Argelaguer Vall del Llierca
Uniò Argelagense Informació Municipal

En l'àmbit personal i empresarial, si de la nostra renda les administracions ens cobren un cert import total d'impostos (renda, IVA, societats, especials, etc.), en principi, ens hauria de ser indiferent si ens el cobren sota un concepte o un altre, sempre que no s'alteri el total, ja que el net que ens quedarà a la butxaca (la renda disponible) serà sempre el mateix.

L'IMD de Ginebra, per a la confecció del seu Anuari de Competitivitat Mundial, el qual constitueix la referència mundial en aquest camp, considera que el que afecta la competitivitat d'un país pel que fa als impostos és el nivell global sobre el PIB, i que uns impostos pugin, si uns altres baixen en el mateix valor absolut, no afecta la posició competitiva global d'un país. És a dir, l'entorn que el nostre país ofereix a les seves empreses no perd competitivitat, si simplement transferim part de l'import d'un impost a un altre. Si la diferència no canvia, un canvi d'etiqueta ens serà indiferent.

Així doncs, si l'etiqueta concreta no importa, s'obre la porta de bat a bat per a una mesura que fa molt de temps que postulen entitats tan poc sospitoses d'ecologisme radical com la revista The Economist, entre d'altres: la introducció d'un impost que gravi l'emissió de CO2 a l'atmosfera, pel fet que aquesta és la causa fonamental del canvi climàtic que ens portarà en el futur conseqüències calamitoses. D'aquesta manera, es maten dos pardals del mateix tret de manera sorprenentment neta i precisa: es desincentiva dràsticament l'emissió de CO2 i es corregeix el que ha estat correctament assenyalat com la fallada més greu del sistema de mercat, en no associar a les emissions de CO2 tots els problemes que comporten aquells que no les emeten però les pateixen (externalitats). Evidentment, perquè aquest efecte dissuasiu desitjat s'aconsegueixi, cal que aquest impost sobre les emissions es noti de manera important, ja que un impost cosmètic no serviria de res.

Com que fins i tot els liberals més aferrissats afirmen que manegar les externalitats és una de les funcions pròpies de l'Estat, en principi tothom hauria d'estar d'acord amb aquesta mesura si, de manera paral·lela al creixement d'aquest impost, es redueix per la mateixa quantitat l'import absolut d'algun, o alguns, dels altres impostos actuals. Si, a més a més, aquest increment s'efectua de manera anunciada sobre un horitzó de deu anys, llavors tothom pot incorporar aquesta pujada prevista en els seus plans personals i empresarials a l'hora de prendre decisions. Moltes empreses dels Estats Units pressionen el seu govern perquè emeti una legislació sobre les emissions de CO2, perquè la incertesa sobre el futur els és molt més perjudicial que les possibles mesures que s'adoptin en la llei.

Així, com a consumidor mitjà, si s'apugés el litre de benzina però l'Estat em rebaixés l'impost sobre la renda, de manera que la renda neta fos la mateixa, a mi em seria indiferent. El que passaria seria que alguns béns o serveis (els més intensius en benzina) em resultarien més cars que ara, però, alhora, també tindria més diners disponibles a la butxaca (impost sobre la renda reduït). En altres paraules, com a consumidor, estaria incentivat a consumir menys quantitat de béns intensius en benzina, però el meu poder adquisitiu no hauria canviat, que és exactament el que volem aconseguir.

Com a empresa mitjana, si l'Estat em pugés el preu del quilowatt però em rebaixes les tarifes pagades a la Seguretat Social, de manera que a mi tampoc no em canviés la renda neta, aquesta pujada també em seria indiferent. Jo també estaria incentivat a reduir activitats intensives en quilowatts, però la suma de costos i càrregues fiscals no hauria canviat, que també és exactament el que voldríem.

Empreses i consumidors, doncs, es mourien en la direcció correcta dins dels actuals mecanismes del sistema de lliure mercat, i el fet que fossin uns increments d'impostos anunciats i previsibles faria que tothom pogués fer la transició de manera gradual, ordenada i sense traumes, i simplement s'estaria penalitzant (i per tant corregint) l'externalitat que per al planeta, i per a tots els éssers que hi habiten, suposa l'actual emissió descontrolada de CO2. Evidentment això només és l'enunciació del principi clau que hauria de guiar aquest canvi. Per no fer malbé res, a la pràctica, caldria concretar unes quantes excepcions i disposicions transitòries.

Les actuacions com aquestes permetrien aconseguir la màxima reducció de CO2 que el sistema de mercat pot permetre en el seu interior mobilitzant tots els seus poderosíssims mecanismes d'incentivació i sense necessitat de cap canvi de paradigma econòmic, cosa que és evidentment una etapa que no tenim cap excusa moral ni ètica per no cobrir. O és que podrem explicar als nostres fills que no vàrem fer rés perquè no es rostís el planeta, perquè ni tan sols vàrem voler que ens passessin impostos de la renda a la benzina?

Mesures d'aquest estil ja han estat debatudes a Anglaterra i, tristament, el principal motiu pel qual no s'han pogut dur a terme és la manca de fe dels votants que els polítics, un cop apujats uns impostos, complissin el compromís d'abaixar-ne uns altres.

Així doncs, ens trobem que el principal obstacle perquè els impostos realment es converteixin en el millor amic de l'home, i ens ajudin a combatre el canvi climàtic de manera ràpida, efectiva i al més indolora possible, és la tremenda manca de credibilitat de la classe política.