El Comunista Eudald Carbonell; el cientifico más influyente: “el Capitalismo todavía no ha hecho Autocrítica”
El Comunista Eudald Carbonell, el cientifico más influyente: La Revolución de Octubre Eudald Carbonell Roura, La Revolución de Octubre.-Noventa años después, los Comunistas todavía tenemos el recuerdo claro de la más grande de las Revoluciones del siglo XX. La Revolución burguesa en Francia fue un éxito de las clases emergentes, el liberalismo sustituía las ideologías políticas de la Edad Mediana. Los nuevos señores construían una nueva Jerarquía basada en la Explotación Industrial de las masas campesinas. *** Bibliografia de divulgació Bibliografia especialitzada Carbonell, E., M. Mosquera, A. Ollé, X. P. Rodríguez Álvarez, M. Sahnouni, R. Sala, and J. M. Vergès. 2001. Structure morphotechnique de l'industrie lithique du Pléistocène inférieur et moyen d'Atapuerca (Burgos, Espagne). L'Anthropologie 105:259-280 
“el Capitalismo todavía no ha hecho Autocrítica”.-De listas se hacen muchas. De las mujeres más bonitas, de las mas bien vestidas, de los mas aburridos y de los más ricos. Curiosamente, no hacen ninguno de los mes pobres, pero el díari El Mundo sí que ha hecho una de los personajes mas influyentes del Estado Español, y entre ellos se encuentra el Arqueólogo marxista de Ribes de Freser, Girona Eudald Carbonell. Según esta lista, es el octavo científico mas influent del Estado. Arqueóleg, antropóleg y paleontóleg, es profesor de la Universítat Rovira y Virgili, Barcelona y dirige las excavaciones del Yacimiento de Atapuerca, Burgos juntamente con José Maria Bermúdez y Juan Luís Asagua, que, curiosamente, han quedado por delante de él en la lista de personalidades de Ciéncia y Tecnología. Entre sus descubrimientos destacan los del “Homo Antecesor” y ejemplares muy bien conservados de “Homo Heidelbergensis“.
Al siglo XX, una nueva Clase poderosa en los países Industriales podía sustituir a la Burguesía, se trataba de la Clase Obrera. El anarquismo, el socialismo utòpic y el Marxisme son las Ideologías que dan combustible para subjetivar las Clases Obreras y populares.
Numerosos Intelectuales Revolucionarios se disponen a organizar a los trabajadores y las clases populares para la revuelta y la toma de poder. El año 1917, en Rusia, los Soviets de soldados y de campesinos consiguen la Victoria. Las Estrategias de los Revolucionarios y sus tácticas tienen éxito.
Cansados de guerras, campesinos, trabajadores y soldados adoptan las ideologías revolucionarias. Hace falta recordar que la Revolución, denominada después «leninista», se hace con las consignas de pan, paz y libertad.
Una Revolución que no cuenta con las previsiones que Marx había hecho, él estaba convencido que las Revoluciones Socialistas se harían en los países más adelantados como consecuencia de la toma de Conciencia de las clases populares.
La Revolución no se hace en Alemania ni en Inglaterra, se hace en la Medieval Rusia rompiendo todos los esquemas de la Evolución en Fases previstas por el genial Revolucionario, Marx. Las consecuencias de una Revolución sin una Conciencia evolucionada las veremos cuando el Régimen madure.
La pérdida de los Valores de una Revolución que quería colocar en todo el mundo en condiciones de poder la empezamos a vivir en el Occidente. Los Comunistas estamos haciendo la Autocrítica para volver cuando sea posible y tengamos claro qué hace falta hacer.
Mientras tanto, el Capitalismo todavía no ha hecho Autocrítica y continúa embarrado con la carencia de solidaridad, la injusticia y las guerras de mercado.
El Comunismo es una Ideología Social demasiado adelantada para una Población de “Homo Sapiens que todavía se trata de unos Primates en un estado evolutivo mucho rudimentario“. La experiencia Soviética falló por la Práctica, no por las convicciones de los Revolucionarios y los deseos de una gran parte de la población, pero los Idealismos son peligrosos incluso para los que pensamos que las cosas se pueden Transformar.
Para unos Primates poco evolucionados cómo somos nosotros, es más fácil no ser solidarios, hacer guerras, no dar igualdad de oportunidades, ignorar al débil, que hayan Clases Sociales... Soy de quienes piensan que habremos de Evolucionar mucho más para acontecer Comunistas, para compartir y repartir, para dar igualdad de oportunidades.
La Revolución de Octubre de 1917 fue un Gran acontecimiento para todos los que pensamos de este modo, pero los Humanos quizás todavía no estamos preparados para ser justos e igualitarios; es posible que la Socialización de la Ciencia y la Técnica nos ayuden a acelerar el proceso.
CARBONELL, E. i SALA, R (2000). Planeta humà. Barcelona: Ed. Empúries. pp.275
CORBELLA, J.; CARBONELL, E.; MOYÀ, S. i SALA, R. (2000). Sapiens. Un llarg camí cap a la intel·ligència. Barcelona: Ed. 62. pp.180
Llompart,J.; Wagensberg, J.; Salvador, E. i Carbonell, E. (2000) Seres i Estrellas. Barcelona, Ed. Plaza Janés.
Carbonell, E. i Mosquera, M. (2000) Las Claves del Pasado. La Llave del Futuro. Arola Editors. Tarragona
Carbonell, E., X. P. Rodriguez, et al. (2000). Homínidos i Comportamiento complejo. Mundo Científico 208 (enero 2000): 46-51.
Carbonell, E.et al. (1999). L'Homo antecessor i el seu medi natural. Cóm eren i cóm vivien els europeus més antics. Ciència i Cultura al llindar del segle XXI, Institut d'Estudis Catalans , 9-20.
Cervera, J., Arsuaga, J.L., Bermúdez de Castro, J.M. & Carbonell, E. (1998). Atapuerca. Un millón de años de historia. Madrid: Plot Ediciones S.A.
Aguirre, E. and E. Carbonell (2001). "Early human expansions on Eurasia: The Atapuerca evidence." Quaternary International 75: 11-8.
Bermúdez de Castro, J.M., Carbonell, E & Arsuaga, J.L. (ed) (1999). Gran Dolina Site: TD6 Aurora Stratum (Burgos, Spain). J. of Human Evolution, 37: 309-700
Arsuaga, J.L., Lorenzo, C., Carretero, J.M., Gracia, A., Martínez, I., García, N., Bermúdez de Castro, J.M. & Carbonell, E. (1999). A complete human pelvis from the Middle Pleistocene of Spain. Nature 399, 255-258.
Carbonell, E., M. Mosquera, et al. (1999). "Out of Africa: The Dispersal of the Earliest Technical Systems Reconsidered." J. of Anthropol. Archaeol. 18: 119-136.
Carbonell, E. & Vaquero, M. (1998). Behavioral Complexity and Biocultural Change in Europe Around Forty Thousand Years Ago. J. of Anthropol. Res. 54, 373-397.
Bermúdez de Castro, J.M., Arsuaga, J.L., Carbonell, E., Rosas, A., Martínez, I. & Mosquera, M. (1997). A Hominid from the Lower Pleistocene of Atapuerca, Spain: Possible Ancestor to Neandertals and Modern Humans. Science 276, 1392-5.
Carbonell, E. & Vaquero, M., eds. (1996). The Last Neandertals - The First Anatomically Modern Humans. Cultural Change and Human Evolution: The Crisis at 40 Ka BP: Ed. Universitat Rovira i Virgili. Tarragona.
Carbonell, E., Bermúdez de Castro, J.M., Arsuaga, J.L., Díez, J.C., Rosas, A., Cuenca-Bescos, G., Sala, R., Mosquera, M. & Rodriguez, X.P. (1995). Lower Pleistocene Hominids and Artifacts from Atapuerca-TD6 (Spain). Science 269, 826-832.
Castro-Curel, Z. & Carbonell, E. (1995). Wood Pseudomorphs From Level I at Abric Romaní, Barcelona, Spain. J. of Field Archaeol. 22, 376-84.
Carbonell, E., Giralt, S. & Vaquero, M. (1994). Abric Romani (Capellades, Barcelone, Espagne): Une importante séquence anthropisée du Pléistocene Supérieur. Bull. de la Soc. Préhist. Franç. 91, 47-55.
Carbonell, E. & Rodriguez, X.P. (1994). Early Middle Pleistocene deposits and artefacts in the Gran Dolina site (TD4) of the 'Sierra de Atapuerca' (Burgos, Spain). J. of Human Evol. 26, 291-311.
Meneame
del.icio.us
ARGELAGUER Juan R. Lejarza
Elogio de Marx en el 125 aniversario de su muerte, por Francisco Fernández Buey: Aunque hoy no se lea tanto a Marx como se le leía hace unas décadas, todavía las personas cultas consultadas en Inglaterra, el país en que vivió durante su madurez y en el que murió, siguen considerándole el filósofo más importante de la historia. Esto suena a paradoja. Primero porque, hablando con propiedad, como recordaba hace poco Toni Doménech, Marx fue más científico social que filósofo. Y después porque esa consideración choca con lo que muchos intelectuales encumbrados por los principales medios de manipulación de masas vienen diciendo en los últimos tiempos sobre el marxismo.
Pero seguramente también esta paradoja tiene su explicación: la mayoría de las personas cultas saben hoy que la filosofía se ha mundanizado, que el filosofar de nuestro tiempo es inseparable de la ciencia social y que Marx fue precisamente uno de los primeros pensadores en llamar la atención, ya en el siglo XIX, sobre la importancia de esas cosas. Se comprende, por tanto, que se valore su filosofar, aquella filosofía de la praxis elaborada por Marx en conexión con la economía, la sociología y la teoría política.
Además, para los nuevos esclavos de la época de la economía global (que, según estadísticas recientes, andarán rondando los cien millones), para los proletarios que están obligados a ver el mundo desde abajo (un tercio de la humanidad) y para otros cuantos millones de personas sensibles que, sin ser pobres o proletarios, han decidido mirar el mundo con los ojos de estos otros (y sufrirlo con ellos), el viejo Marx todavía tiene cosas que decir. Incluso después de que su busto cayera de los pedestales que para su culto construyeron los adoradores de otros tiempos.
¿Qué cosas son esas? ¿Qué puede quedar vigente en la obra del viejo Marx después de que renegaran de él quienes habían construido estados y partidos en su nombre?
Aunque Marx sea ya un clásico del pensamiento socio-económico y del pensamiento político, todavía no es posible contestar a esas preguntas al gusto de todos, como las contestaríamos, tal vez, en el caso de algún otro clásico literario de los que caben en el canon. Y no es posible, porque Marx fue un clásico con un punto de vista muy explícito en una de las cosas que más dividen a los mortales: la valoración de las luchas entre las clases sociales.
Esto obliga a una restricción cuando se quiere hablar de lo que todavía haya de vigente en Marx. Y la restricción es gruesa. Hablaremos de vigencia sólo para los que siguen viendo el mundo desde abajo, con los ojos de los desgraciados, de los esclavos, de los proletarios, de los humillados y ofendidos de la Tierra. No hace falta ser marxista para tener esa mirada, por supuesto. Bastaría con algo de lo que no andamos muy sobrados últimamente: compasión para con las víctimas de la globalización neoliberal (que es a la vez capitalista, precapitalista y posmoderna). Pero algo de marxismo sigue haciendo falta para que la compasión no se quede en jeremiada, para pasar de la compasión a la acción racionalmente fundada.
Para quienes así piensan, aunque no siempre tengan voz, Marx sigue tan vigente como Shakespeare o Cervantes para los amantes de la literatura. Y sus razones tienen. Voy a dar aquí algunas de las razones de estos seres sin nombre que, por lo general, sólo aparecen en nuestros media debajo de las estadísticas y en las páginas de sucesos.
Marx dijo que aunque el capitalismo ha creado por primera vez en la historia la base técnica para la liberación de la humanidad, sin embargo, por su misma lógica interna, este sistema amenaza con transformar las fuerzas de producción en fuerzas de destrucción. Y ahí seguimos aún. El capitalismo ha cambiado en muchos aspectos sustanciales, pero aquella amenaza se ha hecho aún más patente.
Marx dijo que todo progreso de la agricultura capitalista es un progreso no sólo en el arte de depredar al trabajador sino también, y al mismo tiempo, en el arte de depredar el suelo; y que todo progreso en el aumento de la fecundidad de la tierra para un plazo determinado es al mismo tiempo un "progreso" en la ruina de las fuentes duraderas de esa fecundidad. Ahora, gracias a la ecología y al ecologismo social, sabemos más de esa ambivalencia, pero los millones de campesinos proletarizados que sufren por ella en el mundo han aumentado.
Marx dijo que la causa principal de la amenaza que transforma las fuerzas productivas en fuerzas destructivas y mina así las fuentes de toda riqueza es la lógica del beneficio privado, la tendencia a valorarlo todo en dinero, el vivir en las “gélidas aguas del cálculo egoísta”. Millones de seres humanos, en África, Asia y América, sobre todo, experimentan hoy que esas aguas son peores, en todos los sentidos (no sólo el metafórico) que las que tuvieron hace años. Lo confirman los informes anuales de la ONU y otros organismos internacionales sobre la situación del mundo.
Marx dijo que el carácter ambivalente del progreso tecno-científico se acentúa de tal manera bajo el capitalismo que obnubila las conciencias de los hombres, aliena al trabajador en primera instancia y a gran parte de la especie por derivación; y que en este sistema “las victorias de la ciencia parecen pagarse con la pérdida de carácter y con el sometimiento de los hombres por otros hombres o por su propia vileza”. Lo dijo con pesar, porque él era un amante de la ciencia y de la técnica. Pero, visto lo visto en el siglo XX, también ahí acertó.
Marx dijo que la obnubilación de la conciencia y la extensión de las alienaciones producen la cristalización repetitiva de las formas ideológicas de la cultura, en particular de dos de sus formas: la legitimación positivista y acrítica de lo existente y la añoranza romántica y religiosa. Ojeo los periódicos de nuestro tiempo y me veo, y veo a los pobres desgraciados, ahí mismo, en la misma noria, entre esas dos formas: repitiendo que vivimos en el mejor de los mundos posibles o jaleando por millones a Papas, Emires y Predicadores que condenan los anticonceptivos en la época del SIDA y consumiendo entre millones la última nadería.
Marx dijo que para acabar con esa noria exasperante de las formas ideológicas, repetitivas y alienantes de la cultura burguesa hacían falta una revolución y otra cultura. No lo dijo ni por amor a la violencia ni por desprecio de la alta cultura burguesa, sino con la convicción propia del historiador, a saber: que los de arriba no ceden graciosamente los privilegios alcanzados; y con el convencimiento, además, de que los de abajo también tienen derecho a la cultura. No fue el único en decir eso, pero fue el que mejor y más claro lo dijo en su tiempo.
Como Marx sólo conoció los comienzos de la globalización capitalista y era, además, una pizca eurocéntrico, cuando hablaba de revolución pensaba en Europa. Y cuando hablaba de cultura pensaba en la proletarización de la cultura ilustrada. Ahora, para hablar con propiedad, habría que hablar de la necesidad de una revolución mundial, no sólo europea. Y para hablar de cultura, habría que valorar lo que ha habido de bueno en las culturas de los pueblos que él consideraba ”sin historia”. Quizás porque, de momento, no parece que se pueda hablar en serio de esto (o porque lo que siguió a las revoluciones deshonró el pensamiento de Marx) mucha gente vuelve hoy sus ojos nuevamente hacia las religiones, las cuales siguen siendo --no se olvide-- algo parecido a lo que Marx pensaba de ellas: el suspiro de la criatura abrumada, el sentimiento de un mundo sin corazón, el espíritu de los tiempos sin espíritu.
A esa mirada científico-filosófica sobre el mundo desde abajo la llamó Marx materialismo histórico. No cabe duda de que, como Homero, Marx también dormía a veces, sobre todo, como digo, la siesta eurocentrista; ni de que en su nombre se han hecho muchas barbaridades. Pero lo que hicieron otros en su nombre es cosa de esos otros. Tampoco hay duda de que, desde que él murió, han surgido otras miradas, tal vez más laicas y más finamente expresadas. La pregunta, ciento veinticinco años después, podría ser esta: ¿hemos producido, mientras tanto, algo que dé más esperanza a los que no tienen nada? Y si no es así, ¿qué tiene de extraño el que incluso en el hogar clásico del capitalismo (y del liberalismo y del republicanismo moderno) se piense ahora, frente a lo que piensan los letratenientes, que Marx fue el más grande de los filósofos de la historia? ¿No será que los anónimos a los que se pide ahora su opinión han entendido mejor que los letratenientes lo que significa filosofía mundanizada, o sea, bajar los humos al viejo filosofar para volver a verlo "pobre y desnudo", como quería Dante?
Elogio de Marx en el 125 aniversario de su muerte | 12-05-2008 - 12:25:27 GMT 1 #
Fuera de catálogo.
Evidentemente esta novela no está fuera de catálogo. Tampoco se trata de revindicar su estatura literaria, sino de intentar resituarla fuera de las habituales hornacinas interpretativas en las que se la suele encajonar. Si la etiqueta de "realismo de almas" persiste todavía hoy cuando se habla del corpus narrativo de Dostoievski, en el caso de El idiota esta clave hermenéutica se ve acentuada hasta el extremo. El eje de la reflexión sobre su significación ha venido gravitando en la tradición humanista alrededor de la figura de su protagonista, el príncipe Mischkin, predominando en su entendimiento dos constelaciones interpretativas de signo semejante aun cuando se propongan desde campos semánticos diversos. Por un lado, aparece una ubicación simbólica de matriz religiosa en donde la comparación entre el príncipe y el Cristo da lugar a conclusiones apresuradas sobre los obstáculos que la santidad encuentra en su devenir dentro de una sociedad egoísta, pecadora. Por otro, surge toda una estirpe de comentaristas que ven en Mischkin un correlato de Don Quijote, loco pero cuerdo, inteligente pero idiota, "caballero pobre" que en su defensa de los ofendidos provoca más estragos que beneficios. El propio Dostoievski hizo ver que las cualidades del hidalgo podrían causar más daño que bien a la humanidad. En resumen, ambas líneas de comentario confluyen en una conclusión pareja: el idiota como un idealista que con su bondad, aún sin querer, siembra el mal. Justamente el tipo de lectura que Félix de Azúa retoma con inteligencia en su novela Historia de un idiota contada por él mismo y que, con grosería reaccionaria, Carlos Alberto Montaner, Apuleyo Soto y Mario Vargas junior ofrecen como guiño para titular su Manual del perfecto idiota latinoamericano (he de confesar que agradezco tal oportunismo pues fue precisamente ese uso el que me llevó a preguntarme qué podía haber detrás de ese idiota para que tanto molestase a esta trinidad de mayordomos al servicio de las clases dirigentes).
La crítica humanista aborda el personaje de Mischkin como paradigma de esa complejidad eterna, "misterio del ser" que encierra la condición humana, así en abstracto, como esencia. Quizá por eso sería bueno fijarnos en la sustancia, las circunstancias concretas, que subyacen en la "idiotez" del protagonista. Al hilo del biografismo, se suele ver en la epilepsia que padece Mischkin la causa de su extraña personalidad y el origen de su "idiocia", entendida como especie de retraso mental que lo convierte para el resto de los personajes de la novela, obligados a reconocer también su inteligencia, en un "peculiar inocente". Un personaje ungido por su "ajenidad": en un mundo egoísta es solidario, en un mundo de depredadores es un manso, en un mundo patriarcal respeta como iguales a las mujeres. Pero en la novela su "singularidad" no resulta fruto directo de su enfermedad, pues se insiste en su curación, si no del ambiente social donde, hasta su regreso a Rusia, desarrolló sus facultades: en un sanatorio "abierto" dirigido por una especie de mentor que, a caballo entre Freire y Battaglia, ha propiciado un entorno regido por "la economía del don". Un espacio ajeno a la lógica del interés particular, ajeno a la lógica del capitalismo.
Desde esta consideración, nos permitimos aventurar otra interpretación de la figura del príncipe y proponer una lectura que parte de la idea de que, narrativamente, Mischkin encarna la marca de un ciudadano que ha vivido y crecido en "lo común", en una sociedad donde se han hecho realidad, a pequeña escala, los valores comunistas y que, en su retorno a la Rusia capitalista, no "entiende" las reglas de conducta de una sociedad caracterizada por la insolidaridad y en la que la agotadora elección entre el ser y el deber ser resulta una trampa autodestructiva imposible de evitar. Desde esta óptica, la inadaptación de Mischkin no vendría originada por ninguna alteración psicomédica sino por la incompatibilidad radical entre el imaginado "hombre nuevo" prometido por el proyecto socialista y "la idiotez" generalizada de la sociedad burguesa. Ya ven, yo quitaría esta novela del estante donde encontramos Nazarín de Galdós y la pondría en vecindad con Teorema de Pasolini, esa historia de otro "ángel" que habitó entre nosotros.
Un príncipe del comunismo: Fedor Dostoievski | 13-05-2008 - 08:22:30 GMT 1 #
Roca dels Moros:
El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació signarà pròximament un conveni amb la Diputació de Lleida, l'Ajuntament del Cogul i el Consell Comarcal de les Garrigues per al finançament del centre d'interpretació del conjunt amb pintures rupestres de la Roca dels Moros, de l'esmentat municipi de les Garrigues. Segons l'acord, s'invertiran 1.300.000 euros en aquest centre, 700.000 dels quals els aportarà el Departament de Cultura; 300.000, la Diputació de Lleida, i els altres 300.000, l'Ajuntament del Cogul, que els ha rebut del Ministeri de Cultura. En el marc del projecte de construcció del centre d'interpretació, i per facilitar la lectura i la interpretació de les pintures, al juliol es durà a terme una campanya de neteja del conjunt. És previst que les obres de construcció del centre comencin la tardor vinent. El projecte del centre d'interpretació proposa organitzar-lo en diferents zones: àrea d'accés, pàrquing, edifici de serveis i el conjunt patrimonial de les pintures. L'edifici acollirà diversos serveis, així com la rèplica de l'art rupestre. La proposta urbanística i arquitectònica respectarà el medi existent, al qual s'adaptarà, i en formarà part. Enguany se celebra el centenari de la troballa de les pintures rupestres de la Roca dels Moros.
Roca dels Moros | 09-06-2008 - 07:38:22 GMT 1 #
El cementiri català dels mamuts.
Els mamuts també vivien a Catalunya. Ja s'havien trobat indicis de la presència d'aquests animals en troballes anteriors, com ara la de la primavera de l'any passat a la Boella, al Camp de Tarragona. Però des d'aquesta mateixa setmana, els investigadors catalans tenen un punt clau per a la investigació dels proboscidis. Es tracta del jaciment de la riera de Sant Llorenç a Viladecans, on s'han trobat les restes de diversos mamuts i elefants. Exactament, l'equip dirigit per Montse Sanz i Eva Estela, ha pogut trobar 30 defenses, altrament dit ullals superiors, de proboscidis, tot i que l'espècie encara està per concretar, a falta de proves determinants.
UN ULLAL DE 3,4 METRES
D'aquestes trenta defenses, n'hi ha deu de dimensions considerables. La més gran fa tres metres i quaranta centímetres, i les altres nou mesuren entre dos metres i mig i dos metres. També s'ha trobat un fèmur de proboscidi de dimensions considerables.
Des del mes de gener, un grup de cinc arqueòlegs, de l'empresa Arqueocat i del Grup de Recerca del Quaternari de la Universitat de Barcelona, han estat treballant en aquest jaciment, que ja es considera el més important del sud d'Europa d'aquestes característiques i d'aquesta cronologia.
400 RESTES
En total, s'han trobat prop de 400 peces de fauna. Han aparegut restes de rinoceronts, cabres, cavalls, cérvols i bòvids, a més dels proboscidis. La cronologia es calcula entre 100.000 i 20.000 anys.
Els arqueòlegs també han pogut localitzar restes d'indústria lítica, que donen a entendre que l'home del paleolític va passar pel jaciment, però per caçar-hi i per alimentar-se, no com a assentament estable.
Segons explica una de les directores, Montse Sanz, el jaciment té una potència de deu metres i les proves geològiques que s'hi han fet donen cronologies entre 20.000 i 100.000 anys d'antiguitat, tot i que estan a l'espera dels resultats d'anàlisis, estudis i proves que afinin més les edats de les diferents restes trobades. L'extensió que ocupa és d'uns 2.500 metres i Sanz considera que encara s'hi podrien fer més troballes, ja que les que s'han descobert han aparegut de manera aïllada. De fet, els treballs s'han fet amb maquinària, perquè l'extensió era massa gran per fer-la de manera manual.
Les característiques del terreny han estat condicionades per la riera de Sant Llorenç i per dues més, de menors, que podrien haver tingut l'efecte d'arrossegament en les restes. Això podria haver provocat que l'aigua s'hagués endut restes més petites i no hagués pogut arrossegar les grosses. Tot i això, s'han conservat esquelets, gairebé sencers, d'animals més petits, com és el cas d'un èquid, al qual li faltaven les extremitats. També ha aparegut un fragment del crani d'un carnívor, encara per determinar.
La campanya en aquest jaciment no s'allargarà gaire més, de moment, tot i que, segons va apuntar l'arqueòloga, l'Ajuntament de Viladecans ha manifestat la intenció que s'hi continuïn les tasques de recerca.
PER QUÈ ES VAN EXTINGIR
L'estudi del jaciment permetrà conèixer més coses sobre la vida i l'evolució d'aquests animals, ja que les restes tenen una àmplia cronologia, així com conèixer més bé quines causes van fer extingir els darrers proboscidis just després de l'última glaciació, fa uns 12.000 anys. L'estudi dels sediments permetrà també conèixer quin era el paisatge i l'entorn de la zona en aquella època i com va anar evolucionant.
Les restes han aparegut a conseqüència de les excavacions de fins a 20 metres de profunditat que ha portat a terme l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) a la zona on es construeix una bassa de laminació.
La importància de la troballa recau en el fet que és la primera vegada a Catalunya i al conjunt de la península ibèrica que es troben tantes restes de proboscidis, la categoria de mamífers dels mamuts i els elefants, en un sol jaciment.
L'HÀBITAT DELS MAMUTS
Fins ara la majoria de restes s'havien trobat de manera aïllada, i en molts casos en coves prehistòriques on els humans havien traslladat els animals caçats. En aquest cas, es tracta d'un jaciment a l'aire lliure de l'època paleolítica on, per les seves condicions i la presència d'aigua, es preveu que els animals es movien de manera natural i on també anaven per morir.
La zona de Can Guardiola, com també s'anomena el jaciment, és a tocar del límit de Viladecans amb els termes municipals de Gavà i Sant Climent de Llobregat. Una zona on, l'agost del 2006, l'ACA va començar les obres per construir-hi una bassa de laminació per evitar inundacions a la zona de les aigües procedents de la riera de Sant Llorenç. Les obres, però, van tenir des del primer moment un seguiment per experts perquè és una zona sensible a possibles troballes arqueològiques. Anteriorment ja s'hi havien trobat restes de l'època medieval i és a prop de les coves prehistòriques de Gavà. Les peces trobades s'han traslladat al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, on els tècnics les tractaran per a la seva conservació i posteriorment el seu estudi.
D'altra banda, tant la Generalitat com l'Ajuntament estudiaran la creació, en un futur, d'un centre d'interpretació i divulgació cultural de primer nivell que doni a conèixer la troballa.
El cementiri català dels mamuts | 16-06-2008 - 06:10:18 GMT 1 #
Terracotta Museu, Ego sum qui pecavi 1533:
El Castell de la Bisbal d'Empordà exposa des d'ahir i fins el 31 d'agost un petit mostrari de les 7.000 peces de ceràmica que té el Terracotta Museu, un "tast" diu el director de l'espai, Xavier Rocas. Una exposició, precisament, que ha organitzat el museu bisbalenc per mostrar als veïns les línies bàsiques del projecte arquitectònic del futur Terracotta Museu -única institució de les comarques gironines dedicada a la preservació, conservació i difusió del patrimoni vinculat a la ceràmica- i mostrar les peces més significatives de la col·lecció. En concret, set peces del món de la ceràmica bisbalenca que Rocas ha destacat per la importància de qui les va realitzar o per la història que hi ha al darrere. Així, de les set peces, a més d'una sala amb unes desenes més de peces, hi ha rajola, un cànter, dos gerres, un barral, un test i un gerro, aquest últim pot deixar bocabadat a més d'un pel detall.
La primera peça que es troba són quatre rajoles del segles XVI del castell de Vulpellac amb motius heràldics de les armes dels Sarriera, dels Biure i dels Sarroca i una inscripció: "Ego sum qui pecavi 1533 (Jo sóc qui vaig pecar 1533)" referit a Miquel Sarriera, aleshores senyor del castell. Una inscripció que reflecteix una història convertida en llegenda segons la qual, Sarriera, gelós de la seva dona perquè creia que l'enganyava, la va emparedar viva en el castell. Més tard, en descobrir la falsedat que va portar-lo a matar la seva esposa, va prendre la penitènica i va posar arreu del castell les inscripcions del seu pecat.
Del cànter, una gerra, el barral i el test, el director del Terracotta Museu en destaca el seu autor i vida -alguns de nissagues de terrissaires- i els detalls que apareixen a la peça. No obstant això, hi ha dues peces més amb vida pròpia. Una és la gerra, que té la inscripció de "tinaja municipal". La seva història es remunta a l'estiu de 1899, quan els obrers terrissers de la Bisbal van reclamar als patrons un augment d'un ral en un salari per dia de dos pessetes, que va acabar en vaga. Els que no van poder seguir-la van marxar, però els altres es van ajuntar i van fundar una cooperativa, Unión Obrera de Alfareros, amb Josep Bosch i Estrada com a primer president, que també apareix a la inscripció de la gerra juntament amb l'adreça de la cooperativa i les incials d'un dels associats.
Finalment, destaca pel seu treball un gerro no datat que s'enquadra dins del Modernisme amb construccions arquitectòniques orientalitzants amb flamencs i plantes. Una aportació de l'Ajuntament de la Bisbal a una tómbola benèfica de la Colònia gerundense de Barcelona.
Terracotta Museu, Ego sum qui pecavi 1533 | 06-07-2008 - 08:46:38 GMT 1 #
Mandíbula humana de 450.000 anys al jaciment de Talteüll:
Els arqueòlegs van trobar una mandíbula humana de 450.000 anys al jaciment arqueològic de Talteüll, a la Catalunya del Nord. El fòssil, que es va descobrir fa tres setmanes al mig de restes d'ossaments animals, devia pertànyer a una dona de 30 anys, segons les primeres observacions. El director del Centre de Recerca de Talteüll, el professor Henri de Lumley, va explicar que la mandíbula era a pocs metres del lloc on el 2001 ja se'n va trobar una altra que corresponia a una noia de 17 anys, i que són probablement dos casos de canibalisme. El nou fòssil és la 119a resta humana que es troba a la cova de l'Aragó de Talteüll.
Mandíbula humana de 450.000 anys al jaciment de Talteüll | 10-07-2008 - 07:43:32 GMT 1 #
Euskal Herria: Altxerri, Ekain y Santimamiñe patrimonio de la Humanidad.-La declaración afecta a quince Santuarios que albergan arte parietal del Paleolítico. La Conferencia del Comité del Patrimonio Mundial de la UNESCO reunida en Québec declaró a las Cuevas de Santimamiñe (Kortezubi), Ekain (Deba-Zestoa) y Altxerri (Aia) Patrimonio Mundial de la Humanidad, junto a otros doce Santuarios rupestres de la Cornisa Cantábrica.
La candidatura ha sido promovida con los ejecutivos autónomos de Cantabria y Asturias, y reunía a las Cuevas más representativas del arte parietal paleolítico del área cantábrica, a modo de ampliación de la declaración de la Cueva de Altamira, conseguida en 1985. La 32ª Conferencia del Comité del Patrimonio Mundial de la UNESCO se está celebrando en Québec del 2 al 10 de julio
El Gobierno vasco, junto a los gobiernos de Cantabria y Asturias, inició hace dos años el proceso que ha conducido a la actual declaración, en un trabajo conjunto para la extensión de anterior declaración de patrimonio de la humanidad circunscrita al yacimiento de Altamira al conjunto de los yacimientos de la cornisa cantábrica de similares características, dentro de la filosofía actual de la UNESCO que valora especialmente la puesta en contexto de los elementos declarados Patrimonio de la Humanidad, más aún cuando todos estos elementos forman parte de una misma expresión cultural humana.
La importancia de la declaración de Patrimonio de la Humanidad, por lo que supone de reconocimiento para los bienes culturales, en este caso las Cuevas con arte rupestre del área cantábrica, de tal modo que Altxerri, Ekain y Santimamiñe se sitúan por sus propios valores en un marco mundial.
Las cuevas de Santimamiñe, Ekain y Altxerri se encuentran cerradas al público dentro de los programas de protección y conservación de las pinturas, en el caso de Santimamiñe desde la pasada primavera existe la posibilidad de realizar la visita virtual, tras el programa desarrollado por la Diputación Foral de Bizkaia. Y en cuanto a la cueva de Ekain, se están ultimando las obras para la apertura al público de la réplica Ekain Berri, construida a escasa distancia de la cueva original, promovida por el Gobierno vasco y la Diputación Foral de Gipuzkoa.
En enero de 2007 fue presentada la candidatura, formada inicialmente por catorce cuevas: las de Tito Bustillo, la Peña de Candamo, Llonín y el Pindal, en Asturias; Chufín, Hornos de la Peña, El Castillo, La Pasiega, Las Monedas, el Pendo, La Garma y Covalanas, en Cantabria; y Santimamiñe y Ekain, en el País Vasco.
En febrero pasado, el consejo que asesora a la UNESCO en materia de patrimonio sugirió a las tres comunidades que incluyeran otros tres yacimientos en su propuesta: las cuevas de Covaciella, en Asturias; Las Chimeneas, en Cantabria; y Altxerri, en el País Vasco.
Las grutas de la cornisa cantábrica recién convertidas en Patrimonio de la Humanidad se suman a los otros tres enclaves con arte rupestre que ya gozan de esta distinción en España: la Cueva de Altamira, las pinturas prehistóricas del Arco Mediterráneo, y Atapuerca, que cuenta con uno de los mejores conjuntos de arte rupestre de la prehistoria en su Galería del Sílex.
Euskal Herria: Altxerri, Ekain y Santimamiñe patrimonio de la Humanidad | 11-07-2008 - 07:27:50 GMT 1 #
Nerón recibió una corona:
Arqueólogos alemanes descubrieron en la antigua Olimpia -lugar de celebración de los Juegos Olímpicos de la Antigüedad - el hipódromo en que el emperador Nerón recibió una corona de laureles por haber ganado las carreras: sus rivales simplemente no se atrevieron a competir con él.
Los Juegos Olímpicos de la Antigüedad se celebraban a partir del año 776 a.n.e. una vez en cuatro años y se dedicaban a Zeus. El emperador Theodosio I los suspendió en el año 394 después de a.n.e.
La existencia del hipódromo se conocía a partir de fuentes escritas, en particular, lo describió en el siglo II el geógrafo Pausanio, pero los arqueólogos no lograban determinar su localización. Se creía que del hipódromo no quedó nada por las inundaciones frecuentes en aquella zona.
Expertos alemanes estudiaron el terreno utilizando modernos métodos geofísicos, fue confeccionado un mapa del suelo en que se detectaron estructuras rectilíneas de unos 1,2 kilómetros de largo.
Anteriormente, fueron hallados restos de un templo consagrado a Demetra, el que, según unos datos, se encontraba cerca del hipódromo.
Puede tratarse de un nuevo lugar de análogo al Estadio de Olimpia que se descubrió hace 50 años.
Nerón recibió una corona | 16-07-2008 - 06:55:37 GMT 1 #
Girona restes ibèriques inèdites a la Selva:
Les obres de desdoblament de la carretera N-II al seu pas per Vidreres han posat al descobert dos jaciments arqueològics -distribuïts per un tram d'uns 200 metres. En concret, s'ha trobat un fons de cabana i una sitja, que podrien ser dels segles I i II abans de Crist, de l'època ibèrica. Tal i com ha explicat el responsable de les excavacions, l'arqueòleg Joan Llinàs, es tracta d'una troballa "poc freqüent" a la plana de la Selva i segons explica, des del punt de vista de la indústria lítica "no se'n coneixen gaires".
En les tasques d'excavació del sòl de la cabana s'hi han localitzat abundants fragments de material ceràmic de tradició ibèrica, peces de ceràmica comuna de l'època, una àmfora, ceràmica grisa de la costa catalana i calats. Entre la ceràmica recuperada també n'hi havia d'importada, com alguns fragments d'àmfora itàlica i un parell de fragments de ceràmica campaniana. Aquest conjunt de materials ceràmics ha estat el que ha ajudat els arqueòlegs a datar el moment de funcionament d'aquesta cabana, que tot i que l'estudi no està acabat, ja es pot avançar que hauria funcionat entre els segles I i II a.C.
Llinàs recorda que les excavacions en aquesta zona de Vidreres, coneguda com a Can Castells, han fet aturar les obres de la carretera N-II ja que ara cal que la Generalitat, en concret el Departament de Cultura a través de la seva direcció general de Patrimoni, decideixi què se'n fa de les troballes i si s'ha de procedir a tapar els jaciments un cop estudiats els informes emesos pels tècnics un cop catalogades les restes.
Pel que fa a les restes del segons jaciment, pràcticament agrupades a les troballes ibèriques, està format per un total de 18 sitges medievals (forats que es feien a terra per conservar la collita de cerals i un cop usades, es feien servir de magatzem d'escombraries). Llinàs explica que es tracta d'un jaciment comú. Se n'han extret diferents objectes, com ara una petita falç de ferro, així com ceràmica trencada.
Pel que fa a futures excavacions de nous jaciments, Llinàs ha ressaltat que encara queden sitges per excavar i que fa pocs dies s'han localitzat a prop de la zona restes d'uns murs que podrien correspondre a un mas medieval i que per tant, encara s'ha de començar a excavar aquest tram.
El desdoblament de la N-II, que promou el Ministeri de Foment, està essent executada per una unió temporal d'empreses que finança, com a empresa adjudicatària, les tasques d'excavació arqueològica. Aquestes tasques han estat encarregades a l'empresa especialitzada en excavacions arqueològiques Janus, S.L. L'equip d'excavació, d'entre 6 i 10 persones, està dirigit per l'arqueòleg Josep Frigola.
Girona restes ibèriques inèdites a la Selva | 16-07-2008 - 07:58:01 GMT 1 #
Uns garrotxins molt antics:
Nòmades que s'alimentaven a base de caça i fruits silvestres, que van anar evolucionant cap a costums més sedentaris i van adoptar la pràctica de la ramaderia i l'agricultura... El retrat dels primitius habitants de l'Alta Garrotxa no difereix del dels seus contemporanis d'altres indrets. Però el lloc d'on s'ha tret aquesta informació, la bauma del Serrat del Pont de Tortellà (Vall del Riu Llierca), sí que és singular perquè es va utilitzar de manera ininterrompuda durant gairebé 8.000 anys, entre el 7400 aC i l'inici de la nostra era. En això, aquest abric a tocar del riu Llierca, a l'entrada del passadís turístic de Sadernes, és excepcional ja que hi ha quedat registrada la primera gran revolució de la història de la humanitat, com va ser el pas del paleolític al neolític, un punt d'inflexió que va fixar les bases de la civilització actual.
SIS CAMPANYES
L'amagatall, tan transcendental en l'àmbit científic, passaria desapercebut als ulls d'un profà, si no fos pels cartells informatius que ara l'identifiquen. Es tracta d'un refugi natural situat a l'extrem de llevant del cèlebre pont medieval sobre el riu Llierca. És una mena de cova molt oberta que penetra uns sis metres dins de la roca i fa uns 17 metres d'amplada. Els especialistes que l'han estat estudiant acaben de completar una sèrie de publicacions sobre els resultats de la seva recerca, feta a partir de les troballes de les campanyes d'excavacions que van tenir lloc entre el 1989 i el 2003. Aquest últim lliurament, en el qual han intervingut 22 autors i que l'han editat el Museu Comarcal de la Garrotxa, la UdG i l'Ajuntament de Tortellà en la col·lecció Publicacions eventuals d'arqueologia de la Garrotxa, se centra en els nivells més baixos del jaciment, corresponents al període més reculat d'ocupació de l'abric, és a dir, ara fa entre 9.400 i 7.500 anys. Són dos mil·lennis en què grups d'humans –es veu que no gaire nombrosos– es refugiaven a la bauma a la tardor. Hi portaven els fruits que recol·lectaven (aglans, raïm silvestre, gerds, cireres, etc.) i els animals que caçaven per menjar o aprofitar les seves pells. Cérvols, cabres salvatges, porcs senglars i, en menor quantitat, tortugues d'aigua, llops, guilles i algunes aus eren les espècies més comunes, segons es desprèn de les restes òssies que s'han recollit. En aquest abric també hi fabricaven eines. «Contràriament al que ens trobem en altres amagatalls de l'època –explica Gabriel Alcalde, codirector de la recerca junt amb Maria Saña–, la gent del Serrat del Pont feien servir de matèria primera pedres que tenien a la vora.»
EL GRAN CANVI
A les capes més modernes es van localitzar vestigis de la revolució del neolític, els més significatius dels quals són restes ceràmiques, fragments de pedres de molí i de focs on treballaven els metalls. Ja convertits en ramaders i agricultors, menjaven sobretot cabra, ovella, porc i bou, així com cereals.
Tots els materials provinents del jaciment estan dipositats al Museu Comarcal de la Garrotxa.
RAMON ESTÉBAN. Tortellà (Vall del Llierca
Uns garrotxins molt antics | 16-07-2008 - 08:16:13 GMT 1 #
Uns garrotxins molt antics:
Nòmades que s'alimentaven a base de caça i fruits silvestres, que van anar evolucionant cap a costums més sedentaris i van adoptar la pràctica de la ramaderia i l'agricultura... El retrat dels primitius habitants de l'Alta Garrotxa no difereix del dels seus contemporanis d'altres indrets. Però el lloc d'on s'ha tret aquesta informació, la bauma del Serrat del Pont de Tortellà, sí que és singular perquè es va utilitzar de manera ininterrompuda durant gairebé 8.000 anys, entre el 7400 aC i l'inici de la nostra era. En això, aquest abric a tocar del riu Llierca, a l'entrada del passadís turístic de Sadernes, és excepcional ja que hi ha quedat registrada la primera gran revolució de la història de la humanitat, com va ser el pas del paleolític al neolític, un punt d'inflexió que va fixar les bases de la civilització actual.
L'amagatall, tan transcendental en l'àmbit científic, passaria desapercebut als ulls d'un profà, si no fos pels cartells informatius que ara l'identifiquen. Es tracta d'un refugi natural situat a l'extrem de llevant del cèlebre pont medieval sobre el riu Llierca. És una mena de cova molt oberta que penetra uns sis metres dins de la roca i fa uns 17 metres d'amplada. Els especialistes que l'han estat estudiant acaben de completar una sèrie de publicacions sobre els resultats de la seva recerca, feta a partir de les troballes de les campanyes d'excavacions que van tenir lloc entre el 1989 i el 2003.
Aquest últim lliurament, en el qual han intervingut 22 autors i que l'han editat el Museu Comarcal de la Garrotxa, la UdG i l'Ajuntament de Tortellà en la col·lecció Publicacions eventuals d'arqueologia de la Garrotxa, se centra en els nivells més baixos del jaciment, corresponents al període més reculat d'ocupació de l'abric, és a dir, ara fa entre 9.400 i 7.500 anys. Són dos mil·lennis en què grups d'humans –es veu que no gaire nombrosos– es refugiaven a la bauma a la tardor.
Vall del Llierca
Uns garrotxins molt antics | 22-07-2008 - 06:46:04 GMT 1 #
Miles de objetos antiguos y postes de madera de más de 3.000 años de antigüedad han sido desenterrados en la provincia de Yunnan, en el sur de China, pertenecientes posiblemente al mayor asentamiento de una comunidad neolítica.
Los postes, hallados de pie a 4,6 metros de profundidad, fueron empleados en la estructura de los edificios de una antigua comunidad que pudo haber cubierto una zona de cuatro kilómetros cuadrados.
El asentamiento podría ser más antiguo que la comunidad Hemudu de Yuyao, en la provincia de Zhejiang, que se encuentra entre las más famosas de China y se cree que fue el lugar de nacimiento de la sociedad surgida en torno al río Yangtsé.
La excavación, que ha dejado ya al descubierto un área de 1.350 metros cuadrados, continúa.
Las excavaciones comenzaron en enero, pero el lugar fue descubierto hace cinco décadas, durante la construcción de un canal alrededor del lago Jianhu Lake, a unos 500 kilómetros al noroeste de la capital provincial, Kunming.
Los arqueólogos han encontrado más de 3.000 objetos hechos de piedra, madera, hierro, cerámica y hueso, además de más de 2.000 postes de madera. | 22-07-2008 - 13:22:24 GMT 1 #
EL equip de Eudald Carbonell troba restes humanes de 1,3 milions d'anys a Atapuerca:
Una falange que pertany al dit petit de la mà esquerra d'un homínid d'1,3 milions d'anys és una de les principals aportacions de la prolífica campanya d'excavacions d'enguany al jaciment d'Atapuerca (Burgos), codirigida per Eudald Carbonell i en la qual participen una quarantena d'investigadors de la Universitat Rovira i Virgili i de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social). Aquests ossos humans d'1,3 milions d'anys baten un rècord pel que fa a l'antiguitat de les restes localitzades fins ara a Atapuerca, ja que tenen uns 100.000 anys més del que s'havia estimat inicialment.
La troballa ha tingut lloc al jaciment Sima del Elefante, on l'any passat es van localitzar una dent i una mandíbula humana de la mateixa antiguitat. De fet, aquesta última es va portar a la revista Nature, segons va recordar ahir Eudald Carbonell, codirector del Projecte Atapuerca i director de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), que va fer un balanç de la campanya d'excavacions d'aquest estiu.
La falange localitzada pertany al dit petit de la mà esquerra d'un homínid. Segons els responsables de l'excavació, aquesta és una part del cos difícil de trobar, ja que en la majoria de jaciments no fossilitza perquè és molt fràgil, ja que està constituïda majoritàriament per teixit esponjós. Aquesta troballa, atribuïda inicialment a l'Homo antecessor, bat el rècord d'antiguitat de les restes localitzades fins ara a Atapuerca, ja que són uns 100.000 anys més antigues del que s'havia estimat.
Juntament amb aquesta peça, s'han localitzat restes d'indústria lítica en sílex i ossos d'animals de talla mitjana i gran, com ara cérvols i bòvids, amb marques de tall i fractures d'origen antròpic.
Precisament la descoberta de fauna ha permès registrar la presència de diversos animals «que ajudaran a entendre com era el paleoambient en què vivien aquests grups humans». Les restes d'ossos de macaco, àguila pescadora, linx i cérvol indiquen, segons Carbonell, l'existència d'un medi relativament arbori. A més, «gràcies a diverses datacions efectuades hem pogut saber que a la Sima del Elefante hi ha sediments d'1,7 milions d'anys. Per tant, cada vegada s'avança més l'antiguitat d'Atapuerca», va afegir Carbonell.
Pel que fa a Gran Dolina, s'ha trobat un campament de caçadors de bòvids de fa entre 300.000 i 350.000 anys. «Entre els fòssils recuperats s'observa –assenyala el director de l'IPHES– un predomini de restes de bòvids mai vist anteriorment a Atapuerca.» Aquestes restes d'animals estan molt fragmentades «a causa de l'aprofitament sistemàtic de la medul·la òssia com a recurs alimentari, i, a més, tenen marques de tall en les diverses superfícies produïdes pels instruments de pedra emprats durant els diversos processos de carnisseria», apunta Eudald Carbonell.
Respecte a les eines, s'ha constatat un ús pràcticament exclusiu de sílex, mentre que altres roques normalment presents en el registre, com ara la quarsita o el quars, no han estat utilitzades.
A la Sima de los Huesos, amb una cronologia d'uns 500.000 anys, sobresurt una hemimandíbula esquerra d'un jove de l'espècie Homo heidelbergensis, a qui encara no li havia sortit el tercer molar, la peça dental coneguda popularment com a queixal del seny. Juntament amb aquesta resta, han aparegut diverses falanges de la mà.
La Covacha de los Zarpazos ha aportat unes 500 restes tant d'indústria lítica com de fauna d'uns 400.000 anys d'antiguitat. Destaquen un ullal i una mandíbula dreta de lleó, d'una gran robustesa, evidència de la gran mida d'aquests animals en el passat.
«Les dades obtingudes durant aquesta campanya consoliden un registre que ja per si mateix és un referent en l'àmbit europeu pel que fa a jaciments amb una funcionalitat de campament central del plistocè mitjà, i hi afegeixen variabilitat», segons va destacar ahir Eudald Carbonell. L'investigador afegeix que amb aquestes troballes s'amplia el coneixement sobre l'entorn, la tecnologia i les activitats desenvolupades per l'Homo heidelbergensis, que va viure a la serra d'Atapuerca.
EL equip de Eudald Carbonell troba restes humanes de 1,3 milions d\'anys a Atapuerca | 26-07-2008 - 09:48:44 GMT 1 #
Excavacions al jaciment romà de la Devesa de Besalú, Garrotxa:
L'Ajuntament de Besalú finançarà íntegrament les excavacions arqueològiques que s'estan duent a terme, des de dilluns passat, en el sector de la Devesa de la vila, als horts del carrer Tallaferro. En aquest jaciment s'hi van trobar restes romanes i medievals. El pressupost previst és de més de 32.000 euros, que finança l'Ajuntament, i de 18.000 a càrrec de la Diputació. La intervenció la realitza l'empresa de recerca Janus i està dirigida per Natàlia Colomeda, juntament amb sis auxiliars, i s'allargarà fins al 5 de setembre. Un cop acabades les tasques de recerca i restauració, està previst que el jaciment es museïtzi i es pugui obrir al públic.
La zona de la Devesa de Besalú es troba just a continuació de les darreres cases del nucli urbà, a la part més alta del carrer del Comte Tallaferro. L'espai entre aquestes cases i l'església de Sant Martí de Capellades és ocupat per una zona d'horts disposats en feixes (en una de les quals es troba el jaciment) i pel traçat de la carretera C-66.
L'objectiu principal de la intervenció és la documentació i excavació arqueològiques de la totalitat de les estructures i nivells que puguin aparèixer en el sector on hi ha prevista la intervenció arqueològica.
MUSEÏTZACIÓ
Una vegada finalitzada la intervenció, es confeccionarà un projecte de rehabilitació i museïtzació que comprengui la totalitat de les estructures excavades i que s'integri en el projecte general d'urbanització d'aquest sector de la vila.
En la recerca prèvia de l'any 2007, s'hi han pogut distingir dues grans fases (una de romana i una altra de medieval), amb algunes subfases dins de cadascuna. De l'època romana hi ha una primera ocupació corresponent a la segona meitat del segle I aC, amb la construcció d'un edifici del qual només se'n coneix una part. A mitjan segle I dC es reedifica sobreposant uns altres murs als primigenis. A començaments del segle II dC hi té lloc un abandonament. En una segona fase, d'època medieval, a la segona meitat del segle XIII, moment d'obliteració d'una sitja, i després, a la segona meitat del segle XIV, es pot datar un estrat d'enderroc relacionat amb un mur.
RECERCA DES DEL 1996
La zona on s'ha dut a terme l'excavació arqueològica dista uns 60 metres del lloc on es va dur a terme una intervenció arqueològica entre els anys 1996 i 1997 per l'Institut de Patrimoni de la Universitat de Girona.
En aquella intervenció es va documentar una estratigrafia molt àmplia que abastava des dels segles VII-VI aC fins a l'època contemporània i que denotava amb certesa una ocupació ininterrompuda d'aquell espai.
La proximitat del lloc i el fet documentat de l'existència, en època medieval, del barri de Capellades en l'entorn proper a l'església de Sant Martí feien previsible l'existència de restes arqueològiques en aquesta zona, fet que va quedar demostrat amb la campanya del 2007 i que ara es vol acabar de completar.
Aleshores, la intervenció va ser motivada per un projecte municipal que integra tot l'espai comprès entre el tram final del carrer Comte Tallaferro i l'església de Sant Martí de Capellades. El projecte pretén recuperar aquest espai, fins ara condicionat pel pas de la carretera C-66, i integrar-lo a la xarxa urbana. A la zona on es va excavar l'any 2007 s'havia previst de fer, en principi, un aparcament, però els resultats que es van obtenir llavors en la campanya arqueològica van animar l'Ajuntament de Besalú a conservar les restes aparegudes per tal de museïtzar-les i fer-les visitables en un futur.
Vall del Llierca
Excavacions al jaciment romà de la Devesa de Besalú, Garrotxa | 27-07-2008 - 06:59:14 GMT 1 #
La guerra dels Segadors:
Els estralls de la guerra dels Segadors van arribar, el 1645, a Roses. Una campanya d'excavacions ha posat el descobert un petit barri de la vila medieval de la Ciutadella que va patir les conseqüències d'aquell conflicte. Un grup de 12 estudiants dirigits per l'arqueòloga conservadora de la Ciutadella, Anna Maria Puig, han posat el descobert cases medievals i patis enderrocats els 1645, juntament amb objectes propis de la vida quotidiana dels habitants de Roses a l'època. Bibiana Agustí i Dolors Codina, arqueòlogues, han col·laborat en la direcció de les prospeccions.
Dotze anys després
El material recopilat en les excavacions està essent estudiat i degudament restaurat, van informar ahir fonts municipals. La campanya d'excavacions, que es va donar per finalitzada divendres passat, ha durat quatre setmanes i s'ha centrat en un sector de la Ciutadella, la part medieval, que no era objecte de prospeccions arqueològiques des de 1996, any en què es va signar el darrer conveni entre l'Ajuntament de Roses, la Diputació de Girona i el Servei d'Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat. Els estudiants que han participat en els treballs podran ser compensats per les seves respectives universtitats amb crèdits de lliure elecció.
Les excavacions en l'antiga vila medieval i la muralla grega de la Ciutadella es perllongaran fins el 2016, anys en què es complirà el centenari de l'inici de les excavacions al recinte. La campanya actual s'engloba en el Projecte d'Intervenció a la Ciutadella fins el 2009, que ha estat aprovat per la Direcció General de Patrimoni Cultural. La següent campanya arqueològica es durà a terme d'octubre a novembre vinents.
Les prospeccions que es fan a la Ciutadella estan finançades per l'Ajuntament, la Diputació i la Direcció General de Patrimoni. En vistes a la programació d'excavcions fins el 2016, les institucions han contractat dues persones que supervisin el projecte i han adequat diversos espais del recinte per facilitar les coses als arqueòlegs.
La guerra dels Segadors | 29-07-2008 - 06:50:35 GMT 1 #
Rinoceronts i tapirs retornen a Caldes de Malavella:
Les troballes de fòssils animals al jaciment del Camp dels Ninots de Caldes de Malavella, que s'excava des de 2003 per paleontòlegs de la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona, s'exposaran a Caldes aquest octubre en la que serà la primera exhibició general d'aquest material, que data d'uns quatre milions d'anys i es troba entre les restes d'animals millor conservades del món. Rinoceronts, tapirs, tortugues, granotes, cérvols, bous i restes de centenars de petits animals i espècies de flora que daten d'entre 3,5 i 4 milions d'anys d'antinguitat retornaran al poble que habitaven en l'època del pliocè i on van morir sobtadament, probablement a causa de l'activitat volcànica. Les restes, però, no seran les originals, que s'estan estudiant a l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) de la URV, sinó motllos fidelment reproduïts.
La mostra, composta per les reproduccions fòssils i panells explicatius per ajudar a interpretar-los, s'exhibirà per primera vegada a Caldes i llavors començarà una gira per diversos municipis amb la intenció de mostrar uns vestigis que els responsables de l'excavació, entre els quals s'hi troba el paleontòleg Eudald Carbonell, no dubten a qualificar com "imprescindibles per conèixer els darrers quatre milions d'anys de la nostra història". Pel que fa a l'estudi de l'evolució animal, el Camp dels Ninots és tan important com el jaciment d'Atapuerca per al seguiment de l'evolució humana.
La mostra que Caldes exhibirà durant els dies de la Festa de l'Aigua, el tres i quatre d'octubre, serà un tastet d'allò que el municipi preveu fer a mig termini. Si bé a Caldes s'han pogut veure, durant uns breus dies d'exposició, les troballes de cada campanya -normalment el jaciment es treballa durant un mes a l'any, habitualment el maig, cosa que fa que l'estudi avanci relativament a poc a poc i s'esperi trobar encara moltes sorpreses en aquests terrenys ubicats a la capçalera de la riera de Santa Maria-, el municipi aspira a reunir totes les peces i els restultats científics que aquestes troballes han donat a llum en un centre d'interpretació que s'ubicarà en els edificis de la plaça de l'Aigua, allà on hi ha actualment el centre d'assistència mèdica. Fa poc, el municipi va sol·licitar una subvenció per començar a estudiar aquest projecte i també per traslladar l'oficina de turisme, actualment ubicada als afores del municipi. Les restes històriques -ja siguin prehistòriques, de l'època romana, medieval o contemporània, amb l'establiment dels balnearis, que van significar una autència revolució social en el món de l'oci de les classes altes- és un dels grans patrimonis de Caldes de Malavella, i es treballa per explotar-ho turísticament.
Un camp de sorpreses
Ara, els terrenys del Camp dels Ninots són extensions agrícoles, però fa quatre milions d'anys eren boscos de pins, avets, roures, gramínies i algues. La peculiar composició geològica del terreny, de caire volcànic, fa que al subsòl no només s'hagin conservat restes fòssils en molt bon estat, sinó que s'hi trobin unes estranyes figures d'òpal de formes capcioses que sovint recorden la humana, i que donen nom a aquest espai. Els arqueòlegs Gerard Campeny i Bruno Gómez hi excaven des de 2003.
Rinoceronts i tapirs retornen a Caldes de Malavella | 07-09-2008 - 07:09:33 GMT 1 #
Que se pare el libre mercado que los empresarios se bajan: Alberto Montero Soler: A estas alturas todo el mundo sabe que estamos inmersos –aunque aún se desconoce el grado concreto de profundidad- en una crisis económica de difícil parangón en la historia económica reciente.
Tan preocupante debe ser la situación que el nerviosismo generalizado está sacando a la luz lo que muchos agentes mantienen en su subconsciente y se niegan a declarar en público a pesar de que profesen su creencia en privado.
Así, nos hemos encontrado con que el presidente de la Confederación de Organizaciones Empresariales (CEOE) ha declarado que sería bueno hacer “un paréntesis en el libre mercado” para atajar la crisis. Esto es, el presidente de la organización económica que con mayor virulencia ha defendido la necesidad de llevar el libre mercado hasta sus últimas consecuencias; de liberalizar y privatizar toda actividad pública que, explotada en manos privadas, sea susceptible de generar beneficios; o de desregular y liberalizar los mercados de trabajo, ahora, cuando le ve las orejas al lobo, invoca el intervencionismo estatal.
¿Por qué no invocó la intervención pública en los tiempos de las vacas gordas? ¿Por qué no reivindicó la naturaleza imperfecta de los mercados y la necesidad de la intervención pública cuando las empresas experimentaban, año tras año, tasas de beneficio crecientes? Si tan perfecto era el sistema de mercado para canalizar las rentas hacia el excedente empresarial, ¿por qué ha dejado de serlo en estos momentos de reajuste?
Si se asume y se defiende la perfección del libre mercado –si es que tal cosa existiera, que ésa es otra- como mecanismo para la asignación y distribución de las rentas y los recursos, ahora toca asumir que esa misma perfección no hará sino facilitar el retorno de los mercados a una situación de equilibrio que, necesariamente, implicará dolorosos reajustes, que alguien deberá soportar esos costes y que, consecuentemente, lo más justo es que sean quienes más se han beneficiado de él los que en mayor medida soporten dicha carga.
Lo que no se puede hacer, lo que constituye una inmoralidad, es defender el mercado cuando, a través de su manipulación, redistribuye una parte creciente del ingreso nacional hacia los beneficios y, cuando éstos caen, plantear que el sistema tiene fallos y que es necesario recurrir a criterios de regulación diferentes y, en la medida de lo posible, instar al Estado a que asuma el coste del reajuste.
Lo que es inmoral es que cuando el sistema de mercado genera beneficios para unos pocos éstos sean apropiados privadamente y aquél defendido por sus virtudes; mientras que, cuando la crisis lo pone en cuestión y aparecen las pérdidas, se pase a reclamar el papel intervencionista del Estado y la socialización de las pérdidas.
Evidentemente, este planteamiento necesitaba de una respuesta. Y nadie mejor que el propio presidente del gobierno, el socialista Rodríguez Zapatero, para dársela. Su receta, como era de esperar, la propia de cualquier socialista basadas en los principios socialistas que tan fielmente sigue: respeto a la libertad de los mercados y a la competencia.
Podía haber dicho cualquier otra cosa. De hecho, tenía que haber aprovechado para decir ciertas cosas como, por ejemplo, reclamar un poco de vergüenza torera a los empresarios. Pero no, él va y pone sobre el tapete aquello en lo que cree, el prontuario de sus principios: libre mercado y competencia. Mira que hace tiempo que vengo reclamando un profesor de economía para Zapatero que no sea Solbes. Pues nada. Nadie me hace caso.
Y a todo esto llega Almunia, esa mente económica preclara, para decir que “el origen de la crisis es la avaricia”. ¡Toma ya! Otro que no se ha enterado hasta ahora que el sistema capitalista se basa, precisamente, en la avaricia (aunque sea un pecado capital -cosa que, por cierto, a la Iglesia Católica poco le ha importado nunca-).
Tenemos un comisario europeo de Economía que parece no haber leído –o, lo que es peor, haber leído pero no haber entendido- aquello que ya Adam Smith escribía a finales del siglo XVIII y que cualquier estudiante de Economía ha debido al menos ver referido en algún momento de su vida académica: “no es de la benevolencia del carnicero, el cervecero o el panadero de lo que esperamos nuestra cena, sino de sus miras al interés propio, y nunca les hablamos de nuestras necesidades sino de sus ventajas”. Si lo hubiera leído y/o entendido y extraído las consecuencias que de ello se derivan ahora no andaría diciendo semejantes perogrulladas haciéndolas pasar por explicaciones de una crisis cuyas causas últimas creo que escapan a sus entendederas.
Así que, nos guste o no, seguimos siendo un país poco serio: con un empresariado que, más acostumbrado a la especulación que a la producción, se echa a temblar y se reniega de sus creencias en cuanto el precio de aquello con lo que especula cae; con un presidente de un gobierno socialista cuyas declaraciones podrían ser las de cualquier neoliberal de la Escuela de Chicago; y con un comisario europeo de Economía que viene a echar una mano anunciando que acaba de descubrir la pólvora.
Alberto Montero (amontero@uma.es) es profesor de Economía Aplicada de la Universidad de Málaga. Puedes ver otros textos suyos en su blog La Otra Economía.
-----
Los principios Capitalistas. El presidente de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, realizó una insólita defensa del Socialismo comunista “intervencionismo del Estado” para que la tormenta económica amaine, “creo en la libertad de mercado, se puede hacer un paréntesis en la economía de libre mercado", sugirió apelando directamente al Gobierno para que sea más comunista.
Que se pare el libre mercado que los empresarios se bajan | 19-09-2008 - 09:08:32 GMT 1 #
El emperador Calígula :
Las excavaciones arqueológicas realizadas en el monte Palatino, en Roma, permitieron hallar el lugar donde fue asesinado el emperador Calígula, informó a través de su página web el Ministerio italiano de Cultura.
Arqueólogos descubrieron en el Palatino una angosta galería subterránea que el historiador Suetonio, en su "Vida de los 12 césares", indicó como el escenario de aquel asesinato. De acuerdo con esta versión, Calígula fue víctima de un complot y murió de la mano del comandante de la guardia pretoriana, Casio Querea, cuando iba por un estrecho pasillo hacia el teatro.
Cayo Julio César Augusto Germánico, apodado Calígula por su afición a las "caligas" o botas de legionarios, heredó el poder del emperador Tiberio y gobernó Roma del año 37 al año 41. Pasó a la historia como uno de los déspotas más cruentos.
Jaume Fàbrega, Eudald Carbonell: el futur de l'espècie no pot renunciar a la fletxa conscient i consistent del progrés si no vol perdre el nord. Hi ha veus que criden contra el progrés i desconeixen què vol dir aquest concepte, el qual ha evolucionat molt des del segle XIX". Són les paraules d'un autèntic savi; i un savi, segons el diccionari, és el "que té la ciència d'alguna cosa, que posseeix molts coneixements, que té la integritat del seny". L'Eudald Carbonell i Roure, que ha escrit aquesta frase en el seu darrer savi i apassionant llibre la consciència que crema, és, a parer meu, el més gran savi que hi ha als Països Catalans -i més enllà, és clar, ja que la seva aportació en el camp de l'arqueologia i la paleoecologia humanes són reconegudes arreu del món. Catalunya, que sovint té tendència a enlairar mediocritats, també sovint és mesquina -i envejosa- a l'hora de reconèixer els mèrits de les seves grans personalitats. I Eudald Carbonell -un roure amb fortes arrels i projecció internacional ho és, sens dubte: si bé per a molts a hores d'ara el català més universal és Ferran Adrià-en un camp mediàtic i de moda-, en el camp de la ciència i la saviesa, per mi, ho és el geòleg i geògraf -que també ho és- de Ribes de Freser. Perquè l'Eudald Carbonell no solament és el gran arqueòleg d'Atapuerca, de Cuzco, d'Algèria, d'Austràlia -alguns llocs del món, entre altres, on el seu treball és reconegut i valorat, i on hi està deixant una petja transformadora de la història i la ciència-, sinó que també elabora un discurs teòric importantíssim i lúcid, és a dir, una autèntica obra de pensament- tal com es pot veure en els seus llibres, articles i conferències- . Més enllà de l´estèril "jo pinto i prou", ell "pinta" i interpreta, tot elaborar un discurs sobre el nostre passat i el nostre futur, en definitiva, sobre tota l'espècie humana.
A més, té dues altres virtuts -tan cares de veure, sovint, en els grans investigadors-, que és el seu compromís amb la terra i el que abans en dèiem "les classes populars" -home de la terra que es projecta al món- i la seva qualitat humana i bonhomia cordial.
Aigua i consciència
El Comunista Eudald Carbonell; el cientifico más influyente: “el Capitalismo todavía no ha hecho Autocrítica”
El emperador Calígula | 17-10-2008 - 19:04:41 GMT 1 #
Una història de fa 3,5 milions :
L'exposició itinerant Ara fa 3,5 milions d'anys. El Camp dels Ninots es pot veure aquests dies al local social El Casino de Caldes de Malavella. En aquesta mostra s'hi poden veure rèpliques de les diferents troballes d'animals i recreacions de com era el jaciment fa 3,5 milions d'anys a través de dibuixos, audiovisuals i panells explicatius. El visitant es pot fer una idea clara de com vivien les espècies animals i vegetals en l'era quaternària en un entorn d'aiguamolls. En el jaciment, únic al món, s'hi han fet excavacions sistemàticament des del 2003, tot i que als anys setanta i al segle XIX també s'hi havien fet prospeccions. Des del 2003, però, la riquesa paleontològica ha estat evident en forma de troballes espectaculars. L'exposició es podrà veure fins al 2 de novembre.
Les espectaculars troballes paleontològiques que des del 2003 han anat apareixent al Camp dels Ninots de Caldes estan convertint aquest jaciment en una referència entre la comunitat científica internacional. És per això que, amb la voluntat de donar a conèixer els resultats obtinguts fins ara, l'Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i l'Ajuntament de Caldes de Malavella han organitzat una exposició de caràcter itinerant durant dos anys, la qual visitarà les principals capitals i municipis de Catalunya.
Aquesta exposició ha estat produïda per l'IPHES i és comissariada per Bruno Gómez i Gerard Campeny, investigadors de l'IPHES i codirectors del projecte de recerca multidisciplinària del Camp dels Ninots.
GEOLOGIA, PALEONTOLOGIA I PALEOBOTÀNICA.
L'exposició està plantejada per mostrar totes les disciplines que intervenen en el projecte de recerca, agrupades en tres grans temàtiques: la geologia, la paleontologia i la paleobotànica. D'aquesta manera, el visitant podrà descobrir com eren el clima, el paisatge i els animals que habitaven a les comarques de Girona i, per extensió, a tot Catalunya ara fa 3,5 milions d'anys.
LA VISIÓ DEL PAISATGE I DE L'ENTORN.
Museogràficament, l'exposició, de 120 metres quadrats aproximadament, està plantejada a través de setze panells explicatius molt gràfics. Juntament amb aquests panells hi ha recursos audiovisuals com per exemple reconstruccions en tres dimensions de la formació del jaciment, i per primera vegada es podrà veure en imatges virtuals la reconstrucció del paisatge i els animals localitzats al jaciment de fa 3,5 milions d'anys. També s'hi han inclòs un seguit de dibuixos, de gran rigor científic i molt gràfics, que ha elaborat Raúl Campuzano.
MOTLLES DELS ESQUELETS.
Ara bé, un dels elements més importants és que per primera vegada s'exposaran els motlles dels animals recuperats durant les darreres campanyes d'excavació. En aquest sentit, es podrà veure el motlle del rinoceront més complet de Catalunya, dos motlles dels bòvids més complets d'Europa i, finalment, el motlle del tapir recuperat durant la campanya del mes de maig del 2008, que és el tapir més complet d'Europa d'ara fa 3,5 milions d'anys. També hi ha una rèplica d'una de les tortugues que s'hi han trobat.
VISITES GUIADES.
Paral·lelament a l'exposició s'han organitzat visites guiades concertades tant per a grups com per a escolars. De moment, ja hi han passat més de 1.700 persones, entre les quals tots els escolars de Caldes i de les poblacions veïnes.
Per a la realització d'aquesta exposició s'ha tingut el suport de la Diputació de Girona, Vichy Catalán-Font d'Or i PGA Golf de Catalunya. Els dies i horaris de visita són els dijous i divendres, de 17 h a 20 h, els dissabtes d'11 h a 14 h i de 17 h a 20 h, i els diumenges d'11 h a 14 h.
Una història de fa 3,5 milions | 18-10-2008 - 08:46:22 GMT 1 #
Tecnología y poder, por Marcelo Colussi : Desde la primera piedra que el primer homo habilis afiló hace dos millones y medio de años, la tecnología humana no ha parado de superarse. Y sin duda, no se detendrá jamás, porque justamente en ello consiste la esencia de nuestra especie: la búsqueda perpetua de lo nuevo. La tecnología, en definitiva, no es sino eso: la forma de desarrollar instrumentos que nos permitan aumentar nuestra capacidad natural, nuestro poder, de defendernos de lo hostil y desconocido. Es decir: la tecnología es la posibilidad de llevar a cabo esa búsqueda, de dejar atrás la indefensión natural descubriendo cosas nuevas. En eso, sin dudas, no hay límites: la búsqueda del poder como resguardo contra la finitud de origen es el sentido mismo de la vida. Desde la primera piedra afilada hasta el misil nuclear hay una línea común que nos conduce ininterrumpidamente como especie, llamémosla afán de poderío, intento por saltar los límites o fascinación por el saber y lo novedoso.
Los instrumentos de que nos valemos para esa búsqueda son interminables, cambiantes, sorprendentes. La historia de la humanidad es la historia de ese desarrollo; es decir: la historia del desarrollo de nuestras posibilidades de "hacer". En definitiva, la palabra "tecnología" que hemos acuñado –tomándola del griego clásico: tecné– no significa sino eso: saber hacer, capacidad de operar, posibilidad de transformar.
Las tecnologías, por tanto, en tanto instrumentos, en tanto herramientas que nos permiten ese operar en el mundo, no son en sí mismas ni "buenas" ni "malas" (salvo excepciones muy puntuales sobre las que luego volveremos). Las tecnologías son las herramientas de que nos valemos para vivir; lo que las pone en marcha es el proyecto de vida en que se inscriben, el marco filosófico-político en que cobran sentido. La energía nuclear puede servir para alimentar la electricidad de una ciudad, o para hacerla volar por el aire con una bomba. Y la electricidad puede servir para salvar vidas (en un quirófano, por ejemplo), o para quitarla (con la silla eléctrica), o para torturar (con una picana). Está claro que, en sí mismos, los productos técnicos que la evolución de los seres humanos va obteniendo sirven en función de lo que se quiere hacer de ellos. El poder no está en la tecnología; sigue estando en las relaciones políticas que se establecen entre los grupos humanos.
Las relaciones entres los seres humanos (relaciones de poder hasta ahora siempre asimétricas: luchas de clases sociales, relaciones entre géneros, relaciones entre distintas culturas, relaciones generacionales) se valen de esos instrumentos para mantener/perpetuar el estado de cosas (donde alguien manda y alguien obedece) o, eventualmente, cambiarlo. Pero nunca las relaciones entre seres humanos están definidas solo por las tecnologías en juego. Las tecnologías son siempre aquello de que nos valemos para hacer andar el mundo; no nos determinan. Somos los humanos los que las determinamos a ellas. Un arado, una espada, un cántaro de arcilla, un alto horno de fundición o un robot sirven para instrumentalizar las distintas relaciones entre los grupos humanos; como objetos, por sí mismos, no determinan nada. Sirven para determinar, para relacionar, para articular procesos; esa es la razón de ser de una herramienta: servir para algo.
En el mundo capitalista moderno iniciado con la revolución industrial hace unos dos siglos, las ciencias juegan un papel determinante: han sido –y cada vez lo son más– la llave de la explosión productiva. La revolución científico-técnica en curso pareciera no tener límites, y las posibilidades que abrió en unos pocos años provocaron un salto monumental en historia de la humanidad. Con las ciencias que se instauran en la modernidad europea luego del Renacimiento y su aplicación sistemática en los procesos productivos que trajo el capitalismo, proceso hoy día ya globalizado y sin vuelta atrás posible, la especie humana avanzó en unos pocos siglos lo que no había hecho en milenios y milenios de civilización. De ahí que las ciencias modernas y sus nuevas tecnologías han pasado a ser los nuevos dioses de nuestros tiempos. Y algo curioso, digno de ser destacado: el proceso productivo mismo, el quehacer, la industria, en esa nueva cosmovisión moderna ha pasado a cumplir sin más el papel de ídolo, de deidad adorada. Hablamos indistintamente de "avance de la ciencia" como de "avance de la tecnología". Más aún: identificamos progreso con desarrollo tecnológico. El paso del desarrollo, según esta cosmovisión, lo marca el ritmo de las "tecnologías de punta". Pero no debemos olvidar que las tecnologías son una expresión visible, la aplicación de los conceptos científicos que la sustentan; y todo ello, en definitiva, hace parte del proyecto político en juego de un sistema de relaciones. La tecnología es una demostración del tipo de relaciones sociales que la sostienen, y al mismo tiempo, la posibilitan.
II
De acuerdo al proyecto de sociedad en que se desarrollan, las tecnologías pueden cumplir diversos papeles. Solas, en sí mismas, no representan nada. Son muy pocas las tecnologías nocivas en sí mismas. La gran mayoría, útiles en cuanto facilitan los distintos aspectos de la vida, sirven de acuerdo al proyecto en que se desenvuelven. En ese sentido, podría decirse que hay varias categorías, con implicaciones igualmente diversas:
Tecnologías inaceptables en el actual sistema económico-social, pero aceptables en un marco socialista.
Tecnologías correctas en sí mismas, pero que precisan moratoria o lentificación por motivos sociales.
Tecnologías que no siendo prioritarias deben someterse a moratoria antes de haber logrado desarrollarse las primeras.
Tecnologías que ya están suficientemente desarrolladas y no necesitan más investigación.
Y solo en algunos casos muy especiales, tecnologías intrínsecamente negativas
1) Tecnologías inaceptables en el actual sistema político, pero aceptables en un planteamiento socialista
Hay una serie de realizaciones tecnológicas que serían aceptables, incluso algunas son imprescindibles en sí mismas, pero que desarrolladas dentro de la dinámica del sistema capitalista van a servir inevitablemente no para el provecho colectivo sino solo para el lucro empresarial privado, contrariando el beneficio social. Su uso debería postergarse hasta que existan "reglas de juego" socialistas, donde la actuación política esté dirigida con racionalidad y justicia distributiva, y el respeto al medio ambiente sea una realidad efectiva.
La investigación y desarrollo en estos ámbitos están motivados enteramente por el interés monetario de las patentes, tanto en la investigación privada como en la mayor parte de la investigación académica, por ser una fuente importante de financiación de las Universidades. Todo lo que se está patentando desbocadamente bajo el actual sistema abusivo de patentes del capitalismo está alejando sus beneficios a la generalidad de la población e incrementando aún más el poder de las grandes corporaciones multinacionales, que son las beneficiarias finales de las innovaciones. Se adelantan a patentar todo antes de que pueda existir un sistema mucho más restrictivo de patentes, como sería imprescindible. Entre estas tecnologías tenemos los sistemas para la detección, la monitorización cibernética y el automatismo.
a) La detección vía satélite es básica para comunicación, posicionamiento por GPS, alerta climatológica, etc. El inconveniente es la desviación de su uso a fines éticamente cuestionables, como los bélicos de "guerra de las galaxias", o el control indiscriminado sobre toda la población del planeta. La mayor parte de los satélites en órbita realizan funciones bélicas y de espionaje, habiendo colmado el espacio de los satélites útiles. Los más de 20.000 artefactos o restos en órbita son un peligro para los útiles y para el planeta.
b) Buques-factoría y sistemas para la detección de bancos de peces. Suponen un gran ahorro energético en la búsqueda, captura y transporte de la pesca, al disminuir los desplazamientos necesarios, pero son también el instrumento para su exterminio. Solo serían buenos si existieran reglas claras para el reparto equitativo de los beneficios, no desplazasen a quienes solo tienen recursos artesanales, y fuera controlada la pesca realizada con los sistemas sofisticados de control que se destinan a otros fines (generalmente perversos).
c) Global Forest Resources Assessment (GFRA). Medir con exactitud la fotosíntesis que se produce en una parcela forestal o agrícola es útil para desmontar la falacia habitual de ciertas políticas ambientales cuando afirman que "se han plantado 10 árboles por cada uno talado", pues se vería que durante las próximas dos décadas cruciales esos 10 nuevos árboles van a fijar mucho menos dióxido de carbono que el único árbol talado o que un matorral autóctono. También el complejísimo monitoreo planteado, provisto de innumerables sensores, sería útil para el seguimiento de la evolución edáfica de los suelos a consecuencia del tipo de manejo forestal realizado. Pero sería necesario que los sensores instalados detectaran las variables correspondientes a dicha finalidad; que los –seguramente alarmantes– datos que se obtuvieran se hicieran públicos (en lugar de seleccionarlos o falsearlo como es muy habitual); y que se tomaran las medidas necesarias para atajar la degradación (de poco sirve ahora la observación por satélite de las deforestaciones masivas o clandestinas cuando no se aplican medidas correctoras). El desarrollo del GFRA bajo la lógica y la dinámica del sistema capitalista dominante puede servir también para gastar fondos públicos con fines perversos, por ejemplo: ensayar el control remoto de los espacios forestales, combinando la observación por satélite con los sensores sobre el terreno. O como un medio más para eliminar agentes forestales y campesinos provocando la despoblación del medio rural y la expulsión del campesinado. También podría servir para desarrollar industrias de "alta tecnología", controlada por las grandes transnacionales y en su exclusivo beneficio monetario, tecnológico, y político. O para adquirir experiencia en planes de dominación global que no son impensables para un mediano plazo: la regulación y el control cibernético de la biosfera, y con ello el poder absoluto sobre el mundo (por ejemplo: la guerra climatológica, denunciada en más de una ocasión como una realidad ya en curso; es decir: por ejemplo, huracanes teledirigidos). O más aún: la utilización de los sistemas de detección para la completa localización en cualquier lugar del mundo de los movimientos guerrilleros que se cobijan en las selvas, siempre con el benemérito pretexto de la lucha mundial contra las drogas.
2) Tecnologías correctas en sí mismas, pero que precisan moratoria o lentificación por motivos sociales
Sabido es que en el capitalismo la mayor parte de las innovaciones tecnológicas se orientan a la disminución de la mano de obra y a la ampliación de la tasa de ganancia empresarial. Lo correcto sería dar tiempo al tiempo, que es un factor fundamental a considerar cuando se implementan procesos de innovación. Sin embargo, bajo la lógica del capitalismo, esto no cuenta; lo que le interesa es lucrar cuanto antes con la innovación, y la generación de desocupación masiva es un factor más de beneficio añadido al permitir el descenso de los salarios por tener un ejército de desocupados de reserva. Las políticas neoliberales se han especializado en este mecanismo. Particularmente sangrante es el desplazamiento de la población campesina, expulsada de su territorio (mediante la violencia generalmente) para la agricultura industrial. En este caso, a la catástrofe humanitaria se añade un grave daño a la biosfera común, tanto por la degradación de los suelos que provocan los agronegocios, como por incrementar la insostenibilidad del medio urbano con megápolis cada vez más inmanejables, violentas y hostiles para la sana convivencia.
En esa lógica encontramos la actual revolución industrial cibernética. Su magnitud se refleja en la cantidad de jubilaciones anticipadas, regulaciones y despidos que se han desencadenado en los últimos años. Resulta expresivo que una fábrica de automóviles que empleaba unas décadas atrás a 20.000 operarios con el llamado modelo fordista, se convierte en una factoría robotizada con solo 300 trabajadores muy cualificados. Parte del personal "sobrante", encontrando cerradas todas las puertas para la sobrevivencia, puede hallar como estrategias de vida solo la delincuencia, por lo que un beneficio tecnológico que debería ser alegría para todos (reducción de la jornada laboral, por ejemplo), termina transformándose en una bomba social. Por tanto sería necesaria una moratoria en el desarrollo de ciertas tecnologías aceptables aunque no prioritarias, y una lentificación en el desarrollo de otras de mayor interés, adaptándolas al ritmo de la reconversión y reubicación profesional de los que resultarán desplazados. Las políticas de pleno empleo de todas las experiencias socialistas, así sea recargando innecesariamente a veces las nóminas de algunas dependencias públicas, por lejos son siempre más humanas que los planteos capitalistas que consideran a los trabajadores solo "variables de ajuste". Si las tecnologías no sirven para beneficio de la humanidad, ¿para qué la queremos?
3) Tecnologías que no siendo prioritarias deben someterse a moratoria antes de haber logrado desarrollar las prioritarias
Pueden tener algún interés para el avance científico, pero su desarrollo es irracional e inmoral por su elevado coste mientras no se resuelvan de forma estable problemas básicos de la humanidad como el hambre, las enfermedades de la pobreza (las diarreas, debido a la falta de agua potable, o las infecto-contagiosas, debido a las malas condiciones de vida), el problema habitacional, la educación básica para todas y todos. El esfuerzo investigador y los recursos deben utilizarse en la ciencia básica y en las investigaciones prioritarias, siempre en atención a las necesidades coyunturales de la sociedad de que se trate, y con perspectivas de mediano y largo plazo.
a) La estación espacial. Al fin se ha reconocido su escaso interés científico y la irrelevancia de los experimentos allí desarrollados. En realidad es prematura e innecesaria toda la aventura espacial, incluyendo la exploración personal o robótica de la luna o Marte. Comparar las sumas invertidas en los viajes espaciales con las necesarias para evitar la muerte por hambre de millones de personas resulta inmoral y obsceno. Hoy día puede verse con más claridad –y además puede decirse abiertamente– que la carrera espacial de Estados Unidos y la Unión Soviética fue una arista más de la Guerra Fría, inconducente y sin relevancia positiva real para los pueblos del mundo. De hecho, la llegada de misiones tripuladas a la luna por parte del gobierno de Washington no aportó prácticamente nada en términos científicos, siendo solo espectáculos mediáticos destinados a tapar la boca a su contrincante socialista.
b) La industria aeroespacial en su totalidad (lo llamado pretenciosamente "la conquista del espacio", "la nueva frontera", la "guerra de las galaxias") representa nuevos impactos sobre la biosfera por la extracción de los minerales escasos necesarios para las construcciones y las naves espaciales, guerras por intermediación para el control de la minería de materiales estratégicos, consumo de combustible, impacto sobre la atmósfera y la troposfera, dispersión de chatarra espacial, con el peligro que ésta representa en su posterior caída sobre la tierra, en ocasiones de combustible nuclear y otros materiales radiactivos. Lo inmoral, irresponsable e irracional de la aventura espacial culmina cuando ni siquiera se invocan los supuestos avances científicos, sino que ese daño y derroche se prepara con fines turísticos: se patenta la luna, se montan empresas de venta de parcelas, se reservan plazas para viajes regulares o para los proyectados hoteles espaciales. Todo ello sin que ningún organismo internacional declare la nulidad de esas patentes, de esas empresas, de los despachos de ingeniería y los técnicos que desarrollan y venden los proyectos, de las cantidades ya percibidas como reservas.
4) Tecnologías que ya están suficientemente desarrolladas y no necesitan más investigación, al menos por ahora
Si bien no se puede limitar el desarrollo de la investigación científica, se deben abrir cuestionamientos éticos sobre mucho de ella, tanto respecto a su implementación como del "avance" en sí mismo que representa como bien social. Hay tecnologías que ya han dado saltos fabulosos y, hoy por hoy, no necesitan seguir desarrollándose. Por ejemplo: la calidad de la reproducción de todos los actuales medios audiovisuales (cine, televisión, videojuegos, pantallas de computadoras). El punto alcanzado es definitivamente muy bueno y se torna innecesaria su evolución en estos momentos; si se lo hace, es solo en función de continuar generando mercancías para colmar políticas empresariales, pero tecnológicamente no hay nada que las justifique.
Otro tanto pasa con la industria de los vehículos automotores; sabiendo que los motores de combustión interna son uno de los principales agentes causantes del efecto invernadero negativo, lo racional y éticamente correcto sería utilizar los nuevos avances tecnológicos en la producción de transportes públicos no contaminantes, buscando la paulatina eliminación del automóvil privado. Pero el hambre de ganancias de las gigantescas corporaciones fabricantes de vehículos, indisolublemente unidas a las grandes compañías petroleras, prefiere continuar con la producción irracional de autos particulares en vez de promover salidas viables con medios de movilidad públicos. La tecnología automotriz actual se sigue desarrollando solo por el afán de ventas, siendo que ya no sería necesario su avance sino, por el contrario, su reconversión hacia otro tipo de vehículos: no contaminantes y de uso masivo, eliminando el agresivo, en términos ecológicos, automóvil unipersonal o familiar.
5) Tecnologías intrínsecamente negativas
Llegamos a un capítulo especial, aquél en el que sí, efectivamente, la forma misma de la tecnología conlleva una carga negativa, por su probada peligrosidad. Se han desarrollado tecnologías peligrosas sin respetar el más elemental "Principio de Precaución" a pesar de existir serios indicios e informes científicos señalando sus peligros, y se han aplicado masivamente después de que tales peligros se confirmaron, y además con mayor gravedad y rapidez de lo previsto.
a) Biotecnologías que ponen en peligro la conservación de la biosfera. Pueden incluirse aquí: la tecnología del ADN recombinante; todos los cultivos y liberaciones ambientales de transgénicos; los intentos de fabricar bacterias sintéticas, las bacterias alteradas por mutaciones inducidas para uso en la "guerra bacteriológica", entre otros avances tecnológicos.
b) Tecnologías bélicas, cuya única función es la destrucción y el asesinato masivo. En particular las minas antipersonales, o la utilización de "uranio empobrecido" para deshacerse de su peligro en algún "país empobrecido". Según las cifras del jefe de oncología del hospital local de Basora, en Irak, se ha producido un tremendo aumento de los casos de cáncer y tumores, que han pasado de 32 casos anuales en 1989 a más de 600 en el 2002, lo que se atribuye al bombardeo masivo con proyectiles de "uranio empobrecido". Sin embargo, un veterano estadounidense que actuó en esta la primera Guerra del Golfo afirma que se lanzó allí una bomba atómica, de menor potencia que la de Hiroshima (algo muy verosímil pues es una intención declarada del Pentágono la prueba de "pequeñas" bombas atómicas tácticas). En cualquier caso, la utilización masiva de proyectiles con uranio empobrecido por los Estados Unidos está sobradamente acreditada y confesada en los lugares en que ha intervenido, tanto en Irak como en Kosovo.
III
La investigación científico-técnica es siempre una buena noticia para la humanidad. La promoción de nuevos saberes y la invención de nuevas tecnologías abren perspectivas positivas, por lo que siempre es deseable su promoción. Si alguno de esos descubrimientos se muestra inoportuno, inconveniente o dudoso en cuanto a su beneficio colectivo, el problema no está en la producción misma de los nuevos conocimientos sino en su posterior aplicación. Por eso el objetivo final de toda crítica no debe ser la tecnología propiamente dicha, o los conceptos científicos de que se nutre, sino el sistema de relaciones sociales en que se desenvuelven. El poder no está en los instrumentos mismos, en las herramientas de que nos valemos para la vida, no importando su magnitud o complejidad: ha estado y seguirá estando en las relaciones que establecemos los seres humanos entre sí. La lucha por un mundo de mayor justicia, por tanto, no es una cuestión de tecnologías. Es una cuestión política.
Tecnología y poder | 23-10-2008 - 08:41:50 GMT 1 #
Eudald Carbonell rep el reconeixement al mèrit científic :
El paleontòleg i director de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, Eudald Carbonell, ha estat distingit amb un dels guardons del Consultori Bayés. Carbonell ha rebut el reconeixement al mèrit científic per la seva tasca de recerca, com ara la del jaciment d'Atapuerca (Burgos). El guardó li va ser entregat dijous a Vic, en un acte en què va pronunciar una conferència.
Eudald Carbonell rep el reconeixement al mèrit científic | 07-12-2008 - 09:07:08 GMT 1 #
Projecte Gerunda : Descobreixen una vil·la romana a Vilablareix :
TRAÇANT EL PASSAT ROMÀ I IBER DE LES COMARQUES GIRONINESA l'oppidum de Sant Julià de Ramis i a la vil·la romana de Sarrià de Ter se'ls suma ara una nova vil·la, en aquesta ocasió a Vilablareix. Fa escasses setmanes, durant la signatura del conveni del projecte Gerunda, l'equip de la UdG es mostrava il·lusionat per la possibilitat de trobar aquestes restes a la població del Gironès. Avui ja són una realitat.
GIRONA | ACN / DDG la zona industrial de la vil·la romana Els arqueòlegs confien poder-hi trobar al costat la part que manca, la residencial.Les excavacions són just davant de l'església de Vilablareix.Vista de la planta desenterrada.L'equip creu que els murs no delimitaven habitacions.
Els arqueòlegs del projecte Gerunda han confirmat les hipòtesis que apuntaven l'existència d'una vil·la romana a Vilablareix. La campanya d'excavacions duta a terme en uns terrenys situats davant l'església del municipi ha posat al descobert les restes d'un d'aquests habitatges. De moment s'ha excavat una zona de 35 metres de llargada per uns 7 d'amplada, i s'ha posat al descobert una canonada d'uns 25 metres de llargada (tapada amb carreus de pedra i argamassa), les traces de diversos murs i el basament d'una cisterna, a la base de la qual encara es conserva el paviment d'època romana. La canonada serviria per recollir l'aigua de la riera i dur-la a la cisterna, on s'emmagatzemava. Aquestes parts corresponen a les estances industrials de la vil·la, i segons l'arqueòleg Lluís Palahí, "la cronologia de la vil·la s'estendria des del segle I a.C. fins ben bé el IV o el V d.C.".La troballa de la vil·la romana s'ha fet dins el marc del projecte per estudiar les traces de l'antiga Gerunda, impulsat per la Diputació de Girona, la UdG i els ajuntaments de Sarrià de Ter, Sant Julià de Ramis i Vilablareix. El projecte pretén revaloritzar els orígens ibers i romans de Girona, mitjançant l'excavació dels seus jaciments propers. Dos d'ells, l'oppidum de Sant Julià i la vil·la romana de Sarrià de Ter, ja es coneixien. Però els arqueòlegs també tenien la hipòtesi que hi havia una altra vil·la, situada en uns terrenys davant l'església de Vilablareix, la construcció de la qual estava vinculada amb el monument funerari de La Torratxa, a escassos metres. Ara, la campanya feta durant aquest novembre a la zona ha permès certificar l'existència de la vil·la. El president de la Diputació i alcalde de Vilablareix, Enric Vilert, va ressaltar que "cap dels murs que ?s'han desenterrat tanca una habitació o un recinte, però la descoberta ja confirma per ella mateixa l'existència de la construcció romana". Pel que fa als arqueòlegs, aquests creuen que les restes corresponen a la zona industrial de la vil·la, i que al seu costat hi hauria les estances residencials. "Esperem que les properes campanyes ens permetin veure l'extensió de la vil·la, tot i que potser serà difícil perimetrar-la, ja que part d'aquesta es pot trobar sota els murs de l'església", va indicar Palahí. L'arqueòleg de la UdG també ha explicat que, a diferència de la vil·la del Pla de l'Horta de Sarrià, aquesta "està molt més arrasada, i la nostra feina en aquest cas és gairebé detectivesca". A més de les restes, també s'ha desenterrat trossos de ceràmica i monedes de diferents èpoques: romanes, medievals i fins i tot del segle XIX.
Projecte Gerunda : Descobreixen una vil·la romana a Vilablareix | 09-12-2008 - 07:47:44 GMT 1 #
Manuscrito del siglo XIII, el primer testimonio árabe de la conquista de Mallorca, por Josep Massot | Barcelona :
No hay aquí ningún milagroso caballero blanco que pone en desbandada a los sarracenos, y la euforia de las tropas de Jaume I por la conquista de Medina Mayurqa se convierte en lamento, rabia y lágrimas del derrotado. El descubrimiento de un manuscrito árabe del siglo XIII que narra la caída de Mallorca a manos de los catalanes ha sido saludado por los historiadores como un acontecimiento extraordinario. La importancia del hallazgo es enorme, porque el texto, del que sólo se conocía un fragmento, citado por un historiador árabe del siglo XVI, Al Maqqari, es el primer y, hasta ahora, único testimonio con la versión de los musulmanes que sobrevivieron a la cruenta batalla.
"El libro se había dado por perdido y yo lo he estado buscando durante más de cincuenta años", dice el historiador y arqueólogo mallorquín Guillem Rosselló-Bordoy, que a sus 76 años ha cumplido su viejo sueño de localizar y publicar, con ayuda del arabista Nicolau Roser, Kitab Raih Mayurqa. Crònica àrab de la conquesta de Mallorca,de Ibn Amira Al Mahzumi (Universitat de les Illes Balears).
Flocel Sabaté, catedrático de Història Medieval de la Universitat de Lleida, y especialista en la época de frontera, comparte el entusiasmo: "Por primera vez tenemos el contrapunto al Llibre dels fets,por parte de los vencidos". La primera de las cuatro grandes crónicas catalanas - dice el medievalista-es "claramente un libro de propaganda política que no fue escrito, ni dictado, como se creía antiguamente, por el rey Jaume I, sino por la Iglesia, que es la que dominaba la Cancillería, a fin de prestigiar y consolidar la figura del monarca, en una posición aún muy débil respecto a los nobles y las ciudades".
Guillem Rosselló-Bordoy recuerda la emoción que le asaltó cuando tuvo en sus manos el texto tan largamente perseguido. El autor del hallazgo es el profesor Muhammad ben Mamar. Encontró el manuscrito en el 2001 de forma fortuita, cuando consultaba un CD con documentos microfilmados de una biblioteca de Tinduf, en el Sáhara argelino, gracias a un programa financiado por Dubai. La crónica ocupaba 26 hojas, escritas por las dos caras, mezcladas con otros documentos de Ibn Amiri. No hay otra copia más, así que el manuscrito de Tinduf - dice Ben Mamar-"es un unicum de extraordinario valor histórico y literario".
El autor de la crónica es Ibn Amira, andalusí nacido en Alzira, en 1184 y fallecido quizás en el exilio de Túnez, entre 1251 y 1259. Ocupó altos cargos en la administración almohade de Xàtiva, Sevilla, Murcia, Dénia, Valencia y Marruecos. Según Rosselló-Bordoy se trata del único documento que da el punto de vista árabe sobre las conquistas territoriales catalano-aragonesas, ya que - dice-de la toma de Valencia se conserva sólo el célebre poema elegíaco de Ibn al Abbar.
Manuscrito del siglo XIII, el primer testimonio árabe de la conquista de Mallorca | 10-01-2009 - 10:47:21 GMT 1 #
Els arqueòlegs fixen els criteris per actualitzar el sector a Catalunya :
Els arqueòlegs catalans han completat un procés participatiu en què han posat negre sobre blanc les mancances i les prioritats de futur d'un sector que ha crescut molt els darrers anys però que arrossega mals endèmics. Demanen, entre altres coses, un col·legi professional, més recursos per al món local, i més agilitat administrativa. Ahir, al Palau de la Generalitat, van lliurar les conclusions del seu treball al conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, que va assegurar que el pla integral d'arqueologia de Catalunya (PIACAT) estarà redactat en un termini de sis mesos i es forjarà bàsicament a partir de les propostes dels professionals.
Escèptics però esperançats, el centenar d'arqueòlegs reunits ahir al Palau de la Generalitat van aplaudir la presentació dels fonaments que han de regir la professió a partir d'ara. Després de l'assemblea d'arqueòlegs de 1983, que va assentar les bases del sector a Catalunya, els professionals han tingut ara l'oportunitat de participar en una actualització necessària de la seva pràctica laboral, que incideix directament en el patrimoni cultural català.
Les xifres són prou contundents: el 1981 es van fer 106 intervencions arqueològiques al Principat, mentre que al 2008 van ser 1.786. Els professionals, reunits des de l'estiu passat en onze taules de treball, han constatat les deficiències de la feina de cada dia. Les principals necessitats són la dotació de més recursos per al món local, la constitució d'un col·legi professional de l'arqueologia, la millora en la gestió administrativa i la coordinació entre els diversos actors que intervenen en un jaciment. Tresserras ha assegurat que el pla, que no estarà llest fins d'aquí a sis mesos, es construirà bàsicament a partir de les aportacions dels arqueòlegs, que ahir van lliurar-li les conclusions. «No ha estat una etapa participativa perquè la sardana sigui més gran, sinó que això passa a ser el document de referència a partir del qual s'acabarà d'articular el pla», va dir el conseller, davant una nodrida representació de professionals del sector.
Més de 150 experts han pres part en les onze taules de treball convocades des del mes de maig, en què hi estaven representades unes 80 entitats, entre administració, universitats, associacions, museus, etc. Ara, el departament haurà de donar cos al document, establint un calendari d'actuacions i fixant el pressupost, que encara es desconeix. Aquests són els punts principals de l'anàlisi que han fet els arqueòlegs:
ATENCIÓ AL MÓN LOCAL
A Catalunya només hi ha una cinquantena de municipis que no tenen cap jaciment arqueològic. És a dir, que el món local està plenament immers en aquest àmbit i necessita implicar-s'hi més i amb millors recursos. La incorporació d'institucions locals i comarcals ha estat una de les novetats que ha experimentat el sector en els darrers anys i ha jugat un paper clau en el desenvolupament de l'arqueologia. El pla apunta la necessitat d'establir recursos per compensar el territori i delegar competències als arqueòlegs municipals, si n'hi ha. Les conclusions aposten per incorporar aquesta especialitat laboral als departaments d'Urbanisme dels ajuntaments. El director general del Patrimoni Cultural, Josep Maria Carreté, considera que els municipis valoren més ara els seus jaciments i volen millorar-los com a actiu de turisme cultural i, per tant, econòmic. També a això cal donar resposta.
AGILITAT ADMINISTRATIVA
La descentralització i la necessitat de simplificar els processos administratius per guanyar eficàcia van ser dues expressions que va repetir diverses vegades Miquel Molist, portaveu dels arqueòlegs. També cal revisar les normes de dipòsit de materials i implantar noves formes de finançament.
CONTROL I QUALITAT
Un dels ingredients nous en l'arqueologia actual és el volum d'associacions i empreses que fa anys no existien. L'activitat arqueològica ocupa avui entre 500 i 700 persones en empreses especialitzades. Així, pel que fa a l'arqueologia preventiva, els experts proposen millorar l'adjudicació dels concursos perquè l'element econòmic no sigui tan important i que s'incrementi el control de les empreses i la qualitat de la recerca.
CODI DEONTOLÒGIC
Així, propugnen l'elaboració d'un codi deontològic de caràcter obligatori, alhora que valoren positivament el recent conveni del sector, que caldrà anar actualitzant. Els professionals reclamen també una renovació metodològica que impliqui la vinculació d'altres ciències.
COL·LEGI PROFESSIONAL
Si el conveni laboral va fixar uns paràmetres inexistents fins fa poc, el col·lectiu vol també suport de la Generalitat per tirar endavant un col·legi professional, un dels dèficits de l'arqueologia catalana.
MÉS DIFUSIÓ
Els experts demanen més visibilitat del patrimoni arqueològic i consideren que els museus són la plataforma ideal per a aquest propòsit. Reclamen també voluntat política per avançar en la museïtzació dels jaciments, amb parcs arqueològics i centres d'interpretació, tot i que encara no s'ha concretat quins tindrien prioritat en el futur pla.
DIVERSITAT CULTURAL
En plena polèmica sobre els criteris religiosos que dificulten les excavacions –avui s'obren unes jornades a Barcelona sobre els cementiris jueus–, els tècnics demanen un protocol d'actuació consensuat perquè l'arqueologia sigui una oportunitat de cohesió social i cultural, tot i que creuen que els col·lectius religiosos han d'acceptar el marc legal vigent.
FORMACIÓ
Aposten per aprofitar les oportunitats que el pla de Bolonya propicia per als estudis d'arqueologia.
----
El debat del pla rebaixa les crítiques sobre el futur museu de societat
La presentació del pla de museus, ara fa un any, va aixecar ampolles entre els arqueòlegs. El motiu era l'anunci de la creació d'un nou museu de societat en el qual es fondrien en un sol discurs museològic la història, l'etnologia i l'arqueologia. El Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC) s'integrarà en aquest nou ens. Miquel Molist, portaveu dels arqueòlegs, ahir en la presentació de l'informe va rebaixar el malestar i va explicar que la polèmica havia sorgit només en dues de les taules de debat. «Volem que els museus siguin plataformes de difusió per a l'arqueologia, ja sigui el MAC o altres, com ara els parcs arqueològics», va dir Molist.
Pel que fa al futur museu de societat, el secretari de Cultura, Eduard Voltas, va informar que properament es designarà un comitè de 30 experts per treballar en el disseny del nou museu. El govern confia tancar la legislatura, almenys, amb el projecte arquitectònic tancat i un emplaçament clar. Amb aquesta previsió, mentrestant, el MAC continuarà treballant i es potenciaran les seves activitats, va assegurar Voltas, un cop instal·lat el nou director, Xavier Llovera.
Amb el pla integral d'arqueologia de Catalunya, el govern preveu avançar fins a completar els quatre grans plans sobre patrimoni cultural previstos en aquesta legislatura. Els altres tres són el d'arxius (herència de l'anterior mandat), el de museus i el d'arquitectura, que es preveu que es podrà presentar a finals d'aquest any, segons va avançar ahir el director general del Patrimoni Cultural, Josep Maria Carreté.
Els arqueòlegs fixen els criteris per actualitzar el sector a Catalunya | 15-01-2009 - 09:37:24 GMT 1 #
Eric el Belga, el lladre penedit, per Joan Vilardell, Banyoles :
El proppassat dia 12 va fer 29 anys que el ladregot i sacrileg internacional René Alphonse, Eric van der Berghe, Eric el Belga pels amics, va espoliar l´arqueta gotica de Banyoles. Per aquest robatori i molts altres més d´aquest estil va ser detingut i condemnat per la magnànima justícia espanyola a uns pocs mesos de presó. Després per matrimoni, va ingressar a la «crema» malaguenya, li va entrar afició a la pintura per matar la inactivitat i sobretot va donar mostra d´un profund fervor religiós i penediment de la seva época de lladre. Per posar al dia la biografia d´aquest funest lladregot transcric un fragment del llibre d´Eugeni Casanova titulat El complot, que fa referència a la segregació del bisbat de Lleida i al litigi de les obres d´art de la Franja (pàg.134): ...El capítol més tèrbol de la biografia de Leminyana (rector de Roda d´Isàbena) es va iniciar la nit del 6 al 7 de desembre de 1979, quan el lladre d´art més famós d´Europa, Eric el Belga, va entrar al poc protegit museu parroquial instal·lat a l´església i el va buidar totalment. La peça més recordada és la Cadira de Sant Ramon, una obra romànica única que el saquejador va trossejar i de la qual només se n´han recuperat alguns bocins.
Anys deprés, el que són les coses, el lladre es va penedir,es va declarar «home de Déu» i va ingressar a l´Opus Dei, que li va donar dispensa per pintar retrats de Josemaría Escrivá de Balaguer. El rector Leminyana el va admetre també al si de la parròquia que havia saquejat. Els dos homes van establir una amistat i el belga pintor va donar al capellà restaurador una col·lecció d´obres perquè les exposés i vengués a la parròquia com a compensació pels danys causats en el passat. El moment culminant -el més aparatós almenys- d´aquesta amistat es va produir el 1995, quan el rector va rebre l´exlladre amb un repic de campanes de l´església de Roda...
D´aquesta història se´n podria fer un bon argument per a una sarsuela. Quin país mes desgraciat!
Eric el Belga, el lladre penedit | 26-01-2009 - 09:04:27 GMT 1 #
Tutankamon la maledicció del faraó :
La frase, fidel a l'emoció del moment, és inoblidable: «Veig coses meravelloses.» L'arqueòleg anglès Howard Carter es va quedar sense alè el 4 de novembre de l'any 1922 quan va baixar el primer esglaó que conduïa a la tomba segellada del faraó més famós de l'Antic Egipte: Tutankamon. Què es van trobar exactament Carter i els seus col·laboradors el mític dia del descobriment de l'únic sepulcre de la Vall dels Reis, que cap lladre havia saquejat en 3.000 anys? La resposta la trobaran els visitants de l'exposició Tutankamon. La tomba i els seus tresors, que s'obrirà al públic aquest dissabte al Museu Marítim de Barcelona. La mostra, de producció i organització alemanya, recrea amb un miler de rèpliques el sumptuós sepulcre tal com se'l van trobar els seus descobridors.
Prop d'un centenar d'artesans egipcis han treballat minuciosament els darrers anys per construir amb cada detall més d'un miler de peces de l'aixovar funerari del jove faraó Tutankamon. Totes –i totes vol dir totes– les peces que reuneix la mostra del Museu Marítim són còpies, fidels a les originals però en definitiva còpies a priori sense aura. Els artífexs de l'exposició –l'empresa Semmel, especialitzada en macroconcerts musicals– insisteixen que de cap més manera és possible veure, lluny d'Egipte, els lluents tresors del faraó. I, en alguns casos, ni a Egipte mateix.
I el cert és que el fet que siguin rèpliques no ha frenat els visitants, que ja es compten a milers allà on ja s'ha vist –Zuric, Brno, Munic...– aquesta exposició espectacle en el seu imparable circuit internacional. A Barcelona, s'hi estarà fins al 6 de setembre i també promet rebre visitants a cabassos. L'egiptomania ha fet parada i llarga a la capital catalana. S'espera un públic molt familiar i nombrosos grups d'escolars. Les entrades no són precisament econòmiques: els adults, 16 euros; els nens menors de 14 anys, 8 euros, i els majors de 65 anys, 10 euros. L'entrada és gratuïta per als menors de 4 anys i els estudiants paguen 10 euros.
Obviant la condició de còpia –com reaccionaria el públic en una exposició de còpies de quadres impressionistes?–, el que sí que anhela la mostra que sigui autèntica és la sensació que van experimentar els descobridors de la tomba, el 1922. Aura no, però atmosfera sí, seria el lema d'aquest projecte. «Era la primera llum que tallava la foscor de la cambra en més de 3.000 anys... semblava un museu», va descriure Howard Carter i ara, gairebé 90 anys després, la foscor ha retornat a la tomba perquè els visitants de l'exposició tinguin la sensació de ser els primers a trepitjar-la i, només així, submergir-se en el viatge del faraó cap el regne dels déus. La idea és que tinguin la desbordant sensació d'estar al davant del «descobriment egiptològic més sensacional del segle», tal com va titular el diari The Times el 30 de novembre del 1922.
Per meravellar als que seran els nous descobridors de la tomba del faraó, s'han reproduït amb precisió, a escala real, tres cambres funeràries plenes fins al sostre d'ofrenes funeràries que van acompanyar el rei difunt en el seu trànsit al més enllà: joies, objectes de culte, amulets, cofres, cadires, armes, instruments musicals i insígnies reials. I més i més i més... Tres cambres màgiques. L'avantcambra, on tots els tresors estaven apilonats i desordenats, alguns fins i tot desmuntats i mig destruïts, com el carro de combat del faraó, prova que uns lladres van gosar entrar-hi però van fugir-ne corrents. La cambra del tresor, amb el xacal assegut sobre una llitera de mà que vigila impertorbable la capella dels vasos canops. I, el moment crucial de la descoberta, la cambra del sarcòfag.
Un sarcòfag que eren, en realitat, tres sarcòfags encaixats un dins l'altre. I tres sarcòfags que, encara per ser més fidels a la realitat, reposaven dins de quatre relicaris, també encaixats un dins l'altre. El darrer sarcòfag, el que custodiava la mòmia de Tutankamon, s'imposa al bell mig del recorregut expositiu. Esculpit amb 110 quilos d'or pur –l'original, s'entén, no pas la còpia–, només un altre formidable tresor s'atreveix a fer-li ombra: la màscara daurada que protegia la mòmia i que reprodueix, de manera idealitzada els trets del rostre del faraó. Segons els experts, cal tenir un ull molt acostumat als originals per adonar-se que la màscara de l'exposició no és l'autèntica. La màscara original va sortir per últim cop d'Egipte als anys vuitanta.
De l'oblit a la fama
La mort de Tutankamon (1323 aC) va posar fi a una de les estirps reials de més fortuna de la història de l'imperi faraònic: la dinastia XVIII. Fill d'Akhenaton, amb només set anys va accedir al tron, però va morir molt jove, als 19 anys i en circumstàncies misterioses –assassinat? d'un accident?– que mai s'han acabat d'esbrinar del tot. Sense descendència –els seus dos fills van morir abans que ell–, el seu successor, Horemheb, va fer mans i mànigues per eliminar totes les referències al seu regnat. D'aquí que Tutankamon va ser durant mil·lennis un dels faraons més oblidats de l'Antic Egipte. Curiosament, i només gràcies al descobriment de la seva tomba, de les més modestes però la més ben conservada que s'ha trobat mai a la Vall dels Reis, l'ha acabat convertint en el faraó més famós de tots.
La maledicció del faraó
Sense cap formació professional, Howard Carter va viatjar amb 17 anys a Egipte. El seu destí va canviar en conèixer Lord Carnarvon, un ric aristòcrata que li va finançar l'excavació. Carter estava convençut que la sorra del desert ocultava la tomba de Tutankamon, en contra de l'opinió de molts científics. Lord Carnarvon no va poder disfrutar gaire temps de la seva fama de descobridor. Va morir poc després, segurament a causa d'una bacterièmia provocada per la picada d'un mosquit. Ara bé, la seva mort es va convertir en carn d'especulació de molts diaris sensacionalistes que van publicar que la tomba de Tutankamon estava protegida per una suposada maledicció. Encara avui perviu la llegenda de la maledicció del faraó. Però falla en Carter, que va morir disset anys més tard del descobriment. Maria Palau
---
VALL DEL LLIERCA Cap Argelaguer: Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà. VALL D'HOSTOLES Cap Les Planes d'Hostoles: Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres. ÁMBIT DE BESALÚ Cap Besalú: Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol. CONCA ALTA DEL FLUVIÁ Cap Olot: Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau.
Osona Vic Ripoll Ripollès Figueres Alt Empordà Garrotxa Girona Catalunya España Lejarza Madrid Lliurona Berga Berguedà Bracons
Tutankamon la maledicció del faraó | 04-06-2009 - 07:56:42 GMT 1 #
Desenterrando al Hombre de Orce
Luis Gibert
En 1976 el doctor José Gibert lideró una expedición paleontológica en la depresión de Guadix-Baza donde localizó uno de los yacimientos más prometedores del Pleistoceno inferior europeo, se llama Venta Micena. En 1983 publicó junto a dos colegas un artículo donde se describía un fragmento de cráneo humano excavado en este lugar, se le asignaba una edad de 1,4 millones de años. El descubrimiento supuso una revolución en el ámbito de la paleoantropología europea. Un año más tarde se desató en la prensa nacional una polémica de dimensiones desconocidas que paralizaría un proyecto de investigación muy prometedor. Aunque finalmente las tesis de Gibert fueron demostradas y aceptadas, no se volvería a excavar en Venta Micena de forma normalizada desde mediados de los años ochenta.
Llegué a Venta Micena con mi padre en 1979 y trabajé junto a él hasta su prematura muerte en 2007. Sé, a ciencia cierta, que la polémica sobre la humanidad del cráneo de Orce (VM-0) fue para él un problema menor, comparado con las dificultades para conseguir permisos de excavación, recursos para investigar o defenderse falsas de acusaciones. El ejemplo de Orce es el reflejo de la falta de madurez del sistema científico español, como mínimo en el ámbito de la paleontología. Dudo que una historia como esta fuese posible en otro país donde las academias son capaces de moderar este tipo de debates.
Los acontecimientos de Orce muestran cómo se puede parar un proyecto de investigación innovador por miedo a llegar a conclusiones que obligarían a rectificar a autoridades del staff científico. En 1984, tres catedráticos de paleontología sentenciaron en un artículo en el periódico El País que el cráneo de Orce no era humano, sino de équido. En 1995 Gibert organizó un Congreso Internacional en Orce para llegar a conclusiones sobre la presencia humana antigua en esta región; aquellos que iniciaron la polémica no quisieron participar. Poco después Orce apareció en National Geographic, Science News y Current Antropology como el lugar con presencia humana más antiguo de Europa. Sin embargo, ni el éxito del congreso, ni las promesas del Consejero de Cultura de la Junta de Andalucía facilitaron la investigación a José Gibert.
Que nadie se confunda, el doctor José Gibert nunca pretendió convencer a nadie respecto a la humanidad de un fósil, simplemente quiso aportar al debate nuevos datos objetivos, ese es el camino de la ciencia. Lo que le desgastó fue la lucha contra un aparato político-científico por conseguir un permiso de excavación que nunca llegó.
Sin embargo, ese mismo sistema ofreció permisos y financiación a sus adversarios de paradigma, a aquellos que cambiaron de parecer respecto a VM-0, algunos de ellos utilizaron su posición dentro de la Administración para multarle con la mayor sanción que ha caído sobre un científico en este país. La justicia es lenta y el doctor Gibert no tuvo tiempo de defender su inocencia, sus últimos tres años pendientes de un contencioso administrativo, sin posibilidad de excavar y pagando de su bolsillo un fuerte aval bancario fueron muy difíciles y ¿quién no se desgasta ante este acoso?
Mientras, aquellos que le condenaron disfrutaban de permisos y subvenciones. Paralelamente, en esos tiempos difíciles, el descubridor de los yacimientos de Orce era premiado con la Medalla al Mérito Científico de la Generalitat de Cataluña. Actualmente un equipo de científicos con pensamiento libre, pretendemos continuar el proyecto que José Gibert inició en Orce, confiamos que después de 20 años podamos investigar en yacimientos que él dio a conocer. Esto sería una muestra de que se toma la dirección correcta. Si los permisos y subvenciones vuelven a caer únicamente en manos de los detractores del Hombre de Orce representaría evidentemente lo contrario. Recientemente, el delegado de Cultura en Granada hacía un análisis simple de la nueva situación afirmando que "los yacimientos no se heredan". Sin embargo, lo que no se tendría que heredar es una animadversión hacia los que hemos defendido junto a José Gibert un nuevo paradigma finalmente consolidado. 25 años después de aquel desafortunado artículo en El País, nadie duda de la presencia humana en Orce hace más de 1.3 millones de años y el fragmento de cráneo VM-0 figura como el resto humano más antiguo encontrado en la península Ibérica en el Atlas Cronológico de la Historia de España 2009 (Real Academia de la Historia y ed. SM), Homo hispanicus (2008 ed. Espasa-Calpe), así como en el Human Evolution Source Book (2006 Prentice Hall editores).
---
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya
Desenterrando al Hombre de Orce | 29-06-2009 - 07:12:55 GMT 1 #
Visca el soviet!, per JORDI SERRANO BLANQUER :
Canvien els temps i canvien les percepcions que els ciutadans tenim de les coses. Un professor universitari m'explica la seva sorpresa de l'altre dia quan explicava la caiguda del mur de Berlín de l'any 1989. Resulta que ho estava explicant a unes persones que aquest any encara no havien nascut. Un alumne li va preguntar quina mena d'economia significava això del socialisme real als anomenats països de l'Est. Al professor la pregunta el va agafar de sorpresa i va assajar una resposta de pinzellada grossa. Va dir que era un sistema econòmic on tot el sòl era públic -l'alumne va pensar, que bé, no hi havia especulació del sòl, els pisos devien ser barats-, on tots els bancs eren de l'estat -l'alumne va pensar, és el que jo faria amb els bancs d'avui amb aquests grans beneficis fins i tot en temps de crisi i amb uns executius que després d'endegar a fer punyetes el banc i l'economia del món, cobren uns sous galàctics-, on les empreses són totes públiques i tenen els preus intervinguts i regulats -l'alumne va pensar a mi m'expliquen que la liberalització és la panacea però tenim l'ADSL més cara d'Europa-, on no hi ha atur perquè l'estat assegura un lloc de treball a tothom -aquí l'alumne estava a punt d'explotar d'alegria-.
En fi, el professor va notar que els alumnes de cop havien descobert la solució als problemes actuals, estaven exultants de joia i si a la Universitat Autònoma de Bellaterra hi hagués un local del Partit Soviètic Català s'hi haguessin afiliat en massa i haguessin ocupat el rectorat tot proclamant el Soviet de Bellaterra.
Les esquerres estan en un moment molt delicat, però han d'entendre que o bé proposen un model de societat raonable o no ho farà ningú més. Sembla que el que ens proposa tothom és seguir com si res no hagués passat, és a dir continuar en aquest casino global on tots els actors estan comprats i on no cal fer trampes, el sistema és trampós en si mateix. La mateixa UE declara que hi ha una vintena de bancs que no poden fer fallida. Si no poden fer fallida, per què no hi posen gestors públics? En fi, l'esquerra ha d'esforçar-se a proposar un model de la bona societat, si no ho fa estem en un moment on poden sortir propostes neofeixistes ja que el camp està abonat. Cal en primer lloc dedicar un espai de temps i diners a la reflexió i anàlisi i després cal demostrar caràcter i valentia. Sabíem molt abans de la caiguda del mur que el règim soviètic era brutal, però ara haurem d'acceptar que les idees del socialisme utòpic o comunisme, ni eren utòpiques, ni impossibles. Eren les bones.
Però deixem de parlar de política, avui és dia 25, i parlem de coses serioses: Visca l'Almax!
---
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Lejarza
Visca el soviet! | 25-12-2009 - 11:31:10 GMT 1 #