Sobre en Llorenç Berga. (“els de Argelaguer no els vaig entendre fins que no vaig llegir el que en deia en Ramon Grabulosa!”)
Ramon Sala i Canadell. Exparlamentari.- Sobre en Llorenç Berga. (“els d'Argelaguer no els vaig entendre fins que no vaig llegir el que en deia en Ramon Grabulosa!”).-Quan s'escrigui la historia dels anys vuitanta i noranta a Olot i a la Garrotxa, ben segur que no es parlarà d'en Llorenç Berga. Si es fa, es parlarà de Convergencia, de CiU, d'en Ramon Sala. de Arcadi Calzada, d'en Pere Macias, de la Isabel Brusossa... En Llorenç, peró, no hi sortirà perquè, de fet, ja en aquell moment, no li agradava gaire d'aparéixer públicament. Ell no era de fotos ni de discursos. Avui, aquest dilluns del seu enterrament, s'ha de dir, peró, que mentre d'altres eren a l'escenari, ell estava treballant a la tramoia i que té part del mérit en les millores d'aquells anys. Com a gerent de GUOSA, l'empresa pública de l'Ajuntament d'Olot, va fer una feina ingent en la rehabilitació del Nucli Antic. Per la gent de Convergéncia, sobretot, va ser, pero, el president comarcal del partit durant anys i panys. En Berga era un home d'un extraordinari sentit comú. Com a president de Convergencia tenia un ull fantástic per trobar grans alcaldes entre les persones més insospitades. Desconfiava, en canvi, dels savis que «tenen tres o quatre Nobels». Sabia, per Llavors, de tant en tant, en Llorenç Berga, l'home que volia ser una mica agrest, a la manera d'en Pla, et sorprenia. Ell fou, per exemple, qui va fer de guía a la Montserrat Roig per la comarca, cap allá l'any 1988, de manera que tot alló que en Llorenç va mostrar a l'escriptora fou material literari per a El cant de la joventut. En Llorenç estimava molt aquest país unes vegades agrest, unes vegades plácid, i així ho va transmetre a l'escriptora, de manera que la Garrotxa difícilment podía quedar millor retratada. La més gran sort d'en Llorenç, la que segur li ha permés de morir tranquil, és la de tenir, peró, una gran família amb Anna Vayreda. El transcendeixen tres fills de grans qualitats. El gran, en Pep, és també l'hereu que continua la feina a Convergéncia i per Olot. Un luxe de persona per a la política! Avui, el dia que enterrem en Llorenç, volia dir, en tot cas, que estem contents -i ens honora- d'haver comptat, i de comptar, amb els Berga!
exemple, com funcionaven els de Argelaguer i que en Pere, el carter, després de fer-se pregar molt, es tornaria a presentar, i tornaría a guanyar per majoria absoluta. Com ho sabia? Murrieria, sentit comú... Mentre, jo, que uns anys després em vaig ocupar de CDC de la Garrotxa, els d'Argelaguer no els vaig entendre fins que no vaig llegir el que en deia en Ramon Grabulosa! A Sant Aniol de Finestres, un altre municipi complicat, també hi tenia la má trencada. En aquell moment, només ell convencía de presentar-se a un home tossut com en Paco Malagrida, l'alcalde que parlava un catalá fantástic, com els de La Punyalada!
Meneame
del.icio.us
ARGELAGUER Juan R. Lejarza
Ramon Sala i Canadell.-El polític garrotxí Ramon Sala i Canadell va morir ahir arran d'una malaltia cardiovascular. Els funerals tindran lloc dilluns a les 4 de la tarda a Castellfollit de la Roca. Sala fou l'impulsor del moviment de recuperació del patrimoni romànic de l'Alta Garrotxa a la dècada dels setanta. En l'àmbit polític va ser diputat pel Pacte Democràtic de Catalunya a les primers Corts Constituents del 1977, diputat per CiU al Parlament de Catalunya al 1980, senador a les eleccions generals espanyoles del 1982, 1986, 1989, i 1993. Va acabar l'actívitat política al 1996. Ramon Sala va néixer el 3o de juliol del 1934 a Castellfollit de la Roca, va estudiar al Santuari del Collell i va fer estudis professionals a París. Als 18 anys ja va mostrar el que juntament amb la política seria la inquietud de la seva vida, la recuperació del patrimoni. Va organitzar un grup de joves per netejar l'entorn del castell la Torre, una fortalesa que des de temps medievals vigilava el camí d'accés a Castellfollit de la Roca. A partir del 1958 va col·laborar en matèria arqueològica amb el delegat d'arqueologia de l'Estat, el doctor Miquel Oliva. El 1960 va ser cofundador de l'Associació Arqueològica de Girona. A partir del 1970 va concentrar les il·lusions al territori de l'Alta Garrotxa. De fet, Sala va ser qui va donar a conèixer d'una manera concreta les 30.000 hectàrees de territori verge. A l'època va portar a la zona l'escriptor Josep Pla, el filòleg Joan Corominas, el conseller de cultura Max Khaner, el bisbe Jaume Camprodon, i tothom qui volia observar una zona que conservava intacta la secular vida pagesa a la muntanya. També va impulsar un moviment de recuperació del patrimoni romànic de l'Alta Garrotxa. Va organitzar un campament per a la restauració de Santa Bàrbara de Pruneres que va acollir 200 persones. La seva visió del catalanisme anava lligada a la recuperació del patrimoni català en tots els sentits, arquitectònic, històric i lingüístic. Al 1976 va legalitzar l'entitat Amics de l'Alta Garrotxa. Fins al 1974 l'organisme va refer 13 ermites romàniques, algunes de molt difícil accés. Paral·lelament, Sala, juntament amb Narcís Puigdevall, va anar publicant tota la documentació dels llocs que es recuperaven. Els exposava als Annals del Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca PEHOC, del qual n'era membre i a través d'opuscles que s'autofinançava. El 1980, amb Puigdevall, va posar a la llum pública el primer catàleg del Romànic a l'Alta Garrotxa. El 1984 va publicar amb Narcís Puigdevall i Josep Maria Melció el volum Caminant per l'Alta Garrotxa. La publicació està considerada el document més rellevant de la vida a la zona. Era tan gran l'estimació que tenia per la Garrotxa que va traspassar el sentiment al viatger alemany Walter Khaler Lang. El viatjer, que feia articles pel National Geographic, va col·laborar en la rehabilitació de les ermites romàniques. El filantrop va morir al Perú però va demanar que les seves cendres repossesin a l'església de Sant Salvador de Castellfollit de la Roca. Acabada l'activitat política al 1996, va tornar a impulsar els Amics de l'Alta Garrotxa. Al nou segle, la zona era protegida pel Consorci i ja no necessitava de l'activitat de restauració dels setanta. Per això l'entitat s'ha dedicat més a la feina social. XAVIER VALERI
***
Ramon Sala i Canadell. Exparlamentari.- Sobre en Llorenç Berga. (“els d'Argelaguer no els vaig entendre fins que no vaig llegir el que en deia en Ramon Grabulosa!”) Sobre en Llorenç Berga. (“els de Argelaguer no els vaig entendre fins que no vaig llegir el que en deia en Ramon Grabulosa!”)
Ramon Sala i Canadell | 13-07-2008 - 08:46:37 GMT 1 #
JOSEP LÓPEZ DE LERMA Aquestes són unes lletres desordenades. La notícia, d'ahir, a portada de Diari de Girona, de la mort de l'amic i company Ramon Sala i Canadell, en va colpir i em va fer sentir responsable de no saber d'ell en els darrers mesos -no gaires. En Ramon, home bo com pocs n'he conegut, patriota en el sentit més ampli de la paraula, generós vers els altres, ens ha deixat quan la societat tota, i també CDC, de la qual fou fundador, necessita de llums i guies per recuperar-se del buit espiritual en què es troba.
Vaig conèixer en Ramon l'any 1977, arran de les eleccions generals a Corts que anaven a obrir, sense saber-ho ningú, el període més llarg de democràcia i de progrés econòmic i social que ha viscut Espanya en la seva convulsa història. També, i això li era especialment i principalment important a en Ramon, les portes a un nou Estatut d'Autonomia per a Catalunya i a gaudir de nou de possibilitats d'autogovern que, sumant i restant, han estat les més notables de l'època moderna. El encapçalà la candidatura del Pacte Democràtic per Catalunya a la demarcació de Girona, on guanyà destacadament, i jo el vaig acompanyar en l'aventura ocupant-ne el quart lloc( CiU). Des d'aleshores, en la duresa de la competivitat electoral i en la militància de partit polític, l'amistat ens va unir sense que res ni ningú l'esquincés. I així fins abans-d'ahir. Així, si Déu vol, eternament.
En Ramon Sala i Canadell, "botifarraire" de Castellfollit de la Roca com ell mateix s'autoanomenava, probablement per no perdre mai ni les arrels ni la humilitat que el convertien en tot un patriarca, s'inscriu en lletres d'or en una generació d'homes i de dones que varen fer política sense que en cap moment se sentissin polítics de debò. Estimaven el país, cadascú a la seva manera el servien, i enyoraven, això sí, la Generalitat de Catalunya com a institució d'autogovern i símbol perenne de llibertat. Una generació que de "fer país" passà a "fer política" en descripció precisa d'en Jordi Pujol. De la seva profundament estimada Garrotxa a diputat a Corts per Girona, en el cas d'en Ramon Sala i Canadell.
En Ramon arribà a la carrera de San Jerónimo, Madrid, quan la pols deixada pels Procuradores a Cortes restava encara en l'hemicicle de l'aplaudiment al general Franco i al seu règim. No podies dir a un taxista "lléveme al Congreso de los Diputados, por favor" perquè senzillament no sabien de quin lloc es tractava. Havies de dir-li "lléveme a las Cortes".
I aleshores sí que sabia, i bé, l'indret. Allí hi va romandre, en Sala, tota la legislatura 1977-1978 i fou, per tant, diputat constituent, i la seva signatura consta en l'original de la Constitució de 1978. Repetí capçalera de candidatura, ara ja sota les sigles de CiU, acompanyant-lo en la segona aventura electoral, i aquest fet li lliurà la glòria en termes polítics: ser coautor de l'Estatut d'Autonomia de 1979 en tant que membre de l'Assemblea de Parlamentaris que el va redactar i en tant que membre del Congrés dels Diputats que, una vegada referendat pel poble català, el va ratificar solemnement. També la seva signatura hi consta en l'original.
Aleshores en Ramon Sala i Canadell fa fer l'única petició que en vida féu a Jordi Pujol: deixar el Congrés per integrar la primera legislatura del Parlament de Catalunya. Li fou concedida i, ves per on!, jo el vaig substituir amb només 29 anys acabats de complir a l'hemicicle de la Carrera de San Jerónimo. Va voler fer un "traspàs de poders" com "il fault" i així va ser: em va lliurar la seva clau d'accés a l'aparell que et permetia emetre el vot. Aquesta clau, símbol d'amistat i de continuïtat, també de confiança, la preservo amb la solemnitat i l'agraïment que es mereix en un expositor que a la sala d'estar de casa es troba. El diputat que ha seguit els passos, d'en Sala, d'en Casademont i d'en López de Lerma, el també garrotxí Jordi Xuclà, la coneix i sap el valor espiritual, que no pas material, que té.
En Ramon Sala acabà la seva carrera política, aquella que mai pensava emprendre, en el Senat, on hi restà varies legislatures. A l'antic Estamento de Próceres seguí fent les dues coses que millor el caracteritzaven: servir al país i fer amics. I així fins el dia en què ens deixà donant exemple de bonhomia, de saber fer, de mentalitat positiva i constructiva, d'excel·lència en definitiva.
Descansi en pau el company, l'amic i el mestre i que la seva estada entre nosaltres ens serveixi de far. Adéu, Ramon, i fins aviat, que el temps no existeix.
Ramon Sala i Canadell | 14-07-2008 - 06:54:04 GMT 1 #