Congressos
El PSC farà el congrés del 18 al 20 de juliol. Els socialistes hi aniran amb l'oxigen d'haver aconseguit el millor resultat des del 1982 en les eleccions espanyoles, però amb un degoteig constant de suports tant en les nacionals (van perdre-hi 400.000 vots) com en les municipals (amb 200.000 menys). Preocupada, la formació va encetar just després de les eleccions al Parlament un procés de reflexió intern partint del document Per a un nou impuls del socialisme català, obra de Miquel Iceta, que es completa amb les aportacions de la Convenció pel Futur, plataforma impulsada per Raimon Obiols i Antoni Castells –representants del sector més catalanista del PSC– que treballa al marge del partit per renovar els supòsits del socialisme i el catalanisme. Tot plegat es plasmarà en els documents estratègics que s'aprovin en el congrés. Serà una convocatòria amb un gran absent, Pasqual Maragall, que a finals d'octubre, després d'haver-ne deixat la presidència, va revelar que ja no militava al PSC. El congrés decidirà si els socialistes tornaran a tenir un president o deixaran el càrrec vacant, com han fet en altres moments de la seva història. El congrés dels socialistes serà el cap de setmana després del de CDC –de l'11 al 13 de juliol–. En espera de veure si la federació que integra amb UDC assoleix algun acord amb el PSOE a Madrid i les seves repercussions, Convergència hi arribarà amb el repte de concretar i acabar d'impulsar el projecte de la Casa Gran del Catalanisme, avançat per Artur Mas en una gran conferència el 20 de novembre passat, i que ja va provocar els recels d'UDC. Si bé el lideratge de Mas, al qual algun dirigent demana que ampliï el nucli de direcció, no és qüestionat, no sembla que hagi de ser un congrés fàcil, en vista dels corrents interns existents. D'una banda, hi ha la plataforma Desfederem-nos, impulsada pel conseller nacional Lluís Rovira, que aposta pel trencament amb Unió, i de l'altra, la Plataforma per la Sobirania, promoguda per Víctor Terradellas, que proposa un pacte amb ERC i un referèndum d'autodeterminació. Se n'hi ha afegit un de nou, també independentista, impulsat pel conseller nacional Joan Fonollosa, que, segons recollia Avui.cat, proposa «refundar CDC» i «caminar cap a la independència dins de la Unió Europea». El congrés de Convergència serà previ i condicionarà el d'UDC, a la tardor, i, sobretot, el conjunt de CiU, que es farà després del d'Unió. Abans de la batalla a la federació s'haurà lliurat la d'ERC. El congrés és el 14 i 15 de juny, però la setmana abans, el dia 7, tindrà lloc el que ja s'ha anomenat superdissabte. Serà el dia en què els militants elegiran president i secretari general en urnes separades i per sufragi universal. Hi presentaran candidatura els quatre sectors en disputa oberta després dels mals resultats del 9-M, els de Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Joan Carretero (Reagrupament) i Uriel Bertran (Esquerra Independentista). Aquest dimarts està previst que s'aprovi inicialment el reglament per al congrés, que, pel caràcter assembleari que té, dóna veu als més de 10.000 militants del partit, però s'haurà de veure si el candidat a les eleccions del 2010 es decidirà també en el congrés o si l'elecció s'ajornarà fins el 2009. Més enllà dels càrrecs orgànics a ERC, és aquí on se situa la veritable pugna que mantenen Carod-Rovira i Puigcercós. Del congrés d'ERC, n'estan pendents els republicans, però també els seus socis del PSC i ICV-EUiA en el govern, fins al punt que Miquel Iceta ha admès que el resultat podria acabar afectant el tripartit. ICV, a més de l'estabilitat del govern, s'enfronta a una assemblea, del 21 al 23 de novembre, en què haurà d'analitzar per què després de la remuntada de les eleccions al Parlament, en què va pujar de 9 a 12 diputats, ha anat perdent suport en les municipals (100.000 vots menys) i les estatals (50.000), on ha quedat amb Joan Herrera com a únic diputat al Congrés. El conseller d'Interior, Joan Saura, ja ha anunciat que aspira a la reelecció com a president d'ICV. Els seus coalitzats d'EUiA celebraran el congrés a la tardor, després del d'IU, al qual, per cent, tant ICV com EUiA han criticat després dels comicis. I també és any de congressos per al PP, que ha avançat l'estatal al juny. El primer congrés sense Josep Piqué ha de debatre l'estratègia de Daniel Sirera, que ja ha rebut les crítiques del que va ser mà dreta de Piqué, Francesc Vendrell, i del seu fitxatge, Montserrat Nebrera. UPyD per concretar.ANNA SERRANO. Barcelona 
Congressos.-El 2004 va ser any de congressos per a tots els partits, tret d'EUiA, que el va fer el juliol de l'any següent. I aquest 2008 torna a tocar. Si en el cas d'ERC l'efervescència del debat i la pugna dins la formació s'ha fet més evident després dels mals resultats del 9-M, el cert és que totes les forces, en més o menys mesura, hi arriben amb el debat intern obert de fa mesos, i hi ha baixes rellevants respecte a les darreres convocatòries.
Meneame
del.icio.us
ARGELAGUER Juan R. Lejarza
Els socialistes recorden els 30 anys de la seva constitució com a partit. Va ser el 16 de juliol del 1978, quan en el congrés celebrat a Barcelona es van unificar les tres forces originàries de l'actual Partit dels Socialistes: el PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i la federació catalana del PSOE, encapçalats per Joan Reventós, Josep Pallach i Josep Maria Triginer, respectivament. Un any abans, el 1977, el PSC-Congrés i la federació catalana del PSOE ja havien fet una aliança electoral per crear Socialistes de Catalunya, que va vèncer a Catalunya en les eleccions legislatives estatals del 1977. Va representar el començament d'una tendència ascendent en què el PSC aniria guanyant força al territori català.
No obstant això, la constitució del PSC no va resultar un procés fàcil, ja que prèviament els tres partits que s'unificaven van haver d'aprovar els estatuts de la nova formació, la declaració política del partit i el protocol d'unitat que estableix l'articulació federal amb el PSOE. Tal com explica Paco Parras, un dels 1.300 afiliats del PSC des de la seva creació, que militava abans a la federació catalana del PSOE, «el procés es va viure amb entusiasme, però alhora va ser dur perquè el pacte entre els tres partits significava que cadascun havia de cedir alguna cosa». I és que el partit ha hagut d'integrar diferents tendències, a més d'estar marcat per la política espanyola del PSOE. Tot i així, com diu Joana Núñez, una altra militant durant tots aquests 30 anys que provenia del PSC-Congrés, «la fusió va ser un encert. Va ser una mesura intel·ligent i amb visió de futur, ja que els tres partits junts guanyarien més força».
I així va ser com de seguida, el 1979, el partit va tenir èxit en les eleccions municipals, i des de llavors ocupa les alcaldies de Girona i Barcelona –ara lidera les quatre capitals de demarcació– i de la majoria de les ciutats del cinturó industrial barceloní.
Però les eleccions al Parlament no han anat de la mateixa manera. Des del 1980 i durant 23 anys, el PSC va encaixar-hi derrotes successives i va haver de fer oposició al govern convergent de Jordi Pujol. No va ser fins al 2003, amb Pasqual Maragall com a candidat, que va assolir la presidència a la Generalitat, després de signar el Pacte del Tinell amb ERC i ICV, que va segellar el primer tripartit. En les eleccions següents, el novembre del 2006, gràcies a un altre acord d'esquerres, va tornar a revalidar el govern de coalició, aquest cop presidit per José Montilla.
Pel que fa a les eleccions estatals, des del 1977 n'és el guanyador indiscutible a Catalunya. I les darreres, del 9 de març, li van donar, amb 25 diputats, els millors resultats des del 1982.
Ara, tot i que no s'acaben mai els reptes d'un partit, el PSC continua treballant en el seu projecte polític per a Catalunya, tal com explica Josep Pau, militant del PSC-Reagrupament i del PSC ininterrompudament durant 30 anys, per «consolidar-se com a primer partit, desenvolupar l'Estatut i integrar la immigració de manera oberta i sensata», a més de resoldre altres preocupacions de la societat catalana.
30 anys del PSC | 12-07-2008 - 09:12:29 GMT 1 #