Argelaguer Vall del Llierca
Uniò Argelagense Informació Municipal

28/03/2008 GMT 1

Un partido que “ni lucha, ni gobierna” (EUiA-ICV).

lejarza @ 08:40

Lluís Rabell miembro del Consell Nacional de EUiA y de la Coordinadora Confederal de Espacio Alternativo: Un partido que “ni lucha, ni gobierna” (EUiA-ICV).-Durante la campaña electoral, al tiempo que reclamaba algún ministerio en un futuro gobierno del PSOE, Gaspar Llamazares propugnaba el gobierno tripartito catalán que preside Montilla como el ejemplo de colaboración entre las izquierdas, como el “modelo” a extender al conjunto del Estado. Incluso desde sectores opuestos a Llamazares y desde el propio PCE, la actitud hacia el “govern d’entesa” ha sido y es, por lo menos, ambigua. Sin embargo, en Catalunya tenemos la más clara demostración práctica de que la asociación gubernamental de la izquierda transformadora con el social-liberalismo dominante es letal para la primera. El 9-M así lo ha certificado, con un potente voto obrero y popular hacia el PSC y con el hundimiento de ICV-EUiA y ERC, que han visto a su electorado decantarse por la abstención o transferir sus sufragios a la candidatura socialista.

No ha habido ni entusiasmo por las políticas del PSOE, ni exclusivamente “temor al PP”. En los debates del último Consell Nacional de EUiA algún compañero señalaba con perplejidad que el PSC hubiese obtenido sus mejores resultados en los barrios más castigados por la desastrosa gestión de las infraestructuras ferroviarias, o que un buen número de conductores de TMB, en conflicto con el gobierno municipal, acudiesen a votar por Carme Chacón. En ese gesto no sólo está el reflejo de los consabidos factores objetivos, sino también un juicio implacable hacia la izquierda transformadora por parte de la que debería ser su base social natural: esta izquierda, nos indica semejante comportamiento electoral, es percibida como una fuerza secundaria que ni modula la política de los socialistas, ni influye sobre ella para mejorarla… ni tampoco esboza alternativa alguna ante los acuciantes problemas de la vida cotidiana de la ciudadanía. Los movimientos contestatarios y la juventud, por su parte, tienen sobre todo noticias de esa izquierda a través de las intervenciones represivas de los Mossos d’esquadra, que dirige Joan Saura. Así pues, si se trata de cerrar el paso a la derecha en las urnas, es normal – mal que nos pese – que la población trabajadora prefiera votar al partido social-liberal, incluso si anda a la greña con los gobiernos que dirige, antes que a sus impotentes acólitos.

Quizás nada escenifique tanto el desencuentro del gobierno tripartito con los movimientos como el reciente Foro social catalán. La resolución final de la asamblea de movimientos, en su listado de campañas, establecía una letanía de conflictos… con las orientaciones y la práctica de este gobierno: en lo tocante a la defensa del territorio (contestando proyectos agresivos como la interconexión eléctrica con Francia o el Cuarto cinturón); en la defensa de las empresas en lucha (cuyas plantillas se han visto desamparadas o chantajeadas por propia Conselleria de Treball); en cuanto a las reivindicaciones planteadas en empresas gestionadas por la izquierda (como la reivindicación de los dos días en TMB); en el terreno de la defensa de los servicios públicos (frente a las políticas privatizadoras de la “entesa” en sanidad, enseñanza o transportes)… por no hablar de las libertades. ¿Hay que recordar que los Mossos apalearon a los estudiantes de la UAB que protestaban pacíficamente contra el Plan de Bolonia… dos días antes de las elecciones?

ERC e ICV-EUiA han “tragado” con todas esas políticas, se han hecho cómplices de las mismas. Y el electorado se lo ha hecho pagar. Por lo que a nosotros respecta, es EUiA quien se ha llevado la peor parte. Los dirigentes de ICV han tratado de hacer trampa atribuyendo el descalabro a la crisis interna de IU, pretendiendo que “el proyecto ecosocialista gozaba de buena salud”. Se trata de una gran mentira, que contiene no obstante un parte de verdad. La caída de la coalición ICV-EUiA en Catalunya es de muy parecidas proporciones a la que ha sufrido IU en el conjunto del Estado. Y, por supuesto, es abusivo atribuir a la incapacidad de EUiA para conectar con su electorado el hundimiento espectacular registrado en el primer cinturón de Barcelona, el de la clase obrera tradicional: en el caso de Badalona, l’Hospitalet, o Santa Coloma estamos hablando de alrededor de un 50 % de sufragios perdidos. La parte de verdad, sin embargo, es que ahí está el público más genuino de EUiA. (Hace mucho que ICV ha renunciado a disputar esa franja de la población al PSC, orientándose hacia otros segmentos: capas superiores de los sindicatos, profesiones liberales, intelectualidad progresista, etc. Esas franjas han permanecido relativamente más fieles a la coalición que los sectores más plebeyos, castigados en sus condiciones de vida y demandantes de un discurso social creíble). En otras palabras: a cambio de una presencia residual en el organigrama del tripartito, EUiA se ha encontrado en la “primera trinchera”, dando la cara por políticas que no eran las suyas… e impregnándose hasta la médula de un espíritu pragmático y posibilista que era ante todo “patrimonio” de ICV.

“Un partido de lucha y de gobierno”. Esa fue la divisa tradicional del comunismo catalán, que anduvo siempre con los ojos puestos en el gran hermano italiano. Ahora hemos llegado a un “partido” que ni gobierna, ni lucha… ni sabe a dónde ir. Porque lo peor de todo es que la dirección de EUiA saca como conclusión… que hay que seguir aferrándose al gobierno y a la coalición. (en la foto Jorge el defensor de nosotros los trabajadores, y su amigo)

Meneame | del.icio.usTags: @ Olot Garrotxa Barcelona UPyD Selva Cassà Girones Serinyà Ivars Banyoles Oristá Órrius Pruit Sagás Andreu Barca Llavaneres Palomar Barcelona Andreu Serinyà 132Kv 66Kv Besalú Bassols Endesa Esponellà Porrera Sedó Crespià Selva Camp Jafre Ter Agbar Fígols

Comentarios(61) »

1. El agujero negro del Capitalismo.-Nuestra Vía Láctea, la apacible galaxia en la que se asienta nuestro planeta Tierra, guarda en su centro un auténtico “monstruo capitalista“, un agujero negro gigante, que ha despertado de su letargo, se ha constatado que este agujero negro Smitsoniano dejó escapar hace unos tres siglos aproximadamente (1700) una inmensa llamarada. Uno de los misterios del Capitalimo: ¿por qué el agujero negro permanecía inactivo? Se ha podido llegar a la conclusión de que este “monstruo“, denominado Sagittarius A- Banco de Santander, ocupa 4 millones de veces más espacio de la realidad social, aunque su energía es millones de veces más débil que la influencia del Proletariado, ó clase obrera trabajadora. Sant Dámas I

   El agujero negro del Capitalismo | 16-04-2008 - 17:27:36 GMT 1 #

2. La multinacional Zodiac prescindirà dels 119 treballadors que té a la seva planta de Roses, que cessarà la seva acivitat entre els anys 2009 i 2010. La planta, dedicada a la fabricació de cascs de fibre de vidre per a embarcacions recreatives semirígides, tancarà dos anys després que Zodiac anunciés la fi de l'activitat a la planta d'airbags de Roses, on treballaven 125 persones, algunes de les quals es van recol·locar. La restructuració de la companyia suposarà també el tancament de les fàbriques de Rochefort (França), Llanelli (Regne Unit). La que no es veurà afectada serà l'activitat de la planta que Zodiac té a Figueres, on treballen 81 persones dedicades a fabricar embarcacions pneumàtiques i flotadors per a vaixells semirígids per a usos militars i professionals. No obstant, fonts sindicals apunten que aquesta activitat es podria traslladar de Figueres a Roses.
   Zodiac Marine & Pool va justificar el tancament de les plantes perquè la seva posició en el sector "s'ha vist debilitada en els últims tres anys, arran de la pressió competitiva dels països asiàtics", el que ha suposat una reducció del volum de negoci de l'ordre del 15% entre 2005 i 2007. Segons les estimacions de la multinacional, mantenir la situació actual de l'empresa suposaria una pèruda de 10 milions d'euros, d'aquí al 2010. "Aquesta circumstància agreujaria la situació econòmica d'aquesta activitat, que pateix actualment un dèficit de 5,4 milions d'euros", va assegurar la companyia en un comunicat.
   El projecte que té previst realitzar la companyia té com a objectiu mantenir la seva competitivitat en la seva activitat. Això suposarà la concentració de tota la seva producció, entre final del 2008 i final del 2010, en 4 punts geogràfics enlloc dels 7 actuals, i la deslocalització de part de l'activitat a Tunísia, on es construirà una fàbrica.
   Els centres elegits per la multinacional per concentrar l'activitat són Tolosa i Saint Jean d'Illac a França, Figueres, i Domsod, a Hongria. Aquests s'especialitzaran en la fabricació de productes dirigits a mercats de fort desenvolupament, com vaixells simirígids i embarcacions annexes per a iots.
   La realització d'aquest projecte suposarà una reducció de 317 llocs de treball, dels quals 141 a França, 119 a Roses i 57 al Regne Unit.
   Segons Zodiac, no es produirà cap sortida de personal abans de desembre de 2008. La multinacional va afegir que "amb l'objectiu de limitar el nombre d'acomiadaments forçosos, la companyia té previst negociar pactes i acords amb els representants dels treballadors, promovent les baixes voluntàries i la mobilitat interna entre d'altres". Així mateix, van expressar la seva "voluntat de donar suport a projectes que afavoreixin la implantació de noves activitats que ajudin la revitalització de la zona".
   A més a més, la companyia va assegurar que "actuarà com a empresa responsable i respectuosa amb els seus col·laboradors i amb el diàleg social".
   La divisió de fabricació de vaixells de Zodiac, que ocupa 863 persones (unes 200 a Figueres i Roses) va factuar 188 milions d'euros l'any 2007.

   Zodiac Marine & Pool | 18-04-2008 - 08:19:34 GMT 1 #

3. Izquierda Unida
   Fin de ciclo... sin salida por la izquierda, por Jaime Pastor: El grave retroceso electoral sufrido por Izquierda Unida el pasado 9 de marzo ha desencadenado una profunda sensación de frustración y fracaso en el conjunto de afiliados y afiliadas de esta formación y de su todavía cerca de un millón de votantes. Las interpretaciones que han ido sucediéndose en los días y semanas siguientes han pasado de la mera referencia al “tsumani bipartidista” y a la Ley Electoral por parte de su candidato número 1 y afines, a la adición de factores diversos por parte de unos y de otros: entre ellos, destacan la referencia a los cambios objetivos producidos en la sociedad durante los últimos decenios, la crítica a la subalternidad respecto al PSOE y a las coaliciones de gobierno en Catalunya y Euskadi, la que considera que se ha mantenido una línea de adaptación a los nacionalismos “periféricos”, la posible influencia final de la alianza con ANV en Mondragón, las divisiones internas o la burocratización y reducción creciente de la pluralidad en las direcciones, hasta llegar en más de un caso a remitirse a los orígenes de la transición política y a la contribución que a la “gobernabilidad” (incluida la ley electoral) del sistema ya hiciera entonces la dirección del PCE encabezada por Santiago Carrillo.

   No es cuestión ahora de entrar a discutir el papel que cada uno de esos factores ha podido jugar en los resultados electorales alcanzados, ya que las motivaciones del electorado son muy diversas y no podemos garantizar que otra orientación política hubiera dado frutos sustancialmente diferentes. Pero lo que no se puede negar es que en la combinación de factores estructurales, coyunturales y de estrategia política, ésta última ha tenido una parte importante de responsabilidad no sólo en los votos alcanzados sino, sobre todo, en la culminación del proceso de mutación de IU de una formación que aspiró a ser “movimiento político-social” para luego acabar convirtiéndose en otra “electoral-mediática”, en la que el papel del grueso de la militancia ha ido viéndose limitado a ser mera espectadora del comportamiento cada vez más autónomo de su ya reducido grupo parlamentario. Por eso lo más grave de lo ocurrido ahora no ha estado tanto en la menor cantidad de votos y escaños obtenidos (podrían haber sido cuatro y muchos y muchas dirigentes se habrían sentido relativamente satisfechos) sino, sobre todo, en que se dan en un momento en el que IU ha dejado de ser un “partido de lucha” justamente como consecuencia de haber sufrido el mismo proceso de “gubernamentalización” que caracteriza a los grandes partidos en el Estado español y en la mayoría de los países capitalistas occidentales /1.

   En sucesivas declaraciones y contribuciones que Espacio Alternativo ha ido haciendo desde su constitución en septiembre de 1996 han sido recurrentes las preocupaciones que hemos ido expresando a propósito del “transformismo” que iba conociendo IU a lo largo de todos estos años. Baste como recordatorio el comunicado que difundimos tras las elecciones europeas de junio de 2004 cuando mencionábamos como “factores estructurales” de ese proceso los “relacionados con los cambios económicos y socioculturales producidos en el mundo del trabajo y con los efectos de la onda larga neoliberal a escala global, así como con variables asociadas a los sucesivos giros de IU en los diferentes ciclos políticos (con el PSOE en el gobierno o en la oposición) y los distintos contextos de movilización que se han ido configurando a lo largo de toda su historia” /2.

   Pero, efectivamente, como sugieren algunas aportaciones recientes, podríamos empezar por los orígenes de IU. Estos tienen que ver con los efectos que tuvo el papel del PCE durante la transición política, el cual no sólo contribuyó decisivamente a la estabilización del régimen de la Reforma Política sino también a la progresiva reducción de su propio espacio político en beneficio del PSOE, que culminaría en su victoria electoral de octubre de 1982 aprovechando a su vez la descomposición en la que entró UCD tras el golpe de estado del 23-F de 1981. Desde entonces, el PCE -que todavía entonces mantenía una componente de “partido de lucha”se esforzó por recuperar espacio político y por confluir con el movimiento antiOTAN -no sin competir con las redes protagonistas del mismo que se reconocían en la Coordinadora Estatal de Organizaciones Pacifistasen torno al referéndum de marzo de 1986, cuyo desenlace negativo acabó por cerrar el largo ciclo de la transición política.

   Convocatoria por Andalucía, ya desde 1984, e Izquierda Unida, desde abril de 1986, surgieron como coaliciones del PCE con pequeños partidos que apenas lograron atraer en un primer momento a sectores activistas independientes. Pese a ello, sí mostraron voluntad de recoger las “nuevas” demandas ecopacifistas y feministas que se habían ido expresando en los años anteriores. El contexto de intensa movilización sindical unitaria contra el gobierno del PSOE de 1988-1993 (recordemos las Huelgas Generales de ese período) favoreció tanto un ascenso electoral de IU como su crecimiento afiliativo, ayudados por la afirmación de la voluntad de esta formación de convertirse en “movimiento político-social”(con el consiguiente “traspaso de soberanía del PCE a IU”) a partir de su Primera Asamblea General en febrero de 1989, la cual coincide con el nombramiento de Julio Anguita como Coordinador General.

   Desde entonces, la misma dinámica ascendente de IU la sitúa en una tensión creciente entre la herencia “eurocomunista” que representa principalmente Nueva Izquierda, constituida en 1992 en torno a su apoyo al Tratado de Maastricht, y la voluntad de reconstruir un proyecto autónomo frente al PSOE que se personifica en el liderazgo carismático de Anguita y sus seguidores del PCE que, pese al hundimiento del bloque soviético, se muestran dispuesto a resistir sus efectos inmediatos. El drama de los años 93-97 es que el desgaste del gobierno de Felipe González (lastrado por el caso GAL y por la larga lista de corrupciones que sale a la luz) coincide con un reflujo de las movilizaciones sindicales (favorecido por el descabezamiento de la UGT promovido desde la dirección del PSOE y aprovechando el escándalo de la PSV) y con un gradual ascenso de la “nueva derecha” del PP de Aznar. En esas condiciones la apuesta de Anguita por el “sorpasso” al PSOE así como su indiferencia ante los beneficios indirectos para el PP que tiene su táctica en determinados ayuntamientos y Comunidades Autonómas (especialmente en Andalucía) se mostraron pronto como una orientación táctica errónea que generó confusión en su electorado y su militancia y facilitó el trabajo de zapa de Nueva Izquierda y las direcciones de Iniciativa per Catalunya y Esquerda Unida de Galicia, apoyadas a su vez por el grupo PRISA. La resolución burocrática y centralista de los conflictos con estos sectores por parte de la dirección de IU poco antes de la V Asamblea de 1997 no fue, desde luego, la mejor y así lo criticamos desde Espacio Alternativo, pese a que nos encontrábamos en las antípodas de las posiciones de esos sectores.

   De esta forma, si en 1994 se llegó al momento más álgido de convergencia entre el crecimiento afiliativo (no sólo por el número sino también por la integración de nuevos sectores y corrientes, como los procedentes del ecologismo y de la propia izquierda radical, como fue el caso de Izquierda Alternativa /3, principal promotora luego de Espacio Alternativo) y el ascenso electoral de IU (en las elecciones europeas de ese año obtiene el mayor porcentaje de votos -13,4 %y en las generales del 96 alcanza su cenit parlamentario con 10,54 % y 21 escaños), desde entonces se inicia un ciclo descendente que se irá reflejando en las sucesivas crisis internas y en la quiebra electoral sufrida en las elecciones municipales, europeas (con un 5,7 %) y regionales de 1999.

   A partir de entonces, la constatación del fracaso de la estrategia del “sorpasso” iría conduciendo a una reorientación en sentido contrario que tiene su primera expresión en el pacto Almunia-Frutos ante las elecciones de marzo de 2000. Su fracaso común frente a la mayoría absoluta obtenida por el PP produce una crisis de liderazgo en ambos partidos que en el caso de IU se refleja en la elección de Llamazares como nuevo Coordinador General en la VI Asamblea Federal a finales de ese año. Éste se muestra capaz de hacer coincidir en torno a su lista tanto a un sector partidario de un proyecto autónomo, ligado a los movimientos sociales (en un clima de ascenso del movimiento “antiglobalización”), como a otro favorable a reincidir en una línea de alianzas con el PSOE, experimentada primero en Baleares, y con el PNV en Euskadi. Muy pronto se confirma el peso creciente de este último sector (cuyo más nefasto representante ha sido y es José Francisco Mendi, antiguo representante de la “Tercera Vía” y gran monopolizador de una función clave como es la relación con los medios de comunicación y especialmente con el grupo PRISA), favorecido además por la elección de Zapatero como nuevo secretario general del PSOE en su Congreso de julio de 2000. Hay que reconocer que el sector que se autodenominaría luego Corriente Roja llegó en esa Asamblea a promover un polo diferenciado frente al de Llamazares y al de Frutos (que en esos momentos representaba la voluntad de la dirección del PCE de forzar un giro neo-centralista en lo político y lo organizativo, especialmente contra Ezker Batua tras el apoyo de ésta al pacto de Lizarra-Garatzi) pero su sectarismo y las diferencias mantenidas con la mayoría de ese sector respecto a conflictos como el de Kosova impidieron que Espacio Alternativo llegara a un acuerdo con el mismo.

   Durante el ciclo que llega hasta marzo de 2004, y gracias a la intensa ola de movilizaciones que se desarrolla (PHN, Prestige, guerra de Irak...), la tensión entre la creciente prioridad dada a la colaboración con el “renovado” PSOE y la implicación en las protestas es visible pero todavía no se expresa en unos elevados costes para IU dado que se genera una dinámica unitaria frente a un PP que, estimulado por la ola neoconservadora y belicista global posterior al 11-S de 2001, pone al desnudo su verdadera cara de derecha “sin complejos”. No obstante, los buenos resultados de ICV-EUiA en Catalunya en las elecciones autonómicas de noviembre de 2003 y su posterior participación en el gobierno tripartito marcan ya cuál es el modelo a seguir por el equipo dirigente encabezado por Llamazares: se trata de buscar un perfil de izquierda complementaria del PSOE, reforzando el color “verde” pero subordinado a la transformación en “partido de gobierno”. Sin embargo, la estrategia de Zapatero no parece ser tanto la de llegar a contar con IU como “partenaire” de gobierno sino la de tenerlo como “muleta” parlamentaria, teniendo en cuenta además las características de la ley electoral vigente a escala estatal. Por eso mismo, ya en la campaña electoral de marzo de 2004, ZP da un paso adelante y anuncia que sólo gobernará si obtiene más votos que el PP, reforzando así el carácter presidencialista de las elecciones y la presión por el “voto útil” sobre el electorado de izquierdas que tradicionalmente vota a IU. Esa táctica, como vimos, dio buenos resultados a ZP, sobre todo cuando las jornadas del 11 al 13-M reforzaron el sentimiento creciente en un mayoría social a favor de la necesidad de acabar con la “era Aznar”.

   Cabía pensar que tras el 14-M de 2004 la dirección de IU optara por una estrategia de recuperación de una parte del electorado perdido y, sobre todo, por la búsqueda de un mayor anclaje social en los sectores más activos de la izquierda social para configurarse como una oposición de izquierdas en confrontación con la derecha pero también con las políticas de derechas que desarrollara el nuevo gobierno /4. Pero, en lugar de eso, lo que ocurrió fue que se reforzó de forma prácticamente irreversible la opción por ser “partido de gobierno”, aunque fuera en la sombra y de forma cada vez más vergonzosa, como pudimos comprobar en muchas de las votaciones de IU-ICV en el Parlamento, ya se tratara de los Presupuestos (¡con superávit!), de la Ley de Defensa, de la LOE, de la Ley de Memoria Histórica o del canon digital. Siempre que el PSOE ha dicho que necesitaba los votos de IU, los ha obtenido a cambio prácticamente de nada (salvo el buen tratamiento en los medios de comunicación públicos y del grupo PRISA para sacar, eso sí, sus permanentes críticas contra el PP). Eso no quiere decir que los parlamentarios de IU no hayan influido algo en aplicar el “reformismo civil” que el gobierno de ZP ha desarrollado a través de distintas leyes y medidas; pero es que ése era el único margen de maniobra que en realidad podía aprovechar ZP para “fidelizar” a su electorado y llegar incluso a ampliarlo, ocultando así o, al menos, compensando el posible desgaste por la izquierda (limitado también, como hemos visto, por la “paz social” que le han brindado las direcciones sindicales durante todo este período y por la falta de interés de la dirección de IU en impulsar campañas o intervenir en los conflictos que, aunque escasos, han ido desarrollándose durante esos años), derivado de las “contrarreformas” que en el terreno económico, fiscal y social ha ido adoptando, por no hablar de su progresiva reconciliación con Estados Unidos y su beligerante papel en defensa de las multinacionales españolas en América Latina.

   Ante la inminencia de las elecciones generales y los riesgos de culminación de un “fracaso anunciado” distintos sectores críticos con la dirección de IU apoyamos una candidatura alternativa a la de Llamazares a través de un proceso efectivo de “primarias” en el conjunto de la organización. Finalmente, se produjo una mera “consulta postal” sin previo debate entre las dos candidaturas y sus programas respectivos ante el conjunto de la afiliación, con el resultado final de la victoria de Llamazares. Tras ese desenlace, y aun teniendo en cuenta que los censos estaban inflados por unos y por otros, esa consulta se convirtió en un “boomerang” contra la oposición interna, confirmándose así la tesis bien conocida de que “un modo en que los partidos pueden conseguir un equilibrio entre la autonomía de los líderes y una democracia procedimental consiste en aplicar modelos de democracia interna que diluyen la influencia de los afiliados más radicales de manera efectiva, primando el impacto de los menos activos y, supuestamente más moderados” (Scarrow, Webb y Farrell, 2004: 117). La sensación de fuerza adquirida por el sector más llamazarista tras ese plebiscito fue tan grande que le llevó, junto con ICV, a precipitar una ruptura en el País Valencià -y, aunque finalmente frustrada, en Andalucía-, aun a sabiendas de que eliminaría toda posibilidad de obtener un escaño en esa comunidad, como finalmente ocurrió.

   Llegábamos así a las últimas elecciones generales con una IU reducida a un aparato electoral-mediático, sin la mínima tensión militante y con las únicas expectativas de poder llegar a formar grupo parlamentario. Pero, eso sí, con garantías de que si al menos esto último se producía, podría llegarse a plasmar definitivamente el proyecto de “partido de gobierno” (de ahí la insistencia en la petición de ministerios, incluso una vicepresidencia, a ZP durante la campaña), “verde” (en el sentido “light” del término) y federalista (en el sentido elitista del término, tanto a nivel externo -alianzas con el PNV...como interno -respetuoso de las direcciones de las federaciones con mayor peso). Incluso se soñaba en que se podía poner como condición para llegar a un pacto con el PSOE la reforma de la ley electoral, pese a que Zapatero había negado tajantemente esa posibilidad, ratificándose en ello en vísperas incluso del 9-M /5.

   Con los resultados electorales obtenidos -cuyos efectos en la agravación de la crisis financiera interna, pese a haber finalmente formado grupo parlamentario con ERC, están aún por verese proyecto se ha demostrado inviable y de ahí la frustración y las diferenciaciones que empiezan a atisbarse en lo que ha sido definido como el “bloque llamazarista”. Pero el problema está en que, falta de una base militante suficiente y del anclaje social que se llegó a tener en los mejores tiempos, no parece que haya condiciones suficientes para la recuperación de IU como fuerza política autónoma y anticapitalista desde dentro de esta formación. La constitución reciente de una Comisión Unitaria y Plural bajo la hegemonía de “barones” de determinadas federaciones (priorizando así la “pluralidad territorial” -o sea, el consenso en torno a incentivos selectivos comunesfrente a la pluralidad política transversal) va más bien en el sentido de limitarse a buscar una sustitución del “llamazarismo” mediante un pacto entre “notables”. Su intención parece ser adoptar un proyecto que busque cierto grado de autonomía respecto al PSOE mediante un discurso que ni siquiera podría ser calificado de socialdemócrata, más ligado a las direcciones sindicales y, probablemente, más “españolista”. Sirvan de ejemplo algunos párrafos del discurso que el coordinador general de IU-CM, Ängel Pérez, hizo en el Club Siglo XXI de Madrid el 7 de febrero de este año, difícilmente superable por portavoces de viejas y nuevas “terceras vías”:

   “Hoy se encuentra fuera de discusión el papel crucial del Mercado como mecanismo de asignación, dinamización e innovación económica. Como mecanismo promotor de crecimiento y riqueza. Como pieza decisiva, imprescindible, de una economía moderna y dinámica. Sin embargo, al tiempo que sabemos qué cosas puede hace bien el Mercado, también conocemos qué cosas no puede hacer, o hace inadecuadamente (...). El funcionamiento eficiente de la economía y el logro de una sociedad equitativa y progresista reclama, en suma, la existencia de un Estado Social suficiente” /6.

   En resumen, el horizonte ya no es siquiera un Estado social “avanzado” que poco a poco nos acercara a un horizonte socialista sino tan sólo un “Estado social suficiente” capaz de contrarrestar lo que no hace bien “el Mercado”, considerado como “mecanismo promotor de crecimiento y riqueza” . A esto se suma su propuesta conscientemente coja y confusa de “federalismo unitario y solidario” , en el que no sólo se excluye cualquier opción autodeterminista, sino también el mero respeto de la realidad plurinacional en condiciones de igualdad.

   Vemos así cómo también sectores dirigentes de IU se adaptan a ese “proceso enmarcador” de la agenda política que desde hace tiempo ha ido imponiendo la derecha neoconservadora y neoliberal estadounidense y, cada vez más, europea, tan pedagógicamente criticada (y muy poco aprendida por la izquierda) por el activista cognitivo Georges Lakoff. Porque es evidente que la mayoría del electorado vota a dos variantes políticas subordinadas a los designios del “Mercado” (léase capitalismo); pero precisamente por eso, si se acaba asumiendo ese mismo paradigma, difícilmente se podrá luchar con coherencia contra las privatizaciones y en defensa de derechos sociales fundamentales y a favor de volver a dar credibilidad a un proyecto anticapitalista. Lo mismo cabría sostener sobre el tema nacional: es verdad que en los votos al PP (o a la UDP en el caso de Madrid) ha influido un nacionalismo español anticatalán y antivasco; pero si renunciamos a defender la plurinacionalidad del Estado (tarea compatible con la necesidad de romper con las políticas social-liberales del gobierno tripartito catalán y del PNV y su común federalismo competitivo) y el derecho a decidir de pueblos como el vasco (exigiendo, a la vez, el cese definitivo de la violencia armada de ETA), no haremos más que contribuir al refuerzo de ese nacionalismo español, justamente cuando incluso desde dentro del PP surgen voces críticas pidiendo apertura a los sentimientos nacionalistas catalanes y vascos para ganar votos “centristas” en esas comunidades autónomas /7. Es, sin embargo, ese refuerzo de un lado nacionalista español el que se nos anuncia desde una de las direcciones que hoy tienen más protagonismo en el devenir de IU y que ha llegado, además, a uno de los grados más altos de burocratización interna.

   Cabe temer que dentro de ese proceso de adaptación a la agenda de la derecha y, a medida que la actitud ante la “inmigración” pasa a convertirse en una línea de fractura dentro de la clase trabajadora “autóctona”, pronto empiecen a calar en algunos sectores de izquierda discursos con tintes “rojipardos”, como ya ocurre con algún intelectual autodenominado de izquierda.

   II
   Pese al diagnóstico y al pronóstico pesimistas que sobre el futuro de IU se ha expuesto antes, no cabe duda que el descalabro electoral sufrido por esta formación ha provocado un movimiento reactivo en muchos y muchas militantes, simpatizantes y votantes de esta formación e incluso entre los sectores más activos de los movimientos sociales que ven que ni siquiera podrán contar con IU para tratar de que en el Parlamento se oiga el eco de sus reivindicaciones y protestas frente a un PSOE más derechizado. Todo ello en un contexto en el que los efectos socialmente destructivos del estallido de la burbuja financiera e inmobiliaria van a sentirse crudamente en la clase trabajadora, especialmente entre la juventud y la población inmigrante y sin que haya visos de tomarse en serio la urgencia de una ruptura con el “modelo”, no ya de “crecimiento” sino global y civilizatorio frente al cambio climático, al final del petróleo barato, a la agravación de los conflictos en torno a la lucha por recursos progresivamente menguantes (ahora, de nuevo y aquí, el agua) y a la ofensiva del lobby pronuclear.

   El problema es aún más grave si tenemos en cuenta que, frente a esos desplazamientos a la derecha, fuera de IU no existe ninguna organización política capaz de ser fuerza alternativa “federalizadora” de los sectores que buscan otro camino distinto al anunciado por quienes en la actualidad siguen controlando IU. Por eso va a ser difícil frenar los riesgos de descomposición futuros, más allá de aquellos lugares en donde la continuidad de una representación institucional a escala autonómica y local ofrezca esperanzas de resistir hasta las próximas elecciones de 2011. Incluso en Andalucía, en donde IU-CA no ha retrocedido en escaños en las autonómicas, las tensiones internas parecen agudizarse y el “buque-insignia” de la alcaldesa de Córdoba amenaza con llegar sólo a otro puerto.

   No creo que haga falta añadir que, desde luego, el PCE tampoco puede ser esa fuerza alternativa que pueda frenar el rumbo actual. No sólo por su pasado asociado a sus orígenes estalinistas ni tampoco por el lastre de su papel en la transición sino, además, porque los mismos dilemas y las mismas divisiones que afectan a IU se reproducen en su seno, con mayor o menor fuerza según los lugares, impidiéndole romper con la “cultura de la gobernabilidad” o con esa polarización entre el seguidismo y el sectarismo en sus relaciones con el PSOE que le ha caracterizado a lo largo de su historia y recientemente.

   No parece haber, por tanto, atajos desde dentro de IU en el camino necesario hacia un giro a la izquierda, por lo que, como hemos repetido en otras ocasiones, se impone “volver a empezar”: iniciar una nueva etapa de acumulación de fuerzas basada en la centralidad de las redes de los movimientos sociales alternativos y en la búsqueda paralela de nuevos marcos de trabajo en común entre los sectores críticos de IU y los que están fuera de esta formación y apuestan por una izquierda anticapitalista y alternativa. La convergencia dentro de esas redes es lo que puede favorecer nuevos pasos en la confluencia política, ya que de nada sirven las referencias identitarias esencialistas (“comunistas”, “trotskistas”, “ecosocialistas”, “republicanas”...) si no hay una praxis común en torno a un proyecto, una estrategia y un nuevo tipo de formación política capaces de generar nuevas esperanzas en que es posible reconstruir una fuerza de izquierdas anticapitalista, alternativa y autónoma frente al social-liberalismo, sin por ello negar las diferencias que separan a éste de una derecha neoconservadora y ultraliberal que no reniega de sus orígenes franquistas y nacional-católicos.

   La tarea no es fácil, desde luego, porque se ha de desarrollar en un panorama de derechización creciente de la política y de amplios sectores del electorado tradicionalmente de izquierdas, como se ha podido verificar en estas elecciones. Un fenómeno que, desde luego, no es característico sólo de este país sino que es común a muchos países occidentales, si bien aquí, dados los costes estructurales de la “transición política”, son especialmente graves. No es por eso casual que se esté produciendo en la izquierda de raíz marxista y cada vez más “mestiza” de muy diversos lugares una nueva recuperación de las aportaciones de pensadores como Karl Polanyi y Gramsci /8 con sus penetrantes análisis de períodos históricos especialmente críticos en la historia del capitalismo y de la izquierda. Del primero deberíamos recoger el desafío de reinterpretar la “Gran Transformación” producida en los últimos decenios, mientras que del segundo habrá que hacerlo liberándolo de la interpretación oportunista hecha por el “eurocomunismo” de los años 70. Porque frente a la nueva utopía destructiva neoliberal y al “sentido común” hoy dominante que le acompaña, se impone una ardua labor de contrahegemonía político-cultural, de “guerra de posiciones” -que, eso sí, nunca puede olvidar la necesidad de tener como horizonte el paso a la “guerra de movimientos”-, partiendo de la centralidad de la labor “por abajo, a la izquierda” y no del plano institucional, sobre todo cuando la presencia en el mismo se ha mostrado tan frágil frente a las presiones procedentes de los distintos poderes establecidos “de arriba”. Con esto no se pretende convertir la necesidad en virtud ni recaer en la “ilusión social” frente a la “ilusión politicista”: se trata, por el contrario, de promover una nueva transición desde lo social a lo político, con el fin precisamente de que los cargos públicos que a escala local, autonómica y estatal se reclamen de una izquierda digna de ese nombre asuman su función de exponentes incorruptibles de las demandas de esos movimientos y contribuyan así a construir espacios de resistencia y de contrapoder.

   Pero, además, debemos repensar y reconstruir ese nuevo “sentido común” alternativo junto con las corrientes y organizaciones que en Europa y en otras partes también se resisten a la “contrarrevolución neoliberal” y al “transformismo” de la izquierda electoralmente mayoritaria. El terreno de lucha de la UE frente a la imposición antidemocrática que supone el Tratado de Lisboa y ante las constricciones que las políticas neoliberales del BCE, la Comisión, el Consejo Europeo y el Tribunal Europeo de Justicia /9 suponen en una coyuntura tendencialmente recesiva como la actual nos obliga a buscar la confluencia con otras fuerzas de izquierda anticapitalista que se resisten a ser meros apéndices de otras de “centro”, como ha terminado ocurriendo con Rifondazione Communista. Aprendiendo de esas experiencias y de otras aparentemente más lejanas, como las de América Latina /10, además de las que extraigamos de nuestros propios errores, quizás podamos ir generando un nuevo ciclo de reconstrucción de la izquierda que ayude a encontrar una salida. Pero sin olvidar nunca que para avanzar por ese camino deberemos reforzar la intervención en los conflictos y las luchas desde dentro de los sindicatos y las organizaciones sociales reales pero también desde nuevos espacios autónomos y redes como las Asambleas de Movimientos Sociales que han resurgido en el marco del Foro Social Mundial descentralizado del pasado enero. Para todo ello deberíamos apoyarnos igualmente en las contribuciones que desde distintos Observatorios alternativos -como el Metropolitano de Madrid-, equipos de investigación activista -como, entre otros, el Seminario de Economía Crítica Taifa, el Colectivo IOÉ, el nuevo CIP-Ecosocial-, la diversidad de revistas de izquierda y la ejemplar labor de contrainformación de medios como Diagonal se están haciendo para comprender las transformaciones sociales y culturales producidas en nuestro entorno y ensayar vías de reencuentro con quienes han de ser los sujetos sociales de un nuevo proyecto anticapitalista y socialista.

   Jaime Pastor es miembro del Consejo Asesor de VIENTO SUR.

   * Artículo publicado en el número 97 de Viento Sur [PDF]

   Bibliografía

   • Greenspan, A. (2008). La era de las turbulencias . Barcelona: Ediciones B. • Ramiro, L. (2004). Cambio y adaptación en la izquierda. La evolución del PCE y de IU (1986-2000). Madrid: CIS. • Santos, B. de S. (2008) “El Foro Social Mundial y la izquierda global” . EL VIEJO TOPO, 240, 39-62. • Scarrow, S. E., Webb, P. y Farrel, D.M. (2004) “De la integración social a la competición electoral. La nueva distribución del poder en los partidos políticos” . ZONA ABIERTA, 108-109, 111-151.

   Notas:

   1/ Me he referido sucintamente a este proceso en el artículo que escribí al día siguiente de las elecciones del 9 de marzo (disponible en vientosur.info ). El problema no ha estado tando en la tendencia al bipartidismo sino en el progresivo desplazamiento a la derecha del “proceso enmarcador” de los debates y en la adaptación al mismo de la dirección de IU, favoreciendo a la vez la de un sector de votantes fronterizo con el PSOE (que ha acabado votando en esta ocasión a este partido), pese a que la percepción mayoritaria de gran parte del electorado fiel y potencial de IU (jóvenes y un sector de abstencionistas) ve mayor distancia en el espacio ideológico respecto al PSOE que el que el electorado de éste último ve con IU. Sobre esta última cuestión y para el período que llega hasta el año 2000, me remito a Ramiro, Luis, 2004: 214-215.

   2/ “Reflexiones sobre las elecciones europeas y la necesaria reconstrucción de una izquierda anticapitalista y alternativa” (disponible en espacioalternativo.org/node/461). 3/ Este nombre fue el acordado tras la fusión de MC y LCR. Después de su separación en 1993 el sector procedente de esta última “heredó” ese mismo nombre: en su constitución como nuevo colectivo en octubre del mismo año se informaba que parte de la nueva IA -junto con activistas independientesentraba en IU, basándose en que la evolución de esta formación “crea expectativas, pero también dudas y desconfianzas dentro de la izquierda radical. Por un lado, son innegables su actitud más crítica respecto a la política gubernamental y al ‘nuevo orden internacional’, su apertura programática a propuestas procedentes de los movimientos sociales y su actitud más activa y movilizadora. Por otro, el peso de la vieja estrategia y una práctica muy vinculada a las instituciones, así como una tradición organizativa insuficientemente pluralista constituyen un freno para su transformación” (“Construir la izquierda desde la izquierda”; reproducido en “30 de octubre. Se constituye el colectivo Izquierda Alternativa de Madrid”, J. Galante y J. Pastor, VIENTO SUR, 12, 9-11).4/ Eso es lo que propusimos varios miembros de la Presidencia Federal de IU en un documento (“Ante la Asamblea Federal Extraordinaria. Aportación al debate sobre las cuestiones planteadas por el CPF de IU”, 3 de septiembre de 2004; disponible en espacioalternativo.org/node/535).

   5/ En entrevista a El País el 7 de marzo Zapatero declaraba: “La Ley Electoral ha funcionado. No hay ninguna prioridad de rectificar la Ley Electoral”. La promesa hecha en la sesión de investidura de una ponencia para la reforma electoral parece ser simplemente una forma de ayudar a Llamazares a contentar a los suyos y abstenerse. Eso sí, la petición de Llamazares sobre este punto ha ido acompañada de la utilidad que la reforma tendría para contribuir a...”la gobernabilidad”.

   6/ “El Estado social y la izquierda plural” (disponible en iucm.es/Conferencia_ClubsigloXXI.pdf ).Se puede contrastar ese elogio del “Mercado” con la crítica que del mismo hizo Balladur, ex-primer ministro de la derecha francesa: “¿Qué es el mercado? Es la ley de la selva, la ley de la naturaleza. ¿Y qué es la civilización? Es la lucha contra la naturaleza” (citado por Alan Greenspan, 2008: 312). Ahora que los Estados retornan al primer plano para salir en ayuda del capital financiero y especulativo, es triste ver cómo todavía hay nuevos “conversos” desde la izquierda a la ideología del “Mercado” que, en realidad, encubre la del capitalismo, pese a que en este caso sólo se vería compensado por un “Estado social suficiente”, ya ni siquiera “avanzado”.

   7/ Tampoco me parece suficiente la propuesta que en estas mismas páginas hace Armando Fernández Steinko de limitarse a defender un republicanismo plurilingüístico.

   8/ Contribuciones como las de Burawoy, Cox, Arrighi, Silver, Harvey, Spivak, Anzaldúa, Santos o Munck constituyen un notable estímulo no sólo para la reinterpretación crítica de esos pensadores sino también para ofrecer herramientas analíticas y teóricas que ayuden a interpretar mejor las tendencias y contratendencias al “caos sistémico” que estamos viviendo y a buscar las formas de generar dinámicas transitorias antisistémicas. En realidad, como hemos podido comprobar, hace tiempo que la derecha neoliberal extrajo enseñanzas de Polanyi para reintentar la utopía del “mercado autorregulado” basándose para ello en un “gramscismo de derechas” hasta llegar a generar un nuevo “sentido común” en la “sociedad civil”, al menos, occidental: las sucesivas contribuciones de Huntington son un ejemplo representativo de esa labor.

   9/ La reciente sentencia de esta institución por la que autoriza a una empresa alemana a pagar por debajo del convenio colectivo a trabajadores polacos subcontratados constituye un nuevo paso adelante en la legalización de la sobreexplotación de fuerza de trabajo inmigrante, incluida la comunitaria, en nombre del “derecho” empresarial a poder disponer de “ventajas competitivas” (véase la valoración del sindicato francés Solidaires en europe-solidaire.org/article9875). 10/ No olvidemos que las “nuevas prácticas de izquierda” se dan en “lugares poco familiares y son llevadas a cabo por pueblos extraños”, lo que nos obliga a reconocer que “el pensamiento de izquierda generado en el Norte global se provincianiza con la emergencia de una práctica crítica y una forma de entender el mundo que no encajan con la práctica crítica y la forma de entender el mundo de Occidente” (Boaventura de Sousa Santos, 2008:50).

   Izquierda Unida: Fin de ciclo... sin salida por la izquierda | 16-05-2008 - 08:15:48 GMT 1 #

4. Companys, companyes : Adjuntem una proposta única de text per ser esmenat, i que la pugueu treballar durant aquests dies abans de la reunió de la Sectorial, del dimarts dia 20 de maig Cordialment. Secretaria d'Acció Rural EUiA-ICV
   PROPOSTA DE TEXT: UN FUTUR DE QUALITAT PEL MÓN RURAL:
   “ELS REPTES D’UN PAIS EN XARXA”.-Fins fa poc el món rural i el món urbà es presentaven com a dues realitats separades. Avui –i això és positiu- el món rural i l’urbà es solapen cada cop més, però no sense un cert distanciament cultural i fins i tot amb alguns graus d’incomprensió d’un vers l’altre. Per tant, la nostra primera exigència com a socialistes no és altre que la de divulgar ambdues realitats a tota la societat, trencar vells tòpics i així poder constituir la millor de les bases per assolir un veritable país en xarxa.

   Per aquest motiu ens cal parlar, en primer lloc, de les persones que hi viuen i treballen al món rural. La vida al medi rural és un patrimoni de present i de futur en la nostra societat. El model de desenvolupament de l’entorn rural que propugnem els i les socialistes depèn especialment de l’arrelament de la vida al conjunt del territori. Parlem doncs de les pageses i els pagesos que, estan al front d’una explotació agrària i realitzen una activitat essencial: la producció d’aliments de qualitat per satisfer la nostra cultura gastronòmica, la conformació d’un paisatge endreçat i equilibrat i, finalment, la de garantir la sostenibilitat del territori aportant salut social i mediambiental.

   Si parlem d’aquestes persones i de l’activitat essencial que realitzen pel conjunt del país, és imprescindible per a una vertebració real i equilibrada, garantir la igualtat d’oportunitats i l’accés a tots els serveis de l’estat de benestar (transport, salut, educació, serveis socials, cultura, l’accés a les TIC’s) a tots els ciutadans i ciutadanes, independentment del seu lloc de residència. Si assolim la igualtat d’oportunitats entre ciutadans i ciutadanes, haurem assolit la igualtat d’oportunitats entre els territoris, i per tant, assolirem un dels principals objectius dels socialistes: una veritable Catalunya en xarxa.

   És fonamental que el món rural percebi que els seus drets i la seva capacitat d’accés als serveis de l’estat del benestar es garanteixin en les mateixes condicions que al medi urbà.

   Ara bé, parlar del món rural i no parlar del sector agroalimentari seria defugir d’una de les realitats més pesants al nostre territori. Cal referir-se doncs, per la seva importància, el que va des de la producció de les explotacions agràries o pesqueres, passant per la transformació i la distribució fins arribar a les nostres taules: l’aliment necessari per a la nostra nutrició, salut i qualitat de vida.

   El sector agroalimentari és un dels pilars de la nostra economia i del nostre benestar, no tan sols per la seva aportació destacada a la renda, sinó com un actiu de futur i base de desenvolupament estable del país. Queda palès que no es pot obviar que certs nivells d’autoproveïment alimentari formen par de la salut estratègica d’un país i d’una economia. Mai millor dit. La desatenció d’aquest aspecte seria un temeritat i és per aquest motiu que, els i les socialistes, hem de defensar l’agricultura i la producció més que mai. Fer-ho avui és treballar pel futur de Catalunya.

   La nostra acció política ha de basar-se en millorar la competitivitat de les nostres empreses agràries i alimentàries, assumint que el mercat ha de ser la nostra primera fita i alhora el nostre primer indicador de competitivitat.

   Hem de garantir i vetllar per la producció d’aliments segurs i de qualitat, on l’origen esdevingui un valor afegit i diferencial del producte. En aquest sentit tenim una assignatura pendent i no és altra que la comercialització. Es una tasca que els socialistes hem d’afrontar posant les eines per ser veritablement competitius.

   Cal que, per tal de preservar aquest patrimoni, apostem fermament per invertir en la millora d’infraestructures bàsiques, impulsar la diversificació econòmica del món rural i protegir aquest espai com a element d’equilibri i sostenibilitat.

   Cal apostar per la inversió a les infraestructures necessàries que requereix la qualitat de vida de les nostres àrees rurals i per a impulsar i garantir la competitivitat del sector. Hem de donar continuïtat a l’ important esforç que s’està fent per assegurar que les tecnologies de la informació i comunicació estiguin al l’abast de tots els ciutadans del nostre territori.

   Altre de les prioritats que hem de seguir impulsant és la dels camins rurals, necessaris per a dotar d’una bona i moderna comunicació vial a tots els indrets habitats, així com la inversió de forma decisiva en millorar l’eficiència dels regadius existents i ampliar-ne de nous optimitzant al màxim els nostres recursos hídrics.

   En definitiva, l’aposta del futur dels socialistes ha basar-se en generar un nova política rural que millori la cohesió econòmica, social i territorial dels ciutadans i ciutadanes que viuen als municipis rurals. Aquesta fita només es possible si des del PSC considerem que el món rural ha d’esdevenir com a prioritat política pel propers anys.

   Som un país petit i amb uns recursos limitats, però som un país que ha sabut convertir les pedres en pans en moments decisius. Cal que el projecte socialista sàpiga recolzar-se en tot allò que ens fa forts o singulars, que ens dotem de les eines més adequades i siguem capaços d’unir energies i sumar per a guanyar-hi tots plegats. Només depenem de la nostra capacitat per aprofitar les oportunitats.

   UN FUTUR DE QUALITAT PEL MÓN RURAL | 16-05-2008 - 12:55:46 GMT 1 #

5. Carta abierta a la izquierda alternativa, por Rossana Rossanda: Se puede entender que, tras el batacazo, la ex-Izquierda-Arcoiris se sienta mal. Mal debería también sentirse el PD, puesto que la pretensión de arrebatar votos al centro ha fracasado; pero su líder es inoxidable y se amista con Berlusconi, porque lo que urge por lo pronto a ambos es el reconocerse mutuamente como únicos interlocutores válidos. En cambio, para la Izquierda-Arcoiris no hay consuelo posible. Su desaparición del parlamento ha destrozado el proyecto de reamalgamar las izquierdas residuales, y el hecho de que éstas lo estén pasando mal, yéndose cada una por su lado, demuestra que el proyecto era, en verdad, frágil. Lo que no resulta comprensible es que apenas se pregunten por los motivos del fracaso. Todos se lamentan de no haber sido entendidos, o de no haber conseguido hacerse entender; se tira al blanco contra los grupos dirigentes, exigiendo dimisiones, y se presentan, incluso, dimisiones que nadie ha pedido. Descubren de consuno la sopa de ajo, es decir: que la Liga [Norte] ha arraigado en el territorio, mientras que en nombre de la modernidad lo han fiado ellos todo, más a la televisión que a la frecuentación de aquellos a quienes se solicitaba el voto.

   En convulsión se halla sobre todo Refundación [Comunista] : ¿por qué, la muy desgraciada, tuvo que participar en el gobierno? No tendría que haber entrado, se dice; debería haberlo apoyado desde fuera. No veo qué habría cambiado: o votaba una y otra vez las leyes del gobierno, renunciando a aportar desde dentro incluso lo poco que consiguió introducir, o no votaba con el gobierno, y el gobierno habría caído entre un estrépito de voces clamando contra la “irresponsabilidad” de la izquierda. Como en 1998. No fue sino tras esa ruptura, que Refundación Comunista empezó a crecer. ¿Y ahora? Se está dividiendo en torno al dilema: ¿mejor reforzar la propia identidad, o contemplar un sujeto más amplio? (En el bien entendido de que quien defiende la primera opción apunta más a lo “social”, mientras que quien defiende la segunda apunta sólo a lo “político”.) ¿Mejor ir al Congreso con una única tesis enmendable, o con dos o más tesis? ¿Quién quiere la unidad, y quién la ruptura? Y son legión los sospechosos.

   El PdCI [partido de los comunista italianos], en cambio, se quita el problema de encima con la convicción de que, si hubieran mantenido el símbolo de la hoz y el martillo, infaustamente sacrificados a la coalición de Izquierda-Arcoiris, les habría ido mejor. La izquierda de Mussi se acoge al hecho de haber movido pieza demasiado tarde. Los Verdes piensan que se puede tratar con el PD sobre la base de un ecologismo que no toque la propiedad, à la Al Gore. Y así sucesivamente. Como digo, se puede entender. Lo difícil es que la cosa nos apasione.

   Y sin embargo, todos hemos sido golpeados. Ha sido una tempestad, agravada por la ley electoral, pero no imputable sólo a ésta. Ningún país de la Europa occidental se halla en nuestra situación, con toda, propiamente con toda, la derecha en el gobierno, y con los sedicentes “reformistas” que vienen a desplazar al movimiento obrero entero y a los “sujetos radicales”. ¿Por qué hemos llegado a tal punto? ¿Qué ha pasado en Italia?

   Nos cuesta mirarnos a la cara. En tiempos del partido con peso, cada sección escrutaba los resultados de su barrio, sede a sede, y no eran solamente cifras, sino caras, empresas, comercios, jóvenes, mujeres, trabajadores, desocupados o jubilados, calles: las cifras, lo que daban era la medida de nuestra participación o de nuestra ausencia. Se buscaba dar razón colectiva de las variaciones registradas. Hoy, ese trabajo lo hace solamente [el analista político] Ilvo Diamante. Ocurre, entonces, que Berlusconi y Fini hablan ante un desierto Coliseo, pero toman Roma, y Veltroni reunió a un montón de gente, pero la perdió. El último trecho de los comicios no sirve para convencer; se juntan los ya convencidos. La persuasión vino antes, vino del contacto con las vidas concretas, con las esperanzas e inquietudes, no sólo hablando, sino escuchando a la masa de descontento y dolor que discurre por las sociedades opulentas. ¿Quién la escucha? ¿Y cómo transmitirle otra idea de sí propia? Contra la consigna de MacLuhan, el “medio es el mensaje”: las izquierdas fantasearon con que bastaba ofrecer el espectáculo de una confrontación de ideas en pantalla, en vez de vivirla.

   Eso es siempre un error, pero es increíblemente estúpido en tiempos de rápida mutación de las figuras sociales. Si ya no existe el agregado de la fábrica; si calles y plazas no son ya punto de encuentro –de lo que se beneficia la iglesia—; si las relaciones se anudan sobre todo vía portátil o blog; si los asalariados andan dispersos por el precariado, o desocupados a causa de la deslocalización, o convertidos en patroncitos “autónomos” en una muchedumbre de empresas de dos personas; si todo eso pasa, es que los lazos colectivos se han deshecho, y las cifras tienen entonces un sentido muy otro. El Popolo delle Libertà [de Berlusconi y Fini] no tenía sino que sumarse a la tendencia, mimando los egoísmos de los habientes (menos impuestos, federalismo fiscal para que cada quién se quede con lo suyo) y proyectando la inseguridad de los desdichados sobre el inmigrante (delincuente) o sobre el estrato político (gobierno, ladrón), no sobre la “modernización” y la “competitividad”. La incertidumbre sobre el mañana se tornasolea en inseguridad física: no importa que hayan disminuido los actos de delincuencia, el miedo aumenta. Lo poco espanta y lo mucho amansa: es el pequeño delito lo que genera angustia; los grandes crímenes no asustan. Los diarios titulan de modo harto diferente, cuando lo ven, el estupro doméstico y el perpetrado ayer por el albanés, hoy por el rumano. Los alcaldes cultivan la xenofobia.

   ¿Y la izquierda, a todo eso? También parte de ella ha tratado con mimo indulgente el “malestar septentrional” (defenderse de los impuestos), como, en su tiempo, defendió en el sur el abuso inmobiliario. Ahora vacila en llamar pogroms a las excavadoras de Veltroni o de Moratti y a los asaltos de los napolitanos, féminas machos, a los campamentos nómadas. Y estará a favor, se admiten apuestas, del federalismo fiscal.

   Hay, de hecho, modos y modos de mirar a la “gente”: o se trata de hacer de la plebe un pueblo, lo que sería tarea de la izquierda, o del pueblo, en cambio, una suma de individuos egoístas (si propietarios) o plebeyos (si desdichados), la tarea propia de la derecha. En una sociedad que se habla a sí misma sólo en los estilemas del mercado, las elecciones confiesan idiosincrasias o esperanzas de salvación/beneficio personal.

   Así, según creo, ha ocurrido que tenemos al secesionista Bossi reescribiendo las fronteras de la República, al Cavaliere gobernando finalmente Italia como una empresa, y a los neofascistas, en el gobierno, en la presidencia de la Cámara y en el Campidoglio [la alcaldía de Roma]. Eugenio Scalfari nos asegura que no importa, porque ya no podemos declarar guerras ni deportar judíos. Que la guerra, de hecho, sólo puede librarse a través de la OTAN, y que [el neofascista] Fini es el líder que más simpático resulta a la comunidad judía romana. Que son sólo racistas, antisindicalistas, antipensionistas, enemigos del gasto en la escuela y la sanidad públicas, hostiles a la fecundación asistida y a la ley 194 [del aborto]. Si el fascismo común y corriente forma, pues, como si dijéramos, parte de la casa, el antifascismo no sirve ya para nada, y la Constitución, nos anuncian, será cambiada.

   Que se me demuestre que no es verdad. Pero, ¿por qué han ido así las cosas? ¿Es posible que la izquierda alternativa, o su rama principal, Refundación Comunista, no se proponga una lectura del modo en que hemos cambiado, que no comprenda que no llegará a nada sola, que no invite a definirla a quien está fuera de las Cámaras, a quien ha sido echado de ellas, o a quien se avergüenza de participar en las instituciones? ¿Por qué no se invita a otra cosa que a asistir a un ajuste de cuentas entre bertinottianos y ferrerianos, que es sólo asunto de ellos?

   Yo estoy convencida de que no se construirá un nuevo sujeto político dentro de los muros de un partido, un partido, encima, perdedor. Y de que sólo podrá lograrse un sujeto político que esté a la altura de la derrota sufrida, si se es capaz de dar cuenta y razón de lo que ha significado concretamente la mundialización para nosotros, cortados de y aun salpicados por nuestra propia historia, pero obligados, a fin de cuentas, a bailar al son de la música planetaria. Si no somos capaces de verlo y de hacerlo ver, no se hace, creo, sino generar engañosas ilusiones. Como el compañero di Giano, quien me escribe protestando: “Pero, ¿qué es eso de hablar de China? China está lejos; en cambio, si tuviéramos mejores dirigentes, lo resolveríamos todo”. ¿Lejos, China? ¿Es por casualidad, entonces, que el mismo jersey pueda comprarse en la plaza Vittorio cinco veces más barato que en la calle del Corso? ¿Que nuestra industria textil cierre y reinventemos las aduanas? ¿Y cuando la Fiat tenga enfrente, no el modesto auto indio de 800 euros, sino un auto europeo de 2.500 euros producido por mano de obra fuera de nuestras fronteras? ¿Qué son, sino mundialización y financiarización, es decir, especulación más o menos clamorosa, la multiplicación por diez del precio del petróleo y los manejos que andan tras el precio del arroz?

   Recíprocamente, sin entender los vínculos y lazos aquí operantes, la consigna “pensar globalmente y actuar localmente” se traduce en un limitarse a la propia provincia y al propio problema, y lo que comunica es desaliento. El extraordinario empuje del voluntariado, lo mismo que el movimiento por la paz: el uno se bloquea por la vía de la asistencia cristiana, el otro se hace desvanedizo en una protesta frustrada.

   Lo que a mí, vieja comunista, más me duele es la soledad del trabajo dependiente asalariado, precario o perdido. Todo el planeta ha sido puesto a trabajar para el beneficio, hombres y cosas, brazos e inteligencia; la naturaleza, reducida a fosa de la que se extrae hasta el agotamiento, y la agricultura, amenguada para generar bioenergía. Nunca ha existido una masa asalariada tan gigantesca, y sin embargo, se hacen chanzas a su respecto, como si se tratara del último soldado japonés que seguía combatiendo muchos años después de terminada la guerra. Las palabras de Rinaldini en este mismo periódico (14 de mayo) me parecen incontrovertibles, pero a la mayoría de los hombres lo que les oigo decir es que “el obrero se ha extinguido”, y a la mayoría de las mujeres, que la izquierda, estupidizada por el economicismo, se ha ocupado demasiado de ellos. ¡¿Demasiado?! ¡Si lo que han hecho es soltar casi todo! La CGIL [la principal central sindical italiana] trató denodadamente de salvar el gobierno [de centroizquierda], y ahora, junto a los otros sindicatos, la CISL y la UIL, se muestra completamente de acuerdo con el PD y lo que busca es un diálogo con Berlusconi y Marcegaglia.

   Si no conseguimos encontrar una visión común del cuadro que tenemos enfrente, de sus tendencias y de sus contradicciones macroscópicas, no construiremos nada a la altura de la situación en que estamos. Hubo improvisación en el intento hacer de la Izquierda Arcoiris, más que una coalición electoral, un sujeto político. Pero lo que se precisa es una trinchera política, una alternativa política, si no queremos sumarnos también nosotros a la proclamación del fin de la historia. ¿Por qué no nos damos tiempo y formas para volver a ponerla en pie? ¿Por qué –no me privaré de tocar esta tecla— nuestro periódico no se pliega a esta urgencia, en vez de limitarse a la crónica del desastre? ¿Por qué Refundación Comunista no se apresta a ver en eso su función? De forma ordenada, sin garrulería, sin concesiones al desahogo atolondrado ni a las “fábricas” de programas, buscando por lo pronto mínimos denominadores comunes.

   Es, éste, un trabajo inmenso, que requiere tiempo, muchas fuerzas que no tiene ella misma, nada de demagogia, capacidad de mantener juntos los hilos, de verificarlos continuamente en las acciones. En lo social y en lo político, más que nunca entrelazados –la derecha lo demuestra— .Y lejos de caprichos. Y lejos de la mera espontaneidad. Estamos atomizados y somos infelices; la sociedad civil no es mejor que la política, se reflejan especularmente. Conseguiremos finalmente sacudirnos de encima las cargantes lamentaciones y las no menos cargantes nostalgias del partido, sólo si, ahora, bajo la bota y de espaldas al muro, conseguimos juntarnos en un trabajo común de indagación y propuesta, a tiempos fijos y no vagos, continuada y no intermitentemente, en lugares no precarios, con acciones medidas y extendidas a los plazos corto y medio. Las formas del estar juntos nacen del hacer y en el hacer. El gobierno está ya lanzado a la ofensiva, no podemos permitirnos el error. Una identidad no consiste, desde luego, en reempaquetar el pasado (por otro lado, nunca revisado de manera verdaderamente genuina), sino en leer el hilo, o en recoger los hilos, del presente, exponiéndose a interpretaciones y propuestas, ordenando y sosteniendo con severidad, y todos de consuno, el telar. Sí, con severidad; es decir, no demagógicamente, no arrogantemente, no apresuradamente. No cerrando, no escurriendo el bulto, no poniendo entre paréntesis. Exponiéndose. Si se nota que Refundación Comunista se apresta a medirse con esos desafíos, confirmará que existe. Que cuenta. Que ha aprendido y digerido. Si no, francamente, ¿qué nos importa su Congreso?

   Rossana Rossanda es una escritora y analista política italiana, cofundadora del cotidiano comunista italiano Il Manifesto. Acaban de aparecer en Italia sus muy recomendables memorias políticas: La ragazza del secolo scorso [La muchacha del siglo pasado, Editorial Foca, Madrid, 2008]. Rossana Rossanda es miembro del Consejo Editorial deSINPERMISO.

   Traducción para www.sinpermiso.info: Leonor Març

   Carta abierta a la izquierda alternativa | 19-05-2008 - 07:52:10 GMT 1 #

6. TESIS 1
   CARACTERIZACIÓN DEL DESARROLLO
   INTERNACIONAL DE LA LUCHA DE CLASES
   1. Para analizar la realidad política en la que hemos de intervenir como comunistas, empezamos
   esta tesis abordando la etapa actual del imperialismo, tomando como referencia obligada los
   análisis de Lenin y otros clásicos. Hoy hay nuevos datos que confirman su crecimiento y rápida
   extensión.
   Concentración y centralización del capital.
   2. El capital se concentra y centraliza desde que funciona como tal.
   3. Ahora, bien, señalemos datos clarificadores: en 1997, las fusiones y adquisiciones de empresas
   alcanza el importe de los 1,6 billones $; llegan a 2,4 billones en el 98; en 1999 se elevan a 3,4
   billones; y alrededor de esa cifra en el 2000. Un ejemplo del 2001: America On Line compra Time
   Warner por 124.000 millones $. Algunos Han designado tamaña ferocidad con el nombre de
   “fagocitación de empresas”. La mencionada fagocitación de empresas se produce como consecuencia
   y paliativo del estancamiento y disminución de los mercados existentes. La absorción no da lugar al
   mantenimiento de la producción (sea fabril o de servicios) equiparable a la de las empresas antes de
   la fusión. En múltiples casos se procede a un reajuste a la baja de la misma y, por supuesto, a un
   reajuste del número de trabajadores y trabajadoras y los consiguientes despidos.
   4. Así que no hay aumento de la producción para un mercado mayor sino un menor número de
   empresas que acceden a los mercados existentes (un motivo más que explica la necesidad del sistema
   y el disparate de desviar capital a la esfera especulativa no productiva).
   5. 200 multinacionales controlan el 25% de la actividad económica mundial (y, sin embargo, sólo dan
   empleo al 0.75% de los trabajadores y las trabajadoras). De 176 de ellas sus casas matrices
   corresponden a 6 países y 74 de las 176 son yanquis. El G-7 representa el 80% de las
   multinacionales. Tres grupos de multinacionales acaparan el 65% de la producción de camiones;
   cinco, el 60% de la de autos; y diez, el 60% del mercado de las telecomunicaciones. La producción
   de estas 200 multinacionales crece al doble que el PIB de los 29 países de la OCDE y supera la
   producción total de los otros 182 países. Un dato que atestigua la enorme concentración de riqueza y
   el monstruoso empobrecimiento y polarización sociales.

   6. Tras ellas, en países concretos, nombres concretos: Ford, Phillips, Ferrero, Heineken, Bosch, Agnelli,
   Berlusconi, Botín… En conjunto constituyen una oligarquía mundial con mayor riqueza, poder y
   privilegios como ninguna otra en la historia.
   Universalización de la ley del valor.
   7. Lo que significa por un lado extensión mundial (o casi) de las relaciones de producción capitalista,
   por otro lado extensión mundial de las relaciones de mercado.
   Crecimiento de la proletarización mundial.
   8. Frente a lo que pregona la propaganda burguesa, el aumento del proletariado es un hecho. Si
   entendemos como proletario aquel sometido a las determinaciones del capital que ha perdido la
   capacidad de controlar su trabajo y su vida, la densidad del proletariado aumenta ostensiblemente (a
   esas determinaciones no escapan los sectores excluidos, el campesinado hambriento ni amplísimas
   capas del campesinado, menos aún empleados, empleadas e intelectualidad).
   9. La extensión casi total de las relaciones de producción capitalista extiende la condición de proletario,
   de proletaria. En 1998 había sólo en la India 100 millones de personas inscritas en la lista del
   desempleo. Es importante combatir la ficción ideológica burguesa de la desaparición del trabajo
   fabril. ¿Para qué entonces tanta deslocalización y tanta maquila?
   10. Al hecho objetivo de la extensión de la universalidad de las relaciones capitalistas y de la
   proletarización corresponden elementos objetivos de unidad de la clase. Se evidencia la explotación
   concretada en:
   10.1.Tendencia a la disminución de la tasa diferencial de explotación: condiciones laborales,
   despidos, flexibilización, deslocalizaciones, etc.
   10.2.Desempleo endémico y ubicuo en todo el mundo y en todas las categorías (sean
   trabajadores y trabajadoras manuales o empleados y empleadas).
   11. Pero junto a esto, consideremos una advertencia de Marx: “… la competencia separa a los
   individuos…, aún más a los trabajadores a pesar del hecho que les une. Por lo tanto, todo poder
   organizado por encima de estos individuos aislados, viviendo en condiciones que reproducen este
   aislamiento, sólo puede superarse tras largas luchas. Exigir lo opuesto sería como demandar que la
   competencia no existiera o que los individuos deberían desterrar de su mente aquellas condiciones
   sobre las cuales, en su aislamiento, no tienen control”.
   12. El crimen organizado, es decir, el poder organizado, es decir, el capital, usa su poder para
   continuamente introducir elementos de desunión que actualmente son utilizados a la vez para la
   legitimación del sistema, lejos los tiempos en que ésta se realizaba a través de la gobernabilidad del
   Estado del Bienestar: individualismo exacerbado, adoctrinamiento ideológico sin fisuras por
   propaganda, aparatos mediáticos y escolar, publicidad, consumismo estupidizante, democracia de
   mercado, etc.
   13. Como resultante, la lucha ideológica se convierte en un elemento básico de la lucha política. En
   cuanto a la polarización, tan sólo un dato: Bill Gates, G. Soros y E. Hison disponen de fortunas
   superiores a los ingresos de 2500 millones de las personas más pobres. Se produce una cada vez más
   antagónica polarización de la población mundial.
   Intensidad de la extracción de plusvalía absoluta y relativa por:
   13.1.Control omnímodo del capital sobre los procesos de trabajo.
   13.2.Flexibilización como instrumento idóneo de desregulación, sometiendo al trabajador a una
   nivelación hacia debajo de las condiciones laborales (por ejemplo, Directiva Bolkestein).

   13.3.Sometimiento despiadado del trabajo a la tiranía del mercado.
   Supeditación y sometimiento plenos del valor de uso al valor de cambio.
   14. El pleno dominio del valor de cambio sobre el valor de uso se verifica mediante dos rasgos en la
   actual reproducción ampliada del capital:
   14.1.Despilfarro. La contracción de mercados obliga a la creación de mercados artificiales y
   superfluos. El valor de cambio es el testimonio único del valor, pues la única manera de comprobar
   el valor de uso de algo es el hecho de que se vendió. Ya no se fabrica para usar y tirar, se trata de
   comprar y tirar. El capital hace desaparecer socialmente los valores de uso a velocidad creciente,
   reproduciéndolos para atender las mismas necesidades u otras más artificiales. La sociedad
   consumista de valor de cambio - que es lo que cuenta para el capital, lo que produce beneficios -
   despilfarra valor de uso vertiginosamente.
   14.2.Expolio y destrucción de la naturaleza: Este despilfarro conecta estrechamente con el
   expolio y destrucción de la naturaleza por dos vías que son: creciente utilización de materias
   primas y aumento constante de desechos y residuos con el consiguiente ataque al medio ambiente.
   Como la reposición de la naturaleza es más lenta que la reproducción ampliada del capital, no
   existe equilibrio - no puede haberlo - entre capital y naturaleza. El capital es estructuralmente,
   “naturalmente”, destructor de la naturaleza.
   Rasgos y elementos de la acumulación del capital
   15. El capital se encuentra en la actualidad con un problema de primer orden consistente en una
   disminución de la rentabilidad en el ámbito productivo, lo que conduce el movimiento del capital a
   ámbitos diferentes al de la producción. De ahí proviene el carácter parasitario de la acumulación
   capitalista actual, con rasgos característicos y mecanismos de solución a ese problema. Si bien son
   callejones sin salida hacia otros aún más tenebrosos, pues el desarrollo del capital ha de basarse en la
   producción de plusvalía y riqueza:
   15.1.Financiarización. Se está manifestando un tendencia fuerte a la intervención directa de las
   empresas en este campo mediante la sobrevaloración de sus activos (acciones, bonos, etc), en el
   crédito y en la intromisión en el mercado financiero. Un ejemplo: General Motors consiguió en el
   segundo trimestre del 2003 en torno a 900 millones $ de beneficios. De ellos, 834 corresponden a
   la división financiera: planes de pensiones, planes crediticios y dinero propio. Es una muestra de
   “cáncer financiero”. Otro ejemplo: los planes de pensiones de Ford, General Motors y Chrysler
   doblaban en 1995 las reservas de Japón, mayores que las de cualquier otro país.
   15.2.Especulación gigantesca. Estrechamente ligada al anterior y resultado de la
   sobreabundancia de capital no utilizable en la producción, ya que la menor rentabilidad del sistema
   productivo exige buscar ámbitos en los que la ganancia sea más efectiva y más rápida.
   Observemos el curso de algunos factores mundialmente evaluados entre los años 1980-1996. El
   PMB creció a 2,5% de promedio anual; el comercio, a un 5% (dos veces más que el PMB); los
   préstamos, a un 10% (dos veces más que el comercio); el intercambio de monedas, a 23,75% (más
   de cuatro veces el del comercio); y el de acciones, a 25% (cinco veces más que el comercio o diez
   veces más que el PMB). Desde entonces, la tendencia no ha hecho más que acentuarse y asistimos
   a un desplazamiento desde la decaída burbuja bursátil de la “nueva economía” hacia la
   especulación inmobiliaria.
   15.3.Succión financiera de la deuda. En 1990 existía una deuda de 1,4 billones $. En 1999 se
   incrementó hasta los 2,5 billones. El pago del servicio de la deuda entre 1990 y 1998 fue de 2
   billones, superior al incremento de la deuda, que lo hizo en 1, 1 billones. Es una succión de
   garrapata, imposible de sostener por los países de la periferia.
   15.4.Parasitismo destructivo de la economía bélica y del narcotráfico. Ambos no contribuyen
   (principalmente la economía para la guerra), o lo hacen indirectamente, a la reproducción
   ampliada del capital. Son un gasto para los estados que lleva parte de los fondos públicos a las
   empresas privadas productoras de armamento y no interviene en el siguiente ciclo del capital.
   Además, en las contradicciones interimperialistas, la economía bélica juega un papel importante al
   ser necesario transferir estos gastos a terceros.

   15.5.Intervención política para asegurar la reproducción ampliada del capital. La intervención
   del Estado es mayor que en épocas pasadas y especialmente en aquellos países donde están
   asentadas las multinacionales. Lo que USA exige, por ejemplo, a Latinoamérica (la pérdida de
   soberanía y la apertura sin reservas de cada país) lo niega categóricamente para sí mismo. La
   doctrina neoliberal exige la aplicación sin debate – una manera de aplicar el pensamiento único –
   de las supuestas necesidades del mercado… para los otros. La intervención se da a múltiples
   niveles: institucional (FMI, BM y otros), militar, mediático, cultural…
   Estrategias de dominación del capital
   16. Se señalaba anteriormente que el capital usa elementos de desunión de la clase que, al mismo tiempo,
   son convertidos en legitimadores del sistema. En este terreno de la legitimación y, en el ámbito de su
   expresión política, el sistema juega permanentemente con la “doble cara” de la democracia formal y
   el autoritarismo con rasgos fascistizantes. Cuando la correlación de fuerzas no le ha sido favorable y
   las luchas populares han estado en auge, el capitalismo ha aceptado como mal necesario establecer un
   marco de “concesiones” (resultado directo de las conquistas alcanzadas en las luchas) que ha sido la
   base para el establecimiento de los modelos de democracia formal. Éste es un modelo que le resulta
   muy “rentable” en términos de consenso social a bajo “coste” de disenso y disturbios sociales. De
   hecho, es un modelo que aún mantiene mayoritariamente en los países del centro – aunque
   debilitado, como luego veremos – mientras en la periferia, la violencia estructural y sistémica
   muestra el lado más autoritario de los modelos políticos elegidos por el capital para los distintos
   Estados.
   17. En la fase actual, tras la desaparición del campo del socialismo que actuaba como muro de
   contención, el marco formal del centro del planeta ha ido resquebrajándose. El recorte de libertades
   públicas es expresión directa de ese hecho. Para justificar en términos ideológicos los grados cada
   vez más elevados de autoritarismo, se ha construido el discurso de la “lucha contra el terrorismo” que
   desemboca en el binomio “libertad-seguridad”. El 11 – S, el 11 – M, el 7- J… han sido elementos
   claves para dar carta de naturaleza a la necesidad “objetiva” del recorte de libertades y la intromisión
   absoluta de los servicios secretos y policiales de los Estados en todos los terrenos que les permitan
   ejercitar un adecuado control de toda forma de disidencia (sea ésta en forma de terrorismo islamista o
   de otra índole).
   18. Este entramado superestructural complejo permite legitimar la imagen pública de los aparatos del
   Estado que devienen en garantes indiscutibles de la seguridad nacional. El desprestigio de lo público
   en el terreno de lo social (el Estado ya no debe ocuparse, “por razones de eficacia y rentabilidad”, de
   los sistemas sanitarios, educativos, etc.) deja a cargo de los Estados (de sus cuerpos y fuerzas de
   seguridad), casi como tarea exclusiva, la labor represiva y de protección de la propiedad privada. Las
   imágenes que todo el mundo ha podido ver de la intervención del ejército federal estadounidense en
   Nueva Orleans tras la catástrofe del huracán Katrina son especialmente clarificadoras: las personas
   quedan a merced de su propia capacidad de sobrevivir (“pónganse ustedes a salvo”, se repetía desde
   los medios de comunicación) mientras los soldados disparaban a los salteadores de supermercados.
   Se trata de la aplicación efectiva de la doctrina neoliberal estricta sobre el individualismo.
   Fase actual del desarrollo desigual
   19. Principio leninista de acumulación del capital, el desarrollo desigual ha sido siempre una estrategia
   de éste para el sostenimiento de su tasa de ganancia.
   20. El fenómeno de las relocalizaciones permite visualizar de una manera muy directa cómo resulta
   mucho más rentable, a pesar del coste social que conlleva en el país originalmente sede de la factoría,
   mantener centros de producción (que recurren, no pocas veces, al trabajo infantil), de control de
   distribución de las mercancías y de gestión administrativa de las empresas en los países de la
   periferia mientras se garantiza la venta de mercancías en los mercados de los países del capitalismo
   central.
   21. Con estos mecanismos de desarrollo e intercambio desigual, se mantiene a dos terceras partes de la
   humanidad en condiciones absolutas de miseria. Los países de la periferia sufren la explotación de su
   mano de obra y, al mismo tiempo, el saqueo de sus materias primas. El capital extrae los beneficios y
   se lleva luego el capital, que no encuentra freno a su circulación. De este modo, se condena a
   continentes enteros, como el africano, al hambre y la pobreza más extremas.
   22. Resultado de estas políticas de expolio y expresión directa del desarrollo desigual son los
   movimientos migratorios forzosos. La condiciones de ilegalidad en los países receptores permiten
   que las condiciones de trabajo y de supervivencia en las que se encuentran las personas inmigrantes
   sean de máxima precariedad. Por un lado, se utilizan el racismo y la xenofobia como aparatos
   superestructurales que permiten el enfrentamiento en el seno de la propia clase, entre trabajadoras y
   trabajadores inmigrantes y sectores amplios de trabajadores y trabajadoras autóctonos. Por otro, las
   migraciones se han convertido en un elemento estabilizador de las economías del centro (permite
   salvar los desfases en saldos de caja de los mecanismos estatales de seguridad social).
   23. Lo que la inmigración evidencia con una fuerza incuestionable es la cosificación a la que este sistema
   somete al ser humano: la concesión de permiso de residencia a cambio de permiso de trabajo
   equivale a la equiparación plena de la persona con la mercancía. Se logra el estatus de individuo
   “legalizado” en función de la posibilidad que éste tiene de vender su fuerza de trabajo.
   El desarrollo científico
   24. El desarrollo científico-tecnológico y la investigación están regulados por los principios capitalistas y
   los intereses de los grandes grupos empresariales. Son estos quienes dirigen y mediatizan los
   presupuestos de investigación de Universidades y dejan en evidencia los fondos I+D de los Estados
   con sus inversiones millonarias en macro proyectos como la producción de alimentos transgénicos, el
   proyecto Genoma Humano o las patentes médicas.
   25. Las nuevas tecnologías de la información y la comunicación están imbricadas plenamente en esta
   lógica y, lejos de ser un elemento de democratización del conocimiento y de la cultura, se convierten
   en elementos distintivos de las clases y un pilar más del dominio del centro sobre la periferia del
   planeta.
   26. Sólo desde el ejercicio de la propiedad colectiva y común de los conocimientos científicotecnológicos
   (patrimonio de la humanidad y no patrimonio privado), la ciencia y la tecnología podrán
   ser herramientas de superación de los grandes problemas que la humanidad tiene planteados como,
   objetivamente, así son.
   El militarismo, las guerras y las redes de los servicios secretos
   27. El capitalismo, para su supervivencia, necesita objetivamente de la guerra. La guerra ha sido y es
   instrumento fundamental de todos aquellos modelos históricos basados en la explotación de la
   persona, de los pueblos y de las riquezas naturales. La guerra es el recurso preferido por el
   capitalismo en situaciones de crisis, como la actual, porque no sólo es el instrumento más drástico,
   coercitivo y terrorífico sino porque es el que permite desarrollar más y mejor todo un conjunto de
   intereses económicos de claro interés oligárquico en menos tiempo. Es el instrumento ideal para la
   acumulación monopolística y por ello se ha convertido en permanente e insustituible.

   28. Para poder justificar ante sus propios pueblos, y ante los demás, la utilización de la guerra como
   instrumento de dominio, se recurre a un modelo cultural de carácter iconográfico que resalta los
   valores patrioteros y que convierte a los militares – y con ello, al militarismo – en la quintaesencia de
   los valores más irracionales. Se justifican crímenes, tropelías y asesinatos en nombre de la patria.
   29. La competencia con China -que adquiere cada día una mayor capacidad de intervención en los
   mercados mundiales- es un factor determinante de la geopolítica mundial del imperialismo que
   explica muchas de las intervenciones militares yankis, tratando de establecer un cerco a su acceso a
   los recursos energéticos estratégicos.
   30. Las guerras por el petróleo en Irak, Afganistán y demás países del área; la agresividad frente a
   Venezuela; las maniobras para controlar el gas boliviano; y, más recientemente, los empeños por
   ubicar fuerzas militares sobre el Acuífero Guaraní, revelan que las riquezas naturales con significado
   estratégico son un dato esencial para apreciar la situación mundial contemporánea y la dirección que
   tomarán las intervenciones militares imperialistas.
   31. La guerra conlleva el desarrollo de las industrias militares que, en el caso de países como los Estados
   Unidos, puede representar casi el 50% del PIB de una manera directa e indirecta. La creación de
   guerras directas y la estimulación de conflictos interesados generan un inmenso beneficio para las
   multinacionales y un enorme gasto militar a países que no pueden soportarlo y que terminan cayendo,
   todavía más, en la dependencia económica y política del imperialismo.
   32. El 60% del PMB se gasta en armamento, la segunda industria más importante del mundo después del
   petróleo. Por un dólar que se invierte contra la pobreza, se gastan diez en armas. Todos los países del
   G-7 invierten cuatro veces más; los EE.UU., unas 25. Sólo en 2003, EE.UU. gastó 42.000 millones
   de dólares, el 40% del gasto militar del planeta. Los países explotados de la periferia del sistema
   capitalista gastaron en 1987 más de 34.000 millones de dólares (el 75% del comercio mundial de
   armamentos).
   33. La OTAN es el instrumento militar fundamental de la globalización capitalista. La “nueva OTAN”
   surgida tras la caída del bloque socialista europeo es un instrumento de carácter general que traspasa
   las fronteras de actuación originariamente existentes para actuar en cualquier país del mundo donde
   haya intereses imperialistas unitarios.
   34. Por otra parte, al clásico espionaje militar y político se ha unido de una manera importante el
   económico y social tras la caída del bloque socialista. A los medios tradicionales como el espionaje
   óptico u oral, se han agregado sofisticados medios basados en los satélites de comunicaciones,
   aviones espía, aviones de control permanente, etc.
   35. Cada país imperialista tiene su servicio o servicios de espionaje y algunos de estos han unido sus
   redes o han creado algunas conjuntas, como es el caso de varios países anglosajones que han creado
   la famosa - por ultrasecreta - Red Echelon. La Red Echelon es un entramado de antenas, estaciones
   de escucha, radares y satélites, apoyados por submarinos y aviones espía, unidos todos esos
   elementos a través de bases terrestres, y cuyo objetivo es espiar las comunicaciones mundiales, con el
   pretendido objetivo de luchar contra el terrorismo internacional y el tráfico de drogas. Entre las
   comunicaciones espiadas se encuentran los correos electrónicos, faxes, comunicaciones por cable,
   por satélite, por radio, conversaciones telefónicas…
   36. Los servicios secretos de los países sólo tienen una misión: la defensa a ultranza de los intereses de
   clase capitalista y, para ello, utilizan todo tipo de medios legales, paralegales e ilegales. Se puede
   afirmar hoy con el más absoluto rigor que el estado policial es el único y auténtico estado capitalista.
   El dominio cultural, valores y mercancías.
   37. La globalización cultural es el nuevo ropaje neocolonialista para el saqueo cultural a gran escala, que
   tiene hoy su expresión más conspicua en la “Industria Cultural Corporativa Global” y, en especial, la
   estadounidense.
   38. El basamento de este proyecto está conformado por dos grandes principios: destrucción de las
   culturas autóctonas e imposición de la cultura y modos imperiales, es decir, los del invasor.
   39. Varios son los instrumentos que utiliza el imperialismo para su control ideológico: la radio, la prensa,
   la televisión, la literatura, el arte, la escena, la música… Pero, de todos ellos, el más importante es,
   sin duda, la televisión. Es el instrumento más poderoso de propaganda y alienación con el que ha
   contado jamás el imperialismo. Todos estos medios se hayan en manos de grandes grupos de
   oligarcas del estilo de Rupert Murdoch, Times-Wagner, PRIS, Berlterman, etc. que controlan miles
   de medios de comunicación de todo tipo y que cuentan con gran cantidad de emisoras de televisión y
   radio que son las que “crean opinión” (que, en lenguaje globalizador, significa ni más ni menos que
   imponen sus “verdades”, es decir, su visión del mundo).
   40. Un instrumento complementario a los medios de comunicación, o inserto en ellos es el del intelectual
   orgánico al servicio del liberalismo con ropaje diverso. Se encuentran siempre en los escenarios
   institucionales y en las cátedras de universidad.
   41. La ideología del consumo es el elemento central de la ideología capitalista. La obsesión por el
   consumo irracional y fetichista arrastra a las masas a la servidumbre y a la alienación. Es el moderno
   “opio del pueblo”. La Iglesia ha sido sustituida por el centro comercial, aunque el elemento religioso
   sigue jugando también su papel.
   42. La religión está pensada en el actual modelo como el último refugio para “desesperados”,
   “desesperadas” del sistema, es decir, como el lugar al que le conviene conducir al capitalismo a los
   sectores populares desesperados por la crisis económica y la violencia consustancial al modelo
   globalizador, con el objetivo de que no tomen conciencia de su situación de explotación. La
   proliferación de religiones, sectas y organizaciones de la sumisión son toleradas y alentadas por los
   poderes políticos y económicos del imperio que confían a estas organizaciones la tarea primaria del
   control de los sectores populares con menor conciencia y más cerca de la marginalidad.
   43. El elemento cultural del patriarcado - altamente utilizado por las religiones, en especial la católica, la
   judía y la musulmana – ha sido otro de los factores de dominación de los que ha sacado y sigue
   sacando gran provecho el capitalismo. Por su realidad superestructural con fuertes implicaciones en
   todos los terrenos de la estructura económica y social, el tratamiento que hemos de hacer de este
   elemento es transversal. Se hace imprescindible hablar en términos de subversión radical de valores
   antes, durante y después del proceso revolucionario. Desde el lenguaje hasta las estructuras
   familiares, pasando por las relaciones interpersonales, se hace necesaria una revisión integral de
   nuestros esquemas socio-culturales en relación con la igualdad entre los sexos.
   Hambre y enfermedades masivas, agua potable, servicios de salud, etc.
   44. A comienzos del siglo XXI, más de 800 millones de personas a nivel mundial sufren inseguridad
   alimentaria y desnutrición crónica. La mayoría de quienes padecen hambre carecen de los ingresos
   necesarios para comprar alimentos (pobreza absoluta). A su vez, el hambre causa pobreza a través de
   las enfermedades, limitando las capacidades de trabajo y las posibilidades e crecimiento y
   aprendizaje en niños y niñas. El hambre y la pobreza son una necesidad y una consecuencia
   intrínseca del capitalismo.
   45. Países, continentes y extensas regiones del planeta son dejadas al azar de la naturaleza y a la
   perversidad del libre mercado. Pero el hambre y la pobreza no son sólo patrimonio de los países de la
   periferia. En la supuestamente opulenta metrópoli del imperialismo, en los Estados Unidos, hay 36
   millones de pobres y de personas hambrientas (el 12,5% de la población) con una tendencia de
   crecimiento exponencial. En la “próspera” Alemania, motor de la economía europea, el número de
   personas que han caído en la pobreza y pasan hambre está en el 13,5%. En el mundo, cada día
   mueren de hambre 4000 niños y niñas (uno o una cada tres segundos). En total, 24.000 personas
   pierden la vida diariamente por el hambre o causas relacionas con ésta. Un 70% de las personas que
   son pobres y pasan hambre son mujeres.
   46. El hambre y la pobreza generan violencia y ésta, represión y cárceles. Las cárceles norteamericanas
   albergan el 25% de toda la población carcelaria del mundo pese a que su población sólo es el 5% del
   planeta.
   47. Se evidencia que la distribución del mundo es terriblemente injusta: un 15% de la población posee el
   79% de la riqueza mundial; y el 85%, el 21% restante. Según la ONU, 250 familias tienen tanta
   riqueza como 2.400.000.000 de personas.
   48. Como consecuencia de la explotación capitalista mundial, además de sufrir hambre, 140 millones de
   niños y niñas viven en la calle; 104 millones no van a la escuela; 10 millones son víctimas de la
   industria sexual; 30.000 mueren a diario a causa de enfermedades fácilmente curables. La
   explotación laboral infantil aumenta cada día y sólo en un país como la India se alcanza la cifra de
   100 millones de niños y niñas que trabajan, según datos de organizaciones que se mueven en el
   ámbito de la lucha contra el trabajo infantil (11,7 millones de niños trabajadores y niñas trabajadoras
   según cifras del Gobierno indio).
   49. Paradójicamente, las poblaciones rurales son las que resultan más afectadas por los problemas de
   desnutrición, particularmente en los países periféricos. Es la paradoja criminal del capitalismo. Los
   alimentos que podrían acabar con las hambrunas son utilizados como control y armas estratégicas de
   guerra. Las multinacionales generan hambre en el mundo destruyendo sus cultivos y semillas
   tradicionales y sustituyéndolos por semillas transgénicas, que no sólo limitan el número y la calidad
   de las cosechas, sino que producen enfermedades difíciles de erradicar.
   50. Al agua dulce también está en los planes de los globalizadotes-privatizadores y, como bien útil e
   imprescindible, la batalla por su control está siendo a muerte. La Tierra tiene hoy 9000 kilómetros
   cúbicos de agua dulce, de los cuales se usan 5200. El 10% de ese volumen cubre las necesidades
   domésticas; el 65% se gasta en agricultura; y el 26%, en la industria. El agua potable es un recurso
   consumido de manera desigual. Mil quinientos millones de personas no tienen ninguna forma de
   acceso a ella, y esa cantidad puede duplicarse en veinte años. Además, es esencial para la generación
   de la energía eléctrica. El control del agua se convierte en un objetivo estratégico para la oligarquía
   mundial. Para ello, recurren a la falacia neoliberal de que los conflictos por agua se deben a la
   “escasez natural” y que es necesario aumentar su precio para conducir a las personas al consumo
   responsable, cosa que sólo podrá lograrse, además, desde la gestión privada de este recurso.
   51. No sólo el agua y los alimentos están mercantilizados, la salud humana está hipotecada en este
   sistema. Los medicamentos y vacunas fundamentales para la eliminación de las principales
   enfermedades mundiales están en manos de poderosas compañías multinacionales que, a través de
   mecanismos de patentes impuestos por los organismos internacionales, imponen su voluntad, precios
   y criterios. Sólo algunos países entre los que se encuentran Brasil, Sudáfrica y Cuba han tenido la
   dignidad de enfrentarse a estas multinacionales, rompiendo su impunidad y produciendo o
   comercializando productos sanitarios a bajo coste.
   52. Las enfermedades masivas son también una necesidad del sistema capitalista. Las fomenta directa e
   indirectamente. Resulta curioso observar cómo, en determinadas zonas sensibles económicamente a
   los intereses imperialistas, previamente a su explotación económicamente por las multinacionales,
   han aparecido frecuentes epidemias de enfermedades antes inexistentes o escasamente conocidas que
   han originado miles de fallecimientos, desplazamientos obligados de la población… y que han
   terminado siendo áreas “limpias” para la explotación capitalista.
   53. Conviene acordarse de que el SIDA mata cerca de tres millones de personas por año. Es ya casi una
   pandemia en África, donde prácticamente todos los países la tienen muy incrustada en su sociedad.
   Toda la ayuda que los países del centro destinan al combate contra el SIDA representa sólo tres días
   de gastos en armas.
   El derecho internacional. La soberanía.
   54. El derecho internacional surgido de la II Guerra Mundial como resultado del pacto entre las potencias
   que vencieron al nazismo dejó de tener vigencia en los años 90 del siglo pasado. El derrumbe del
   bloque socialista hizo cambiar de manera radical la correlación de fuerzas en la confrontación de
   clase. Las ansias de poder económico, político y militar de la oligarquía mundial promovieron un
   nuevo panorama internacional.
   55. El imperialismo ha desarrollado nuevas estrategias para su intervención en terceros países, en el
   escenario de la nueva correlación de fuerzas internacional. Así podemos explicar, por ejemplo, el
   proceso actual de extensión de las zonas de influencia de los EE. UU., como Afganistán, Haití o Irak.
   El control de las riquezas naturales (fundamentalmente el petróleo) y su circulación, así como el
   establecimiento de nuevas bases militares estratégicas (fundamentalmente en torno a China) han
   marcado los movimientos dados. Las decisiones políticas han sido amparadas por enormes acciones
   militares (de gran agrado para la industria bélica que financió las campañas electorales de Bush).
   56. La pugna interimperialista se expresa también en esas claves, tanto en términos militares
   (intervenciones europeas en África, por ejemplo) como políticos Sólo así se explica la oposición
   franco-alemana a la invasión de Irak o las diferencias con la política de EE.UU. en relación con el
   conflicto palestino-israelí.
   57. Entre los tres polos del imperialismo, EE.UU., Japón y la Unión Europea, se dan contradicciones
   interimperialistas cuando los intereses de sus respectivas oligarquías entran en colisión,
   contradicciones que con el tiempo pueden llegar a ser violentas. Sin embargo, los tres comparten la
   necesidad de un orden mundial que ampare su política de expoliación de los pueblos sometidos y de
   explotación de los trabajadores en todo el mundo, lo que les lleva a compartir en lo fundamental el
   actual orden que ellos mismos han creado y a actuar unidos ante la mayor parte de los asuntos
   internacionales
   58. Mientras, la ONU ha ido perdiendo capacidad de intervención, manipulada de manera sistemática por
   los EE. UU. que han presionado con el no pago de sus cuotas y con el chantaje continuo a los países
   de los que necesita su apoyo. El derecho a veto en el Consejo de Seguridad e, incluso, este mismo
   organismo en su concepción actual, ya no tienen ningún sentido. El imperialismo sólo dejará de
   manejar a su antojo la ONU cuando la mayoría de países del planeta impongan un modelo
   democrático que transforme radicalmente el actual sistema de toma de decisiones a nivel mundial.
   59. La igualdad de derechos y de capacidad de intervención de todos los ciudadanos y todas las
   ciudadanas del mundo es la única opción válida para reestructurar las relaciones internacionales. Se
   están dibujando nuevas opciones. En Latinoamérica, a partir de las propuestas de la revolución
   bolivariana y su colaboración con la revolución cubana para la oposición al ALCA desde el ALBA y
   la perspectiva del “socialismo del siglo XXI”. En África, con las alianzas impulsadas por Libia y
   otros países de la zona. En Asia, con los nuevos acuerdos entre estados que hace poco tiempo se
   encontraban enfrentados. El imperialismo americano y el europeo tienen, así, dificultades no
   previstas.
   Las luchas populares, de clase y revolucionarias. Estrategias y sujetos sociales y políticos. El programa
   político de estas luchas. Estrategias internacionales de la lucha revolucionaria. El Frente Mundial
   Antiimperialista. Coordinación del campo revolucionario.
   60. Desaparecida la coordinación de las luchas populares y obreras que facilitaba la existencia de los
   países socialistas ha sido necesaria la creación de nuevas formas de solidaridad popular y de clase. La
   gran ofensiva globalizadora de la etapa neoliberal del capitalismo ha impulsado, como lógica
   reacción, la respuesta coordinada a nivel mundial de distintas expresiones del movimiento popular y,
   algo más rezagada en cuanto a lo organizativo, la del movimiento obrero (aunque éste sigue siendo el
   que tiene los más claros contenidos emancipadores).
   61. Debemos recoger aquí las nuevas posibilidades que se abren al sindicalismo de clase mundial con
   los cambios en la Federación Sindical Mundial (FSM), que han obligado a sus oponentes (CIOLS y
   CMT) a unirse en una única estructura controlada por la socialdemocracia. Los tradicionales
   sindicatos, que apoyan la continuidad del sistema capitalista, coordinados con la CIOLS, no sólo han
   renunciado a jugar el papel que los definió en su origen sino que se han convertido en elementos
   fundamentales de colaboración con el sistema. De ahí la enorme importancia del esfuerzo iniciado
   por la Federación Sindical Mundial (FSM) con el objetivo de aglutinar el auténtico sindicalismo de
   clase a nivel mundial. La reciente celebración de su XV Congreso, celebrado en La Habana en
   noviembre de 2005, con una importante participación de más de setenta pases supone un
   relanzamiento del sindicalismo de clase, que repercutirá de manera significativa sobre la capacidad
   de lucha antiimperialista de la clase obrera. A corto y medio plazo, los éxitos alcanzados en este
   camino serán determinantes para la lucha de clases. Más aún si se avanza en la línea de hacer confluir
   el ámbito sindical y el ámbito de la lucha campesina que también se fortalece en términos de
   coordinación internacional.
   62. En este contexto, debemos situar también el surgimiento de los Foros Mundiales, de los que el de
   Porto Alegre está siendo un punto de referencia. Las Iglesias y la socialdemocracia han usado su
   capacidad organizativa y económica mundial para intentar controlar estos eventos. El sindicalismo se
   ha apuntado tarde a participar en esta coordinación, dejando a los sectores interclasistas un mayor
   protagonismo. Las reuniones de enero de 2006 son un nuevo paso en esta dirección. Pero, mientras
   estos Foros no se definan con claridad como antiimperialistas y anticapitalistas, no existirá un fuerte
   movimiento alternativo al sistema mundial capitalista hoy dominante. Para garantizar su éxito es
   imprescindible que en cada país se consoliden activas plataformas que, sumadas, puedan conformar
   un gran Frente Mundial Antiimperialista. Este FMA debe establecer sus bases para una amplia unidad
   de las fuerzas democráticas y progresistas en base a una alternativa a los elementos más
   caracterizadores del imperialismo mundial, resaltando en cada momento los elementos de mayor
   actualidad e incidencia en la satisfacción de las necesidades de la humanidad y en la defensa de un
   sistema de garantías y libertades.
   63. Mientras nuestro enemigo de clase está muy organizado a nivel mundial en distintos ámbitos, las
   fuerzas anticapitalistas estamos aún en los inicios de nuestra coordinación internacional.
   64. Lamentablemente, además, la división en el seno de las fuerzas revolucionarias (anarquistas,
   socialistas, comunistas, etc.) durante décadas ha marcado nuestra realidad actual. En el campo
   comunista, ha habido importantes pasos en la reunificación pero aún queda mucho terreno por
   recorrer. Las relaciones internacionales están marcadas por la existencia de todas esas corrientes
   ideológicas. Las reuniones del Foro de Sao Paolo, las reuniones continentales de Partidos
   Comunistas, los Seminarios de debate internacionales (en especial, el promovido por el PTB en
   Bruselas cada año a primeros de mayo), las reuniones en Atenas impulsadas por el KKE, los
   intercambios de informaciones por internet (incluido el gran papel de la web solidnet)… están
   abriendo nuevas perspectivas, aunque de lento desarrollo. La unidad del campo revolucionario es el
   elemento central de nuestra estrategia, unidad que se ha de construir sobre una práctica compartida en
   la lucha de clases y sobre una definición de ofensiva revolucionaria para la derrota más pronto que
   tarde del sistema capitalista. Serán las bases ideológicas del marxismo-leninismo, y otras
   aportaciones del pensamiento revolucionario mundial actual, las que han de dar soporte a la
   construcción de la unidad de revolucionarios y revolucionarias a nivel mundial.
   65. Las revoluciones anticapitalistas siguen sin doblegarse a las presiones y amenazas del imperialismo.
   La voluntad inquebrantable de la revolución cubana -que ha demostrado una especial capacidad
   creativa en función de su propia historia para defender la revolución y resistir al feroz y largo ataque
   imperialista, al tiempo que genera un amplísimo movimiento de solidaridad internacionalista-, la
   nueva realidad de la Venezuela Bolivariana y las experiencias vietnamita o china siguen abriendo
   nuevas posibilidades para la lucha revolucionaria mundial. Junto a estas experiencias multitud de
   destacamentos revolucionarios por todo el mundo se enfrentan desde sus particulares condiciones a
   las fuerzas dominantes. Así la lucha revolucionaria en Colombia nos está demostrando como un
   pueblo legítimamente levantado en armas y en coordinación con un frente político civil es capaz de
   resistir y desarrollar una larga ofensiva contra la violencia de la dominación de la burguesía. La
   resistencia iraquí demuestra a la humanidad entera la posibilidad real de enfrentar la dominación
   capitalista, al igual que lo hace la resistencia palestina, por nombrar solo algunos ejemplos más
   significativos. En todos los casos las luchas de estos pueblos pagan un altísimo precio de vidas y
   sufrimiento como consecuencia de la violencia del sistema de dominación.
   66. El caso de China merece atención especial. Es hoy un elemento determinante en el desarrollo de la
   economía mundial por cuanto su aportación a la producción mundial es cada vez mayor (también, por
   lo tanto, su dependencia de la producción mundial). Sus apuestas por un modelo particular de
   desarrollo son elementos de debate para el movimiento revolucionario mundial, pues el éxito o
   fracaso del mismo determinará el escenario mundial de la lucha de clases en el próximo período.
   Hasta hoy, su capacidad de desarrollo introduce fuertes tensiones en la disputa por los mercados
   internacionales con las potencias capitalistas, y se muestra como un avance de su capacidad para la
   competencia internacional y para la satisfacción de las necesidades del pueblo. Los riesgos de ese
   modelo no pueden ser desconocidos, pero han de ser interpretados en la dialéctica mundial de la
   lucha de clases para su correcta interpretación.
   Propuestas programáticas
   67. Los protagonistas de las alianzas que debemos impulsar los y las comunistas deben ser los sectores
   objetivamente enfrentados a los intereses imperialistas y capitalistas. De ahí, los diversos niveles de
   alianzas necesarias y posibles (desde la alianzas en el seno del campo comunista, hasta la alianzas de
   las fuerzas revolucionarias, pasando por las alianzas de los sectores antiimperialistas y progresistas).
   Cada una, con sus sujetos específicos y con programas propios de actuación.
   68. Para la lucha revolucionaria mundial, hemos de dotarnos de un programa de prioridades para
   organizar a las masas y a la clase. Un programa que proponga un nuevo modelo de sociedad mundial.
   Para su elaboración, hemos de colaborar con los revolucionarios, las revolucionarias y las fuerzas
   comunistas de todo el planeta. Será el resultado de la potenciación de reuniones anuales como la
   promovida por el KKE anualmente en Atenas o la impulsada en Bruselas por el PTB; de la aplicación
   de acuerdos tomadas en ellas (como la concreción de reuniones regionales o continentales y la
   propuesta de debate monográficos que permitan posicionamientos conjuntos); de la elaboración de
   documentos unitarios usando las nuevas tecnologías… Todo ello irá abriendo el camino para que en
   un futuro exista una nueva estructura de coordinación comunista adaptada a nuestra realidad
   histórica, capaz de ser impulsora de la lucha frontal contra el capitalismo mundial y heredera de
   nuestras mejores tradiciones, por lo que debemos trabajar para que llegue a ser una realidad lo antes
   posible.
   69. Algunas consignas básicas sobre grandes contradicciones del sistema deben ser las banderas de un
   fuerte movimiento antiimperialista mundial que abra el camino a la construcción del socialismo,
   como única alternativa de futuro para la humanidad:
   69.1.Movilización y lucha frontal contra las políticas de agresión militar del imperialismo.
   Penalización mundial de los agresores a otros estados. La paz como perspectiva. Fin del comercio
   de armas y de la potenciación de la investigación científica militar. Fin del uso de la investigación
   civil para fines militares. Desarme progresivo y paulatina destrucción, o reconversión para uso
   civil, del actual armamento y de la industria militar. Obligación a los Estados que han destruido
   militarmente a otros países del pago de su reconstrucción e indemnización a las víctimas y sus
   familias. Retirada de todas las minas antipersona que aún existen diseminadas.
   69.2.Desmantelamiento de las instituciones financieras internacionales: FMI, BM, OMC, etc.
   Creación de nuevas formas de relación entre las economías: ALBA, recuperación de aspectos
   positivos del intercambio entre iguales (al modo como se intentó a través de la experiencia del
   COMECON en sus aspectos más positivos), etc.
   69.3.Pago de la deuda histórica que los países del centro tienen con los países expoliados (tanto
   por el colonialismo como por las relaciones económicas actuales). Fin del intercambio desigual.
   69.4.Fin de toda forma de explotación que haga perpetuar el hambre, el analfabetismo, las
   enfermedades masivas.
   69.5.Progresiva laicidad mundial, tanto en lo referente a la enseñanza y la cultura, como en el
   papel de las religiones en la realidad política. Total independencia del poder político de las
   religiones.
   69.6.Lucha por la autonomía alimentaria. Coordinación del movimiento campesino mundial.
   69.7.Por la propiedad colectiva de los conocimientos científico-tecnológicos. Anulación de las
   patentes acaparadas por unas pocas multinacionales.
   69.8.Sostenibilidad ambiental. Aplicación estricta de los criterios de Kyoto como un primer
   paso hacia una nueva reglamentación mundial de los temas del medio ambiente, que no conocen ni
   pueden tener fronteras.
   69.9.Por la soberanía nacional. Derecho de autodeterminación de los pueblos. Potenciación de
   las culturas con riesgo de desaparición.
   69.10.Por una sociedad mundial de ciudadanos y ciudadanas libres e iguales en todas las facetas
   de la vida.

   LUCHA DE CLASES | 20-05-2008 - 12:16:45 GMT 1 #

7. NOTA DE PREMSA
   Les Plataformes cíviques
   fan autocrítica en públic
   5ª. Fira del Paisatge - Trobada de plataformes cíviques de l’Empordà
   El dia 30 de maig, a les 20.00 hores, tindrà lloc al Centre Cívic de Pau un debat públic amb representants de les plataformes cíviques territorials que treballen a les comarques empordaneses. La cita és el preàmbul de la 5ª Fira del Paisatge que organitza l’Associació de Veïns de Palau-saverdera.

   SÓN NECESSÀRIES? Les plataformes han sorgit com a resposta a una crisi de confiança en els partits polítics.
   FUNCIONEN BÉ? El funcionament assembleari és el millor? Abans es feien associacions, ara tot són plataformes assembleàries. Per què?
   LES EMPRESES, INTERLOCUTORS OBLIDATS? Les plataformes acostumen a assenyalar més als poders polítics que als econòmics. És possible el diàleg amb els grans empreses?
   COM ARRIBAR AL GRAN PÚBLIC? S’aconsegueix ressò de les accions efectistes i de protesta, però costa més fer arribar el missatge de fons. Com millorar la relació amb els mitjans de comunicació?
   COM DONAR FORÇA LEGISLATIVA A LES PLATAFORMES? Seria factible impulsar una llei, a partir de la iniciativa legislativa popular, per obligar les administracions publiques a fer processos de participació ciutadana quan es plantegin els avantprojectes de gran abast que afectin el territori i el paisatge?

   Aquestes i altres qüestions es posaran a debat, amb el periodista Josep Puigbert com a moderador, entre membres de les següents plataformes:

   IAEDEN (Xavier Vizcaino)
   Salvem l’Empordà (Montse Pascual)
   No a la MAT (Xavier Llorente)
   Defensem el tren (Pep Gou)
   Ara (molins d’Espolla) (Pep Canaleta)
   Defensem el territori (Bàscara) (per confirmar)
   Salvem la Garriga (per confirmar)

   PER A MÉS INFORMACIÓ SOBRE LA 5ª Fira del Paisatge:
   http://www.veinspalau.com/programaciofira.html

   Les Plataformes cíviques | 27-05-2008 - 18:27:43 GMT 1 #

8. Felicitats al Síndic, per SÒNIA AMAYA. VILANNA (GIRONÈS:
   Després de llegir el darrer dossier del Síndic de Greuges referent a la MAT, només tinc paraules d'elogi per la feina diària i constant, i perquè no es mossega la llengua dient les coses pel seu nom. Reconeix que ni el govern de la Generalitat li ha contestat, fet gravíssim en un país que es diu democràtic amb els partits d'esquerres mirant cap a un altre costat per mantenir-se al poder! Els recorda que iniciar l'execució d'un projecte sense haver obtingut prèviament la declaració d'impacte ambiental és una infracció; i que l'administració pot ordenar la suspensió de l'execució d'obres. Demana a la Diputació de Barcelona, al Departament de Medi Ambient i a ajuntaments que amb la major celeritat realitzin les inspeccions en els espais on està prevista l'obertura de camins per tal de comprovar si efectivament s'han iniciat els treballs. I en el cas que es constati que ha estat així els demana que adoptin les mesures adients per tal d'aturar-ne l'execució i exigir a l'empresa responsable la reparació pertinent.És ben clar el dossier del Síndic. Ara veurem si els ajuntaments, Diputació de Barcelona i Departament de Medi Ambient li fan cas. Seria molt fotut pel territori que en aquest moment no fessin els deures. De totes maneres tenim molta memòria i sabem que el fantasma de la complicitat pel silenci, per la covardia, els seguirà fins al darrer dia. No poden dir que no ho sabien i que no podien fer res… Com que al Síndic no li fa cas el govern, ja ha informat el Defensor del Parlament Europeu, el Sr. Mario Monti i el comissari d'Energia de la CE. Així comprovaran el nivell democràtic que tenen davant els monopolis dels poders fàctics. Felicitats a l'equip del Sr. Ribó. Com a mínim hi ha algú amb dignitat, decència i coherència, que vetlla per les persones davant la prepotència dels governs i dels lobbys.

   Felicitats al Síndic | 05-06-2008 - 06:50:49 GMT 1 #

9. Acció de Govern
   Del 22 de maig al 4 de juny de 2008
   Acció de Govern 3
   Del 22 de maig al 4 de juny de 2008.
   Editorial ..............................................................................................................3
   Departament d’Interior i Relacions Institucionals i Participació ..........................5
   Interior ..........................................................................................................................5
   Relacions Institucionals i Participació..........................................................................6
   Departament de Medi Ambient i Habitatge.........................................................7
   Aigua ............................................................................................................................7
   Habitatge......................................................................................................................8
   Medi Natural.................................................................................................................9
   Departament de Justícia ..................................................................................10
   Departament de Governació i Administracions Públiques................................11
   Departament d’Educació ..................................................................................12
   Departament de Treball....................................................................................14
   Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació ..........................................16
   Departament d’Economia i Finances................................................................17
   Departament d’Acció Social i Ciutadania .........................................................18
   Institut Català de les Dones ........................................................................................19
   Podeu trobar més informació d’interès a:
   Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació:
   http://www.gencat.cat/temes/cat/direp.htm
   Departament de Medi Ambient i Habitatge:
   http://mediambient.gencat.net/cat/inici.jsp
   Editorial
   En aquesta ocasió, volem dedicar l’editorial a dues qüestions absolutament
   fonamentals pel benestar de la ciutadania i que hem gestionat i liderat des del
   Departament de Medi Ambient i Habitatge; són la gestió de l’aigua i les
   polítiques d’habitatge.
   Pel que fa a l’aigua, sembla que les darreres pluges ens allunyen definitivament
   de la situació excepcional de sequera en què ens trobàvem i per tant, tot i que
   el decret de sequera continuarà activat fins a finals d’any, la Generalitat ha
   demanat al Govern central la derogació del Reial decret de mesures urgents i
   excepcionals per garantir l’abastament a Barcelona.
   S’abandonen doncs, algunes mesures d’emergència com l’aportació d'aigua en
   vaixells i el desenvolupament de la canonada que connectaria el sistema del
   CAT amb la xarxa d’ATLL.
   Amb tot, la sequera ha permès avançar infraestructures de caràcter estructural
   per valor de més de 328 milions d’euros i executar també actuacions
   d’emergència per valor de 194 milions d’euros que, la majoria, quedaran com a
   infraestructures definitives per garantir l’abastament i ampliar el marge de
   seguretat davant futurs episodis de sequera.
   Hem aconseguit transformar una situació enormement difícil, en una oportunitat
   per avançar en la Nova Cultura de l’Aigua. Aquest Govern està duent a terme
   un model de planificació i gestió de l’aigua pioner, basant-se en la normativa
   europea i evitant el model clàssic basat exclusivament en l’oferta.
   La dessalinització, l’estalvi, la recuperació de pous i aqüífers o la regeneració
   són eines que ens han permès que les pluges no hagin estat l’únic recurs per
   evitar els talls de subministrament. De tot plegat podem dir que el sistema
   hidràulic de Catalunya n’ha sortit reforçat.
   D’altra banda, la situació de l’habitatge, després d’una dinàmica expansionista
   del sector els últims anys, ha provocat grans dificultats d’accedir a un habitatge,
   rehabilitar-lo, fins i tot, mantenir la vivenda.
   En aquesta situació, el suport públic és imprescindible. I per això, el Govern ha
   plantejat tres eixos bàsics d’actuació, estructurats dins el Pacte nacional per a
   l’habitatge 2007-2016: la promoció d’habitatges amb protecció oficial o
   assequibles, el foment de la rehabilitació i els ajuts al pagament del lloguer.
   La promoció d’habitatges amb protecció oficial és bàsica per garantir habitatge
   assequible a la ciutadania. L’objectiu és aconseguir sòl per iniciar la construcció
   de 160.000 habitatges protegits. Com que no són prou per atendre tota la
   demanda, també s’està treballant en l’obtenció d’habitatges desocupats per
   destinar-los al lloguer, oferint garanties als propietaris.
   Per al pagament del lloguer, es donen ajudes que poden arribar fins a 2.800
   euros anuals. Els beneficiaris d’aquesta línia d’ajuts són joves que no poden
   emancipar-se, o llars que no poden fer front al cost d’un allotjament; gent gran,
   famílies monoparentals, estrangers immigrats, persones amb diversitat
   funcional... Aquestes situacions han incrementat any rere any i els beneficiaris
   han passat de 3.500 persones el 2005 fins a les 30.000 persones previstes
   enguany.
   Una altra de les línies d’ajuts és la rehabilitació d’edificis i habitatges i la
   instal·lació d’ascensors. La necessitat d’actualització del parc residencial
   existent, en bona part amb dèficits en el seu estat de conservació, ha anat
   creixent, i el foment de la rehabilitació cada vegada ha exigit més recursos
   públics. Fins ara, més de 83.000 famílies s’han beneficiat dels ajuts a la
   rehabilitació, i es preveu arribar a un mínim de 300.000 durant els pròxims deu
   anys, tal com preveu el Pacte nacional per a l’habitatge. El ritme se situa al
   voltant de 40.000 habitatges rehabilitats cada any, amb un pressupost públic de
   50 milions d’euros anuals.
   Amb el Pacte nacional per a l’habitatge i l’aprovació de la Llei del dret a
   l’habitatge, continuem treballant perquè l’habitatge digne sigui un dret de tota la
   ciutadania.
   5
   Departament d’Interior i Relacions Institucionals i Participació
   Interior
   Els Mossos d'Esquadra s'incorporaran al Centre de Cooperació Policial i
   Duanera de Lès (Vall d'Aran)
   Saura anuncia que el mes de juliol els Mossos d'Esquadra s'incorporaran al Centre de
   Cooperació Policial i Duanera de Lès (Vall d'Aran).
   Els Mossos d'Esquadra, que finalitzaran aquest any el seu desplegament territorial,
   assoleixen un nou reconeixement, el de formar part d'un organisme de cooperació
   internacional, per les seves competències com a policia integral de Catalunya.
   L'acord perquè els Mossos d'Esquadra s'incorporessin al CCPD es va firmar a la Junta
   de Seguretat de Catalunya del 5 de març del 2007 i es va fer efectiu el 7 de gener.
   Els Mossos han tramitat 1.673 expedients d'intercanvi d'informació transfronterera i
   han difós 203 comunicacions del CCPD per prevenir delictes i amenaces contra l'ordre
   i la seguretat.
   La cooperació transfronterera es basa principalment en:
   a) L'obtenció i intercanvi d'informació. Serveix d'enllaç entre els serveis afectats,
   segons les competències de cada cos policial, de la zona fronterera dels dos estats
   (França-Espanya). Recull i difon la informació respectant les disposicions relatives a la
   protecció de dades a nivell nacional, comunitari i internacional. Les informacions amb
   què treballen principalment al CCPD tracten de:
   • Criminalitat transfronterera
   • Tràfics irregulars (mercaderies, animals, productes, substàncies o béns il·lícits a
   través de les fronteres)
   • Lluita contra la immigració irregular i infraccions associades
   • Fets relacionats amb la seguretat i ordre públic: trànsit, grans desplaçaments de
   seguidors de futbol, manifestacions que puguin afectar els dos estats.
   b) La coordinació. Reforça la cooperació entre les autoritats i serveis de policia i
   duanes, incloent-hi l'eventual restabliment de controls fronterers quan es produeixen
   esdeveniments especials, com, per exemple, la cimera Euromed 2005, tal com
   estableix l'article 2.2 del Conveni d'aplicació de Schengen.
   La importància de la coordinació s'explica perquè, al CCPD hi són representades 7
   administracions amb un coordinador dels serveis de cada estat, que actualment
   correspon a la Policia Nacional Francesa i al Cos Nacional de Policia.
   Al CCPD, hi treballen plegats la Policia Nacional Francesa, la Gendarmeria, el cos de
   Duana francesa, el Cos Nacional de Policia, la Guàrdia Civil, el Servei de Vigilància
   Duanera i els Mossos d'Esquadra.
   6
   Relacions Institucionals i Participació
   El conseller Saura i la ministra Salgado han acordat celebrar una
   Comissió Bilateral i una Comissió Mixta de Transferències el pròxim mes
   de juliol
   El conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, i la ministra
   d’Administracions Públiques, Elena Salgado, han acordat celebrar la pròxima reunió de
   la Comissió Bilateral el 14 juliol a Barcelona “per reimpulsar el desplegament de
   l’Estatut”. A més, tots dos han pactat celebrar una reunió de la Comissió Mixta de
   Transferències (l’encarregada de rubricar i dotar de recursos humans i materials els
   acords de traspàs) el 10 de juliol a Madrid.
   Saura, que s’ha reunit amb la ministra Salgado, ha valorat positivament la trobada i ha
   dit que confia a arribar a resultats concrets en les reunions de juliol.
   Sobre la pròxima reunió de la Comissió Mixta, el conseller ha assegurat que estan

   pràcticament tancats els acords finals de traspàs de la gestió del litoral, dels permisos
   inicials per a treballadors immigrants, d'homologació de títols estrangers i de
   comunicacions electròniques. Quant a la Comissió Bilateral del 14 de juliol, el conseller
   ha assegurat que l’objectiu és reimpulsar el diàleg en qüestions pendents com ara
   Rodalies Renfe i Inspecció de Treball i beques, per aconseguir acords durant aquest
   any, així com obrir noves ponències per negociar nous traspassos.
   Saura també ha dit que “es tractaran diversos aspectes referents al desplegament de
   l’Estatut, com ara la legislació estatal que cal modificar per aplicar el text, les polítiques
   normatives de l’Estat que afecten a la distribució de competències i el
   desenvolupament dels mecanismes de participació, cooperació i col·laboració”. El
   conseller ha insistit en la necessitat d’acordar una agenda concertada de
   desplegament de l’Estatut.
   7
   Departament de Medi Ambient i Habitatge
   Aigua
   El sistema Ter-Llobregat torna a l’escenari d’excepcionalitat 1 després de
   les pluges del mes de maig i l’increment de les reserves
   El Govern ha avaluat l’estat de la sequera i ha decidit retornar el sistema Ter-Llobregat
   a l’escenari d’excepcionalitat 1 després de les pluges del mes de maig i de l’increment
   de les reserves embassades. El 4 de juny, els embassaments del sistema Ter-
   Llobregat es troben al 53% de la seva capacitat. No obstant això, la conca de la Muga
   continuarà en l’escenari d’excepcionalitat 2 perquè s’ha beneficiat poc de la pluja.
   Tot i que la situació de sequera extrema ha quedat enrere -després d’encadenar 17
   mesos sense pluges importants a les capçaleres dels rius i el descens lent però
   constant de les reserves embassades-, Catalunya continua en situació de sequera i,
   per aquest motiu, el Decret continuarà activat fins a final d’any, tret que abans es
   produeixi una recuperació total de les reserves embassades.
   El Govern ha decidit continuar el desenvolupament de les obres previstes, tret del
   proveïment d’aigua en vaixells i la construcció de la canonada que connectaria el
   sistema del CAT amb la xarxa d’ATLL. Sobre aquesta darrera mesura, el Govern de
   la Generalitat ha demanat al Govern central que derogui el Reial decret de
   mesures urgents i excepcionals per garantir l’abastament a Barcelona.
   Amb tot, la sequera ha permès avançar infraestructures de caràcter estructural per
   valor de més de 328 milions d’euros i executar també actuacions d’emergència per
   valor de 194 milions d’euros que, majoritàriament, quedaran ja com a infraestructures
   definitives per garantir l’abastament i ampliar el marge de seguretat davant futurs
   episodis de sequera.
   Amb l'actual escenari de reserves embassades al Ter-Llobregat i l’acord de Govern de
   declaració de l'estat de les conques de Catalunya pel que fa al Decret de sequera, on
   se situa el Ter-Llobregat en excepcionalitat de nivell 1, la campanya de reg està
   garantida.
   8
   Habitatge
   El departament de Medi Ambient i Habitatge edita una guia per informar
   de tots els ajuts que presta la Generalitat en matèria d'habitatge
   S’ha presentat la Guia de l’habitatge, una eina a disposició dels ciutadans perquè
   coneguin tots els ajuts que presta el Govern en matèria d’habitatge, a més de les
   recomanacions i els aspectes que cal tenir en compte a l’hora d’adquirir un habitatge,
   de compra o de lloguer.
   La guia s’estructura en quatre parts:
   Informació general: qüestions a tenir en compte abans, durant i després de comprar o
   llogar un habitatge. Aquest apartat s’ha fet en col·laboració amb l’Organització de
   Consumidors i Usuaris de Catalunya (OCUC).
   Ajuts de la Generalitat en matèria d’habitatge:
   • Per accedir a un habitatge protegit (compra, lloguer, lloguer amb opció de compra).
   • Per pagar el lloguer (ajuts per al lloguer, Renda Bàsica d’Emancipació, ajuts
   personalitzats a l’allotjament).
   • Per llogar (avalloguer, ajuts per posar un habitatge desocupat en lloguer).
   • Per rehabilitar (edificis i habitatges).
   • Per promoure habitatges protegits (sòl, urbanització i promoció).
   Annexos: ingressos màxims, preus màxims de venda i zones, rendes màximes de
   lloguer.
   On informar-se: tots els punts d’informació sobre habitatge que la Generalitat té a tot el
   territori.
   S’ha fet una primera edició de 30.000 exemplars d’aquesta guia que es pot trobar a les
   oficines locals d’habitatge, a les borses joves i de mediació, i a la Secretaria
   d’Habitatge. També es pot demanar al 012 o es pot consultar al web del Departament
   de Medi Ambient i Habitatge: http://mediambient.gencat.cat/Images/43_151057.pdf
   La guia forma part d’una campanya sobre habitatge que té com a objectiu donar a
   conèixer els diversos ajuts que presta la Generalitat, en un moment en què a
   Catalunya hi ha moltes llars amb dificultats per accedir a un habitatge. La campanya,
   que va començar el 22 d’abril i finalitzarà el 9 de juny, consta de diferents anuncis en
   premsa, ràdio, televisió, opis i Internet sobre els ajuts al lloguer, a la rehabilitació i a la
   promoció d’habitatges amb protecció oficial.
   9
   Medi Natural
   El Govern presenta la campanya d'incendis d'aquest estiu
   El conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, i el conseller
   de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, han comparegut al Parlament de
   Catalunya per exposar les actuacions dutes a terme en matèria de prevenció i extinció
   d’incendis, la Campanya d’estiu de 2008 s’activarà el proper 15 de juny i finalitzarà el
   15 de setembre.
   El departament de Medi Ambient i Habitatge basa l’estratègia de prevenció
   d’incendis en tres eixos fonamentals:
   • L’anàlisi del risc d’incendi, buscant situacions anàlogues per millorar la previsió i
   definició del mapa de risc diari.
   • Una política forestal integral, que incideixi en la prevenció d’incendis de forma
   prioritària.
   • I la investigació de les causes dels incendis, assegurant les prioritats i
   rendibilitzant al màxim els esforços, alhora que permet determinar les
   responsabilitats administratives, civils i penals.
   La Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments ha consolidat un
   model de coordinació de tots els efectius (bombers, ADF, mossos d’esquadra,

   policies locals, agents rurals, voluntaris...), que treballin en les tasques d’extinció dels
   incendis, amb un comandament únic per a tot el territori català que permet una millor
   estratègia i distribució dels recursos.
   Com en els darrers anys, els màxims riscos d’aquest estiu es concentren en les zones
   d’urbanitzacions i en la possibilitat que es produeixin incendis en diferents parts del
   territori de forma simultània.
   • La campanya d’incendis comptarà amb un total de 6.399 efectius, 147 més que
   l’any passat.
   • S’activaran 23 parcs d’estiu que s’afegiran als 150 parcs de bombers funcionaris i
   de voluntaris i es cobriran 80 punts de guaita.
   • En total, la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments podrà
   disposar de 33 mitjans aeris, amb una capacitat total de 61.200 litres.
   • El cos de Bombers de Catalunya tindrà disponibles 756 vehicles terrestres.
   • El departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació invertirà un total de
   28,5 milions d’euros en la campanya forestal d’aquest estiu.
   Un dels aspectes importants de la prevenció d’incendis forestals és la sensibilització
   de la ciutadania. Enguany, la campanya de sensibilització estarà basada en el mateix
   lema “FOC ZERO” que l’any passat.
   10
   Departament de Justícia
   El Govern aprova el Projecte de llei de mediació per ampliar l’ús d’aquesta
   eina per a la resolució de conflictes
   El Govern ha aprovat el Projecte de llei de mediació en l’àmbit del dret privat, que
   amplia els camps d’intervenció de la mediació com a eina de solució dels conflictes i
   alhora permet descarregar de feina ordinària els jutjats de Catalunya.
   El Projecte de llei suposa un pas endavant en la modernització i adaptació de la
   justícia a les directives europees, recollint la Directiva sobre mediació en l'àmbit civil i
   mercantil aprovada per la Unió Europea.
   El nou text, promou la resolució dels conflictes dialogada i acordada entre les parts i
   incorpora la mediació civil com a un nou instrument per resoldre els conflictes sorgits
   de la convivència ciutadana i social; conflictes sorgits en l’àmbit de les associacions,
   dins d’una comunitat de propietaris, entre veïns, etc.
   També s’amplia els àmbits d’actuació de la mediació previstos a la primera Llei de
   mediació familiar de Catalunya de 2001, que recollia fonamentalment les qüestions
   conjugals. Ara s’incorpora tots aquells conflictes del cercle més proper a les persones,
   amb una visió més àmplia.
   Els mediadors, des de la neutralitat i la privacitat, han de facilitar el diàleg i la
   comprensió entre les parts per poder arribar a una solució consensuada. Una solució
   que es reflectirà en una acta i serà trasllada a l’autoritat judicial per a la seva
   aprovació.
   Un procés de mediació es pot començar abans de qualsevol procés judicial o quan
   aquest està pendent i no pot excedir de 60 dies hàbils, només en casos excepcionals
   es pot allargar 30 dies més.
   El Projecte de llei posa de manifest la necessitat d’adaptar el Centre de Mediació
   Familiar de Catalunya a les necessitats actuals, convertint-lo en el Centre de Mediació
   de Dret Privat de Catalunya, que esdevindrà el principal impulsor de la mediació i
   l’òrgan de referència tant dels mediadors com de les persones que desitgen solucionar
   les seves diferències mitjançant la mediació, respectant però les iniciatives de
   mediació ciutadana existents en l’àmbit municipal o desenvolupades per altres entitats
   públiques o privades.
   A Catalunya, el percentatge d’èxit en les mediacions que no venen derivades dels
   jutjats és d’un 76,28% i de quasi un 51% en els casos que arriben a la mediació per
   derivació judicial. En els darrers anys tant les sol·licituds de mediació com les
   mediacions acabades han sofert un augment progressiu. Hi ha 1.447 mediadors
   familiars homologats pel Centre de Mediació Familiar de Catalunya, 1.247 dels quals
   són actius i 200, inactius, entre especialistes dels camps de la psicologia, l’educació, el
   treball social, la pedagogia i el dret.
   11
   Departament de Governació i Administracions Públiques
   S’ha presentat el Pla Catalunya Connecta, que garantirà l’accés a la banda
   ampla, la telefonia mòbil i la TDT en dos anys.
   L’objectiu del Pla Catalunya Connecta és apropar les noves tecnologies a aquells
   punts del territori que actualment presenten deficiències. El seu desplegament
   assegurarà l’accés de tots els polígons industrials i nuclis de població de més de 50
   habitants als serveis de banda ampla, telefonia mòbil i televisió digital terrestre.
   El Pla, que té una dotació global de 110 milions d’euros i un horitzó d’actuacions fins al
   2010, comportarà la realització de prop de 2.000 actuacions, com ara: estudis
   radioelèctrics, construcció i compartició d’infraestructures i instal·lació d’equips, a partir
   dels quals es realitzarà l’extensió dels serveis de comunicacions electròniques.
   El Pla pretén donar respostes específiques a les diferents tipologies de dificultats
   orogràfiques i de transmissió de senyal radioelèctric en zones com el Pirineu, les
   Terres de l’Ebre o la Catalunya Central.
   12
   Departament d’Educació
   El Govern destina 10 milions d’euros en ajuts per a escoles bressol i
   activitats extraescolars
   El Govern ha aprovat una subvenció de 6.000.000 d’euros per a l’escolarització en
   escoles bressol municipals dels menors de 3 anys que es trobin en situació
   socioeconòmica desafavorida. La subvenció anirà destinada als ajuntaments titulars
   d’escoles bressol, per a que distribueixin les ajudes entre els alumnes. Dels sis milions
   d’euros, dos milions es destinaran al període de curs que correspon al 2008 i 4 milions
   al que correspon al 2009.
   Durant el curs 2007-2008, es van atorgar subvencions a 3.496 nens i es va fer a través
   de l’acord amb 163 ajuntaments.
   El Govern també ha aprovat una subvenció de 4.118.000 euros als ajuntaments per al
   foment de la participació en activitats extraescolars en els centres educatius sostinguts
   amb fons públics que imparteixen ensenyaments de segon cicle de l’educació infantil
   (de tres a sis anys) i/o ensenyaments obligatoris. L’objectiu és fomentar la participació
   en activitats extraescolars amb finalitats educatives i de cohesió social. Aquestes
   subvencions serviran per a reduir el cost que han de sufragar les famílies.
   Els fills de famílies en situació socioeconòmica desafavorida rebran un tractament
   especial i directe, ja que es concediran els ajuts de forma individual, mentre que en la
   resta de casos es subvencionarà el conjunt de l’activitat que organitzi cada centre.
   En el curs 2007-2008, es van atorgar subvencions a 57.868 alumnes, que van
   participar en un total de 2.953 activitats. 258 ajuntaments van rebre subvencions per a
   realitzar les activitats extraescolars.
   Educació signarà convenis amb els ajuntaments per a compartir la
   responsabilitat sobre l'educació a cada municipi
   El Departament d’Educació signarà convenis amb vuit ajuntaments catalans per a fer
   de forma compartida el disseny global del sistema educatiu de cada un d’aquests

   municipis, compartint la responsabilitat sobre el disseny, la planificació i la gestió de
   l’educació. Això inclou planificar els ensenyaments que s’han d’impartir en els
   següents anys, quins centres s’han de crear, quines obres cal fer, quina ha de ser la
   distribució de matrícula o quins programes d’innovació cal implantar, entre altres.
   Els vuit municipis que inicialment signaran el conveni són Ripoll, Sant Cugat del Vallès,
   Granollers, Lleida, Vilanova i la Geltrú, Mataró, Reus i El Prat de Llobregat. Els
   pròxims anys s’anirà ampliant fins a completar el conjunt d’ajuntaments de Catalunya.
   Fins ara, Generalitat i ajuntaments arribaven a acords puntuals de col·laboració. La
   voluntat és que a partir d’ara, el Departament i els ajuntaments signin un únic conveni
   en el que es contempla la responsabilitat compartida de les dues administracions en
   bona part de les decisions i la gestió de l’educació en el municipi. D’aquesta manera,
   el sistema educatiu de cada localitat estarà en consonància amb el projecte de
   ciutat que té cada municipi.
   13
   Es plasma així un dels principis fonamentals de l’avantprojecte de Llei d’educació de
   Catalunya que constituïa un dels cinc grans eixos del Pacte Nacional per l’Educació:
   l’increment de competències educatives dels ajuntaments i la coresponsabilització de
   l’administració local en el disseny i gestió del sistema educatiu de Catalunya.
   El convenis contemplen diferents aspectes que es poden estructurar en tres grans
   blocs:
   El primer bloc, dels aspectes que actualment ja són objecte de conveni, inclou la
   planificació, creació i funcionament de les escoles bressol, de les escoles de música i
   dansa, i dels centres de formació d’adults.
   El segon bloc on es contemplen tots els aspectes que tenen a veure amb
   l’escolarització dels alumnes d’educació infantil de segon cicle, educació primària,
   educació secundària obligatòria (ESO) i estudis postobligatoris. Des de la planificació
   dels ensenyaments que s’oferiran a cada municipi (entre ells quines famílies de
   Formació Professional), fins a la planificació de les noves construccions, les obres
   d’ampliació i millora dels edificis existents, o la gestió de les dades de preinscripció
   (taules de matriculació i oficines de matriculació, entre altres qüestions).
   Finalment, el tercer bloc inclou els plans relacionats directament amb els diferents
   centres educatius. En aquest apartat trobem els plans d’entorn, les activitats
   extraescolars, l’acollida matinal, l’obertura dels centres a finals de juny i començament
   de setembre, els plans de transició escola- treball, els plans de formació del
   professorat o els plans d’innovació com poden ser els d’educació especial, els de
   lectura, els d’escoles de pares o els de promoció de l’excel·lència.
   14
   Departament de Treball
   El Departament de Treball destinarà 23 milions d’euros per promoure
   l’accés al mercat de treball de col·lectius amb necessitats o dificultats
   específiques en el període 2008 – 2009.
   Enguany el Departament destinarà 15,25 milions d’euros, el que suposa un increment
   del 21,15% respecte el 2007.
   Amb aquesta nova ordre el Govern fa una aposta clara per reduir les desigualtats en el
   mercat de treball, fomentar i millorar les actuacions adreçades als col·lectius amb
   dificultats per garantir el seu accés i permanència en el mercat laboral en igualtat de
   condicions, incrementar l’ocupabilitat de les persones, l’adequació del lloc treball al seu
   perfil professional i assegurar l’acompanyament necessari per a la seva inserció
   laboral.
   Els destinataris d’aquesta ordre són molt amplis i inclouen entitats jurídiques d’àmbit
   públic o privat que realitzen itineraris d’inserció, empreses d’inserció, empreses i
   entitats col·laboradores en inserció laboral, persones destinatàries de la Renda Mínima
   d’Inserció (RMI) que emprenguin projectes d’autoocupació i entitats que treballen amb
   persones amb discapacitat o amb risc d’exclusió social, Centres Especials de Treball i
   empreses ordinàries.
   S’incrementa el suport a les empreses d’inserció a través de la contractació de tècnics
   d’acompanyament a la inserció i es potencia suport en el treball per a la inserció en
   l’empresa ordinària de persones amb discapacitat. També es crea una nova línia de
   suport a programes innovadors.
   L’ordre es divideix en quatre programes:
   a) Programes d’inserció sociolaboral de persones perceptores de la Renda
   Mínima d’Inserció (RMI)
   Amb l’objectiu d’aconseguir la integració al mercat de treball de les persones
   destinatàries de la RMI mitjançant l’elaboració d’un pla individual d’inserció que
   combini diferents tipus d’accions, itineraris integrats d’inserció i mesures
   d’acompanyament.
   Actualment la RMI compta amb 12.625 titulars i 24.677 destinataris. El 33,20% dels
   usuaris són famílies monoparentals i el 20,84% són persones soles. Pel que fa a la
   inserció laboral de les persones acollides a la RMI, durant el 2007 es van formalitzar
   4.859 contractes de treball que han beneficiat a un 37,6% del total de persones
   perceptores de la RMI.
   Aquesta línia té una dotació enguany de 5 milions d'euros, el que representa un 2,04%
   més que en el 2007.
   b) Programes de suport a les empreses d’inserció i empreses col·laboradores
   d’inserció
   Amb mesures de foment per a les empreses d’inserció sociolaboral i per a les
   empreses i entitats col·laboradores d’inserció, amb l’objectiu d’aconseguir la integració
   en el mercat de treball de persones que reben la RMI i que es troben en greu risc
   15
   d’exclusió. El programa es divideix en dos línies, ajuts de suport a les empreses per a
   la contractació i mesures d’acompanyament a la inserció. Actualment a Catalunya hi
   ha 41 empreses d’inserció registrades que ocupen a 741 persones, de les quals el
   48% són treballadores i treballadores en procés d’inserció.
   Aquesta línia té una dotació pressupostària enguany de 3 milions d'euros, el doble que
   en el 2007.
   c) Programes de suport i ajuts a la contractació de l’empresa ordinària de
   persones amb discapacitat o malaltia mental
   Per incentivar la integració laboral a l’empresa ordinària de les persones amb
   discapacitat, mitjançant mesures d’acompanyament laboral al mercat ordinari i de la
   concessió d’ajuts a la contractació indefinida d’aquestes persones.
   Actualment a Catalunya hi ha registrades un total de 207.062 persones amb

   discapacitat en edat laboral (de 16 a 64 anys) de les quals 78.117 són actives. La taxa
   d’atur de les persones discapacitades se situa en un 23,30%. El nivell d’atur és més
   elevat en el cas de les dones (27,29%) mentre que els dels homes se situa en un
   20,93%.
   Aquesta línia té una dotació pressupostària de 7 milions d’euros. L’increment més
   important es dedica a la partida destinada als programes de treball amb suport d’una
   persona tècnica, on es dobla la quantitat destinada al passar de 700.000 euros a 1,5
   milions d’euro aquest any.
   d) Programa d’ajuts a la promoció de nous valors i la innovació respecte dels
   programes per a la diversitat
   Aquest nou programa té com a finalitat impulsar metodologies, processos o actuacions
   innovadores respecte a la inserció laboral, la millora de l’ocupabilitat o la igualtat
   d’oportunitats de col·lectius amb necessitats específiques d’inserció en el mercat de
   treball, especialment les relacionades amb la sensibilització, la recerca, les
   experiències pilot, les noves tecnologies o les noves organitzacions en el territori.
   16
   Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació
   Convocatòria d’una comissió mixta pel retorn dels papers de Salamanca.
   Reunits el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació i el ministre de Cultura, han
   acordat convocar per a finals de juny una comissió mixta que iniciï el procés de retorn
   dels papers que no van ser restituïts en la primera devolució del gener del 2006.
   Aquesta comissió haurà de validar els treballs dels tècnics que van identificar els
   documents pertanyents a persones i entitats catalanes, unes 1.300 caixes, i a
   continuació s’obrirà un concurs públic per digitalitzar els arxius i poder dipositar les
   còpies a Salamanca i que els originals tornin a Catalunya.
   17
   Departament d’Economia i Finances
   La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat- Generalitat inicia els
   treballs per acordar un nou model de finançament per a Catalunya
   La Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat- Generalitat s’ha reunit per tractar
   qüestions directament relacionades amb el nou model de finançament autonòmic que
   es desprèn de l’Estatut. Durant la trobada, les dues parts han expressat la seva
   voluntat de complir allò que estableix l’Estatut en matèria de finançament autonòmic,
   respectant els terminis fixats.
   Entre els acords presos hi consta la creació de dos grups de treball per acordar
   elements tributaris i elements financers. Aquestes subcomissions, que desenvoluparan
   la seva tasca de forma intensiva, tenen l’encàrrec de concretar els principis generals
   que l’Estatut estableix en aquestes matèries.
   El grup tributari haurà de proposar a la Comissió les fórmules necessàries per
   augmentar la capacitat normativa de la Generalitat sobre els impostos (especialment
   en l’IRPF). Aquest grup també haurà d’estudiar els mecanismes més adients perquè la
   Generalitat pugui disposar de capacitat normativa en la fase minorista dels impostos
   especials i de l’IVA, d’acord amb allò que estableix la disposició addicional onzena de
   l’Estatut.
   El grup financer, per la seva banda, haurà de concretar, entre d’altres aspectes, la
   fórmula per calcular l’aportació de la Generalitat a l’anivellament i la solidaritat amb la
   resta de comunitats autònomes d’acord amb els criteris establerts a l’article 206.
   La reunió també ha servit per constituir un tercer grup de treball amb l’encàrrec de
   delimitar en quins organismes la Generalitat podrà designar-hi representants, d’acord
   amb el que fixen l’article 182 i la Disposició Final IV de l’Estatut. També s’ha informat
   als membres de la Comissió sobre l’evolució del les tasques realitzades pel grup tècnic
   de treball per a la constitució del Consorci Tributari entre l’administració tributària de
   l’Estat i l’Agència Tributària de Catalunya.
   Segons estableix el propi Estatut, la Comissió Mixta és l’òrgan bilateral de relació entre
   l’Administració de l’Estat i la Generalitat en l’àmbit del finançament autonòmic. Li
   correspon concretar, aplicar i actualitzar el sistema de finançament. La reunió d’avui és
   la quarta des que es va constituir el mes de febrer del 2007.
   Un dels representants de la part catalana ha estat Joan Boada, secretari general del
   departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació.
   18
   Departament d’Acció Social i Ciutadania
   Acció Social i Ciutadania obre la convocatòria per demanar les
   prestacions socials de caràcter econòmic de dret de concurrència
   El Departament d'Acció Social i Ciutadania ha obert la convocatòria de les prestacions
   socials de caràcter econòmic de dret de concurrència per al 2008, que des de fa dos
   anys es crea d'acord amb la Llei de prestacions socials de caràcter econòmic. Els
   diferents ajuts, que l'any passat van beneficiar 15.388 persones, s'adrecen a persones
   discapacitades i persones grans dependents que no compleixen els criteris per obtenir
   els beneficis de la Llei de la dependència.
   Aquestes prestacions complementen els ingressos de la persona per permetre el seu
   accés a places no finançades amb càrrec al pressupost de la Generalitat. Per valorar
   les sol·licituds es tenen en compte els aspectes socials, d’autonomia personal i de
   salut d’acord amb el barem de valoració de la situació de dependència.
   Les diferents prestacions de caràcter econòmic de les quals s’ha obert la convocatòria
   són les següents:
   El termini de presentació de sol·licituds acaba el proper 30 de setembre i s’han
   d’enviar a qualsevol de les dependències del Departament d’Acció Social i Ciutadania
   i/o en Centres d’Atenció a Persones Discapacitades.
   19
   Institut Català de les Dones
   La Generalitat crea l'Institut Interuniversitari d'Estudis de Dones i Gènere
   L'Institut Interuniversitari d’Estudis de Dones i Gènere (IIEDG) ha estat impulsat pel
   Comissionat per a Universitats i Recerca i per l'Institut Català de les Dones. Inclou 19
   grups de recerca de diverses universitats catalanes i té la finalitat d’enfortir i donar
   suport a la recerca en l’àmbit dels estudis de dones i gènere, i desenvolupar una
   perspectiva integradora en l’anàlisi de les condicions de vida de dones i homes.
   Hi participen la Universitat de Barcelona (UB), la Universitat Autònoma de Barcelona
   (UAB), la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), la Universitat de Girona (UdG),
   la Universitat de Lleida (UdL), la Universitat Rovira i Virgili (URV) i la Universitat de Vic
   (UVic).
   L’Institut s’organitza en sis seccions aparentment independents, encara que tenen la
   finalitat de desenvolupar una pràctica basada en la integració i la interrelació entre els
   diferents àmbits.
   1. Secció sobre temps, treballs i

   condicions de vida
   2. Secció sobre drets de les dones i violència de gènere
   3. Secció de gènere i malestars psicosocials i de salut
   4. Secció d’espais i gènere
   5. Secció sobre educació, gènere i pensament
   6. Secció sobre memòria històrica i de creació de les dones
   L’Institut Català de les Dones (ICD), a més d’impulsar el Pla d’Acció i
   Desenvolupament de Polítiques de Dones on es recullen les actuacions que s’estan
   desenvolupant des del Govern, ha creat una línia de suport a la recerca en aquest
   àmbit. Per al període 2008-2009, l’ICD té previst atorgar fins a 1.460.000 euros a
   través de les convocatòries de subvencions per a treballs de recerca i activitats
   formatives d'universitats públiques i privades, i de beques per a treballs d'investigació.
   La inversió es distribuirà en dos anys i permet que els projectes subvencionats es
   puguin realitzar al llarg del 2008 i el 2009. En el període anterior, 2006-2007, l'ICD va
   subvencionar un total de 102 projectes.
   A més, l’ICD ha creat el Cercador d’expertes, que és una eina que facilita la recerca de
   perfils de dones professionals, principalment d'àmbits científics i acadèmics, a través
   del web institucional www.gencat.cat/icdones. L'objectiu és donar visibilitat pública a
   l’expertesa de les dones. Aquesta base de dades compta ara amb més de 600
   currículums de dones expertes en àmbits diversos del coneixement.

   Acció de Govern | 09-06-2008 - 18:30:25 GMT 1 #

10. El necesario proceso de refundacion de Izquierda Unida, por Enrique Santiago
    Mundo Obrero: Izquierda Unida se encuentra sumida en una grave crisis política y organizativa que amenaza la viabilidad del proyecto para el cual nació, proyecto que no era otro que ser el espacio de convergencia política y social de las ideas y los activistas que defienden un modelo social alternativo al del capitalismo neoliberal, globalizador y deshumanizado que nos quieren presentar como única alternativa viable de modelo de sociedad.
    Izquierda Unida, y por extensión la izquierda transformadora y alternativa española, se encuentra ante el fin de un ciclo político que se constata ante:

    1.- La perdida por IU del carácter de único y claro referente de la izquierda transformadora para todos aquellos que en nuestro país se sienten parte de ese espacio.

    2.- La perdida paulatina y sostenida de apoyo electoral a IU en cada convocatoria electoral ocurrida desde los últimos 10 año.

    3.- La perdida de relación fluida entre IU y los movimientos sociales y sindicales, y la cada vez mayor dificultad para vincular a los anteriores a nuestro proyecto.

    4.- La perdida por IU de la consideración de referente ético entre buena parte de nuestro potencial electorado y sectores de activistas sociales, políticos y sindicales objetivamente identificados con el programa estratégico que decimos defender.

    La próxima Asamblea Federal no va a ser el final de este proceso de reconstrucción de Izquierda Unida, sino que debería convertirse en el inicio del proceso de refundacion de la izquierda transformadora representada hoy por IU.

    Es fundamental garantizar que se escuche la palabra y la voz de la militancia de IU, especialmente de la que todavía no está "contaminada" por su participación en las guerras cainitas que hemos vivido en los distintos órganos de dirección.

    Esta refundación debería abordar un debate abierto sobre las siguientes propuestas programáticas definitorias de IU:

    IU debe situarse claramente ante la sociedad como una fuerza que cuestiona el actual modelo de producción capitalista y de vida por ser no sostenible y ser pernicioso para la supervivencia del planeta. No es posible generalizar el sistema de bienestar social que disfrutamos en el Primer Mundo, basado en un consumo irresponsable, superfluo y excesivo, al resto del planeta sin antes cambiar las relaciones económicas y sustituir el "libre mercado" por un control público y social de la economía.

    IU debe incorporara a su programa la plena consecución de todos los derechos humanos reconocidos en las declaraciones internacionales, tanto en materia de derechos civiles y político, como económicos, sociales y derechos colectivos, también denominados de ”tercera generación”, como son los derechos colectivos de los pueblos, el derecho al disfrute de un medio ambiente sostenible, los derechos de los colectivos excluidos y de las minorías, etc

    IU debe apostar claramente por la profundización democrática, por métodos participativos de ejercicio democrático para los ciudadanos, por la elegibilidad de todas las instituciones y poderes reales del Estado, incluyendo aquellos que nunca se han sometido al veredicto de las urnas, como es la Jefatura del Estado, el poder económico o el poder mediático.

    IU debe exigir, y conseguir para los ciudadanos, el pleno cumplimiento de los derechos sociales contemplados por nuestra Constitución y por las declaraciones internacionales de derechos humanos. Ése debe ser el eje de nuestra política y condicionar cualquier posible política de alianzas, tanto en la calle como en las instituciones.

    IU debe propugnar un Estado Republicano, Federal y Unitario, donde las tensiones nacionalistas desaparezcan al crearse un marco superador de las mismas en las que todos los ciudadanos se sientan libres y sean realmente iguales, consolidando así el sentimiento de pertenencia a un proyecto común de país que no puede ser otro que la III Republica española

    Necesariamente el anterior debate político debe ir acompañado de una profunda reestructuración interna de las formas organizativas y las estructuras de participación política en nuestra organización:

    IU debe ser refundada con todos los activistas de la izquierda transformadora que están hoy en nuestras filas y con todos aquellos que por hastío han ido abandonándolas. Igualmente, con todos aquellos que objetivamente deberían estar organizados en nuestras filas. Debemos abrirnos a nuevas incorporaciones y sobre todo a la reincorporación de todos aquellos compañeros y compañeras que por aburrimiento o frustración abandonaron nuestras filas en los últimos tiempos.

    IU debe funcionar con base en la construcción de síntesis dialécticas o consensos como método de toma de decisiones, sin que ello signifique la `perdida de pluralidad interna sino todo lo contrario

    IU debe funcionar de hecho como un movimiento político y social Organizado que fija su objetivo en la permanente Construcción de la Alternativa a la sociedad, el Estado, la cultura existente y los valores dominantes., con cauces internos que permitan la participación de los no militantes y de todos los militantes en sus órganos de dirección y en sus estructuras de elaboración programática. Debemos construir la convergencia de la izquierda real de este país con los movimientos sociales alternativos

    IU debe recuperar la Elaboración Colectiva como seña de identidad y concreción de la alianza social en torno a objetivos, métodos y valores. Sin que los ciudadanos participen en la elaboración de las soluciones para sus problemas no habrá nunca conciencia de la realidad. La elaboración colectiva entendida como mecanismo de participación democrática de los ciudadanos en las decisiones de IU

    IU es una fuerza política de carácter federal, dado que nuestra concepción del Estado no significa otra cosa que otra forma de concebir el acuerdo de un Estado unitario que busca su cohesión desde el consenso el acuerdo, la atribución clara de competencias, funciones y responsabilidades. La federalidad es un reconocimiento a la diversidad en el marco de una visión común del necesario proceso de transformación social.

    IU debe ser una organización donde prime el respeto a la legalidad interna, algo inherente a una fuerza política que se pretenda democrática y que por tanto guía sus actuaciones internas y su funcionamiento dentro del escrupuloso respeto de sus normas de convivencia y derechos de todos sus militantes. La salvaguarda de la legalidad interna representada por las normas de convivencia y funcionamiento son la única fuente de legitimidad de las estructuras de dirección.

    IU no necesita un coordinador o coordinadora general en este periodo, al menos hasta que el proyecto se haya revitalizado, máxime sabiendo que hasta dentro de tres años no afrontaremos el primero de los grandes retos electorales futuros: las elecciones municipales y autonómicas. Parece conveniente apostar por un órgano de coordinación colectivo –y no solo por una dirección colectiva y colegiada- que asuma las tareas de la coordinación general, al menos durante un periodo prudencial que concluya, más o menos en un año, en otra Asamblea Federal que evalúe el proceso de refundación emprendido. De esta forma, evitaríamos que la próxima Asamblea se convirtiera en una mera disputa de "familias" por la coordinación general.

    IU debe dotarse de nuevas formas de funcionamiento y elección a sus estructuras de dirección, evitando que estas y quienes las componen, una vez elegidos, se sustraigan al mandato recibido de las bases que los eligieron. Introduzcamos mecanismos de control, por la militancia de las actuaciones y cumplimiento de mandatos por parte de los miembros de los consejos de dirección, haciendo imperativa la democracia participativa y la posibilidad de revocación de aquellos dirigentes que se sustraigan al mandato con el que fueron elegidos. Proponemos órganos donde los integrantes elegidos nominalmente no representen mas que un porcentaje reducido de sus miembros, correspondiendo el mayor porcentaje de miembros a aquellos elegidos en representación de asambleas de base y por tanto susceptibles de ser sustituidos o conformados en sus responsabilidades constantemente. Debe igualmente garantizarse la posible participación en los distintos consejos de dirección de cualquier militante o activista vinculado a IU.

    Proponemos la celebración anual de una Asamblea Federal, durante un periodo prudencial que permita ir evaluando el proceso de refundación y adoptando los cambios de estrategia necesarios en cada momento para mejor conseguir los objetivos propuestos. Posibilitemos asambleas federales abiertas a la participación de toda la militancia o al menos a mayor numero posible de esta.

    El necesario proceso de refundacion de Izquierda Unida | 10-06-2008 - 09:00:19 GMT 1 #

11. Izquierda Unida debe sobrevivir a sus dirigentes, por Alberto Arregui, Henar Moreno: “No hay ningún viento favorable para el que
    no sabe a qué puerto se dirige” (Séneca).

    Izquierda Unida (IU), ha llegado a un punto de no retorno. La crisis interna catapultada por los resultados en las elecciones generales de marzo, la sitúan en una encrucijada que no admite términos medios: o la huida hacia adelante prolongando su agonía, o la revolución interna de la militancia. Desde 1996 las distintas direcciones de IU, tanto federal, como de las federaciones, han intentado correr más que los problemas que nos perseguían, y el resultado, invariablemente, ha sido el mismo: la constante decadencia hasta llegar a la actual extenuación, al borde de la extinción.

    Como en una tragedia griega, quienes en minoría, al margen de los cenáculos del poder interno, denunciábamos esta deriva, padecíamos la maldición de Casandra, condenados a no ser escuchados en nuestra advertencia.

    Pero no son los dioses, sino factores más fáciles de identificar, los que han forjado esta incapacidad de la dirección de IU para cumplir su papel más primario, es decir, el de dar orientación a la organización. Simplemente, hace tiempo que Izquierda Unida no sabe a donde va, y como una nave desarbolada y sin timón sufre los embates de los acontecimientos.

    Hubo un tiempo en que Izquierda Unida conoció el éxito, en que su militancia y su apoyo electoral crecían constantemente, hasta hacer que acariciase la idea de convertirse en la principal fuerza de la izquierda, por delante del PSOE. Eran los tiempos del “sorpasso” y “las dos orillas”.

    La propia creación de IU fue su primer éxito. En política, más aún que en otros campos, la oportunidad es decisiva, se trata del componente fundamental de la táctica. Y, debemos reconocerlo así, el PCE fue capaz, después de errores encadenados que lo llevaron a la postración política y al borde de ser extraparlamentarios, de aplicar una táctica correcta: liderar la suma de los restos de los naufragios de la Transición (el propio PCE incluido) con poder multiplicador. Izquierda Unida se convirtió en mucho más que la suma aritmética de sus partes componentes. Dialéctica pura, o, como hoy se diría, generó sinergia.

    Era necesario levantar una bandera de izquierdas frente a la rápida adaptación al sistema que había sufrido el PSOE, cuyos dirigentes desde que llegaron al poder se lanzaron a hacer aquello que Suárez no había osado intentar: cargar todo el peso de la crisis sobre los hombros de las familias obreras, la reconversión industrial, entrar en la OTAN, demostrar a los militares que ellos iban a acabar con ETA “por cualquier medio”.

    El acierto del PCE

    El PCE, por sí mismo, ya no era capaz de poner en pie un movimiento de masas para luchar contra esas políticas y constituir una alternativa frente a la desnaturalización del PSOE. Algunos de sus dirigentes, y ese es su mayor éxito, comprendieron que era necesario lanzar un proyecto que ilusionase, que mostrase su carácter abierto, que mantuviese las señas de identidad de la izquierda que había luchado bajo la dictadura y en la transición: el espíritu de clase, los derechos democráticos, el derecho de autodeterminación de los pueblos, el antibelicismo, los derechos de la mujer y de la juventud. Y, además, fue capaz de tomar una bandera que había sido arrojada al suelo por el PSOE: la oposición a la OTAN, como expresión de la política imperialista y belicista en el mundo.

    Esta es otra clave de la táctica: no es necesario oponer todo un programa, basta con un punto simbólico, que sea capaz de aglutinar, que suponga, al luchar por él, que el adversario, en este caso el gobierno PSOE, deja cada vez más claras sus auténticas intenciones en todos los terrenos, y acaba confrontando unas alternativas de conjunto.

    Y así, aunque el gobierno de Felipe González obtuvo la mayoría en el referéndum (con la excepción de Euskadi), lo hizo contando con el apoyo de la derecha, lo que ponía en evidencia el carácter de clase del enfrentamiento y, sobre todo, permitió aglutinar a una izquierda que unos meses antes se sentía derrotada y en desbandada.

    La constitución de IU creó la oportunidad, pero no fue sólo, ni principalmente, su mérito. El éxito de IU fue ni más ni menos que el reflejo del ascenso del movimiento obrero, y uno de los factores que más influyó en su ascenso vino, en una aparente paradoja, de las filas socialistas, que a su vez fue el efecto del ascenso de la lucha de los trabajadores y los jóvenes.

    En el año 85 el PSOE sufrió una importante fractura pública, pues al iniciar el recorte de las pensiones de los trabajadores, los dos dirigentes de UGT (Nicolás Redondo y Antón Saracíbar), que eran al tiempo parlamentarios, rompieron la disciplina de voto y la UGT comenzó una senda de lucha en confluencia con CCOO que iría en ascenso durante los tres años siguientes, llevando al gobierno de González al borde del colapso.

    En el año 86 y 87 se produjo una irrupción en la escena del movimiento estudiantil sin precedentes desde la dictadura. Sobre todo en torno al Sindicato de Estudiantes (organización que antes de su degeneración sectaria jugó un papel crucial y que, curiosamente, fue concebida y creada por algunos de los autores de este artículo), se sumó, dando nuevos bríos al movimiento en su conjunto. El culmen se produjo en la Huelga General de diciembre de 1988, a consecuencia de la cual estuvo a punto de caer el Gobierno. Uno de los comentaristas políticos de la época llegó a escribir, cargado de razón: “Si Nicolás Redondo se presentase a las elecciones generales sería el próximo presidente del gobierno”. Pero ni él ni la oposición de izquierdas del PSOE fueron capaces de dar el paso, y, como tantas otras veces en la historia desde la Transición, no tuvieron ideas ni valor para ponerse al frente de un movimiento contra la degeneración de las estructuras del partido socialista.

    Así, sólo Izquierda Unida podía recoger el apoyo que iba perdiendo el partido socialista. Ese contexto abrió una oportunidad magnífica para el crecimiento de IU, si era capaz de convertirse en el vehículo de las aspiraciones del movimiento obrero y juvenil. Cuando a veces se discute acerca del origen del respaldo social de IU, parece que lo sucedido en esos años despeja cualquier duda de que ha sido en el seno de las familias de la clase obrera donde IU ha tenido su más sólido y amplio respaldo.

    La etapa de Julio Anguita

    Las elecciones generales de 1993 colocaron a IU en una posición decisiva que supo aprovechar de manera acertada. A un PSOE que había perdido la mayoría absoluta se le ofreció un acuerdo programático que garantizaba una mayoría absoluta de izquierda. El rechazo del mismo por parte de F. González para pactar con CiU colocó a IU como un referente decisivo de la izquierda.

    La Huelga General de 1994 contra la Reforma Laboral del Gobierno Socialista es probablemente el momento de mayor influencia política de IU hacia la sociedad ya que se puede afirmar que nuestra organización fue prácticamente la desencadenante de la convocatoria sindical de la misma.

    Pero cuando se tenía que rematar la faena se perdió la perspectiva global, con la obsesión de dos concepciones que llevaron a cometer serios errores: “EL SORPASSO” y “LAS DOS ORILLAS”. Se preparó a la organización para un gran avance electoral en las elecciones de 1996 (se llegó a hablar de alcanzar al PSOE). Sin embargo cuando se sacaron 21 diputados y el 10,5% (¡éxito historico!) las sensación general fue de frustración desatándose la “guerra civil” con Nueva Izquierda, Iniciativa per Cataluña y la organización de Galicia.

    Aunque ahora Anguita (que estuvo a punto de presentar su dimisión) no aborda el análisis de aquella etapa en la que él y su equipo fracasaron en la tarea de rentabilizar el período ascendente de IU. Lejos de aprovechar esta época para consolidar la organización se creó una inmensa burocracia interna e institucional que desde entonces ha jugado al macabro juego de las sillas, en el cual los dirigentes bailan alrededor de los “sillones” mientras estos van desapareciendo.

    Breve etapa de Paco Frutos

    Las elecciones de 2000 alumbraron un pacto de izquierdas inoportuno, precipitado y sobre bases políticas equivocadas. Se unieron un PSOE encabezado por Almunia (¡que era el candidato derrotado en las primarias por Borrel!) con una IU desangrada por las luchas internas, que sin preparación previa cambió las DOS ORILLAS por el pacto con el PSOE, aceptando el programa del PSOE. La consecuencia fue que la derecha se movilizó frente a la unidad de la izquierda, obteniendo la mayoría absoluta, mientras PSOE e IU se daban el batacazo.

    IU consiguió terminar de desorientar a parte de su militancia y a su electorado. Si, después de decir que el PSOE y el PP estaban en la misma orilla, la amenaza del triunfo del PP justificaba abandonar todo el programa de IU para pactar con Joaquín Almunia, aceptando la OTAN y la política europea del Tratado de Maastricht ¿para qué votar IU? La consecuencia lógica era volver a votar PSOE, o ir a la abstención desilusionados. Ese error jamás se ha corregido. La deriva socialdemócrata de Llamazares no ha hecho sino profundizar la tendencia al llamado “voto útil”.

    El PSOE cayó del 37,63% en las elecciones de 1996 al 34,16% en el 2000, y lo de IU fue aún peor perdiendo la mitad de su apoyo pasando del 10,54% al 5,45%. Esto se tradujo, entre otras cosas, en muchos “culos” para la mitad de sillas.

    Tras la salida de Julio Anguita de la Coordinación General, ninguna dirección ha sido capaz de unir a la organización. Por el contrario todo ha ido de mal en peor.

    La etapa de Llamazares

    Llamazares, carente de apoyo sólido en el seno de IU desde el primer momento, para conseguir el apoyo de las federaciones profundizó en la tendencia a crear “reinos de taifas”. Ha sido incapaz de crear una dirección federal con autoridad política y orgánica, basándose siempre en un equilibrio entre las burocracias correspondientes a cada autonomía, que le han sostenido en la medida en que la dirección federal les ha dejado “independizarse” en la práctica. En lo político ha intentado pilotar un movimiento pendular desde el sectarismo político de las dos orillas, del cual fue ferviente defensor en su etapa de Coordinador General en Asturias, a la socialdemocratización de IU, pretendiendo ser el socio “leal, influyente y exigente” del PSOE.

    La idea era que, mientras Zapatero representaba a la socialdemocracia más moderada, Llamazares representaría una “socialdemocracia de izquierda”. El problema es que el PP destrozó este escenario, pues al atacar con “fiereza” a Zapatero le hizo aparecer como un izquierdista dejando a Llamazares sin espacio.

    Pero este movimiento pendular ha tenido otra consecuencia más profunda y perniciosa. De una dirección en crisis tras la retirada de Anguita, se ha pasado a una dirección rota, y sin perspectiva política, en un constante enfrentamiento fratricida donde nadie mira hacia su propia responsabilidad en esta historia.

    Y esta evasión de las propias responsabilidades es uno de los graves problemas que lastran la capacidad de análisis y de rectificación. En el mejor de los casos tenemos a compañeros como Julio Anguita que tercian en el debate oponiéndose a las tres tendencias más perniciosas para IU en este momento: la de Llamazares que lleva a la liquidación definitiva del proyecto, la de sectores como Pérez, que lo único que les preocupa es poder seguir viviendo de esto, y la de un sector del PCE que busca la escisión de IU para “volver a los orígenes”. Pero el análisis del ex coordinador general no entra en los errores que provienen de la etapa en que aún estaba él en la dirección, donde ya comenzó el declive como hemos explicado, y en la que la democracia interna tampoco era boyante (aunque mucho más sólida que ahora por una base más activa en las Asambleas). Baste recordar los ejemplos de la aprobación en 1995 del Código Penal llamado “de la democracia”, o la elección de las listas electorales con primarias “dirigidas”, o la presencia en el Pacto de Toledo, o en el llamado Pacto Antiterrorista de Madrid, cosas todas ellas que jamás fueron discutidas en la base donde había opiniones muy opuestas a la política que practicó la dirección en estos terrenos. Tampoco entra en la valoración del cambio decisivo que se ha producido en el contexto político. De la época de huelgas generales a los acuerdos sindicales con los gobiernos del PP. La imagen de las direcciones sindicales personificadas en Fidalgo y Cándido, frente a las figuras de Nicolás Redondo y Marcelino Camacho es suficientemente expresivo del cambio sufrido por la adaptación al sistema de los aparatos sindicales.

    Pero estas deficiencias del análisis de Anguita empequeñecen ante las del conjunto de la dirección del PCE que formó equipo con Paco Frutos. Jamás han hecho una autocrítica de su pacto con Almunia, de ese giro que les llevó a aceptar Maastrich o la OTAN en el programa.

    El peligro de escisión

    Luego tenemos todo un núcleo de dirigentes cuya principal preocupación es poder seguir viviendo de sus cargos, y por tanto toda su perspectiva está determinada por sus intereses materiales. Ellos no buscan un futuro para IU, sino para ellos mismos, no tanto que pueda cuajar una alternativa de transformación de la sociedad como conseguir que la fiesta, para ellos, dure al menos otros cuatro años.

    Este último sector ha intentado buscar su propia vía, el famoso “pacto de federaciones” que no era otra cosa que el pacto de mandarines con mentalidad provinciana. Parece que han fracasado y ahora buscarán un acomodo con quien les ofrezca mejores condiciones. Y puede que sean repescados por Llamazares en su intento desesperado de ganar la Asamblea Federal del próximo otoño.

    El sector de Gaspar Llamazares busca la supervivencia atrincherándose en los grupos institu­cionales, principalmente en el del parlamento español, junto con el de algunas federaciones como Asturias, el País Vasco y, si pueden, Madrid y Catalunya, para desde ahí empezar la reconquista.

    No parece muy probable que Llamazares y los suyos estén dispuestos a aceptar un resultado negativo para ellos en la Asamblea Federal. Para quienes se escandalicen con esta afirmación cabe recordar que NO ACEPTARON EL RESULTADO DEMOCRÁTICO DE LA ÚLTIMA ASAM­BLEA FEDERAL DE IU. Luego sólo se trata de mantener la misma línea.

    De no ser por la actitud de responsabilidad de la candidatura de Enrique de Santiago y de la de Martín Recio, se hubiese producido la escisión. Por tanto esa es la perspectiva más probable ante la próxima Asamblea, aunque no la única.

    Si Gaspar Llamazares no ha dimitido de su puesto de diputado no parece que sea para ponerse a disposición de la organización, pues la organización ha sido disuelta en la práctica. Desde las elecciones Gaspar y su camarilla lo dirigen todo inorgánicamente, sin convocar a los órganos de dirección estatutarios, y amparándose en la coartada, muy bien planificada, de la existencia de una “Comisión Unitaria”, cuyo papel principal es tapar las vergüenzas de la dirección gasparista y dejar que todo el proceso de la Asamblea Federal se esté preparando en la mejor tradición florentina.

    No es un alarmismo infundado decir que los gasparistas sólo juegan ya a ganar. Si ganan la asamblea acelerarán la marcha de nuevo a su proyecto de coalición de nacionalismos socialdemócratas, tipo ICV. Y si pierden lo más probable es que no lo acepten y basándose en el escuálido grupo parlamentario sigan su propio camino. Así que la tarea ante esta Asamblea es harto compleja y exige intentar convencer a una amplia mayoría de la militancia y también exige estar dispuestos a luchar en condiciones precarias para reconstruir IU desde las Asambleas de base. No es por tanto ninguna exageración afirmar que la tarea actual de IU es la de SOBREVIVIR A SUS DIRIGENTES.

    Las elecciones como catalizador de la crisis

    Los resultados de las últimas elecciones han situado a IU en el límite de nuestras posibilidades de supervivencia. Pero negamos la mayor: ¡no se ha tratado de un “tsunami bipartidista”, irresistible, inevitable e imprevisible! Más bien ha sido un oleaje que ha barrido nuestra costa durante años, y la dirección en lugar de ponerle remedio ha dejado cada vez más debilitada la organización, en lugar de prepararse para luchar contra el bipartidismo (que desde luego existe), se ha debilitado en todos los frentes, en el de las alternativas políticas, en el de la movilización y en el de la militancia de base. Porque si fuerte es la caída de votos, más fuerte es, proporcionalmente, la caída de actividad de nuestras organizaciones de base.

    Y, dialécticamente, sólo de estas organizaciones de base puede venir la recuperación de IU como lo que es: la expresión de una necesidad política, de un arma de lucha contra el sistema, no de un apéndice crítico de la socialdemocracia ni una plataforma para llevar a las instituciones a políticos profesionales.

    Debemos decirlo claro: ¡la crisis de IU es, ante todo, una crisis de dirección! Pero usando este término en su sentido más amplio: quienes han compartido las tareas de dirección y determinado las decisiones de IU en la última década. La dirección es incapaz de sumar, de encauzar. Su forma de llevar la organización en lugar de sumar ampliando las fuerzas, hace una suma que “resta fuerzas”, llevando a un constante desgaste interno.

    Es, en lo esencial, una crisis de incapacidad de análisis político: se dijo que los resultados de las elecciones municipales demostraban la fortaleza y recuperación de IU, cuando era todo lo contrario. Más aún, es una crisis ideológica, donde algunos dirigentes se manifiestan abiertamente como defensores del sistema económico capitalista y otros no se atreven a cuestionarlo con consignas socialistas.

    Es una crisis, en fin, que muestra el fracaso de un concepto de hacer política, siempre determinados por la política del gobierno del PSOE, siempre profesionalizados, sometiendo la organización a los grupos institucionales, contando con las bases sólo para las campañas. Sin duda existen cientos de responsables de Asambleas de base y de concejales de pequeños pueblos y ciudades que luchan, sin remuneración alguna y con mucho sacrificio, por mantener IU a flote. Pero eso no ha evitado que en los núcleos de poder, la institucionalización haya anquilosado la organización.

    El proceso de institucionalización

    La institucionalización de IU, esto es: el centrar toda su actividad y energía en los grupos institu­cionales, ayuntamientos y parlamentos, poniendo a la organización al servicio de estos grupos de cargos públicos, en lugar de ser los cargos públicos quienes estén al servicio de la militancia, es la mejor expresión de la deriva sufrida. Lo que Rosa Luxemburgo llamaba “cretinismo parlamentario”, tendencia que olvida que las aspiraciones de nuestra clase sólo pueden alcanzarse a través de la lucha, y en esa lucha por el socialismo, las tareas institucionales sólo pueden ser un instrumento más. Cuando de ser un instrumento pasa a ser el objetivo principal, la medida de la organización y la aspiración casi única de los dirigentes, es la prueba de que se ha sufrido una integración en el sistema, que a su vez va provocando la degradación de la organización. Ya que ¿para qué quieren a los militantes unos cargos públicos cuyo sueldo y actividad ya no depende de la militancia? Resulta irritante que desde las asambleas de base se les exija cuentas y se les pida información. Se puede decir que son la excepción aquellos cargos públicos remunerados, que hacen público lo que ganan y sus contribuciones económicas a IU, o que van a las Asambleas a rendir cuentas y saber la opinión y aspiraciones de la militancia. Se ocultan los criterios por los que se seleccionan los grupos técnicos, es decir los liberados a sueldo de los que se rodean los grupos institucionales como de una guardia pretoriana.

    Todo esto no sólo es síntoma, es al tiempo causa de una degradación de la vida democrática de la actividad interna. Y la solución a problemas como este no puede venir de aquellos que los han creado. Una reforma tímida de IU (incluso aunque fuese una reforma de cierto calado) no puede ya cambiar este rumbo. Tomando la frase que Lenin utilizó contra la degeneración estalinista: cualquier reforma se ahogara en el burocratismo como las moscas en la leche.

    La tremenda paradoja de IU es que a mayor dosis de cretinismo parlamentario peores resultados conseguimos en las elecciones. Pero la paradoja es sólo aparente. Políticas como las defendidas por Gaspar Llamazares, o por Madrazo, o ICV... no tienen cabida en la sociedad, porque ya existen otras fuerzas socialdemócratas o nacionalistas que defienden eso mismo. Casos como el de Rosa Aguilar son de mera transición, que en la práctica ya se incluyen a medio camino hacia el PSOE, como ella misma declaró al reconocer que había votado al PSOE. IU sólo puede ser una fuerza basada en la lucha, en la militancia activa, en el programa del socialismo, o no tiene espacio.

    La necesidad de una revolución

    Del núcleo central de aparato de IU actual poco podemos esperar. En el PCE existen sectores que pueden contribuir decisivamente a un cambio determinante en IU, impulsando la renovación y la transversalidad, agrupando a todo lo que queda en la militancia dispuesto a apostar por reconstruir el movimiento de IU, que es lo mismo que reconstruir la izquierda en el Estado Español. Los sectores que defienden la vuelta al PCE en solitario como alternativa, no sólo no utilizan un método marxista, ni siquiera la elemental norma cartesiana de espacio y tiempo.

    Se dice que debemos abrir IU, y es cierto. Pero esa apertura no es conseguir firmas de actores y actrices, escritoras y artistas... Lo fundamental es conseguir que la juventud, los trabajadores y trabajadoras, la gente que se mueve en todos los ámbitos vitales de rebeldía en la sociedad se unan a IU, y eso sólo lo conseguiremos si damos un mensaje nítido de apuesta por la renovación interna, de jubilación política de aquellos que ya llevan demasiados años viviendo de sus cargos políticos, si demostramos una democracia interna impecable y una política decidida de lucha por la transformación socialista de la sociedad.

    Mientras la izquierda socialdemócrata asume el sistema capitalista como el único posible, teniendo por objetivo moderar sus excesos injustos, la izquierda alternativa se caracteriza fundamentalmente por cuestionar el propio sistema en su conjunto y apostar por su sustitución por otro alternativo fundamentado en la supresión de la propiedad privada de los medios de producción.

    IU muestra una dirección, en sentido amplio, totalmente agotada, y sólo una revolución interna, desde las asambleas de base puede dar a este proyecto el aire fresco que necesita. Una dirección que ha sido incapaz de dar la voz a la militancia, de garantizar la democracia interna. Los derechos de los militantes han sido violados incluso en sus aspectos más elementales en casos flagrantes como Madrid, Asturias, Salamanca... y, como broche final, la dirección federal se unió a esta praxis antidemocrática de algunas direcciones regionales y pretendió torcer la voluntad de la militancia del País Valenciano, abriendo un capítulo más de crisis interna en la víspera de la campaña electoral y empezando una purga en la Permanente Federal.

    Para hacer frente a esta situación, y a título de ejemplo, pensamos que deberíamos basarnos en los siguientes ejes programáticos que exponemos en síntesis:

    Un cambio de abajo a arriba, en el sentido más literal de la expresión: todos los protagonistas de la política federal de IU en los últimos años, tanto en la dirección federal como en las de las federaciones que la han respaldado, deben apartarse de cualquier cargo dirigente en la organización y, poco a poco, también de los cargos públicos.

    Los censos deben limpiarse de abajo a arriba, el sistema es sencillo: se abre un período de inscripción para la participación en la Asamblea Federal, con una firma presencial y el abono de una cuota extraordinaria para sufragar este proceso.

    La definición anticapitalista, por la transformación socialista de la sociedad, la planificación democrática de la economía a través de la propiedad social de los principales medios de producción y financieros, debe ser no una declaración a guardar en un cajón, sino la columna vertebral de la política de IU. Nuestra principal seña de identidad es ser la voz de los desfavorecidos y quienes arruinan a las personas y esquilman los recursos del planeta son los sectores con mayor rentabilidad económica: el paradigma de la locura capitalista es la crisis alimentaria y el negocio de los biocombustibles. La subida de los precios de los combustibles contrasta con los grandes beneficios de las petroleras, el aumento de las hipotecas con los fabulosos beneficios de los bancos, la vivienda con los millonarios resultados de constructoras y especuladores del suelo, la de la factura de la luz con los fabulosos negocios de las eléctricas...Todas aquellos sectores que están hundiendo nuestro nivel de vida coinciden con los mayores beneficios del capitalismo. Lo que conlleva la reivindicación de la nacionalización de la Banca, los latifundios y los grandes monopolios en nuestros programas y propaganda, no como algo para un futuro indefinido sino como exigencia actual.

    En su organización, IU no puede ser una unión de reinos de taifas, tal como sucede en la actualidad, ni puede aceptar que las direcciones anquilosadas de dos o tres federaciones fuertes “se pongan de acuerdo” para controlar la organización. IU tiene que ser una auténtica organización federal, con verdadera solidaridad interna, además de asumir su defensa de un Estado federal, plurinacional y republicano, que parta del reconocimiento del derecho de autodeterminación.

    Exigimos una renovación completa de las direcciones y de los representantes en las instituciones y que se aplique una severa incompatibilidad de cargos públicos con cargos de dirección en la organización. Las personas de IU que ostenten cargos públicos deben estar sometidos a la revocabilidad, y, en cualquier caso, para poner en práctica métodos de democracia participativa, su mandato debe reducirse a dos años, para dar mayor participación en el desempeño de cargos institucionales.

    Los grupos institucionales deben trabajar no sólo de acuerdo, sino bajo la dirección de los órganos de IU en sus ámbitos territoriales. Todos sus miembros deben cotizar a la organización según los acuerdos establecidos. Y sus salarios no pueden superar, en ningún caso, el salario medio del ámbito territorial por el que han sido elegidos.

    Sólo de la movilización en la sociedad, de los jóvenes, de las mujeres, de las familias obreras, vendrá un cambio social en el que podamos basarnos para poder convertirnos en una fuerza decisiva. Para ser más concretos, sólo una nueva etapa de auge de las luchas sociales puede permitir una auténtica reconstrucción de la izquierda con nueva militancia. Debemos agrupar en torno al programa del socialismo a lo que queda de militancia dentro y fuera de IU, confiando, como decía Marx en que la clase obrera es como Anteo, hijo de Gea, la Tierra, que toma de nuevo fuerza de su madre levantándose de su caída.

    Pero la condición previa para ello es la movilización interna, una verdadera revolución en IU, un cambio que coloque la lucha por la transformación de la sociedad por delante de cualquier otro interés, que no frustre todas las energías y esperanzas depositadas en IU, sino que sea capaz de convertir el apoyo que aún tenemos, de casi un millón de votos, en una palanca poderosa de transformación social.

    Alberto Arregui (miembro de la Comisión Permanente Federal de IU y del Consejo Político de Madrid-Ciudad), Henar Moreno (Coordinadora de IU-La Rioja y miembro del Consejo Político Federal), Javier Jimeno (miembro del Consejo Político Federal y del Consejo Político de Izquierda Unida de Navarra), Víctor Domínguez (miembro del Consejo Político Federal y del Consell Polític del Pais Valencià), Esther López Barceló (miembro del Consejo Político Federal y de EUPV)

    Izquierda Unida debe sobrevivir a sus dirigentes | 12-06-2008 - 07:34:58 GMT 1 #

12. Fin de la izquierda parlamentaria, por Alfredo Torrado: La izquierda socialista parlamentaria ha dado una nueva muestra de su tendencia a la desaparición (y lo que se constata es una tendencia, al margen de repuntes). Con ello debería quedar demostrado el fracaso de la vía parlamentaria al socialismo. Sobre todo debería quedar clara una cosa: la vía electoral conduce a la socialdemocracia, o la socialdemocracia representa el límite de la vía electoral. Además esto ha quedado demostrado dos veces: en primer lugar con los propios partidos socialdemócratas y en segundo lugar con los partidos comunistas o sus herederos.

    La causa material del triunfo (y de la traición) de la socialdemocracia fue el imperialismo capitalista. "El imperialismo, fase superior del capitalismo", de Lenin, sigue siendo imprescindible para entender esta relación. El motivo principal de Lenin al escribir esta obra fue precisamente la explicación materialista de la traición socialdemócrata en 1914. Es cierto que Lenin resumió su respuesta en un concepto simplificador: la teoría del superbeneficio monopolista, pero esta simplificación resume el único análisis satisfactorio de las causas del triunfo de la traición socialdemocracia. (Por otro lado, la causa formal es el propio sistema electoral. La verdadera democracia obrera estará siempre fuera del parlamento).

    Tres años después de la revolución Lenin escribió "La enfermedad infantil del "izquierdismo" en el comunismo", contra la tendencia al rechazo de la participación en el parlamento y los sindicatos. Lenin defendía la participación en estos, "por muy reaccionarios que sean". Se enfrentaba así, esta vez, a la contratendencia "izquierdista", surgida como reacción a la traición socialdemócrata. La crítica de Lenin al izquierdismo tenía pleno sentido precisamente en un momento, 1920, en que el Partido Comunista acababa de tomar el poder y se trataba de desarrollar los PCs bajo la recién creada Internacional Comunista. Lenin podía pretender, con razón, que el reformismo podía ser contrarrestado gracias al apoyo del poder recién conquistado y mediante la Internacional Comunista. Con el PC recientemente en el poder en Rusia, era un contrasentido despreciar la vía parlamentaria en las "democracias" imperialistas. Por estas razones se puede estar plenamente de acuerdo con la postura de Lenin, aunque no con sus argumentos, que pretenden una validez general.

    Los análisis complementarios de Lenin a los que nos referimos (sobre el imperialismo y sobre el izquierdismo) deben ser actualizados, desarrollados. ¿Qué ha ocurrido con el imperialismo desde que Lenin realizara su análisis? En primer lugar, EEUU conquistó la hegemonía tras la guerra imperialista de 1914-1945. El período 1945-1967 estuvo marcado por un fuerte crecimiento económico y por altas tasas de beneficio. Pero, a partir de 1967, aproximadamente, la tasa de beneficio comienza a decrecer. Junto con ello, en cuanto a la economía estadounidense: en primer lugar, a partir de 1970 las importaciones estadounidenses superaron a sus exportaciones, y desde entonces el déficit comercial estadounidense viene experimentando una tendencia creciente. En segundo lugar, en 1985 los activos extranjeros en EEUU superaron a los activos de EEUU en el extranjero, e igualmente la diferencia entre ambos es marcadamente creciente desde entonces. Por último, la diferencia entre la renta percibida por los activos de EEUU en el resto del mundo y la renta recibida por los activos extranjeros en EEUU viene disminuyendo desde 1980. Nos encontramos, por tanto, con una fase del imperialismo en la cual el país hegemónico pasa de ser exportador de mercancías a importador de mercancías, de exportador capital a importador de capital, y de acreedor a deudor. EEUU se encuentra en una situación en la que está cerca de devolver al resto del mundo lo que extrae de él. Se trata, sin duda, de la fase declinante del imperialismo estadounidense.

    Nos encontramos, desde 1993, en una fase ascendente de onda larga que culminará supuestamente cerca de 2020. Como sabemos, con el comienzo de la última fase descendente a finales de los 60 tuvo lugar una situación revolucionaria que eclosionó en 1968 (de la misma forma, con el fin de la fase ascendente de 1890-1920 también tuvo lugar una situación revolucionaria). Es previsible, por tanto, que alrededor de 2020 se produzca una situación parecida a la vivida alrededor de 1920. Pero también es previsible, a nuestro juicio, que la resolución de la crisis pase entonces por un cambio de potencia hegemónica, con toda seguridad de EEUU a la UE, y por meter en vereda a Irán, Venezuela, China y Rusia, principalmente. Nos tememos que esta tarea pueda resultar más difícil y traumática aun de lo que lo que lo fue la pasada guerra mundial. Mientras tanto, la aristocracia obrera de los países imperialistas se ve abocada, en su mayor parte, a perder poco a poco sus conquistas, lo que implica una situación revolucionaria en estos países.

    No nos vamos a meter aquí en una discusión sobre el estalinismo, pero sobra decir que el llamado "socialismo real" fue lo que sostuvo a los PCs en Europa, y que el declive de estos ha seguido al declive del bloque socialista. Una vez desaparecido éste, la izquierda socialista parlamentaria inició su fatal descenso, con altibajos (en un intento de evitar la caída, los PCs dieron un viraje hacia la socialdemocracia, lo que, como se ha visto, sólo ha servido para frenar su caída). La desaparición de la izquierda socialista parlamentaria era cuestión de tiempo, y ese tiempo ha llegado. Tras la caída del bloque soviético (nos ahorraremos aquí el resumen de la historia al respecto), la crítica leninista del "izquierdismo", válida para un momento muy concreto, carece ahora de sentido, aunque haya que guardarla en mente.

    La actual proliferación de organizaciones socialistas extraparlamentarias (la "sopa de letras") es un momento necesario tras el fracaso de la vía parlamentaria. Estas organizaciones deben rechazar cualquier futura pretensión electoral y prepararse para las situaciones revolucionarias que han de volver a producirse en las "democracias" imperialistas (al respecto hay mucho que aprender del 68, que pilló desprevenidos a muchos). Con respecto a IU y el PCE sería deseable, aunque muy improbable de momento, que éste último se desligara de la planeadas refundaciones de IU y tuviera el valor de apostar por la lucha extraparlamentaria.

    En conclusión: se acabó la vía parlamentaria, las organizaciones socialistas deberían abandonar sus pretensiones electorales y dedicarse a la participación en las luchas, la organización de un frente amplio en torno a éstas y a su politización en base a objetivos políticos asumibles por los cada vez más amplios sectores asalariados castigados por la crisis y las reformas neoliberales.

    Fin de la izquierda parlamentaria | 20-06-2008 - 06:19:34 GMT 1 #

13. VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 0
    Iniciativa per Catalunya Verds
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 1
    INDEX
    • Introducció .......................................................2
    • Projecte de reglament ........................................3
    • Ordre del dia ....................................................5
    • Eixos estratègics
    o Eix 1: Funcionament orgànic...........................6
    o Eix 2: Comunicació i imatge ......................... 10
    o Eix 3: Compromisos ètics i principis ............... 13
    • Eixos programàtics
    o Eix 4: Immigració ....................................... 15
    o Eix 5: Medi ambient i territori ....................... 18
    o Eix 6: Model productiu i polítiques socials ....... 20
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 2
    INTRODUCCIÓ
    El document estratègic i programàtic de la VI Assemblea d’ICV a les Comarques
    Gironines ha estat fruit del procés participatiu portat a terme durant les
    setmanes prèvies a l’Assemblea i que ha servit per discutir i recollir les
    aportacions de les persones militants i simpatitzants d’ICV sobre les temàtiques
    que es debatran i s’aprovaran durant la jornada assembleària.
    S’han realitzat sis jornades de debat a diferents territoris: 31 de maig a Vall-
    Llobrega (Baix Empordà), 7 de juny a Figueres (Alt Empordà), Girona (Gironès) i
    Santa Coloma de Farners (La Selva); 9 de juny a Banyoles (Pla de l’Estany), 11
    de juny a Ripoll (Ripollès) més una trobada a Olot (Garrotxa) el passat 10 de
    juny.
    El document que teniu entre mans recull les conclusions dels debats comarcals
    sobre les línies estratègiques i programàtiques en les que s’ha estructurat la VI
    Assemblea d’ICV de les Comarques Gironines, i que han estat escollides en
    relació a l’actualitat organitzativa i socio-política actual. No pretén ser un
    document programàtic ni de definició ideològica, tampoc és un document tancat
    ni exhaustiu. Es tracta de redefinir els eixos de l’estratègia d’ICV, els objectius
    que es proposem assolir durant els propers 4 anys. El present document pretén
    definir quines han de ser les línees de treball per defensar i divulgar l’ideari
    d’Iniciativa per Catalunya – Verds emmarcat a la realitat gironina, per fer créixer
    entre tots i totes l’esquerra verda i social.
    Els eixos que han estructurat els debats territorials i que conformen el present
    document estratègic i programàtic són:
    Eixos estratègics:
    • Funcionament Orgànic
    • Comunicació i Imatge
    • Compromisos Ètics i Principis
    Eixos programàtics:
    • Immigració
    • Medi Ambient i Territori
    • Model Productiu i Polítiques Socials.
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 3
    VI ASSEMBLEA ICV- REGIÓ GIRONA
    28 DE JUNY DE 2008, CENTRE CÍVIC TER
    Projecte de Reglament
    1. Funcionament
    1.1 Mesa
    La Mesa que presidirà la VI Assemblea, proposada per la Comissió permanent
    sortint, estarà formada per 5 membres.
    Abans de començar l’Assemblea, el plenari haurà de fer-ne l’aprovació.
    La Mesa escollirà, d'entre els seus membres, la Presidència, que moderarà els
    debats, la Secretaria, que n'aixecarà acta, i les Vocalies. Hi haurà la possibilitat
    d’escollir una presidència honorífica.
    1.2 Plenari
    El plenari es constituirà amb totes les persones adherides i amigues
    degudament acreditades a l’inici de l’Assemblea.
    1.3 Debats
    Tots els debats: Projecte de Reglament, Informe polític, Documents
    estratègics i programàtics i Proposta de Comissió Permanent i
    Proposta de Presidència, es realitzaran en plenari.
    La Mesa procurarà la màxima participació i agilitat, garantint l’expressió de
    totes les sensibilitats, d’acord a l’Ordre del dia i a l’Horari establerts en el
    present Reglament.
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 4
    Totes les persones acreditades podran participar en tots els debats: les
    persones adherides amb veu i vot; les persones amigues amb veu però sense
    vot.
    Les votacions seran a mà alçada i els seus resultats es faran públics.
    Les votacions de la Comissió permanent i de la Presidència seran individuals i
    secretes.
    1.4 Comissió de Candidatures
    La CP sortint, constituïda en Comissió de Candidatures, farà una proposta de
    membres per a la nova CP, que haurà de ratificar el Plenari.
    La Proposta, ordenada alfabèticament, ha de ser de consens i ha de garantir la
    representació de gènere, l'equilibri territorial i sectorial, i la disponibilitat dels
    seus membres.
    Qualsevol altra proposta sorgida prèviament a l’Assemblea s’haurà fet arribar a
    la Comissió de Candidatures a través de l’oficina Intercomarcal.
    1.5 Presidència d'ICV Regió de Girona
    Els aspirants a la Presidència faran arribar la seva proposta de candidatura a la
    Mesa de l’Assemblea.
    Les propostes es votaran de manera individual i secreta.
    En primera votació, serà elegit qui obtingui la majoria absoluta dels vots. En
    segona votació, en la qual només podran participar les dues candidatures més
    votades en primera votació, n'hi haurà prou amb la majoria simple dels vots.
    Els resultats de la votació es faran públics.
    1.6 Convidats i convidades
    Les persones convidades a escoltar els debats de l’Assemblea s’hauran
    d’acreditar a l’inici de l’Assemblea.
    1.7 Mitjans de comunicació
    La VI Assemblea restarà oberta als mitjans de comunicació.
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 5
    VI Assemblea ICV- Regió de Girona
    SOM L’ESQUERRA VERDA GIRONINA
    Dissabte, 28 de juny de 2008
    Centre Cívic Ter (Can Sunyer, 46. Girona)
    Ordre del dia
    10.15h Acreditació dels participants
    Constitució de la Mesa que presidirà l’Assemblea
    10.30h Obertura de la VI Assemblea (10 m.)
    10.40h Presentació i aprovació del Reglament (5 m.)
    10.45h Presentació de l’informe polític (15 m.)
    11.00h Torn d’intervencions (15 m.)
    11.15h Pausa-cafè (30 m.)
    11.45h Debat dels documents estratègics i programàtics
    11.45h Aportacions dels debats territorials (3m. x 7 territoris: 21 m.)
    12.05h Introducció al debat dels eixos estratègics (5m. x 3 eixos: 15 m.)
    12.20h Discussió dels eixos estratègics (20 m.)
    12.40h Introducció al debat dels eixos programàtics (5m. x 3 eixos: 15 m.)
    12.55h Discussió dels eixos programàtics (20 m.)

    13.15h Votació del document (10 m.)
    13.25h Presentació, discussió i votació candidatures Comissió permanent i
    Presidència (20 m.)
    13.45h Intervenció de la Presidència d'ICV Regió de Girona (15 m.)
    14.00h Cloenda de la VI Assemblea (15 m.)
    14.15h Aperitiu
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 6
    Eixos estratègics
    EIX 1: FUNCIONAMENT ORGÀNIC
    Valoració de la Situació Actual
    Antecedents
    La direcció política d'ICV s’estructura en els següents òrgans: l’Assemblea
    Nacional, el Consell Nacional, la Comissió Permanent, la/les Vicepresidències, la
    Secretaria Política i la Presidència. També són òrgans la Comissió de Garanties i
    la Comissió de Control de Comptes.
    Aquesta estructura es completa amb òrgans de coordinació territorial com la
    Comissió de Territoris i la Comissió d’Organització, àmbits (àrea social, àrea de
    medi ambient, territori i habitatge, àrea d’economia, àrea de moviments socials,
    àrea de política europea, àrea de justícia i autogovern, àmbit de feminisme i
    joves d’esquerra verda), sectorials (dones, economia i treball, medi ambient,
    funció pública, educació i universitat) i temàtiques (Europa).
    L’organització territorial a la regió de Girona s’estructura en el President, la
    Comissió Política Intercomarcal i l’Assemblea. Per voluntat i delegació del
    President, els darrers deu anys s’han estructurat una Comissió Permanent i una
    Coordinació o Secretaria d’Organització.
    Pel que fa a les comarques, la militància s’autoorganitza en funció de diferents
    paràmetres com ara el nombre d'adherits, disponibilitat de local social, etc.
    2008: Situacions problemàtiques / situacions positives
    Cal destacar, en primer lloc, la dificultat de dotar-se a nivell territorial de
    les estructures en àmbits, sectorial i temàtiques. Aquesta situació té com a
    aspecte positiu la possibilitat d’acostar els temes i facilitar els fluxos entre els
    òrgans de direcció i les bases. Pot provocar, però, un manca d’informació i
    d’especialització en determinats debats amb la pèrdua de rigor que això
    comporta. També pot provocar un sobreesforç en determinats òrgans i persones
    que faci necessària una certa periodització de temes o be renunciar a un debat a
    fons d’alguns temes.
    Existeix una certa manca d’informació sobre l’estructura econòmica del
    partit i de la seva distribució, tant a nivell territorial com sectorial, i dels criteris
    que s’utilitzen.
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 7
    Es fomenta la participació dels “amics” i dels membres de les “enteses”.
    Es mantenen nivells molt estrets de relació amb plataformes locals.
    Aquestes situacions contribueixen a ampliar la base d’influència de partit. Cal
    estudiar fórmules que contribueixin a convertir aquesta base d’influència en
    extensió.
    Cal conèixer la disponibilitats de temps i la voluntat d’implicació de les
    persones per poder ampliar els fòrums de debats i facilitar, des de
    l’organització, una mínima infraestructura que els faci possible.
    L’existència i el funcionament de la Coordinació i de la Comissió Permanent han
    estat supeditades a la disponibilitat de recursos econòmics centrals o de càrrecs
    institucionals que permetin l’alliberament professional dels seus membres, la
    qual cosa, alhora que acostuma a comportar una pluralitat de tasques en unes
    mateixes persones, fa gairebé impossible la participació en aquests òrgans de
    persones que formin part d’un règim laboral. Tot i això, l’augment de càrrecs
    institucionals hauria de permetre l’enfortiment de l’organització i la
    relació amb les organitzacions territorials.
    Perspectives
    La formació dels governs tripartit i d’entesa, han situat el partit, sovint, en
    situacions difícils de gestionar. No sempre s’ha pogut separar l’actuació del
    govern de l’acció del partit. Cal establir fluxos d’informació que facin arribar a les
    bases informació de les diferents accions de govern i dels pactes de govern que
    les emparen així com de la posició del partit en relació a elles i establir sistemes
    interns de comunicació que permetin prendre una postura del partit (a nivell
    local, comarcal, provincial o autonòmic) i traslladar-la als membres dels governs,
    prèviament a la decisió governamental.
    L’augment de càrrecs institucionals hauria d’afavorir la relació bidireccional entre
    direcció gironina i organitzacions territorials.
    Línies de treball i propostes
    1. Enfortir l’estructura regional, comarcal i local de l’organització
    1.1 Reforçar i potenciar la representació en els territoris vers els
    simpatitzants i els votants, de forma continuada (no només en
    Campanya electoral). Establir formes diverses de relació: augmentar la
    presència dels càrrecs institucionals, dinamitzadors presencials en els
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 8
    territoris, foment de les noves tecnologies. Proposta: figura del
    president i/o portaveu, que es doni un paper rellevant també al
    portaveu de Girona ciutat i als de la resta de ciutats de la regió on es
    tingui representació. Suport administratiu tant ampli com sigui possible
    i un responsable d’extensió i dinamització territorial que circuli pel
    territori.
    1.2 Hem de crear estructures comarcals que siguin flexibles en el seu
    funcionament per poder adequar-se a les diferents realitats de les
    persones que hi podrien participar i que haurien de tenir tasques
    concretes en funció de les diferents disponibilitats i capacitats. La
    construcció de l’estructura comarcal ha de partir del treball de temes
    concrets, dinamitzant grups de treball al territori i que a mida que es
    vagin consolidant, siguin assumits per l’organització. Una altra
    proposta és que els responsables territorials siguin alhora responsables
    d’algun àmbit temàtic
    1.3 Els òrgans comarcals han de poder col·laborar i coordinar-se i,
    per això cal una estructura funcional fixa a les comarques gironines que
    ho faciliti, que enllaci amb els moviments socials i el territori i que
    promogi la capacitat de reacció i de resposta ràpida davant dels
    esdeveniments i les situacions del dia a dia. Al mateix temps és
    important la construcció d’accions comunes des del territori que
    permetin visualitzar la presència d’ICV al carrer.
    1.4 Més recursos humans i econòmics per donar suport a les
    estructures territorials i comarcals. Dissenyar una organització
    administrativa que ajudi a les comarques a resoldre i donar suport
    efectiu a tots el pobles on ICV té presència. Elaborar un estudi de tots
    els recursos materials i humans que tenim per fer-ne una distribució
    funcional i equitativa.
    1.5 Promoure les agrupacions locals a partir del coneixement i el
    contacte de tot el nostre actiu polític i la seva interrelació, treballant en
    xarxa i amb retroalimentació:
    1.5.1 Intercanvi d’experiències, informació i relació entre els diferents
    grups municipals, donant suport especialment als més petits.
    1.5.2 Crear una guia de recursos per assessorar als petits municipis en
    temes de gestió municipal.
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 9
    1.5.3 Designar un referent a cada territori que asseguri el contacte
    entre els grups municipals de la comarca i la intercomarcal.
    1.5.4 Crear una intranet de Comarques Gironines
    2. Democratitzar internament el partit: elecció de càrrecs institucionals,
    pressa de decisions, participació en l’organització nacional.
    2.1 Separar l’acció de govern de la de partit, establint algunes
    incompatibilitats de càrrecs i fomentant la renovació dels mateixos.
    2.2 Crear espais de decisió clars. Concretar el marge de decisió d’allò
    que es pot fer des del territori i allò que cal fer des de l’àmbit nacional.
    2.3 Millorar la descentralització de la informació i treballar des de la
    regió de Girona per tal que en tots els òrgans de direcció nacional es
    garanteixi una representació mínima dels territoris .
    2.4 Millorar el paper dels executius en els governs que participem:
    establir un màxim del 50% de càrrecs públics en els òrgans de direcció.
    2.5 Incrementar la periodicitat de l’Assemblea Nacional d’Iniciativa
    perquè defineixi les línies polítiques a seguir.
    2.6 Assembles de periodicitat anual per a definir els trets polítics
    territorials.
    3. Enfortir els canals de comunicació i relacions amb les bases de
    l’organització, entitats ecologistes i socials, sindicats, etc.
    3.1 Actitud més activa promovent una campanya d’adhesions entre els
    amics i simpatitzants.
    3.2 Normalitzar les relacions amb EPM i EUiA: generar espais de treball
    en comú a la coalició. Respecte a les EPM, l’organització ha de partir de
    la base de sumar esforços a nivell de coalició. Hem de ser conscients
    que som una opció minoritària, que som petits, i que tenim la força que
    la gent ens dona. Hauríem d’obrir processos que avancin cap a un
    sistema de federació política.
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 10
    3.3 Establir canals periòdics de comunicació amb plataformes
    ecologistes, entitats, sent conscients que els moviments socials juguen
    un paper i els partits polítics un altre: no podem ser alhora moviment
    social i govern però hem de mantenir la nostra activitat al carrer. Hem
    de tenir més permeabilitat amb els moviments socials, fer relacions
    proactives, aprofundir les relacions. El retorn, però, ha de ser mútuo,
    s’ha de fer pedagogia per inculcar un sentit més global de partit.
    3.4 Enfortir el lligam entre el partit i sindicats, creant un àmbit de
    treball conjunt.
    4. Feminitzar l’organització
    4.1 Incorporar la perspectiva de gènere en tots els àmbits del partit.
    4.2 Potenciar un espai de debat entre homes sobre la feminització del
    partit.
    4.3 Abordar obligatòriament el tema de la conciliació de la vida laboral i
    familar per millorar l’organització.

    EIX 2: COMUNICACIÓ I IMATGE
    Valoració de la situació actual
    Ens definim com una força ecologista i d’esquerres, radical i alternativa,
    innovadora políticament, garantista i participativa i amb la voluntat d’estar al
    costat dels moviments socials. El fet d’estar a l’oposició durant molts anys, els
    processos de renovació interns, la il·lusió dels companys i companyes... ens van
    donar una imatge de frescor, d’autenticitat, de credibilitat... Se’ns percep així
    encara o ens hem allunyat d’aquesta imatge? Tenim iniciativa comunicativa,
    tenim capacitat d’incidir en les percepcions o anem a remolc d’esdeveniments o
    d’iniciatives comunicatives generades en altres àmbits? Connectem fàcilment i
    tenim una comunicació continuada amb els moviments socials?
    Si exceptuem les darreres eleccions al parlament espanyol, podem dir que els
    darrers anys, d’una manera general ha crescut la nostra presència política,
    respecte a períodes anteriors, en els governs nacional, comarcals i locals. Usem
    aquests mitjans a les nostres mans per fer polítiques transformadores.
    Continuem, però, essent un partit petit, amb pocs militants, amb poc teixit social
    directament vinculat, amb una reduïda participació ens els mèdia, amb molt poc
    personal amb dedicació exclusiva al partit.
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 11
    Aquesta presència a les institucions sovint ha suposat la demostració de
    seriositat amb els compromisos i capacitat de gestió, així com la realització de
    polítiques transformadores (tot i ésser sovint la força minoritària en els governs
    que participem) però també ha generat incòmodes tensions tan internes, dins el
    propi partit, com externes, amb les persones i col·lectius pels quals érem la
    referència política. Si com qualsevol partit aspirem a governar hem d’assumir les
    conseqüències d’estar al govern (desgast, crítiques...) però, no hem de
    combatre el sentiment de desafecció, el “tots són iguals” a partir d’una bona
    comunicació de la feina que s’està fent en tots els àmbits i del criteri del partit,
    diferenciat del compliment dels pactes de govern, en el sentit de que som una
    força responsable amb els acords, però minoritària, i que la nostra resposta
    política pròpia probablement seria diferent en alguns casos de la que s’acaba
    imposant en els governs en els quals participem?
    La nova situació política, de presència institucional, especialment a nivell
    nacional, probablement no ha suposat els desenvolupaments organitzatius que
    segurament requeria la nova situació. Tan important a efectes interns com
    l’organització hem de posicionar la comunicació. Igualment el treball dels càrrecs
    ha quedat més absorbit per la gestió que per la comunicació.
    Calia des de comarques gironines elaborar una estratègia comunicativa
    diferenciada o complementària, en consonància amb les especificitats polítiques
    del territori i que combinés la seriositat del compliment dels pactes de govern
    amb l’emissió de missatges en línia amb el pensament del partit. Poca presència
    en els mèdia, poca fluïdesa en la transmissió de la informació interna, lentitud en
    la resposta davant els problemes plantejats. Cal un perfil adequat en la mesura
    que es pugui en cada àmbit i la necessitat de una coordinació amb un referent a
    nivell de comarques gironines.
    De la mateixa manera que compartim uns documents político-estratègics, la
    militància compartim un pla de comunicació (objectius, accions, mitjans)
    innovador, una formació comunicativa i uns recursos de comunicació tan
    prioritaris per altres partits. La militància de base participa de la vida del partit
    (dels seus problemes, encerts i necessitats de comunicar uns arguments) més
    enllà de reunions puntuals tenint en compte l’accessibilitat de les noves
    tecnologies.
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 12
    Línies de treball i propostes
    1. La imatge que transmetem com a organització va molt lligada als
    processos de comunicació d’allò que pensem, d’allò que fem i d’allò
    que voldríem fer. Proposem per al proper període:
    1.1. Establir un pla de comunicació general que contemplés les
    especificitats dels territoris a les comarques gironines, amb l’objectiu de
    recuperar la imatge renovadora, fresca, moderna, a la qual se’ns havia
    associat.
    1.2. Concretar un pla de formació en comunicació per a càrrecs i
    militants per facilitar la transmissió d’allò que fem i com ho fem i no
    només d’allò que pensem.
    1.3. Establir els mecanismes i assignar les tasques necessàries per
    assegurar el manteniment de la coherència en la transmissió de la
    nostra estratègia política, és a dir entre allò que diem, allò que fem i
    allò que voldríem que es fes.
    2. La comunicació interna té conseqüències directes en les potencialitats de la
    comunicació externa. Cal que la nostra gent conegui el que es fa en les
    diferents responsabilitats dels governs on participem i, al mateix
    temps, cal poder sentir la veu de la nostra gent per assegurar més
    coherència en la presa de decisions.
    2.1. Per tal de poder millorar els fluxos de comunicació interna hem d’establir
    un sistema de corresponsals territorials, que han de ser persones
    amb autoritat reconeguda, amb capacitat per vehicular la comunicació
    comarcal a la territorial i, de la mateixa manera, poder aportar les
    propostes i opinions comarcals.
    2.2. Elaborar un pla de comunicació interna, que tingui en compte l’ús de
    les noves tecnologies, per facilitar la transmissió de la informació
    necessària per conèixer el dia a dia col·lectiu de la nostra organització.
    2.3. Cal assignar la tasca específica de generar discurs intern, coherent,
    creant opinió, per després poder arribar a la gent, amb un llenguatge més
    planer i entenedor, que faci intel·ligible els nostres missatges. En aquest
    discurs, cal diferenciar clarament el que és l’acció de govern del discurs
    polític.
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 13
    2.4. Establir una agenda de visites dels càrrecs institucionals i de partit
    als diferents territoris per recollir les inquietuds i poder explicar les
    actuacions.
    3. L’esforç comunicatiu ha de millorar el que hi ha hagut a les eleccions. Hem
    de prioritzar el treball comunicatiu més enllà de les eleccions, innovant
    amb mitjans però també fent que la comunicació tingui un paper en
    la organització que ara no té.
    3.1. Cal disposar d’una dedicació específica en comunicació per aprofitar
    al màxim les possibilitats d’accedir als mitjans de comunicació i poder
    desenvolupar una estratègia de comunicació als mitjans locals.
    3.2. Cal disposar d’una persona portaveu de la formació a comarques
    gironines perquè sigui la veu de la formació en els mitjans que permeti
    visualitzar més el partit i augmentar-ne la repercussió mediàtica.
    3.3. Producció d’un mitjà de comunicació pròxim: trobar una veu pròpia
    que generi opinió. Cal potenciar la web d’ICV gironina i produir-ne d’altres
    específiques per temes d’actualitat.
    EIX 3: COMPROMISOS ÈTICS I PRINCIPIS
    Valoració de la Situació Actual
    Antecedents
    La política i els polítics són qüestionats per la ciutadania dubtant de la ètica del
    seu comportament en l’exercici de les seves responsabilitats, els mitjans de
    comunicació sovint en són una caixa de ressonància d’aquestes opinions. La
    professionalització, l’abús dels nomenaments a dit dels càrrecs de l’administració,
    usant formes més o menys encobertes, abonen aquestes opinions. Possiblement
    aquest és un dels factors que debilita més el sistema democràtic.
    2008: Situacions problemàtiques / Situacions Positives
    “Separar l’ordre moral del polític
    sense que aquest desaparegui, no és possible”
    Chateaubriand
    “En política la injustícia
    es perillosa, fins i tot per a ella mateixa”
    Talleyrand
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 14
    En un llibre de recopilacions de idees russellianes, fet por Lee Eisler, Russell
    respon a la pregunta ¿A què es deu la poca estima en que la gent te als polítics?
    Diu textualment: “Resulta curiós que en una democràcia on el poble elegeix als
    polítics eminents, quasi tot el mon està d’acord en que els polítics son un gremi
    d’inútils, fins a tal punt que fins la mateixa paraula ha adquirit un matis
    despectiu. Al meu parer, la raó principal d’aquest estat de coses es deu a la
    rigidesa de la disciplina de partit. En qualsevol moment determinat, un partit té
    una sèrie d’opinions i polítiques a les que han d’adherir-se tots els seus
    membres actius, per molt poc de d’acord que hi puguin estar personalment. La
    ortodòxia es valora més que la honestedat o la perspicàcia, amb el resultat de
    que a la majoria dels joves que no son mediocres la política de partits els hi
    sembla intolerable i la abandonen abans de que tinguin ocasió de convertir-se en
    dirigents”.
    Línies de treball i propostes
    1. No perdre l’anàlisi social i política que ens defineix. Malgrat estar al
    govern, hem de qüestionar el model econòmic i social actual: assenyalar els
    fracassos d’aquest model que nosaltres sempre hem criticat, sense haver de
    justificar els fracassos i contradiccions que genera l’acció de govern.
    2. L’ètica i la coherència han de primar en les nostres actuacions. Hem
    de tenir un espai per poder-ho compartir, compartir les nostres
    experiències i la nostra ètica. Complicat introduir les nostres maneres de fer
    en la forma de fer instaurades en els governs : àmbits molt hostils, però no
    ens hem de deixar encomanar per aquestes maneres de fer.
    3. La nostra coherència i credibilitat passa per tenir un discurs que
    tingui clar l’objectiu a llarg termini (els nostres models, les nostres utopies)
    però també plantegi objectius a curt i i mig termini, plantejaments de
    transició que no s’interpretin com a renúncies o com a posicionaments
    excessivament possibilistes.
    4. Hem d’apostar per una modernització del sistema democràtic, repensant
    el model.

    5. Hi ha d’haver una moral col·lectiva però amb certes normes, de
    respecte a les persones i de no competitivitat. Normes que ajudin a fer
    rotació a tot tipus de càrrecs i que després ens permetin fer transicions
    generacionals, també per un tema de responsabilitat cívica: quanta més gent
    passi per les institucions, més conscient pot ser de les batalles i de les
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 15
    dificultats que provoca estar en política. Ajudaria més fàcilment a entendre
    els ciutadans com funciona el sistema.
    6. L'ètica personal és un valor que s'ha d'enfortir i aplicar en totes les
    accions polítiques tant des del govern, com des de l'oposició i també a la
    vida de cadascú. Només amb una forta convicció ètica i honesta de la política i
    els polítics aconseguirem que la ciutadania confiï amb els seus administradors
    públics i caminem cap una ètica col·lectiva.
    7. Els ciutadans no es poden adaptar als teus valors: quan estàs en política, et
    deus a tots/es els ciutadans/nes. Nosaltres hem d’assegurar que la
    política és un instrument de canvi.
    8. La representativitat política és i serà sempre inhumana, per això hem
    d’assegurar càrrecs curts i donar el màxim durant aquest temps. Hi ha
    d’haver un equilibri.
    9. S’han de feminitzar les relacions de poder. La visió i els valors femenins s’han
    de posar en el centre de l’acció i la decisió política.
    Eixos programàtics
    EIX 4: IMMIGRACIÓ
    Valoració de la Situació Actual
    Antecedents
    Els moviments migratoris són una part intrínseca de la història dels pobles i, en
    particular de Catalunya. La nostra societat és diversa i està construïda a partir de
    l’arribada i assentament de persones vingudes d’arreu. A finals dels anys 90 s’ha
    produït un gran flux de migrants amb característiques diferents a les que
    s’havien produït fins al moment, fruit de les desigualtats socials i de la
    globalització. En els darrers vuit anys el nombre de persones amb nacionalitat
    estrangera i que s’han assentat a Catalunya s’ha incrementat amb unes 900.000,
    dades que representen el 15,40% de la població catalana. A les comarques de
    Girona el percentatge és del 20,84%, superior doncs al de la resta del país. La
    procedència i el nivell de formació és molt divers, per tant no podem parlar d’un
    col·lectiu homogeni sinó de poblacions diverses amb l’únic nexe comú de la
    procedència forània.
    A Girona el col·lectiu magrebí continua essent el més nombrós (com a tot l’Estat)
    amb el 24,5%,seguit dels romanesos (7,98%), gambians (5,24%) i hondurenys
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 16
    (3,64%).El perfil de la població nouvinguda és el d’una població jove, ja que la
    franja d’edat que va dels 15 als 44 anys concentra el 70% de la població, molt
    feminitzada amb un percentatge del 45% de dones i urbana doncs el 73% es
    concentra en 14 nuclis urbans (Girona, Salt, Palafrugell, Olot, Figueres, La Bisbal,
    Roses...).
    2008: Situacions problemàtiques / situacions positives
    La immigració : un risc i una oportunitat. El risc del sentiment d’amenaça amb
    que es viu entre determinats segments de població (la immigració apareix com a
    principal problema en estudis demoscòpics), les tendències xenòfobes latents a
    la nostra societat, que poden desembocar en situacions de crisi temporal,
    puntual o quallar en moviments de fons: partits ultres, neo-feixisme i fins i tot
    determinar canvis polítics d’importància. La oportunitat es, molt sintèticament, la
    doble creació de riquesa: la purament econòmica (que actualment ja es
    mesurable) i la cultural (amb els processos de fusió, mes a mig i llarg termini,
    esperables i desitjables).
    Els fluxos migratoris en els darrers anys s’han caracteritzat per la situació
    d’irregularitat administrativa. A partir de l’any 2006 després dels diversos
    processos de regularització extraordinària aquestes persones han pogut accedir a
    l’autorització de residència i de treball i iniciar el procés de reagrupament
    familiar. La magnitud d’aquets processos ha generat un fort impacte mediàtic i
    ha provocat alguns recels de les classes socials més desafavorides que han
    temut una disminució de les prestacions socials i la pèrdua de llocs de treball. No
    obstant, podem afirmar que no hi hagut conflictes rellevants.
    La bona marxa (fins fa uns mesos) de la economia, les vàlvules que ha ofert
    l’economia submergida, el caràcter recent del fenomen i la baixa natalitat dels
    autòctons han provocat que els costos socials de la immigració hagin estat de
    moment assumibles. Ara davant la conjuntura de menor creixement econòmic
    caldrà esperar i veure com evoluciona la realitat. S’ha de tenir present la condició
    de fenomen estructural : no son ni seran treballadors convidats (a l’estil del gastarbeiter
    alemany dels anys 60).
    Malgrat la inexistència de conflictes rellevants tenim encara molt reptes. Cal
    portar a la pràctica polítiques transversals en matèria d’immigració que
    desenvolupin l'acollida, la perspectiva de gènere i el reconeixement dels drets de
    ciutadania. Fa falta esmerçar més mitjans en polítiques d'acollida transversal a
    tot el territori, amb prioritat absoluta a les polítiques locals : la immigració sigui
    quina sigui, sempre arriba a un municipi. Una bona acollida és fonamental per al
    coneixement de la societat i la seva posterior integració. També té una
    importància cabdal fer polítiques d’alfabetització (també alfabetització funcional)
    al gran nombre de dones que han estat reagrupades, ja que en molts casos la
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 17
    manca de coneixement de l'idioma i dels costums del nostre país, els provoca un
    gran aïllament amb la conseqüent incapacitat per viure i desenvolupar-se com a
    persones autònomes i amb drets. Per últim és necessari poder donar una
    ciutadania de ple dret a les persones que ja porten molt anys a Catalunya i que
    malgrat tot encara no poden exercir el dret a vot.
    Perspectives
    Les previsions de l'Idescat preveuen diversos escenaris de creixement de la
    població de Catalunya en l’horitzó 2020. Per a un escenari moderat, corresponent
    al 2020 i basat principalment en el component migratori, els escenaris mitjà i alt
    preveuen aproximadament que la població assoleixi els 8 o 8,5 milions
    d’habitants respectivament. Per al període 2007-2020, aquests representarien un
    creixement total de 900 mil persones(escenari mitjà alt) i d'1,3 milions
    d’habitants (escenari alt). El saldo migratori en aquests escenaris de més
    creixement és de 600.000 persones (escenari mitjà alt) o d’1 milió (escenari alt),
    el que suposa una mitjana anual, respectivament, de 46 mil o de 71 mil
    migracions netes.
    Línies de treball i propostes
    1. Crear un àmbit en matèria d’immigració , amb capacitat d’ajut,
    seguiment i proposta per a totes les organitzacions i grups municipals d’ICV.
    2. Cal articular plans d’acollida, de forma transversal des de les institucions
    públiques i socials, per poder oferir a les persones nouvingudes la informació
    que els pugui capacitar i orientar en el procés d’integració en la societat
    d’acollida. El primer nivell d’elaboració ha de ser el municipi amb finançament
    estatal i nacional.
    3. Cal un servei de mediació transversal que ajudi en els àmbits educatius,
    socials i de salut a les persones immigrades.
    4. L’educació ha de ser una eina prioritària: reforçar les escoles d’adults,
    l’accés als ensenyaments ocupacionals, els plans escola-entorn i l’educació als
    barris.
    5. Calen mesures especials d’actuació entre les dones immigrades:
    alfabetització funcional, tallers de salut, coneixement de l’entorn.
    6. Les persones immigrades han de tenir els mateixos drets i deures que la
    resta: dret de vot.
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 18
    7. Fomentar l’associacionisme entre les persones immigrants.
    8. Fer actuacions públiques (urbanístiques) que evitin els espais d’elevada
    concentració o guetització de persones nouvingudes.
    9. Enfortir l’Estat del Benestar per garantir-ne un accés igual i universal.
    10. Transparència, vers tota la ciutadania, de les polítiques públiques
    dirigides a la població immigrada, per reduir la percepció d’amenaça entre els
    sectors més dèbils.
    11. Facilitar el reagrupament familiar i la concessió de permís de treball
    pels reagrupats.
    12. El Pacte Nacional per a la Immigració ha de ser l’element clau per
    desenvolupar polítiques de consens en aquest àmbit.
    EIX 5: MEDI AMBIENT I TERRITORI
    Valoració de la Situació Actual
    Antecedents
    En el document “La proposta d’esquerra verda per a la Regió de Girona” (V
    Assemblea) plantejàvem la nostra estratègia programàtica per a les comarques
    gironines des d’una visió més condicionada per l’experiència d’oposició que per la
    incipient gestió de govern. Allà dibuixàvem la necessitat de plantejar alternatives
    sostenibles davant la inèrcia de projectes més propis de les velles polítiques (23
    anys de govern conservador), de caràcter desenvolupista i clarament
    insostenibles però que eren compartits per alguns dels socis de govern. Des
    d’aleshores, i malgrat els nostres esforços, els diferents indicadors de
    sostenibilitat han anat empitjorant: més superfície construïda, menys diversitat,
    més consum d’aigua i energia, més emissions contaminants, etc. Podem doncs
    afirmar, sense por a equivocar-nos que la creixent consciència ambiental i la
    nostra presència en el govern català no han estat suficients, fins al moment, per
    a capgirar aquesta tendència vers la insostenibilitat. La diferència entre aquella
    assemblea i aquesta és que ara atresorem quatre anys de govern de coalició,
    amb l’experiència que això comporta, i que en teoria hauríem d’estar en millors
    condicions per fixar objectius i per saber com aconseguir-los. Superada doncs la
    estratègia d’incidir en l’acció de govern des de l’oposició pública per a
    posteriorment rendibilitzar la nostra feina, sobretot en aquelles actuacions amb
    major càrrega simbòlica, s’ha incrementat el treball intern en el sí de la coalició,

    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 19
    prèvia elaboració d’alternatives més consistents. És cert que moltes de les obres
    a les que ens oposàvem fins a la darrera assemblea s’han executat o estan a
    punt d'executar-se (TAV, AP-2, AP-7, N-260, polígon de Vidreres, anella de
    Figueres, Bracons, MAT, etc.) però també ho és que s’han construït, o estem en
    disposició de fer-ho, els fonaments de noves cultures polítiques que donaran el
    seu fruit a mig i llarg termini (habitatge, aigua, participació, memòria històrica,
    etc.).
    2008: Situacions Problemàtiques / Situacions Positives. Perspectives
    Dos són els fenòmens ambientals que marquen l’agenda política i la continuaran
    marcant en els propers anys. Se’ns plantegen com reptes però també seran
    oportunitats:
    1. La crisis energètica (fi del petroli), amb l’encariment com a primer
    símptoma i amb la conseqüent depressió econòmica, social i alimentària
    (per la competència dels biocombustibles). Per una banda la inversió
    pública es veurà qüestionada, però per l’altra bona part dels nostres
    plantejaments seran més assumibles (energies renovables, mobilitat
    col·lectiva, eficiència, modificar els hàbits de consum, etc.)
    2. El canvi climàtic, que empitjorarà les condicions de vida arreu. La crisis de
    l’aigua pot esdevenir permanent i ens obligarà a emprendre noves
    polítiques en un context cada cop més desfavorable. No obstant, la
    necessitat de reduir emissions esdevindrà indiscutible i el temps novament
    ens donarà la raó.
    Línies de treball i propostes
    1. Un pas més: pensar global, actuar en l’àmbit personal. En una força
    municipalista com la nostra hem de ser capaços de continuar aprofundint en el ja
    clàssic “pensa global, actua local”, però també d’anar més enllà influint en
    l’àmbit personal, demostrant que tots podem fer la nostra aportació per
    aconseguir un mon millor.
    2. El decreixement, un moviment amb el que ens sentim plenament
    identificats. Més enllà de les etiquetes i dels conceptes que, en ocasions, poden
    portar a equivocs, hem de fer un esforç per explicar de forma entenedora que no
    estem en contra del creixement econòmic, que els nostres plantejaments no
    pretenen tornar a les cavernes. Ans al contrari, es tracta de plantejaments
    clarament progressistes, que busquen el creixement econòmic amb un menor
    consum de recursos (menys energia, menys aigua, menys sòl, etc).
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 20
    3. Vincular políticament la crisi econòmica, la fi del petroli i el canvi
    climàtic. Diferents símptomes d’un mateix mal que evidencien la necessitat de
    profunds canvis a tots nivells.
    4. Acompanyar les propostes de canvi de model amb alternatives i
    mesures concretes, a curt i mig termini. Tot sovint “les noves cultures de...”
    apareixen com opcions utòpiques només assumibles a molt llarg termini. La
    credibilitat de les mateixes ens ha de portar a plantejar propostes de transició, i
    la nostra coherència ens ha de portar a esdevenir els principals impulsors (noves
    cultures de l’aigua, de l’energia, del territori, etc), originant polítiques
    transversals entre els diferents departaments o conselleries del govern.
    5. Reforçar la política d’espais naturals protegits i la Xarxa Natura 2000
    per a la protecció de la biodiversitat. Aprovació de lleis de biodiversitat,
    pesca, caça, recuperació del projecte de l’Agència de la Natura, etc.
    6. Defensar el retorn del Ter i la constitució de Bancs d’Aigua. Elements
    imprescindibles de la nova cultura de l’aigua.
    7. Apostar per un model agrari que asseguri mínimament la nostra sobirania
    alimentària, basat en una agricultura ecològica, adaptada a les condicions
    específiques de cada comarca i que potenciï els mercats de proximitat i ajudi a
    fixar la població en les zones rurals.
    8. Desenvolupar l’estratègia Catalana contra el Canvi Climàtic.
    Desenvolupar propostes en l’àmbit local.
    9. Defensar els parcs eòlics i impulsar la implantació d’energies
    renovables a l’àmbit local.
    EIX 6: MODEL PRODUCTIU I POLÍTIQUES SOCIALS
    “Pero desde unos años atrás se había empezado a hablar de ‘leyes de la
    economía’ que no se podían violar, de leyes de mercado que se vengarían –ellas,
    no la propiedad— si los conflictos superaban determinados límites”...”El núcleo
    dirigente cotinuó pensando tan sólo en la defensa del empleo y de una
    distribución más igualitzaria de la renta, sin meter la cuchara en las
    estrategias de la política económica”. (p.369-370)
    Rossana Rossanda (La muchacha del siglo pasado, 2007)
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 21
    “El proceso de la producción social es una adaptación de la sociedad humana a la
    naturaleza exterior” ... “Ningún sistema, incluido el de la sociedad humana puede
    existir en un espacio vacío; está rodeado de un ‘medio ambiente’ del que en
    última instancia dependen todas sus condiciones. Si la sociedad humana no se
    adapta a su medio ambiente, no está destinada a este mundo”. (p. 364)
    Nicholai Bujarin, 1888-1938 (citat a J. Bellamy Foster, La ecología de Marx,
    2004)
    Antecedents
    El model productiu és el complex tecnològic (sistema de producció industrial
    basat l’extracció massiva de combustibles fòssils), institucional i social (relacions
    de producció capitalistes) que regula les decisions sobre quines són les
    necessitats i com es satisfan aquestes, així com la distribució de la renda entre
    els grups socials. Aquest model, tant des de la perspectiva ambiental com des de
    la perspectiva social, en els darrers 25 anys, ha provocat greus problemes
    ambientals (contaminació, canvi climàtic, reducció biodiversitat, infermetats
    relacionades amb el medi, desplaçaments massius de les poblacions dels països
    afectats, etc.) i també una creixent desigualtat en la distribució de la renda i la
    riquesa, tant a escala estatal com a la mundial (regressivitat sistemes fiscals,
    deteriorament dels serveis públics, migracions). Endemés, en aquest període, la
    producció d’aliments, l’agricultura, s’ha convertit en un dels focus de tensió
    econòmica: el creixement demogràfic, l’especulació dels fons de capital sobre les
    collites futures i la producció per fabricar biocombustibles han creat tensions
    polítiques i fam a moltes zones del tercer món. Aquesta situació, contrasta,
    paradoxalment amb l’ abandonament progressiu i massiu de les terres de cultiu
    als països industrialitzats, on aquests processos tenen un altre tipus de
    conseqüències socials (població rural envellida, falta de relleu generacional, baixa
    valoració de les professions associades al sector agrari, etc), ambientals
    (potenciació d’una agricultura industrial agressiva i contaminant, pèrdua de
    biodiversitat, contaminació d’aigües, erosió del sòl, incendis forestals, etc) i
    sanitàries (alteracions en la dieta, incertesa sobre els efectes futurs de
    determinades aplicacions químiques o alteracions genètiques).
    2008: Situacions problemàtiques / situacions positives
    En aquests darrers anys els efectes perversos del creixement econòmic s’han
    traduït en una acceleració del canvi climàtic, que provoca greus problemes
    ambientals (major intensitat i irregularitat dels períodes humits i secs; pèrdua de
    sòls fèrtils, contaminació de l’aigua, etc) i econòmics (augment de la pobresa
    relativa i absoluta, migracions, desigualtat, etc.); però també una major
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 22
    intensitat en les crisis econòmiques, especialment de caràcter financer, que
    afecten als preus de les matèries primeres (minerals, combustibles, etc.) i a les
    necessitats bàsiques de la població (aliments, habitatge, aigua, etc.). La reducció
    dels controls públics sobre les institucions econòmiques, i molt especialment
    sobre els moviments del capital, generen una creixent volatilitat en la renda de la
    població, poden afectar el finançament de les polítiques de benestar i, augmentar
    les tensions socials (crisis i avalots per les subsistències) i els conflictes
    ambientals (lluita pels controls de les reserves de combustibles fòssils, aigua,
    etc). En alguns casos les propostes legislatives del parlament espanyol i català
    (lleis AAE, dependència, llei d’habitatge, etc.), així com algunes accions
    polítiques (Programa AGUA, política habitatge, etc.) poden obrir el camí a un
    escenari de major justícia social en determinats àmbits, però si aquestes
    polítiques no es recolzen en polítiques fiscals progressistes i un augment de la
    despesa pública, el seu fracàs pot agreujar els problemes socials i augmentar la
    desconfiança de la població envers les institucions representatives.
    Perspectives
    Com a conseqüència en els propers anys podem assistir a uns processos
    d’encongiment de la democràcia i el benestar (aparició de propostes autoritàries,
    respostes polítiques a problemes socials, desplaçament de les decisions claus
    sobre l’economia i el benestar fora dels marcs institucionals ‘democràtics’, etc.),
    una ampliació de la desigualtat i del deteriorament ecològic. .). Tot i que hi ha
    una major informació i consciència social sobre aquests problemes, les debilitats
    organitzatives (associacions de consumidors, veïnals, ecologistes, etc.) i culturals
    de la majoria de la població, la descomposició del moviment obrer tradicional
    (sindicats i partits) i la creixent influència dels grups de pressió dels poderosos
    sobre les institucions de poder polític, no albiren a curt termini unes perspectives
    optimistes per a la salut de planeta i el benestar de la ciutadania. En el món
    rural, són necessàries accions decidides per a fixar famílies pageses
    independents en les zones rurals i fomentar el desenvolupament de pràctiques
    agroecològiques; per tal d’evitar la definitiva transformació de l’agricultura en
    una peça més de la producció industrialista, provocant així la pràctica desaparició
    de la cultura agrària (tecnologies, coneixements, experiències, etc.), una
    creixent dependència econòmica i tecnològica de les grans companyies
    transnacionals, i posant en greu perill, així, la nostra sobirania alimentària.
    Línies de treball i propostes
    1. La crisi en que ens estem immergint no es pot trivialitzar, per primer
    cop en molt temps la crisi té un caràcter sistèmic i global, perquè
    afecta tant a les bases sobre les que s’ha assentat el creixement
    (energia barata i consum massiu), al model tecnològic productivistaVI
    Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 23
    industrialista, a la distribució de la renda a escala no només nacional,
    sinó també mundial (emigracions sud-nord, moviments de capital
    especulatiu al nord, caresties d’aliments al sud), i finalment als
    sistemes naturals que sostenen la vida del gènere humà (canvi
    climàtic, contaminació, etc.). En aquest context no és suficient el
    paquet de mesures socialkeynesianes tradicional dels partits socialliberals
    dels estats capitalistes industrials del nord. Cal anar més
    enllà, proposar alternatives ecosocialistes i democràtiques a les
    polítiques públiques, als problemes ambientals i socials, però també
    als sistemes productius i a les empreses, al consum i als modes de
    vida. Cal pensar en una vertadera transició a un món on el creixement
    estacionari global es combini amb una redistribució de la renda i dels
    recursos entre els estats del nord i el sud. Per això, proposem:
    2. Aprofundir en les polítiques socials per evitar que la crisi econòmica i
    social es faci sobre els nivells de vida i els sistemes de benestar social
    conquerits pels treballadors i ciutadans del país
    2.1. Lluitar contra la precarietat laboral, sobretot en els sectors de la
    indústria i la construcció.
    2.2. Defensar l’educació pública i gratuïta a tots els nivells, tant als
    àmbits de l’educació reglada (primari, secundari i universitari), i elaborar
    programes nacionals sòlids per l’alfabetització i l’educació d’adults, així

    com programes de professional per facilitar la inserció laboral dels
    treballadors.
    2.3. Redactar i aprovar una llei sobre el treball sexual i la prostitució
    que permeti perseguir amb més fermesa el proxenetisme i l'explotació
    sexual de les dones.
    2.4. Polítiques per dignificar la vida de la gent gran, evitant els
    processos de precarització econòmica, marginació i aïllament social.
    Desenvolupar un sistema d’ajuts socials i econòmics (pensions dignes) en
    el marc d’ una nova política i estratègia d’atenció integral a la gent gran.
    2.5. Polítiques d’habitatge social difoses en tots els barris de les
    ciutats per evitar la guetització i la discriminació urbana dels nous
    ciutadans per raons culturals o de renda. Desvincular el dret a l’habitatge
    del dret a propietat.
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 24
    2.6. Reforçament de les oficines del Servei d’Ocupació de Catalunya
    (SOC), i desenvolupament de polítiques d’ocupació més eficients (establir
    anàlisi d’eficiència al SOC en funció de col·locacions) i dinàmiques (ajustar
    polítiques en funció dels resultats).
    2.7. Millorar l’observatori del mercat de treball i els mecanismes de
    previsió i d’anticipació a les previsibles evolucions del mercat d’ocupació.
    2.8. Reducció del temps de treball a les 35 hores.
    3. Polítiques fiscals socialment justes, sustentables ecològicament i
    democràtiques:
    3.1. L’escassa regulació i control sobre els moviments del capital, als
    escenaris internacional, europeu i espanyol, permet moviments
    especulatius que estan causant pobresa i fam, injustícies socials i
    econòmiques, i deteriorament ambiental a tot el planeta,, per això les
    institucions polítiques han de controlar el capital.
    3.1.1. Introduir una fiscalitat sobre els moviments internacionals
    del capital, una taxa Tobin de caràcter social i ambiental.
    3.1.2. Fer més progressiu el sistema fiscal, incorporant més trams i
    amb un tipus màxim més alt(45%). Aquests trams haurien de serveir
    també com a referència per a la fixació de les multes i penalitzacions,
    de tal manera que es democratitzi i es faci més efectiva la seva funció
    dissuasòria.
    3.1.3. Invertir la tendència actual de la política fiscal que augmenta
    els impostos indirectes i redueix els directes. La fiscalitat sobre la
    renda ha de ser el factor de distribució de la riquesa i no els impostos
    sobre els béns de consum de primera necessitat. Baixar els IVAS
    aplicats a productes de primera necessitat (bolquers, tampons,
    cremes solars...). Però, si que hem d’ augmentar la fiscalitat indirecta
    sobre els béns de luxe i malbaratadors de recursos ambientals o
    energètics (combustible dels avions, cotxes de luxe, etc.)
    3.1.4. Per a una reforma fiscal verda i socialment justa. Per, avançar
    en un model d’economia ecològica que incentivi comportaments
    respectuosos amb el medi ambient i que obligui a internalitzar els
    costos ambientals de l’activitat econòmica, cal modificar la fiscalitat
    sobre els béns i serveis de primera necessitat (aigua, gas,
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 25
    electricitat.) per tal de fer-la més progressiva. Els paràmetres a
    considerar serien garantir el servei mínim universal a preu públic, i
    augmentar els preus o els impostos a partir d’aquest llindar. Aquesta
    política fiscal i de preus hauria de garantir l’accés als drets bàsics i
    contribuir a l’estalvi d’aquests recursos. Aquests ingressos s’haurien
    de destinar a la millora en l’eficiència en els sistemes de generació i
    distribució de l’energia i l’aigua.
    4. Avançar cap un nou model de productiu i energètic: el nou paper de
    les administracions públiques en la construcció d’un nou model social
    i productiu: normatives, inversions, polítiques,...
    4.1. Adreçar els recursos en I+D al paquet de tecnologies que
    apunten cap a una alternativa al model energètic i productiu
    actual. Aprofitar l’oportunitat que ofereix una plataforma científica
    important com és la UdG i el futur Parc Tecnològic, i d’un teixit de escoles
    professionals i d’equips privats i públics de recerca que poden ser la millor
    inversió econòmica i tecnològica per crear un nou teixit industrial.
    4.2. Canviar els objectius de la política econòmica actuals. Passar de
    propostes passives on les institucions públiques romanen al marge de les
    decisions empresarials estratègiques, i avançar cap a un política
    econòmica activa:
    4.2.1. Assenyalar els objectius estratègics i prioritaris per un
    desenvolupament social i ambiental justos
    4.2.2. posar els mitjans per transformar les empreses en institucions
    democràtiques, i això suposo un major control dels treballadors sobre
    les polítiques socials i productives de les empreses
    4.2.3. Polítiques actives per enfortir les modalitats socials de producció
    com les cooperatives i altres organitzacions participatives de la
    producció i distribució de béns i serveis.
    4.3. Les administracions públiques han de jugar un paper
    determinant en la creació d’una demanda efectiva directa
    (instal·lacions en els edificis públics i municipals d’energies i materials
    alternatius) i indirecta a través de normatives municipals que indueixin als
    productors a la reorientació de la seva oferta de materials, inputs i
    instal·lacions energètiques.
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 26
    4.3.1. Llei d’estalvi i eficiència energètica amb l’objectiu de reduir el
    consum d’energia primària un 20% l’any 2020 respecte el nivell del
    2000, i un 50% pel 2050.
    4.3.2. Creació de l’Agència d’Estalvi i Energies Renovables.
    4.3.3. Llei d’energies renovables; per potenciar les energies
    renovables, amb l’objectiu d’assolir a partir d’energies renovables un
    30% de l’energia primària l’any 2020, i un 80% l’any 2050.
    4.3.4. Tancament gradual de les centrals nuclears, mitjançant un Pla
    Pont que assegurarà al mateix temps el subministrament energètic a
    partir de fonts netes.
    4.4. Promoure una mobilitat sostenible:
    4.4.1. Llei de mobilitat sostenible. Per la gestió sostenible i segura de la
    mobilitat de persones i mercaderies, amb el mínim impacte ambiental.
    4.4.2. Aplicar la directiva Eurovinyeta, que preveu un gravamen als
    vehicles pesants de transport de mercaderies.
    4.4.3. Pla Ferroviari 2014. Invertir, en el període 2008-2013, 7.000 M€
    en la modernització i ampliació de la xarxa de rodalies i regionals.
    Amb l’objectiu de que el 94% dels catalans puguin comunicar-se amb
    ferrocarril.
    4.5. Desenvolupar un nou model agrari sostenible i lliure de
    transgènics a partir del sistema d’espais naturals protegits.
    4.5.1. Promoure des dels PEIN veritable agricultura pagesa en
    harmonia amb l'entorn. S'hauria d'apostar des de l'administració per
    polítiques d'ajuda (suport tècnic i econòmic) als pagesos que treballen
    encara dins d'aquests espais per ajudar-los a una veritable
    reconversió agroecològica i allunyar-los del model productivista.
    4.5.2. A les comarques de Girona, el Parc dels Aiguamolls de
    l'Empordà, el Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa, les
    Alberes i altres futurs parcs on encara hi ha activitat agrària,
    haurien de ser fars agroecològics on la resta de pagesos del
    territori puguin trobar un model a seguir.
    * * *
    VI Assemblea ICV – 28 de juny de 2008 - 27
    Iniciativa per Catalunya Verds

    Girona VI Assemblea EUiA-ICV | 25-06-2008 - 12:30:35 GMT 1 #

14. Del 5 al 19 de juny de 2008
    Acció de Govern 4
    Editorial............................................................................................................... 3
    Departament d’Interior i Relacions Institucionals i Participació.................... 5
    Interior............................................................................................................... 5
    El Departament d'Interior i Unescocat treballaran conjuntament en la gestió de la
    diversitat i la promoció dels drets humans en l'àmbit policial.....................................5
    La Generalitat arriba a un acord amb els transportistes en vaga ..............................5
    Participació ....................................................................................................... 6
    La Direcció General de Participació Ciutadana rep el Premi al Servei Públic de
    l'ONU ...........................................................................................................................6
    La Generalitat convoca experts suïssos perquè presentin el seu model de
    democràcia directa a Catalunya..................................................................................6
    Memòria democràtica ....................................................................................... 7
    Finalitzen els treballs d'exhumació de la fossa comuna de la Guerra Civil de Gurb .7
    Departament de Medi Ambient i Habitatge....................................................... 8
    Aigua ................................................................................................................ 8
    L’Agència Catalana de l’Aigua fa pública la convocatòria de subvencions per la
    gestió, conservació i recuperació d’espais fluvials .....................................................8
    Habitatge .......................................................................................................... 8
    Medi Ambient i Habitatge es reuneix amb totes les entitats signants del Pacte
    nacional per a l'habitatge per valorar la situació del sector........................................8
    El Govern destinarà pisos intestats a la integració de persones amb especials
    necessitats econòmiques i socials ..............................................................................9
    Canvi climàtic.................................................................................................. 10
    El procés participatiu del Pla català de mitigació del canvi climàtic es presenta al
    Parlament Europeu....................................................................................................10
    La Generalitat i la Diputació de Barcelona signen un protocol de cooperació per
    realitzar actuacions de mitigació del canvi climàtic ..................................................10
    El Pla de millora de la qualitat de l’aire de l’àrea metropolitana de Barcelona rep
    una menció del Ministeri de Sanitat i Consum..........................................................11
    Departament de Salut ...................................................................................... 12
    El Govern aprova el Projecte de llei de salut pública de Catalunya.........................12
    Conveni amb l’Obra Social “La Caixa” per enfortir la xarxa de mediadors
    interculturals en l’àmbit sanitari català......................................................................13
    Balanç del Programa salut i escola...........................................................................13
    Departament d’Innovació, Universitats i Empresa ........................................ 14
    Informe sobre R+D i la innovació..............................................................................14
    Departament de Justícia.................................................................................. 15
    El Parlament aprova el Llibre IV del Codi Civil de Catalunya relatiu a les
    successions ...............................................................................................................15
    Departament de Política Territorial i Obres Públiques ................................. 16
    Quatre ciutats catalanes rebran 30 milions d’euros de la UE per a projectes de
    regeneració urbana ...................................................................................................16
    Del 5 al 19 de juny de 2008
    2
    Podeu trobar més informació d’interès a:
    Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació:
    http://www.gencat.cat/temes/cat/direp.htm

    Departament de Medi Ambient i Habitatge:
    http://mediambient.gencat.net/cat/inici.jsp
    Del 5 al 19 de juny de 2008
    3
    Editorial
    En aquest quart butlletí d’acció de govern volem dedicar l’editorial a un tema
    fonamental com és la participació ciutadana.
    La participació, no sols és un tret d'identitat d'ICV sinó que, també és un dels
    objectius del Govern. Des del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i
    Participació (DIREP), tenim la convicció que cal millorar els mecanismes de
    participació ciutadana existents i crear-ne de nous, amb la intenció d’impulsar el
    que anomenem “la radicalitat democràtica”.
    Tenim clar que la participació millora les decisions del govern i contribueix a que
    la política i les institucions recuperin un cert prestigi. Per això, volem que les
    lleis que el govern aprova i presenta siguin resultat de processos participatius
    en els que la ciutadania tingui capacitat real d’incidir en les decisions. La
    participació no pot ser una formalitat ni un tràmit, ha de ser un procés col·lectiu
    de decisió.
    La Direcció General de Participació Ciutadana del DIREP treballa per promoure
    una participació més directa i més continuada de la ciutadania. Per això, actua
    de forma transversal amb la resta de departaments de la Generalitat i amb
    ajuntaments de tot Catalunya per incorporar processos de participació
    ciutadana en l’elaboració de lleis, la preparació de plans urbanístics, el disseny
    de les polítiques ambientals, etc.
    Els darrers quatre anys s’han tirat endavant 500 projectes de participació amb
    els ajuntaments i s’ha modificat la llei d’Iniciativa Legislativa Popular perquè
    amb moltes menys signatures la ciutadania pugui fer arribar propostes al
    Parlament.
    És molt important incorporar, de forma normalitzada, la participació en els
    processos de presa de decisions de les administracions. A la Generalitat, la
    Comissió Interdepartamental de Participació Ciutadana, amb la presència
    de tots els departaments, ha de ser una eina útil per avançar progressivament
    en aquest sentit.
    Cal però, continuar cercant noves formules de participació, formules que en
    bona mesura passen per introduir elements de democràcia directa. Per això
    des del departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació s’han
    organitzat les I Jornades d’Innovació Democràtica, centrades en el model
    suís de democràcia directa. Una trobada per a la reflexió sobre la participació i
    la democràcia directa, i sobre les possibilitats d’introduir elements del model
    suís per millorar el nostre sistema democràtic.
    Del 5 al 19 de juny de 2008
    4
    L’esforç del departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, per
    fomentar la participació ciutadana ha rebut el reconeixement de les Nacions
    Unides, amb l’atorgament d’un guardó pel foment de la participació en la presa
    de decisions polítiques.
    Aquest guardó, que atorga la Divisió d'Administració Pública i Gestió del
    Desenvolupament del Departament d'Assumptes Econòmics i Socials de les
    Nacions Unides, és el reconeixement d'excel·lència en el servei públic més
    prestigiós en el panorama internacional.
    I atenent al reconeixement de bones pràctiques en l’àmbit internacional, val a dir
    que la Comissió Temporal sobre el Canvi Climàtic del Parlament Europeu ha
    convidat la Generalitat a exposar a Brussel·les els resultats de la Convenció
    Catalana del Canvi Climàtic.
    El Departament de Medi Ambient i Habitatge ha presentat el procés participatiu
    del Pla català de mitigació del canvi climàtic en una sessió temàtica de recull
    experiències concretes de lluita per reduir les emissions de gasos amb efecte
    d’hivernacle dins de la Unió Europea.
    Aquest Pla ha seguit un procés participatiu, telemàtic i presencial, en el marc de
    la Convenció Catalana del Canvi Climàtic, que ha inclòs sessions de treball i
    jornades de reflexió i debat. S’ha adreçat a representants dels agents socials i
    econòmics i dels ens locals, representants empresarials, de col·legis
    professionals i universitats, i també a la ciutadania. Una bona mostra de
    participació ciutadana en la presa de decisions sobre el canvi climàtic.
    Del 5 al 19 de juny de 2008
    5
    Departament d’Interior i Relacions Institucionals i Participació
    Interior
    El Departament d'Interior i Unescocat treballaran conjuntament en la
    gestió de la diversitat i la promoció dels drets humans en l'àmbit policial
    El conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, i el director
    d’Unescocat – Centre UNESCO de Catalunya, Miquel Àngel Essomba han signat un
    conveni de col·laboració per treballar conjuntament en la gestió de la diversitat i la
    promoció dels drets humans en l’àmbit policial.
    El conveni preveu el desenvolupament de programes i recerques sobre els drets
    humans que incideixin en la formació policial dels cossos de seguretat que conformen
    la Policia de Catalunya. En aquest sentit, es promouran projectes educatius concrets,
    de sensibilització i recerca en relació als drets humans i la policia.
    La voluntat del departament és que la formació policial tingui com a eix central el
    respecte dels drets i les llibertats.
    El Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació i Unescocat ja han
    treballat conjuntament durant un llarg període de temps promovent projectes interns i
    internacionals de formació dels serveis de policia en l’àmbit de la lluita contra la
    discriminació i la promoció dels drets humans (projectes NAPAP, PAVEMENT,
    TRANSFER, COMPASS, i STEPSS entre altres), així com d’intercanvi de bones
    pràctiques amb serveis de policia d’altres països i altres organitzacions que treballen
    en aquest camp. Conjuntament han elaborat materials per a la formació de la policia i
    organitzat activitats formatives en el si dels serveis policials.
    També han publicat documents de referència per als serveis de policies com la
    publicació en llengua catalana de la Carta de Rotterdam (principis per a la policia d’una
    societat multiètnica) i la Guia per al coneixement de la diversitat religiosa adreçada als
    serveis policials de Catalunya, reeditada gràcies a la demanda que va tenir.
    La Generalitat arriba a un acord amb els transportistes en vaga
    La comissió interdepartamental creada pel Govern per fer un seguiment de la vaga de
    transportistes i adoptar mesures per pal·liar els seus efectes, coordinada pel
    Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, ha comprovat la
    progressiva normalització de la circulació de camions i el transport de mercaderies a
    tot Catalunya.
    Paral·lelament, s’ha arribat a un acord amb representants de federacions de
    transportistes per adoptar mesures d’ajut complementàries en l’àmbit de les
    competències de la Generalitat per pal·liar els efectes de l’encariment del gasoil.
    • Que en els serveis de transport es repercuteixin correctament els increments dels
    costos derivats de l’evolució del preu del combustible.
    • La redacció d’un Codi de Bones pràctiques empresarials per lluitar contra la
    competència deslleial en els serveis de transport, amb l’objectiu de vetllar per una
    adequada correlació entre els costos efectius dels serveis i el preu abonat a les
    empreses transportistes.
    Del 5 al 19 de juny de 2008
    6
    • Compensacions per minimitzar l’impacte del recàrrec de l’impost sobre la venda
    minorista d’hidrocarburs.
    • Creació d’una línia d’ajuts a l’abandonament de l’activitat per part dels
    professionals del sector del transport, complementària a la del Ministeri de Foment.
    • Impuls del Pla d’actuació del transport de mercaderies per carretera a Catalunya.
    • Constitució d’un grup de treball entre la Generalitat, les empreses transportistes i
    les empreses carregadores, amb la finalitat de fer seguiment d’aquestes mesures i
    vetllar pel compliment de les seves previsions.
    Tot i això, es mantindrà la vigilància de totes les carreteres de Catalunya per garantir la
    lliure circulació de mercaderies i impedir possibles incidents.
    Participació
    La Direcció General de Participació Ciutadana rep el Premi al Servei
    Públic de l'ONU

    El programa de premis al servei públic de les Nacions Unides és el reconeixement
    d'excel·lència al servei públic més prestigiós en el panorama internacional. Mitjançant
    una competició anual, reconeix els esforços institucionals per dissenyar, proporcionar i
    expandir els serveis prestats a la ciutadania d'una manera eficaç, al mateix temps que
    es promou que participi en la gestió, la provisió dels serveis i la definició de
    necessitats.
    Els premis tenen com a propòsit descobrir innovacions en el govern, premiar
    l'excel·lència en el sector públic, motivar els gestors públics per afavorir la innovació,
    incrementar la professionalitat en el servei públic, millorar la imatge del servei públic i
    afavorir la confiança en el govern.
    El 2008, els premis al servei públic de les Nacions Unides es concedeixen en les tres
    categories següents:
    1. Millora de la transparència, la rendició de comptes i la responsabilitat en el servei
    públic.
    2. Millora de la provisió de serveis.
    3. Impuls de la participació en el procés d'elaboració de decisions polítiques mitjançant
    mecanismes innovadors.
    La Direcció General de Participació Ciutadana ha rebut el Premi en aquesta tercera
    categoria per la seva tasca de promoció de la participació i de la innovació en el
    disseny i l'elaboració de polítiques públiques de la Generalitat, tasca desenvolupada
    des del moment de la seva creació el 2004.
    La Generalitat convoca experts suïssos perquè presentin el seu model de
    democràcia directa a Catalunya
    El departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat
    celebra les I Jornades d’Innovació Democràtica, centrades en el model suís de
    democràcia directa. Es tracta d’una trobada en la qual experts suïssos, exposaran
    l’experiència suïssa en l’àmbit de la participació i la democràcia directa.
    Les I Jornades d’Innovació Democràtica també compten amb l’assistència d’un grup
    de tècnics de participació d’administracions locals de Catalunya, d’alguns ajuntaments
    Del 5 al 19 de juny de 2008
    7
    espanyols i d’Andorra, així com els directors generals de participació dels governs de
    València, Balears, Aragó i Canàries.
    En la trobada s’ha analitzat el funcionament del sistema institucional suís, basat en la
    democràcia directa. L’objectiu és estudiar la relació d’aquest model europeu amb els
    instruments de promoció de la participació ciutadana desenvolupats pels poders
    públics catalans i espanyols. També es debatran els mecanismes de consulta
    popular dins l’acció de govern, s’analitzarà la iniciativa ciutadana i la consulta popular
    des del nostre sistema institucional i es posaran en comú experiències de participació
    ciutadana en l’àmbit municipal.
    Amb aquestes jornades, el Govern vol fomentar el debat de les polítiques públiques
    entre la ciutadania per millorar l’actuació dels poders públics i la qualitat del sistema
    democràtic.
    La Direcció General de Participació Ciutadana de la Generalitat treballa per promoure
    una participació més directa i més continuada de la ciutadania en els assumptes
    públics. Per això, actua de forma transversal amb la resta de Departaments de la
    Generalitat i amb ajuntaments de tot Catalunya per incorporar processos de
    participació ciutadana en l’elaboració de lleis, la preparació de plans urbanístics, el
    disseny de les polítiques ambientals, etc. El seu objectiu també és difondre la cultura
    de la participació i vetllar per la qualitat dels espais i els processos participatius.
    Memòria democràtica
    Finalitzen els treballs d'exhumació de la fossa comuna de la Guerra Civil
    de Gurb
    El Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, a través d’un equip
    d’investigadors coordinats per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha finalitzat els
    treballs d'exhumació de la fossa comuna de Gurb (Osona). L'equip d'antropòlegs,
    arqueòlegs i metges forenses que s'ha encarregat dels treballs ha localitzat les restes
    de 13 persones i diversos objectes que ara s’estan analitzant.
    Les restes s’han traslladat als laboratoris de la UAB per a les tasques d’identificació,
    que acabaran a finals d’any. Sembla que les primeres anàlisis confirmen que totes les
    restes pertanyen a homes i que, entre ells, hi ha almenys dos joves.
    La fossa de Gurb data de gener de 1939, quan nombrosos soldats van morir en els
    combats a la línia defensiva que les tropes republicanes havien muntat al voltant de
    Gurb (Osona). Les fonts orals i historiogràfiques indiquen que a la fossa hi hauria
    enterrades una vintena de víctimes de la Guerra Civil, de les quals només es coneix la
    identitat de quatre soldats de Gavà.
    La recuperació i identificació de les restes de la fossa de Gurb és una prova pilot que
    ha de servir per establir un protocol per a futures exhumacions en aplicació de la Llei
    de Fosses, ara en tràmit parlamentari.
    El Parlament ha donat llum verda a la tramitació de la Llei de Fosses després que el
    projecte de Llei hagi superat el tràmit del debat a la totalitat i que la cambra hagi
    rebutjat l’esmena a la totalitat del PP. Ara, el projecte resta a l’espera que s’obri el
    termini de compareixences de les organitzacions i grups socials i després es
    negociaran les esmenes parcials. Es preveu que la llei sigui aprovada a la tardor.
    Del 5 al 19 de juny de 2008
    8
    Departament de Medi Ambient i Habitatge
    Aigua
    L’Agència Catalana de l’Aigua fa pública la convocatòria de subvencions
    per la gestió, conservació i recuperació d’espais fluvials
    Se’n poden beneficiar els ens locals, les corporacions públiques sectorials de base
    privada i les entitats privades amb personalitat jurídica pròpia, sense ànim de lucre.
    L’import màxim a subvencionar es correspondrà amb el 70% del pressupost de
    l’actuació, amb un límit màxim de 150.000 euros per actuació, que s’augmenta fins a
    200.000 euros en el cas de retirada o demolició d’estructures que dificultin la normal
    funcionalitat ambiental i la connectivitat de la fauna fluvial.
    Les entitats sol·licitants poden presentar la sol·licitud i la documentació requerida fins
    l'1 d'octubre de 2008.
    Habitatge
    Medi Ambient i Habitatge es reuneix amb totes les entitats signants del
    Pacte nacional per a l'habitatge per valorar la situació del sector
    El conseller Francesc Baltasar ha presidit la reunió extraordinària de la Comissió de
    Seguiment del Pacte nacional per a l’habitatge, convocada per analitzar l’evolució de
    les propostes del Pacte arran de l’actual context econòmic.
    El sector immobiliari es troba en una situació fràgil: les transaccions d’habitatges, tant
    d’obra nova com de segona mà, s’han reduït de manera substancial des de mitjan
    2006; el termini mitjà de venda d’una promoció és de 32 mesos, l’any 2005 era de 15; i
    els preus dels habitatges han enregistrat una frenada pràcticament total i el sector de
    la construcció es troba en un procés de desacceleració.
    En aquest context, el Pacte nacional per a l’habitatge permet afrontar l’actual situació
    amb millors garanties. El Pacte ofereix un conjunt d’iniciatives per incentivar tant
    l’oferta com la demanda d’un sector que té en la rehabilitació i la construcció
    d’habitatge protegit una alternativa viable per assegurar les taxes d’activitat i
    l’ocupació.
    Aquest any, es preveu que la xifra de beneficiaris del Pla per al dret a l’habitatge
    incrementi un 96%, passant dels 56.000 del 2007 als 110.000 el 2008.
    • La rehabilitació d’habitatges superarà els 40.000.
    • La construcció d’habitatges amb protecció oficial incrementarà un 33% fins a
    12.000 habitatges.
    • Els habitatges desocupats que es mobilitzaran per posar-los en lloguer mitjançant
    l’acció de les borses de mediació arribaran als 5.000.
    • Els ajuts al pagament del lloguer s’incrementaran fins a 30.000 llars beneficiàries.
    Els imports destinats als diversos programes, per part de la Secretaria d’Habitatge,
    passaran de 130 milions d’euros a més de 200, amb un increment no inferior al 60%.
    Del 5 al 19 de juny de 2008
    9

    El Govern destinarà pisos intestats a la integració de persones amb
    especials necessitats econòmiques i socials
    La Generalitat cedirà una part dels pisos que rep procedents d’herències intestades a
    la Xarxa d’Habitatges d’Inclusió, que coordina la Fundació Un Sol Món de l’Obra Social
    de Caixa Catalunya, perquè els destini a incrementar la seva oferta d’habitatges
    tutelats.
    Fins ara, la Direcció General del Patrimoni subhastava tots els béns dels quals la
    Generalitat era declarada hereva, amb la finalitat de convertir-los en diner líquid i
    poder-lo distribuir amb més facilitat i de forma més equitativa entre entitats de caràcter
    assistencial o cultural sense ànim de lucre. A partir de la signatura d’aquest conveni,
    una part dels pisos que rep en herència els destinarà a la Xarxa d’Habitatges
    d’Inclusió, per tal que pugui incrementar la seva oferta d’habitatges tutelats.
    La Generalitat mantindrà la propietat dels pisos i en cedirà l’ús a les entitats de la
    Xarxa d’Habitatges d’Inclusió. La Xarxa aplega més de 100 entitats sense ànim de
    lucre que fan un treball de tutela de persones amb necessitats especials, allotjant-les
    en habitatges que són de la seva propietat o són cedits o llogats.
    La Fundació Un Sol Món i la Secretaria d’Habitatge, mitjançant ADIGSA, són les
    entitats coordinadores de la Xarxa d’Habitatges d’Inclusió que vetllen perquè els
    habitatges assignats puguin atendre els col·lectius en situació de risc greu d’exclusió
    que necessiten una tutela especial, i donen suport a les diverses entitats de la Xarxa
    amb unes aportacions econòmiques anuals per cada habitatge de 1.200 euros.
    Actualment, la xarxa disposa d’uns 500 habitatges.
    A més a més, la Fundació Un Sol Món, amb la col·laboració de la Secretaria
    d’Habitatge a través d’ADIGSA, posa a disposició de les entitats que ho requereixen
    una línia d’ajuts a la rehabilitació.
    Per tal d’assegurar el correcte compliment d’aquest conveni per part de les entitats que
    gestionaran els habitatges assignats, es constitueix una comissió de seguiment que es
    reunirà trimestralment per fer balanç i elaborar propostes de millora. La comissió
    estarà presidida per la Directora General del Patrimoni i comptarà amb un representant
    de cadascuna de les institucions implicades: la Junta Distribuïdora d’Herències, la
    Secretaria d’Habitatge - ADIGSA i la Fundació Un Sol Món de l’Obra Social de Caixa
    Catalunya.
    En una primera fase, la Generalitat posarà a disposició de la Fundació Un Sol Món
    cinc pisos i, d’aquí a final d’any, es preveu que se’n podran afegir fins a 10 més.
    Del 5 al 19 de juny de 2008
    10
    Canvi climàtic
    El procés participatiu del Pla català de mitigació del canvi climàtic es
    presenta al Parlament Europeu
    El Departament de Medi Ambient i Habitatge ha presentat aquesta experiència en una
    sessió temàtica de recull experiències concretes de lluita per reduir les emissions de
    gasos amb efecte d’hivernacle dins de la Unió Europea.
    El tema de la sessió serà “Assolir una reducció significativa de les emissions de CO2 a
    curt termini: aprendre de les millors pràctiques en matèria de polítiques i tecnologies
    reeixides”. La Comissió Temporal sobre el Canvi Climàtic ha seleccionat tres
    experiències europees per al compliment dels objectius de Kyoto i de la Unió Europea:
    Catalunya, la ciutat de Rotterdam (Holanda) i la ciutat de Linköping (Suècia).
    El Pla català de mitigació del canvi climàtic és una eina transversal que té com a
    objectiu la coordinació, el seguiment i l’impuls de polítiques, plans, actuacions i
    projectes sectorials que tinguin impacte directe i sinèrgic en la reducció d’emissions, a
    més de la coordinació i la concertació amb la societat civil i amb l’empresariat, per tal
    d’impulsar accions de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i
    acomplir el protocol de Kyoto.
    El Pla ha seguit un procés participatiu, telemàtic i presencial, en el marc de la
    Convenció Catalana del Canvi Climàtic, que ha inclòs sessions de treball i jornades
    de reflexió i debat. S’ha adreçat a representants dels agents socials i econòmics i dels
    ens locals, representants empresarials, de col·legis professionals i universitats, i també
    a la ciutadania. En definitiva, s’ha adreçat a tothom amb interès de col·laborar en el
    desenvolupament dels eixos que guiaran la política contra el canvi climàtic els propers
    anys. L’Oficina Catalana del Canvi Climàtic ha rebut quasi 1.000 propostes per a
    l’elaboració del Pla, que se centra en els sectors anomenats difusos, els que no estan
    inclosos en la Directiva de comerç d’emissions, que, en conjunt, hauran de reduir o
    evitar emetre emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en 5,33 Mt CO2 eq de
    mitjana anual durant el període de compliment del Protocol de Kyoto (2008-2012).
    La Generalitat i la Diputació de Barcelona signen un protocol de
    cooperació per realitzar actuacions de mitigació del canvi climàtic
    Les dues administracions es comprometen a intercanviar i posar en comú la informació
    disponible sobre els impactes del canvi climàtic, les eines i experiències
    desenvolupades sobre mesures de mitigació i adaptació al canvi climàtic, i els
    indicadors de sostenibilitat que han de permetre fer-ne una avaluació objectiva i
    responsable als ens locals catalans.
    El document signat preveu alhora la creació i organització conjunta d’un espai de
    debat específic a la Convenció Catalana del Canvi Climàtic sobre el món local, la
    participació conjunta en el seguiment del Pla d’acció per a la mitigació del canvi
    climàtic, i l’organització conjunta d’una jornada de treball sobre el canvi climàtic i el
    món local.
    El protocol tindrà una durada d’un any, prorrogable de manera automàtica fins a un
    màxim de tres.
    Del 5 al 19 de juny de 2008
    11
    La Generalitat i la Diputació treballen amb la voluntat de fomentar accions de mitigació
    des dels municipis. Una de les tasques de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic del
    Departament de Medi Ambient i Habitatge és promoure i facilitar les actuacions de
    l’Administració local, que té moltes de les competències en àmbits que permetran
    reduir emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en els anomenats sectors difusos,
    per complir el Protocol de Kyoto. Per la seva banda, la Diputació de Barcelona
    coordina la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, que té associades
    actualment més de 220 entitats locals, les quals representen el 78% de la població
    total de Catalunya.
    El DMAH té la voluntat d’ampliar la col·laboració amb el món local a través d’acords
    amb altres institucions i entitats municipals.
    El Pla de millora de la qualitat de l’aire de l’àrea metropolitana de
    Barcelona rep una menció del Ministeri de Sanitat i Consum
    El Pla d’actuació per a la millora de la qualitat de l’aire a 40 municipis de l’àrea
    metropolitana de Barcelona, decretat per la Generalitat, ha rebut una menció i un
    reconeixement explícit per l’impuls de la mesura de la limitació de la velocitat a les vies
    ràpides de l’entorn de Barcelona com a afavoridora de la salut dels ciutadans.
    La menció s’ha fet en el marc de les Jornades sobre Salut i Sostenibilitat, organitzades
    per la Xarxa Espanyola de Ciutats Saludables, de la Federació Espanyola de Municipis
    i Províncies, i el Ministeri de Sanitat i Consum, que s’han celebrat a Madrid.
    Del 5 al 19 de juny de 2008
    12
    Departament de Salut
    El Govern aprova el Projecte de llei de salut pública de Catalunya
    El Govern ha aprovat el Projecte de llei de salut pública de Catalunya, la primera
    normativa d’aquestes característiques que incorpora les principals tendències
    internacionals en la vigilància de la salut pública, la promoció de la salut individual i
    col·lectiva, la prevenció de la malaltia i la protecció de la salut.
    Amb aquesta llei, el Govern es compromet a fer de les accions i els serveis de salut
    pública, un dret dels ciutadans, alhora que situa la salut pública al capdavant de les
    prioritats de l’acció de govern, d’acord amb el Pla de Govern 2007-2010, per abordar
    la salut, no només des de l’atenció a la malaltia, sinó de manera integral incloent-hi la
    prevenció i la promoció de la salut.
    La nova norma reconeix les prestacions i els serveis que, en matèria de salut pública
    ha de prestar el sistema sanitari públic a Catalunya, i incorpora dins del seu catàleg les
    prestacions adreçades a les persones de forma individual (com el suport per deixar de
    fumar) i els serveis adreçats a les col·lectivitats (com els plans de promoció de
    l’exercici físic i de l’alimentació saludable) i als riscos ambientals (promoció d’entorns
    saludables).

    Al catàleg de prestacions també s’han inclòs les actuacions adreçades a prevenir i
    millorar la salut. Actuacions que, a més de revertir en una millora de la salut individual i
    col·lectiva de la població i de la qualitat de vida, també suposen un estalvi a llarg
    termini. Diversos estudis internacionals demostren que cada euro invertit en accions
    de salut pública és cinquanta vegades més productiu en termes de salut que
    l’assistència sanitària a la malaltia.
    Entre les novetats més destacades d’aquesta llei hi ha el fet de preveure la possibilitat
    que qualsevol administració de Catalunya, abans de dur a terme alguna actuació,
    tingui la possibilitat de demanar que s’elabori un informe d’avaluació dels riscos per
    a la salut.
    La Llei permetrà treballar de forma eficient contra les desigualtats que es produeixin en
    matèria de salut per raó de gènere, classe social o grup ètnic. També ha estat
    pensada per donar resposta als nous reptes de la globalització com el canvi climàtic o
    les diverses crisis de salut pública a nivell internacional que s’han produït els darrers
    anys (la malaltia de les vaques boges, el risc de pandèmia gripal, etc.). I en el seu
    àmbit d’actuació la Llei també inclou la salut laboral i la mediambiental.
    La llei preveu la creació de l’Agència Catalana de Salut Pública, que entrarà en
    funcionament al voltant de l’any 2010, i que integrarà dins del seu àmbit d’actuació les
    actuals agències de Protecció de la Salut i de Seguretat Alimentària. Això suposa una
    reforma integral de la salut pública, completant el conjunt de reformes del sistema de
    salut.
    A nivell territorial, l’Agència de Salut Pública de Catalunya es vincula, a través dels
    seus serveis regionals, als governs territorials de salut, contribuint a potenciar la
    cooperació amb els ens locals i supralocals.
    Es crea el Sistema d’Informació en Salut Pública, integrat en el Sistema
    d’Informació de Salut i, orientat a la vigilància i l’acció en salut pública.
    Del 5 al 19 de juny de 2008
    13
    Conveni amb l’Obra Social “La Caixa” per enfortir la xarxa de mediadors
    interculturals en l’àmbit sanitari català
    Aquest conveni s’emmarca en el Programa d’Immigració de l’entitat per afavorir la
    xarxa de mediadors interculturals que treballen als centres sanitaris de Catalunya i té
    com a objectiu la implantació, de manera sòlida, de la mediació intercultural en l’àmbit
    de la salut i millorar l’accessibilitat de la població immigrant als serveis de salut.
    Els tres eixos d’actuació són:
    • La formació de mediadors en l’àmbit sanitari: iniciar un programa de formació dels
    mediadors interculturals per als serveis de salut, per a garantir que tots els
    professionals tinguin una formació homogènia i de qualitat. La formació del
    col·lectiu de mediadors compta amb la certificació de l’Institut d’Estudis de la Salut.
    • L’adaptació dels recursos de mediació a les necessitats territorials: es preveu
    augmentar el nombre de professionals en 30 nous mediadors aquest any 2008 i 20
    més l’any 2009. A Catalunya actualment hi ha 50 mediadors interculturals
    comptabilitzant una dedicació horària completa i, caldria incorporar aquests 50
    mediadors més per donar cobertura a les necessitats que preveu el Pla director
    d’immigració.
    • La creació d’un centre coordinador que impulsi la identificació de les necessitats de
    mediadors interculturals que hi ha a l’àmbit sanitari català, i que coordini aquests
    recursos per donar una resposta adequada en cada cas. El Centre farà la seva
    tasca a través de les TAULES DE SALUT I IMMIGRACIÓ regionals i locals, amb
    un treball transversal i intersectorial al nivell de les regions sanitàries i els Governs
    territorials de Salut.
    Balanç del Programa salut i escola
    Aquest és el primer programa a l’Estat espanyol que articula sistemàticament la
    col·laboració entre el món educatiu i el sistema sanitari, per promoure les actuacions
    de prevenció i promoció de la Salut entre els estudiants de segon cicle d’ESO dels
    centres públics i concertats.
    El programa vol propiciar la prevenció i la promoció de la salut, l’accessibilitat i la
    detecció precoç de situacions de vulnerabilitat que, de no ser reconduïdes, podrien
    comportar problemes de salut seriosos (salut mental, addiccions, sexualitat,
    alimentació, etc.).
    En tres anys, el Programa ha implicat 11.000 alumnes, 855 centres d’ESO i tots els
    CAP (349). Ha permès la realització de més de 31.000 consultes anuals, implicant a
    prop del 21% de l’alumnat, especialment de 3r d’ESO (14-15 anys).
    Entre els educadors, quasi 3.300 ensenyants han rebut formació a través de 170
    cursos, especialment en l’àmbit de les drogues. La demanda de formació en temes de
    sexualitat, tabac i salut mental ha estat molt menor.
    S’han format 650 infermeres per atendre el programa, el que equival a una infermera
    per cada 208 alumnes de 3r i 4t d’ESO.
    Del 5 al 19 de juny de 2008
    14
    Departament d’Innovació, Universitats i Empresa
    Informe sobre R+D i la innovació
    El primer informe de l'R+D i la innovació a Catalunya presentat pel departament
    d’Innovació, Universitats i Empresa assenyala que Catalunya concentra el 22,52%
    d'empreses innovadores de l'Estat, amb un total de 11.129 empreses.
    L'estudi analitza per primera vegada l'estat i l'evolució històrica i comparada de l'R+D i
    la innovació a Catalunya en els darrers 10 anys. S’ocupa d’aspectes com la despesa
    en R+D, el personal que s'hi dedica, la innovació empresarial a Catalunya, el comerç
    exterior català de productes intensius en tecnologia i la posició tecnològica de
    Catalunya.
    Aquest informe es fa amb l'objectiu d'analitzar de manera periòdica la situació de l'R+D
    i la innovació al nostre país. Algunes conclusions i dades destacades d’aquest estudi
    són que:
    • Catalunya ha triplicat el volum d'inversió en R+D en els darrers 10 anys, s'ha
    passat de 814,7 milions d'euros al 1996 a 2.614,4 milions d'euros al 2006.
    • Pel que fa a la inversió en R+D empresarial en aquesta dècada, el sector
    empresarial ha aportat dues terceres parts de les despeses en R+D.
    • En termes absoluts, al 2006 Catalunya aglutina el 21,41% de la despesa en
    innovació empresarial de l'Estat.
    • Les 50 empreses més grans de Catalunya van ser responsables del 43% de la
    inversió en R+D realitzada a Catalunya al 2005. Per branques d'activitat, el sector
    que més recursos inverteix en R+D és el farmacèutic.
    • Entre 1996 i 2006, el personal dedicat a R+D a Catalunya s'ha duplicat, passant de
    18.395,7 persones a 40.867,3 persones a dedicació complerta.
    • Els productes exportats per Catalunya amb contingut tecnològic mitjà-alt van
    representar al 2006 el 50,18% del total d'exportacions.
    Del 5 al 19 de juny de 2008
    15
    Departament de Justícia
    El Parlament aprova el Llibre IV del Codi Civil de Catalunya relatiu a les
    successions
    El Llibre IV del Codi civil aporta una regulació nova en el dret de successions, tot i que
    manté els principis bàsics del dret català, com són la necessitat de la figura de l’hereu
    en el testament, la incompatibilitat en una mateixa herència entre la successió
    testamentària i la intestada, i la prevalença del títol voluntari, entre d’altres.
    El resultat final és una llei que incorpora elements com la indignitat per succeir la
    parella en casos de violència domèstica, invalidant com a hereu a la persona que ha
    estat condemnada per maltractament, i l’equiparació de les unions estables als
    matrimonis com a novetats més destacades.
    La Llei contempla també l’impagament de pensions al cònjuge o fills com a causa
    d’indignitat per a succeir la parella. Així, rep la condició “d’indigne” per heretar qui ha
    estat condemnat per haver comès delictes contra els drets i els deures familiars, si la
    víctima és el causant o una persona legalment representada pel causant.
    El Llibre IV revitalitza els pactes successoris regulant-los d’acord amb els criteris més
    actuals i de forma més oberta i flexible. Així, la nova regulació fa que no es limitin a
    persones unides per vincles familiars ni a un únic hereu; podran ser a favor d’un
    contractant o de terceres persones i, per tant, desvinculats del matrimoni.
    La Llei aprovada reforça la posició del cònjuge vidu i del membre sobrevivent d’una
    unió estable de parella. D’una banda, es reconeixen drets successoris al convivent en
    unió estable de parella en pla d’igualtat amb el cònjuge vidu, sempre que la
    convivència hagi perdurat fins el moment de la mort de l’altre membre de la parella i
    amb independència de que es tracti de parella heterosexual o homosexual.

    S’equipara el convivent en unió estable de parella al cònjuge vidu, amb els requisits
    que s’hagin formalitzat en escriptura pública, si tenen algun fill comú o si la convivència
    ha durat almenys quatre anys. I una altra de les novetats és que el text aprovat preveu
    la successió del fill encara no concebut en el moment de la defunció del causant.
    Per acabar, la llei inclou que els bens urbans d’aquella persona que mori sense hereus
    i sense haver fet testament s’hauran de destinar, per part de la Generalitat, a afavorir
    les polítiques d’habitatge social.
    Del 5 al 19 de juny de 2008
    16
    Departament de Política Territorial i Obres Públiques
    Quatre ciutats catalanes rebran 30 milions d’euros de la UE per a
    projectes de regeneració urbana
    L’import prové del fons FEDER (2007-2013) de la UE per a impulsar projectes de
    regeneració urbana. La inversió total en aquests projectes serà superior als 61 milions
    d’euros, dels quals 30 milions seran finançats per la UE. Els ajuts s’emmarquen en la
    iniciativa URBAN, que té com a objectiu impulsar la millora econòmica, ambiental i
    social de les zones desafavorides.
    Barcelona, Iniciativa Urbana 2007-2013 Trinitat Nova-Rm: El projecte presentat
    recull actuacions de millora en el barri de Trinitat Nova, caracteritzat per una orografia
    complicada, una escassetat de teixit comercial i empresarial i una baixa qualitat
    constructiva dels habitatges. Els fons FEDER serviran per a urbanitzar carrers i espais
    lliures entre blocs, per a dinamitzar el comerç del barri i equipar el nou espai de la
    Casa de l'Aigua.
    Cerdanyola del Vallès, millora integral dels barris del riu Sec: Les subvencions
    permetran impulsar la regeneració de les vores del riu, la descontaminació dels
    terrenys i les actuacions per minimitzar el risc de riuades, pel que fa a la vessant
    ambiental. Així mateix, el projecte permetrà millorar la mobilitat dels veïns construint
    una nova passera sobre el riu i un pas sota les vies del ferrocarril. Finalment, el
    projecte inclou el desenvolupament d'equipaments pel barri i l'impuls de projectes
    d'aprofitament d'aigües pluvials i cursos de formació per a gestors d'equipaments.
    L'Hospitalet de Llobregat, regeneració econòmica i social del Gornal: El projecte
    vol superar el tradicional aïllament físic del barri del Gornal de la resta de la ciutat, que
    es caracteritza també per una baixa oferta comercial i de serveis i una elevada taxa
    d'atur. El projecte preveu l'impuls de l'equipament Gornal Activa per a la dinamització
    laboral i comercial del barri, l'habilitació d'un centre de formació per a tècnics de
    l'esport, així com la construcció de dipòsits per a l'aprofitament de l'aigua de pluja i
    petites actuacions de millora urbana entre els blocs d'habitatges.
    Santa Coloma de Gramenet, intervenció integral a la Serra d'en Mena: El barri de
    la Serra d'en Mena de Santa Coloma de Gramenet presenta grans dificultats
    orogràfiques i un dèficit d'equipaments que s'afegeix a la degradació urbanística de
    l'entorn del mercat. Els fons FEDER permetran remodelar el mercat i el seu entorn i
    impulsar un pla d'integració dels comerciants i dels nouvinguts. Igualment, es
    construirà una biblioteca i una escola bressol i es milloraran els equipaments públics
    existents.

    EUiA-ICV: Acció de Govern Del 5 al 19 de juny de 2008 | 26-06-2008 - 04:57:56 GMT 1 #

15. Joan Boada ha estat reelegit per unanimitat president d'ICV a les comarques gironines en el transcurs de la sisena assemblea de l'organització, que es va celebrar ahir al matí Centre Cívic Ter de Girona. El resultat ha donat una àmplia majoria de vots favorables a la candidatura de Boada, cap en contra i quatre vots en blanc. També, la nova comissió permanent, formada per divuit persones, ha estat avalada per unanimitat pels assistents. Durant el discurs com a president reescollit, Boada va destacar que cal enfortir l'organització i fer-la molt més territorial i que tingui prou capacitat per influir quan calgui en les accions de govern. Joan Boada haurà de decidir pròximament la persona que substituirà el fins ara coordinador, Josep López, que ha assumit la secretaria general de la recenment creada delegació d'Interior i Relacions Institucionals a Girona, on gestionarà tres àmbits: memòria democràtica, participació ciutadana i promoció per la pau i drets humans. El canvi pot portar una modificació de la figura del coordinador.
    En el discurs, Joan Boada va instar cap a un canvi en el model productiu i va argumentar un apropament cap als sindicats. El president reescollit va remarcar que ICV ha de continuar liderant els moviments socials, encara que la formació deixi de pertànyer al govern autonòmic. Boada també va afirmar que la nova comissió permanent serà "molt bel·ligerant" amb les temàtiques que afectin el medi ambient i els models energètics. També va demanar continuar encapçalant les ?reivindicacions: "Des de fa molt de temps hem estat els primers a reivindicar el cabal del riu Ter" recordant que des de l'anterior Departament de Medi Ambient, amb Salvador Milà, ja es va reclamar el retorn". L'assemblea va posar a debat els tres eixos estratègics amb què treballa la formació -funcionament orgànic, comunicació imatge i compromisos ètics i principis- i els també tres eixos programàtics -immigració, medi ambient i territori i model productiu i polítiques socials-. En aquest sentit, l'assemblea va debatre que ICV s'ha de destingir, en l'espectre polític, per defensar les polítiques medioambientals. També que és necessari evitar les simples consignes i no anar a remolc de les temàtiques que són en l'opinió pública. A tall d'exemple, es preveu un debat "dur" a propòsit dels parcs eòlics. En polítiques socials, l'assemblea va explicitar que cal una major implicació amb el Pacte Nacional per la Immigració i apostar per l'educació de qualitat.

    Aportacions
    L'assemblea s'ha celebrat després del desenvolupament de jornades de debat a Vall-Llobrega, Figueres, Girona, Santa Coloma de Farners, Banyoles, Ripoll i Olot. Aquests debats territorials, que els assistents a l'assemblea van valorar positivament encara que hagin tingut una assistència desigual, va mostrar algunes de les propostes que es fan des del territori i han estat recollides en un document que serveix per redefinir els eixos de l'estratègia de la formació. La creació de la figura del portaveu, la reivindicació dels drets polítics, socials i econòmics per la immigració, l'encaix d'ICV en el govern de la Generalitat, i el fet nacional són algunes de les temàtiques.

    ICV a les comarques gironines | 29-06-2008 - 06:17:24 GMT 1 #

16. Joan Boada ha estat reelegit per unanimitat president d'ICV a les comarques gironines en el transcurs de la sisena assemblea de l'organització, que es va celebrar ahir al matí Centre Cívic Ter de Girona. El resultat ha donat una àmplia majoria de vots favorables a la candidatura de Boada, cap en contra i quatre vots en blanc. També, la nova comissió permanent, formada per divuit persones, ha estat avalada per unanimitat pels assistents. Durant el discurs com a president reescollit, Boada va destacar que cal enfortir l'organització i fer-la molt més territorial i que tingui prou capacitat per influir quan calgui en les accions de govern. Joan Boada haurà de decidir pròximament la persona que substituirà el fins ara coordinador, Josep López, que ha assumit la secretaria general de la recenment creada delegació d'Interior i Relacions Institucionals a Girona, on gestionarà tres àmbits: memòria democràtica, participació ciutadana i promoció per la pau i drets humans. El canvi pot portar una modificació de la figura del coordinador.
    En el discurs, Joan Boada va instar cap a un canvi en el model productiu i va argumentar un apropament cap als sindicats. El president reescollit va remarcar que ICV ha de continuar liderant els moviments socials, encara que la formació deixi de pertànyer al govern autonòmic. Boada també va afirmar que la nova comissió permanent serà "molt bel·ligerant" amb les temàtiques que afectin el medi ambient i els models energètics. També va demanar continuar encapçalant les ?reivindicacions: "Des de fa molt de temps hem estat els primers a reivindicar el cabal del riu Ter" recordant que des de l'anterior Departament de Medi Ambient, amb Salvador Milà, ja es va reclamar el retorn". L'assemblea va posar a debat els tres eixos estratègics amb què treballa la formació -funcionament orgànic, comunicació imatge i compromisos ètics i principis- i els també tres eixos programàtics -immigració, medi ambient i territori i model productiu i polítiques socials-. En aquest sentit, l'assemblea va debatre que ICV s'ha de destingir, en l'espectre polític, per defensar les polítiques medioambientals. També que és necessari evitar les simples consignes i no anar a remolc de les temàtiques que són en l'opinió pública. A tall d'exemple, es preveu un debat "dur" a propòsit dels parcs eòlics. En polítiques socials, l'assemblea va explicitar que cal una major implicació amb el Pacte Nacional per la Immigració i apostar per l'educació de qualitat.

    Aportacions
    L'assemblea s'ha celebrat després del desenvolupament de jornades de debat a Vall-Llobrega, Figueres, Girona, Santa Coloma de Farners, Banyoles, Ripoll i Olot. Aquests debats territorials, que els assistents a l'assemblea van valorar positivament encara que hagin tingut una assistència desigual, va mostrar algunes de les propostes que es fan des del territori i han estat recollides en un document que serveix per redefinir els eixos de l'estratègia de la formació. La creació de la figura del portaveu, la reivindicació dels drets polítics, socials i econòmics per la immigració, l'encaix d'ICV en el govern de la Generalitat, i el fet nacional són algunes de les temàtiques.

    Sisena assemblea de ICV | 29-06-2008 - 06:48:18 GMT 1 #

17. Entrevista a Julio Anguita sobre la situación actual de IU, del PCE y del movimiento republicano
    "El problema de IU es total: filosófico, político, ideológico, organizativo y de una actitud de inhibición total ante lo que está ocurriendo"

    La República

    -¿En qué situación se encuentra en este momento Izquierda Unida?

    El pasado 12 de Abril planteé por escrito en el Comité Federal del PCE mi valoración de la situación de IU. Han pasado más de dos meses y medio y debo decir que la situación se ha agravado debido a la búsqueda de soluciones que siguen insistiendo en el entendimiento entre fracciones o grupos diversos. El problema de IU es total: filosófico, político, ideológico, organizativo y de una actitud de inhibición total ante lo que está ocurriendo. Creo que estamos ante el umbral de su desaparición.

    -Tal y como se está planteando la próxima Asamblea de IU, ¿cree que de ella saldrá la solución a sus problemas ideológicos y organizativos?

    En el citado documento propuse la Refundación de IU desde un proceso abierto, de carácter constituyente que no cayera por tanto en la tentación de buscar la respuesta a través de u procedimiento endogámico. De no ser así ahora o tras la Asamblea Federal, se cumplirá lo dicho anteriormente por mí.

    -Tras el último Consejo Político Federal no hay un texto único para el debate, sino tres. ¿Y ahora qué?

    He manifestado en Mundo Obrero que la falta de decisión del Consejo Político Federal sobre la aprobación de un texto único puede ser paradójicamente una oportunidad para que en estos meses inmediatos y hasta finales de Noviembre haya un proceso de participación y discusión abiertos y con las características que ya he expuesto en la anterior pregunta.

    - Parece que la situación está muy enquistada y hay posiciones irreconciliables dentro de la organización. Me refiero a los cientos de militantes del PCE que no podrán participar en este proceso asambleario, por haber sido expulsados o por no permitírseles la afiliación. Además, gran parte de los militantes comunistas que ya no creen en IU y no participan en las asambleas de base. Ante todo esto, ¿cree que hay entendimiento posible entre todas las posiciones?

    Junto a esos problemas que son reales hay otros de mayor calado: falsificación de censos, intrigas palatinas, escamoteo de documentación, poca o nula información documentada, prácticas sectarias que sustituyen la información por bulos, rumores o consignas sin respaldo orgánico, etc. La interiorización y por tanto el desligar la situación de IU y su solución de los problemas graves que existen marcan a la organización (que ya no es tal) con el sello del sectarismo.

    -¿Sigue siendo válida IU?

    No, esta IU no sirve. La Refundación será la salida si IU se incardina en el espíritu, contenidos, prácticas e ilusiones que marcaron el nacimiento de Convocatoria por Andalucía en 1984 e IU en 1986 y que fueron concretándose en línea política, valores, programas, actitudes y esfuerzos organizativos. Y todo ello sin idealizar lo más mínimo aquella época que también tuvo sus errores.

    -Usted ha dicho que "es preceptivo hacer una Convocatoria abierta a colectivos, personas, ex –militantes, etc. para comenzar un proceso por el cual se debatirán y fijarán los ejes, compromisos y características de la nueva IU". ¿Desde donde habría que hacer dicha convocatoria?

    Desde IU como organización, desde sus dirigentes y militantes y sobre todo desde la asunción por parte de los mismos de que estamos en una situación y en una época que ya no admiten más dilaciones. Es la realidad que tocamos: paro, marginación, crisis, valores hegemónicos de la derecha, involución de la democracia, etc, etc, etc. la que nos está convocando. Si ante esto no reaccionamos no podemos hablar de convocar a nadie.

    Constato también el silencio y la quietud propios de Don Tancredo, de los sindicatos mayoritarios. Su salida de la hibernación podría también ayudar a esa convocatoria.

    -Una encuesta publicada por LA REPÚBLICA indica que la mayoría de los militantes y simpatizantes creen que la cuestión republicana podría ser el principal elemento de cohesión de la izquierda transformadora, ¿comparte esta visión?

    Sí, totalmente, pero con la condición que sepamos qué tipo de III República queremos y para qué la queremos. Es hora de ir concretando colectivamente los ejes en torno a los cuales el proyecto republicano debe articularse. Hay miedo y pereza a entrar en lo concreto, en planificar, idear, convocar, organizar el proceso constituyente, marcar las líneas para una futura Constitución republicana, etc. Seguimos anclados en lo puramente declamatorio cuando no en una visión unidimensional de la República desde la historia de la II República. Desde la nostalgia no se puede construir un proyecto para hoy.

    -Usted siempre ha hablado de mirar hacia el futuro y construir la Tercera República, ¿en qué se ha avanzado durante los últimos años?

    Creo que la pregunta ya está contestada pero voy a añadir algo más. Se constata que ha ido en aumento el número de foros, organizaciones y referencias colectivas al ideal republicano; la misma existencia de esta feliz idea de crear la República digital (laRepublica.es) es una muestra. Lo que ocurre es que ese avance ha sufrido un parón ante el reto de concretar y de encontrar acuerdos entre los grupos republicanos para intentar crear un proyecto compartido. Quiero decir que si la idea de construir la III República no se llena de contenidos, apoyos y movilización no pasará de esta fase.

    -Ya se habla de romper el pacto constitucional.

    Recuerdo el mitin de la Fiesta PCE de 1996. En nombre de mi partido ya avisé de que la Constitución estaba siendo gravemente incumplida en materias de derechos humanos, económicos, sociales y democráticos. Creo que el pacto lleva roto bastante tiempo. Se trata simplemente de elevar a categoría de conciencia un hecho que es indiscutible: la Constitución de 1978 sólo sirve para que se mantenga como pueda el cuarteado edificio de la II Restauración borbónica.

    -¿Que valoración hace del trabajo y los objetivos de la Red de Municipios y cargos públicos por la Tercera República?

    Es una iniciativa feliz e interesante. Creo que debe dotarse de contenidos concretos referidos a las líneas que pueden informar la Constitución de la III República y el papel de los municipios en ella. Al día de hoy son los ayuntamientos las instituciones que más están necesitando un cambio radical en la conformación de la estructura del estado y sus tres administraciones.

    - Es el momento de hacer converger el trabajo político, institucional, cultural y mediático en una apuesta unitaria a favor de la República?

    El momento hace tiempo que ha llegado, somos nosotros los republicanos los que no estamos a la altura de las circunstancias y las necesidades.

    -Hablemos sobre el Partido Comunista, ¿cual es la importancia de un Partido Comunista en este momento histórico?

    Hablar de IU desligándola del PCE es contemplar la mitad del problema que afecta a la izquierda revolucionaria o transformadora. El PCE debe asumir que debe ir a un proceso de Refundación con las características de no endogamia que le he asignado a IU.

    Sobre esta cuestión ya he planteado en la dirección del PCE una propuesta; lo que ocurre es que nos ha alcanzado el tiempo con el problema de IU. No oculto que la intención subyacente a la hora de concebir el proceso del Manifiesto-Programa, era esta cuestión. Por ahora el proceso está paralizado por la crisis de IU.

    -Parece que el debate sobre la reconstrucción del PCE empieza a cobrar importancia, ¿Cual es su posición al respecto?

    Al concebirse IU como un Movimiento Político y Social en el que confluye a través del Programa toda la amplia pluralidad de la izquierda alternativa y revolucionaria se hace necesario para los que somos comunistas un marco de reflexión, creación y difusión específico según nuestras ideas. Concibo a IU como el marco por excelencia para la lucha política y de masas a la cual todos debemos lealtad y nuestras mejores aportaciones. El PCE para mí es uno de los elementos de reflexión, desde una óptica marxista, que aglutina, impulsa y organiza nuestra específica cosmovisión. IU y PCE no se autoexcluyen se complementan.

    -Usted ha dicho en alguna ocasión que ha elaborado un documento titulado "¿Y el PCE?" en el que pide una transformación del Partido ¿en qué sentido? ¿qué cambiaría usted del PCE?

    Las circunstancias que rodean al documento citado me llevan a no explicarme. Algo he apuntado ya. Espero que en breve se pueda discutir sobre él. Lo que si aventuro es que el PCE también necesita un proceso de Refundación.

    -¿Qué opina de que haya dirigentes con carné del PCE que no respetan las decisiones ni las posiciones de su Partido dentro de IU?

    Ese mal lleva ya mucho tiempo instalado entre nosotros. La historia de todas las versiones de Nueva Izquierda lo acredita. No es un mal importado es nuestro. Deberá abordarse con seriedad.

    -¿Que camino debería tomar el PCE en su XVIII Congreso?

    Obviamente el de su Refundación. Lo que ocurre la palabra en sí no dice nada. Los contenidos de la misma son los que marcan la concepción de Partido Comunista que cada uno podemos tener ahora. Soy de los que apuestan por un PCE realmente existente y actuante pero no así como ahora.

    El problema de IU es total: situación actual de IU, del PCE y del movimiento republicano | 01-07-2008 - 06:35:47 GMT 1 #

18. Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

    Ens complau fer-vos arribar les següents informacions que poden ser del vostre interès:

    Acte-Xerrada "Amb Bolívia"
    Des de l'Associació Catalana per la Pau i la Fundació L'Alternativa et convidem a participar el proper dimarts 8 de juliol, a les 19'00 hores a l'acte de suport a la sobirania de Bolívia. Es tracta d'un acte-xerrada, a càrrec del dirigent del MAS i regidor de Sta. Cruz, Osvaldo Chato Peredo; l'acompanyaran Isabel Ribas (Delegada de Salut Pública de l'Ajuntament de Barcelona) i Felipe López-Aranguren (poeta, sociòleg i membre de l'ACP).
    El procés de canvis a favor de les majories a Bolívia, corre el risc de ser brutalment avortat. L'ascens al poder d'un president indígena, electe amb un suport sense precedents en aquest país, i els seus programes de benefici popular i de recuperació dels recursos naturals, han hagut d'enfrontar des dels primers moments les conspiracions oligàrquiques i la ingerència dels Estats Units.
    En les darreres setmanes, l'escalada conspirativa ha arribat a les seves cotes màximes. Les accions colpistes, amb les que els grups oligàrquics pretenen dividir la nació boliviana, reflecteixen la mentalitat racista i elitista d'aquests sectors i constitueixen un perillosíssim precedent, no només per a la integritat del país, sinó també per a la d'altres països de la regió.
    Aquesta situació ha conduït a la convocatòria, el proper dia 10 d’agost d’un referèndum on, bolivians i bolivianes votaran la ratificació o la revocació del mandat del president i dels governadors dels nou departaments que composen el país.
    Des de Catalunya, volem expressar el nostre suport al govern del President Evo Morales Ayma, a les seves polítiques de canvi i transformació social i al procés constituent del poble bolivià.
    Lloc: Sala Transformadors. C/ Ausiàs March, 60, Barcelona. Metro Arc de Triomf
    Més informació: www.fundacioalternativa.cat

    --------------------------------------------------------------------------------

    Quarta edició de la Universitat Progressista d'Estiu

    Entre el 7 i l'11 de juliol la UPEC torna a obrir les seves portes. Hi trobareu un munt de sessions interessants, tractades des d'una perspectiva progressista, és clar. A més, la UB i l'UPF reconeixen 3 crèdits de lliure elecció a aquells estudiants que hi assisteixin.

    Destaquem les següents sessions:
    Partits Polítics i Organitzacions Socials, el diàleg inexistent, amb Tono Albareda, Mònica Sabata i Jordi Miralles (dins l'Eix ideològic). 8 de juliol de 9.30 a 11.30h
    Catalunya i Espanya: ens donem una oportunitat?, amb Ramón Jáuregui i Gaspar Llamazares (dins l'Eix nacional). 9 de juliol, de 16.30 a 18.30h
    L'esquerra a examen. 9 de juliol, de 19.00 a 21h

    Us podeu inscriure enviant un e-mail a info@fundacioalternativa.cat amb les vostres dades:
    - Nom i cognoms
    - Data de naixement
    - DNI
    - Correu electrònic
    - Indica també si vols que el reconeixement dels crèdits de lliure elecció

    Més informació: www.universitatprogressista.org

    --------------------------------------------------------------------------------
    Jornada L'Avantprojecte de Llei d'Educació per Catalunya. Perspectives de futur

    Aquesta activitat dóna continuïtat a la Jornada que es va celebrar el gener passat, en la qual s'analitzaven les Bases per a la Nova Llei. En aquest cas comptarem amb la Diputada al Parlament Dolors Camats. Farà una síntesi sobre el el punt en el qual ens trobem del procés de negociacions de l'Avantprojecte de llei, així com el paper de la coalició en aquest procés.
    Lloc: Seu de la Fundació. C/Dr. Aiguader, 10, bxs.
    Data: 11 de juliol, 18h
    Cal inscripció prèvia: contacteu amb nosaltres al telèfon 93 317 00 34 o al mail info@fundacioalternativa.cat i indiqueu-nos el vostre nom, contacte i vincle amb el món educatiu (estudiants, mestres, membres d'AMPA, pare/mare, etc.)

    Fundació L'Alternativa
    C/ Dr. Aiguader, 10, bxs.
    93 295 54 18
    08003 BCN
    info@fundacioalternativa.cat

    Fundació Alternativa | 02-07-2008 - 13:19:51 GMT 1 #

19. Izquierda Unida ante la crisis
    Que la IX Asamblea no sea la última Asamblea

    Hugo Martínez Abarca

    Poco antes de Semana Santa, salía el primero de los mil manifiestos que se han difundido en los últimos meses en el seno de Izquierda Unida. Fue el manifiesto Pedimos la palabra: y ahora, las bases. Fue un manifiesto que surgió del debate en el ForoIU y que se puso en marcha y fue firmado por decenas de militantes de base que se creyeron sinceramente su contenido. Su relectura hoy es un soplo de aire fresco, pero con el aire nostálgico de la ingenuidad. Hubo quien insistió en que quienes estábamos alrededor debíamos organizarnos para exigir que el espíritu del manifiesto fuera el que adoptara Izquierda Unida en el camino a la IX Asamblea. Personalmente me mostré en contra de esa idea: no era razonable montar un grupo de presión mientras defendíamos una nueva forma de hacer Izquierda Unida que no se organizara en función del peso de tal o cual lobby interno, sino del acuerdo, del respeto mutuo…

    Vistas las cosas con perspectiva, es posible que fuera un error. Son varias las aportaciones de ese manifiesto que sería urgente recuperar. Su contenido está más vigente que nunca, pese a que se elaboró pensando en que influyera en una Consejo Político Federal pretérito que tenía que diseñar el camino hacia la IX Asamblea. Sus firmantes y promotores son básicamente gente de las bases de Izquierda Unida que en general no se han llenado las manos de mierda de tanto arrojarla a la cara de otros compañeros. Y entre sus firmantes hay personas ubicables en los diversos ámbitos ideológicos de IU y muchas otras directamente no ubicables.

    Si no me equivoco aquel manifiesto tuvo dos efectos prácticos: la inclusión de dos personas jóvenes como Juan Peña y Amanda Meyer en la Comisión Unitaria y su difusión amplia en la primera asamblea de militantes y simpatizantes que se celebró el 13 de abril y en la que yo presenté el manifiesto al centenar de compañeros y compañeras que participaron en él.

    El espíritu de aquel manifiesto coincidía con lo expresado por Enrique Santiago en una entrevista que apareció en Rebelión aquellos mismos días refiriéndose al proceso asambleario:

    Debe, por tanto, ser un proceso de unidad y cohesión ante todo, en el que todos seamos capaces de aparcar mediocridades y mezquindades, inquinas personales incluidas, y crear un nuevo clima de trabajo basado en la confianza y lealtad mutua entre todos los militantes y dirigentes, que para eso somos compañeros de proyecto político y nunca enemigos, ni siquiera adversarios.

    Es fundamental garantizar que se escuche la palabra y la voz de la militancia de IU, especialmente de la que todavía no está “contaminada” por su participación en las guerras cainitas que hemos vivido en los distintos órganos de dirección. IU debe ser una fuerza política mucho más participada por su militancia y donde el peso de los dirigentes -que evidentemente no hemos dado la talla política, ni hemos estado a la altura de las circunstancias en los últimos años- disminuya frente al peso de los militantes, tanto en la próxima Asamblea Federal como en el futuro funcionamiento de todos los órganos de dirección.

    Este es el discurso en el que muchos reconocemos la dinámica por la que apostamos para Izquierda Unida. El choque de trenes es suicida para Izquierda Unida en su conjunto, pero siempre habrá quien esté dispuesto a ir al suicidio colectivo con tal de evitar una plácida jubilación personal. Las inercias de demasiados años de dinámicas aberrantes nos han llevado a una situación en la que casi nadie se plantea ya que la IX Asamblea sea un proceso de unidad y cohesión sino el escenario de una batalla en la que alcanzar la Victoria.

    Jorge, un compañero de gigantesca valía, escribía hace unos días en el ForoIU un utilísimo e impresionantemente certero análisis [sólo para registrados en el ForoIU] del que señalaré este párrafo:

    Mi opinión personal era y es que había que hacer un documento político ecuménico (sin ahorrar críticas a la línea política de Gaspar) y una propuesta organizativa democratizadora radical y detallada. Es decir, llevar el debate al eje refundación-renovación versus continuismo-burocracia y no al eje derecha versus izquierda, que creo que se utiliza espureamente y favorece a las cúpulas de ambos bloques.

    Lo que ha ocurrido es justo lo contrario. Da la impresión de que los críticos hemos desatendido el primer eje, o directamente se ha pasado de él, como parece haber ocurrido en la Comisión Unitaria. Sólo así puedo entender que hubiera consenso en lo de los Estatutos (hasta que Ricardo Sixto se curró otros), que se hayan aceptado unas Normas que incumplen la regla “una persona, un voto” o que se haya desaprovechado la posibilidad de incluir la renovación del 50% del CPF en las reglas de la Asamblea. El dominio del continuismo entre los críticos, pues, no sólo se expresa en el protagonismo de Alcaraz, sino en lo que está (o estamos) haciendo el resto.

    La ocasión que presentó el manifiesto fue exactamente la señalada por este compañero. La de abordar la IX Asamblea como un primer paso que sirviera para democratizar radicalmente Izquierda Unida. De esa democratización de IU podría haber surgido un cauce en el cual conducirnos hacia un proceso que terminara en una profunda refundación de Izquierda Unida elaborada por sus militantes. Sospecho que algunas inercias son demasiado fuertes como para cambiar de dinámica y que la voluntad de algunos por permanecer tocando el violín mientras el Titanic se hunde impide ponerse al timón a quienes no se resignan a que el barco se vaya al garete.

    Somos muy dados a discutir sobre palabras y no sobre su contenido. En IU, por ejemplo, todo el mundo se declara socialista gracias a que nunca nos ponemos a discutir qué es eso del socialismo. Algún antiguo dirigente suele decir que el comunismo es la consecución de todos los derechos humanos para todos y todas. Mi simplificación del socialismo coloca como condiciones sine qua non a la democracia radical y a la coherencia. La coherencia implica que la propuesta que hagamos a la sociedad sea la que vivimos cotidianamente en nuestra organización. Y la propuesta que hagamos para nuestra organización debe ser la que mostramos con el ejemplo en nuestras pequeñas facciones internas: es el caso de EnConstrucción, que no ha encontrado mejor forma de defender la democracia participativa que utilizarla para la elaboración colectiva.

    No siempre estamos a tiempo de cambiar el rumbo, pero siempre estamos en la obligación de creernos que estamos a tiempo. Tenemos entre las manos algo demasiado necesario como para andar jugando a ganar la batalla final. ¿Hay alguien dispuesto a quedarse en IU si los suyos pierden la IX Asamblea? ¿Y alguien dispuesto a encontrarse con los otros en el caso contrario? Da la impresión de que demasiada gente está preparándose para su Victoria o su Derrota mientras empujan hacia la derrota colectiva.

    http://blogs.tercerainformacion.es/iiirepublica/2008/07/02/que-la-ix-asamblea-no-sea-la-ultima-asamblea/

    Izquierda Unida ante la crisis | 03-07-2008 - 07:34:50 GMT 1 #

20. CARTA DE CONVOCATÒRIA DE LA 9a ASSEMBLEA NACIONAL ICV
    21, 22, 23 de novembre de 2008

    Objectius.

    Els objectius de la 9a Assemblea Nacional d’ICV són:

    Discutir i aprovar l’Informe de Gestió.
    Discutir i aprovar la ponència organitzativa i d’estatuts.
    Discutir i aprovar la ponència estratègica.
    Discutir i aprovar el document de federació d’ICV amb l’EPM.
    Discutir i aprovar les resolucions.
    Elegir el Consell Nacional, la Comissió de Garanties i la Comissió Censora de Comptes.
    Elegir president o presidenta d’ICV.

    Impulsar la participació.

    Cal que en el procés assembleari hi participi el major nombre d’adherits i d’adherides, i que es faci amb la màxima obertura cap els amics i amigues.

    Els organismes de direcció d’ICV vetllaran per l’assoliment d’aquests objectius i participaran, mitjançant els seus representants, en els debats de les organitzacions.

    El cens d’Iniciativa per Catalunya Verds

    El cens d’adherits i d’adherides constituirà la base per a l’elecció proporcional dels delegats i delegades.

    D’acord amb l’article número 26 de les Normes de Funcionament, el cens quedarà tancat en el moment de l’aprovació d’aquesta Carta de Convocatòria i es fixarà, tenint en compte les dades que s’acreditin, davant el Consell Nacional mitjançant les cotitzacions que s’hagin fet efectives.

    Els adherits i les adherides sols podran exercir el seu dret a vot en una sola agrupació.

    S’estableix un període per realitzar reclamacions al cens de la 9a Assemblea Nacional, el termini és del 7 a l’11 de juliol.

    L’Àrea d’Organització facilitarà a totes les organitzacions els mitjans necessaris per al procés de reclamacions.

    La Comissió Permanent aprovarà les modificacions que es realitzin en el cens.

    En darrera instància, una vegada finalitzat el termini de reclamacions i resoltes aquestes per la Comissió Permanent, es podrà recórrer a la Comissió de Garanties que resoldrà sobre les reclamacions que li siguin plantejades.

    L’elecció dels delegats i de les delegades.

    Els delegats i les delegades de les agrupacions territorials, sectorials i temàtiques seran escollits segons els següents criteris:

    a. Les agrupacions de menys de 5 adherits o adherides d’una mateixa comarca efectuaran l’elecció de delegats i delegades de manera conjunta.
    b. Un delegat o una delegada per cada 10 adherits o adherides, o fracció igual o superior a 5.
    c. A més, un delegat o delegada per agrupació fins a 50 adherits o adherides i:

    2 delegats o delegades fins a 75 adherits o adherides.
    3 delegats o delegades fins a 100 adherits o adherides.
    4 delegats o delegades fins a 125 adherits o adherides.
    6 delegats o delegades a partir de 125 adherits o adherides.

    En l’elecció dels delegats i de les delegades caldrà garantir una presència no superior al 60% del total d’un mateix sexe.

    Els delegats i les delegades hauran d’estar al corrent de les cotitzacions.

    L’elecció de delegats i de delegades es farà d’acord amb el que fixen les Normes de Funcionament d’ICV, concretament el Títol VII, que regula els processos electorals interns.

    Els i les membres del Consell Nacional, de la Comissió de Garanties i de la Comissió Censora de Comptes seran delegats i delegades de ple dret, amb veu i vot. Aquesta representació en cap cas superarà el 20% del total de delegats i delegades.

    Les agrupacions escolliran fins a un 10% de suplents per cobrir les absències justificades de delegats i delegades de la 9a Assemblea Nacional.

    Els convidats i les convidades.

    Tant la direcció nacional com les diverses organitzacions podran convidar les persones o entitats que estimin oportú.

    Les organitzacions consultaran a l’Àrea d’Organització el número de convidats i convidades possible d’acord amb l’aforament del local on se celebra l’Assemblea Nacional.

    Es convidarà a participar en el plenari i en les Comissions de Treball entitats i moviments socials amb les quals ICV mantingui especials relacions.

    L’elecció de delegats i de delegades d’amics i d’amigues.

    Els amics i les amigues d’ICV podran escollir delegats i delegades a l’Assemblea Nacional en nombre equivalent al 25% dels delegats i delegades adherits i adherides de cada organització.
    La Comissió Permanent arbitrarà els mecanismes d’elecció d’aquests delegats i delegades a nivell nacional. En el cas de les organitzacions territorials i sectorials les directrius seran aprovades per les respectives comissions polítiques (comarcals o intercomarcals).

    Els amics i les amigues d’ICV participaran en la 9a Assemblea Nacional amb veu i sense vot.

    Joves d’Esquerra Verda

    Joves d’Esquerra Verda participarà en la 9a Assemblea Nacional d’ICV mitjançant una delegació escollida segons els criteris d’aquesta Carta de Convocatòria, amb veu i vot.

    Entesa pel Progrés Municipal

    Els i les membres de l’EPM participaran en la 9a Assemblea Nacional amb veu i vot. El nombre de delegats i de delegades es fixarà d’acord amb aquesta Carta de Convocatòria i participaran en les delegacions territorials respectives.

    Calendari.

    5 de juliol: el CN aprova la Carta de Convocatòria, el projecte de reglament i el cens d’adherits i adherides.

    Del 7 a l’11 de juliol: període per presentar reclamacions al cens. Seguidament, reunió de la Comissió Permanent per resoldre sobre aquestes.

    28 de juliol: enviament al CN dels esborranys de ponència estratègica i organitzativa.

    6 de setembre: aprovació per part del CN de la proposta de ponència estratègica i organitzativa i del procés per a l’elecció del president o presidenta d’ICV.

    3 de novembre: Data límit per a la recepció d’esmenes i per a la comunicació dels delegats i delegades i dels convidats i convidades.

    10 de novembre: Reunió de la Comissió Permanent per analitzar les esmenes als documents.

    Del 4 al 20 de novembre, reunió de les delegacions per preparar les intervencions.

    21, 22, 23 de novembre: 9a Assemblea Nacional d’ICV.

    IMPORTANT: Junt amb aquest calendari cal tenir en compte el calendari del procés de consulta interna per a l’elecció del president o presidenta d’ICV que s’aprovarà el 6 de setembre. Aquest calendari està regulat la normativa de l’esmentat procés i s’edita i es distribueix conjuntament amb els documents de la 9a Assemblea Nacional.

    CARTA DE CONVOCATÒRIA DE LA 9a ASSEMBLEA NACIONAL ICV: 21, 22, 23 de novembre de 2008 | 08-07-2008 - 12:19:50 GMT 1 #

21. REGLAMENT 9a ASSEMBLEA NACIONAL INICIATIVA PER CATALUNYA VERDS

    FUNCIONAMENT ASSEMBLEA NACIONAL

    Mesa de l’Assemblea Nacional.

    La Mesa que presidirà la 9a Assemblea Nacional serà escollida pel Consell Nacional sortint, atenent a criteris de representativitat del conjunt d’Iniciativa per Catalunya Verds. D’entre les persones membres s’escollirà un president o presidenta, un secretari o secretària i un representant a la Comissió d’Escrutini.

    Organització dels debats.

    El debat sobre el Projecte de Reglament es realitzarà en el plenari, a l’inici de la 9a Assemblea Nacional.

    El debat sobre la federació d’ICV amb l’Entesa pel Progrés Municipal es farà en plenari després de l’aprovació del Reglament de la 9a Assemblea. El debat s’haurà fet a les delegacions i en el plenari intervindran, si s’escau, els i les portaveus de les delegacions.

    El debat sobre l’Informe de Gestió s’haurà realitzat prèviament a les delegacions i posteriorment, en el plenari, intervindran els i les portaveus de les delegacions (de menor a major nombre de delegats i delegades).

    El debat sobre la ponència organitzativa es farà en comissions de treball. En el marc d’aquesta ponència es discutiran també les modificacions de les Normes Bàsiques d’ICV.

    El debat sobre la ponència estratègica es farà en comissions de treball.

    El debat sobre les propostes de resolucions es realitzarà en la Comissió de Resolucions. Les resolucions seran presentades davant el plenari.

    La informació i el debat sobre la candidatura o candidatures al Consell Nacional, a la Comissió de Garanties i a la Comissió Censora de Comptes es realitzarà a les respectives delegacions i, després, en el plenari.

    Es procurarà aconseguir en l’organització dels debats la màxima participació i agilitat, tot garantint l’expressió de les opinions minoritàries.

    Les delegacions.

    Les delegacions territorials, sectorials i temàtiques es constituiran amb tots els delegats i les delegades del corresponent territori, sector o organització temàtica, junt amb els i les membres del CN sortint.

    En els casos de les organitzacions que no disposin d’una Comissió Política comuna, el lloc i el dia de la reunió serà fixat per l’Àrea d’Organització,un cop escoltades les Comissions Polítiques afectades.

    En les delegacions participaran, amb veu i sense vot, els delegats amics i les delegades amigues del corresponent territori, sector o organització temàtica.

    A l’inici de la reunió de cada delegació s’escollirà: un president o una presidenta que moderarà el debat i un secretari o secretària. També s’escollirà un o una representant a la Comissió de Resolucions i un o una representant a la Comissió d’Escrutini.

    La Comissió Permanent nomenarà un o una ponent de l’Informe de Gestió que actuarà també de ponent del document de Federació d’ICV amb l’EPM.

    Les delegacions seran les següents:

    1. Barcelona.
    2. Baix Llobregat.
    3. Vallès Occidental.
    4. Barcelonès Nord (Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià).
    5. Vallès Oriental i Maresme.
    6. Comarques Gironines.
    7. Alt Penedès, Anoia, Bages, Berguedà, Solsonès, Garraf i Osona.
    8. Camp de Tarragona.
    9. Terres de Lleida.
    10. Terres de l’Ebre.
    11. Alt Pirineu i Aran.
    12. L’Hospitalet de Llobregat.
    13. Organitzacions sectorials i temàtiques: ensenyament, universitat, medi ambient, immigració, Europa i economia i treball.
    14. Joves d’Esquerra Verda-Joves amb Iniciativa (JEV-JIC).

    Al finalitzar els seus debats, les delegacions escolliran un, una o més, portaveus al plenari de la 9a Assemblea Nacional.

    Les Comissions de Treball.

    Es constituiran 5 comissions de treball per a la discussió del document d’organització i normes de funcionament.

    Es constituiran 5 comissions de treball per a la discussió del document estratègic.

    La seva composició serà determinada per l’ordre alfabètic del primer cognom dels delegats i les delegades.

    Els convidats i les convidades i els amics i amigues d’ICV podran participar-hi amb veu i sense vot seran designats a cada comissió de treball amb el mateix criteri alfabètic.
    A l’inici de la reunió de la Comissió de Treball s’escollirà un president o presidenta que moderarà el debat i un secretari o secretària.

    La Comissió Permanent nomenarà un o una ponent de cadascun dels dos documents.

    En acabar els seus debats cada comissió de treball escollirà un, una o més portaveus al plenari de la 9a Assemblea Nacional.

    La Comissió de Resolucions.

    La Comissió de Resolucions estarà composta per un o una representant de cada delegació i un o una representant de la Comissió Permanent sortint.

    Els seus treballs començaran a l’inici de la 9a Assemblea Nacional i finalitzaran en el moment de presentar les propostes de resolucions davant del plenari, en la darrera sessió de treball de l’Assemblea Nacional.

    Qualsevol delegació, delegat o delegada podrà presentar propostes de resolució davant la Comissió de Resolucions. Aquesta les considerarà o no, i en el primer cas, prepararà el text definitiu.

    En finalitzar els seus treball, la Comissió de Resolucions escollirà un, una o més portaveus davant del Plenari.

    Sobre les esmenes i les aportacions al debat.

    El dia 3 de novembre finalitzarà el termini per presentar esmenes i aportacions als documents.

    La Comissió Permanent es responsabilitzarà de sintetitzar les esmenes i les aportacions rebudes abans de l’inici de la 9a Assemblea Nacional. Aquestes hauran estat editades i lliurades a tots els delegats i a totes les delegades en les reunions de cada delegació.

    Les esmenes i les aportacions hauran de ser defensades per tal de ser considerades en els debats de les delegacions i de les comissions de treball.

    Per ser sotmesa a consideració del plenari una esmena o aportació haurà d’aconseguir, en la delegació o comissió de treball, un suport mínim del 20% de vots.

    Síntesi dels debats sobre l’Informe de Gestió i les ponències estratègica i organitzativa.

    Per facilitar la síntesi dels debats de les delegacions i de les comissions de treball es reuniran, una vegada finalitzades les respectives reunions, dues comissions de síntesi compostes pels i les ponents i pels i les portaveus.

    A les dues comissions de síntesi es decidiran les esmenes i les aportacions que són assumides i els i les ponents les comunicaran en les seves intervencions davant el plenari.

    Les esmenes i les aportacions que no siguin assumides podran ser defensades en el plenari pels delegats i les delegades que les hagin presentat. Intervindrà seguidament el o la ponent, a parts iguals.

    La Mesa regularà la distribució del temps de les intervencions al plenari i el seu repartiment entre els i les portaveus.

    Votacions. La Comissió d’Escrutini.

    Les votacions relatives als documents i resolucions es faran mitjançant un full de votació individual i a mà alçada.

    El servei d’organització de la 9a Assemblea Nacional realitzarà els recomptes i els comunicarà a la Mesa.

    Les votacions per a l’elecció del Consell Nacional, de la Comissió de Garanties i de la Comissió Censora de Comptes seran individuals i secretes. Es realitzaran en urnes.

    El recompte de vots serà realitzat per una Comissió d’Escrutini composta per un o una representant de cada delegació, un o una representant de cada candidatura presentada i un o una representant de la Mesa de l’Assemblea Nacional.

    La Comissió d’Escrutini vetllarà per la puresa del recompte i comunicarà els resultats al plenari de l’Assemblea Nacional.

    Elecció del Consell Nacional.

    L’elecció del CN es farà complint el que es fixa en els articles 30 i 31 de les Normes de Funcionament d’ICV.

    La Mesa proposarà els mètodes i els terminis per a la presentació de la candidatura, o candidatures, que hauran de ser aprovats pel plenari de l’Assemblea Nacional.

    Es tindran en compte els treballs de la Comissió de Candidatures escollida pel CN sortint. La seva tasca finalitzarà en el moment de la votació del CN.

    Elecció de la Comissió de Garanties i de la Comissió Censora de Comptes.

    L’elecció es farà complint el que es fixa a l’article 29 de les Normes de Funcionament d’ICV.
    Elecció del president o presidenta d’ICV.

    Es farà d’acord amb la Normativa de la Consulta Interna per a l’elecció del president o presidenta d’ICV i el que es fixa en l’article número 44 de les Normes de Funcionament d’ICV.

    Convidats i convidades.

    Tant la direcció nacional com les diverses organitzacions podran convidar les persones o entitats que estimin oportú.

    Podran participar en les delegacions, en les comissions de treball i en el plenari de la 9a Assemblea Nacional.

    Les organitzacions consultaran a l’Àrea d’Organització el nombre de convidats i convidades possible d’acord amb l’aforament del local on es celebra l’Assemblea Nacional.

    Mitjans de comunicació.

    La 9a Assemblea Nacional estarà oberta als mitjans de comunicació, que podran seguir els debats dels plenaris, de les delegacions i de les comissions de treball.

    ORDRE DEL DIA:

    1. La Mesa presideix la 9a Assemblea Nacional.
    2. Lectura, discussió i aprovació del Reglament.
    3. Presentació, discussió i aprovació de la federació d’ICV amb l’EPM.
    4. Presentació, discussió i aprovació de l’Informe de Gestió.
    5. Presentació, discussió i aprovació de la ponència estratègica.
    6. Presentació, discussió i aprovació de la ponència organitzativa i de modificació de les normes bàsiques d’ICV.
    7. Lectura i aprovació de les resolucions.
    8. Elecció del Consell Nacional. Elecció de la Comissió de Garanties. Elecció de la Comissió Censora de Comptes.
    9. Elecció del president o de la presidenta d’ICV.

    REGLAMENT 9a ASSEMBLEA NACIONAL INICIATIVA PER CATALUNYA VERDS: FUNCIONAMENT ASSEMBLEA NACIONAL | 08-07-2008 - 12:22:15 GMT 1 #

22. El socialismo y el dinosaurio, por Jordi Borja: "¿Qué es la inteligencia?" preguntaron a Binet, el creador del famoso test de cociente intelectual. Respuesta: "Inteligencia es lo que mide mi test". Una respuesta inteligente, hiperrealista y que nos deja igual que antes. En un libro colectivo promovido por Raimon Obiols y Toni Comín que se presentó el jueves pasado, L'esquerra, un instint bàsic (Pagés Editors), un socialista histórico de origen cristiano y catedrático de Derecho Constitucional, José Antonio González Casanova, recuerda una respuesta similar. Narcís Serra, cuando ejercía de vicepresidente del Gobierno, contestó así cuando se le preguntó sobre el socialismo: "Es lo que estamos haciendo". Este hombre bueno que es el entrañable José Antonio no puede reprimir un comentario tan espontáneo como sintético: "¡Caramba, ojalá fuese así!".

    "Pensamos que tomando iniciativas de cambio se cambian los estados de la opinión"

    Este texto, probablemente el más sugestivo del libro, plantea la cuestión clave de un pensamiento y una política de izquierdas. El pensamiento se refiere al futuro, un cierto ideal de sociedad libre e igualitaria. La política se refiere al presente: un conjunto de actuaciones prácticas que hagan avanzar en esta dirección, lo cual supone no sólo paliar los efectos de los mecanismos que generan desigualdades y exclusiones, sino también revertir las dinámicas económicas y culturales que producen estos efectos. Para lo cual hay que actuar sobre las contradicciones que genera un sistema económico, el capitalista, que, como dice Joan Subirats en otro de los textos más interesantes, nunca ha sabido convivir bien con la democracia.

    El viejo "socialismo real", estatista y autoritario, nunca fue democrático y derivó en el terror político y la pobreza de la sociedad civil. El "socialismo hiperreal" de partidos y gobiernos como los que han gobernado en la España democrática y en los países vecinos no sabemos muy bien hacia dónde pretende ir, pero sí podemos verificar que sus políticas sociales "asistenciales" y la ampliación de los derechos de las personas en ningún caso inciden en los procesos que generan desigualdades crecientes y enriquecimientos ilícitos, corrupción de la política y desregulación de la economía (ejemplo: el sector inmobiliario y el suelo), incertidumbres crecientes y exclusiones múltiples (jóvenes, inmigrantes). La democracia tiene dos dimensiones. La formal configura el Estado de derecho, las libertades individuales, la representación política, la participación ciudadana. La material se expresa por el conjunto de políticas públicas que están destinadas a hacer efectivos estos derechos y libertades, en el ámbito de la economía, de la educación, de los programas sociales, etcétera.

    En el reciente congreso del PSOE se han aprobado algunas propuestas democráticas obviamente positivas: cuidados paliativos para enfermos terminales, facilitar la interrupción voluntaria del embarazo, supresión de ceremonias y símbolos religiosos en actos oficiales, etcétera. Pero, como ha reconocido Miquel Iceta, no se trata de cuestiones de izquierdas o derechas, sino de demandas propias de la sociedad actual. Podría añadirse que estas medidas, que en otros países europeos ya existen, son necesarias porque en nuestros sistemas normativos y culturales persisten muchos residuos heredados del franquismo, del nacionalcatolicismo y de las inercias elitistas y reaccionarias tan arraigadas en corporaciones como la judicatura y la alta administración, y en la mayoría de los cuerpos de profesionales con posiciones de poder. Lo sorprendente es que 30 años después de aprobada la Constitución aún estemos pendientes de estos temas. El partido político de la "izquierda real" (gobernante) ejerce de centro democrático y el partido centrista insiste, al oponerse a estas medidas, en posicionarse hacia la extrema derecha. Del lamentable espectáculo de sometimiento que ha dado el PP en Cataluña, mejor no hablar.

    Volvamos, pues, al libro objeto de este comentario. En la presentación del libro y posteriormente en una primera y apresurada lectura, me he sentido como un dinosaurio. Casi todo lo que se dice y escribe es "políticamente correcto", no hay ningún rasgo de crítica a las políticas de los gobiernos socialistas, no se plantean avances que cuestionen los mecanismos más perversos de nuestro peculiar capitalismo, no se proponen promover movimientos y conflictos sociales o culturales que modifiquen el statu quo. Predomina el discurso analítico, interesante pero académico, las abstracciones bienintencionadas y algunas reflexiones intelectuales inteligentes sobre el socialismo del siglo XXI (por ejemplo, las contribuciones de los dos promotores del libro). Pero falta, a nuestro parecer, situarse en lo que es central desde un pensamiento y una política de izquierdas: las contradicciones objetivas de la realidad, las propuestas que orienten la conflictividad social, las reformas realmente transformadoras que ordenen el desarrollo caótico de un mundo desregulado. Hay excepciones, como las citadas y algunas otras muy sintéticas (Navales, Navarro, Valls), pero en general el libro parece querer evitar cualquier incidencia política que remueva el suelo en el que se mueven los partidos institucionalizados.

    Quizá la buena política hoy es precisamente esto: moverse en el barco sin avanzar hacia mar abierto. Y entonces es cuando uno se siente dinosaurio, miembro de una especie en proceso de extinción. No se trata tanto de especular sobre un futuro ideal, y menos aún de construir un modelo de sociedad al margen de los procesos sociales reales. El marxismo ha demostrado una gran capacidad de prever el pasado, no el futuro. Los inventos, con gaseosa, no con los pueblos. Pero los dinosaurios no estamos pendientes de los sondeos para saber lo que se puede o no se puede hacer. Pensamos, por el contrario, que tomando iniciativas de cambio se cambian los estados de la opinión. "Uno empieza y después se ve", decía Napoleón. Una acción bien planteada, que responda a una contradicción de la realidad, modifica las condiciones. Lo saben los militares y los dirigentes sindicales. La política es otra cosa. Es conservadora. Sin querer, nos encontramos fuera de este juego.

    El socialismo y el dinosaurio | 09-07-2008 - 07:19:06 GMT 1 #

23. EUiA-ICV Acció de Govern Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008

    Acció de Govern 5
    Editorial.................................................................................................................. 4
    Departament d’Interior i Relacions Institucionals i Participació....................... 5
    Interior.................................................................................................................. 5
    Protocol per delictes homòfobs......................................................................................5
    El Departament d'Interior inaugura la nova sala del CECAT ........................................5
    Interior signa un compromís de col·laboració en matèria de cooperació
    transfronterera amb la Guàrdia Civil i la gendarmeria...................................................6
    Noves terminals de radiocomunicacions per als cossos de seguretat i emergència ...6
    Memòria democràtica .......................................................................................... 7
    Saura anuncia que la Generalitat dedicarà el 2009 a recuperar la memòria de l'exili..7
    Departament de Medi Ambient i Habitatge.......................................................... 8
    Aigua ................................................................................................................... 8
    Estat de la sequera.........................................................................................................8
    L’Agència Catalana de l’Aigua inicia els processos participatius a la conca del riu
    Segre, les dues Nogueres i la Garona...........................................................................8
    Habitatge ............................................................................................................. 8
    El Govern amplia els ajuts al lloguer per a persones amb risc d’exclusió social..........8
    El Govern amplia els ajuts a la rehabilitació d’habitatges .............................................9
    Canvi climàtic....................................................................................................... 9
    Catalunya dóna suport a un nou programa internacional de regions per a la
    mitigació i l’adaptació al canvi climàtic...........................................................................9
    Medi natural ....................................................................................................... 10
    S’amplia els ajuts per a boscos públics, indústria forestal i prevenció d'incendis ......10
    Residus.............................................................................................................. 11
    Modificació de la llei bàsica de residus i la llei de finançament de les
    infraestructures i gestió de residus ..............................................................................11
    L’Agència de Residus de Catalunya atorga 14,3 milions d’euros per a equipaments,
    prevenció i reciclatge....................................................................................................12
    Departament d’Economia i Finances................................................................. 13
    El Govern accelera l’aplicació de mesures urgents per a l’impuls de l’economia ......13
    El Govern dona llum verda a la revisió i nou impuls de l’acord estratègic..................13
    Departament de Vicepresidència ....................................................................... 14
    La Generalitat renova la seva col·laboració amb el Polisario per donar suport a la
    població sahrauí ...........................................................................................................14
    Departament de Governació i Administracions Públiques.............................. 15
    Es constitueix la comissió municipalista per a la nova Llei de governs locals............15
    El conseller de Governació anuncia la creació d’una mesa general de negociació
    per a totes les administracions públiques catalanes ...................................................15
    Departament de Treball ...................................................................................... 16
    Més de 2.100 dones s’han beneficiat dels ajuts per a la inserció, presència i
    permanència en el mercat laboral................................................................................16
    Més ajuts als emprenedors i a l'autoocupació a Catalunya en el període 2008-201017
    Departament de Política Territorial i Obres Públiques .................................... 18
    S’aprova l’Avantprojecte de llei de millora d’urbanitzacions amb dèficits urbanístics 18
    Departament d’Acció Social i Ciutadania.......................................................... 20
    El Govern aprova un pla per millorar la gestió del temps a la vida quotidiana ...........20
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    3
    Podeu trobar més informació d’interès a:
    Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació:
    http://www.gencat.cat/temes/cat/direp.htm
    Departament de Medi Ambient i Habitatge:
    http://mediambient.gencat.net/cat/inici.jsp
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    4
    Editorial
    En aquesta editorial volem comentar tres qüestions que ens semblen
    especialment rellevants. En primer lloc l’aprovació d’un protocol d’intervenció
    per als delictes de tipus homòfob en què la motivació de l'autor sigui l'orientació
    afectiva sexual o la identitat de gènere de la víctima: gais, lesbianes, bisexuals
    o transsexuals. En segon lloc que, per primera vegada, una llei garanteix la
    recollida selectiva de tots els residus als municipis catalans, independentment
    del seu número d’habitants. I finalment que, per fer front a la nova situació
    econòmica, el Govern ha aprovat la revisió i l’impuls de l’Acord Estratègic i ha
    engegat un paquet de mesures urgents per impulsar l’economia catalana.
    L’establiment d’un protocol d’intervenció per als delictes homòfobs, motivats per
    l’orientació sexual o la identitat de gènere de la víctima, és sens dubte un avenç
    importantissim en la lluita contra la discriminació per motiu de l’orientació
    sexual. Amb aquest protocol es fa un pas més per l’eradicació de l’homofòbia i
    la transfòbia, s’identifiquen aquest tipus de conductes i s’aconsegueix un millor
    tractament de les víctimes d’aquests delictes.
    Cal acabar definitivament amb les situacions de vulnerabilitat dels col·lectius de
    lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals (LGBT) i, detectar i donar resposta a
    les seves necessitats en matèria de seguretat ciutadana. Amb el nou protocol,
    estem en millors condicions per fer-ho.
    Un altre avenç també molt important és l’aprovació d’una legislació que regula i
    estableix l’obligació de fer un tractament selectiu dels residus a tots els
    municipis de Catalunya. S’implementarà un nou model de gestió dels residus
    que aposta per la recollida selectiva i el tractament de totes les fraccions de
    brossa. Un salt endavant a nivell quantitatiu però també a nivell qualitatiu.
    I pel que fa a la situació econòmica, segons les previsions del Govern, sembla
    que l’economia catalana creixerà un 1,8% el 2008. Una situació ben diferent a la
    que hem tingut fins aquest moment.
    Per encarar aquesta situació, s’ha començat a desplegar diverses mesures
    econòmiques i financeres. Però el que destaca especialment per la seva
    importància estratègica és la revisió i el nou impuls que es dona a l’Acord
    estratègic per la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat
    de l’economia catalana.
    El renovat Acord 2008- 2011 aprofundeix en el canvi de model productiu i
    incorpora l’impuls estratègic d’un desenvolupament més sostenible, amb una
    gestió més racional i eficient de recursos. Algunes de les mesures aposten per
    una nova gestió de l’aigua, els residus, la qualitat de l’aire, el canvi climàtic i el
    desenvolupament agrari sostenible.
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    5
    Departament d’Interior i Relacions Institucionals i Participació
    Interior
    Protocol per delictes homòfobs
    El departament d’Interior ha aprovat un protocol d'intervenció policial per als fets
    delictius motivats per l'orientació afectiva sexual i la identitat de gènere de la víctima
    que, entre altres coses, obliga els mossos d'esquadra a comunicar els fets de forma
    immediata a la Fiscalia Coordinadora d'Agressions Homòfobes.
    El nou procediment de treball dels Mossos d'Esquadra, que ha estat coordinat amb la
    Fiscalia de Catalunya, determina com agressió homòfoba qualsevol delicte o falta en
    què la motivació de l'autor sigui l'orientació afectiva sexual o la identitat de gènere de
    la víctima: gais, lesbianes, bisexuals o transsexuals. També determina les accions
    tecnicopolicials de protecció de les víctimes i estableix quines han de ser les
    actuacions assistencials cap a les víctimes d'aquest tipus de delicte, que se senten
    degradades i amenaçades i que sovint no coneixen la manera adequada de denunciar
    els fets o no els denuncien per por a tornar a ser discriminats.
    El protocol estableix, entre altres coses:
    • La necessitat de recollir a les diligències policials les manifestacions, insults o
    altres expressions proferides durant l'agressió i que hi figurin tots els elements
    fàctics que permetin acreditar la motivació d'aquests delictes per evitar que es
    considerin directament com una falta.
    • Recomana fer totes les diligències necessàries per demostrar la motivació de la
    discriminació, incloses la recollida i filmació o fotografia de símbols, vestuari,
    graffitis o altres elements que permetin deduir una motivació d'odi, violència o
    discriminació.
    • Obliga a comunicar a la Fiscalia Coordinadora d'Agressions Homòfobes qualsevol
    conducta individual o col·lectiva destinada a evitar o alterar el desenvolupament de
    tot acte, concentració o manifestació de col·lectius homosexuals o transsexuals.
    Paral·lelament, s'ha endegat una campanya, que consisteix en l'edició i repartiment de

    10.000 fullets informatius, amb el lema de Denuncia l'homofòbia, explica com
    denunciar les agressions i dóna consells de seguretat.
    El Departament d'Interior inaugura la nova sala del CECAT
    El nou Centre de Coordinació Operativa de Catalunya és el centre superior
    d’informació i coordinació de l’estructura de Protecció Civil de Catalunya, i esdevé clau
    en la coordinació i la presa de decisions en situacions d’emergència tot i que, també té
    presta un servei continu i proactiu en la prevenció i la vigilància de les situacions de
    risc.
    El CECAT ha suposat una inversió de 3,2 milions d’euros i està ubicat a la seu del
    Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, al passeig de Sant Joan
    de Barcelona.
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    6
    Interior signa un compromís de col·laboració en matèria de cooperació
    transfronterera amb la Guàrdia Civil i la gendarmeria
    El secretari general d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Boada, ha
    signat juntament amb la Guàrdia Civil i la Gerdarmeria de Llenguadoc - Rosselló un
    compromís de col·laboració en el marc d’un programa de cooperació transfronterera
    Espanya- França.
    L’objectiu del compromís signat és facilitar la cooperació entre els diferents cossos de
    seguretat i es concreta en tres accions:
    - L'organització d'unes estades d'agents de Mossos d’Esquadra a França, i a la
    inversa, amb la finalitat d'aprendre francès i català respectivament, i de conèixer de
    molt a prop el funcionament de les unitats.
    - Reunions de treball sobre temes d'interès comú.
    - Trobades dels comandaments dels diferents cossos per elaborar un pla d'acció.
    El projecte té una durada de tres anys (2008-2010) i el 65% de les despeses es
    finançaran amb fons FEDER. La participació de Mossos d’Esquadra suposa per al
    Departament una despesa aproximada de 35.000€ durant els propers tres anys.
    Noves terminals de radiocomunicacions per als cossos de seguretat i
    emergència
    Els Mossos d’Esquadra, els bombers i els responsables de protecció civil tindran
    noves terminals de radiocomunicacions, que asseguraran la connexió a la xarxa
    RESCAT i la integració dels sistemes d’emergències i de seguretat.
    La xarxa RESCAT ("Radiocomunicacions d'Emergències i Seguretat – Catalunya") és
    una plataforma tecnològica de telecomunicació destinada a tots els cossos del sector
    públic que resolen situacions que afecten la seguretat i les emergències de Catalunya.
    El Govern ha aprovat destinar 7,9 milions d’euros per adquirir aquests aparells,
    renovar part dels terminals del cos de Bombers i per incloure a les unitats mòbils,
    ordinadors connectats a la xarxa RESCAT que millorin l’arribada als sinistres.
    També es dotarà de terminals els efectius de la nova àrea de Protecció Civil i els
    responsables d’aquesta unitat dels ajuntaments de Catalunya que no tenen policia
    local, per integrar-se a la xarxa RESCAT.
    Aquest any, s’inclourà a la xarxa RESCAT la cobertura de zones especials, com ara
    edificis singulars o túnels viaris, i s’obrirà als agents d’emergències i seguretat dels
    ajuntaments de Catalunya, implantant un sistema integral de gestió que permeti donar
    servei a aquests cossos. A més, la RESCAT millorarà substancialment la cobertura a
    les comarques de Tarragona, on enguany es desplegaran els Mossos d’Esquadra.
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    7
    Memòria democràtica
    Saura anuncia que la Generalitat dedicarà el 2009 a recuperar la memòria
    de l'exili
    El conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de
    Catalunya, Joan Saura, ha anunciat a Valparaíso (Xile) que la Generalitat dedicarà
    l'any 2009 a recuperar la memòria de l'exili i prendrà la història del Winnipeg com a
    símbol central. L'objectiu del govern català és convertir el 2009 en l'any de l'exili, per
    reflexionar sobre aquesta qüestió en un moment en que molta gent encara es veu
    obligada a fugir del seu país perquè no hi pot viure amb dignitat. La Generalitat està
    tancant el projecte de cara a l'any vinent i espera aconseguir comptar amb la
    col·laboració de Xile, Argentina i Uruguai.
    A més a més, Joan Saura ha signat un acord de col·laboració amb Villa Grimaldi, antic
    centre de detenció i tortura durant la dictadura de Pinochet avui convertit en Parc per
    la Pau. El centre xilè i la Generalitat, a través del Memorial Democràtic, compartiran
    experiències i iniciatives per recuperar la història de l'exili català a Xile i del xilè a
    Catalunya. Els dos centres comparteixen objectius: no acceptar l'oblit, reivindicar els
    valors democràtics i fer un reconeixement a tots els qui van lluitar per la democràcia i
    la llibertat.
    S’ha signat també un acord de col·laboració amb la responsable del futur Museo de la
    Memoria de Xile, en el Palacio de la Moneda (Santiago de Chile). L'acord preveu
    diverses fórmules de col·laboració entre la Generalitat i el futur museu xilè, que ha de
    ser inaugurat abans de 2010. L'objectiu de la Generalitat amb aquest acord és
    estendre llaços de col·laboració amb diversos "Memorials" de tot el món per crear una
    xarxa de centres de memòria i un "lobby", una veu que es pronunciï a nivell
    internacional en qüestions de memòria, pau i respecte als drets humans.
    El Museo Nacional de la Memoria y los Derechos Humanos de Xile, actualment en
    projecte, vol ser un espai permanent de reflexió sobre la importància del respecte als
    drets humans i la recuperació de la

    memòria històrica. L'objectiu és implantar una
    política d'Estat que convidi la societat xilena a recordar i expressar els valors de
    respecte per la dignitat de les persones i la democràcia.
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    8
    Departament de Medi Ambient i Habitatge
    Aigua
    Estat de la sequera
    Les reserves de les Conques Internes es troben al voltant del 65% a data 1 de juliol.
    La proposta del departament de Medi Ambient és mantenir la vigència del Decret de
    Sequera fins al desembre de 2008, i l’escenari d’excepcionalitat al sistema Ter-
    Llobregat i d’excepcionalitat II a la Muga a l’espera de les pluges de la propera tardor.
    L’Agència Catalana de l’Aigua inicia els processos participatius a la conca
    del riu Segre, les dues Nogueres i la Garona
    L’Agència Catalana de l’Aigua, conjuntament amb la Direcció General de Participació
    Ciutadana, ha iniciat els processos de participació de les conques de les dues
    Nogueres (Ribagorçana i Pallaresa) i la Garona. En aquest sentit, s’iniciaran durant el
    mes de juny els processos relatius a les conques intercomunitàries catalanes (l’Alt i el
    Baix Segre, les Nogueres i la Garona), un cop finalitzats els 12 processos que s’han
    desenvolupat a les conques internes de Catalunya.
    Es presentaran en primera instància els objectius de la Directiva marc de l’aigua i es
    farà una diagnosi de l’estat de les masses d’aigua de cadascun dels àmbits de manera
    individualitzada per elaborar propostes de millora a partir de les aportacions dels
    assistents. Els resultats es traslladaran a l’Agència Catalana de l’Aigua perquè n’avaluï
    la possible incorporació als programes de mesures i plans d’actuació, en el marc de
    les seves competències.
    Els processos de les dues Nogueres i la Garona se celebraran entre els mesos de juny
    de 2008 i febrer del 2009, paral·lelament als processos de l’Alt i el Baix Segre
    Habitatge
    El Govern amplia els ajuts al lloguer per a persones amb risc d’exclusió
    social
    El Govern ha aprovat l’ampliació del pressupost destinat a ajuts per pagar el lloguer a
    persones amb ingressos molt baixos i en situació de risc d’exclusió social per motiu
    residencial. L’import inicial de la convocatòria de 2008 (31 de març) era de 26 milions
    d’euros i ara s’amplia fins als 39 milions, 13 milions més, per atendre els compromisos
    del Pacte Nacional de l’Habitatge i donar cobertura a 30.000 llars, incloent-hi els ajuts
    la renda bàsica d’emancipació. D’aquesta forma enguany s’han incrementat la quantia
    dels ajuts en un 30%.
    Els ajuts al lloguer d’habitatge són per a famílies amb ingressos per sota de 2,5
    vegades l’indicador públic de renda d’efectes múltiples (IPREM), si el cost del seu
    habitatge els suposa un esforç superior al 30% dels ingressos, o per a famílies amb
    ingressos per sota d’1 vegada l’IPREM, si el cost del lloguer els suposa un esforç
    superior al 20% dels ingressos. Els ingressos de cada llar es calculen en funció del
    municipi de residència i dels membres de la unitat familiar (tinguin o no relació de
    parentiu).
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    9
    Poden optar a les subvencions les persones en les circumstàncies següents:
    • Majors de 65 anys, titulars de contractes de lloguer amb pròrroga forçosa.
    • Llogaters d’habitatges administrats per Adigsa.
    • Titulars d’un contracte de lloguer obtingut o supervisat a través de les borses
    integrades en la Xarxa de Mediació per al Lloguer Social.
    • Joves de fins a 35 anys, amb ingressos anuals mínims de 5.500 euros, que hagin
    signat un contracte de lloguer o l’hagin fet supervisar a través de borses joves
    d’habitatge.
    Aquestes subvencions són incompatibles amb les de la renda bàsica d’emancipació i
    el termini per presentar les sol·licituds finalitza:
    • Per antics i nous perceptors amb contracte de lloguer de data anterior a l’1 de
    gener de 2008, el 30 de juny.
    • Per a les sol·licituds amb contractes de lloguer subscrits a partir de l’1 de gener de
    2008, el 31 d’octubre.
    La convocatòria de 2007 d’ajuts per al pagament del lloguer va permetre subvencionar
    la renda mensual a un total de 13.913 llars. D’aquestes, 6.610 famílies ja havien estat
    beneficiades en anys anteriors i se’ls ha prorrogat l’ajut un any més, mentre que les
    altres 7.303 llars se n’han beneficiat per primera vegada. L’ajut mitjà mensual
    d’aquesta convocatòria va ser de 188,6 euros i va variar des dels més moderats
    concedits als llogaters dels parcs públics, que van obtenir un ajut mitjà de 116,24
    euros mensuals, fins als més elevats, atorgats als joves a través de la Xarxa de
    Lloguer Jove, de més de 205 euros mensuals de mitjana.
    El Govern amplia els ajuts a la rehabilitació d’habitatges
    El Govern ha aprovat l’ampliació de l’import destinat als ajuts a la rehabilitació fins a un
    total de 46,3 milions d’euros. Se subvencionarà la rehabilitació de 40.000 habitatges.
    El 2007 es van destinar 43’7 milions d’euros a aquests ajuts, enguany han augmentat
    un 9,5%. Les subvencions són per rehabilitacions d’habitatges i per edificis sencers, de
    manera que se’n poden beneficiar particulars i comunitats de propietaris. La
    convocatòria es va tancar el passat 30 de maig.
    Pel que fa al tipus d’obres, els ajuts a la rehabilitació enguany subvencionen obres de
    reparació de patologies de diversos graus d’intensitat, la instal·lació d’ascensors, grans
    instal·lacions d’aigua, llum i gas, i obres d’aïllament acústic i millora de l’eficiència
    energètica dels edificis o dels habitatges.
    Canvi climàtic
    Catalunya dóna suport a un nou programa internacional de regions per a
    la mitigació i l’adaptació al canvi climàtic
    La Generalitat de Catalunya ha participat, a través del Departament de Medi Ambient i
    Habitatge, a la 8ª Conferència mediambiental de regions d’Europa, organitzada pel
    Departamento de Medio Ambiente del Gobierno de Aragón – CIAMA i la Xarxa
    Ambiental de regions europees (ENCORE) que s’ha celebrat a Saragossa. Enguany,
    el plenari de la xarxa estava dedicat a l’aigua i el canvi climàtic i ha reunit més de 50
    consellers regionals de Medi Ambient.
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    10
    La reunió ha permès a la Generalitat establir contactes bilaterals amb les regions de la
    Toscana, Flandes, Aragó, Emilia-Romagna i d’altres regions presents. I ha servit per
    impulsar un nou programa que vincula els governs subnacionals amb el Programa de
    les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD). A més, la Generalitat s’ha ofert
    per organitzar a Catalunya una reunió d’impuls d’aquest programa internacional, que
    es posarà en marxa a finals de juliol a París i s’activarà a Saint Malo el proper mes
    d’octubre.
    En aquesta trobada, la Generalitat de Catalunya ha presentat la seva política
    estructural d’aigua basada en la nova cultura de l’aigua: eficiència, estalvi, reutilització,
    recuperació d’aqüífers i dessalinització. Així mateix, també ha presentat una anàlisi
    sobre la intensificació dels períodes de sequera en els darrers deu anys, especialment
    intensa la darrera tardor i primavera. Igualment ha presentat el pla marc de mitigació
    del canvi climàtic i les primeres estimacions sobre l’efecte del canvi climàtic en els
    recursos hídrics de Catalunya.
    En les presentacions de les regions centreuropees, s’ha posat de manifest que les
    regions del sud d’Europa han de preparar-se per a una disminució de la precipitació i
    les del nord, per a períodes més freqüents de crescudes i inundacions. Caldrà, per
    tant, establir polítiques diferencials d’adaptació en el si de la UE per a fer front al canvi
    climàtic. Tanmateix, el compromís per a la mitigació, per a reduir-ne les causes i, per
    tant, per a minvar els efectes, és un compromís comú dels governs subnacionals que
    han signat una aportació a la Carta de Saragossa i un Pla d’Acció de la Xarxa Encore
    pels propers dos anys.
    Medi natural
    S’amplia els ajuts per a boscos públics, indústria forestal i prevenció
    d'incendis
    El Govern ha acordat ampliar fins a 7,2 milions d'euros els ajuts que lliura el
    Departament de Medi Ambient i Habitatge per a la gestió forestal sostenible. Les
    subvencions seran per al període 2008-2009 i no anuals com s'havien atorgat fins ara.
    El paquet més important d'ajuts, de 2,7 milions d'euros, servirà per impulsar accions
    per recuperar zones cremades, com la tallada de vegetació afectada i el tractament de
    les restes, la pela de suro i pelagrí cremat, plantacions, reposicions, etc. També hi ha
    ajudes per a la gestió forestal de

    prevenció d'incendis, com el tractament de restes
    vegetals vora camins, la reducció de la càrrega de combustible en la unitat de gestió o
    la diversificació de la vegetació amb plantació de noves espècies.
    Per primer cop, el Departament destina 170.000 euros per subvencionar contractes
    d'arrendament financer (leasing) per a l'adquisició de calderes de biomassa que
    utilitzen estelles. A més, se subvenciona el desembosc i la densificació (estellat i/o
    empacat en carregador) de biomassa forestal.
    Més de 2,6 milions es destinen a la construcció de vials, obra civil o de bioenginyeria,
    treballs silvícoles, i plantació i manteniment.
    Un paquet d'1.278.000 euros és per a l'adquisició de maquinària i hi ha una dotació de
    600.000 euros per subvencionar la redacció i revisió de projectes d'ordenació, plans
    tècnics o simples de gestió i millora forestal, creació d'associacions, l'elaboració de
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    11
    projectes per a l'actuació forestal conjunta, actuacions de divulgació i sensibilització,
    despeses de manteniment d'associacions, direcció d'actuacions silvícoles, i el disseny i
    la direcció d'actuacions forestals singulars. A banda, hi ha ajuts per a la plantació
    d'espècies per al conreu de la tòfona.
    Residus
    Modificació de la llei bàsica de residus i la llei de finançament de les
    infraestructures i gestió de residus
    El Parlament de Catalunya ha aprovat dues iniciatives legislatives del Departament de
    Medi Ambient i Habitatge, mitjançant l’Agència de Residus de Catalunya. D’una banda,
    la modificació de la llei reguladora de residus i, de l’altra, la llei de finançament de les
    infraestructures de gestió de residus i dels cànons sobre la disposició del rebuig dels
    residus.
    Per primera vegada es garanteix per llei la recollida selectiva de tots els residus als
    municipis catalans, independentment del seu número d’habitants. Abans del debat
    parlamentari, els dos textos han passat per un procés informatiu i participatiu de
    consens amb tots els sectors implicats.
    Els dos projectes de llei s’adeqüen a les directrius europees sobre recollida selectiva i
    tractament de residus, que posen èmfasi en la prevenció, la reutilització i la
    recuperació tant material com energètica prèvia al tractament final dels residus.
    El projecte de llei de modificació de la llei bàsica de residus, que s’ha aprovat per
    unanimitat al Parlament, regula els següents aspectes:
    • La implantació de la recollida selectiva de tots els residus a tots els municipis de
    Catalunya, independentment del seu número d’habitants.
    • Creació del Pla territorial sectorial d’infraestructures de gestió de residus
    municipals (PTSRM), que racionalitza la planificació al territori de les
    infraestructures de tractament, en funció de les necessitats existents.
    • Exigeix l’avaluació ambiental dels programes de gestió de residus, tant municipals,
    com industrials i de la construcció. I preveu que els programes i el Pla territorial
    d’infraestructures s’aprovin mitjançant Decret de Govern.
    • Estableix com es compensarà als ajuntaments, consells comarcals i ens locals de
    gestió que tinguin al seu territori plantes de residus especials de servei públic, i
    plantes de tractament i de gestió del rebuig previstes al Pla territorial.
    • Garanteix el tractament dels residus que no es recullen de manera separada, i
    dóna prioritat a la recuperació material.
    • Assegura la participació social mitjançant comissions de seguiment de les plantes
    de gestió de residus que siguin d’interès general i estratègic.
    • Regula la responsabilitat en la recuperació d’ un sòl contaminat.
    • Determina que el govern pot declarar servei públic qualsevol categoria de residus,
    si hi ha exigències legals o tècniques.
    El Parlament també ha aprovat el text sobre finançament d’instal·lacions i cànon,
    que estableix el següent:
    • Regula l’obligació de la Generalitat de finançar les infraestructures de gestió de
    residus municipals. Els ens locals n’assumeixen les despeses d’explotació.
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    12
    • Estableix noves figures tributàries (cànons), que sempre retornen als municipis i no
    han de suposar un increment de la taxa d’escombraries sinó una major inversió en
    el foment de la recollida separativa de residus.
    • Amplia l’objecte de regulació del cànon fent-lo extensiu a residus municipals
    destinats a incineració (per les quals es preveuen 5 €/tona), i a residus de la
    construcció destinats a dipòsit controlat (per la qual es preveuen 3 €/tona). Entrada
    en vigor: any 2009.
    • Manté el cànon de 10 €/tona per a residus municipals destinats a dipòsit controlat.
    Únic cànon en vigor actualment.
    • Crea dos cànons específics en el supòsit que, al cap d’un any de l’entrada en vigor
    de la modificació de la llei els municipis no recullin separadament la matèria
    orgànica, malgrat disposar de plantes concretes de tractament. 15 €/tona per a
    incineració de residus municipals i 20 €/tona per a residus municipals destinats a
    dipòsit controlat. Entrada en vigor: any 2010.
    • Els residus de la construcció queden exempts d’aquest cànon, sempre que es
    tractin segons les condicions mínimes establertes pel govern de la Generalitat.
    L’Agència de Residus de Catalunya atorga 14,3 milions d’euros per a
    equipaments, prevenció i reciclatge
    El Consell de Direcció de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC) del Departament
    de Medi Ambient i Habitatge ha aprovat la segona fase de subvencions de l’any 2008.
    S’han atorgat 14.327.133,5 euros per actuacions de gestió de residus que
    subvencionen 280 projectes diferents. A banda, en la primera fase ja es van distribuir
    14 milions d’euros per a 364 propostes de gestió de residus i es van aprovar diversos
    convenis, entre els quals destaquen els signats amb l’Agència Catalana del Consum i
    Forestal Catalana.
    Pel que fa a les subvencions, la part més important de recursos econòmics s’adreça a
    la clausura de zones amb abocaments incontrolats (gairebé 3,5 milions d’euros), la
    implantació d’equipaments per a la recollida selectiva de residus municipals (3,5
    milions d’euros), el desplegament de recollida selectiva de matèria orgànica (3,3
    milions d’euros), i la posada en marxa de projectes de reducció de residus (2,4 milions
    d’euros). El valor total de subvenció que pot autoritzar l’ARC l’any 2008 és de 28,5
    milions d’euros, d’acord amb el seu Contracte programa.
    Els conceptes subvencionats en aquesta segona fase són els següents:
    • Endegar campanyes per prevenir la generació de residus municipals.
    • Promoure el consum de matèries recuperades i subproductes.
    • Fer recerca i recuperar sòls de titularitat pública afectats per contaminació.
    • Condicionar festes populars d’acord amb criteris de recollida selectiva.
    • Posar en marxa projectes en matèria de residus adreçats a col·lectius d’inserció
    sociolaboral.
    • Establir la recollida de matèria orgànica.
    • Clausurar àrees d’abocaments incontrolats.
    • Implantar deixalleries i equipaments per a la recollida selectiva i la valorització de
    residus municipals.
    • Executar projectes de minimització de residus.
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    13
    Departament d’Economia i Finances
    El Govern accelera l’aplicació de mesures urgents per a l’impuls de
    l’economia
    El Govern aprova un Decret llei amb actuacions per impulsar l’activitat econòmica i
    financera i fer front a les restriccions de liquiditat del sistema financer català. Aquest
    decret llei s’emmarca en les 42 mesures de dinamització econòmica i suport als
    sectors socials més afectats per la desacceleració, presentades a l’abril.
    La primera mesura és l’augment en 500 milions d’euros de la capacitat d’endeutament
    de l’Institut Català de Finances (ICF) per facilitar noves línies de crèdit que millorin la
    liquiditat i l’accés al finançament de les empreses catalanes, i impulsin la construcció
    d’habitatge protegit finançant operacions de compra de sòl per a la construcció
    d’habitatge protegit, per part de l’INCASOL.
    El Decret aprovat també vol impulsar l’activitat econòmica ampliant els recursos
    financers per a l’activitat productiva i empresarial de les pimes i les corporacions locals
    catalanes. Per aconseguir-ho, s’incrementa en 300 milions d’euros l’autorització per
    prestar avals. Actualment aquesta línia d’avals està fixada en 1.200 milions d’euros i el
    seu increment permetrà a les entitats financeres aconseguir nous recursos per al
    finançament empresarial.
    També s’incrementa en 1’5 punts els percentatges vigents en concepte de deducció a
    l’IRPF per a despeses en la rehabilitació de l’habitatge habitual. Les deduccions
    aplicables passen a ser del 4’95% amb caràcter general, i del 7’95% per a menors de
    32 anys i persones aturades. L’ampliació s’aplicarà a partir de l’1 de gener de 2008
    sense perjudici de l’aplicació del tram autonòmic de la deducció per inversió en
    l’habitatge individual.
    El Govern dona llum verda a la revisió i nou impuls de l’acord estratègic
    S’ha aprovat la revisió i l’impuls de l’Acord estratègic per a la internacionalització, la
    qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia 2008- 2011. El nou document
    posa l’accent en una sèrie d’àmbits on és prioritari dur a terme actuacions que ajudin a
    transformar el model de competitivitat de l’economia catalana. Algunes de les línies
    prioritàries són: la innovació i transferència tecnològica, la formació

    professional, l’èxit
    escolar, l’anglès, les infraestructures estratègiques, la regulació, competència,
    simplificació administrativa i contractació pública, l’ús racional i de qualitat dels
    recursos (activitat econòmica i medi ambient) i l’immigració i el mercat laboral.
    L’Acord estratègic 2005-2007 va ajudar a iniciar la transformació del model de
    competitivitat. Durant els tres anys de la seva aplicació, el creixement de l’economia
    catalana s’ha sustentat sobre unes bases més sòlides i equilibrades: la inversió en
    béns d’equipament i les exportacions. Ara, amb la revisió i el nou impuls de l’Acord,
    l’economia catalana pot continuar aprofundint en el canvi de model productiu i superar
    amb èxit els reptes de la globalització.
    El renovat Acord estratègic incorpora elements fonamentals de sostenibilitat en la
    gestió de l’aigua, els residus, el canvi climàtic, la qualitat de l’aire, i el
    desenvolupament agrari sostenible. L’Acord ha estat fruit d’un procés de diàleg,
    concertació i implicació mútua entre el Govern de la Generalitat, les patronals i els
    sindicats.
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    14
    Departament de Vicepresidència
    La Generalitat renova la seva col·laboració amb el Polisario per donar
    suport a la població sahrauí
    Aprofitant la reunió de la Comissió parlamentària de Cooperació i Solidaritat, les parts
    catalana i sahrauí han donat continuïtat amb un nou conveni a l’acord que ja van
    signar l’abril de 2005. Tant amb l’anterior col·laboració com en la present, l’objectiu és
    treballar amb la població present als camps de refugiats de Tinduf i la que viu als
    territoris alliberats del Sàhara Occidental.
    Els àmbits previstos d’actuació de l’acord són salut, educació i ajut humanitari. Aquest
    conveni és vigent des de la seva signatura fins el 2010 i anirà concretant les
    aportacions econòmiques anuals.
    El Sàhara Occidental és un dels territoris d’actuació prioritària de la Cooperació
    Catalana, tal com estableix el Pla Director de Cooperació al Desenvolupament 2007-
    10. Des de la seva descolonització per part de la metròpoli espanyola, el seu territori
    està ocupat per part de Marroc sense cap mena de reconeixement legal per cap agent
    internacional, ni per l’ONU ni per la resta d’estats africans.
    Des de les Nacions Unides s’ha intentat mediar en diferents ocasions per posar fi al
    conflicte que ha provocat milers de morts i una xifra encara més gran de població
    desplaçada. La Cooperació Catalana se suma a la proposta coneguda com a Pla
    Baker, que preveu el retorn de la població refugiada al seu lloc d’origen i l’organització
    d’un referèndum d’autodeterminació.
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    15
    Departament de Governació i Administracions Públiques
    Es constitueix la comissió municipalista per a la nova Llei de governs
    locals
    En el procés d’elaboració d’aquesta normativa, el Departament de Governació està
    celebrant una sèrie de sessions informatives a tots els nivells de l’administració. S’ha
    constituït una comissió interdepartamental per treballar la reforma de la llei de governs
    locals i una comissió del món local on participen les associacions municipalistes, les
    diputacions, els representants des consells comarcals i l’Ajuntament de Barcelona.
    Pel que fa al calendari de la nova normativa, es preveu que la memòria de la llei
    estigui llesta al voltant de l’estiu i que a finals d’any es pugui disposar del text articulat
    tant de la Llei de governs locals com de la Llei de procediment de migració de
    diputacions a vegueries.
    El conseller de Governació anuncia la creació d’una mesa general de
    negociació per a totes les administracions públiques catalanes
    En aquesta mesa de negociació hi seran representades l’Administració de la
    Generalitat, l’Administració local i les universitats públiques catalanes, així com les
    organitzacions sindicals amb més representació a les administracions públiques
    catalanes.
    La gran novetat que representa la creació d’aquest òrgan és que constituirà un espai
    únic de negociació sindical per poder tractar temes comuns que afecten el personal al
    servei de totes les administracions públiques catalanes. Esdevé, a més, un pas
    endavant en l’establiment d’un model propi de funció pública catalana.
    L’impuls per a la creació de la mesa general de negociació de les administracions
    públiques catalanes va ser un dels acords presos a la reunió del Consell Català de la
    Funció Pública, que va tenir lloc ahir, 26 de juny, a la seu del Departament de
    Governació i Administracions Publiques. Presidit pel conseller Jordi Ausàs, el Consell
    Català de la Funció Pública és un dels òrgans superiors en matèria de personal de
    l’Administració pública i té com a missió la consulta, l’informe, la proposta i la
    participació del personal en relació amb les qüestions comunes que en matèria de
    funció publica poden afectar les diverses administracions públiques catalanes.
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    16
    Departament de Treball
    Més de 2.100 dones s’han beneficiat dels ajuts per a la inserció, presència
    i permanència en el mercat laboral
    Durant el 2007 el departament de Treball ha invertit 4,2 milions d’euros per afavorir la
    inserció, presència i permanència de les dones en el mercat de treball, enguany hi
    destinarà 4,8 milions d’euros, un 14% més.
    Més de 2.100 dones s’han beneficiat d’aquests ajuts que volen fomentar la igualtat
    d’oportunitats en el treball i neutralitzar les desigualtats existents entre dones i homes
    en l’accés a l’ocupació, la formació, la promoció professional i les condicions de treball.
    El programa per al foment de la igualtat d’oportunitats en el mercat de treball es
    dirigeix tant a dones ocupades com a dones en atur inscrites com a demandants
    d’ocupació al Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC). Així mateix, han pogut accedir a
    aquests ajuts les empreses, cooperatives i societats laborals, entitats o institucions
    públiques o privades adscrites com a centre col·laborador del SOC.
    Els programes per al foment de la igualtat d’oportunitats entre dones i homes en el
    mercat de treball inclouen diverses línies d’ajuts:
    • Ajuts a la inserció sociolaboral mitjançant l’elaboració d’un itinerari personalitzat.
    • Ajuts per a la formació i acompanyament de dones emprenedores
    • Ajuts per a la inserció laboral en sectors on les dones estan subrepresentades
    • Ajuts en sectors emergents, noves ocupacions i nous jaciments de l’ocupació
    • Ajuts ocupacionals per a dones joves(menors de 25 anys)
    A la convocatòria de 2008 s’inclouran noves línies com ara programes per combatre la
    segregació vertical i incentivar la promoció professional de dones en àmbits de direcció
    i programes per afavorir canvis culturals i de valors vers la igualtat d’oportunitats en el
    treball que preveu la promoció d’accions de sensibilització, informació, difusió i
    promoció que tinguin per objectiu transformar els estereotips de gènere en el món de
    l’ocupació.
    Mirant les dades de l’Enquesta de Població Activa del 1º Trimestre de 2008, el nivell
    d’ocupació de les dones a Catalunya ha assolit l’objectiu europeu d’arribar al 60% el
    2010 però encara hi ha prop de 20 punts de diferència entre la taxa d’ocupació dels
    homes (80,7%) i la de les dones (62,5%). La taxa d’atur de les dones és del 8,71%,
    mentre que la dels homes és de 6,76%.
    El salari brut mitjà anual de les dones, tot i que ha millorat, es troba encara lluny del
    dels homes i la proporció de dones directives sobre el total de dones ocupades(6,5%),
    tant a Catalunya com a Espanya, és molt inferior a la dels homes(9,4%).
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    17
    Més ajuts als emprenedors i a l'autoocupació a Catalunya en el període
    2008-2010
    El Govern ha aprovat destinar 6,6 milions d'euros al suport a les persones
    emprenedores i l'autoocupació a Catalunya en el període 2008-2010. D'aquesta
    quantitat, un total de 5.781.600 euros es destinaran a subvencions per donar suport
    als programes de les entitats locals de foment i assessorament a la creació
    d'empreses. Els 818.400 euros restants s'adreçaran a la creació d'una plataforma de
    suport a l'emprenedoria.
    Aquestes iniciatives s'emmarquen en el Pla Inicia, presentat el març passat amb
    l'objectiu de potenciar la creació de més i millors empreses. Un dels eixos fonamentals
    del Pla Inicia és comptar amb la col·laboració d'una xarxa de 150 entitats locals
    (ajuntaments, consells comarcals, consorcis locals, diputacions, entitats
    metropolitanes, mancomunitats i societats públiques locals, entre d'altres).
    Amb els ajuts aprovats, el Govern vol reforçar els serveis públics locals de suport a la
    creació d'empreses i de foment de l'esperit emprenedor. Les subvencions es
    divideixen en tres grans línies:
    • Programes dels ens locals de foment i assessorament a la creació
    d'empreses: aquesta subvenció pot arribar fins al 80% del cost de l'activitat, des
    d'un import mínim de 12.000 euros fins a un import màxim de 76.000 euros anuals.
    • Projectes singulars de suport a la creació d'empreses: la convocatòria anual
    establirà els col·lectius prioritaris als quals s'adrecen aquests projectes, i la
    subvenció pot arribar fins al 80% del cost de l'activitat, fins a un import màxim de
    24.000 euros anuals.
    • Projectes experimentals de suport a la creació d'empreses: per a accions que
    aportin innovació en l'àmbit de la creació d'empresa i suport a les persones
    emprenedores, fins a una quantitat màxima del 80% del cost de l'activitat, amb un
    import màxim de 24.000 euros anuals.
    Els beneficiaris d'aquesta ordre són els ajuntaments, consells comarcals, consorcis
    locals, diputacions, entitats metropolitanes, mancomunitats i societats públiques locals.
    En el cas de les línies B i C també poden optar als ajuts les entitats sense afany de
    lucre, les universitats o entitats que en depenguin i les cambres de comerç.
    Pel que fa a la plataforma de suport a l'emprenedoria, el Govern crearà un portal
    web de productes i serveis de suport a les persones emprenedores i un espai web per
    a les entitats locals i el seu personal tècnic. El portal oferirà informació, formació online,
    guies interactives sobre els tràmits per crear una empresa, el catàleg de formes
    jurídiques per constituir una empresa i diferents opcions per accedir a finançament,
    així com eines per elaborar el pla d'empresa i testar la idea de negoci. Els serveis
    s'oferiran de forma progressiva al conjunt del territori català i el portal es posarà en
    marxa a finals de 2008.
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    18
    Departament de Política Territorial i Obres Públiques
    S’aprova l’Avantprojecte de llei de millora d’urbanitzacions amb dèficits
    urbanístics
    L’objectiu és ordenar les urbanitzacions de Catalunya construïdes entre 1956 i 1981 i
    dotar-les de serveis bàsics i infraestructures per tal de millorar la qualitat de vida dels
    seus residents. L’Avantprojecte de Llei estableix les següents mesures:
    • L’ordenació urbanística de l’àrea residencial, mitjançant les corresponents figures
    de planejament i de reparcel·lació que assegurin les cessions de sòl necessàries
    per a la millora dels serveis.
    • La dotació de serveis i infraestructures, en col·laboració amb els ajuntaments i
    els parcel·listes.
    • La creació d’un fons econòmic per ajudar als ajuntaments a elaborar projectes
    de millora de les urbanitzacions a través d’una convocatòria anual.
    • L’habilitació d’una línia de préstecs destinada als ajuntaments per a finançar
    l’execució de les obres i una altra per als parcel·listes per assegurar el retorn del
    cost de les obres.
    • La reducció de la superfície, en aquells casos que això sigui possible, de les
    urbanitzacions que no s’han arribat a desenvolupar al llarg dels anys o, fins i tot, la
    reversió dels terrenys a la seva condició anterior de sòl no urbanitzable.
    Es calcula que a Catalunya existeixen un total de 2.300 urbanitzacions, on viuen
    gairebé 625.000 persones, amb 333.000 parcel·les, de les quals només s’ha
    desenvolupat la meitat de l’edificació que permetrien. Unes 400 urbanitzacions estan
    situades en sòl no urbanitzable, de les quals el 70% es van construir abans de 1975.
    Entre les principals mancances d’aquestes àrees residencials (segons un estudi de la
    Diputació de Barcelona), trobem que el 61% tenen dèficits en la pavimentació,

    el 55%
    en l’abastiment d’aigua, el 60% en infraestructures de sanejament, i el 62% en
    l’enllumenat públic.
    No es podran acollir als beneficis d’aquesta Llei les urbanitzacions o àrees residencials
    situades en sòl classificat com a no urbanitzable, excepte en el cas que es canviï la
    seva classificació mitjançant un Pla d’ordenació urbanística municipal, si és possible.
    L’Avantprojecte aposta per diferents estratègies segons cada cas:
    • Ordenar urbanísticament l’àrea residencial, impulsar els corresponents
    projectes de reparcel·lació i adaptar la classificació del sòl, tot preveient les
    cessions de sòl necessàries per a la millora dels serveis i la dotació d’espais verds.
    • Finalitzar les obres d’urbanització i serveis bàsics en àrees que es poden
    consolidar per tal de millorar la qualitat de vida dels residents i la integració del
    complex en el municipi.
    • Reduir la superfície de la urbanització, quan sigui possible.
    Per regularitzar aquestes situacions, l’Avantprojecte preveu la tramitació de
    l’instrument urbanístic adient, que inclourà tant reparcel·lacions com reserves per als
    sistemes de comunicacions, equipaments comunitaris i espais lliures.
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    19
    Per facilitar la reordenació es podran delimitar sectors discontinus que assegurin la
    compatibilitat amb els usos residencials existents. Es preveu, en el cas que hi hagi una
    part situada en sòl d’especial protecció, que les cessions per espais lliures i zones
    verdes es concentrin en aquest àmbit.
    Les reserves per a habitatge protegit seran d’aplicació en funció dels increments de
    sostre o de densitat residencial que proposi la nova ordenació.
    L’Avantprojecte de llei preveu facilitar l’execució de les obres de dotacions i serveis
    pendents mitjançant l’elaboració, per part de l’ajuntament corresponent, d’un Programa
    d’Adequació que definirà totes les actuacions que s’han d’endegar per regular la
    reordenació urbanística i la provisió de serveis, tant pel que fa al planejament
    urbanístic com al calendari d’obres.
    El Programa d’Adequació enumerarà les actuacions de millora urbanística a executar,
    amb el detall de les fases, l’estimació de costos i la seva repercussió en quotes per als
    parcel·listes. La formulació d’aquest Programa serà un requisit imprescindible perquè
    els municipis puguin accedir a les mesures de finançament que preveu la Llei.
    Es crearà un Fons específic del Govern i dues línies de crèdits:
    Fons econòmic per a la regularització de les urbanitzacions: Per a que els
    ajuntaments puguin redactar Programes d’Adequació, l’elaborar plans urbanístics i
    projectes d’urbanització, adquirir sòl, els projectes específics de telecomunicacions,
    paisatge o prevenció d’incendis, i executar total o parcialment les obres de millora a les
    urbanitzacions. Aquesta línia d’ajuts, dotada amb 10 milions d’euros, es convocarà
    anualment i servirà per cofinançar una vintena de projectes cada any.
    Finançament per a l’execució de les obres: préstecs destinats als ajuntaments per
    executar i accelerar les obres d’urbanització incloses als Programes d’Adequació. Es
    concediran a través de l’Incasòl i es preveu que el reemborsament del préstec es faci
    mitjançant les quotes d’urbanització dels propietaris.
    Ajuts als parcel·listes: Atès que part dels residents de les urbanitzacions amb més
    mancances són persones grans amb pocs recursos econòmics, es crearà una línia
    d’ajuts perquè puguin fer front al pagament de les quotes d’urbanització. Aquesta línia
    anirà destinada a les persones de més de 65 anys amb domicili habitual a les
    urbanitzacions afectades i uns ingressos anuals mínims. L’import anual d’aquests ajuts
    als parcel·listes es calcula en 3,2 milions d’euros.
    El Departament de Política Territorial i Obres Públiques ha iniciat ja una prova pilot a
    10 urbanitzacions amb dèficits d’equipaments i serveis per verificar el funcionament
    d’aquest sistema, conèixer amb més detall quines seran les necessitats i demandes
    dels ajuntaments, i poder calcular quina haurà de ser la dotació econòmica del Fons
    que preveu la Llei. Aquest pla pilot està dotat amb un import total de 2,9 milions
    d’euros, 290.000 euros per a cada municipi participant.
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    20
    Departament d’Acció Social i Ciutadania
    El Govern aprova un pla per millorar la gestió del temps a la vida
    quotidiana
    El Govern aprova un pla amb 166 mesures per millorar els usos del temps i adaptarlos
    a les necessitats actuals dels ciutadans, millorant la combinació entre vida laboral i
    personal. Es tracta del Pla estratègic sobre els usos i la gestió del temps a la vida
    quotidiana per al període 2008-2018.
    Per desenvolupar aquestes actuacions, en les quals tots els departaments hi estan
    implicats, el Govern destinarà aquest any 296.783.671 euros. El Pla té una durada de
    10 anys i proposa el concepte de “gestió” o “distribució” del temps a partir d’una
    concepció global del temps. D’entre les 166 mesures que proposa el Pla, estructurat
    en quatre eixos, destaquen les següents:
    1.- Més temps disponible
    • Incentivar la creació d’espais per a infants mentre les famílies fan les compres
    • Incentivar el suport i l’acompanyament a la població immigrada en diferents tràmits
    per reduir el temps que empren en la gestió
    • Impulsar el teletreball a la Generalitat i promoure mesures de flexibilitat horària
    • Promoure des del Consell de Relacions Laborals la incorporació en els convenis
    col·lectius de mesures que afavoreixin la flexibilitat del temps
    • Ampliar els horaris de les instal·lacions esportives
    • Flexibilitzar horaris dels equipaments culturals
    • Promoure la creació de serveis de repartiment a domicili
    • Promoure un urbanisme compacte que permeti la proximitat dels serveis
    • Elaborar un Pla de camins rurals que optimitzi la comunicació a nivell comarcal
    amb els nuclis que disposin de serveis
    • Millorar la freqüència de pas del transport públic
    • Millorar l’accés amb transport públic als polígons industrials
    • Crear la figura del gestor de la mobilitat a les grans empreses i als polígons
    2.- Un nou equilibri en el valor i la distribució del temps
    • Promoure accions de sensibilització per un repartiment equitatiu entre homes i
    dones del treball domèstic
    • Sensibilitzar sobre la importància de la utilització per part dels homes de les
    mesures legals relacionades amb la paternitat
    3.- Més suport
    • Oferir incentius a les empreses perquè dur a terme accions de conciliació del
    temps
    • Incentivar la inclusió com a condició d’execució contractual o de preferència en

    l’adjudicació de contractes de mesures de conciliació del temps a favor dels seus
    treballadors en les empreses adjudicatàries
    • Impuls de les Llars d’Infants rurals
    • Promoció dels serveis de cura d’infants als centres universitaris i altres serveis
    4.- Temps amb valor social afegit
    • Flexibilitzar els horaris d’estudis universitaris per fer-los accessibles a persones
    amb càrregues familiars
    Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008
    21
    • Potenciar la creació d’espais d’infants de cura puntual en els actes públics
    organitzats per la Generalitat
    • Augmentar la dotació de beques i ajuts al menjador escolar
    • Promoure els serveis de biblioteques escolars més enllà de l’horari escolar
    • Consolidar la sisena hora a primària (en els centres públics)
    • Promoure l’obertura dels centres educatius més enllà del calendari escolar
    • Preveure flexibilitat horària per a la concreció d’horaris en el marc de l’autonomia
    de gestió dels centres educatius
    • Promoure l’ús de les noves tecnologies (videoconferència, etc.) per minimitzar les
    distàncies entre l’administració i les entitats
    El Pla estratègic preveu la constitució d’un Consell Ciutadà d’impuls de les polítiques
    del temps i de consells territorials de participació. Com aspecte innovador, el Govern
    estimularà la creació de Pactes Locals per concretar estratègies locals sobre els usos
    i la gestió del temps a la vida quotidiana en els diferents territoris i municipis de
    Catalunya.
    Paral·lelament, per fer el seguiment i avaluació del Pla, el Govern crearà l’Oficina del
    Pla estratègic sobre els usos i la gestió del temps a la vida quotidiana, organisme
    que s’adscriurà a la Secretaria de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania del
    Departament d’Acció Social i Ciutadania. Anualment es concretaran les actuacions
    pressupostades que podran ser noves o continuïtat de l’any anterior.
    L’aprovació del Pla culmina un any de treball. Per a la seva elaboració, el Departament
    d’Acció Social i Ciutadania ha adoptat com a base diferents estudis i també ha dut a
    terme un ampli procés participatiu recollint les aportacions de la ciutadania i també,
    entre d’altres, de les organitzacions sindicals, empresarials i municipalistes, el Consell
    Nacional de les Dones, el Consell de la Gent Gran, el Consell Nacional de la Joventut,
    l’Observatori Català de les Famílies, l’Observatori de la Infància i l’Adolescència i el
    Consell Assessor d’Immigració.
    En els darrers anys, l’equilibri entre la vida laboral, familiar i personal s’ha vist alterat
    per la irrupció de factors com els canvis demogràfics, la modificació de les estructures
    familiars, la incorporació de la dona al mercat laboral o els canvis en l’organització del
    treball. El Pla estratègic ha de servir per reconduir les disfuncions que s’han detectat i
    vertebrar una nova política del temps de forma integral, interdisciplinar i transversal.

    EUiA-ICV Acció de Govern Del 20 de juny al 3 de juliol de 2008 | 09-07-2008 - 19:24:13 GMT 1 #

24. Nou coordinador ICV-EUiA Regió de Girona:
    Lluís Postigo assumeix les funcions de Portaveu. D’aquesta manera queda estructurada la direcció d’ICV a les Comarques Gironines després de la VI Assemblea.
    Joan Boada, president d’ICV de les Comarques Gironines, va proposar la setmana passada durant la primera reunió de la Comissió Permanent, òrgan directiu de la formació, que l’actual regidor de Medi Ambient i Sostenibilitat a l’Ajuntament de Girona, Enric Pardo, assumís el càrrec de coordinador. La coordinació d’ICV al territori gironí estava sense cobrir des que Josep López va deixar el càrrec a la darrera assemblea i després de 10 anys al capdavant. Els membres de la Comissió Permanent han ratificat per unanimitat aquesta proposta, en el que ha estat la segona reunió de la direcció des de la celebració de l’Assemblea.
    Lluís Postigo, actual diputat al Parlament de Catalunya, ha estat nomenat formalment Portaveu de la formació a les comarques gironines, tot i que, a la pràctica, ja assumia aquestes funcions els darrers mesos a causa de l’estreta relació de la tasca perlamentària i el territori.
    Segons Pardo, la prioritat de treball de la Comissió Permanent, és concretar en línies de treball aquelles propostes que van sorgir durant les sessions territorials prèvies a l’assemblea i es van debatir durant la celebració d’aquesta. Entre aquestes, el nou coordinador remarca la importància de continuar amb la participació directe dels afiliats i afiliades en la presa de decisions.

    Nou coordinador ICV-EUiA Regió de Girona | 15-07-2008 - 16:18:57 GMT 1 #

25. VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008
    INDEX
    • Introducció .......................................................2
    • Eixos estratègics
    o Eix 1: Funcionament orgànic...........................3
    o Eix 2: Comunicació i imatge ...........................7
    o Eix 3: Compromisos ètics i principis ............... 10
    • Eixos temàtics
    o Eix 4: Immigració ....................................... 12
    o Eix 5: Medi ambient i territori ....................... 15
    o Eix 6: Model productiu i polítiques socials ....... 17
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 2
    INTRODUCCIÓ
    El document estratègic i temàtic de la VI Assemblea d’ICV a les Comarques
    Gironines ha estat fruit del procés participatiu portat a terme durant les
    setmanes prèvies a l’Assemblea i que ha servit per discutir i recollir les
    aportacions de les persones militants i simpatitzants d’ICV sobre les temàtiques
    que es debatran i s’aprovaran durant la jornada assembleària.
    S’han realitzat sis jornades de debat a diferents territoris: 31 de maig a Vall-
    Llobrega (Baix Empordà), 7 de juny a Figueres (Alt Empordà), Girona (Gironès) i
    Santa Coloma de Farners (La Selva); 9 de juny a Banyoles (Pla de l’Estany), 11
    de juny a Ripoll (Ripollès) més una trobada a Olot (Garrotxa) el passat 10 de
    juny.
    El document que teniu entre mans recull les conclusions dels debats comarcals
    sobre les línies estratègiques i temàtiques en les que s’ha estructurat la VI
    Assemblea d’ICV de les Comarques Gironines, i que han estat escollides en
    relació a l’actualitat organitzativa i socio-política actual. No pretén ser un
    document programàtic ni de definició ideològica, tampoc és un document tancat
    ni exhaustiu. Es tracta de redefinir els eixos de l’estratègia d’ICV, els objectius
    que es proposem assolir durant els propers 4 anys. El present document pretén
    definir quines han de ser les línees de treball per defensar i divulgar l’ideari
    d’Iniciativa per Catalunya – Verds emmarcat a la realitat gironina, per fer créixer
    entre tots i totes l’esquerra verda i social.
    Els eixos que han estructurat els debats territorials i que conformen el present
    document estratègic i temàtic són:
    Eixos estratègics:
    • Funcionament Orgànic
    • Comunicació i Imatge
    • Compromisos Ètics i Principis
    Eixos temàtics:
    • Immigració
    • Medi Ambient i Territori
    • Model Productiu i Polítiques Socials.
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 3
    Eixos estratègics
    EIX 1: FUNCIONAMENT ORGÀNIC
    Valoració de la Situació Actual
    Antecedents
    La direcció política d'ICV s’estructura en els següents òrgans: l’Assemblea
    Nacional, el Consell Nacional, la Comissió Permanent, la/les Vicepresidències, la
    Secretaria Política i la Presidència. També són òrgans la Comissió de Garanties i
    la Comissió de Control de Comptes.
    Aquesta estructura es completa amb òrgans de coordinació territorial com la
    Comissió de Territoris i la Comissió d’Organització, àmbits (àrea social, àrea de
    medi ambient, territori i habitatge, àrea d’economia, àrea de moviments socials,
    àrea de política europea, àrea de justícia i autogovern, àmbit de feminisme i
    joves d’esquerra verda), sectorials (dones, economia i treball, medi ambient,
    funció pública, educació i universitat) i temàtiques (Europa).
    L’organització territorial a la regió de Girona s’estructura en el President, la
    Comissió Política Intercomarcal i l’Assemblea. Per voluntat i delegació del
    President, els darrers deu anys s’han estructurat una Comissió Permanent i una
    Coordinació o Secretaria d’Organització.
    Pel que fa a les comarques, la militància s’autoorganitza en funció de diferents
    paràmetres com ara el nombre d'adherits/des, disponibilitat de local social, etc.
    2008: Situacions problemàtiques / situacions positives
    Cal destacar, en primer lloc, la dificultat de dotar-se a nivell territorial de
    les estructures en àmbits, sectorial i temàtiques. Aquesta situació té com a
    aspecte positiu la possibilitat d’acostar els temes i facilitar els fluxos entre els
    òrgans de direcció i les bases. Pot provocar, però, un manca d’informació i
    d’especialització en determinats debats amb la pèrdua de rigor que això
    comporta. També pot provocar un sobreesforç en determinats òrgans i persones
    que faci necessària una certa periodització de temes o be renunciar a un debat a
    fons d’alguns temes.
    Existeix una certa manca d’informació sobre l’estructura econòmica del
    partit i de la seva distribució, tant a nivell territorial com sectorial, i dels criteris
    que s’utilitzen.
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 4
    Es fomenta la participació dels “amics” i dels membres de les “enteses”.
    Es mantenen nivells molt estrets de relació amb plataformes locals.
    Aquestes situacions contribueixen a ampliar la base d’influència de partit. Cal
    estudiar fórmules que contribueixin a convertir aquesta base d’influència en
    extensió.
    Cal conèixer la disponibilitats de temps i la voluntat d’implicació de les
    persones per poder ampliar els fòrums de debats i facilitar, des de
    l’organització, una mínima infraestructura que els faci possible.
    L’existència i el funcionament de la Coordinació i de la Comissió Permanent han
    estat supeditades a la disponibilitat de recursos econòmics centrals o de càrrecs
    institucionals que permetin l’alliberament professional dels seus membres, la
    qual cosa, alhora que acostuma a comportar una pluralitat de tasques en unes
    mateixes persones, fa gairebé impossible la participació en aquests òrgans de
    persones que formin part d’un règim laboral. Tot i això, l’augment de càrrecs
    institucionals hauria de permetre l’enfortiment de l’organització i la
    relació amb les organitzacions territorials.
    Perspectives
    La formació dels governs tripartit i d’entesa, han situat el partit, sovint, en
    situacions difícils de gestionar. No sempre s’ha pogut separar l’actuació del
    govern de l’acció del partit. Cal establir fluxos d’informació que facin arribar a les
    bases informació de les diferents accions de govern i dels pactes de govern que
    les emparen així com de la posició del partit en relació a elles i establir sistemes
    interns de comunicació que permetin prendre una postura del partit (a nivell
    local, comarcal, provincial o autonòmic) i traslladar-la als membres dels governs,
    prèviament a la decisió governamental.
    L’augment de càrrecs institucionals hauria d’afavorir la relació bidireccional entre
    direcció gironina i organitzacions territorials.
    Línies de treball i propostes
    1. Enfortir l’estructura regional, comarcal i local de l’organització
    1.1 Reforçar i potenciar la representació en els territoris vers els
    simpatitzants i els votants, de forma continuada (no només en
    Campanya electoral). Establir formes diverses de relació: augmentar la
    presència dels càrrecs institucionals, dinamitzadors presencials en els
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 5
    territoris, foment de les noves tecnologies. Proposta: figura del
    president i/o portaveu, que es doni un paper rellevant també al
    portaveu de Girona ciutat i als de la resta de ciutats de la regió on es
    tingui representació. Suport administratiu tant ampli com sigui possible
    i un responsable d’extensió i dinamització territorial que circuli pel
    territori.
    1.2 Hem de crear estructures comarcals que siguin flexibles en el seu
    funcionament per poder adequar-se a les diferents realitats de les
    persones que hi podrien participar i que haurien de tenir tasques
    concretes en funció de les diferents disponibilitats i capacitats. La
    construcció de l’estructura comarcal ha de partir del treball de temes
    concrets, dinamitzant grups de treball al territori i que a mida que es
    vagin consolidant, siguin assumits per l’organització. Una altra
    proposta és que els responsables territorials siguin alhora responsables
    d’algun àmbit temàtic

    1.3 Els òrgans comarcals han de poder col·laborar i coordinar-se i,
    per això cal una estructura funcional fixa a les comarques gironines que
    ho faciliti, que enllaci amb els moviments socials i el territori i que
    promogui la capacitat de reacció i de resposta ràpida davant dels
    esdeveniments i les situacions del dia a dia. Al mateix temps és
    important la construcció d’accions comunes des del territori que
    permetin visualitzar la presència d’ICV al carrer.
    1.4 Més recursos humans i econòmics per donar suport a les
    estructures territorials i comarcals. Dissenyar una organització
    administrativa que ajudi a les comarques a resoldre i donar suport
    efectiu a tots el pobles on ICV té presència. Elaborar un estudi de tots
    els recursos materials i humans que tenim per fer-ne una distribució
    funcional i equitativa.
    1.5 Promoure les agrupacions locals a partir del coneixement i el
    contacte de tot el nostre actiu polític i la seva interrelació, treballant en
    xarxa i amb retroalimentació:
    1.5.1 Intercanvi d’experiències, informació i relació entre els diferents
    grups municipals, donant suport especialment als més petits.
    1.5.2 Crear una guia de recursos per assessorar als petits municipis en
    temes de gestió municipal.
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 6
    1.5.3 Designar un referent a cada territori que asseguri el contacte
    entre els grups municipals de la comarca i la intercomarcal.
    1.5.4 Crear una intranet de Comarques Gironines
    2. Democratitzar internament el partit: elecció de càrrecs institucionals,
    pressa de decisions, participació en l’organització nacional.
    2.1 Separar l’acció de govern de la de partit, establint algunes
    incompatibilitats de càrrecs i fomentant la renovació dels mateixos.
    2.2 Crear espais de decisió clars. Concretar el marge de decisió d’allò
    que es pot fer des del territori i allò que cal fer des de l’àmbit nacional.
    2.3 Millorar la descentralització de la informació i treballar des de la
    regió de Girona per tal que en tots els òrgans de direcció nacional es
    garanteixi una representació mínima dels territoris .
    2.4 Millorar el paper dels executius en els governs que participem:
    establir un màxim del 50% de càrrecs públics en els òrgans de direcció.
    2.5 Incrementar la periodicitat de l’Assemblea Nacional d’Iniciativa
    perquè defineixi les línies polítiques a seguir.
    2.6 Assembles de periodicitat anual per a definir els trets polítics
    territorials.
    3. Enfortir els canals de comunicació i relacions amb les bases de
    l’organització, entitats ecologistes i socials, sindicats, etc.
    3.1 Actitud més activa promovent una campanya d’adhesions entre els
    amics i simpatitzants.
    3.2 Normalitzar les relacions amb EPM i EUiA: generar espais de treball
    en comú a la coalició. Respecte a les EPM, l’organització ha de partir de
    la base de sumar esforços a nivell de coalició. Hem de ser conscients
    que som una opció minoritària, que som petits, i que tenim la força que
    la gent ens dona. Hauríem d’obrir processos que avancin cap a un
    sistema de federació política.
    3.3 Establir canals periòdics de comunicació amb plataformes
    ecologistes, entitats, sent conscients que els moviments socials juguen
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 7
    un paper i els partits polítics un altre: no podem ser alhora moviment
    social i govern però hem de mantenir la nostra activitat al carrer. Hem
    de tenir més permeabilitat amb els moviments socials, fer relacions
    proactives, aprofundir les relacions. El retorn, però, ha de ser mútuo,
    s’ha de fer pedagogia per inculcar un sentit més global de partit.
    3.4 Enfortir el lligam entre el partit i sindicats, creant un àmbit de
    treball conjunt.
    4. Feminitzar l’organització
    4.1 Incorporar la perspectiva de gènere en tots els àmbits del partit.
    4.2 Potenciar un espai de debat entre homes sobre la feminització del
    partit.
    4.3 Abordar obligatòriament el tema de la conciliació de la vida laboral i
    familar per millorar l’organització.
    4.4 Potenciar els discursos de les dones d’ICV per facilitar-ne la
    visualització pública.
    EIX 2: COMUNICACIÓ I IMATGE
    Valoració de la situació actual
    Ens definim com una força ecologista i d’esquerres, radical i alternativa,
    innovadora políticament, garantista i participativa i amb la voluntat d’estar al
    costat dels moviments socials. El fet d’estar a l’oposició durant molts anys, els
    processos de renovació interns, la il·lusió dels companys i companyes... ens van
    donar una imatge de frescor, d’autenticitat, de credibilitat... Se’ns percep així
    encara o ens hem allunyat d’aquesta imatge? Tenim iniciativa comunicativa,
    tenim capacitat d’incidir en les percepcions o anem a remolc d’esdeveniments o
    d’iniciatives comunicatives generades en altres àmbits? Connectem fàcilment i
    tenim una comunicació continuada amb els moviments socials?
    Si exceptuem les darreres eleccions al parlament espanyol, podem dir que els
    darrers anys, d’una manera general ha crescut la nostra presència política,
    respecte a períodes anteriors, en els governs nacional, comarcals i locals. Usem
    aquests mitjans a les nostres mans per fer polítiques transformadores.
    Continuem, però, essent un partit petit, amb pocs militants, amb poc teixit social
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 8
    directament vinculat, amb una reduïda participació ens els mèdia, amb molt poc
    personal amb dedicació exclusiva al partit.
    Aquesta presència a les institucions sovint ha suposat la demostració de
    seriositat amb els compromisos i capacitat de gestió, així com la realització de
    polítiques transformadores (tot i ésser sovint la força minoritària en els governs
    que participem) però també ha generat incòmodes tensions tan internes, dins el
    propi partit, com externes, amb les persones i col·lectius pels quals érem la
    referència política. Si com qualsevol partit aspirem a governar hem d’assumir les
    conseqüències d’estar al govern (desgast, crítiques...) però, no hem de
    combatre el sentiment de desafecció, el “tots són iguals” a partir d’una bona
    comunicació de la feina que s’està fent en tots els àmbits i del criteri del partit,
    diferenciat del compliment dels pactes de govern, en el sentit de que som una
    força responsable amb els acords, però minoritària, i que la nostra resposta
    política pròpia probablement seria diferent en alguns casos de la que s’acaba
    imposant en els governs en els quals participem?
    La nova situació política, de presència institucional, especialment a nivell
    nacional, probablement no ha suposat els desenvolupaments organitzatius que
    segurament requeria la nova situació. Tan important a efectes interns com
    l’organització hem de posicionar la comunicació. Igualment el treball dels càrrecs
    ha quedat més absorbit per la gestió que per la comunicació.
    Calia des de comarques gironines elaborar una estratègia comunicativa
    diferenciada o complementària, en consonància amb les especificitats polítiques
    del territori i que combinés la seriositat del compliment dels pactes de govern
    amb l’emissió de missatges en línia amb el pensament del partit. Poca presència
    en els mitjans, poca fluïdesa en la transmissió de la informació interna, lentitud
    en la resposta davant els problemes plantejats. Cal un perfil adequat en la
    mesura que es pugui en cada àmbit i la necessitat de una coordinació amb un
    referent a nivell de comarques gironines.
    De la mateixa manera que compartim uns documents político-estratègics, la
    militància compartim un pla de comunicació (objectius, accions, mitjans)
    innovador, una formació comunicativa i uns recursos de comunicació tan
    prioritaris per altres partits. La militància de base participa de la vida del partit
    (dels seus problemes, encerts i necessitats de comunicar uns arguments) més
    enllà de reunions puntuals tenint en compte l’accessibilitat de les noves
    tecnologies.
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 9
    Línies de treball i propostes
    1. La imatge que transmetem com a organització va molt lligada als
    processos de comunicació d’allò que pensem, d’allò que fem i d’allò
    que voldríem fer. Proposem per al proper període:
    1.1. Establir un pla de comunicació general que contemplés les
    especificitats dels territoris a les comarques gironines, amb l’objectiu de
    recuperar la imatge renovadora, fresca, moderna, a la qual se’ns havia
    associat.
    1.2. Concretar un pla de formació en comunicació per a càrrecs i
    militants per facilitar la transmissió d’allò que fem i com ho fem i no
    només d’allò que pensem.
    1.3. Establir els mecanismes i assignar les tasques necessàries per
    assegurar el manteniment de la coherència en la transmissió de la
    nostra estratègia política, és a dir, entre allò que diem, allò que fem i
    allò que voldríem que es fes.
    2. La comunicació interna té conseqüències directes en les potencialitats de la
    comunicació externa. Cal que la nostra gent conegui el que es fa en les
    diferents responsabilitats dels governs on participem i, al mateix
    temps, cal poder sentir la veu de la nostra gent per assegurar més
    coherència en la presa de decisions.
    2.1. Per tal de poder millorar els fluxos de comunicació interna hem d’establir
    un sistema de corresponsals territorials, que han de ser persones
    amb autoritat reconeguda, amb capacitat per vehicular la comunicació
    comarcal a la territorial i, de la mateixa manera, poder aportar les
    propostes i opinions comarcals.

    2.2. Elaborar un pla de comunicació interna, que tingui en compte l’ús de
    les noves tecnologies, per facilitar la transmissió de la informació
    necessària per conèixer el dia a dia col·lectiu de la nostra organització.
    2.3. Cal assignar la tasca específica de generar discurs intern, coherent,
    creant opinió, per després poder arribar a la gent, amb un llenguatge més
    planer i entenedor, que faci intel·ligible els nostres missatges. En aquest
    discurs, cal diferenciar clarament el que és l’acció de govern del discurs
    polític.
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 10
    2.4. Establir una agenda de visites dels càrrecs institucionals i de partit
    als diferents territoris per recollir les inquietuds i poder explicar les
    actuacions.
    3. L’esforç comunicatiu ha de millorar el que hi ha hagut a les eleccions. Hem
    de prioritzar el treball comunicatiu més enllà de les eleccions, innovant
    amb mitjans però també fent que la comunicació tingui un paper en
    la organització que ara no té.
    3.1. Cal disposar d’una dedicació específica en comunicació per aprofitar
    al màxim les possibilitats d’accedir als mitjans de comunicació i poder
    desenvolupar una estratègia de comunicació als mitjans locals.
    3.2. Cal disposar d’una persona portaveu de la formació a comarques
    gironines perquè sigui la veu de la formació en els mitjans que permeti
    visualitzar més el partit i augmentar-ne la repercussió mediàtica.
    3.3. Producció d’un mitjà de comunicació pròxim: trobar una veu pròpia
    que generi opinió. Cal potenciar la web d’ICV gironina i produir-ne d’altres
    específiques per temes d’actualitat.
    EIX 3: COMPROMISOS ÈTICS I PRINCIPIS
    Valoració de la Situació Actual
    Antecedents
    La política i els polítics són qüestionats per la ciutadania dubtant de la ètica del
    seu comportament en l’exercici de les seves responsabilitats, els mitjans de
    comunicació sovint en són una caixa de ressonància d’aquestes opinions. La
    professionalització, l’abús dels nomenaments a dit dels càrrecs de l’administració,
    usant formes més o menys encobertes, abonen aquestes opinions. Possiblement
    aquest és un dels factors que debilita més el sistema democràtic.
    2008: Situacions problemàtiques / Situacions Positives
    “Separar l’ordre moral del polític
    sense que aquest desaparegui, no és possible”
    Chateaubriand
    “En política la injustícia
    es perillosa, fins i tot per a ella mateixa”
    Talleyrand
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 11
    En un llibre de recopilacions de idees russellianes, fet por Lee Eisler, Russell
    respon a la pregunta ¿A què es deu la poca estima en que la gent te als polítics?
    Diu textualment: “Resulta curiós que en una democràcia on el poble elegeix als
    polítics eminents, quasi tot el mon està d’acord en que els polítics son un gremi
    d’inútils, fins a tal punt que fins la mateixa paraula ha adquirit un matis
    despectiu. Al meu parer, la raó principal d’aquest estat de coses es deu a la
    rigidesa de la disciplina de partit. En qualsevol moment determinat, un partit té
    una sèrie d’opinions i polítiques a les que han d’adherir-se tots els seus
    membres actius, per molt poc de d’acord que hi puguin estar personalment. La
    ortodòxia es valora més que la honestedat o la perspicàcia, amb el resultat de
    que a la majoria dels joves que no son mediocres la política de partits els hi
    sembla intolerable i la abandonen abans de que tinguin ocasió de convertir-se en
    dirigents”.
    Línies de treball i propostes
    1. No perdre l’anàlisi social i política que ens defineix. Malgrat estar al
    govern, hem de qüestionar el model econòmic i social actual: assenyalar els
    fracassos d’aquest model que nosaltres sempre hem criticat, sense haver de
    justificar els fracassos i contradiccions que genera l’acció de govern.
    2. L’ètica i la coherència han de primar en les nostres actuacions. Hem
    de tenir un espai per poder-ho compartir, compartir les nostres
    experiències i la nostra ètica. Complicat introduir les nostres maneres de fer
    en la forma de fer instaurades en els governs : àmbits molt hostils, però no
    ens hem de deixar encomanar per aquestes maneres de fer.
    3. La nostra coherència i credibilitat passa per tenir un discurs que
    tingui clar l’objectiu a llarg termini (els nostres models, les nostres utopies)
    però també plantegi objectius a curt i i mig termini, plantejaments de
    transició que no s’interpretin com a renúncies o com a posicionaments
    excessivament possibilistes.
    4. Hem d’apostar per una modernització del sistema democràtic, repensant
    el model.
    5. Hi ha d’haver una moral col·lectiva però amb certes normes, de
    respecte a les persones i de no competitivitat. Normes que ajudin a fer
    rotació a tot tipus de càrrecs i que després ens permetin fer transicions
    generacionals, també per un tema de responsabilitat cívica: quanta més gent
    passi per les institucions, més conscient pot ser de les batalles i de les
    dificultats que provoca estar en política. Ajudaria més fàcilment a entendre
    els ciutadans com funciona el sistema.
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 12
    6. L'ètica personal és un valor que s'ha d'enfortir i aplicar en totes les
    accions polítiques tant des del govern, com des de l'oposició i també a la
    vida de cadascú. Només amb una forta convicció ètica i honesta de la política i
    els polítics aconseguirem que la ciutadania confiï amb els seus administradors
    públics i caminem cap una ètica col·lectiva.
    7. Els ciutadans no es poden adaptar als teus valors: quan estàs en política, et
    deus a tots/es els ciutadans/nes. Nosaltres hem d’assegurar que la
    política és un instrument de canvi.
    8. La representativitat política és i serà sempre inhumana, per això hem
    d’assegurar càrrecs curts i donar el màxim durant aquest temps. Hi ha
    d’haver un equilibri.
    9. S’han de feminitzar les relacions de poder. La visió i els valors femenins
    s’han de posar en el centre de l’acció i la decisió política.
    Eixos temàtics
    EIX 4: IMMIGRACIÓ
    Valoració de la Situació Actual
    Antecedents
    Els moviments migratoris són una part intrínseca de la història dels pobles i, en
    particular de Catalunya. La nostra societat és diversa i està construïda a partir de
    l’arribada i assentament de persones vingudes d’arreu. A finals dels anys 90 s’ha
    produït un gran flux de migrants amb característiques diferents a les que
    s’havien produït fins al moment, fruit de les desigualtats socials i de la
    globalització. En els darrers vuit anys el nombre de persones amb nacionalitat
    estrangera i que s’han assentat a Catalunya s’ha incrementat amb unes 900.000,
    dades que representen el 15,40% de la població catalana. A les comarques de
    Girona el percentatge és del 20,84%, superior doncs al de la resta del país. La
    procedència i el nivell de formació és molt divers, per tant no podem parlar d’un
    col·lectiu homogeni sinó de poblacions diverses amb l’únic nexe comú de la
    procedència forània.
    A Girona el col·lectiu magrebí continua essent el més nombrós (com a tot l’Estat)
    amb el 24,5%,seguit dels romanesos (7,98%), gambians (5,24%) i hondurenys
    (3,64%).El perfil de la població nouvinguda és el d’una població jove, ja que la
    franja d’edat que va dels 15 als 44 anys concentra el 70% de la població, molt
    feminitzada amb un percentatge del 45% de dones i urbana doncs el 73% es
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 13
    concentra en 14 nuclis urbans (Girona, Salt, Palafrugell, Olot, Figueres, La Bisbal,
    Roses...).
    2008: Situacions problemàtiques / situacions positives
    La immigració : un risc i una oportunitat. El risc del sentiment d’amenaça amb
    que es viu entre determinats segments de població (la immigració apareix com a
    principal problema en estudis demoscòpics), les tendències xenòfobes latents a
    la nostra societat, que poden desembocar en situacions de crisi temporal,
    puntual o quallar en moviments de fons: partits ultres, neo-feixisme i fins i tot
    determinar canvis polítics d’importància. La oportunitat es, molt sintèticament, la
    doble creació de riquesa: la purament econòmica (que actualment ja es
    mesurable) i la cultural (amb els processos de fusió, mes a mig i llarg termini,
    esperables i desitjables).
    Els fluxos migratoris en els darrers anys s’han caracteritzat per la situació
    d’irregularitat administrativa. A partir de l’any 2006 després dels diversos
    processos de regularització extraordinària aquestes persones han pogut accedir a
    l’autorització de residència i de treball i iniciar el procés de reagrupament
    familiar. La magnitud d’aquets processos ha generat un fort impacte mediàtic i
    ha provocat alguns recels de les classes socials més desafavorides que han
    temut una disminució de les prestacions socials i la pèrdua de llocs de treball. No
    obstant, podem afirmar que no hi hagut conflictes rellevants.
    La bona marxa (fins fa uns mesos) de la economia, les vàlvules que ha ofert
    l’economia submergida, el caràcter recent del fenomen i la baixa natalitat dels
    autòctons han provocat que els costos socials de la immigració hagin estat de
    moment assumibles. Ara davant la conjuntura de menor creixement econòmic
    caldrà esperar i veure com evoluciona la realitat. S’ha de tenir present la condició
    de fenomen estructural : no son ni seran treballadors convidats (a l’estil del gastarbeiter
    alemany dels anys 60).
    Malgrat la inexistència de conflictes rellevants tenim encara molt reptes. Cal
    portar a la pràctica polítiques transversals en matèria d’immigració que
    desenvolupin l'acollida, la perspectiva de gènere i el reconeixement dels drets de
    ciutadania. Fa falta esmerçar més mitjans en polítiques d'acollida transversal a
    tot el territori, amb prioritat absoluta a les polítiques locals : la immigració sigui
    quina sigui, sempre arriba a un municipi. Una bona acollida és fonamental per al
    coneixement de la societat i la seva posterior integració. També té una
    importància cabdal fer polítiques d’alfabetització (també alfabetització funcional)
    al gran nombre de dones que han estat reagrupades, ja que en molts casos la
    manca de coneixement de l'idioma i dels costums del nostre país, els provoca un
    gran aïllament amb la conseqüent incapacitat per viure i desenvolupar-se com a
    persones autònomes i amb drets. Per últim és necessari poder donar una
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 14

    ciutadania de ple dret a les persones que ja porten molt anys a Catalunya i que
    malgrat tot encara no poden exercir el dret a vot.
    Perspectives
    Les previsions de l'Idescat preveuen diversos escenaris de creixement de la
    població de Catalunya en l’horitzó 2020. Per a un escenari moderat, corresponent
    al 2020 i basat principalment en el component migratori, els escenaris mitjà i alt
    preveuen aproximadament que la població assoleixi els 8 o 8,5 milions
    d’habitants respectivament. Per al període 2007-2020, aquests representarien un
    creixement total de 900 mil persones(escenari mitjà alt) i d'1,3 milions
    d’habitants (escenari alt). El saldo migratori en aquests escenaris de més
    creixement és de 600.000 persones (escenari mitjà alt) o d’1 milió (escenari alt),
    el que suposa una mitjana anual, respectivament, de 46 mil o de 71 mil
    migracions netes.
    Línies de treball i propostes
    1. Crear un àmbit en matèria d’immigració , amb capacitat d’ajut,
    seguiment i proposta per a totes les organitzacions i grups municipals d’ICV.
    2. Cal articular plans d’acollida, de forma transversal des de les institucions
    públiques i socials, per poder oferir a les persones nouvingudes la informació
    que els pugui capacitar i orientar en el procés d’integració en la societat
    d’acollida. El primer nivell d’elaboració ha de ser el municipi amb finançament
    estatal i nacional.
    3. Cal un servei de mediació transversal que ajudi en els àmbits educatius,
    socials i de salut a les persones immigrades.
    4. L’educació ha de ser una eina prioritària: reforçar les escoles d’adults,
    l’accés als ensenyaments ocupacionals, els plans escola-entorn i l’educació als
    barris.
    5. Calen mesures especials d’actuació entre les dones immigrades:
    alfabetització funcional, tallers de salut, coneixement de l’entorn.
    6. Les persones immigrades han de tenir els mateixos drets i deures que la
    resta: dret de vot.
    7. Fomentar l’associacionisme entre les persones immigrants.
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 15
    8. Fer actuacions públiques (urbanístiques) que evitin els espais d’elevada
    concentració o guetització de persones nouvingudes.
    9. Enfortir l’Estat del Benestar per garantir-ne un accés igual i universal.
    10. Transparència, vers tota la ciutadania, de les polítiques públiques
    dirigides a la població immigrada, per reduir la percepció d’amenaça entre els
    sectors més dèbils.
    11. Facilitar el reagrupament familiar i la concessió de permís de treball
    pels reagrupats.
    12. El Pacte Nacional per a la Immigració ha de ser l’element clau per
    desenvolupar polítiques de consens en aquest àmbit.
    13. Denunciar el nou model de targeta blava per la immigració , en el
    que la immigració de persones amb formació desprotegeix als països menys
    desenvolupats.
    .
    EIX 5: MEDI AMBIENT I TERRITORI
    Valoració de la Situació Actual
    Antecedents
    En el document “La proposta d’esquerra verda per a la Regió de Girona” (V
    Assemblea) plantejàvem la nostra estratègia programàtica per a les comarques
    gironines des d’una visió més condicionada per l’experiència d’oposició que per la
    incipient gestió de govern. Allà dibuixàvem la necessitat de plantejar alternatives
    sostenibles davant la inèrcia de projectes més propis de les velles polítiques (23
    anys de govern conservador), de caràcter desenvolupista i clarament
    insostenibles però que eren compartits per alguns dels socis de govern. Des
    d’aleshores, i malgrat els nostres esforços, els diferents indicadors de
    sostenibilitat han anat empitjorant: més superfície construïda, menys diversitat,
    més consum d’aigua i energia, més emissions contaminants, etc. Podem doncs
    afirmar, sense por a equivocar-nos que la creixent consciència ambiental i la
    nostra presència en el govern català no han estat suficients, fins al moment, per
    a capgirar aquesta tendència vers la insostenibilitat. La diferència entre aquella
    assemblea i aquesta és que ara atresorem quatre anys de govern de coalició,
    amb l’experiència que això comporta, i que en teoria hauríem d’estar en millors
    condicions per fixar objectius i per saber com aconseguir-los. Superada doncs la
    estratègia d’incidir en l’acció de govern des de l’oposició pública per a
    posteriorment rendibilitzar la nostra feina, sobretot en aquelles actuacions amb
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 16
    major càrrega simbòlica, s’ha incrementat el treball intern en el sí de la coalició,
    prèvia elaboració d’alternatives més consistents. És cert que moltes de les obres
    a les que ens oposàvem fins a la darrera assemblea s’han executat o estan a
    punt d'executar-se (TAV, AP-2, AP-7, N-260, polígon de Vidreres, anella de
    Figueres, Bracons, MAT, etc.) però també ho és que s’han construït, o estem en
    disposició de fer-ho, els fonaments de noves cultures polítiques que donaran el
    seu fruit a mig i llarg termini (habitatge, aigua, participació, memòria històrica,
    etc.).
    2008: Situacions Problemàtiques / Situacions Positives. Perspectives
    Dos són els fenòmens ambientals que marquen l’agenda política i la continuaran
    marcant en els propers anys. Se’ns plantegen com reptes però també seran
    oportunitats:
    1. La crisis energètica (fi del petroli), amb l’encariment com a primer
    símptoma i amb la conseqüent depressió econòmica, social i alimentària
    (per la competència dels biocombustibles). Per una banda la inversió
    pública es veurà qüestionada, però per l’altra bona part dels nostres
    plantejaments seran més assumibles (energies renovables, mobilitat
    col·lectiva, eficiència, modificar els hàbits de consum, etc.)
    2. El canvi climàtic, que empitjorarà les condicions de vida arreu. La crisis de
    l’aigua pot esdevenir permanent i ens obligarà a emprendre noves
    polítiques en un context cada cop més desfavorable. No obstant, la
    necessitat de reduir emissions esdevindrà indiscutible i el temps novament
    ens donarà la raó.
    Línies de treball i propostes
    1. Un pas més: pensar global, actuar en l’àmbit personal. En una força
    municipalista com la nostra hem de ser capaços de continuar aprofundint en el ja
    clàssic “pensa global, actua local”, però també d’anar més enllà influint en
    l’àmbit personal, demostrant que tots podem fer la nostra aportació per
    aconseguir un mon millor.
    2. El decreixement, un moviment amb el que ens sentim plenament
    identificats. Més enllà de les etiquetes i dels conceptes que, en ocasions, poden
    portar a equivocs, hem de fer un esforç per explicar de forma entenedora que no
    estem en contra del creixement econòmic, que els nostres plantejaments no
    pretenen tornar a les cavernes. Ans al contrari, es tracta de plantejaments
    clarament progressistes, que busquen el creixement econòmic amb un menor
    consum de recursos (menys energia, menys aigua, menys sòl, etc).
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 17
    3. Vincular políticament la crisi econòmica, la fi del petroli i el canvi
    climàtic. Diferents símptomes d’un mateix mal que evidencien la necessitat de
    profunds canvis a tots nivells.
    4. Acompanyar les propostes de canvi de model amb alternatives i
    mesures concretes, a curt i mig termini. Tot sovint “les noves cultures de...”
    apareixen com opcions utòpiques només assumibles a molt llarg termini. La
    credibilitat de les mateixes ens ha de portar a plantejar propostes de transició, i
    la nostra coherència ens ha de portar a esdevenir els principals impulsors (noves
    cultures de l’aigua, de l’energia, del territori, etc), originant polítiques
    transversals entre els diferents departaments o conselleries del govern.
    5. Reforçar la política d’espais naturals protegits i la Xarxa Natura 2000
    per a la protecció de la biodiversitat. Aprovació de lleis de biodiversitat,
    pesca, caça, recuperació del projecte de l’Agència de la Natura, etc.
    6. Defensar el retorn del Ter i la constitució de Bancs d’Aigua. Elements
    imprescindibles de la nova cultura de l’aigua.
    7. Apostar per un model agrari que asseguri mínimament la nostra sobirania
    alimentària, basat en una agricultura ecològica, adaptada a les condicions
    específiques de cada comarca i que potenciï els mercats de proximitat i ajudi a
    fixar la població en les zones rurals.
    8. Desenvolupar l’estratègia Catalana contra el Canvi Climàtic.
    Desenvolupar propostes en l’àmbit local.
    9. Defensar els parcs eòlics i impulsar la implantació d’energies
    renovables a l’àmbit local.
    EIX 6: MODEL PRODUCTIU I POLÍTIQUES SOCIALS
    “Pero desde unos años atrás se había empezado a hablar de ‘leyes de la
    economía’ que no se podían violar, de leyes de mercado que se vengarían –ellas,
    no la propiedad— si los conflictos superaban determinados límites”...”El núcleo
    dirigente cotinuó pensando tan sólo en la defensa del empleo y de una
    distribución más igualitzaria de la renta, sin meter la cuchara en las
    estrategias de la política económica”. (p.369-370)
    Rossana Rossanda (La muchacha del siglo pasado, 2007)
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 18
    “El proceso de la producción social es una adaptación de la sociedad humana a la
    naturaleza exterior” ... “Ningún sistema, incluido el de la sociedad humana puede
    existir en un espacio vacío; está rodeado de un ‘medio ambiente’ del que en
    última instancia dependen todas sus condiciones. Si la sociedad humana no se
    adapta a su medio ambiente, no está destinada a este mundo”. (p. 364)
    Nicholai Bujarin, 1888-1938 (citat a J. Bellamy Foster, La ecología de Marx,
    2004)
    Antecedents
    El model productiu és el complex tecnològic (sistema de producció industrial
    basat l’extracció massiva de combustibles fòssils), institucional i social (relacions
    de producció capitalistes) que regula les decisions sobre quines són les
    necessitats i com es satisfan aquestes, així com la distribució de la renda entre
    els grups socials. Aquest model, tant des de la perspectiva ambiental com des de
    la perspectiva social, en els darrers 25 anys, ha provocat greus problemes
    ambientals (contaminació, canvi climàtic, reducció biodiversitat, infermetats
    relacionades amb el medi, desplaçaments massius de les poblacions dels països
    afectats, etc.) i també una creixent desigualtat en la distribució de la renda i la
    riquesa, tant a escala estatal com a la mundial (regressivitat sistemes fiscals,
    deteriorament dels serveis públics, migracions). Endemés, en aquest període, la
    producció d’aliments, l’agricultura, s’ha convertit en un dels focus de tensió
    econòmica: el creixement demogràfic, l’especulació dels fons de capital sobre les
    collites futures i la producció per fabricar biocombustibles han creat tensions
    polítiques i fam a moltes zones del tercer món. Aquesta situació, contrasta,
    paradoxalment amb l’ abandonament progressiu i massiu de les terres de cultiu
    als països industrialitzats, on aquests processos tenen un altre tipus de
    conseqüències socials (població rural envellida, falta de relleu generacional, baixa
    valoració de les professions associades al sector agrari, etc), ambientals
    (potenciació d’una agricultura industrial agressiva i contaminant, pèrdua de
    biodiversitat, contaminació d’aigües, erosió del sòl, incendis forestals, etc) i

    sanitàries (alteracions en la dieta, incertesa sobre els efectes futurs de
    determinades aplicacions químiques o alteracions genètiques).
    2008: Situacions problemàtiques / situacions positives
    En aquests darrers anys els efectes perversos del creixement econòmic s’han
    traduït en una acceleració del canvi climàtic, que provoca greus problemes
    ambientals (major intensitat i irregularitat dels períodes humits i secs; pèrdua de
    sòls fèrtils, contaminació de l’aigua, etc) i econòmics (augment de la pobresa
    relativa i absoluta, migracions, desigualtat, etc.); però també una major
    intensitat en les crisis econòmiques, especialment de caràcter financer, que
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 19
    afecten als preus de les matèries primeres (minerals, combustibles, etc.) i a les
    necessitats bàsiques de la població (aliments, habitatge, aigua, etc.). La reducció
    dels controls públics sobre les institucions econòmiques, i molt especialment
    sobre els moviments del capital, generen una creixent volatilitat en la renda de la
    població, poden afectar el finançament de les polítiques de benestar i, augmentar
    les tensions socials (crisis i avalots per les subsistències) i els conflictes
    ambientals (lluita pels controls de les reserves de combustibles fòssils, aigua,
    etc). En alguns casos les propostes legislatives del parlament espanyol i català
    (lleis AAE, dependència, llei d’habitatge, etc.), així com algunes accions
    polítiques (Programa AGUA, política habitatge, etc.) poden obrir el camí a un
    escenari de major justícia social en determinats àmbits, però si aquestes
    polítiques no es recolzen en polítiques fiscals progressistes i un augment de la
    despesa pública, el seu fracàs pot agreujar els problemes socials i augmentar la
    desconfiança de la població envers les institucions representatives.
    Perspectives
    Com a conseqüència en els propers anys podem assistir a uns processos
    d’encongiment de la democràcia i el benestar (aparició de propostes autoritàries,
    respostes polítiques a problemes socials, desplaçament de les decisions claus
    sobre l’economia i el benestar fora dels marcs institucionals ‘democràtics’, etc.),
    una ampliació de la desigualtat i del deteriorament ecològic. .). Tot i que hi ha
    una major informació i consciència social sobre aquests problemes, les debilitats
    organitzatives (associacions de consumidors, veïnals, ecologistes, etc.) i culturals
    de la majoria de la població, la descomposició del moviment obrer tradicional
    (sindicats i partits) i la creixent influència dels grups de pressió dels poderosos
    sobre les institucions de poder polític, no albiren a curt termini unes perspectives
    optimistes per a la salut de planeta i el benestar de la ciutadania. En el món
    rural, són necessàries accions decidides per a fixar famílies pageses
    independents en les zones rurals i fomentar el desenvolupament de pràctiques
    agroecològiques; per tal d’evitar la definitiva transformació de l’agricultura en
    una peça més de la producció industrialista, provocant així la pràctica desaparició
    de la cultura agrària (tecnologies, coneixements, experiències, etc.), una
    creixent dependència econòmica i tecnològica de les grans companyies
    transnacionals, i posant en greu perill, així, la nostra sobirania alimentària.
    Línies de treball i propostes
    1. La crisi en que ens estem immergint no es pot trivialitzar, per primer
    cop en molt temps la crisi té un caràcter sistèmic i global, perquè
    afecta tant a les bases sobre les que s’ha assentat el creixement
    (energia barata i consum massiu), al model tecnològic productivistaindustrialista,
    a la distribució de la renda a escala no només nacional,
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 20
    sinó també mundial (emigracions sud-nord, moviments de capital
    especulatiu al nord, caresties d’aliments al sud), i finalment als
    sistemes naturals que sostenen la vida del gènere humà (canvi
    climàtic, contaminació, etc.). En aquest context no és suficient el
    paquet de mesures socialkeynesianes tradicional dels partits socialliberals
    dels estats capitalistes industrials del nord. Cal anar més
    enllà, proposar alternatives ecosocialistes i democràtiques a les
    polítiques públiques, als problemes ambientals i socials, però també
    als sistemes productius i a les empreses, al consum i als modes de
    vida. Cal pensar en una vertadera transició a un món on el creixement
    estacionari global es combini amb una redistribució de la renda i dels
    recursos entre els estats del nord i el sud. Per això, proposem:
    2. Aprofundir en les polítiques socials per evitar que la crisi econòmica i
    social es faci sobre els nivells de vida i els sistemes de benestar social
    conquerits pels treballadors i ciutadans del país
    2.1. Lluitar contra la precarietat laboral, sobretot en els sectors de la
    indústria i la construcció.
    2.2. Defensar l’educació pública i gratuïta a tots els nivells, tant als
    àmbits de l’educació reglada (primari, secundari i universitari), i elaborar
    programes nacionals sòlids per l’alfabetització i l’educació d’adults, així
    com programes de professional per facilitar la inserció laboral dels
    treballadors.
    2.3. Redactar i aprovar una llei sobre el treball sexual i la prostitució
    que permeti perseguir amb més fermesa el proxenetisme i l'explotació
    sexual de les dones.
    2.4. Polítiques per dignificar la vida de la gent gran, evitant els
    processos de precarització econòmica, marginació i aïllament social.
    Desenvolupar un sistema d’ajuts socials i econòmics (pensions dignes) en
    el marc d’ una nova política i estratègia d’atenció integral a la gent gran.
    2.5. Polítiques d’habitatge social difoses en tots els barris de les
    ciutats per evitar la guetització i la discriminació urbana dels nous
    ciutadans per raons culturals o de renda. Desvincular el dret a l’habitatge
    del dret a propietat.
    2.6. Reforçament de les oficines del Servei d’Ocupació de Catalunya
    (SOC), i desenvolupament de polítiques d’ocupació més eficients (establir
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 21
    anàlisi d’eficiència al SOC en funció de col·locacions) i dinàmiques (ajustar
    polítiques en funció dels resultats).
    2.7. Millorar l’observatori del mercat de treball i els mecanismes de
    previsió i d’anticipació a les previsibles evolucions del mercat d’ocupació.
    2.8. Reducció del temps de treball a les 35 hores.
    3. Polítiques fiscals socialment justes, sustentables ecològicament i
    democràtiques:
    3.1. L’escassa regulació i control sobre els moviments del capital, als
    escenaris internacional, europeu i espanyol, permet moviments
    especulatius que estan causant pobresa i fam, injustícies socials i
    econòmiques, i deteriorament ambiental a tot el planeta,, per això les
    institucions polítiques han de controlar el capital.
    3.1.1. Introduir una fiscalitat sobre els moviments internacionals
    del capital, una taxa Tobin de caràcter social i ambiental.
    3.1.2. Fer més progressiu el sistema fiscal, incorporant més trams i
    amb un tipus màxim més alt(45%). Aquests trams haurien de serveir
    també com a referència per a la fixació de les multes i penalitzacions,
    de tal manera que es democratitzi i es faci més efectiva la seva funció
    dissuasòria.
    3.1.3. Invertir la tendència actual de la política fiscal que augmenta
    els impostos indirectes i redueix els directes. La fiscalitat sobre la
    renda ha de ser el factor de distribució de la riquesa i no els impostos
    sobre els béns de consum de primera necessitat. Baixar els IVAS
    aplicats a productes de primera necessitat (bolquers, tampons,
    cremes solars...). Però, si que hem d’ augmentar la fiscalitat indirecta
    sobre els béns de luxe i malbaratadors de recursos ambientals o
    energètics (combustible dels avions, cotxes de luxe, etc.)
    3.1.4. Per a una reforma fiscal verda i socialment justa. Per, avançar
    en un model d’economia ecològica que incentivi comportaments
    respectuosos amb el medi ambient i que obligui a internalitzar els
    costos ambientals de l’activitat econòmica, cal modificar la fiscalitat
    sobre els béns i serveis de primera necessitat (aigua, gas,
    electricitat.) per tal de fer-la més progressiva. Els paràmetres a
    considerar serien garantir el servei mínim universal a preu públic, i
    augmentar els preus o els impostos a partir d’aquest llindar. Aquesta
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 22
    política fiscal i de preus hauria de garantir l’accés als drets bàsics i
    contribuir a l’estalvi d’aquests recursos. Aquests ingressos s’haurien
    de destinar a la millora en l’eficiència en els sistemes de generació i
    distribució de l’energia i l’aigua.
    4. Avançar cap un nou model de productiu i energètic: el nou paper de
    les administracions públiques en la construcció d’un nou model social
    i productiu: normatives, inversions, polítiques,...
    4.1. Adreçar els recursos en I+D al paquet de tecnologies que
    apunten cap a una alternativa al model energètic i productiu
    actual. Aprofitar l’oportunitat que ofereix una plataforma científica
    important com és la UdG i el futur Parc Tecnològic, i d’un teixit de escoles
    professionals i d’equips privats i públics de recerca que poden ser la

    millor
    inversió econòmica i tecnològica per crear un nou teixit industrial.
    4.2. Canviar els objectius de la política econòmica actuals. Passar de
    propostes passives on les institucions públiques romanen al marge de les
    decisions empresarials estratègiques, i avançar cap a un política
    econòmica activa:
    4.2.1. Assenyalar els objectius estratègics i prioritaris per un
    desenvolupament social i ambiental justos
    4.2.2. Posar els mitjans per transformar les empreses en institucions
    democràtiques, i això suposo un major control dels treballadors
    sobre les polítiques socials i productives de les empreses
    4.2.3. Polítiques actives per enfortir les modalitats socials de
    producció com les cooperatives i altres organitzacions participatives
    de la producció i distribució de béns i serveis.
    4.3. Les administracions públiques han de jugar un paper
    determinant en la creació d’una demanda efectiva directa
    (instal·lacions en els edificis públics i municipals d’energies i materials
    alternatius) i indirecta a través de normatives municipals que indueixin als
    productors a la reorientació de la seva oferta de materials, inputs i
    instal·lacions energètiques.
    4.3.1. Llei d’estalvi i eficiència energètica amb l’objectiu de reduir el
    consum d’energia primària un 20% l’any 2020 respecte el nivell del
    2000, i un 50% pel 2050.
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 23
    4.3.2. Creació de l’Agència d’Estalvi i Energies Renovables.
    4.3.3. Llei d’energies renovables; per potenciar les energies
    renovables, amb l’objectiu d’assolir a partir d’energies renovables un
    30% de l’energia primària l’any 2020, i un 80% l’any 2050.
    4.3.4. Tancament gradual de les centrals nuclears, mitjançant un Pla
    Pont que assegurarà al mateix temps el subministrament energètic a
    partir de fonts netes.
    4.4. Promoure una mobilitat sostenible:
    4.4.1. Llei de mobilitat sostenible. Per la gestió sostenible i segura de la
    mobilitat de persones i mercaderies, amb el mínim impacte ambiental.
    4.4.2. Aplicar la directiva Eurovinyeta, que preveu un gravamen als
    vehicles pesants de transport de mercaderies.
    4.4.3. Pla Ferroviari 2014. Invertir, en el període 2008-2013, 7.000 M€
    en la modernització i ampliació de la xarxa de rodalies i regionals.
    Amb l’objectiu de que el 94% dels catalans puguin comunicar-se amb
    ferrocarril.
    4.5. Desenvolupar un nou model agrari sostenible i lliure de
    transgènics a partir del sistema d’espais naturals protegits.
    4.5.1. Promoure des dels PEIN veritable agricultura pagesa en
    harmonia amb l'entorn. S'hauria d'apostar des de l'administració per
    polítiques d'ajuda (suport tècnic i econòmic) als pagesos que treballen
    encara dins d'aquests espais per ajudar-los a una veritable
    reconversió agroecològica i allunyar-los del model productivista.
    4.5.2. A les comarques de Girona, el Parc dels Aiguamolls de
    l'Empordà, el Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa, les
    Alberes i altres futurs parcs on encara hi ha activitat agrària,
    haurien de ser fars agroecològics on la resta de pagesos del
    territori puguin trobar un model a seguir.
    * * *
    VI Assemblea ICV Regió Girona – 28 de juny de 2008 - 24
    Iniciativa per Catalunya Verds

    document estratègic i temàtic de la VI Assemblea de ICV a les Comarques Gironines | 16-07-2008 - 16:44:15 GMT 1 #

26. EUiA-ICV Acció de Govern 6 de 3 de juliol a 17 de juliol de 2008:
    Editorial.................................................................................................................. 4
    Departament d’Interior i Relacions Institucionals i Participació....................... 5
    Interior ...............................................................................................................................5
    El Departament d’Interior acull la reunió de la Xarxa Europea de Dones Policies ...... 5
    Interior posa en marxa un protocol per evitar les mutilacions genitals femenines....... 5
    Catalunya és la primera comunitat que aplica mesures de Joc Responsable............. 6
    CIFAL Barcelona i ciutats llatinoamericanes creen una xarxa per intercanviar
    experiències en seguretat............................................................................................ 7
    Noves competències en matèria de seguretat privada................................................ 7
    Relacions Institucionals......................................................................................................8
    Catalunya i les comunitats que han reformat l’Estatut creen un grup de treball.......... 8
    Generalitat i Ajuntament avancen cap al desplegament de la Carta Municipal........... 9
    Servei Català de Trànsit......................................................................................................9
    Campanya preventiva per fomentar la seguretat viària entre els pagesos.................. 9
    Departament de Medi Ambient i Habitatge........................................................ 10
    Habitatge..........................................................................................................................10
    Conveni per finançar la compra d’habitatges protegits i les obres de rehabilitació ... 10
    Canvi climàtic...................................................................................................................10
    Les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle es redueixen un 3,6% l’any 2006 10
    Residus .............................................................................................................................11
    La generació de residus s’estabilitza per tercer any consecutiu................................ 11
    Departament d’Economia i Finances................................................................. 12
    Acord estratègic 2008- 2011...................................................................................... 12
    El grau d’execució dels pressupostos del 2007 ha estat del 95%............................. 12
    Actualització de la balança fiscal de Catalunya ......................................................... 13
    Departament d’Innovació Universitats i Empresa ............................................ 14
    S’aprova la proposta de Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació .................. 14
    El Parlament aprova la Llei de Seguretat Industrial amb un ampli consens.............. 14
    Departament de Governació i Administracions Públiques.............................. 16
    Conveni de col·laboració per a la cogestió i codecisió del Feder 2007-2013 ............ 16
    Departament de Salut ......................................................................................... 17
    Pla d’ordenació de serveis d’atenció maternoinfantil i de salut sexual i reproductiva 17
    Departament d’Educació .................................................................................... 18
    Espais de benvinguda educativa ............................................................................... 18
    Valoració dels Espais de benvinguda educativa...............................................................19
    8.037 docents s’han format dins el Pla d’impuls a les Terceres Llengües ................ 19
    S'aprova el decret de Batxillerat ................................................................................ 20
    Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.......................................... 21
    S’actualitza el Mapa de la Lectura Pública de Catalunya .......................................... 21
    Departament de Política Territorial i Obres Públiques .................................... 22
    Cinquena convocatòria de la Llei de barris................................................................ 22
    1,5 milions d’euros per a la millora del transport urbà de viatgers i taxis .................. 22
    Departament d’Acció Social i Ciutadania.......................................................... 23
    Catalunya, pionera en la regulació de la prestació d’assistent personal ................... 23
    Immigració .......................................................................................................................24
    La fase participativa del Pacte Nacional per a la Immigració recull 2.400 propostes 24
    3
    Podeu trobar més informació d’interès a:
    Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació:
    http://www.gencat.cat/temes/cat/direp.htm
    Departament de Medi Ambient i Habitatge:
    http://mediambient.gencat.net/cat/inici.jsp
    4
    Editorial
    En aquesta ocasió són tres les qüestions que volem destacar: que s’ha aprovat
    l’Acord estratègic 2008- 2011; que s’ha creat un grup de treball sobre el
    desplegament estatutari amb les diverses CCAA que han modificat el seu
    Estatut; i el nostre posicionament pel que fa als Espais de Benvinguda
    Educativa.
    Després d’un any de negociacions, La Generalitat, organitzacions empresarials
    i sindicats han aprovat la revisió i l'impuls de l'Acord estratègic per a la
    internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia
    catalana 2008-2011. Una estratègia econòmica per a Catalunya que vol incidir
    en la millora estructural de l'economia catalana amb actuacions a llarg termini
    que permetin transformar el model de competitivitat.
    El nou Acord estratègic aprofundeix en el canvi de model productiu i incorpora
    l’impuls estratègic d’un desenvolupament més sostenible, amb una gestió més
    racional i eficient de recursos. Algunes de les mesures aposten per una nova
    gestió de l’aigua, els residus, la qualitat de l’aire, el canvi climàtic i el
    desenvolupament agrari sostenible.
    També s’ha avançat en la possibilitat de negociar conjuntament i signar
    convenis entre comunitats per al desenvolupament estatutari. La creació d’un
    grup de treball amb els governs de Catalunya, Aragó, Andalusia, el País
    Valencià, les Balears i Castella i Lleó, per avaluar conjuntament el ritme de
    desplegament dels respectius Estatuts i establir acords de cooperació i
    col·laboració horitzontals, sense la participació de l’Estat.
    I no volem deixar de comentar la creació dels Espais de Benvinguda Educativa
    (EBE) que el primer trimestre del proper curs entraran en marxa com a
    iniciatives pilot als municipis de Vic i Reus. Aquesta experiència, ha de ser una
    eina d’acolliment familiar previ a l’escolarització, un espai de suport i
    assessorament per als futurs alumnes nouvinguts i les seves famílies, de
    manera que es puguin incorporar al sistema educatiu amb plenes garanties.
    Des d’ICV entenem que els EBE han d’estar concebuts com un recurs més del
    sistema educatiu, que no substitueix ni les aules d’acollida ja existents, ni
    l’assessorament en llengua, interculturalitat i cohesió social dels centres. Els
    EBE no han de canviar el model d’atenció a la diversitat existent sinó que han
    de completar-lo, possibilitant una atenció individualitzada en la incorporació
    d’alumnes un cop el curs ja s’ha iniciat.
    L’atenció a la diversitat no té sentit si no es desenvolupa en un marc d’educació
    intercultural, en el que és tot l’alumnat qui hi participa. Per això creiem que els
    EBE han de ser espais voluntaris i ubicats en els centres educatius.
    5
    Departament d’Interior i Relacions Institucionals i Participació
    Interior
    El Departament d’Interior acull la reunió de la Xarxa Europea de Dones
    Policies
    Dones policies d’una vintena de països europeus es trobaran al Departament
    d’Interior, Relacions Institucionals i Participació en la reunió de la European Network of
    Policewomen (Xarxa Europea de Dones Policies) per tractar els objectius i les accions
    que es duran a terme en els propers dos anys, entre els que figura incrementar el
    nombre de dones als cossos policials i als llocs de comandament, així com la seva
    promoció horitzontal. L’objectiu principal de l’ENP és fomentar mesures per a la
    igualtat d’oportunitats dins dels diferents serveis de policia d’Europa.
    La xarxa ofereix la possibilitat d’intercanviar informació sobre la incorporació de dones
    als diferents cossos policials d’Europa i les seves polítiques de gènere. Per això, la
    reunió de la ENP servirà per explicar els treballs que s’estan fent a diferents països per
    fomentar l’equitat de gènere als cossos policials i especialment per potenciar que les
    dones es presentin als llocs de comandament.
    El Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació presentarà a les
    participants en la trobada el Pla d’Equitat de Gènere del Departament que inclou, entre
    d’altres mesures, una campanya per promoure la incorporació de dones en la
    convocatòria d’accés als Mossos d’Esquadra, tot i que amb un 20% de dones, ja és
    una de les policies del sud d’Europa amb més presència femenina. Actualment, un
    22,27% dels agents de la categoria de mossos són dones, no hi ha cap dona
    comissària, només dues dones són intendentes (6,45%) i 6 són inspectores (5,71%).
    El programa d’equitat de gènere pretén assolir la igualtat entre dones i homes del
    Departament; incorporar les perspectives de gènere a les polítiques públiques de
    seguretat; i promoure la presència equilibrada de dones i homes en la promoció
    professional i l’accés a categories superiors en el cos de Policia- Mossos d’Esquadra.
    Interior posa en marxa un protocol per evitar les mutilacions genitals
    femenines
    El Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació ha presentat el nou
    protocol d’intervenció policial per prevenir, evitar i perseguir les mutilacions genitals
    femenines (MFG), elaborat dins del Programa de Seguretat contra la Violència
    Masclista amb l’objectiu de definir l’àmbit d’actuació, els grups i la metodologia que
    han d’emprar els Mossos d’Esquadra a tot Catalunya davant d’aquest fet il·lícit.

    El protocol recull l’experiència pionera i les bones pràctiques desenvolupades a la
    Regió Policial de Girona al llarg dels últims anys, unifica els criteris d’atenció a
    aquestes víctimes, avalua cadascuna de les situacions que es puguin detectar per
    donar una resposta adequada en cada cas i en fa un seguiment transversal i en
    col·laboració amb altres institucions que treballen també per a la eradicació de la MGF.
    6
    Es tracta d’un protocol pioner a les policies de l’Estat espanyol que obliga a partir d’ara
    a comunicar de forma immediata qualsevol cas de risc a la Fiscalia de Menors i que
    posa l’èmfasi en la tasca preventiva.
    La MGF no respon a cap precepte religiós i té un origen molt anterior a la majoria de
    les religions conegudes, es practica actualment a 26 països de l’Àfrica i alguns de
    l’Àsia. A Catalunya hi viuen un total de 13.362 dones procedents d’aquests països,
    4.846 menors de 19 anys.
    També s’ha presentat la web del Programa de Seguretat contra la Violència Masclista,
    que inclou, entre altres coses, informació sobre les actuacions del programa i sobre la
    legislació en matèria de seguretat i violència masclista:
    http://www.gencat.cat/interior/policia/violenciamasclista/index.htm
    Catalunya és la primera comunitat que aplica mesures de Joc
    Responsable
    Una de les principals línies d’actuació del Programa de Joc Responsable, impulsat per
    la Direcció General del Joc i d’Espectacles, és treballar conjuntament amb
    l’empresariat del joc per realitzar accions que fomentin la pràctica del joc responsable
    en les modalitats de joc regulades a Catalunya.
    Per això s’ha creat la Comissió per al Foment del Joc Responsable, formada per
    representants de la Direcció General del Joc i d’Espectacles, de l’Entitat Autònoma de
    Jocs i Apostes de la Generalitat (EAJA), de la Patronal del Joc Privat de Catalunya
    (PATROJOC), representants de l’Asociación Española de Empresarios de Máquinas
    Recreativas (FACOMARE), i representants de l’empresa que gestiona els casinos en
    funcionament a Catalunya.
    La Comissió ha aprovat un programa de treball basat en tres eixos:
    1. Codi de bones pràctiques per al foment del joc responsable a Catalunya. Inclou
    una relació de compromisos assumits voluntàriament per les empreses de joc.
    2. Materials divulgatius i de comunicació de conceptes i missatges sobre el joc
    responsable a través de diferents suports.
    3. Formació professional en joc responsable, amb un pla que preveu les accions
    formatives següents:
    - Un seminari adreçat al personal de la indústria del joc amb
    responsabilitats directives. Un centenar de directius i directives d’empreses
    del sector del joc de tot Catalunya han participat en el primer Seminari de Joc
    Responsable, a càrrec del catedràtic de psicologia clínica Enrique
    Echeburúa.
    - Cursos de formació de dos tipus:
    o Un curs bàsic de joc responsable i s’adreçaria a tots els treballadors i
    treballadores de la indústria del joc.
    o Un curs dirigit només a les persones que tenen contacte directe amb les
    persones jugadores.
    7
    CIFAL Barcelona i ciutats llatinoamericanes creen una xarxa per
    intercanviar experiències en seguretat
    El conseller Joan Saura, ha clausurat a Quito (Equador) la Conferència Internacional
    sobre Polítiques Urbanes Integrals i Convivència a les Ciutats, organitzada per la
    United Nations Institute for Training and Research (UNITAR) i el CIFAL de Barcelona.
    En la trobada s’ha presentat la xarxa CONVIVAL, integrada inicialment per
    representants de ciutats com Medellin, Río de Janeiro, Curitibia, Quito, Bogotà i
    Barcelona. Una xarxa, promoguda per l’oficina CIFAL- ONU de Barcelona i l’Institut de
    Seguretat Pública de Catalunya (ISPC), que té com a objectiu potenciar l’intercanvi
    d’experiències en matèria de seguretat i convivència a les ciutats.
    La xarxa CONVIVAL es dirigeix a les autoritats locals i als tècnics de les entitats
    territorials de tota Amèrica Llatina amb la participació d’organitzacions internacionals,
    els sectors públic i privat, les institucions acadèmiques i les pròpies comunitats.

    D’entrada, la xarxa impulsarà investigacions amb experts per fer una diagnosi de la
    situació a les ciutats llatinoamericanes, farà formació i promourà intercanvi
    d’experiències. Després, serà la CIFAL de Barcelona, el centre internacional de la
    UNITAR especialitzat en la formació de les autoritats locals sobre polítiques públiques
    de seguretat i convivència a les ciutats, qui s’encarregarà de facilitar l’intercanvi
    d’experiències i promoure la formació de les autoritats locals interessades.
    L’ONU, que preveu que l’any 2012 un 80% de la població d’Amèrica Llatina viurà en
    zones urbanes, vol posar en marxa l’any vinent un Observatori Internacional de
    Seguretat i Convivència als Espais Urbans.
    La xarxa CONVIVAL és la segona que crea la CIFAL Barcelona després de la xarxa
    GEUMED sobre la governabilitat dels espais urbans i multiculturalitat a les ciutats de la
    regió euromediterrània.
    Noves competències en matèria de seguretat privada
    El Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació ha d'executar la
    legislació de l’Estat en matèria de seguretat privada, assumint noves competències en
    aquest àmbit:
    - La inspecció i la sanció de totes les activitats de seguretat privada a
    Catalunya, encara que es tracti de serveis de seguretat prestats per empreses
    d'àmbit estatal.
    Hi ha 177 empreses de seguretat d’àmbit català i 359 més d’àmbit estatal, la majoria
    de les quals també operen a Catalunya. Enguany està previst que les empreses de
    seguretat signin més de 17.000 contractes a Catalunya, dels quals només un 11,5%
    són d’empreses d’àmbit català. A Catalunya hi ha 301.000 connexions d’alarmes
    instal·lades, de les quals 38.000 són d’empreses d’àmbit català. Hi ha 87 centrals
    receptores d’alarmes, de les quals només 7 són d’empreses d’àmbit català. Les noves
    competències també afecten el control, inspecció i sanció de les activitats dels 343
    detectius privats col·legiats a Catalunya.
    - L’autorització dels centres de formació del personal de seguretat privada que
    desenvolupin la seva activitat a Catalunya correspon al director de l’Institut de
    Seguretat Pública de Catalunya.
    8
    Actualment hi ha prop de 50 centres de formació i l’ISPC ja n’ha autoritzat tres més
    des que s’han assumit les noves competències.
    - La coordinació dels serveis de seguretat i investigació privades amb la Policia
    de la Generalitat i les policies locals de Catalunya.
    - El control dels centres de formació del personal de seguretat privada
    autoritzats a Catalunya.
    Entre les actuacions iniciades per al desenvolupament de les noves atribucions
    destaca:
    - La creació de la Subdirecció General de Seguretat Interior, que ja ha tramitat
    els primers expedients sancionadors contra empreses estatals per manca
    d’habilitació de vigilants, mentre que l’ISPC ja ha autoritzat tres nous centres de
    formació.
    - Un increment dels controls de l’activitat de les empreses de seguretat privada
    d’àmbit estatal que operen a Catalunya.
    - La signatura d’un protocol amb el Ministeri de l’Interior perquè el Departament
    d’Interior tingui accés a les dades de les 359 empreses de seguretat privada que hi
    ha d’àmbit estatal.
    La intenció del Departament d’Interior és posar ordre en la seguretat privada i evitar
    aquelles situacions que obliguen a mobilitzar recursos policials sense motiu. L’any
    passat es van disparar més de 90.000 alarmes que van resultar ser falses.
    Relacions Institucionals
    Catalunya i les comunitats que han reformat l’Estatut creen un grup de
    treball
    Els governs de Catalunya, Aragó, Andalusia, el País Valencià, les Balears i Castella i
    Lleó han acordat crear un grup de treball per avaluar junts el ritme de desplegament
    dels respectius Estatuts i les principals dificultats. Així ho han decidit a Saragossa els
    consellers responsables del desenvolupament autonòmic, en la primera reunió
    d’aquestes característiques que se celebra a l’Estat.
    El grup de treball se centrarà en l’àmbit competencial i de desenvolupament
    autonòmic, i avaluarà la possibilitat de tancar convenis entre comunitats. Per fer-ho
    comptarà amb un secretariat permanent. Els sis consellers han fixat la pròxima reunió
    per a l’octubre a Sevilla i han acordat estendre la invitació a participar en trobades
    similars a la resta de comunitats autònomes.
    9
    Generalitat i Ajuntament avancen cap al desplegament de la Carta
    Municipal
    El conseller Joan Saura i l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, han presidit la reunió de
    la Comissió Mixta Generalitat-Ajuntament de desenvolupament de la Carta Municipal
    en que s’ha aprovat el reglament que consolida el funcionament de la Comissió Mixta,
    que es reunirà cada sis mesos. Entre d’altres funcions la Comissió haurà de: proposar
    criteris de desenvolupament i aplicació de la Carta municipal, estudiar i informar
    projectes de llei i altres iniciatives legislatives o fer un seguiment de l’actuació dels
    consorcis.
    Durant la trobada s’ha fet un balanç positiu del desplegament dels quatre consorcis de
    Barcelona: el d’Educació, el Sanitari, el de Serveis Socials i el d’Habitatge. Els
    consorcis s’han enfortit i s’han dotat de més competències i pressupost, passant de
    ser òrgans de coordinació a ser potents òrgans de gestió.
    Finalment, s’ha creat un grup de treball perquè defineixi la participació de l’Ajuntament
    en els projectes de llei que incideixin el seu règim especial.
    Servei Català de Trànsit
    Campanya preventiva per fomentar la seguretat viària entre els pagesos

    El Servei Català de Trànsit (SCT) i la Fundació Lluís Nomen, impulsada per la Unió de
    Pagesos de Catalunya, han posat en marxa una campanya de conscienciació per
    fomentar la prudència i la seguretat viària entre els pagesos que treballen amb
    vehicles de caràcter agrícola. La campanya té com a lema “No et perdis pel camí” i
    engloba un seguit d’accions que es duran a terme fins el maig del 2009:
    - Xerrades de sensibilització i conscienciació per part d’agents de Mossos
    d’Esquadra, per advertir els pagesos dels riscos que implica la manipulació de la
    maquinària agrícola.
    - Xerrades de testimonis que han patit algun accident amb vehicles agrícoles i que
    estan realitzant o han realitzat un procés de rehabilitació arran del sinistre.
    - Publicació d’articles en revistes del sector agrícola, a la revista La terra, i a
    l’Infotrànsit.
    - Web amb informació de la campanya: wwww.noetperdispelcami.org
    - Distribució de diversos materials; banderoles, clauers, díptics, cartells...
    La campanya té un cost aproximat de 67.000 euros, dels quals 17.000 euros els
    assumeix Unió de Pagesos i 50.000 euros, el SCT. Està dirigida principalment als més
    de 32.000 professionals del sector agrícola de Catalunya tot i que també se’n
    beneficiaran els 30.000 assalariats agraris i els quasi 30.000 pagesos que treballen a
    temps parcial o que ja estan jubilats.
    10
    Departament de Medi Ambient i Habitatge
    Habitatge
    Conveni per finançar la compra d’habitatges protegits i les obres de
    rehabilitació
    Els compromisos rubricats avui formen part de les accions del Pacte nacional per a
    l’habitatge i persegueixen fonamentalment dos objectius:
    • Afavorir l’accés a l’habitatge recuperant la confiança dels consumidors i les
    empreses per revita