos y leyes que rompen la solidaridad, mientras la prensa emula la afonía presidencial y ligeramente divulgan la vulgaridad.
Cuando advertimos que dar trato de mercancía al agua en el TLC, permitiría que esta dejara de ser un derecho humano no exagerábamos aunque los defensores del Tratado se burlaron de nosotros. Poco tardó el gobierno de Arias en sacarse de la manga una ley de aguas modificada y empeorada donde en lugar de que el agua sea un derecho humano y un servicio público se transforma en un servicio al público sujeto a las leyes del mercado; la temida privatización sería un hecho si esa ley llega a pasar, porque más que una ley de aguas es la ley de la jungla para que “cada palo aguante su vela” propia del libre comercio que Arias impulsa con tanto entusiasmo en lugar de impulsar la solidaridad.
El conflicto de Sardinal no es el primero pero es muy importante porque está sirviendo de agente aglutinador del gran movimiento del NO, como detonante para socollonearnos ante tanto abuso, decreto y violación que se viene dando. Lorena de Santa Cruz, Barva de Heredia y muchos otros sitios están en la lista de lugares donde el conflicto también va a darse, con o sin antimotines la gente va a defenderse sin miedo. Lo que es inaceptable es que el gobierno militarice a la fuerza pública contra los derechos que tienen los ciudadanos de defender la vida misma.
Y es que una cosa es que una comunidad de menos de 10 mil habitantes se abastezca de agua de sus nacientes y otra muy diferente es que con tubos de medio metro, como es el caso de Sardinal, se pretenda satisfacer a más de 30 mil turistas, generando una demanda muy superior a las posibilidades del acuífero. Por eso la posición de un político como Ricardo Sancho, Presidente Ejecutivo de Acueductos y Alcantarillados que no es experto en la materia resulta ofensiva al decir que si Sardinal se queda sin agua, les podrá dotar con agua de otra parte. La pregunta que salta de inmediato es ¿por qué mejor no le dice eso a quienes quieren llevarse el agua y deja a Sardinal en paz? La propia auditoria de AyA reveló irregularidades graves e incongruencia en su actuación. La renuncia de Sancho debería haberse presentado ya, pero en el paraíso de la impunidad eso no pasa.
Si los proyectos turísticos costeros ocupan agua y no la tienen, ¿por qué no hacen como en muchos países del mundo donde ese tipo de proyectos cubren el costo de desalinizar agua de mar? Las tarifas que cobran se los permite con creces y quizás una mayor conciencia del costo que tiene cuidar el ambiente, evitaría que tiren aguas negras al mar como recientemente denunciaron que sucedía en Papagayo.
Si es perverso usar comida para alimentar carros, más perverso resulta sobreexplotar las nacientes de agua para satisfacer lujosos hoteles, piscinas y regar canchas de golf impidiendo a las personas saciar la sed y atender los cultivos que les dan de comer.
Tribuna Democrática
La guerra del agua. Quienes posean agua podrían ser blanco de un saqueo forzado | 31-05-2008 - 12:25:49 GMT 1 #
Bajo el lema “Agua y Desarrollo sostenible”, se celebra en Zaragoza del 14 de junio al 14 de septiembre, la muestra internacional “EXPO Zaragoza 2008”. Esta Exposición se suma al proceso de modernización capitalista de la economía española cuyas desastrosas consecuencias empiezan a vislumbrarse. Zaragoza está construyendo la mayor base logística de Europa para relaciones comerciales con América, Africa y Asia y es candidata preferente para la instalación de una base de espionaje electrónico de la OTAN a escala mundial.
Ante este macroevento, Acción Sindical Social Internacionalista (ASSI) de Zaragoza, el Frente de Lucha Mapuche Campesino Chubut-Puelmapu de la Patagonia argentina y una treintena de organizaciones declaran que:
“Durante los tres meses de muestra se darán cita en Zaragoza instituciones, estados y transnacionales responsables de violaciones sistemáticas de derechos humanos en relación con el agua: encarcelamientos, persecuciones, asesinatos, desapariciones y desplazamientos forzosos de población. La dirección de la muestra está relacionada con empresas que poseen el control del agua en multitud de países y que han excluido del acceso al agua potable a millones de personas en el planeta. A través de su participación en la muestra, numerosas organizaciones no gubernamentales, fundaciones, organizaciones eco-neoliberales, expertos en materia de agua y personas de “reconocimiento mundial” brindarán la legitimidad de la “etiqueta sostenible” a las políticas criminales de quienes más agua roban, contaminan y privatizan en el mundo. La Expo forma parte de una emergente industria del macroevento que, como estrategia de saqueo, acumulación económica y control social, conlleva allá donde se celebra, en este caso Zaragoza, costes sociales y medioambientales irreversibles:
A) El trasvase de fondos públicos a manos privadas y la supeditación de las políticas públicas a los intereses del capital local, regional, nacional y transnacional.
B) La reducción de la inversión social como consecuencia del desvío de presupuesto público a los gastos que genera el evento.
C) El consiguiente endeudamiento que hipoteca el futuro de la ciudadanía a corto y medio plazo.
La ejecución de diferentes proyectos especulativos destinados a expandir artificialmente la ciudad y a incrementar la exclusión social.
E) La perpetración de graves agresiones medioambientales locales para llevar adelante la muestra.
F) El aparato represor que acompaña al evento: recorte de libertades y multiplicación de efectivos policiales, militares y de seguridad privada.
G) La reproducción de un modelo de cultura-espectáculo elitista, propagandístico y mercantilista.”
Hay razones para rechazar “ZARAGOZA 2008” cuya realidad contradice su lema "Agua y Desarrollo Sostenible". Elimina huertas y encorseta el Ebro entre infraestructuras megalómanas que nada tienen de sostenibles. Impone una ciudad de 1 millón de habitantes en una región de 2,6 millones. Profundiza la brecha entre campo-ciudad y entre integrados-excluidos. Embellece a las multinacionales del aguanegocio que se apropian del agua de las comunidades más pobres del mundo para vendérsela en forma de servicios potabilizados. El apoyo de El Foro por una Nueva Cultura del Agua viste de sostenibles y solidarias las conclusiones de este macroevento, avaladas por el Banco Mundial y legitima las políticas de privatización del agua de las próximas décadas.
Algunas organizaciones difunden otra declaración que dice No a la EXPO pero evita mencionar las alianzas que los promotores han hecho con las multinacionales que privatizan el agua y con ello, la salud y la vida de millones de personas. También eluden señalar los impactos más allá de la propia Zaragoza. Sus denuncias son una verdad a medias, al ocultar más de lo que muestran sobre “ZARAGOZA 2008”.
Frente a este atentado concluye la declaración: “MANIFESTAMOS NUESTRA DEFENSA DE: A) El agua como elemento vital, derecho individual y colectivo de todos los seres vivos, y no como mercancía para la especulación. B) El derecho de los pueblos al acceso a sus propios recursos hídricos y al control de los mismos. C) La equidad social, ambiental y cultural como sustento del equilibrio en contraposición al concepto de “desarrollo sostenible”.
Y HACEMOS UN LLAMAMIENTO A:
A) El apoyo explícito (firma) a esta declaración y a la difusión de la misma.
B) La no colaboración directa o indirecta con el evento.
C) La denuncia de los casos relacionados.
D) La participación en las movilizaciones y actos que, de forma centralizada o descentralizada, se convoquen como contestación a esta, hipócritamente llamada, “fiesta del agua”. (Zaragoza, 17 de mayo de 2008)”
Sequia: Zaragoza Fiesta del agua 2008
Sequia: Zaragoza Fiesta del agua 2008 | 15-06-2008 - 08:59:16 GMT 1 #