Besalú Comtat Pirinenc: (IV) Del "pagus" al "comtat"
Besalú Comtat Pirinenc: (IV) Del "pagus" al "comtat".-Pere de Marca, recolzant en falsos cronicons, arribà a creure que la primera vinguda dels Francs a Catalunya va ésser cap a l'any 759 sota el regnat de Pepi "el Breu", fill de Carles Martell i Elvis. Aquesta versió, molt confusa, no ha estat comprovada. El cert és que, l'any 771, Carlemany heretà la totalitat dels dominis paterns i fou llavors quan, tement per la seguretat del seu imperi davant l'estat de continua revolta dels Sarrains de la Península, va decidir d'estendre el seu poder más enIlá del territori Franc, establint estats intermedis. Per aixó fer, va organitzar dues expedicions militars: la que va entrar pel Pirineu aragonés, desfeta a Roncesvalls el 15 d'agost del 775, i la del 785, dirigida a la conquesta de Girona, segons s'ha indicat anteriorment. Rodestagnus o Rostany, primer cabdill que va travessar el Pirineu gironí, s'ha suposat si era d'ascendéncia visigoda, i si probablement fou el mateix que, en representació de l'Emperador, va presidir cert judici fallat en favor de Daniel, arquebisbe de Narbona. el 3 de juny del 782. L'imperi franc estava dividit llavors en cert nombre de Comtats regits per "comtes amovibles", especie de governadors, els quals rebien com a remuneració el benefíci de les terres qual govern els havia estat encomanat. D'ençà que Joaquim Botet i Sisó va publicar en 1890 la seva memória histórica "Los Condes beneficiarios de Gerona", ha estat creença general que els comtes-governadors de Girona ho foren també de Besalú. Aquesta tesi fou. posada en dubte per en Sala i Molas, advocat vigatà, degut a no aparéixer el Comtat de Besalú com un anex de Girona fins al temps del comte Guífré I . Davant els escassos documents que es refereixen als segles VIII i IX, hem de creure que Rostany, cabdill conqueridor de Girona, va conservar la ciutat fins l'any 810. D'ençá de l'any 812, apareixen comtes-governadors en altres pagus: així, un tal Ermengol, el veiem al front del d'Empúries fins al 816, i a en Gaucelm al de Rosselló, i també al d'Empúries després del citat Ermengol, passant a ésser, finalment, comte de Girona. La seva actuació al front dels susdits comtats comprén del 812 al 832. De Besalú, el primer comte-governador que coneixem és Odiló, citat en un diploma expedit per Carlemany el 2 d'abril del 812, recomanant als comtes de la Septimània els hispans refugiats als seus respectius estats. També en un precepte d`en Lluís "el Piadós", datat a l'onze de setembre del 823 en favor del Monestir de Sant Esteve de Banyoles, apareix consignat que el religiós Bonitus va obtenir al seu temps llicéncia del comte Odiló per a alçar una Església en honor del Protomártir, junt amb una residéncia monacal i refugi adjacent per a ús dels pobres. Aquest document no precisa la data ni el comtat que governá Odiló; així sols podem afirmar que va actuar en favor del Monestir de Sant Esteve de Banyoles, el més antic conegut del pagus Bisuldunensi, essent aventurat d'incloure'l com a comte de Girona. Que Ragonfred va actuar com a comte de Besalú, queda ben A Ragonfred el va substituir Rampó. L'al.ludit precepte en favor de l'Abadia de Banyoles, del 823, fa constar que en Lluis "el Piadós" va accedir a açò sol.licitat per Mercoral, abat, "postulans idem Rampo Comes". Botet puposa-equivocadamente- que l'immediat successor de Rampó fou Gaucelm, i en recordar que aquest fou també Marqués de Septimània, afegeix: "Acaso Rampo sucedió en el marquesado a Bera (Comte de Barcelona) y fue predecesor en él de Gaucelmo y de Bernardo". No es pot admetre aquesta suggerència pel fet que Gaucelm fou Marqués a Septimània fins l'any 829, data en la qual, separat d'aquest cárrec, va ésser substituït pel seu germá Bernard Comte de Barcelona, tal vegada successor de Bera-, que el va ocupar almenys fins l'any 834 o el següent. I és precisament amb posterioritat a aquests darrers anys que el marquesat passá al comte de Besalú, ja que apareix revestit d'Aital Honor (Aital) per primera vegada en el Privilegi que va firmar Carles "el Calb" (trobant-se en el Monestir de Sant Sadurní de Tolosa) en favor de Domnuius, Abat de Sant Pere d'Albanyà, del Comtat de Besalú, l'onze de maig del 843, on consta que l'Abat va construir el Monestir "per licentiam Ramponi marchionis, llicència que aprova el Rei, concedint-li altrament "in loco qui dicitur Ceresius, ecclesia in honore sancti Michaeli Archangeli novo opere constructa et in alio altero loco qui dicitur Casa Mauri, ecclesia in honore sancti Romani constructa, seu et villares Albinianum...". Quelcom distret anava també en Botet en admetre com a comte de Besalú a Bernat (germà menor de Gaucelm) , pel mer fet de donar possessió a Wimer, Bisbe de Girona, de la terça part de les pastures i arbitris indirectes sobre les persones i mercaderies dels Comtats de Girona, Empúries - Perelada i Besalú. En realitat, Bernat es va limitar en tal ocasió a donar acompliment a un precepte del Rei Lluis signat el 2 de desembre del 834, actuant con a "marqués de Septimània'', no per ésser Comte de Besalú, com tampoc ho era d'Empúries - Perelada, comtat aquest governat llavors pel Comte Sunyer I, germà d'en Sunifred d'Urgell, del qual tractarem. 
clar per la informació testifical sobre els termes de la vil.la de Bàscara i la seva pertinença a la Seu de Girona, de data 23 desembre del 817, acte que va tenir efecte a la própia vil.la. Els testimonis Argemir Vidal, Cavatus, Valeri, Maurili, Auripí, Segond i Condesind declararen haver vis "quando erat Ragonfredus comes palatio una cum judices dominicus Donatum et Ugabaldum in villa que dicitur Baschara et perquisierunt terminos de ipsa villa, archas et fixurias et vindenates". Aquí no va tenir present en Botet que la vil.la de Bàscara corresponia al territori o Comtat de Besalú. Altrament, el fet de pertányer aquella possessió a la mitra gironina no prova ésser Ragonfred comte de Girona, car els bisbes, com altres grans prócers, senyorejaven possessions en diversos comtats.
Meneame
del.icio.us
ARGELAGUER Juan R. Lejarza
Es deien Ermenessenda, Almodis, Peronella, Sibil·la i Constança i eren dones que els va tocar viure una època, l'Edat Mitjana, hostil i travessada per una misogínia endèmica. Ara, aquestes vides oblidades per la historiografia catalana, concentrada en els Peres, Joans i Jaumes, surt a la llum en el volum Dames, reines, abadesses (Albertí), d'Elisenda Albertí.
El llibre traça la biografia resumida de divuit personalitats femenines que tenen en comú haver estat esposes de personatges rellevants, i que, d'alguna manera o una altra, van tenir un paper actiu en la política de l'època, algunes fins i tot van acabar governant: «Les he triat pel seu interès biogràfic i per tenir vides més o menys curioses», comenta l'autora.
La societat feudal utilitzava les filles per establir i estrènyer els vincles entre famílies, a través d'aliances matrimonials. Així, tot i que l'amor romàntic és un invent justament d'aquella època (plasmat en la poesia trobadoresca) la majoria d'elles es casaven amb homes que no coneixien, com ara Dolça de Provença, casada amb un home, Ramon Berenguer III, quinze anys més gran i que va inspirar el trobador Guillem de Cabestany. «Moltes d'elles estaven promeses només amb dos anys i fins i tot n'hi ha una que estava promesa amb un rei que no havia ni nascut encara», diu l'autora.
Si en general no tenien una vida «fàcil», s'hi afegeix el fet que moltes eren estrangeres i es van haver d'adaptar a la vida de cort catalana austera, com ara Constança de Sicília, casada amb Pere el Gran, el primogènit de Jaume I. Entre el seguici que l'acompanyava hi havia la seva dida Bella d'Amichi, el fill de la qual va acabar assolint una posició destacada: Roger de Llúria. L'autora recull un fragment del Purgatori, en què Dante fa referència a la «buona Constança», que es va trobar enmig del conflicte entre la casa catalana i el papat, que havia excomunicat Pere el Gran per la conquesta de Sicília contra la casa d'Anjou. Albertí explica la manera com moltes reines seguien els seus marits en les campanyes bèl·liques malgrat el perill i, en absència del consort, havien de governar en el seu nom, com és el cas de la mateixa Constança de Sicília.
«El destí d'aquestes dames era procrear, per tant havien de ser joves i fèrtils. Així estaven obligades a tenir relacions amb el marit al mateix temps que, com a dones, eren considerades com un objecte pecaminós i estaven molt vigilades», comenta.
La bona relació que va establir Jaume I amb Violant d'Hongria –que Albertí no tracta–, es va repetir en el matrimoni de Blanca d'Anjou, casada amb Jaume II el Just, el fill de l'enemic cabdal del seu pare: Carles d'Anjou. «Jaume II va trobar sempre en Blanca una esposa afectuosa i una companya fidel i intel·ligent», diu. Blanca va morir de part. Va tenir deu fills. Pel que fa a la documentació, Albertí, que és dissenyadora gràfica i editora, n'ha trobat però «dispersa».
Ara es planteja fer un segon volum de biografies.
Personatges femenins de la Catalunya Medieval | 02-01-2008 - 09:38:33 GMT 1 #