Política sanitària i política que no entén de sanitat
Narcís Cabañó i Borrat. Llers -Política sanitària i política que no entén de sanitat.-Perdre un pare o una mare sempre ens porta als límits del que podem suportar. Perdre´ls tots dos amb només vuit mesos de diferència obre abismes, sobretot si els hem hagut d´acompanyar en el camí de les malalties que els anaven apagant la vida. En aquest camí, trobem de tot. Familiars que ens ajuden o que es desentenen, amics que ens donen suport o que s´allunyen, metges que comprenen el nostre dolor i d´altres que ens tracten amb fredor indiferent, infermeres que se n´ocupen de veritat i d´altres que només compleixen amb les seves obligacions. I també trobem polítics i funcionaris que enlloc d´ajudar intenten convertir aquest camí en una via per a la seva pròpia salvació.
La meva mare ens deixà el passat mes de febrer, víctima d´una isquèmia i el meu pare encara no fa ni un mes que va ser vençut per una pneumònia contra la qual ja no tenia forces per lluitar a causa de la seva leucèmia. I ara, que tot just torno a començar a aixecar el cap gràcies al suport i l´empenta dels que tinc més a prop, ha arribat l´hora de donar les gràcies. Gràcies sobretot a aquells que sense tenir cap relació amb mi o amb els meus pares van donar molt més del que estaven obligats a donar i que mereixen un lloc destacat al cel per la seva actitud, molt més que professional. Per això vull donar les gràcies a tota la gent del Pades que tant ens han ajudat a nosaltres i a la meva mare, na Anna Borrat Arché, perquè pogués marxar sense dolor. I gràcies també a la Dra. Maria del Mar Fernàndez i a la Dra. Ruth, així com a tot l´equip de la primera planta del Centre Sociosanitari Bernat Jaume en general, que s´han desviscut perquè el meu pare, en Josep Cabañó i Domènec, no hagués de patir massa. Gràcies també a l´Oncolliga de Castelló d´Empúries, que van ajudar sense fer massa preguntes quan més falta feia. Gràcies de tot cor, de debò.
Però ara que la serenor i el seny tornen a fer acte de presència en el meu esperit, també es l´hora de denunciar aquells que no han complert ni tant sols les expectatives que ells mateixos havien creat. Perquè l´únic encert dels polítics que decideixen sobre la sanitat és deixar-la en mans de professionals, ja que quan els toca intervenir directament per donar suport a un malalt a ells o als funcionaris que contracten, el «sistema» fa aigua per tot arreu. M´explico: Per la seva malaltia el meu pare necessitava un llit articulat i els metges em van adreçar al Consell Comarcal de l´Alt Empordà (Serveis Socials), que teòricament s´encarrega de la distribució d´aquest tipus de suport. Però allà no els importa ni el malalt ni la malaltia que pateix. Únicament els importa l´objectivitat alhora de distribuir els seus ajuts per mantenir els seus «culets» ben guardats. I així no paren de demanar papers -des de les declaracions de la renda fins a l´IBI del malalt i dels que el cuidàvem-. I cada cop que hi anàvem, volien un altre paper més mentre el meu pare patia sense poder-se moure. I res. Al final, els vam engegar perquè l´Oncolliga de Castellò ens va facilitar el llit en només un parell de dies, sense fer cap pregunta que no es referís estrictament a l´estat de salut del meu pare. I la Generalitat? Doncs tres quarts del mateix. Seguint les instruccions dels metges, que consideraven el meu pare un «gran dependent», vam sol·licitar una ajuda econòmica per poder contractar una persona que ens ajudes a cuidar-lo. Però el Departament d´Acció Social i Ciutadania, que ni tan sols va enviar algú per veure´l, ens comunicà que el meu pare «no tenia el nivell de dependència necessari». Aquest comunicat ens fou lliurat el 16 d´octubre passat -el mateix dia que el meu pare ens deixà per sempre més-. Com deia la meva àvia, si no tens padrins no ets ben batejat.
Meneame
del.icio.us
ARGELAGUER Juan R. Lejarza
Les targetes sanitàries superen en 15.000 la població de les comarques de Girona
R.R.B., Girona.
Un total de 724.779 persones de la província de Girona tenien, a data 30 de gener del 2007, la seva targeta sanitària individual (TSI). Són les darreres xifres fetes públiques pel Departament de Salut, que revelen una diferència d'aproximadament 15.000 persones respecte a les estimacions de població per a la província de Girona a data 1 de gener del 2008, fetes públiques recentment per l'Instituto Nacional de Estadística (INE). Una diferència que també es fa evident en les xifres globals de Catalunya, on el Departament de Salut compta amb un total de 7.503.118 assegurats, mentre que l'INE estima una població de 7.238.051. A Catalunya, doncs, hi ha al voltant de 265.000 persones que tenen targeta sanitària però que l'INE no comptabilitza en les estimacions de la població resident.
La dispensació de targetes sanitàries, que ha augmentat progressivament en els últims anys a les comarques gironines, es considera un indicador bastant fiable del número de persones que viuen en un territori concret, ja que és una targeta individualitzada que tothom ha de tenir per poder accedir als centre de salut, als serveis i a les prestacions del sistema sanitari públic. En el cas dels immigrants, l'únic requisit que es demana per tenir-la és estar empadronat, tràmit per al qual no és necessari estar regularitzat.
Dins la regió sanitària de Girona, l'Àrea Bàsica de Salut (ABS) amb més targetes emeses és la de Figueres, amb un total de 48.289. La segueixen la de Salt, amb 40.662, la de Blanes, amb 39.726, i les de Lloret de Mar (amb 38.453 TSI) i Olot (amb 38.339 targetes).
Per la cua, l'Àrea Bàsica de Salut de Camprodon és on menys persones assegurades es comptabilitzen (un total de 4.148). Un número de targetes proper al que hi ha registrat a l'ABS de Bàscara (4.224) i a la de Sant Joan les Fonts (5.092).
I, malgrat que Girona és una de les regions sanitàries on es comptabilitza més assegurats, Barcelona, amb 5.105.555 persones amb targeta sanitària individual, és la regió capdavantera a Catalunya en nombre de TSI.
Imprescindible i gratuïta
La targeta sanitària individual (TSI) acredita les persones com a assegurades al Servei Català de la Salut, i és la clau per accedir als centres i serveis del sistema sanitari públic. A més, segons indica la conselleria, el codi d'identificació personal (CIP) que hi ha imprès a la primera línia facilita la identificació de forma ràpida i correcta dels usuaris.
En el document hi consten el nom de l'usuari, la data de validesa i una banda magnètica amb dades administratives. Es lliura de forma gratuïta i, entre altres funcions, és imprescindible quan es va a la farmàcia per poder adquirir els fàrmacs que el professional sanitari ha receptat al pacient.
Les targetes sanitàries dels politics | 07-02-2008 - 11:27:23 GMT 1 #
La privatización de la Sanidad pública, por Ángeles Maestro: La privatización de la Sanidad pública madrileña por parte del Gobierno del Partido Popular está realizándose a pasos agigantados. Todo indica que en el plazo de un año la totalidad de centros de salud, de especialidades y todos los grandes hospitales de la Comunidad de Madrid estarán privatizados.
El Gobierno de la Comunidad de Madrid está tomado decisiones que, amparadas en la Ley de Nuevas Formas de Gestión (Ley 15/97), suponen la dinamitación de un servicio público básico como la Sanidad, que se transfiere a empresas privadas financiadas con presupuesto público. El lucro privado, con fondos públicos, se impone a la rentabilidad social, consustancial a cualquier servicio público. Los procedimientos utilizados son los siguientes:
La concesión de la construcción y la gestión por 30 años de los 8 nuevos hospitales a empresas privadas, la mayor parte de ellas constructoras, que huyen así de la crisis del sector. Estas empresas son Dragados, Sacyr (dos hospitales), Acciona, Begar-Ploder, FCC, Hispánica y Apax Partners.
En estos nuevos hospitales el personal sanitario procederá en su totalidad y se financiará por los hospitales públicos, que ya estaban en una situación crónica de falta de medios, con camas en los pasillos, urgencias abarrotadas e importantes listas de espera. La puesta en marcha de Planes Directores en los grandes hospitales públicos supone una reducción de un promedio 500 camas en cada uno de ellos.
La Ley de Acompañamiento de los Presupuestos para 2008 de la Comunidad de Madrid otorga personalidad jurídica a todos los grandes hospitales, requisito para la gestión por parte de empresas privadas de todos ellos. Por todo esto, cabe hacerse las siguientes preguntas:
¿Está garantizada la calidad de la atención sanitaria? Por muchos motivos la respuesta es negativa. La apertura de nuevos hospitales no supondrá un aumento sino una disminución de camas, y no habrá más personal sanitario, ya que éste saldrá en su totalidad de los antiguos hospitales.
La gestión privada, es decir, la búsqueda prioritaria del beneficio, implica ahorro en recursos humanos y materiales y, sobre todo, selección de riesgos. Este último principio se asienta sobre un hecho determinante para la asistencia sanitaria que practican implacablemente las aseguradoras privadas: el 10% de la población –personas mayores y enfermos crónicos– consume el 90% de los recursos. El negocio consiste en evitarlos a toda costa.
El pago por cartilla sanitaria es una de las formas de financiación pública a las empresas que gestionan la Sanidad pública. La obtención de rentabilidad está determinada por la reducción del gasto. La forma de hacerlo es la siguiente: reducir personal, disminuir el número de especialistas, precarizar los contratos e incentivar económicamente a los médicos para dar altas precoces, reducir la indicación de los medios diagnósticos más costosos, disminuir el ingreso de pacientes o la derivación de los que exigen mayores gastos a otros centros (públicos) etc.
La otra forma de financiación pública de la gestión privada es el pago por actividad, procedimiento empleado en el caso de la Fundación Jiménez Díaz-Capio-Apax Partners. Aquí se cambian las tornas y el negocio está en incrementar todo lo posible la actividad. El gasto, claro, se dispara.
El asunto que determina la aberración subyacente a la gestión mediante empresas privadas de servicios públicos es la sustitución del Derecho Público por el Derecho Privado en la administración de fondos públicos. El Derecho Público establece mecanismos de control e intervención del gasto dirigidos a impedir la actuación arbitraria de las administraciones en la gestión del patrimonio y los fondos públicos. El Derecho Privado, que regula el funcionamiento del negocio empresarial, obviamente, no los contempla. El propio interés empresarial, dirigido a la obtención de beneficios con recursos propios, procura la gestión eficiente de la empresa y se ocupa de evitar gastos superfluos.
Ambos mecanismos desaparecen en la gestión privada de servicios públicos. Los ejemplos del Hospital de Alzira y de las fundaciones gallegas, que tuvieron que ser rescatados de la bancarrota por las Consejerías de Sanidad respectivas, son una buena muestra. De los indicadores de calidad asistencial básicos, como son la mortalidad comparada, el índice de infecciones hospitalarias, las remisiones a otros hospitales, los indicadores de personal/cama, etc. que servirían para comparar la calidad de la atención pública y privada, nada puede decirse porque no se publican.
La siguiente pregunta es: ¿son legales todos estos cambios? Este proceso de privatización de la Sanidad viene de lejos y se ha llevado a cabo tanto durante los gobiernos del PSOE como del PP. La clave de bóveda de todo él es la Ley de Nuevas Formas de Gestión, que permite la gestión privada de cualquier centro sanitario. Miles de personas están firmando para pedir su derogación.
Se están introduciendo cambios decisivos en la Sanidad madrileña sin que se esté dando información oficial ni a la ciudadanía, ni al personal de los centros sanitarios, acerca de las ventajas de uno u otro modelo. Está en juego uno de los servicios sociales públicos fundamentales, como la Sanidad, que hasta ahora garantizaba que, todas las personas –precisamente cuando los necesitamos más porque somos mayores y/o tenemos enfermedades que demandan más recursos– pudiéramos ser debidamente atendidos.
Es hora de informarnos, debatir y actuar en consecuencia para defender algo que constituye una conquista social indispensable.
Ángeles Maestro es médico y ex diputada portavoz de Sanidad en el Congreso
La privatización de la Sanidad pública | 10-07-2008 - 07:50:49 GMT 1 #