I si Beckett s´alcés de la tomba?
I si Beckett s´alcés de la tomba?.-Si Beckett s´alcés de la tomba, doncs segurament es posaria vermell de la ràbia i callaria. Callaria perquè només l´amic Peter Brook té l´autoritat moral per fer el que ha fet. M´explico tot seguit. «Fragments», a partir de cinc obres breus de Samuel Beckett. Producció: Théâtre des Bouffes du Nord, Millbrook Productions i Young Vic Theatre. Direcció: Peter Brook. Il·luminació: Philippe Vialatte. Intèrprets: Jos Houben, Kathryn Hunter i Marcello Magni. Teatre de Salt, 17 de novembre. Festival Temporada Alta.Jordi Sala
Fragments, produït en francès el 2006 i després passat a l´anglès, és un muntatge poc equilibrat on un dels directors d´escena més decisius del segle XX ha reunit quatre de les peces curtes amb què el dramaturg més decisiu del segle XX esquitxa la seva carrera des dels inicis, unes petites meravelles que a mesura que avança la seva producció es van consolidant com l´expressió essencialitzada del seu pensament i del seu art dramàtic. Abans de l´última peça, Peter Brook hi ha afegit un petit text per ser llegit, Neither, que aquí es converteix en una suggeridora (però innecessària) reflexió sobre la relació simbòlica entre el cos de l´actor (l´actriu, en aquest cas) i la llum. Però el protagonisme se l´enduen les quatre obretes estrictament dramàtiques. I en aquestes Brook ha optat, per primera vegada en la història de les produccions de Beckett, per contradir constantment, de vegades supèrfluament, els textos (vull dir les acotacions, l´aparat didascàlic beckettià famós per la seva minuciositat obsessiva), amb l´objectiu de deixar en primer terme una comicitat sustentada sobre el treball de clown, que certament és una característica massa sovint obliterada del teatre de Beckett, però que en aquest muntatge esdevé una comicitat que no és el càustic sarcasme beckettià, sinó una cosa diferent parida per Peter Brook. La cosa funciona gràcies a la feina de tres grandíssims actors provinents del Théâtre de la Complicité (una de les companyies europees intel·lectualment més estimulants dels últims vint anys), i també, és clar, a la solidesa mateixa de la textualitat beckettiana. Beckett va escriure els seus dos Esbossos per teatre a finals dels anys 50, entre les monumentals L´última cinta de Krapp i Els dies feliços, i el primer Esbós que aquest muntatge posa en escena revela amb claredat el model teatral que l´escriptor sabia seguir millor en aquells moments: enfrontar en una relació tensa i amorosa dos clowns, es diguin Didí i Gogó o Hamm i Clov. Després d´aquesta peça, el muntatge deriva cap a allò que hem explicat; i, així, la millor obreta que posa en escena el muntatge (així ho ha establert tota la crítica beckettiana), Rockaby, s´aparta de la didascàlia per convertir en monòleg el desdoblament de la dona que es bressola a la cadira de la mare morta mentre escolta la seva pròpia veu que la mena al
suïcidi. Després d´aquesta segona peça, la tos i els xiuxiueigs de confusió es van apoderar divendres al vespre del teatre de Salt, que no va saber respondre amb aplaudiments al final de cada peça fins que el to còmic ja era el dominant. Després va arribar l´Acte sense paraules II, que, com el primer, Beckett va escriure entre Esperant Godot i Fi de partida, és a dir, als seus inicis. Es tracta d´una mena de films muts de caràcter tragicòmic; però aquí altre cop Peter Brook força la cosa fins al punt de fer una picada d´ullet descomunal als lectors de Beckett: i és que el que desperta els homes en el muntatge és una eina que baixa del sostre, quan el text diu explícitament que ha de ser horitzontal. Res, només un símbol. Però a hores d´ara ja sabem a què juga el posador en escena, i quan arriba l´última obra, Anar i venir, ja no es fa estrany que el que en l´escriptura de Beckett és una deliciosa reflexió minimalista sobre el pas del temps i l´efecte que té en les relacions humanes, una reflexió amarada de tendresa i d´humor delicat, quedi retocada aquí amb un traç gruixut (amb transvestisme explícit i bromes de mim) que en descarta la interpretació més profunda.
No, tot això no és cap censura. Sempre he defensat i sempre defensaré que quan un autor dramàtic acaba d´escriure, el text ja no és seu, sobretot si ja no té esma d´alçar-se de la tomba, i passa a ser dels qui el porten a escena, que tenen tot el dret a fer-ne el que els doni la gana: és responsabilitat seva si en fan una cosa potent o no. Però que quedi constància que el teatre del segle XX havia mantingut encara un tabú, en aquestes heretgies, i aquest tabú es deia Samuel Beckett. Només Brook se´l podia carregar sense ser demolit per la crítica de Londres i satanitzat per la intel·lectualitat de París. Ara, campi qui pugui.
Meneame
del.icio.us
ARGELAGUER Juan R. Lejarza
Beckett defenderá contrato de su sede ante demanda judicial Núñez y Navarro
La continuidad de la Sala Beckett de Barcelona está amenazada ante la demanda planteada por la inmobiliaria Núñez y Navarro, actual propietaria del local, para actualizar el alquiler a precios de mercado, lo que la abocaría a cerrar sus puertas, según la dirección del teatro.
La Sala Beckett defenderá el contrato de alquiler de su sede y su continuidad en el edificio del barrio barcelonés de Gracia, en donde se halla instalada desde hace casi veinte años, en una vista que se celebrará el próximo 6 de febrero.
El director artístico de la emblemática sala, Toni Casares, ha explicado a EFE que el contrato de la sala, nacida en 1989, 'es indefinido', contrariamente a la opinión de Núñez y Navarro, propietaria del edificio, con la que mantiene un litigio en este sentido.
Núñez y Navarro adquirió hace unos años todo el edificio en el que se halla la Sala Beckett, teatro que cuenta con unos 1.000 metros cuadrados, entre la sala principal, para unos 80 espectadores, la parte superior, en donde está instalado su centro de investigación teatral 'L'Obrador', y el almacén.
La inmobiliaria considera 'que el valor de indefinido' del contrato firmado en 1989 no es vigente y pretende renegociarlo a un precio que al director del teatro, Toni Casares, le parece excesivo y a Núñez y Navarro por 'debajo del valor de mercado', ha explicado a Efe Joan Dalmau, portavoz del grupo inmobiliario.
Dalmau ha añadido que su empresa no 'está dispuesta a pagar la indemnización millonaria que pide la Beckett para abandonarlo'.
El director comercial del grupo inmobiliario ha señalado que compró el edificio con una veintena de contratos de inquilinos y quiere mantenerlo así, pero con contratos más altos, ya que la Beckett, por ejemplo, 'paga una renta del 33% del valor de mercado actual'.
'Llevamos un año con ese tema y las posiciones están muy alejadas -ha dicho Dalmau-. Nos interesa que continúen en el edificio, pero doblándoles el alquiler, aunque sin llegar al precio que se está pagando en el mercado actualmente'.
Si la justicia se inclina a favor de la demanda de Núñez y Navarro, que plantea la resolución del contrato de arrendamiento, la Sala Beckett, la única que lleva el nombre del premio Nobel, por expresa autorización del autor de 'Esperando a Godot', podría cerrar sus puertas en breve, según Casares.
La Sala Beckett tiene presentado un proyecto a las instituciones en el que solicita apoyo financiero a su 'dinámica de crecimiento, sobre todo del proyecto' anual de L'Obrador, espacio de encuentro internacional de autores emergentes y profesionales de las artes escénicas.
Casares ha explicado que 'cuando llegó la amenaza' que, a su entender, significa la postura de Núñez y Navarro para la sala, 'planteamos a las administraciones la necesidad de que la Beckett pudiera crecer en subvenciones y estabilidad y no tener que negociar producción a producción'.
La sala recibe ayudas de la Generalitat, el ICUB y el Ministerio de Cultura y está en estos momentos en el proceso de tener que negociar con la Generalitat el convenio trianual que acaba de expirar.
La Sala Beckett nació en 1989 impulsada por José Sanchís Sinisterra y el Teatro Fronterizo, está consagrada a los autores contemporáneos y ha estrenado obras del propio José Sanchís Sinisterra, Sergi Belbel, Lluisa Cunillé o Josep Pere Peyró, entre otros.
También han utilizado esta sala directores de prestigio como Calixto Bieito, Alex Rigola, Xavier Albertí, Ramon Simó y muchos intérpretes de éxito en las carteleras españolas.
Beckett defenderá contrato de su sede ante demanda judicial | 04-02-2008 - 09:23:07 GMT 1 #