Cales de Llierca S.A., Argelaguer (sous) Subida Salarial
Cales de Llierca S.A., Argelaguer (sous) Subida salarial Cales de Llierca S.A.,Argelaguer (sous).-Reunidos de una parte D. Pere Puigbert de Ros y D. Joan Lluch Zorrilla en representación de la Empresa CALES DE LLIERCA, S.A. y de otra D. Ernesto Romero Molina, D. Manuel Sales Alcaine y D. Juan Rodríguez Lejarza actuando en su calidad de miembros del Comité de Empresa y con el asesoramiento de Dña. Estel Rojo y D. Vicente Pardina de FiteqaCC.OO y de común acuerdo después de estudiar el puesto de trabajo y tareas a realizar establecen para los operarios de horno, que el grado profesional y complementos que corresponden a los - Grupo 3 del artículo 44 en Régimen de Turnicidad. - Antigüedad específica de cada trabajador en grupo 3. - Prima especial horno de 150€/mes de treinta días. (Dicha prima se irá actualizando al ritmo que vaya marcando el Convenio Colectivo para cada año.) - Posibles horas extras a convenir precio con el Comité de Empresa. Y para que conste, se firma por duplicado en Argelaguer a 3 de Noviembre de 2004. D. Pere Puigbert de Ros,D. Joan Lluch Zorrilla, D. Juan Rodríguez Lejarza, D. Ernesto Romero Molina y D. Manuel Sales Alcaine Argelaguer, Cales de Llierca S.A.,Subida salarial (sous)Argelaguer, Cales de Llierca S.A.,Subida salarial (sous).-Reunidos de una parte D. Pere Puigbert de Ros y D. Joan Lluch Zorrilla en representación de la Empresa CALES DE LLIERCA, S.A. y de otra D. Ernesto Romero Molina, D. Manuel Sales Alcaine y D. Juan Rodríguez Lejarza actuando en su calidad de miembros del Comité de Empresa y con el asesoramiento de Dña. Estel Rojo y D. Vicente Pardina de 
mismos son:
Fiteqa CCOO y de común acuerdo después de estudiar el puesto de trabajo y tareas a realizar establecen para los operarios de horno, que el grado profesional y complementos que corresponden a los mismo son: (Convenio de Quimicas) Grupo 3 del artículo 44 en Régimen de Turnicidad.- Antigüedad específica de cada trabajador en grupo 3.- Prima especial horno de 150 €/mes de treinta días. (Dicha prima se irá actualizando al ritmo que vaya marcando el Convenio Colectivo para cada año.)- Posibles horas extras a convenir precio con el Comité de Empresa. Y para que conste, se firma por duplicado en Argelaguer a 3 de Noviembre de 2004. SiR Lejarza Argelaguer-Garrotxa Llierca
Meneame
del.icio.us
ARGELAGUER Juan R. Lejarza
Hola "Zorrilla" despejamé MI camino,y "Legaliza" tú situación, en terreno Rustico no puedes tener una Industria Quimica.
Es mejor "negociar" con Lejarza, tú "secretaria firmadora de papeles" me debe 54 días y medio, dias acumulados...
----------------------------
Despejamé esta Carretera Pública que ocupas. ¡YA, YA, YA...
Inspecció de Treball i Seguretat Social de Girona
Oficio: N/REF: O.S. 17/0003117/06 MR/AC Fecha: 27-06-2007
Resum:
"Hasta ahora existe un camino de servidumbre pública -camino de Montagut a Tortellá- que pasa por el centro de las instalaciones de la empresa. Se ha requerido para que en cuanto tengan resuelto el problema con el Ayuntamiento en cuestión, se proceda a señalizar el espacio correspondiente a la empresa con carácter inmediato".
Lluch Zorilla Cales de Llierca S.A. | 11-01-2008 - 18:38:16 GMT 1 #
Les empreses de les comarques gironines van aplicar l'any passat una pujada salarial mitjana del 3,32% segons els acords col·lectius amb efectes econòmics als quals van arribar amb els treballadors i els seus representants. Així consta en l'estadística de negociació col·lectiva del Departament de Treball, que indica que les empreses gironines van ser les que van aplicar un menor increment salarial de tot Catalunya, on la pujada mitjana va ser del 3,68%. En total, l'any 2007 es van signar 202 acords col·lectius a Girona que van afectar 128.442 treballadors. D'aquests, més de la meitat (64.273) no tenien cap clàusula de revisió salarial que els garantís el manteniment del poder adquisitiu per la pujada dels preus. Pràcticament el 80% dels treballadors catalans i un 75% dels espanyols es beneficia d'aquest tipus de clàusula.
En l'àmbit català, l'increment salarial pactat (2,82%) s'ha situat en el 3,68% un cop incorporades les clàusules de revisió per garantia salarial; tot i així, s'ha mantingut per sota de la inflació interanual del mes de desembre a Catalunya (4,3%) i Espanya (4,2%).
Segons el Departament de Treball, l'increment salarial revisat és més elevat en els acords de sector que en els d'empresa.
L'increment salarial més elevat s'ha registrat a la construcció (5,69%); a continuació se situen la indústria i els serveis, els dos sectors que més acords i treballadors apleguen, amb un increment salarial del 3,61% i 3,27%, respectivament; i, per últim, l'agricultura, amb un 2,87%.
Per demarcacions, l'increment salarial revisat més elevat s'ha registrat a Tarragona (4,05%; amb 154.626 treballadors afectats. A continuació se situa Lleida (3,70%; i 71.791), Barcelona (3,66%; i 1.335.317) i, finalment, Girona (3,32% i 128.442 empleats).
L´increment salarial a les empreses gironines és el més baix de Catalunya | 20-02-2008 - 05:56:05 GMT 1 #
Informe balanç VIII Congrés CCOO de Catalunya:
Ens disposem a realitzar un balanç de la feina feta durant un mandat sindical que ha estat excepcionalment llarg, com a conseqüència de la decisió del Consell Nacional de la CS de la CONC de distanciar els processos congressuals del període de més concentració d’eleccions sindicals a les empreses.
Unes eleccions en què els treballadors i treballadores catalans, amb una important participació i amb el seu vot, han confirmat la gran representativitat de CCOO. Més de 25.500 persones elegides en les nostres llistes, el 44,10% del total, comporten un grau de representativitat que, conjuntament amb l’afiliació, que supera els 185.000 treballadors i treballadores, ens ratifiquen – i ja són trenta anys consecutius - com el primer sindicat de Catalunya i ens atorguen una gran legitimitat sindical i social.
Aquest ha estat un mandat sindical que ha transitat des d’una situació de gran creixement econòmic fins a una altra de greu desacceleració. En el terreny polític, el que va començar com una oportunitat de canvi, propiciada pel vot ciutadà en les eleccions autonòmiques del 2003, s’ha vist afectada per la inestabilitat política, que està dificultant la concreció del canvi econòmic, social i nacional pel qual molta gent havia i continua apostant. A Espanya aquests anys han estat marcats pel gran protagonisme dels conflictes territorials, que han ofegat qualsevol altra reflexió o debat social. I en l’àmbit europeu hem assistit al bloqueig de la Constitució Europea, en un exemple de les dificultats que viu avui el projecte de la Unió Europea.
Mentre tot això passava en el nostre entorn més proper, la globalització econòmica ha propiciat l’emersió de noves àrees econòmiques arreu del món, amb un gran protagonisme de països i regions com la Xina, l’Índia o el Brasil, a Llatinoamèrica. Un procés de globalització sense regles ni drets, on la preeminència d’uns mercats financers absolutament opacs i sense cap tipus de control ha desencadenat una greu crisi financera que ens està passant una important factura.
Aquests són els trets bàsics del període que ara ens disposem a analitzar en clau social. Ho fem a partir d’un balanç del treball sindical que té vocació de ser, de manera conjunta amb el Programa d’Acció, una eina sindical amb projecció cap al futur.
L’esgotament d’un model econòmic amb peus de fang
CCOO vam ser els primers, ara fa cinc anys, i en el marc del vuitè Congrés, en advertir dels riscos d’un model de creixement econòmic poc sòlid i amb tendències a agreujar els nostres dèficits estructurals.
Durant aquests anys hem pogut comprovar la força que té el mercat global per marcar el pas a l’economia i les dificultats amb que topen les polítiques públiques en intentar regular-la, sobretot si els governants es deixen dur per les rendibilitats polítiques a curt termini. Dificultats que afecten també l’acció del sindicalisme, limitat en la nostra naturalesa i formes de ser als marcs sectorials, regionals o estatals i a l’empresa integrada, quan la realitat està dominada per l’economia global i la producció de béns i serveis organitzada en xarxa. Aquests anys han estat protagonitzats per l’aprofundiment del procés de financiarització de l’economia mundial, amb uns mercats de capital sense regles ni responsabilitat social, que especulen indistintament en noves tecnologies, productes immobiliaris, petroli o altres matèries primeres i fins i tot en aliments bàsics.
Els avantatges comparatius que han comportat uns tipus d’interès molt baixos en un context d’elevada inflació han convertit a Espanya en el paradís per a la inversió immobiliària dels capitals – legals, opacs, submergits o fins i tot criminals – de tot el món. La disponibilitat de diner barat també ha propiciat una percepció de major riquesa de la població que, tot i no correspondre als seus ingressos reals, ha impulsat el consum privat fins a convertir-lo en l’altre motor del creixement econòmic. Això sí, a costa d’un important endeutament de les famílies.
El resultat a curt termini ha estat una economia amb grans creixements, deguts sobretot a la construcció residencial i als serveis. Sectors molt intensius en mà d’obra que han generat una demanda de treballadors i treballadores que en no poder cobrir-se amb persones nascudes al nostre país, han provocat un efecte de crida econòmica a la immigració de cinc continents, que alhora s’ha convertit per la seva dimensió i característiques en un factor econòmic i social determinant dels darrers anys.
Aquest model de creixement ha provocat uns efectes de cara i creu que és important analitzar. En ells està la clau del que ens ha passat i també de quina pot ser l’evolució futura del nostre país, i per tant, són determinants per fixar l’estratègia sindical de CCOO en els propers anys.
Entre els avantatges tenim un fort creixement de la població ocupada, que ha situat a Catalunya en unes taxes d’activitat i d’ocupació molt positives, que han superat abans del termini fixat els objectius de la Unió Europea pel 2010. Malgrat el canvi de tendència dels darrers mesos, el nivell d’atur entre la població nascuda al nostre país ha passat a ser molt baix i el creixement de l’ocupació, tot i ser de poca qualitat, ha suposat una millora de la renda de les persones, que han passat d’estar aturades o inactives a poder treballar. La incorporació de les dones al treball assalariat ha estat important en termes quantitatius. Tant que, fins i tot en aquests moments de canvi de tendència, la taxa d’atur dels homes és superior a la de les dones per primera vegada. Aquesta millora quantitativa en l’ocupació femenina no ho ha estat en termes qualitatius, perquè s’ha incrementat la dualització i segmentació de gènere en l’ocupació.
El creixement econòmic ha tingut efectes molt positius per a la situació financera de la Seguretat Social. Ja ningú no recorda les previsions de fallida pel 2005 fetes per alguns gurus. La realitat ha estat exactament la contrària: un superàvit pressupostari que ha permès el manteniment del poder adquisitiu de totes les pensions, una millora de les pensions més baixes, l’augment en la cobertura d’algunes prestacions i l’increment del Fons de Reserva de la Seguretat Social, que és una de les seves garanties de futur. El sistema públic de seguretat social ha guanyat clarament la batalla de la sostenibilitat econòmica als sistemes privats de Fons de Pensions que han patit molt com a conseqüència de l’evolució dels mercats financers.
L’augment dels ingressos fiscals de les administracions públiques ha permès a l’Estat espanyol passar d’una situació de dèficit a una altra de superàvit fiscal al 2007 i a una reducció significativa del deute públic, que ha passat del 67% del PIB l’any 1996 o el 43% al 2005, al 36% del PIB l’any 2007. Una dada especialment positiva si es compara amb els països de la Unió Europea que en aquests moments acumulen un dèficit públic mitjà del 62% del PIB. I que ara, en moments de desacceleració i pèrdua d’ingressos de les AAPP, ofereix un major marge d’actuació als poders públics.
Per contra, aquest model econòmic ha tingut efectes perversos que a més d’agreujar els estructurals dèficits històrics del nostre país, ens comencen a passar factura. El creixement s’ha produït en sectors intensius en mà d’obra de baixa qualificació i ha permès que les empreses utilitzin la immigració com un mecanisme de desregulació i precaritat de les relacions laborals. La gran disponibilitat de treballadors i treballadores immigrants ha provocat un endarreriment en el procés de substitució de mà d’obra per capital, tecnologia i innovació que és propi dels moments de manca de mà d’obra.
També ha incidit en el ressorgiment de diferents formes de precarietat, en un mercat de treball al que s’han incorporat de cop moltes persones, però en activitats de poca estabilitat econòmica, menys estabilitat laboral i escassa qualificació, amb nivells importants de desregulació laboral, a partir de la subcontractació d’activitats o l’ús fraudulent o abusiu de fórmules cooperatives o treball autònom. Sectors molt sensibles al canvi de cicle econòmic i amb tanta capacitat de crear ocupació com de destruir-la amb més rapidesa encara.
El gran creixement d’alguns sectors no sotmesos a la competència ha provocat una elevada inflació, que durant aquest període s’ha situat cada any un punt per sobre de la mitjana de la UE i ha acumulat un diferencial de 12 punts. Aquesta elevada inflació està provocant problemes als sectors industrials i de serveis que sí estan a sotmesos a la competència d’altres empreses que actuen en entorns econòmics més estables i amb preus més controlats. A Catalunya el diferencial de l’IPC amb Espanya que es produeix en els moments de creixement econòmic ha agreujat la situació, especialment per l’impacte en el poder adquisitiu de les rendes baixes.
La desmesurada rendibilitat a curt termini de la inversió immobiliària ha atret una bona part dels beneficis empresarials d’altres sectors econòmics. I ha impedit que aquests beneficis es canalitzessin cap a la innovació, modernització o creació d’empreses de més valor afegit. La gran facilitat per accedir a crèdit barat ha elevat de manera artificial el valor d’algunes empreses en els mercats de capital, que han estat comprades a crèdit i a preus astronòmics. Posteriorment, la necessitat de fer rendible la inversió les ha portat a processos de despatrimonialització, per la via de la reestructuració, reducció de plantilles i l’externalització d’activitats, per poder recuperar a curt termini la inversió financera realitzada. Aquestes pràctiques de capitalisme-piranya han estat propiciades també per sistemes perversos de fixació dels incentius pels alts càrrecs de les empreses, calculats sobre la capitalització a curt termini en els mercats de capital i en la retribució al accionista com a gran, i en ocasions únic, objectiu empresarial.
Les polítiques públiques en relació a sectors regulats com l’energètic o el de les telecomunicacions ha estat i continua sent ineficient. El que es va presentar com un procés de liberalització econòmic ha estat únicament de privatització i de creació de grans grups monopolístics que mantenen uns elevats costos de producció. En el cas energètic i per evitar la seva repercussió en les tarifes actuals els governs les han transferit cap al futur – en forma de dèficit de tarifa que l’Estat ha reconegut a les elèctriques –. I en el sector de les telecomunicacions, transferint uns costos exagerats a la resta de l’activitat econòmica, sent España un dels països desenvolupats amb menys qualitat dels serveis de telecomunicacions i alhora unes tarifes més elevades. Aquestes son algunes de les conseqüències d’un model de privatització de grans empreses de serveis que transfereix les seves ineficàcies al conjunt del teixit empresarial i a l’economia.
La conversió de l’habitatge en un producte financer refugi d’elevada rendibilitat ha dificultat l’accés a aquest dret de les persones que només volen l’habitatge per viure i que a més tenen baixos ingressos. Un problema que s’ha canalitzat cap a formes d’endeutament de les famílies que són insuportables, especialment en moments d’alentiment econòmic. L’alta concentració de riscos assumits per algunes entitats financeres en la concessió de préstecs per a la inversió immobiliària està provocant problemes al sector financer que ara poden restringir l’accés al crèdit i ser un factor afegit de retraïment de noves inversions productives i de la capacitat de consum de les famílies.
Aquest model econòmic ha posat de manifest les perversions que provoca el mercat a l’hora de repartir els guanys i els costos del creixement econòmic. La major part dels guanys s’han canalitzat per la via privada i els costos s’han derivat cap a la despesa pública. A més, aquest desequilibri s’ha produït també entre els diferents nivells de l’administració de l’Estat. L’increment de les necessitats socials com a conseqüència d’un ràpid i intens creixement de la població i dels seus costos econòmics s’ha produït en aquells serveis que són responsabilitat de les Comunitats Autònomes i les Administracions locals. El desajust entre l’evolució dels ingressos i les despeses de les Administracions Públiques s’ha agreujat encara més amb la desacceleració econòmica i ha posat de manifest la urgent necessitat de canvis estructurals en els sistemes de finançament de les administracions públiques, que en el cas de les CCAA i les Administracions Locals pateixen de doble manera – reducció dels ingressos i increment de les despeses - les perversions dels cicles econòmics.
Incomprensiblement les polítiques públiques d’aquests darrers anys han estat procícliques, han alimentat els processos especulatius i de retruc han restringit el marge de maniobra que ara es necessita per encarar el canvi de cicle. La pràctica fiscal de l’administració de l’Estat i de la majoria de CCAA de reducció dels impostos directes ha incrementat la capacitat de consum privat, especialment dels sectors amb més renta disponible, i ha sostret recursos públics per la modernització econòmica. En paral·lel i per compensar s’ha incrementat la recaptació dels impostos indirectes.
El mandat sindical finalitza quan són més que evidents els símptomes d’una crisi que té tres components, de naturalesa diferent però que en confluir en el temps tenen un gran capacitat de desestabilització. La bombolla immobiliària ha esclatat i ho ha fet de manera intensa i ràpida, amb la repercussió negativa sobre el creixement econòmic i la destrucció d’ocupació. La crisi financera dels EUA s’ha traslladat al conjunt del sistema financer, provocant problemes de gestió de la liquiditat i de confiança de les institucions financeres. I, el que és més important, s’han agreujat els problemes estructurals del nostre model econòmic i productiu.
Els dèficits estructurals del nostre país per competir en una economia oberta, els endarreriments en sectors de més qualificació laboral i tecnològica i altres factors ens han dut a acumular un dèficit exterior de més de l’11% del PIB, el més important de tots els països desenvolupats, molt per sobre dels països de la Unió Europea i els EUA. Un dèficit finançat amb endeutament extern que ara en un context de manca de confiança entre institucions financeres topa amb importants problemes per a la seva cobertura i s’ha convertit en un nou obstacle per la superació de la crisi a curt termini.
Tots aquests elements que hem descrit succintament són comuns a tota Espanya. I a Catalunya s’agreugen com a conseqüència de les dificultats i tensions que viuen els Pressupostos de la Generalitat per un sistema de finançament autonòmic que genera greus ineficiències en l’assignació de recursos públics, comporta una distribució injusta entre CCAA i a més, pel que fa a Catalunya, té un important impacte regressiu en termes socials.
Ara, el nostre principal repte és, a més de tenir un bon diagnòstic i pronòstic de la situació, oferir alternatives com a sindicat i tenir força per negociar-les. Cal en primer lloc deixar clar que els problemes no tenen el seu origen ni en el mercat de treball ni en la legislació i que per tant rebutgem qualsevol intent d’aprofitar la crisi per plantejar reformes de la legislació laboral o de la negociació col·lectiva, amb objectius desreguladors. També haurem de fer front a les pressions sobre els salaris, amb un comportament sindical responsable que no contribueixi a incrementar l’espiral inflacionaria, però deixant clar que els salaris no són els culpables de la inflació sinó les seves víctimes. A més, raons de justícia social i econòmiques aconsellen millorar més el poder adquisitiu dels salaris més baixos.
Tot i les limitacions pressupostàries, ara es el moment que els polítiques públiques contribueixin a la reactivació, fent una bona assignació de recursos econòmics que permetin encarar de manera eficient la crisi i els riscos socials que genera. CCOO ens neguem que els recursos públics vagin a tapar els forats creats per l’especulació immobiliària, amb polítiques que no farien res més que continuar alimentant els processos especulatius i a més sostraurien els recursos públics que es necessiten per altres polítiques. Cal dedicar els pressupostos a incrementar les inversions en infraestructures de tot tipus, invertir en la formació i el reciclatge de la mà d’obra desocupada en sectors que avui continuen tenint mancances de personal i incentivar a altres sectors productius amb més valor afegit i més qualificació.
La voluntat de canvi topa amb la inestabilitat política
En el terreny polític, el mandat sindical que ara tanquem va començar amb una clara voluntat de canvi expressada per la societat catalana en les eleccions de l’any 2003. Un canvi que CCOO va qualificar de necessari per raons d’higiene democràtica, donat que des de les primeres eleccions, l’any 1980, Catalunya havia estat governada per la mateixa coalició. Un canvi que per a CCOO havia de tenir un contingut significatiu en les polítiques socials i que en alguns casos s’ha materialitzat en més drets i en l’avenç en el marc català de relacions socio-laborals. En altres – que analitzarem al llarg de l’informe – no hem aconseguit avançar o son objecte d’un fort conflicte, com en el cas de la llei d’educació.
Des del primer moment els partits que donaven suport al govern tripartit van identificar prioritàriament el canvi amb una nova relació política de Catalunya amb Espanya i varen concretar-ho en la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. La manca d’un projecte compartit pel que fa a objectius, continguts i estratègies per part de les forces polítiques catalanes han estat factors que han fet més complex un procés que ja ho era de per sí. Especialment perquè continua existint entre les forces polítiques i socials espanyoles un buit ideològic i polític considerable en relació al que hauria de ser un projecte estratègic de desenvolupament de l’Estat autonòmic.
En aquest escenari, els tacticismes han estat els grans protagonistes del procés – encara ara - i han possibilitat una situació de clara instrumentalització partidària del conflicte, fins el punt d’haver convertit el conflicte territorial en l’eix de la política espanyola i catalana, amb una evident regressió i subalternitat dels debats socials. Entre les conseqüències negatives d’aquest escenari ens trobem que les polítiques econòmiques i socials no han tingut en l’esfera institucional el protagonisme que a l’entendre de CCOO es requeria.
A més, el clima creat ha generat grans incomprensions que també s’han traslladat a l’intern de CCOO, on s’han barrejat els debats sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i el model de finançament amb les discussions internes sobre les formes de confederació específiques que tenim CCOO de Catalunya amb la Confederació Sindical de CCOO d’Espanya.
Aquesta inestabilitat política no ha desaparegut després de les eleccions catalanes de novembre del 2006, tot i que en alguns moments semblava que la seva expressió pública es reduïa, especialment després de les eleccions generals de març del 2008 i del canvi d’estratègia del PP, que ha escollit la situació econòmica com a espai d’oposició política. En aquests moments assistim a un increment d’aquestes tensions que dificulten clarament l’acció de govern i també la capacitat d’interlocució del govern en els processos de concertació social amb sindicats i patronals.
Crisi de creixement de la Unió Europea
El debat sobre la “non nata” Constitució Europea ha posat de manifest les contradiccions del procés de construcció de la Unió Europea. Les forces que volen que la UE sigui només un espai econòmic comú, amb un mercat interior potent però sense cap capacitat política, han sortit reforçades. L’ampliació de la UE ha incrementat les dificultats de govern polític, sobretot per la paràlisi de la reforma institucional.
El comportament d’alguns dels governs dels països centrals de la UE, intentant blindar els espais polítics dels Estats Nació, generen dificultats a la construcció política d’Europa que només serà possible si els Estats nació i les seves estructures de poder són capaços d’entendre que han de cedir pas.
El desconcert de l’esquerra pel que fa a la Unió Europea s’expressa en la divisió entre els sectors que aposten pel possibilisme de les reformes lentes i graduals i el sectors que amb posicions de denúncia per la manca de contingut social i polític del projecte europeu es queden en l’esglaó del rebuig, sense ni tan sols plantejar una posició política comuna.
Malauradament, la Unió Europea s’ha convertit per alguns dirigents polítics en la coartada per eludir les seves responsabilitats, obviant que bona part de les decisions de la Unió Europea tenen el seu origen en acords o polítiques impulsades pels Consells Europeus, format per representants dels diferents Estats. De manera nítida això ha passat amb les propostes de directives sobre temps de treball o immigració. El fet que en el darrer cicle electoral la majoria de governs de la Unió Europea hagin girat cap a posicions clarament de dretes i en moltes ocasions escassament europeistes, ha contribuït a aquest decantament.
La combinació de tots aquests factors situa els partidaris que la Unió Europea sigui també un espai polític i social en una posició de feblesa, com s’ha posat de manifest en el referèndum irlandès per la ratificació del Tractat de Lisboa, que ha de substituir al de Niça després del fracàs de la Constitució Europea. Les recents sentències del Tribunal de Justícia de les Comunitats (TJCE) que han situat el dret de lliure instal·lació i circulació empresarial per davant de drets laborals i fins i tot sindicals fonamentals en són un exemple.
Les conseqüències d’una Unió Europea auto-limitada a un espai de lliure circulació de capitals, serveis i mercaderies – que no de treballadors i treballadores - són cada vegada més evidents. En termes socials, però també econòmics, doncs una zona monetària comuna, com la de l’euro, necessita d’una major coordinació i harmonització de les polítiques econòmiques i fins i tot les fiscals. Potser ha arribat el moment de plantejar-se que els països que tenen més voluntat de construir políticament la Unió Europea ho puguin fer sense un bloqueig permanent i això voldria dir assumir que, en els propers anys, no tots els països de la Unió Europea avancin a la mateixa velocitat. Aquest és un debat difícil i complex, però que cal fer, si no volem deixar-nos arrossegar per la tendència a una Europa com a mer espai econòmic.
En aquest context la CES hauria de poder jugar un paper de més protagonisme social, però també en el terreny sindical es fa evident que les institucions o les organitzacions europees pateixen les dificultats que els hi transferim les organitzacions que en formem part. Per això, entre d’altres coses, era tant important avançar, encara que fos modestament, en el reconeixement dels drets sindicals per part de la Constitució Europea que malauradament no es va arribar a aprovar.
Aquests són els elements del context proper més significatius d’un període en què l’activitat sindical s’ha centrat en l’exigència de canvi de model econòmic. Un canvi que per a CCOO vol dir qualitat de l’ocupació, millora en la capacitat adquisitiva dels salaris, inversió en innovació de productes i processos i polítiques públiques que garanteixin una millor redistribució de la riquesa, alhora que contribueixen a l’eficiència de l’economia i la cohesió social.
La centralitat del treball i l’ocupació de qualitat
En aquest escenari econòmic, social i polític la qualitat del treball i l’ocupació en totes les seves dimensions ha continuat centrant la nostra acció sindical diària, la negociació col·lectiva i la concertació social.
El treball sindical de CCOO és un dels factors que explica que el percentatge de temporalitat a Catalunya sigui el més baix (per sota del 22%) de tota Espanya (el 30% de mitjana). Això, malgrat l’increment de temporalitat produït com a conseqüència del procés de regularització del 2005 i ser Catalunya una de les zones amb més presència d’immigrants. La taxa de temporalitat continua sent molt diversa amb grans diferències, fruit dels models productius de cada territori i sector. A Catalunya oscil·len entre el 7,5% en activitats financeres i assegurances, el 15% a la indústria, el 32% en hostaleria i el 40% en construcció. Diferències que es donen també entre diferents CCAA dins d’un mateix sector, com es posa de manifest amb la taxa de temporalitat de la construcció, que al conjunt d’Espanya arriba al 50% o a l’agricultura el 56%.
Per això ha estat clau i continua sent-ho el treball sindical sectorial i el que hem desenvolupat a nivell dels centres de treball, a partir de l’acció sindical diària. El diferent nivell d’implantació i organització sindical, especialment en les PIME, és un dels factors que també explica les grans diferències entre sectors i empreses, tant en la taxa de temporalitat com en matèria salarial o de condicions de treball. En aquest aspecte la tasca sindical davant la Inspecció de Treball ha jugat un paper de suport important. La intervenció de la Inspecció a demanda sindical ens ha permès aconseguir avenços en àmbits com el del prestamisme, les falses cooperatives, les empreses de serveis integrals. Però han estat uns resultats limitats per la manca de recursos humans de la Inspecció de Treball i per una estructura organitzativa i de fixació d’objectius molt centralitzada. Per això és tan important que ben aviat es desenvolupi l’acord de transferències de la Inspecció de Treball a Catalunya, garantint el caràcter integral de la seva actuació i sobretot la unitat d’acte – que els Inspectors puguin intervenir en qualsevol àmbit, sigui quina sigui l’autoritat competent en cada matèria -. La dependència funcional i orgànica de la Inspecció de Treball de la Generalitat de Catalunya, ens pot oferir més oportunitats d’intervenció sindical, des de la proximitat als centres de treball i als conflictes.
L’aplicació a Catalunya dels acords estatals de concertació sobre la millora de l’estabilitat ha tingut efectes positius en la reducció de la temporalitat. Han estat també efectes limitats, com tots els que tinguin el seu origen en canvis legislatius o incentius a les empreses, perquè el determinant en l’ús abusiu de la temporalitat és el pes que tenen en la nostra economia sectors amb molta inestabilitat productiva, com la construcció, o estacionals, com el turisme i també en la manca d’instruments i de voluntat política dels Governs per fer complir les lleis. A més, l’aplicació dels acords estatals ha coincidit en el temps amb el procés de regularització de la immigració que ha provocat el pas de moltes persones immigrants d’una situació d’irregularitat a una situació de contractació regular però temporal.
Durant aquests anys disposem d’alguns exemples del paper que pot jugar la negociació col·lectiva en la millora de la qualitat de l’ocupació, però encara són insuficients. Cada vegada és més evident que el problema recau en que pocs convenis col·lectius sectorials regulen mecanismes d’intervenció i control sindical de la contractació i que aquests mecanismes, siguin legals o contractuals, topen amb dificultats d’aplicació a les pimes. La creació i utilització d’aquests mecanismes d’intervenció sindical esdevé més útil que les regulacions de nous drets que o són molt febles i formals o després no s’apliquen.
Són importants els avenços produïts en el terreny de cooperació entre seccions sindicals de diferents empreses i sectors que formen part del mateix procés productiu, tot i que es tracta d’experiències puntuals que no s’han generalitzat. No hem estat capaços d’utilitzar plenament els mecanismes legals que permeten que el sindicat de l’empresa principal intervingui en el control d’algunes condicions de treball de les empreses subcontractades. Per poder utilitzar les potencialitats d’aquests instruments de control sindical que hem aconseguit en els acords de concertació social és imprescindible canviar la cultura sindical d’organitzacions tancades en si mateixes, per una altra en què les seccions sindicals, els sindicats i el conjunt d’organitzacions de CCOO entenguin i utilitzin la força que ens ofereix la cooperació en el marc del sindicalisme confederal.
Durant aquests anys s’ha fet més evident encara que la rigidesa normativa dificulta la descentralització i aplicació de les polítiques actives d’ocupació a les realitats autonòmiques i locals diverses i limita la seva utilitat. CCOO hem impulsat la reforma del Servei d’Ocupació de Catalunya, que ha topat amb les dificultats provocades pels molts canvis polítics en el Departament de Treball i pel que fa a la descentralització territorial per l’oposició d’alguns ajuntaments a compartir en el territori les polítiques actives d’ocupació amb Generalitat i agents socials. També ha afectat negativament les pugnes entre les organitzacions empresarials per la seva representativitat.
El Departament de Treball, amb l’externalització de la responsabilitat d’algunes d’aquestes polítiques actives a entitats col·laboradores – siguin municipals o agents socials – ha descapitalizat el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), que ha acabat fent tasques més administratives i burocràtiques que d’intermediació en el mercat de treball. I el resultat avui és un SOC amb una escassa capacitat d’intervenir en la solució a les necessitats ocupacionals de les persones i les empreses.
La confluència d’una normativa estatal rígida i els problemes de direcció i gestió del Departament de Treball ens han conduït a una situació en què les polítiques actives d’ocupació no estan jugant el paper que caldria esperar dels molts recursos públics que es destinen. I això es fa més evident en l’actual situació de crisi econòmica.
Més s’ha avançat pel que fa a la formació professional, amb la creació del Consorci de la Formació Continua. El Consorci i les Comissions paritàries sectorials ens han permès mantenir una important participació sindical amb un model de gestió que, construït sobre el protagonisme de les organitzacions federatives en la determinació de les necessitats formatives de cada sector i en la seva execució, garanteix uns espais compartits i una responsabilitat confederal en el seu conjunt. També ha estat significativa la creació i posada en marxa de l’Institut Català de Qualificacions Professionals, amb una important presència sindical, que ha estat determinant per adaptar el “Catálogo nacional de Cualificaciones” a les necessitats dels treballadors i les empreses de Catalunya.
Al final del mandat hem aconseguit pactar en el marc de l’Acord Estratègic la reforma de la gestió dels diferents sistemes de formació professional. La separació rígida dels sistemes de gestió de la formació inicial amb l’adreçada a persones aturades – ocupacional – i la dirigida a persones ocupades – la continua – és obsoleta i suposa un aprofitament poc eficient dels molts recursos públics que s’aboquen. Aquest ha estat un factor clau en el procés de concertació social impulsat per CCOO. Però han passat més de 18 mesos perquè els Departaments d’Educació i de Treball es posessin d’acord en una reforma de mínims, en un dels casos més clars de manca de projecte col·lectiu per part del Govern català. Les organitzacions sindicals i empresarials no som en aquest tema mers observadors o opinadors, perquè en els darrers anys hem assumit importants nivells de responsabilitat en el marc del Consorci de la Formació Continua. I hem de reconèixer que l’actual model dista molt de ser plenament eficient, tant pel que fa als mecanismes d’adscripció de recursos formatius als sectors que més ho precisen, com pel que fa als seus resultats. Es fa imprescindible encarar una reforma de la formació continua a nivell estatal que fins i tot podria passar per reduir el volum de recursos disponibles i per aconseguir una gestió més eficient. I canviar els mecanismes d’assignació de recursos que en aquests moments vénen més determinats per l’oferta - les accions que decidim els diferents actors que actuem en la gestió de la formació - que per la demanda - les necessitats formatives de les empreses i treballadors i treballadores–.
Menció apart per la seva gravetat mereix l’actitud d’insubmissió constitucional en què s’han situat els diferents governs espanyols, negant-se a donar compliment a quatre reiterades sentències del Tribunal Constitucional que atorguen les competències d’execució a les CCAA, el que provoca que en aquests moments el conflicte continuï pendent de resolució dels Tribunals, més de quinze anys després haver-se iniciat.
Pel que fa a l’avaluació del funcionament dels nostres propis instruments de gestió de la formació, constatem que aquest mandat ha estat profitós pel que fa a la reestructuració i reforçament dels instruments propis de CCOO. La Fundació “Paco Puerto” ha millorat sensiblement la seva situació patrimonial i ho ha fet de manera simultània i complementària a una reestructuració de les formes de treball i l’orientació del projecte que pretén donar resposta als canvis que s’han produït tant en el mercat de treball, com en els entorns normatius en què actua la Fundació. I si no s’ha pogut avançar més ha estat sobretot per l’endarreriment en les reformes institucionals que el Departament de Treball i el Govern català tenen compromeses, però que no executen o ho fan amb molta lentitud. Per a l’Escola de Formació d’adults “Manolo Sacristán” aquests anys també han estat els de l’impuls de la seva reforma - orientació i objectius - que ja no poden ser els de la seva constitució, quan va jugar un paper clau en l’objectiu d’oferir formació bàsica als nostres afiliats i delegats de l’àmbit metropolità de Barcelona, ni tampoc limitar-se a ser una escola d’adults més de la xarxa del Departament. Aquesta reforma, impulsada des del Claustre de la pròpia Escola i la Secretaria de Formació, està recollida en el Conveni de Col·laboració que estem pendents de signar amb el Departament d’Educació.
Comencem a guanyar la batalla de la salut laboral
Durant aquest mandat hem avançat de forma important en la batalla de les idees i l’opinió pública pel que fa a la prevenció i la salut laboral. La pressió social sobre les empreses i els governs i una major intervenció sindical a les empreses és el que explica una reducció significativa dels índexs d’incidència dels accidents en general i dels greus i mortals en concret. CCOO ha estat l’organització capdavantera, per capacitat de propostes i denúncies, també per capacitat de mobilització i d’intervenció. L’actiu de delegats i delegades de prevenció és una de les xarxes sindicals més importants que disposa avui CCOO de Catalunya. Una xarxa d’activistes sindicals que compta amb instruments de suport com el Gabinet Tècnic Sindical d’Higia o el Institut Sindical de Treball, Ambient i Salut (ISTAS) que donen solidesa tècnica a la nostra actuació sindical. Una força organitzada a les empreses que tindria encara més projecció si la salut laboral fos una prioritat de totes les estructures sindicals, objectiu que no hem acabat d’aconseguir del tot durant aquest mandat.
El nostre lideratge sindical i social s’expressa també en la capacitat d’elaboració de propostes, en l’obertura de nous àmbits d’intervenció, com el dels riscos psicosocials. El projecte ISTAS-21 s’ha consolidat durant aquest mandat com una eina d’intervenció sindical útil que, a més, ens permet entrar en un terreny vedat per la patronal, el de l’organització del treball. L’assumpció per part del Govern català de la metodologia ISTAS-21 encara que sigui amb un altre nom, és una de les evidències de la força i reconeixement del nostre lideratge pel que fa a la salut laboral.
En aquest terreny de les idees i les propostes el nostre principal repte de futur és que el conjunt de la societat, les empreses i els poders públics assumeixen la relació directa entre condicions de treball i malaltia. Això requereix una altra concepció dels sistemes de prevenció en l’atenció primària de salut, més formació dels professionals i recursos per detectar quan un risc professional – moltes vegades ocult – està darrera d’una malaltia que es diagnostica com d’origen no professional. També hem de continuar donant la batalla per la qualitat de la prevenció a les empreses, exigint que els plans de prevenció no siguin eines burocràtiques per complir formalment la Llei i evitar la sanció, que contemplin mecanismes participatius dels treballadors interessats i dels sindicats, que es contemplin el conjunt dels riscos i danys a la salut i que es proposin actuacions que vagin a l’origen dels riscos, en moltes ocasions vinculats a l’organització del treball.
En aquesta capacitat d’intervenció i de lideratge sindical i social en Salut Laboral ha estat determinant el paper jugat pels encontres anuals que celebrem com a CCOO de Catalunya al voltant del 28 d’abril i que solen marcar les prioritats del proper període.
Hem millorat la intervenció sindical en les mútues, però encara de manera insuficient, sobretot perquè no hem assolit l’objectiu de la codecisió dels representants dels treballadors/res en l’elecció o canvi de la mútua a què l’empresa contracta els seus serveis. Cal cridar l’atenció del conjunt de la CS de CCOO sobre l’anomalia que suposa que un espai com el de les Mútues, que està a cavall de dos dels àmbits en què CCOO ha aconseguit més capacitat contractual, com són la Seguretat Social i la Salut Laboral, sigui un dels espais en què la nostra actuació ha tingut menys incidència. Malgrat que la reforma i democratització de les mútues ha estat present en les meses de diàleg social, les reformes no han anat orientades a garantir la qualitat en el funcionament i atenció als treballadors i treballadores, sinó a garantir millor la seva rendibilitat econòmica i a consolidar encara més la seva naturalesa de mancomunitat d’empreses. Cal reconèixer que la CS de CCOO no hem estat suficientment bel·ligerants en aquest aspecte, el que ens obliga a agafar aquests objectius amb més força.
En els darrers mesos, les organitzacions patronals amb una certa connivència de les administracions i l’altaveu dels mitjans de comunicació han iniciat una ofensiva per situar l’absentisme com el principal problema per a la competitivitat de les empreses. Com sempre ho fan amb manca de rigor i amb una concepció esbiaixada que inclou en el concepte absentisme, situacions que no són res més que el legítim exercici de drets constitucionals com el de vaga o el dret a la salut i que és contrària a la pròpia definició d’absentisme que fa la OIT. CCOO hem assumit a l’ofensiva el repte del debat i el diàleg social en aquesta matèria, convençuts que fer-ho ens permetrà clarificar quina és la veritable dimensió de l’absentisme i quines són les seves causes profundes. Des de les que tenen el seu origen en les condicions de treball i l’existència de riscos laborals ocults, fins les que tenen a veure amb l’escassa cobertura laboral i social de les necessitats de les famílies treballadores en relació als seus fills o ascendents. Sense defugir el debat sobre la manca d’implicació de sectors de treballadors amb les seves empreses, en les que en ocasions treballen en condicions de precarietat. Aquesta predisposició al debat i al diàleg inclou la possibilitat d’arribar a acords que permetin eradicar les causes que el provoquen i reduir el seu impacte. Una estratègia sindical sense complexos, encaminada a la prevenció de riscos laborals a les empreses, a ampliar els drets per una flexibilitat en l’organització del treball que tingui rostre humà i per millorar la implicació dels treballadors/res en l’empresa, és el camí que CCOO de Catalunya hem iniciat davant l’ofensiva patronal.
La mobilitat ha entrat en l’agenda social i política de la mà de CCOO
Durant aquest mandat CCOO hem aconseguit situar la mobilitat en l’agenda sindical, social i política de Catalunya. De manera que avui la mobilitat es considerada en molts àmbits del sindicat com un espai d’acció sindical que ens permet millorar la qualitat de l’ocupació, a partir de la reducció de riscos laborals, la incidència en el temps destinat a desplaçaments obligats i en el seu cost econòmic. Hem aconseguit situar la mobilitat als centres de treball com un dels eixos de la intervenció pública en matèria d’infraestructures. La mobilitat ha estat la nostra manera d’apropar-nos a les infraestructures amb una mirada sindical pròpia. Fins el punt d’haver aconseguit que s’obri pas la idea que és un factor d’eficiència econòmica, tant pel que fa a la mobilitat de les persones com a la logística de les empreses. Aquests avenços es concreten en els acords per fer Plans de Mobilitat en 55 polígons de Catalunya – alguns dels quals ja han donat resultats – dins del compromís que hem aconseguit en el Pla Director de mobilitat de la Regió Metropolitana, que preveu Plans de mobilitat per a totes les empreses de més de 500 treballadors/res i centres de les AAPP de més de 200. Durant aquests període hem aconseguit formar a 40 companys i companyes com a gestors sindicals de mobilitat a les empreses.
Hem de deixar constància però de les dificultats que hem tingut perquè el nostre lideratge a les empreses es traslladi també al terreny social. Ho vam poder comprovar durant la crisi de rodalies. Malgrat ser l’organització que portava més temps treballant en aquest àmbit no vam saber prendre la iniciativa en un moment de fort conflicte social. Les dificultats amb UGT, la manca d’organitzacions socials amb perfil propi i la posterior instrumentalització del conflicte de la mobilitat hi van contribuir. En tot cas, cal deixar constància de les nostres responsabilitats, imputables sobretot a una indecisió que durant unes setmanes ens va situar momentàniament fora de lloc d’una lluita social que estàvem liderant. Però com sigui que la nostra aposta per la mobilitat com a factor de qualitat de l’ocupació és estratègica hem continuat treballant de manera sostinguda i no oportunista, com es posa de manifest amb la creació en l’ISTAS d’un centre estatal de mobilitat amb seu a Barcelona, que intentarà aprofitar les experiències i bones pràctiques sindicals de CCOO de Catalunya per estendre-les a altres llocs d’Espanya.
La nova immigració també és de CCOO
Les persones immigrants, que ja són el 13% dels treballadors i treballadores catalans, s’han convertit en un actiu important de la lluita i de l’acció sindical de CCOO. Durant aquest mandat hem consolidat una tasca iniciada ara fa més de vint anys en què CCOO de Catalunya ha estat pionera. Hem avançat en sindicalització del treball a partir de la creació de la Secretaria d’Immigració. La tasca organitzada ens ha permès superar en molt l’objectiu d’afiliació de 10.000 i acabarem l’any 2008 amb 14.000 persones immigrants afiliades. També la major implicació de companys/es immigrants com a representants sindicals, passant dels 174 delegats/des que teníem al 2006 als més de 600 en l’actualitat.
Tot això ha estat possible també pel treball del CITE que, amb 47 oficines a tot Catalunya, s’ha consolidat com un instrument sindical de primer ordre i alhora un dels principals observatoris de la realitat social de la immigració a Catalunya. El CITE-CCOO ha atès durant aquest període a prop de 90.000 persones immigrants i amb els convenis amb 22 entitats d’immigrants i 7 organitzacions de suport a persones immigrants és un dels clars referents per a la immigració a Catalunya. En el procés de regularització de l’any 2005, el treball cooperatiu entre el CITE i el conjunt del sindicat ens va permetre oferir informació individualitzada o en assemblees i convertir aquest procés en un mecanisme per impulsar l’afiliació de les persones regularitzades.
Un dels aspectes a destacar són les formes de treball transversal i en cooperació amb diferents secretaries i amb les organitzacions confederades que ha adoptat la Secretaria d’Immigració. En el terreny de la Comissió d’Immigració del Servei d’Ocupació de Catalunya. O en l’àmbit de la Inspecció de Treball en relació a l’economia submergida, en què CCOO de Catalunya hem estat pioners a tot l’Estat en la utilització de la col·laboració amb la Inspecció com un dels mecanismes per procedir a la regularització de col·lectius que denunciaven la seva situació.
En el terreny de la negociació col·lectiva, obrint la via al tractament sindical de la diversitat als centres de treball; l’acord de CCOO amb l’empresa “Escorxador Girona” és un referent per possibilitar que les condicions de treball a les empreses atenguin la realitat diversa de la immigració, com una de les maneres de personalitzar l’ús dels drets reconeguts en la Llei i en els convenis.
CCOO de Catalunya hem estat durant aquest mandat punta de llança dels processos sindicals i socials per ampliar els drets de les persones immigrants, com el dret al reagrupament familiar i al permís de treball en aquests casos, o al dret dels joves reagrupats a participar en accions formatives i d’inserció sociolaboral. També hem estat al capdavant de la reivindicació del dret de vot en les eleccions polítiques. El caràcter estructural de la immigració a Catalunya, a Espanya i a Europa ens obliga a plantejar-nos la impossibilitat de mantenir durant molt de temps el 13% de la nostra població sense cap dret pel que fa als processos electorals polítics. Com a contrapunt positiu podem dir que la lluita sindical ha aconseguit, no sense alguna oposició social i política i algunes contradiccions internes, el reconeixement de la ciutadania social per les persones immigrants, amb el dret a l’ensenyament, a sanitat o els serveis socials d’accés universal. Una ciutadania social que s’expressa als centres de treball, amb el ple dret a participar en les eleccions sindicals com a electors i elegible. El sindicalisme i CCOO al capdavant actuem com un dels espais de veritable inclusió i socialització de les persones immigrades.
Per poder realitzar tota aquesta tasca sindical han estat claus els esforços en el terreny de la informació i comunicació, amb la publicació en 10 idiomes d’una bona part dels materials sindicals. I també la tasca formativa, tant pel que fa a la formació de les persones immigrades, com pel que fa a la incorporació de la immigració, el tractament de la diversitat en tot el projecte formatiu de la CONC, tant en relació als delegats i delegades com als quadres sindicals.
La gran feina desenvolupada ha suposat un reconeixement dins i fora del sindicat. Avui CCOO de Catalunya som el referent més clar del treball sindical amb la immigració, tant pels propis immigrants, per les seves entitats, com pel conjunt de la societat. Un reconeixement que va tenir un moment especial en el Congrés de la CES a Sevilla, quan el treball de CCOO de Catalunya va ser presentat com un dels casos de bones pràctiques sindicals europees.
La negociació col·lectiva, l’eix de l’acció sindical
La negociació col·lectiva ha estat com sempre el nostre principal instrument d’acció sindical. Ho és perquè ens permet participar en la determinació de les condicions de treball i perquè a través del salari juga un paper clau en el repartiment de la riquesa. A més, en un àmbit en què nosaltres som protagonistes directes. És aquesta reflexió la que ens ha portat a CCOO de Catalunya a mantenir les estratègies de negociació col·lectiva com un espai de forta complicitat confederal i formes de treball cooperadores.
Aquesta és la idea i el projecte sindical que s’expressen en l’Acord Interconfederal de Catalunya, que continua sent vàlid, però que en la seva aplicació no ha donat resultats prou satisfactoris. Continuem tenint problemes pel que fa a la no assumpció de responsabilitats de Foment del Treball en relació als acords que signa. Tampoc ajuden les dificultats en la unitat d’acció, especialment en els sectors sindicalment més febles i on UGT és majoritària en termes de representativitat. Però també caldrà reconèixer les nostres pròpies dificultats per convertir els acords generals amb acció sindical concreta i articulada.
Durant aquest mandat hem aconseguit millorar el nivell de cobertura de la negociació col·lectiva a Catalunya, malgrat l’increment espectacular del nombre d’assalariats que ha superat les 2.900.000 persones i que aquest increment s’ha produït en sectors amb poca tradició sindical i significatives febleses organitzatives. En el terreny dels nous àmbits de negociació col·lectiva cal destacar el del lleure socioeducatiu i els sectors agrupats en l’apartat dels serveis socials i a les persones. En general les Federacions han identificat les necessitats de reforma dels àmbits de negociació, però no sempre aquest diagnòstic s’ha pogut materialitzar en acords amb la patronal per racionalitzar els àmbits de negociació. Hem aconseguit avenços en els sectors sanitaris i en alguns dels serveis i mantenim més dificultats en sectors més tradicionals i on els convenis provincials tenen molta tradició, com el transport, el metall i la construcció. La fragmentació d’àmbits en sectors com l’alimentació o el comerç impedeix fer de la negociació col·lectiva un instrument útil en la determinació de les condicions de treball en aquests sectors. La recent constitució del Consell de Relacions Laborals ens brinda l’oportunitat de fer de la Comissió de Convenis de Catalunya un instrument útil per la racionalització de l’estructura de la negociació col·lectiva a Catalunya. Pel que fa a l’articulació de la negociació col·lectiva sectorial cal destacar el canvi de tendència produït en el sector de la construcció, en què s’ha avançat en una concepció del conveni estatal que respecta el dinamisme de la negociació en els àmbits inferiors. Mantenim moltes dificultats en l’articulació dels convenis d’empresa als convenis sectorials i hem detectat un increment dels convenis frau al conveni sectorial en empreses i sectors amb poca o nul·la presència sindical. Una novetat important d’aquest mandat són els resultats positius de les experiències – poques però significatives - de cooperació entre Federacions i fins i tot de mediació en la solució de conflictes interfederatius. Consolidar aquest incipient canvi cultural, i posar en marxa mecanismes permanents de cooperació entre estructures sindicals és un dels nostres principals reptes.
La reducció de la jornada de treball ha estat més lenta del que voldríem, tot i que en alguns àmbits s’han produït avenços en reduccions reals de la jornada anual per la via d’ampliar els permisos retribuïts i les vacances. En matèria d’organització de la jornada disposem d’alguna experiència positiva pel que fa a la flexibilitat negociada i amb rostre humà, és a dir, amb possibilitats de disponibilitat personal d’aquesta flexibilitat pactada en el marc d’un acord o conveni col·lectiu. Però són avenços que no s’han generalitzat i encara la tendència dominant ve marcada per poca intervenció sindical en la gestió de la flexibilitat i pocs mecanismes de personalització en la seva aplicació.
Pel que fa a l’evolució dels salaris durant aquests anys hem viscut un període de resultats contradictoris. La negociació col·lectiva ha comportat millores en el poder adquisitiu dels salaris pactats en els convenis, gràcies sobretot a les clàusules de revisió o garantia salarial. Però com sigui que el creixement de l’ocupació s’ha concentrat sobretot en sectors amb poca o feble cobertura de la negociació col·lectiva i salaris més baixos, el resultat ha estat que en termes agregats els salaris en el seu conjunt han perdut quota de participació en el conjunt de la renda nacional. En aquest període, més persones han obtingut millors ingressos per la via de l’ocupació assalariada, però alhora s’han incrementat les diferències socials, com a conseqüència del model de creixement.
Especialment significatiu ha estat el procés de dualització des d’una perspectiva de gènere, doncs mentre hi ha més dones treballant i la negociació col·lectiva formal ha viscut avenços en matèria d’igualtat, les diferències de salari per raó de gènere s’han incrementat com a conseqüència de factors molt profunds que cal ressaltar. La major ocupació de les dones s’ha produït en sectors nous, poc regulats i amb poca cobertura de la negociació col·lectiva; la concentració de dones en el contracte a temps parcial, la valoració sexista del treball pel que fa a grups professionals molt feminitzats i una estructura jeràrquica de l’organització del treball continuen actuant com a factors de desigualtat salarial de gènere. Tot i que la llei d’igualtat és encara molt recent disposem d’algunes experiències que posen de manifest que els Plans d’Igualtat poden ser bons instruments per avançar en la igualtat i en el tractament de la diversitat per raó de gènere.
Conscients de les limitacions de la negociació col·lectiva i dels seus ritmes lents per propiciar canvis significatius, hem de continuar exigint polítiques públiques que propicien la qualitat de l’ocupació i del salari. Ho hem de fer per raons socials, evitar la segmentació, i també econòmiques, perquè una manera de contribuir al canvi de model econòmic és propiciar una millora significativa dels salaris més baixos. Per això cal destacar que durant aquesta legislatura i per primer cop des de l’aprovació de l’Estatut dels Treballadors l’any 1980, l’increment dels salari mínim interprofessional ha estat superior a la inflació, el que ha permès guanyar poder adquisitiu. Per aconseguir-ho, el govern espanyol ha regulat la diferenciació entre el SMI i l’Indicador públic de rendes d’efectes múltiples (IPREM). I alhora ha possibilitat que les CCAA creessin el seu propi indicador, cosa que s’ha fet a Catalunya a proposta de CCOO, amb l’indicador de rendes de suficiència (IRSC).
Continguts com els de la previsió social complementària han avançat en alguns plans d’empresa i en la Funció Pública de la Generalitat i també en les administracions locals. En canvi no hem aconseguit que s’obrin pas els Plans de Pensions sectorials en els convenis. Aquest és un dels casos més evidents en què interessos que poden ser compartits entre treballadors/res i empreses no avancen com a conseqüència de la manca de representativitat, capacitat organitzativa i de lideratge que pateixen els gremis i les organitzacions patronals sectorials. CCOO de Catalunya hem impulsat la cultura de la Responsabilitat Social a les empreses, incorporant la nostra visió fortament contractual dels compromisos de responsabilitat social. Ara toca, com en altres àmbits, passar de les experiències d’acords puntuals a la seva incorporació a la negociació col·lectiva formal.
Malgrat les dificultats viscudes durant la negociació de 2008, encara oberta, cal destacar per la seva dimensió qualitativa i quantitativa, la consolidació que en el reconeixement i articulació de la negociació col·lectiva s’ha produït en l’àmbit de la Funció Pública de la Generalitat de Catalunya. La institucionalització de la negociació col·lectiva dels funcionaris en un Acord Marc en què s’articulen les diferents negociacions sectorials. La consolidació de la revisió salarial com a garantia del poder adquisitiu dels salaris. La incorporació de la pràctica totalitat d’empleats públics i la creació, per fi, després de molts anys, de la Mesa Sectorial d’Universitats en són alguns exemples. No ha estat possible encara l’objectiu de l’Acord Marc de les Administracions Locals de Catalunya, sobretot per la forta inestabilitat política viscuda per la Conselleria de Governació, sotmesa a permanents canvis que no responen a raons d’eficiència política, sinó a equilibris entre els partits del Govern i dins dels propis partits. És un dels exemples de com la inestabilitat política dels governs catalans ha dificultat, i molt, les expectatives de canvis. També ha quedat pendent un compromís i responsabilitat del Govern català que és el de la Reforma de la Llei de la Funció Pública en desenvolupament del recentment aprovat “Estatuto Básico del Empleado Público”.
Durant aquest mandat hem iniciat un canvi cultural que té un llarg recorregut sindical per davant. La sostenibilitat ha començat a obrir-se pas en l’estratègia i el projecte de CCOO. És i ho serà cada vegada més un objectiu molt vinculat a la qualitat de l’ocupació, a l’eficiència de les empreses i a l’eficiència d’un model productiu que no pot continuar externalitzant costos i riscos cap a la societat. Contra els que plantegen que les mesures ambientals són un obstacle al funcionament de l’economia, cal oposar dues idees: les mesures ambientals si estan ben orientades i són equilibrades poden ser un factor de eficiència empresarial de primer ordre, com abans ho ha estat les mesures de prevenció de riscos laborals. I el sector del medi ambient pot ser en un futur proper un gran jaciment de nous llocs de treball de mitjana/alta qualificació. CCOO hem estat la primera organització en incorporar aquest plantejament al nostre treball sindical. Encara que de manera limitada s’ha incorporat la figura dels delegats de medi ambient a alguns convenis col·lectius, seguint la pauta del Conveni Estatal de Químiques que va ser pioner en aquesta matèria. És amb aquesta concepció que hem encarat la nostra participació en els debats o conflictes generats al voltant de béns bàsics per un desenvolupament sostenible com el subministrament de l’aigua i en el debat energètic. Una concepció que haurem de mantenir davant d’un altre debat i conflicte social que està picant a les nostres portes, el del tractament dels residus sòlids. En algun cas, com el del Manifest de Vallbona, convertit després en el Compromís per Lleida aquest plantejament ha adquirit formes de proposta concreta cap a un territori.
El Tribunal Laboral de Catalunya s’ha consolidat com un dels espais més útils del marc català de relacions laborals. Durant aquest mandat hem aconseguit amb molts esforços ampliar l’abast territorial del TLC, incorporar nous àmbits funcionals d’intervenció. Les dificultats en el desenvolupament territorial té molt a veure amb les resistències de la Patronal, Foment del Treball Nacional. Al final del mandat la configuració d’un espai TLC (TRADE) amb capacitat per intervenir en conflictes referits a treballadors autònoms econòmicament dependents pot convertir-se en un bon instrument pel desenvolupament organitzatiu de la Federació de Trade.
L’acció sindical socioeconòmica, clau en la distribució de la riquesa
Hem destacat i reiterat que el paper de la negociació col·lectiva és clau i determinant en el projecte de CCOO, però en les societats modernes una bona part dels ingressos dels treballadors/res, del seu poder adquisitiu i de les seves condicions de vida vénen determinades per les polítiques públiques. Des del nostre naixement, CCOO hem apostat per assumir la responsabilitat d’intervenir amb propostes, negociació i acords sobre les orientacions i continguts d’aquestes polítiques públiques. A diferència d’altres organitzacions no hem delegat a l’àmbit polític aquesta responsabilitat sindical. I en un Estat políticament descentralitzat com l’espanyol, especialment pel que fa a les polítiques socials, el paper de CCOO en l’acció sindical socioeconòmica a nivell de CCAA és determinant si no es vol renunciar a una part important de la nostra funció sindical de subjecte i interlocutor social.
Amb aquesta concepció del paper i les funcions que ha de desenvolupar el sindicalisme hem continuat treballant durant aquest mandat. Començant per proposar en solitari primer i aconseguir després que s’aprovés l’indicador de rendes de suficiència de Catalunya, l’equivalent de l’IPREM per les prestacions socials que són responsabilitat de la Generalitat de Catalunya. També hem aconseguit indexar els complements per les pensions mínimes en aquest indicador i anualment negociem el seu import amb el govern català que manté un comportament absolutament restrictiu. En aquest direcció de millora de les polítiques socials, l’Acord Estratègic recull la proposta de convertir la Renda Mínima d’Inserció en Renda Garantida de Ciutadania, plantejament que després, i a proposta de CCOO, ha estat reconegut com un dret a desenvolupar pel nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Malauradament el govern català ha anat endarrerint el procés de negociació, sent aquestes una de les nostres assignatures pendents. En el terreny de les polítiques socials, CCOO hem intervingut activament en la nova Llei de Serveis Socials que suposa un avenç pel reconeixement com a drets de ciutadania d’aquestes prestacions i en l’aprovació d’una cartera de serveis que ha d’actuar com a garantia de que els drets reconeguts per llei no es quedin en paper mullat. En la mateixa direcció hem treballat activament en el desenvolupament a Catalunya de la llei de dependència. Avui ja és evident que la manca de recursos suficients, el baix preu abonat pels serveis concertats i les precàries condicions salarials i de treball dels professionals d’aquest sector i els problemes de gestió imputables al govern català fa que no ens podem sentir satisfets pel que fa al desplegament a Catalunya de la llei de dependència.
Aquest mandat ha estat especialment actiu pel que fa a la intervenció sindical en les polítiques de salut. Les negociacions d’un acord per la racionalització del sistema sanitari català no van acabar amb acord, però ens van permetre obrir la porta a un objectiu que perseguíem des de començaments dels anys 90, l’Acord Marc sobre condicions de treball del conjunt de professionals del Servei Català de la Salut. Un acord que ha estat determinant per la racionalització professional del sector, per la millora de les condicions dels professionals dels centres de la XHUP, per la inclusió dels centres de serveis sociosanitaris i de salut mental. I marca el camí que hem de seguir per la millora de les condicions professionals i salarials dels sectors de la dependència, geriàtrics i serveis socials. Alhora ha estat un factor determinant per evitar el conveni sectorial franja exigit pel Sindicat de Metges. També hem participat activament en la reforma de l’Institut Català de la Salut, aconseguint que les reformes necessàries per dotar-lo de més agilitat en la gestió, no comporti cap risc de desmembració i garantint les mateixes condicions de treball, sigui quina sigui la fórmula de gestió utilitzada.
Durant aquest mandat un dels àmbits en què hem exercit de manera més evident i útil la nostra acció sindical socieconòmica ha estat en el terreny de les polítiques educatives. La signatura del Pacte Nacional per a l’Educació que té com a principal objectiu la configuració d’un veritable Servei Públic d’Educació que acabi amb l’actual segmentació entre la xarxa de centres públics i la xarxa de centres privats concertats, n’és un bon exemple. Garantir la gratuïtat real de l’educació, evitar la segregació de l’alumnat per raons de caràcter econòmic, de lloc de procedència o de capacitats de l’alumnat, implicar les famílies, millorar la gestió educativa a partir d’una major descentralització i implicació dels ajuntaments, incorporar al reconeixement educatiu etapes (0-3 anys) i activitats (lleure socioeducatiu) que ara no disposen plenament d’aquest reconeixement estan entre els objectius del Pacte Nacional per a l’Educació. Les dificultats econòmiques per garantir el seu desenvolupament i un altre cop la inestabilitat dels governs catalans han situat el Pacte – que hauria de ser el principal actiu de qualsevol política educativa – primer en una situació de bloqueig i en aquests moments en situació de precarietat. La presentació per part del Departament d’Educació de les bases per una Llei d’Educació de Catalunya en una direcció contrària a la pactada en el Pacte Nacional va fer esclatar el conflicte, amb una important vaga del conjunt del sector produïda el 14 de febrer del 2008. Malgrat els importants canvis aconseguits en les negociacions després de la vaga, el Govern català ha aprovat un projecte de Llei d’Educació que obvia i contradiu alguns dels objectius centrals del Pacte Nacional per a l’Educació i el que és més greu, dóna cobertura a un sistema educatiu dualitzat, en què els centres concertats privats tenen un marc d’obligacions diferents i menors en relació als centres públics. D’aprovar-se la llei en els termes actuals podria donar cobertura legal i finançament públic a un sistema educatiu de caire segregador per raons socioeconòmiques o de capacitat. En els propers mesos i durant la tramitació parlamentària CCOO haurà de mantenir la pressió sindical i pública per aconseguir millorar el projecte de Llei.
Tant pel que fa a les polítiques de salut, com a les educatives i en general en la Funció Pública hem pogut desenvolupar una tasca activa d’acció socioeconòmica i de concertació social, pel treball de forta implicació, complicitat i cooperació entre les respectives Federacions i la Confederació Sindical de CCOO de Catalunya.
Avança el Marc català de relacions sociolaborals
Un dels canvis en positiu d’aquest període ha estat la millora de la interlocució amb el governs catalans, a partir d’un major reconeixement del paper de la concertació social. Tot i les dificultats que en alguns moments han aparegut i els darrers indicis d’una clara voluntat d’instrumentalització política per part del Govern, el balanç global és positiu. En canvi, continuem tenint dificultats perquè la patronal assumeixi una posició activa, i sobretot compromesa, amb el que signa. Una situació que s’ha agreujat pel conflicte per la imatge de representació de les pimes. El que havia de ser un procés de fusió de Foment i Pimec en una sola patronal s’ha convertit en una major desagregació, amb l'aparició de FEPIME. La manca d’acord entre patronals, la inexistència de criteris de medició de la representativitat i la manca de criteri del govern català en aquest aspecte, han generat en moltes ocasions problemes que han dificultat l’assumpció d’acords o han endarrerit molt la seva adopció.
CCOO hem aprofitat la reforma de l’Estatut d’Autonomia per incorporar el reconeixement del Marc català de relacions sociolaborals en termes d’espai català de relacions laborals. I de la mateixa manera hem aconseguit el reconeixement legal per primera vegada del dret de les organitzacions sindicals i empresarials a participar en el terreny de la concertació social, de la participació institucional i de la col·laboració social amb els poders públics. Un reconeixement que s’haurà de concretar en una futura Llei que desenvolupi l’Estatut d’Autonomia.
Un element clau d’aquest canvi de tendència ha estat el procés de diàleg i concertació social construït sobre l’eix de l’Acord estratègic per a la internacionalització, la competitivitat i la cohesió social. Un acord que té el gran valor d’haver obert un espai permanent de concertació social, no sols sobre polítiques laborals i ocupació sinó sobre un conjunt de mesures de caràcter econòmic i social que incideixen en les nostres condicions de treball i de vida. En el període 2005-2007 l’Acord estratègic ha permès desenvolupar polítiques estructurals importants, però la seva aplicació ha patit les conseqüències de la inestabilitat política i de la manca d’implicació del conjunt del govern català, que en ocasions no ha vist l’Acord com una qüestió pròpia. La renovació pel període 2008-2010 situa alguns dels reptes col·lectius de la societat catalana, com el de la reforma de la gestió dels sistemes de formació professional, o els compromisos per avançar en la qualitat de l’ocupació en les empreses contractades per les administracions públiques.
Un altre dels espais en què més expectatives de canvi social s’havia generat és en el de les polítiques d’habitatge. Això, i la necessitat de reforçar una major intervenció dels poders públics en uns moments de gran especulació urbanística, ens va portar a implicar-nos en la signatura del Pacte Nacional per l’Habitatge. Malauradament hem de dir que el Pacte no s’està desenvolupant, que els espais de participació no funcionen i que les polítiques públiques en matèria d’habitatge no avancen.
L’incompliment d’aspectes claus del Pacte Nacional per a l’Educació i la paràlisi en el desenvolupament del d’Habitatge estan posant de manifest la concepció instrumental del govern català sobre la concertació social i els dubtes sobre la seva credibilitat com a interlocutor fiable. La proliferació desmesurada i no justificada de propostes de nous Pactes Nacionals, a més de devaluar el que és una bona idea, pot comportar el risc de situar les organitzacions sindicals i socials en una posició de subalternitat social de l’entramat institucional. Malgrat aquestes distorsions, l’aposta de CCOO pel diàleg social i per la concertació social com a instrument sindical es manté intacta, tot i que això no significa que el resultat dels processos de concertació hagi de ser necessàriament la signatura de nous Pactes Nacionals.
També durant aquest mandat hem aconseguit culminar el procés de racionalització de la participació institucional, amb la reforma del Consell de Treball Econòmic i Social i la posada en funcionament del Consell de Relacions Laborals de Catalunya. Especialment significatiu ha estat el paper actiu que hem desenvolupat en el CTESC que, a més, ens ha permès fer escoltar la nostra opinió amb caràcter propi sobre les Lleis i normes que afecten els àmbits socioeconòmics.
Unitat d’acció sense regles clares
En el nostre model de relacions laborals i amb el mapa de representativitat que es desprèn de les eleccions sindicals, l’acció sindical de CCOO està condicionada per com evoluciona la unitat d’acció amb la resta de sindicats, i especialment amb UGT, amb el que compartim la immensa majoria dels espais sindicals. Malauradament no hem estat capaços de dotar-nos de regles compartides, del codi d’autoregulació que de manera reiterada i des de fa molts anys CCOO hem vingut proposant a UGT. La inexistència d’aquest compromís compartit per CCOO i UGT ha restat força al sindicalisme confederal a l’hora de prendre iniciatives, promoure mobilitzacions o desenvolupar negociacions.
En un model de relacions laborals en què la representativitat basada en les eleccions sindicals, incita a la competència entre sindicats i en una societat en què les actuacions dels agents públics, privats i socials són molt proclius al tacticisme, esdevé imprescindible que l’aposta per la unitat d’acció sindical no sigui conjuntural ni tàctica i disposi de regles clares. Això és el que hem pretès, de nou durant aquest mandat, sense aconseguir-ho. Un codi de comportament entre CCOO i UGT - obert a la resta de sindicats representatius en cada àmbit - que, en la negociació col·lectiva, en la concertació social, en el terreny de les iniciatives socials i ciutadanes, reforci l’actuació del sindicalisme confederal i ens permeti jugar un major paper social. Un codi que necessàriament ha d’impulsar la participació dels treballadors i treballadores en la pressa de decisions del sindicalisme confederal i permetre encarar les diferències que es puguin donar entre sindicats.
És evident que CCOO i UGT, que compartim objectius, tenim concepcions diferents en relació a aspectes bàsics del sindicalisme. Diferències que en ocasions es magnifiquen en funció del model competitiu d’eleccions sindicals o de la necessitat de reforçar el sentit de pertinença a cada organització, més enllà del que seria aconsellable en funció estricta dels interessos dels treballadors i treballadores als que organitzem i representem. Per limitar aquestes tendències a magnificar les diferències entre sindicats necessitem acordar regles de joc de la unitat d’acció sindical, que garanteixin la centralitat dels interessos dels treballadors/res i el protagonisme de la seva participació en la pressa de decisions. És un objectiu que arrosseguem – sense aconseguir-ho - des de fa anys i que continua sent tan necessari com sempre. A ben segur contribuiria a fer avançar aquest objectiu davant la resta de sindicats si aquest codi de comportament, d’autoregulació sindical, fos adoptat com un compromís pel conjunt d’organitzacions de CCOO.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, una aposta per l’avenç nacional i social
CCOO de Catalunya hem jugat un paper determinant en el debat social de l’Estatut d’Autonomia, especialment pel que fa a la configuració definitiva del títol primer de drets, deures i principis rectors. Les propostes de CCOO de Catalunya han estat marcades per una idea força. La identitat catalana del segle XXI, si es vol garantir la implicació de la majoria de la població, ha de ser fruit d’entrellat entre els factors lingüístics, culturals i històrics i l’aposta per un aprofundiment en l’autogovern que ens permeti construir un fort projecte de ciutadania social, que garanteixi a les persones l’accés universal als drets socials bàsics.
Malauradament l’Estatut d’Autonomia ha estat en el centre de dues importants batalles polítiques. A Catalunya, els resultats electorals van generar una imatge de provisionalitat en la configuració del mapa electoral, que ha incrementat la batalla partidària per fer-se amb el màxim suport social i electoral i l’Estatut ha estat el terreny de joc escollit per lliurar aquesta disputa electoral. També a nivell espanyol la percepció de provisionalitat dels resultats del 14 de març de 2004 va portar al PP a una forta radicalització d’oposició política que ha tingut en el conflicte territorial i el model d’Estat el seu terreny de joc preferit i en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya l’epicentre d’aquest conflicte.
El resultat és un Estatut d’Autonomia que està pendent de sentència del Tribunal Constitucional en un procés que des del punt de vista jurídic no és discutible, però que en termes polítics comporta riscos importants, perquè pot suscitar un greu conflicte de legitimitats, que s’hauria d’evitar. Que una Llei, com l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que té la legitimitat del Parlament de Catalunya, de les Corts Generals espanyoles, ratificada per la voluntat de la ciutadania de Catalunya expressada en referèndum, estigui pendent d’una sentència del Tribunal Constitucional és una gran anomalia democràtica. És una situació que només s’explica per la combinació de l’absurd institucional que significa que el Tribunal Constitucional conegui el recurs després de l’aprovació en referèndum i pel clima polític creat durant l’anterior legislatura. Ara, cal esperar una actitud d’autocontenció del Tribunal Constitucional en les seves funcions de garant de la Constitució Espanyola, de manera que la sentència es pronunciï sobre els límits constitucionals – en general molt oberts -, sense entrar en valoracions d’oportunitat o criteris polítics que són responsabilitat de qui representa la sobirania de la societat catalana i del conjunt de la societat espanyola i no del Tribunal Constitucional.
Mentre, s’està consolidant una dinàmica de resistències al desenvolupament de l’Estatut. No sols en el tema central del finançament, sinó també en la concreció de les noves transferències. Unes resistències que en relació a aspectes importants de l’àmbit laboral com la transferència de la Inspecció de Treball i d’una part de les competències en matèria d’Immigració conten amb el suport i la bel·ligerància de les organitzacions sindicals i empresarials espanyoles. Les dificultats creades per les incomprensions i oposicions que vénen de fora de Catalunya no justifiquen el bloqueig en el desenvolupament de l’Estatut en àmbits que són responsabilitat en exclusiva del Govern català, com són el desplegament del Títol Primer de l’Estatut. Aquest és un terreny en el que CCOO haurà de donar la batalla, si es vol evitar que aquest apartat de l’Estatut quedi en paper mullat.
CCOO de Catalunya i la construcció del sindicalisme global
La nostra experiència sindical ens diu que la recuperació per part de la societat i la política de la capacitat per regular un mercat i una economia avui desregulats només serà possible si som capaços de trobar l’equilibri entre allò que és global i allò que ha de ser local. En aquest sentit els instruments de regulació econòmica i social, per ser útils davant dels mercats globals, han de desenvolupar-se en grans espais socials i polítics. I al mateix temps, l’aplicació d’aquestes normes globals quan més a prop estiguin de la realitat que volen regular millor, també per garantir la seva utilitat.
És aquesta concepció del conflicte social del segle XXI la que ens porta a defensar i impulsar el marc català de relacions sociolaborals i l’aprofundiment de l’autogovern de Catalunya de manera simultània a la construcció del sindicalisme global. I per això durant aquests anys hem continuïtat la nostra tasca sindical per obrir nous espais d’intervenció sindical en un món global. Ho hem fet des de la modèstia i les limitacions pròpies d’una organització que actua a un nivell territorial limitat. Ho hem fet en els espais propis, com són el del Consell Sindical Interregional, també en la relació entre els sindicats de les regions europees anomenades “Quatre Regions, motors d’Europa”. També amb l’assumpció de la responsabilitat de Coordinació dels CSIR europeus de la CES, que ha permès que el Congrés de la CES de Sevilla aprovés per primer cop una concepció del treball sindical interregional que va més enllà de les limitacions pròpies del concepte interfronterer. També durant aquest període hem dinamitzat espais de reflexió conjunta entre diferents sindicats europeus sobre aspectes claus en el projecte de la UE. Entre ells, el de la directiva del temps de treball (mal anomenada de 65 hores). I hem estat especialment actius pel que fa a la cooperació amb el sindicalisme italià sobre reptes que compartim, com les reformes en l’estructura de la negociació col·lectiva per fer-la més útil en la seva aplicació, especialment a la PIME, la reforma dels sistemes de representació i medició de la representativitat i també pel que fa al reforçament de la confederalitat com aposta del sindicalisme del segle XXI.
Hem començat a treballar en la constitució d’una xarxa d’agents socials de l’EUROREGIÓ, constituïda per Aragó, Catalunya, les Illes, el País Valencià i les regions franceses de Llenguadoc i Midi Pyrénées. Amb una clara voluntat de jugar un paper d’agents socials impulsors d’infraestructures bàsiques pel desenvolupament conjunt d’una realitat econòmica que té interessos compartits tot i formar part d’Estats Nacionals diferents. Aquest és un exemple de les noves realitats que en les properes dècades es configuraran al voltant de les estructures econòmiques de futur, més que de les estructures polítiques de passat.
Des de CCOO de Catalunya hem treballat per implicar les nostres organitzacions en el procés de constitució de la Confederació Sindical Internacional, creada a Viena el novembre de 2006. Una implicació que ara hem de posar a prova amb la Jornada d’Acció Sindical Mundial del proper 7 d’octubre, que hem d’aconseguir es converteixi en la partida de naixement del sindicalisme global i en la que el sindicalisme confederal català ha de jugar un paper important.
Tot això ho hem pogut fer aprofitant també el treball que la CS de CCOO, a través de la Secretaria d’Acció Sindical Internacional, desenvolupa en el terreny de la informació i propiciant la cooperació entre les diferents estructures sindicals de CCOO.
La construcció del sindicalisme global passa també per reforçar el paper dels drets laborals i sindicals arreu del món. I això és el que hem fet, començant per un país proper geogràficament i com a poble, Andorra. Un país que, a més d’actuar com a paradís fiscal, continua sense reconèixer els drets bàsics de sindicació i que no disposa de les prestacions mínimes d’un Estat del Benestar propi d’Europa. Aspecte aquest que pot mantenir perquè externalitza aquestes responsabilitats als estats francès i especialment l’espanyol, d’on provenen una bona part del treballadors que han rebut la seva formació bàsica i en molts casos les prestacions, com la sanitària o la de les pensions.
En el terreny de la cooperació internacional hem donat nous passos per la sindicalització del nostre treball, convençuts que la tasca de cooperació internacional de CCOO passa per donar suport als processos de construcció d’organitzacions sindicals capaços d’organitzar els treballadors i treballadores dels seus països i actuar dins dels seus àmbits territorials com a contrapoders socials a una globalització que alguns volen sense regles ni drets. Els espais en què hem concentrat els nostres esforços són els de la Plataforma sindical centreamericana, que conjuntament amb UGT de Catalunya hem contribuït a crear i que en el darrer període ha estat un factor important per la trobada de sindicats de diferents sensibilitats, sobretot després de la implicació dels responsables de l’ORIT, ara Central Sindical Americana. I hem continuat treballant en l’Àrea del Magrib, tot i les dificultats que comporta la inestabilitat política i també sindical d’aquests països. Una de les tasques amb forta significació és el suport als sindicats dels Balcans, especialment a Bòsnia, on intentem contribuir a que el sindicalisme sigui un lloc de trobada de treballadors/res de les diferents comunitats. En el terreny dels drets humans i sindicals hem ratificat el compromís actiu amb els sindicalistes colombians, que són uns dels que més pateixen la persecució i assassinats. I també amb el Poble Sahauri, amb el que tota la ciutadania espanyola tenim un greu deute històric.
CCOO, el sindicat que defensa valors
CCOO som un sindicat que a més d’agrupar interessos i conquerir drets, volem defensar valors. Funció que esdevé més important encara en un moment en què una economia i uns mercats globalitzats, sense regles ni responsabilitat social, generen greus problemes per la intervenció de les organitzacions socials i polítiques. Aquesta funció sindical de defensa dels valors socials esdevé més complexa i difícil en un context de governs de les forces polítiques d’esquerra que solen viure les contradiccions de la gestió política i en què el sindicalisme ha de ser capaç de garantir la seva funció social amb plena independència dels poders.
Aquesta concepció sindical ens ha portat durant aquest mandat a defensar, en ocasions en solitari, valors i polítiques com la fiscalitzat progressiva, suficient i justa, davant dels intents de fer desaparèixer l’Impost de successions i donacions o la desaparició de l’Impost de Patrimoni. També en les polítiques d’habitatge, defensant que la propietat privada, com qualsevol altre dret també té límits i que els poders públics poden i de fet tenen la obligació constitucional d’adoptar polítiques que garanteixin que la propietat privada dels habitatges o del sòl que els fa possible no es pot imposar sobre el dret de les persones a accedir a un habitatge digne. El mateix pel que fa a les polítiques d’educació, en defensa del seu caràcter de dret i no de mercaderia, exigint actuacions que garanteixin que cap centre educatiu pot fer en nom de la llibertat d’ensenyament una selecció de l’alumnat per raons econòmiques, socials o de origen o oposant-nos als intents de privatitzar la gestió de centres públics o el finançament amb recursos públics de centres que escolaritzen els alumnes de manera separada entre nois i noies.
Durant aquest període que ara avaluem, el debat nacional ha estat molt present i en ocasions s’ha presentat al marge o fins i tot confrontat al debat social. Alguns pretenen imposar una idea de Catalunya com a societat en la qual tots tenim els mateixos interessos i on no existeix el conflicte social o l'únic conflicte rellevant és el conflicte amb Espanya. En aquest escenari CCOO hem continuat defensant un projecte social i nacional per a Catalunya, construït sobre unes idees que estan en els nostres orígens com a sindicat de classe i nacional. Catalunya només avança nacionalment si ho fa la majoria de la població en termes socials i es garanteix l’accés universal als drets socials bàsics. Catalunya només avança socialment si adopta una posició incloent, que en aquests moments comporta també la nova immigració. I alhora Catalunya només pot avançar socialment si milloren els mecanismes i instruments nacionals i d’autogovern. Un plantejament que ens ha portat a defensar el català i el seu ús social, a partir de la seva concepció de dret de les persones, l’accés al qual facilita una major incorporació a la societat catalana i evita fenòmens de segmentació social. Conscients com som del caràcter multilingüístic de Catalunya, com de la majoria de societats modernes, hem defensat que la llengua catalana, factor important de la nostra identitat, no pot ser utilitzada com a frontera per configurar aquesta identitat de manera excloent. El Servei Llinguístic de CCOO de Catalunya ha continuat treballant en aquesta direcció per millorar l’ús social del català en el sindicat i en el conjunt de les relacions laborals. Per actualitzar i dotar de més influença social aquest projecte hem donat un fort impuls al Seminari Salvador Seguí, que en aquesta segona etapa pretenem sigui un bon instrument de reflexió i de participació també de persones externes a l’estructura del sindicat, però que comparteixen amb CCOO l’interès en la construcció nacional de Catalunya en clau social. La Fundació Cirpriano García – Arxiu històric de CCOO – ha continuat desenvolupant la seva tasca en el terreny de la memòria històrica, per garantir que la realitat sindical i social no queda al marge de la lectura que es fa de la nostra història més propera.
En el terreny de l’ètica dels fins i l’ètica dels mitjans, CCOO de Catalunya hem insistit de manera reiterada, dins i fora de CCOO, en la necessitat d’avançar en mecanismes que garanteixin la transparència en les relacions entre els poders públics i les organitzacions socials, convençuts com estem que en una societat amb tanta concentració de poder la força de les organitzacions socials esdevé clau per construir contrapoders que garanteixin el funcionament democràtic de la societat i que les organitzacions socials només podran jugar aquest paper si són de veritat independents de tots els poders, aspecte aquest que requereix de transparència en les relacions econòmiques.
En la tasca de donar la batalla dels valors ha jugat un paper clau la nova etapa del Departament d’Estudis i el treball desenvolupat des del CERES, que és un dels més potents instruments de consulta sobre temes laborals, jurídics, econòmics, sindicals i socials que hi ha avui a Catalunya. L’interès perquè pugui ser utilitzar pel conjunt de les estructures i quadres sindicals ens ha portat a l’elaboració de diferents eines informatives i de comunicació, en forma de Butlletins d’estadístiques o informes periòdics, com el de la condició laboral i social de la immigració i també monogràfics. El treball del CERES i del Departament d’Estudis permet a les organitzacions que formen la CONC i els quadres sindicals de disposar de la informació necessària i dels elements per construir les seves estratègies sindicals en clau de projecte.
Aquest mandat ha comportat un important pas endavant pel que fa a les tasques de cultura. Hem aconseguit posar de manifest que CCOO pot ser també un important agent cultural en el terreny de la sensibilització, de la defensa del drets humans. Que alguns dels nostres treballs hagin tingut el reconeixement d’organismes internacionals, com la OIT i UNICEF, de diferents governs i que també siguin utilitzats per projectes vinculats a l’educació secundària obligatòria posa de manifest la potencialitat que tenim en l’àmbit cultural. Una potencialitat que en el futur requerirà més implicació del conjunt del sindicat i un major reconeixement de les polítiques culturals que desenvolupem agents com CCOO per part dels responsables públics de cultura.
La defensa i promoció dels valors socials és una tasca que CCOO hem fet també en relació als moviments socials, amb els quals ens relacionem des de la nostra autonomia com a organització. Durant el mandat hem assistit a un reflux dels moviments socials vinculats a la lluita per la pau, molt actius en altres moments, i a un fort protagonisme dels moviments que canalitzen reivindicacions de caire nacional. En aquest context, de forta incidència i en ocasions instrumentalització política partidària, es fa complex per a una organització sindical molt diversa i plural com CCOO, que tenim l’obligació d’actuar amb autonomia i independència, la implicació en alguns d’aquests espais. En els darrers anys hem assistit a un increment de les dificultats perquè les organitzacions socials i els moviments puguin jugar un paper propi que no sigui subaltern del dels partits polítics. En aquest sentit patim les conseqüències de les dificultats d’establir complicitats i projectes compartits en el món del sindicalisme, que ha demostrat no ser aliè al fenomen del tacticisme com a pauta de comportament.
Ser, fer i comunicar, la nostra manera de ser sindicat
Durant aquest mandat la millora en les polítiques comunicatives ha estat important. Això ha permès garantir la coherència i coordinació en les senyes d’identitat i en la política comunicativa de CCOO de Catalunya, mantenint l’autonomia i les iniciatives de cada organització. La cultura de la comunicació ha arribat a moltes més organitzacions de les que la tenien a l’inici del mandat. Per fer-ho ha estat clau el paper formatiu que s’ha desenvolupat de manera cooperadora entre les secretaries de comunicació i formació. És especialment important destacar l’esforç perquè l’Oficina de Premsa sigui alhora un instrument al servei de les organitzacions i un mecanisme per garantir la coherència i la qualitat de la comunicació que fem CCOO, com així ho reconeixen els professionals dels mitjans.
S’ha fet evident la necessitat de trencar amb els conceptes rígids entre comunicació interna i externa i així s’ha començat a treballar. Les orientacions que estan agafant les estratègies dels mitjans de comunicació, la concentració en grans grups empresarials, la precarietat laboral d’una bona part dels professionals dificulten en moltes ocasions el nostre treball comunicatiu cap el conjunt de treballadors i treballadores. I en aquest sentit és cada vegada més important disposar de mecanismes, canals i productes de comunicació propis que, sense menysprear el paper que fan els mitjans, no ens situïn a nosaltres en una posició de dependència total dels mitjans a l'hora d’explicar que som i que fem. Per això ha estat tan important la creació de mecanismes propis, com el Lluita Obrera digital, que arriba quinzenalment a 45.000 afiliats i afiliades i la millora dels existents, com el Lluita Obrera de publicació bimensual i que arriba a 185.000 persones afiliades o la creació d’un veritable portal de CCOO a quatre llengües i amb una capacitat de comunicar directament el que fem, especialment després de la posada en marxa del “Canal visió”. Però per ser capaços de treure el màxim rendiment a aquestes polítiques de comunicació necessitem millorar molt tot el que fa referència a les bases de dades, treballant perquè no hi hagi zones fosques – organitzacions sense dades – perquè cada vegada siguin de més qualitat i per una tasca de permanent actualització.
La nostra imatge ha donat un salt qualitatiu impressionant. L’exemple més evident ha estat la campanya de les eleccions sindicals i d’afiliació. El Congrés ha d’encarar el repte de l’actualització del nostre logo a partir dels criteris de modernització, identificació del sindicat de classe i nacional que és la CONC, identificació de la personalitat comuna que és CCOO i capacitat d’adaptació a les organitzacions que formen part de la CONC i els nostres instruments.
30 anys com a primer sindicat de Catalunya
L’evolució de l’afiliació i els resultats de les eleccions sindicals celebrades als centres de treball privats i públics de Catalunya han ratificat la condició de CCOO com a primer sindicat de Catalunya. Ja són trenta anys consecutius que els treballadors/res catalans, amb la seva voluntat d’afiliar-se a CCOO, amb el seu vot a les empreses, ens atorguen una important legitimitat i representativitat sindical i social.
Per a CCOO, aquesta legitimitat esdevé clau per poder desenvolupar la nostra activitat sindical, en defensa dels treballadors/res a qui organitzem i representem. Alhora és un motiu de satisfacció i reforça el sentit de pertinença a CCOO, que durant aquest mandat s’ha posat de manifest en els actes confederals de reconeixement de 25 anys d’afiliació que celebrem al voltant del 20 de novembre, en els diferents actes territorials i federatius celebrats i molt especialment en les assemblees de delegats i delegades a l’inici del procés d’eleccions sindicals – 6 d’octubre de 2006 – i al final – 2 d’abril de 2008 -. Unes assemblees que han demostrat la capacitat organitzativa, el vincle dels delegats i delegades amb CCOO, la seva diversitat, la capacitat del sindicat per vincular sectors nous i alhora l'existència d’un projecte sindical propi, el de CCOO de Catalunya.
Es manté el creixement afiliatiu
El creixement sostingut en afiliació durant aquests anys i la consolidació de la condició de primera força sindical de Catalunya han estat claus perquè CCOO de Catalunya continuï jugant el paper de primer ordre en els centres de treball i en la societat.
Durant aquest mandat s’ha mantingut el creixement de l’afiliació dels darrers 15 anys, tot i que en els dos darrers el ritme ha estat menor. Cal destacar els elements qualitatius d’aquest creixement, que porten a CCOO de Catalunya a ser cada cop un sindicat més divers i més representatiu. Continua la feminització de l’afiliació, que arriba al 37% del total, amb l’afegit que les afiliacions de dones joves superen el 42% del total d’afiliacions de menys de 30 anys. Unes proporcions que ens situen molt a prop dels nivells de presència de la dona al món del treball. Els joves continuen tenint una presència significativa, tot i que en els darrers anys s’ha notat el menor nivell d’incorporació dels joves al treball assalariat. La dada més significativa ens l’aporta l’important col·lectiu de persones immigrants que tenen a CCOO com a referència en la defensa dels seus drets i han donat el pas de vincular-se a CCOO a partir de l’afiliació. Durant aquest mandat ha continuat el canvi de la composició sectorial i territorial de l’afiliació, amb una major presència en les empreses de serveis, en les empreses mitjanes i petites i un major equilibri territorial en l’afiliació a CCOO. En aquest sentit hem aconseguit, no sense dificultats, estabilitzar el nostre projecte en relació a un col·lectiu important d’empleats públics, com són els de la policia autonòmica. Podem concloure que malgrat la intensitat dels canvis econòmics i laborals en aquests quatre anys, i malgrat les dificultats generades per les moltes formes de precarietat, CCOO ha sabut respondre a les noves realitats emergents en el món del treball, com ho ve posant de manifest periòdicament el nostre Observatori de l’Afiliació.
En canvi, no hem aconseguit millorar de manera significativa els nivells d’estabilitat de l’afiliació i això malgrat el bon treball de gestió desenvolupat en aquest sentit. Durant aquest mandat hem avançat en la sindicalització dels instruments sindicals, vinculats a l’assessorament o a la formació professional, incorporant en tots ells l’objectiu de l’afiliació estable. Un paper clau en la batalla per l’estabilitat en l’afiliació l’han jugat els nous instruments com la Unitat d’Atenció Telefònica (UAT), que en el període que va del 2005 fins el primer semestre del 2008 ha resseguit 26.000 persones de baixa en l’afiliació i ha recuperat més de 7.000. No hi ha però en aquest sentit una implicació homogènia de les organitzacions i encara algunes federacions no han iniciat el seu treball de seguiment de les baixes des de la proximitat, que és la millor garantia d’èxit sindical.
L’estabilitat de l’afiliació requereix de millores en la gestió i d’un treball més planificat, però té raons molt profundes i estructurals que hem d’encarar. A més dels problemes derivats de la precarietat, que és la principal causa de la manca d’estabilitat en alguns sectors, topem amb altres dos factors. El model de relacions laborals del nostre país i les dificultats organitzatives de CCOO. El nostre model de relacions laborals està construït sobre dues potes com són la negociació col·lectiva d’eficàcia general i un sistema de representativitat basat en la medició electoral i no en l’afiliació. A més són dos factors interrelacionats que es justifiquen un a l’altre i que estan molt arrelats en el nostre model de relacions laborals, però que dificulten la visualització de la utilitat del sindicalisme. D’un altre costat, la nostra estructura organitzativa té dificultats per arribar a la PIME, on estan la majoria de treballadors i treballadores, per la seva dispersió, per les dificultats d’aprofitar la força sindical de les grans empreses en benefici del conjunt i les dificultats per consolidar estratègies de cooperació entre afiliats/des que formen part del mateix procés productiu, però pertanyen a diferents empreses. El nostre gran repte, si volem estabilitzar l’afiliació, no sols per millorar els índexs de cotització, sinó per garantir una organització més útil, continua sent la configuració i la consolidació organitzativa de tots els sindicats territorials, que haurien de tenir la funció fonamental del treball afiliatiu, organitzatiu i de representació permanent en les PIMES.
Aquesta manca d’estabilitat en l’afiliació ha incidit també en l’evolució de les cotitzacions, que ha estat també positiva, però en un ritme menor que l’esperat, especialment en els dos darrers anys del període, 2007 i 2008. Han incidit els factors propis de la desacceleració econòmica i de la destrucció de llocs de treball. Cal però analitzar amb més profunditat les raons que ens porten a que el ritme de creixement de la majoria de Federacions de Catalunya sigui inferior en termes proporcionals als del conjunt de les Federacions a tota Espanya. Hi ha algunes excepcions de caràcter sectorial que posen de manifest que hi ha bones pràctiques que permeten avançar en aquest sentit. El mateix podem dir a nivell territorial, on l’experiència de l’Alt Penedès – Garraf ha possibilitat increments de cotitzacions per sobre de la mitjana de Catalunya durant tot el mandat.
La centralitat de la persona afiliada
Per aconseguir més estabilitat en l’afiliació es requereix, a més de lluitar contra la precarietat, consolidar l’organització propera als centres de treball i millorar la gestió de l’afiliació, encarant definitivament un important canvi cultural, el de la centralitat de la persona afiliada CCOO. El sindicalisme és un instrument d’acció col·lectiva però que requereix tenir la persona afiliada en el centre de l’activitat sindical, aspecte aquest que no sempre sabem fer.
Durant aquest mandat hem iniciat modestament projectes que tenen com a objectiu situar la persona afiliada en el centre de la nostra activitat sindical. Començant per la celebració dels actes d’acollida a la nova afiliació, que no hem aconseguit generalitzar però que ja disposen d’experiències interessants en algunes comarques i també en algunes empreses amb presència i tradició sindical. Això ha anat acompanyat de millores significatives en el lliurament dels carnets als nous afiliats i afiliades i una nova experiència de renovació cada cinc anys. També hem donat un pas important en la formació de les persones que atenen presencialment l’afiliació. La posada en marxa del servei on line, a més d’atendre 3.000 consultes durant el primer any 2007, ha permès tramitar 761 noves altes d’afiliació a través de la xarxa. Especialment important han estat els esforços i els avenços fets en l’àmbit de l’assessorament sindical, on s’ha aconseguit generar un espai de treball coordinat que engloba 197 persones que fan assessorament de manera estable, que comencen a disposar d’una formació específica i de mecanismes d’actualització dels seus coneixements a través de les Jornades que venim celebrant des del 2006 en un treball de cooperació entre el CERES i la responsabilitat d’assessorament sindical.
Malgrat aquestes millores en les formes de treball no hem estat capaços de generalitzar en CCOO el canvi cultural que necessitem i que ens ha de portar a diferenciar positivament el tractament a les persones afiliades. Aquesta indiferenciació en l’atenció als treballadors i treballadores en general juntament amb una negociació col·lectiva d’eficàcia general i la tutela universal que ofereixen els representants unitaris – Comitès d’Empresa i delegats/des – situa un escenari que ens dificulta visualitzar davant dels treballadors/res la importància en termes d’utilitat per a les persones del vincle estable que significa l’afiliació.
Especialment significatiu és en aquest sentit l’assessorament tècnic i jurídic que desenvolupem a través del Gabinet de CCOO de Catalunya. Per això durant aquest mandat hem continuat la millora en les bonificacions a les persones afiliades, que arriba a la gratuïtat total dels temes laborals a partir d’una franja que va del 10 als 12 anys d’antiguitat en l’afiliació. Les millores han estat possibles perquè la constitució com a personalitat jurídica pròpia del Gabinet Tècnic Jurídic ens ha permès avançar en coneixement i transparència econòmica, especialment dels costos reals i de les característiques dels ingressos. Avui coneixem la transferència de recursos que per la via de la bonificació de les minutes reben els afiliats/des que són usuaris del Gabinet Tècnic Jurídic i com incideix això de manera agregada en cada organització federativa o territorial. Tota aquesta informació ens ha permès millorar la gestió professional i la direcció sindical i alhora apuntar el nostre principal repte, la viabilitat econòmica del primer - per la importància que li donen els afiliats/des - instrument d’atenció sindical. Els usuaris del Gabinet Tècnic Jurídic són en un 65% no afiliats/des i només en un 35% afiliats, mentre que l’estructura de facturació a tercers gira fonamentalment sobre les persones no afiliades. Les dades posen de manifest que, malgrat els avenços en la millora de la gestió que es puguin continuar produint, la possibilitat de millorar la bonificació de tarifes als afiliats/des per aquesta via és molt limitada i potser ha arribat el moment de plantejar al conjunt de la CS de CCOO el debat sobre mecanismes que permetin confederalment finançar aquesta bonificació en les tarifes del Gabinet a les persones afiliades.
Cal en aquest apartat destacar el que ha suposat la posada en funcionament de la figura del Síndic de l’Afiliació. Els riscos que existien en relació a la possible confusió de funcions no s’ha produït. I en canvi ha permès encarar de manera satisfactòria alguns dels problemes d’atenció a les persones afiliades que no tenen un correcte tractament en els àmbits sindicals o de serveis propis. Els informes anuals presentats pel Síndic han impulsat algunes millores organitzatives i d’atenció en alguns dels àmbits del sindicat.
CCOO, el sindicat amb més representació als centres de treball
El còmput dinàmic a 31 de desembre del 2007 ha tornat a confirmar a CCOO de Catalunya com a primera organització sindical, i ja són trenta anys consecutius. No estarà de més recordar que encara que el sistema de còmput dinàmic fa que el procés es vagi desenvolupant durant 4 anys consecutius, i per tant que els resultats de les eleccions siguin menys visibles, les eleccions sindicals ni a les empreses en concret, ni a nivell general no estan mai guanyades d’avantmà i en aquest sentit la reiteració i normalitat en què es repeteix la majoria sindical de CCOO de Catalunya durant tres dècades no ens pot portar a minimitzar aquests resultats satisfactoris.
Assolir més de 25.500 delegats/des en les llistes de CCOO, que representen més del 44,10 % del total de les persones elegides perquè representin els seus companys/es ens dóna molta força i legitimitat davant dels nostres interlocutors i davant la societat catalana. Cal destacar que CCOO continua sent – amb alguna excepció – majoritària en la immensa majoria de sectors estratègics de l’economia – privats i públics – i que CCOO és l’única organització que manté una presència significativa en la totalitat de sectors productius, sense que es produeixi cap buit de representació, com sí succeeix en el cas d’altres organitzacions.
Com sempre, els resultats són desiguals, tant en termes sectorials com territorials. La experiència d’aquests quatre anys torna a posar de manifest que les organitzacions no tenen ni un terra ni un sostre de resultats que no es pugui superar en termes positius o negatius. I s’ha tornat a posar de manifest que tot i les dificultats objectives d’alguns sectors, el factor determinant pels resultats té a veure amb el nostre treball, que si és planificat, amb les persones adequades i en cooperació de totes les estructures sindicals, acaba donant resultats fins i tot en els sectors més difícils. Els resultats són un bon mirall del nostre estat organitzatiu i de les dificultats que tenim en relació als treballadors/res de les PIME i també en aquells sectors on els centres de treball estan molt dispersos i costa arribar.
En el balanç que hem realitzat en la Comissió Executiva ha tornat a sortir amb força la reflexió sobre el model d’eleccions sindicals a les empreses de menys de 50 treballadors, les dificultats que tenim per convertir l’esforç que hi dediquem en millores afiliatives, organitzatives i de representació a les empreses. I també ha aparegut amb força la necessitat de tornar a reflexionar amb UGT sobre les possibilitats de promoure alguns canvis normatius que, sense modificar el fonamental, que és la votació de treballadors/res, permeti racionalitzar els processos d’eleccions sindicals a aquestes empreses, reduir els costos econòmics que hi dediquem i alhora rendibilitzar millor en termes sindicals el treball desenvolupat.
Un pas més en la consolidació organitzativa
Moltes de les limitacions del nostre treball sindical tenen a veure – no és res de nou – amb les dificultats que té CCOO i el sindicalisme en general per adaptar-se i respondre als canvis en l’organització del treball i la producció de béns i serveis, també als canvis en l’organització social. I en aquests aspectes organitzatius estan les claus de futur del sindicalisme.
Amb més dificultats i lentitud del que voldríem però, durant aquest mandat s’han produït avenços en les formes de treball cooperatiu entre estructures i àmbits del sindicat. Aquesta és una aposta cultural que neix de l’anàlisi de les conseqüències que té pel sindicalisme la consolidació d’un model d’organització de la producció de béns i serveis basat en l’externalització productiva com a factor clau de competitivitat i en un model social en què l’externalització de costos i riscos als altres s’ha convertit en el paradigma dominant. Aquest model econòmic i social afecta de manera negativa la funció del sindicalisme, que no pot limitar-se a defensar els interessos de cada col·lectiu, sinó que hem de ser capaços d’agregar aquests interessos dispersos i en ocasions contraposats per intentar representar-los des d’una visió general, de classe. Desenvolupar l’activitat sindical en aquest context requereix que apostem clarament per la cooperació com a cultura i estratègia sindical. Això és el que estem intentant a CCOO de Catalunya en els darrers anys.
Els avenços han començat per la normalitat amb què al conjunt del sindicat es parla de la cultura de la cooperació sindical. Han continuat amb algunes experiències de negociació col·lectiva de convenis que tenen treballadors/res afectats organitzats en diferents federacions, realitat que serà cada vegada més freqüent. Algunes federacions han posat en marxa mecanismes organitzatius funcionals en empreses que comparteixen un mateix procés productiu. Hem avançat en el terreny de la cooperació del treball planificat de les eleccions sindicals. I hem posat en marxa l’assessorament sindical mancomunat com un mecanisme per garantir la universalitat en l’accés de les persones afiliades, la qualitat i la utilització dels recursos humans i econòmics de manera més eficient.
En paral·lel hem continuat amb la culminació del mapa organitzatiu de CCOO de Catalunya. El balanç positiu que han representat a nivell territorial les fusions del Vallés Oriental-Maresme, de l’Alt Penedès Garraf i del Bages-Berguedà ens permet apuntar que hem de continuar la construcció del mapa organitzatiu de les Unions de sindicats de la província de Barcelona amb criteris de racionalitat, atenent sobretot a la realitat econòmica i productiva del territori, sense perdre de vista el que pot ser la futura ordenació territorial de Catalunya. També podem considerar un bon balanç la creació de la Unió de les Terres de l’Ebre en el marc organitzatiu de la Unió Intercomarcal de sindicats de Tarragona, que caldrà continuar reforçant. Cal constatar que continuem tenint alguns forats importants en el mapa dels sindicats territorials, el pal de paller organitzatiu del conjunt del sindicat.
Durant aquest mandat s’ha fet encara més evident la necessitat de fer ajustos organitzatius en el terreny federatiu, per la via de les fusions i també de una readscrició de sectors. Aquest és un procés que en termes d’utilitat requereix fer-se a nivell de tota la CS de CCOO i malauradament no ha estat possible durant aquest mandat fer-ho de manera ordenada i amb una visió del conjunt de la Confederació. Malgrat les propostes presentades a la CS de CCOO per la Comissió Executiva de la CONC, el procés ha seguit uns altres camins. Ara immersos com estem en dues fusions federatives importants, que han de donar lloc a la creació de la Federació d’Indústria i a la Federació de Serveis a la Ciutadania, la nostra prioritat és contribuir des de les nostres responsabilitats a que els dos processos siguin exitosos i que contribueixin al reforçament organitzatiu de l’afiliació en aquests sectors i del conjunt de CCOO.
Tot això amb la vista posada al futur, per constatar que les nostres debilitats organitzatives tenen a veure amb l’escassa densitat afiliativa i amb la feble estabilitat organitzativa que tenim com a sindicat en alguns sectors. Millorar aquesta realitat no passa per sumar en l’intern, mentre es mantenen baixos nivells d’afiliació i d’organització en relació a l’extern. I no podem perdre de vista que el fet sindical té un fort component d’identificació de les persones treballadores amb l’organització i que aquest procés d’identificació requereix que el sindicat garanteixi espais d’autorganització dels diferents col·lectius que avui composen la diversitat del món del treball. Aquest concepte de l’autoorganització dels treballadors i treballadores és el que ens va portar en l’anterior mandat a posar en marxa un projecte sindical pels TRADE, els treballadors autònoms econòmicament dependents. Un projecte que en aquest mandat ha obtingut el reconeixement legal en la Llei que regula el marc jurídic dels autònoms i específicament dels autònoms dependents. Tot i les moltes limitacions legals, avui els TRADE han obtingut el reconeixement d’una realitat econòmica i laboral que malgrat existir en la pràctica no estava reconeguda legalment. Malauradament, la incomprensió i el conservadorisme de la direcció de la CS de CCOO ens ha impedit jugar un paper clau i ha mermat les possibilitats d’incidir en la regulació legal. Malgrat les insuficiències legals, ara disposem d’algunes escletxes a partir de les quals poder construir un espai reivindicatiu i contractual propi pels TRADE, que hem d’intentar aprofitar.
Un dels elements més emblemàtics d’aquest mandat en el terreny organitzatiu ha estat la posada en funcionament del Projecte Quadres. Un projecte que ens ha permès fer emergir de manera organitzada a un conjunt de persones que actualment ja tenen experiència sindical i que en un futur proper poden desenvolupar responsabilitats en les estructures sindicals. El projecte s’ha evidenciat com un espai de coneixement mutu de persones de diferents organitzacions, d’intercanvi de les experiències molt diverses de cada sector i de formació conjunta a partir d’un projecte de valors sindicals compartits. Estem davant d’un dels pilars del projecte de CCOO de Catalunya que necessita impulsar la cultura de la renovació, la mobilitat dels quadres, la cooperació entre estructures i el reforçament confederal, de tota l’organització.
Un projecte, el de Quadres, que tot i tenir un escenari més ampli i més global té molt a veure amb l’aposta per la renovació i promoció sindical de persones joves. Com ho té Acció Jove, que durant aquests anys ha donat un altre pas en la consolidació d’un treball començat ara fa vuit anys, però que topa amb la dificultat afegida d’una rotació encara més important a la mitjana dels seus components, per la pròpia definició temporal de la condició de jove. Malgrat aquestes dificultats objectives en l’estabilització organitzativa, Acció Jove ha continuat sent durant aquest mandat l’espai que ha permès una comunicació transversal de l’afiliació jove de diferents estructures sindicals, la canalització d’alguns dels objectius sindicals compartits entre els afiliats i afiliades joves, l’impuls d’iniciatives de negociació en alguns sectors amb molta presència de joves o l’entrada de CCOO en alguns espais de representació. Poc a poc la majoria d’organitzacions – encara no totes – han elegit els seus responsables d’Acció Jove i els objectius compartits s’han concretat en el Pla Estratègic de Joventut aprovat pel Consell Nacional de la CONC i que serà un referent per la 2ª Assemblea Nacional d’Acció Jove, a celebrar aquesta tardor.
El reforçament organitzatiu requereix de projectes que siguin capaços de posar en marxa canvis en les formes de treball i d’organització del sindicat. En aquest sentit, la Direcció de Projectes ens ha permès donar una bona empenta a aquesta necessitat. Especialment significatiu ha estat que, en compliment del mandat del 8è Congrés, s’hagi acordat per unanimitat un nou model de Congressos que, amb independència de la seva concreció en l’actual procés, té una gran potencialitat de futur pel que fa tant a la millora de la participació, com a la racionalització dels processos congressuals. La Reforma de l’Acord Marc per les condicions professionals dels sindicalistes amb dedicació permanent (AMAS) és un altre exemple del que diem, i ens ha de permetre impulsar més la mobilitat de quadres i dotar el sindicat de més flexibilitat i alhora confederalitat en la gestió d’una bona part dels recursos humans que disposem. Els treballs desenvolupats des de la Direcció de Projectes estan darrera d’alguns dels elements de canvi impulsats durant aquest mandat, com la creació de la figura del Síndic de l’Afiliat o la proposta de reforma de la Fundació Pau i Solidaritat, entre d’altres.
La formació sindical una de les nostres senyes d’identitat
L’aposta per la formació Sindical ha estat sempre una de les senyes que millor identifiquen a CCOO de Catalunya, fins i tot com a factor diferencial dins de la CS de CCOO. En el transcurs dels anys aquesta aposta s’ha posat de manifest amb el manteniment d’una estructura permanent de formadors – en el marc de l’Escola de Formació Sindical- amb la dedicació d’una bona part dels nostres pressupostos a formació, fins i tot en els moments en què no estaven garantides les fonts externes de finançament. Durant aquest mandat ha millorat de manera important la implicació de les organitzacions confederades a la CS de la CONC, Federacions i Unions Territorials. I també ha estat molt important el treball cooperatiu entre la Secretaria de Formació i altres secretaries, com Immigració, Comunicació, Salut Laboral, entre d’altres, que ha permès ampliar el ventall i la utilitat de la formació impartida i alhora reforçar el caràcter integral del projecte formatiu de CCOO de Catalunya. Ha estat especialment significatiu el treball de formació dels equips d’eleccions sindicals i extensió a les empreses. En termes qualitatius s’ha avançat en la incorporació en tots els àmbits formatius dels mòduls referits a valors de CCOO i sentit de pertinença al sindicat.
Aquest esforç és encara més meritori perquè s’ha hagut de fer front a un increment significatiu dels delegats i delegades que fan formació bàsica. Cada any reben formació bàsica el 10% del total de delegats/des elegits, el que permet acabar el mandat amb una incidència formativa molt important, de manera que la majoria dels nostres representants actius tenen garantit aquest nivell formatiu. Aquest és un esforç que hem de mantenir, perquè forma part del compromís que assumim amb les persones que decideixen incorporar-se a les nostres llistes com a representants dels seus companys i companyes. En termes qualitatius, el treball s’ha reflectit en la promoció d’un major reciclatge formatiu de les persones que formen part de l’estructura sindical, especialment a partir dels convenis de col·laboració que tenim subscrits amb diferents entitats i universitats. La formació de quadres que venia desenvolupant l’Escola de Formació Sindical ha donat com a fruit indirecte el contingut formatiu que forma part d’un projecte més global en la seva vessant organitzativa, com ha estat el Projecte Quadres.
La formació sindical continua sent clau per garantir alguns dels aspectes centrals de projecte de CCOO de Catalunya. Començant per la independència sindical que exigeix del sindicat una capacitat pròpia per construir un projecte social autònom i que precisa de la formació per socialitzar-lo al conjunt de l’organització. L’aposta per un model de sindicat que defensa l’autoorganització dels treballadors i treballadores en el sindicat requereix que els representants sindicals de CCOO a les empreses disposin dels coneixements, habilitats i valors necessaris per construir sindicalisme des del centre de treball. La voluntat de fer del sindicat un instrument de transformació social necessita una formació també en valors que garanteixi un sindicat amb ànima. L’aposta per un model sindical que fa de la confederalitat un mecanisme per garantir la cooperació entre les estructures sindicals troba un gran aliat en un projecte de formació sindical que esdevé també un espai de trobada, de coneixement mutu i de cooperació. Per totes aquestes raons esdevé imprescindible el compromís de totes les organitzacions per mantenir el projecte formatiu de la CS de la CONC, que a partir d’un tronc comú permeti i impulsi que cada organització li afegeixi els elements propis per completar la formació dels delegats/des o els quadres sindicals.
L’autonomia en els recursos i la transparència, claus per a la independència sindical
Per a CCOO l’autonomia en els recursos econòmics propis és un dels eixos sobre els que es sustenta el nostre projecte d’independència sindical. Sense independència en l’origen dels recursos econòmics no hi ha veritable independència sindical.
Aquest mandat ha estat clau en la consolidació de la millora en la gestió de recursos. S’ha culminat el procés de professionalització de totes les estructures i instruments de gestió, especialment pel que fa referència al Gabinet Tècnic Jurídic i a la Unitat de Serveis compartits (USC), que ha passat a englobar els diferents departaments confederals vinculats a la gestió dels recursos. Durant el mandat s’ha consolidat l’evolució cap a la bona salut financera de tots els àmbits, inclosa la Fundació “Paco Puerto” i hem aconseguit la creació i dotació del Fons de Reserva de les organitzacions i els instruments de gestió. En aquest sentit s’ha produït una major implicació de les organitzacions en els òrgans de direcció de les diferents empreses i instruments de gestió. I la USC s’ha consolidat com instrument clau per garantir alhora l’autonomia de les organitzacions en el govern polític dels recursos de cadascuna de les organitzacions i, al mateix temps, el coneixement confederal i la transparència i eficiència en el seu ús.
Aquest major i millor coneixement dels nostres recursos i de la seva composició ens ha permès detectar de manera objectiva el volum de recursos que gestionem pel que fa a programes o projectes finalistes o en els que desenvolupem alguna col·laboració social amb els poders públics. La millora de la gestió s’ha vist reflectida en la consolidació de les pràctiques d’auditoria externa i interna. A nivell extern, anant més enllà del que està previst legalment i s’ha acordat en la CS de CCOO, i a nivell intern possibilitant que les auditories siguin instruments de millora de la gestió.
Tots aquests avanços en la transparència en la gestió dels recursos ens han permès continuar donant la batalla davant del govern català perquè s’aprovin normes que garanteixin la transparència i el bon ús dels recursos públics que són adreçats a desenvolupar funcions de col·laboració social o participació institucional per part de les organitzacions sindicals i empresarials. Malauradament, l’actual govern català no ha estat capaç de concretar les conclusions de la Comissió de Bon Govern i transparència que va crear el Govern de Pasqual Maragall. I no sembla que ni el Govern en el seu conjunt ni les forces polítiques que li donen suport tinguin cap voluntat política de fer-ho.
Malgrat això nosaltres continuarem insistint, i una manera de fer-ho és amb la presentació que anualment fem davant de la Sindicatura de Comptes de Catalunya dels nostres comptes auditats – els del sindicat i els de les empreses, associacions o fundacions vinculades -. De moment la nostra actuació no ha tingut rèplica per part de cap altre sindicat i tampoc per part del Govern català, que continua sense ni tan sols donar publicitat a les subvencions que reben les organitzacions sindicals i empresarials per desenvolupar les funcions de representació, participació institucional i col·laboració social amb funcions de caràcter públic.
Els serveis a l’afiliació com a instruments sindicals
Durant aquest mandat hem incrementat els esforços i els recursos per convertir els serveis a l’afiliació en alguna cosa més que actes d’assistència personalitzada. Aquest objectiu de sindicalitzar l’activitat dels serveis s’ha plasmat especialment en el terreny de l’assessorament sindical, que s’ha començat a estructurar amb l’objectiu de garantir la universalitat en el seu accés, sigui quin sigui el sector o el territori on s’estigui afiliat i també garantir la qualitat i l’accessibilitat dels afiliats/des a l'assessorament sindical. En aquest sentit aquest mandat ha estat també el del Gabinet tècnic jurídic. En el terreny dels serveis la política d’habitatge impulsada a través de Habitatge Entorn, SCC ha assolit nous nivells, com ho va posar de manifest l’acte de celebració pels més de 5.000 habitatges lliurats. S’han lliurat aquest mandat 1.345 nous habitatges, el que ja fan un total de 5.960 is’han iniciat obres en altres 1051. Les previsions pel període 2009-2012 son de lliurar uns 1.179 i iniciar segur un mínim de 868. Tot això ha estat possible en un entorn difícil, d’especulació immobiliària i escassetat de sòl públic, gràcies a l’aposta iniciada fa uns anys de capitalització de la Cooperativa Habitatge Entorn i de l’empresa gestora Habitatge Social, SA. Una aposta que ha permès treballar en la compra de sòls privats, però mantenint la filosofia de l’habitatge social. El nostre treball ha permès també enfortir el paper de la Federació de Cooperatives d’Habitatge i impulsar la creació d’un grup de cooperatives de matriu – El Grup Valuaris – amb voluntat de potenciar el model cooperatiu i participar en situació de col·laboració amb les polítiques dels poders públics per facilitar l’accés a habitatges en règim de propietat, lloguer o altres formes alternatives. Les dificultats aparegudes en la nova Llei d’Habitatge de Catalunya i les que situen alguns ajuntaments amb els seus localismes absurds i contràries a la mobilitat del teixit social, ens poden obligar en el futur a fer un replantejament del nostre paper.
El repte permanent de millorar les formes de direcció i govern confederal
El projecte de CCOO de Catalunya ha tingut sempre molt present la importància de millorar les formes de direcció i govern confederal i en aquest sentit hem mantingut la tensió. Aquest mandat ha viscut avenços significatius que tenen a veure, i molt, amb la creació de la responsabilitat específica de coordinació del Secretariat. La millora de les bases de dades institucionals i internes i l’establiment de formes de treball més estables han facilitat el funcionament dels organismes de direcció, la tramesa de la documentació i de manera indirecta la participació de les persones en el diferents organismes de direcció del que formen part. Per avançar en aquesta direcció ha estat important la posada en marxa del Projecte Integra que si en els propers anys avança en la direcció de millorar les bases de dades de les seccions sindicals i les organitzacions, ens permetrà posar en marxa una vella aspiració del treball en xarxa del conjunt de la CS de la CONC.
En canvi, no hem acabat de trobar els mecanismes per propiciar més la participació de les organitzacions, tant en els organismes de direcció com en la translació dels debats i els acords al conjunt de les organitzacions. En aquest sentit ha madurat la percepció que es fa necessari trobar un major equilibri en els organismes de direcció entre la presència dels secretaris generals de les diferents organitzacions i les diversitats de gènere o professional i les pluralitats sindicals.
Una etapa complexa i contradictòria en la relació amb la CS de CCOO
Aquest mandat s’ha caracteritzat en relació a la CS de CCOO per la seva complexitat i alhora contradiccions. D’un costat, s’ha produït una implicació important, de persones concretes i també del conjunt de la direcció de la CONC en el desenvolupament de l’aspecte central de l’estratègia organitzativa de la CS de CCOO. L’anomenat com a Full de Ruta Confederal ha comptat amb el suport nítid de la direcció de la CONC, entre d’altres coses perquè una bona part de les seves orientacions, objectius i instruments bevien entre d’altres fonts de l’experiència acumulada pel conjunt d’organitzacions de CCOO de Catalunya. És un projecte que s’ha manifestat com una gran oportunitat per avançar en un model sindical que faci viable alhora el reforçament de l’autonomia de les organitzacions amb un reforçament de la confederalitat, a partir dels instruments i mecanismes d’informació i transparència compartides. Però alhora també s’ha posat de manifest la manca d’una idea compartida del que és la Confederació Sindical de CCOO d’Espanya. Unes dificultats que tenen molt a veure amb el deteriorament dels espais compartits de reflexió i debat que facilitin la complicitat, amb un deficient funcionament dels organismes de direcció de la CS de CCOO i amb la pèrdua de costum de construir les decisions col·lectives a partir del debat i el consens bàsic, que lluny de ser empobridor és una garantia, perquè les decisions adoptades compten amb la implicació i compromís del conjunt del sindicat.
El balanç provisional del full de Ruta Confederal és positiu, amb un major coneixement de la realitat i més transparència, que per a ser útils requereixen d’un major lideratge i compromís confederal. I sobretot tenir ben clar que aquests instruments tenen com a objectiu garantir, a partir de la transparència, una major autonomia de les organitzacions i la seva capacitat autoorganització, de manera simultània al reforçament d’un projecte confederal. I que en cap cas poden ser utilitzats per fer avançar una concepció uniformista i dirigista del sindicat, que negui els espais d’autoorganització consustancials al sindicalisme, especialment quan es tracta d’una Confederació Sindical.
En paral·lel a aquest espai de treball amb forta complicitat, hem assistit a un dels períodes de més dificultats i conflictivitat en la relació entre la CS de CCOO i la CS de la CONC. Una conflictivitat que es reflecteix en les fortes diferències en relació a com CCOO s’ha de situar davant d’un Estat de les Autonomies, quin és el paper del sindicat en aquest escenari, com afecta això a les formes d’organitzar l’acció sindical i socioeconòmica del sindicat. Les diferències en relació al paper dels organismes de direcció i a la pròpia estructuració de la CS de CCOO, que no són noves, s’han fet molt evidents durant aquests anys. I per primera vegada s’ha impugnat de manera explícita les formes de vinculació i articulació de la confederalitat entre CCOO d’Espanya i CCOO de Catalunya. La situació s’ha fet evident a partir del conflicte en relació a les dates i l’ordenació sindical en el temps dels Congressos de la CONC i el de la CS de CCOO. De manera que en el moment de redactar aquest informe ens trobem amb la insòlita situació que les dades de celebració del 9é Congrés de la CONC estan impugnades davant de la Comissió de Garanties de la CS de CCOO per part del Secretari General de la Cs de CCOO a títol individual, malgrat l’acord en sentit contrari de la Comissió Executiva de la CS de CCOO, i per la Comissió Executiva de la Unió Regional de Cantàbria.
Sigui quin sigui el resultat d’aquest conflicte és evident que s’ha posat de manifest l’esgotament d’una etapa en les formes de relació amb la CS de CCOO i d’assumpció dels conflictes. I que el IX Congrés de CCOO de Catalunya té com un dels reptes cohesionar el conjunt de l’organització per encarar una nova etapa que requerirà d’acords explícits que garanteixin el caràcter de sindicat de classe i nacional de la CONC en el marc de la CS de CCOO, com així ha estat al llarg de tota la nostra història compartida.
La cohesió interna, una aposta útil, una condició necessària
Aquest balanç de treball que té clars i ombres és fruit d’un treball col·lectiu, no sols en l’elaboració de l’informe, sinó sobretot en el treball sindical que han desenvolupat les persones i les organitzacions que composen la CONC. Un treball col·lectiu, el sindical, que requereix com a condició necessària assolir un bon nivell de cohesió interna. El consens no pot ser mai la coartada per no prendre decisions o perquè els projectes no siguin clars en els seus objectius i continguts. Però alhora el treball col·lectiu, la capacitat de construir els consensos des del debat, el compromís, la complicitat, la unitat no uniformadora, el valor de la discrepància, atorguen a les organitzacions que cultiven aquestes senyes d’identitat una major solidesa. Per a una organització com CCOO, que som cada vegada més diversa sociològicament, plural en les seves idees, la cohesió interna al voltant del projecte sindical que entre tots i totes construïm des de la nostra independència, esdevé una condició necessària. El nostre nivell de cohesió interna és, sens dubte, millorable. Però tot allò que CCOO de Catalunya ha estat capaç de ser i fer durant aquests anys ha necessitat de la cohesió interna, com a condició no suficient, però sí necessària per a fer-se realitat.
Barcelona, setembre de 2008
(Argelaguer Vall del Llierca lejarza)
Informe balanç VIII Congrés CCOO de Catalunya | 21-09-2008 - 18:37:03 GMT 1 #
ENMIENDAS
AL PROGRAMA DE ACCIÓN
Y A LOS ESTATUTOS
IX CONGRESO CONFEDERAL DE CCOO
Enmiendas 9º Congreso Confederal
PRESENTACIÓN
A primeros de Septiembre se iniciará el proceso de las Asambleas, al objeto de debatir el Programa de Acción y
Estatutos así como la elección de delegados y delegadas del 9º Congreso de la Confederación Sindical de
Comisiones Obreras que se celebrará en Diciembre.
Este acontecimiento se va a celebrar en una situación económica difícil, el crecimiento de las últimas décadas se
está desacelerando, entrando en una crisis de la que desconocemos su duración, pero que el capitalismo pretende
–como siempre- que el ajuste lo soporten los trabajadores y trabajadoras.
La vía española al capitalismo, agudizada durante la última etapa de crecimiento –desde 1994- se basa en la
precariedad como estrategia competitiva, con niveles de bienestar social inferiores a los de la Unión Europea y una
injusta distribución de las rentas entre capital y trabajo.
Con relación a la elaboración de las Ponencias, hemos participado dos compañeros y una compañera del sector
crítico en la Comisión nombrada por el Consejo Confederal para la redacción de las mismas. Hemos acudido, como
siempre hemos hecho, con voluntad de aportar ideas, iniciativas y propuestas a la futura estrategia de nuestro
sindicato.
En el documento de las Ponencias (denominado Programa de Acción), está incluidas diversas aportaciones y
propuestas de nuestra sensibilidad, aunque siguen existiendo diferencias importantes que, al no haber sido tenidas
en cuenta, nos hizo abstenernos en su votación en el Consejo Confederal.
Las enmiendas de este documento al Programa de Acción y Estatutos, recogen las posiciones que hemos venido
manteniendo, tanto desde el punto de vista sindical como organizativo y pretenden enriquecer el debate acercando
posturas en el proceso congresual..
En el Eje 1 abordamos la insuficiencia de las reformas educativas, cediendo una vez mas a las presiones de la
iglesia y la necesidad de garantizar una financiación suficiente a la enseñanza pública, la defensa de un empleo de
calidad, seguimos denunciando la firma de acuerdos con una estrategia equivocada y proponemos una tutela
especial a los flujos migratorios.
En el Eje 2 insistimos en la oposición a la energía nuclear, resaltamos la dimensión sociopolítica del sindicato, la
necesidad de una mejora de las pensiones y el control del fondo de reserva, así como una política salarial que
garantice el aumento del poder adquisitivo.
En el Eje 3 además de criticar los últimos acuerdos de negociación colectiva proponemos una política salarial a la
ofensiva que gane en poder adquisitivo y presencia de los sindicatos en las empresas, unido a un apartado especial
sobre la acción sindical en las deslocalizaciones y descentralización productiva, incidir aún más en las políticas de
igualdad y en la consulta y participación de los afiliados.
En el Eje 4 planteamos el rechazo al Tratado Constitucional Europeo, con una oposición frontal a las últimas
directivas de la Unión Europea y a las Sentencias del Tribunal Europeo así como la necesidad de luchar contra
ellas.
La enmienda del Eje 6 se centra en la necesidad de potenciar la participación de la afiliación en la toma de
decisiones, firma de convenios, acuerdos, etc.
Nos comprometemos a trabajar para que el 9º Congreso acabe con este largo periodo de exclusiones y comience
una nueva etapa en la que el respecto a la pluralidad existente y la convivencia y participación en la dirección del
sindicato de todas las sensibilidades sea una realidad.
En definitiva, con estas enmiendas tratamos de ampliar y enriquecer el debate y la discusión franca y abierta en el
conjunto del sindicato, para colaborar a hacer de las Comisiones Obreras, una buena herramienta al servicio de los
trabajadores y trabajadoras en una sociedad más justa solidaria y democrática.
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 3
SUMARIO
EJE 1: Situar el papel central del trabajo en la sociedad, porque los trabajadores y
trabajadoras son la mayor riqueza de un país. Hacer valer el Diálogo Social para mejorar las
relaciones laborales y la cohesión social.
ENMIENDA 1 La Insuficiencia de las Reformas Educativas
ENMIENDA 2 Diagnóstico del Empleo Precario y las Reformas Laborales
ENMIENDA 3 y 4 La defensa del Empleo de Calidad en cualquier circunstancia
ENMIENDA 5 Propuestas para un Empleo de Calidad
ENMIENDA 6 Inmigración
ENMIENDA 7 y 8 Salud laboral, accidentes de trabajo, enfer. profesionales y mutuas
ENMIENDA 9 Reforma de la legislación sobre I.T.
ENMIENDA 10 Modelo Educativo
ENMIENDA 11 Cumplimiento de los Acuerdos del Diálogo Social
EJE 2: Exigir un cambio de modelo productivo y una mejor redistribución de la
riqueza para ganar en igualdad, cohesión social y sostenibilidad. Inversión
productiva frente a inversión especulativa, suficiencia de los recursos de las administraciones
públicas y equidad en el gasto, rentas salariales y red de protección social.
ENMIENDA 12 y 13 Energía Nuclear
ENMIENDA 14 y 15 La dimensión sociopolítica
ENMIENDA 16 Mejora de la Protección al Desempleo
ENMIENDA 17 Mejora de las Pensiones
ENMIENDA 18 Fondo de Reserva de la Seguridad Social
ENMIENDA 19 y 20 Política Salarial
Eje 3: Desarrollar más acción sindical en las empresas y más negociación
colectiva. Extender la atención directa y permanente en los centros de trabajo. Extender el
convenio colectivo al conjunto de la población asalariada. Proteger a las trabajadoras y
trabajadores con más precariedad.
ENMIENDA 21 El Diagnóstico de la Negociación Colectiva.
ENMIENDA 22, 23 y 24 Deslocalizaciones, descentralización productiva
ENMIENDA 25 Respeto a la autonomía de las Secc. Sindicales
ENMIENDA 26 Líneas Reivindicativas y la Participación en los Convenios
ENMIENDA 27 Papel de los Ctes.de Empresa y Sec. Sindicales
ENMIENDA 28 Supresión del término “organizaciones empresariales”
ENMIENDA 29 Participación y consulta en las Secciones Sindicales
ENMIENDA 30 Carrera profesional de los sindicalistas
ENMIENDA 31 Planes de Igualdad
ENMIENDA 32 Periodo de Paternidad
ENMIENDA 33 Reforma del Código Penal: proteger la acción sindical de la represión
ENMIENDA 34 Configuración de candidaturas a EESS en las Secciones Sindicales
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 4
EJE 4: Contribuir a globalizar los derechos y la acción sindical. Participar
activamente en la construcción de la acción sindical transnacional, promover la negociación
colectiva europea, cooperar para fortalecer el sindicalismo internacional.
ENMIENDA 35 Nuevo Tratado Constitucional
ENMIENDA 36, 37 y 38 Defensa de los Servicios Públicos y Directivas Europeas.
ENMIENDA 39 Directiva del Tiempo de Trabajo
EJE 6: Asegurar la participación activa de la afiliación y su vinculación a la
actividad del sindicato. Seguir ampliando la afiliación. Más participación, voz e influencia
de las mujeres y de los jóvenes.
ENMIENDA 40 Participación de la afiliación en las decisiones del sindicato
ENMIENDAS ESTATUTOS CONFEDERALES
Artículo 10: DERECHOS DE LOS AFILIADOS Y AFILIADAS
Artículo 11: ELECCIÓN DE LOS ÓRGANOS DEL SINDICATO
Artículo 13: DEBERES DE LOS AFILIADOS Y AFILIADAS.
Artículo 21. MEDIDAS DISCIPLINARIAS REFERIDAS A LOS ÓRGANOS DE LAS
ORGANIZACIONES INTEGRADAS EN LA C.S. DE CC.OO.
Artículo 22. AUTODISOLUCIÓN DE LOS ÓRGANOS.
Artículo 30. LA EJECUTIVA CONFEDERAL.
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 5
EJE 1: Situar el papel central del trabajo en la sociedad, porque los
trabajadores y trabajadoras son la mayor riqueza de un país. Hacer valer el
Diálogo Social para mejorar las relaciones laborales y la cohesión social.
LA INSUFICIENCIA DE LAS REFORMAS EDUCATIVAS
ENMIENDA 1
PARRAFO 9 Después de “Los grandes avances producidos en el acceso a la
educación de la población española y la extensión de la educación superior no deben
ocultar los retos a los que se enfrenta el sistema educativo”. incluir:
Tampoco debe ocultar la frustración de las últimas reformas educativas que han
significado:
- Ceder, una vez más, a las presiones de la jerarquía eclesiástica, desoyendo el
pronunciamiento de organizaciones progresistas y del Consejo Escolar del
Estado, manteniendo la religión en el sistema educativo.
- Mantener el gasto público educativo muy por debajo de la media europea
(4,2% de PIB frente al 5,2)
- En Universidad, sacar adelante una reforma alicorta, que sólo corrige los
rasgos más aberrantes introducidos por el PP en su LOU sin garantizar una
financiación suficiente que pueda hacer del Espacio Europeo de Educación
Superior un sistema de formación centrado en las necesidades sociales y en la
renovación pedagógica, y no en la subordinación a los intereses del mercado.
EL EMPLEO PRECARIO Y LAS REFORMAS LABORALES
ENMIENDA 2
PARRAFO 11 añadir al final los siguientes párrafos
Las sucesivas reformas laborales no han sido eficaces para reducir sustancialmente la
temporalidad ya que, repite fórmulas fracasadas como el abaratamiento del despido,
transfiere importantísimos recursos a los empresarios para bonificar los contratos con
cargo a las cuotas del desempleo, rebaja las cotizaciones empresariales sin atacar los
problemas de fondo del mercado laboral que son la consecuencia de un modelo de
crecimiento económico que genera empleo en los sectores productivos más
especulativos y con menor desarrollo tecnológico como la construcción y los servicios,
mientras se pierde empleo en el sector industrial. Esta precariedad, junto a la rotación
laboral, la subcontratación, la deslocalización, la cesión ilegal de trabajadores y el
fraude de ley en las contrataciones son la base de la competitividad de las empresas y
el factor fundamental de los beneficios empresariales.
El empleo precario –temporal, inseguro, con condiciones duras y penosas y con bajos
salarios- es una lacra del mercado de trabajo en España. Desde hace varias décadas
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 6
la tasa de temporalidad no ha bajado del 30%. Si a eso le añadimos el alto volumen de
paro que en el mejor de los casos, como en los últimos años, ha estado en torno al
10%, la problemática de la precariedad laboral afecta en torno al 40% de las clases
trabajadoras, y es muy superior en el caso de jóvenes, mujeres e inmigrantes.
Las causas de la persistencia y gravedad de la precariedad laboral son diversas, y
están condicionadas por un modelo productivo intensivo en mano de obra y bajos
salarios. Sin embargo, economías similares no han alcanzado esas altas tasas de
inseguridad del empleo. El principal motivo de esa situación en España es la
imposición un modelo ‘flexible’ en la contratación por parte de las estrategias
empresariales y las propias administraciones públicas, amparado en una normativa
permisiva. A ello hay que añadir el aumento del poder empresarial en las relaciones
laborales que proporciona esa flexibilidad, con una mayor indefensión de la población
trabajadora, especialmente la nueva y la menos cualificada.
DEFENSA DEL EMPLEO DE CALIDAD EN CUALQUIER
CIRCUNSTANCIA
ENMIENDA 3
PARRAFO 12 sustituir por:
CCOO defenderá, tanto más en una coyuntura económica poco favorable, el impulso
de una economía más productiva que sea capaz de generar empleo de calidad. No
obstante, en el mejor de los casos, sus consecuencias son a largo plazo. La limitada y
lenta creación de empleo ‘cualificado’ es insuficiente para garantizar la calidad del
mercado de trabajo. La acción contra la precariedad laboral y por un empleo seguro y
con derechos laborales no debe basarse, exclusivamente en la cualificación del
mismo. Ello contribuiría a dejar en la incertidumbre y frustración de la inseguridad a la
mayoría de la gente trabajadora que –aunque tengan una formación más alta- tienen
empleos no cualificados o semi-cualificados. Por tanto, el empleo, aunque sea poco
cualificado, debe ser seguro, estable, igualitario y con plenos derechos laborales y
sociales. Frente a un modelo de flexibilidad, precariedad e indefensión oponemos un
modelo basado en la seguridad, la calidad y la protección laboral.
ENMIENDA 4:
PARRAFO 13
AÑADIR al final del Objetivo 1 del Eje 1 “en cualquier circunstancia”
PROPUESTAS PARA UN EMPLEO DE CALIDAD
ENMIENDA 5:
Después del PARRAFO 18 añadir uno nuevo que diga:
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 7
Para CC.OO es fundamental la prioridad de un empleo de calidad, estable, seguro,
con igualdad y derechos laborales. La acción contra la precariedad laboral pasa,
principalmente, por la regulación estricta de las garantías de la contratación, los
derechos del empleo y las condiciones laborales, que se realizará en los distintos
ámbitos con la participación y acuerdo de los representantes de los trabajadores. La
exigencia, regulación y control de la causalidad de los contratos es clave para evitar el
abuso empresarial de la temporalidad y el empleo irregular. CCOO impulsará una
acción sindical firme y participativa en defensa de la seguridad y estabilidad del
empleo y de la plena protección del desempleo. Y en concreto:
• Potenciar los servicios públicos (educación, sanidad, atención a las
dependencias, transportes) como medida para la creación de empleo de
calidad y garantía de derechos ciudadanos.
• Revisar las bonificaciones a la contratación indefinida para que solo afecten a
los colectivos de difícil recolocación.
• La duración máxima del contrato Eventual por Circunstancias de la Producción
debe ser reducida y no ampliada, como ocurre en la actualidad, en su
disponibilidad por la negociación colectiva.
• En caso de despido improcedente, la decisión de escoger la incorporación o la
indemnización corresponderá al trabajador o trabajadora afectada.
• Plan especial de control del fraude por la Inspección de Trabajo en empresas
que superen el 20% de contratos temporales.
• Limitar la cadena de subcontratación mediante ley (hasta segundo nivel),
garantizando los mismos derechos a los trabajadores de la subcontrata que los
que tienen la empresa principal.
• Rechazo de la privatización de los servicios públicos y reversión de
actividades subcontratadas. Incluir en los Pliegos de Condiciones cláusulas
sociales para garantizar la estabilidad en el empleo, igualdad y la salud laboral.
• Combatir la cesión ilegal de los trabajadores, para lo que será necesario la
limitación de las actuaciones de las empresas de trabajo temporal (ETT),
mayor control de las empresas usuarias y oposición activa hacia las empresas
multiservicios como nuevas formas de desregulación laboral, empleo precario y
desigualdad social.
INMIGRACIÓN
ENMIENDA 6
PARRAFO 25 SUSTITUIR POR:
Conectar la política migratoria a la política general de empleo (aumentar la tasa de
actividad de las mujeres, reducir el paro, prever la formación, lo que no será posible
sin dignificar los salarios y las condiciones de trabajo de los sectores de acogida de
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 8
inmigración). Planificar la capacidad de acogida según las necesidades del mercado
de trabajo y establecer un cupo anual de permisos de residencia y trabajo con todas
las vías de entrada, incluyendo a quienes no están sujetos a la situación nacional de
empleo. Ordenar los flujos de entrada: exigencia de visados, control de fronteras,
coordinación de los distintos departamentos ministeriales y cooperación internacional.
Teniendo en cuenta que esta ordenación no ha sido posible hasta ahora, ya que
factores como la deuda externa, las reglas internacionales del comercio, y las políticas
neoliberales impuestas por el FMI y el BM, así como la demanda de mano de obrar
barata, flexible y no regulada en países como España, que además disponen de una
amplia economía sumergida, van en contra de ella.
Cualquier ordenación de flujos y control de fronteras, tiene que hacerse dentro del
respeto escrupuloso a los derechos civiles y humanos frecuentemente vulnerados.
CCOO luchará por ello, así como para conseguir que el gobierno ratifique la
Convención Internacional sobre los Derechos de los trabajadores migratorios
aprobada por la asamblea General de la ONU el 18-12-90. Igualmente CCOO se
opone al proyecto de Directiva Europea de Retorno de inmigrantes, que supone de
hecho el encarcelamiento de hasta 18 meses, de las personas inmigrantes por una
falta administrativa que es la de carecer de documentación. Igualmente CCOO debe
sumarse a las peticiones de cierre de los Centros de Internamiento para inmigrantes,
cuyas condiciones de habitabilidad en algunos de ellos son bastantes peores que las
cárceles. Este debe de ser uno de los ejes de la movilización sindical por un empleo
decente en el mundo.
Facilitar la contratación en origen: crear una ventanilla única, reformar y reforzar la
administración española en el exterior y garantizar la contratación adecuada por los
SPE. Perseguir el empleo ilegal, castigando a las empresas y no a las personas
inmigrantes (como ha hecho el TS en sentencia de Junio-08 negando el desempleo a
trabajadores inmigrantes), dotando de medios a la ITSS y mecanismos de
participación a las organizaciones sindicales.
SALUD LABORAL, ACCIDENTES DE TRABAJO Y ENFERMEDADES
PROFESIONALES, SERVICIOS DE PREVENCIÓN Y MUTUAS,
ENMIENDA 7
PARRAFO 28 sustituir a partir de “Reformar y democratizar las mutuas...” por:
Presenciamos cómo las Mutuas de accidente de trabajo y enfermedades profesionales
en estos últimos años han crecido en actividad y competencias: prestación de riesgo
durante el embarazo, incapacidad permanente, enfermedad profesional, notificación
enfermedades profesionales (RD 1299/2006, por el que se aprueba el cuadro de
enfermedades profesionales en el sistema de la Seguridad Social, y se establecen
criterios para su notificación y registro).
Las mutuas deberían de pasar a formar parte del sistema público sanitario, puesto que
se gestionan con dinero público, y tienen que prestar un servicio a los trabajadores en
defensa del derecho a la salud, estableciendo como plazo máximo de ingreso en el
sistema público diciembre de 2010.
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 9
ENMIENDA 8
Después del PARRAFO 28 incluir los siguientes párrafos.
Control servicios prevención, exigir calidad técnica y actuación imparcial al
servicio de los trabajadores.
Para una mayor garantía y control de calidad en la prevención de riesgos laborales, se
establecerá un sistema de auditorias, dependiente de la Inspección de Trabajo, junto
con la respectiva Comunidad Autónoma, como garante del buen funcionamiento de
dichos servicios.
Empresas con Alta Tasa de Siniestralidad Comparada.
Proponer la publicación de un listado de empresas de alta tasa de siniestralidad
comparada, que incluirá las empresas incumplidoras que registran mayor
accidentalidad y las que superen la media de su sector. Estos listados serán de
conocimiento público. Asimismo se negociarán medidas legales para impedir que las
empresas reincidentes accedan a contratos con la administración publica
Fiscalía General del Estado y Fiscalía especial siniestralidad laboral. Durante los
pasados años se ha creado la fiscalía especial en siniestralidad laboral, con la firma de
convenios de colaboración con Gobiernos autónomos.
Se exigirá por parte de CCOO un control de las actuaciones de fiscalía por las
organizaciones sindicales, no solamente en términos globales y estadísticos sino
sobre todo el proceso judicial y el resultado de las sentencias y su ejecución.
Reconocimiento de ENFERMEDADES PROFESIONALES. UNIDADES DE SALUD
LABORAL.
La infradeclaración de enfermedades profesionales ha aumentado, con la reforma del
sistema de notificación, aproximadamente un 30% respecto a los años 2006 y 2007.
Posiblemente esté relacionado a que en el año 2006, las mutuas asumen el pago de
incapacidad permanente por enfermedad profesional y en 2007 notifican el parte de
enfermedad profesional.
Es necesario promover la creación en todas las autonomías de la RED DE MÉDICOS
CENTINELA, y puesta en marcha de Unidades de Salud Laboral, de apoyo a los
médicos pertenecientes a la red de médicos centinela.
REFORMA DE LA LEGISLACIÓN SOBRE LA INCAPACIDAD
TEMPORAL
ENMIENDA 9
Después del PARRAFO 28 añadir:
Reforma del artículo 128 apartado 1 del RD Legislativo 1/1994, de 20 de junio,
modificado por Ley 40/2007, de 4 de diciembre, de medidas en materia de Seguridad
Social.
Esta modificación del artículo 128 endurece la situación de la Incapacidad Transitoria
(IT), reduce derechos, crea indefensión y falta de garantías, quitando el control a los
profesionales médicos de atención primaria a partir de los 12 meses, para ponerla en
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 10
manos de los burócratas del INSS, que se guía por motivos económicos en lugar de
por motivos de salud. Comprobado en estos meses el nefasto resultado de esta
reforma, es necesario volver a la situación anterior.
EL MODELO EDUCATIVO
ENMIENDA 10:
PARRAFO 31 añadir al final.
como la paz, el respeto, la no violencia, la conservación de la naturaleza e integrada
en la realidad sociocultural del país. Defender un modelo educativo a lo largo de toda
la vida basado en la solidaridad, en la educación como factor para superar las
desigualdades sociales y favorecer la convivencia entre las diferentes culturas.
Reclamar a las administraciones públicas su responsabilidad de garantizar este
modelo educativo mediante una red pública suficiente que atienda la demanda
educativa en sus diferentes etapas y modalidades de enseñanza y que cuente con los
recursos y servicios necesarios para garantizar el derecho a aprender con éxito de
todo el alumnado, especialmente en las etapas obligatorias. Defender la laicidad en
todos los centros educativos mediante la derogación inmediata de los acuerdos con el
Vaticano, sacando a la religión fuera del currículo y del horario lectivo y erradicando la
simbología religiosa de los centros escolares.
CUMPLIMIENTO DE LOS ACUERDOS DEL DIÁLOGO SOCIAL
ENMIENDA 11
PARRAFO 54 añadir: después de “CCOO se compromete con las políticas que
negocia y asume el riesgo ante la opinión pública y su afiliación”
Por ello CCOO está obligada a exigir con firmeza el cumplimiento, en el tiempo y
plazos convenidos, de los acuerdos y compromisos contraídos por todas las partes
actuantes en el Diálogo Social. Advirtiéndose de que, en caso de incumplimientos,
CCOO se reserva la adopción de las medidas que considere pertinentes, y que ha de
adoptar en sus órganos competentes, para hacer que se cumpla lo acordado.”
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 11
EJE 2: Exigir un cambio de modelo productivo y una mejor
redistribución de la riqueza para ganar en igualdad, cohesión social y
sostenibilidad. Inversión productiva frente a inversión especulativa, suficiencia
de los recursos de las administraciones públicas y equidad en el gasto, rentas
salariales y red de protección social.
LA ENERGÍA NUCLEAR
ENMIENDA 12
PARRAFO 65. Añadir al final:
En relación con el modelo energético CCOO debe mantener su oposición a la energía
nuclear y responder a la campaña sostenida de los poderes económicos a favor ella al
tratarse de una energía que es incapaz de eliminar sus residuos que mantienen su
extrema peligrosidad durante miles de años; que no nos proporciona independencia
energética; que no tiene futuro pues sólo existen reservas para unos decenios; que es
inútil para un sector tan contaminante como el transporte y que es muy peligrosa como
lo demuestran los constantes accidentes, muy vulnerable a los ataques terroristas y
fuente de proliferación de armas nucleares.
ENMIENDA 13
PARRAFO 90 Añadir al final:
De este mix energético se excluirá la energía nuclear al no garantizar ni la
independencia energética, ni la sostenibilidad, ni la eficacia y acarrear unos fuertes
costes medioambientales y una elevadísima peligrosidad.
LA DIMENSIÓN SOCIOPOLÍTICA
ENMIENDA 14
DESPUÉS DEL PARRAFO 77
Añadir un nuevo objetivo NÚM. 5:
5. “Ampliar los vínculos con la sociedad y la dimensión sociopolítica del
sindicalismo”.
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 12
ENMIENDA 15
DESPUÉS DE PARRAFO 125
Añadir como Acciones del objetivo .5:
CCOO desarrollará las relaciones con movimientos sociales y redes asociativas,
estimulará la participación democrática de la ciudadanía y promoverá una acción
reivindicativa y solidaria respecto de los intereses y valores sociopolíticos progresistas
–feministas, pacifistas, ecologistas, interculturales, etc.- de trabajadores y trabajadoras
y de la sociedad.
MEJORA DE LA PROTECCIÓN AL DESEMPLEO
ENMIENDA 16
PARRAFO 101 Añadir al final:
Modificando la Ley de Protección al Desempleo para permitir que tengan derecho a
prestación contributiva las personas con periodos de cotización cortos, así como
revisar el subsidio para que puedan acceder los colectivos que en este momento no
cumplen los requisitos.
MEJORA DE LAS PENSIONES
ENMIENDA 17
DESPUÉS DEL PARRAFO 110 Añadir un nuevo párrafo:
Es fundamental defender y mejorar el sistema público de pensiones, de las amenazas
de los ataques neoliberales (Banco de España, patronal, banca privada, planes de
pensiones, etc) que vienen planteando insistentemente su recorte y que aprovecharán
la crisis para volver a la carga. En concreto, es necesario:
• Elevación del gasto en protección social hasta la media de la UE-15
• Mejorar las pensiones con carácter general, algo que es incompatible con medidas
que vienen anunciando como la ampliación del período de cálculo o el
fortalecimiento de los planes y fondos privados de pensiones en detrimento del
sistema público.
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 13
FONDO DE RESERVA DE LA SEGURIDAD SOCIAL
ENMIENDA 18
DESPUÉS DEL PARRAFO 110 Añadir otro nuevo párrafo
Compromiso de la utilización del Fondo de Reserva de la Seguridad Social, con una
gestión clara y transparente, evitando y cuidando de que no tenga riesgos financieros,
por lo que no se invertirá en renta variable ningún porcentaje de dicho fondo.
POLÍTICA SALARIAL
ENMIENDA 19
DESPUÉS DEL PÁRRAFO 64 añadir un nuevo párrafo:
La situación de la inflación en España está descontrolada y roza el 5%, muy por
encima de las previsiones oficiales (2%). Las perspectivas apuntan a que va a
continuar en esta línea, toda vez que se están alcanzando máximos históricos el
petróleo y los alimentos de primera necesidad. A todo lo anterior hay que añadir las
escandalosas subidas de tarifas públicas como la energía, el transporte y las
comunicaciones o el Euribor que afecta a las hipotecas. Es evidente que el gobierno
es incapaz de aplicar medidas antiinflacionistas y de control de precios, dejando
totalmente desprotegidos a los consumidores. Además, todas las organizaciones e
instituciones nacionales e internacionales coinciden en el retroceso de los salarios
reales en España, su pérdida de poder adquisitivo y de peso en el PIB. Ante este
panorama, es un error de estrategia que perjudica gravemente a los asalariados la
firma de acuerdos para la negociación colectiva, que supongan moderación salarial y
referenciar las subidas salariales en previsiones de precios imposibles.
ENMIENDA 20
SUSTITUCIÓN DE LOS PÁRRAFOS 115, 119, 122, 124
El sindicato, conjuntamente con los comités de empresa, las secciones sindicales y las
comisiones negociadoras de los convenios debe reivindicar fuertes subidas salariales
que compensen de la pérdida de poder adquisitivo sufrida y de la erosión que están
produciendo las alzas de precios. Así lo aconsejan razones de justicia social, pero
también de apuesta por un modelo económico de mayor competitividad y valor
añadido, y el interés económico general, ya que existe el riesgo de que se reduzca el
consumo por la crisis y que esto aumente el estancamiento económico y con ello la
tasa de paro. Como política salarial se debe de reivindicar:
• La mejora del poder adquisitivo de los salarios a través de incrementos que tengan
como referencia el IPC real y el crecimiento de la economía, para que los salarios
no retrocedan en su participación en el PIB.
• La participación en los beneficios empresariales y en el reparto del aumento de la
productividad.
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 14
• La generalización de la cláusula de revisión salarial para todos los colectivos
(incluidos los empleados públicos) asegurando su carácter retroactivo y la mejora
pactada del poder adquisitivo.
• Un Salario Mínimo Interprofesional que suponga el 60% del salario medio, tal y
como recomienda la Carta Social Europea, y la recuperación de los niveles
salariales del IPREM.
• El rechazo de las cláusulas de descuelgue en los convenios, ante la falta de
transparencia e información por parte de las empresas.
• La oposición a las dobles escalas salariales, regularizando las retribuciones
variables y reduciendo al máximo su porcentaje en la remuneración total,
eliminando los sistemas individualizados e incorporando a la negociación colectiva
la regulación de todas las condiciones salariales.
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 15
Eje 3: Desarrollar más acción sindical en las empresas y más
negociación colectiva. Extender la atención directa y permanente en los
centros de trabajo. Extender el convenio colectivo al conjunto de la población
asalariada. Proteger a las trabajadoras y trabajadores con más precariedad.
EL DIAGNÓSTICO DE LA NEGOCIACIÓN COLECTIVA.
ENMIENDA 21
DESPUÉS DEL PÁRRAFO 144 añadir los siguientes párrafos:
La negociación colectiva es una creación del sindicalismo de clase y una conquista del
movimiento obrero. Esta visión clásica se ha ido deformando y actualmente la
negociación colectiva ha sufrido un deterioro objetivo que, entre otros aspectos, se
constata por un proceso de debilitamiento del derecho del trabajo, que provoca la
inhibición del Estado y remite a la negociación colectiva aspectos que anteriormente
estaban recogidos en la ley.
Este mayor esfuerzo negociador para los sindicatos, se produce además en un
contexto de precarización de condiciones y de fragmentación e inseguridad de los
trabajadores, que genera una correlación de fuerzas extraordinariamente favorable a
los poderes económicos. La estrategia patronal pretende poner la negociación
colectiva al servicio exclusivo de los intereses empresariales, para una gestión cada
vez más flexible de la mano de obra.
Los acuerdos sobre negociación colectiva (ANC) firmados con la patronal, en los
últimos años, han sido en la práctica pactos de rentas, marcando una política de
moderación salarial, suponiendo la pérdida o, en el mejor de los casos, estancamiento,
de poder adquisitivo de los salarios y la disminución del peso de estos en la
distribución de la renta, además de no aumentar la capacidad de negociación y de
poder sindical y se han demostrado ineficaces a la hora de mejorar los contenidos de
empleo, contratación, reducción de jornada o capacidad de intervención de los
sindicatos en la empresa además de pactarse sin la suficiente participación, tensión y
movilización del activo sindical.
El sindicato de clase, como sujeto de contrapoder colectivo, ha de plantear los
procesos de negociación, con un doble objetivo estrechamente interrelacionado: La
mejora de las condiciones de trabajo y el reparto de poder.
DESLOCALIZACIONES, DESCENTRALIZACIÓN
ENMIENDA 22
DESPUÉS DEL PÁRRAFO 155 añadir el párrafo:
La deslocalización es un fenómeno desarrollado por el capitalismo, en el contexto de
un modelo económico neoliberal, que persigue como objetivos prioritarios la
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 16
desregulación de las condiciones de trabajo y el ahorro de costes para las empresas.
Aprovecha para ello diversas situaciones de mercado (libre circulación de capitales,
libre prestación de servicios), sociales (organización del trabajo), políticas, de
desarrollo de la Tecnología de la Información e incluso geográficas.
ENMIENDA 23
DESPUÉS DEL PARAFO 163 añadir un nuevo objetivo NÚM. 6:
6. Potenciar la incidencia sindical en las deslocalizaciones, externalizaciones y
descentralización productiva.
ENMIENDA 24
DESPUÉS DEL PARAFO 209 añadir las siguientes acciones, en coherencia con
el nuevo objetivo 6
Las acciones del objetivo 6.
Abordar desde el sindicato la deslocalización con perspectiva transversal ya
que ningún sector está exento de sufrir sus consecuencias y sus efectos deben
paliarse mediante la Negociación Colectiva, modificaciones legislativas y
movilizaciones del conjunto de los trabajadores y las trabajadoras a través de
las estructuras (federales y territoriales) de CC.OO. analizando
confederalmente el problema y sus soluciones para el establecimiento de
criterios y su articulación en los sectores y territorios que diferenciará dos
planos de actuación: una de carácter preventivo y otra de choque que detenga
su desarrollo.
La participación de la afiliación y de sus representantes unitarios y sindicales
en la discusión y elaboración de las propuestas a llevar a cabo resulta
imprescindible para prevenir y afrontar los conflictos derivados de la
deslocalización.
Incidir en el ámbito sindical Internacional en la necesidad de establecer criterios
para identificar las empresas que habitualmente utilizan este modelo de
organización, frecuencia de uso de la deslocalización y demás características
de este subsistema productivo.
Establecimiento de procesos de homogenización de condiciones mínimas de
trabajo en el ámbito internacional así como información y consulta previa a la
RLT sobre estos procesos en empresas multinacionales de la U.E.
Control exhaustivo y seguimiento de subvenciones y ayudas de cualquier
índole en los diferentes ámbitos (Unión Europea, Estado Español,
Comunidades Autónomas y Ayuntamientos) que eviten movimientos puramente
especulativos.
Regulación imperativa de los grupos de empresas y su ámbito funcional de
Negociación Colectiva y Regulación convencional de subrogaciones, contratas
y subcontratas
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 17
Actuaciones específicas que favorezcan la recolocación, recualificación,
formación, etc. mediante los Servicios Públicos de Empleo.
Concretar por sectores afectados medidas específicas que se correspondan
con un desarrollo de la calidad del servicio en perjuicio de las decisiones
vinculadas al ahorro de costes.
Con relación a los Grupos de empresa y ante el vacío normativo existente en
relación con las reestructuraciones y para evitar “crisis ficticias” utilizando una
o varias empresas del Grupo de modo instrumental es necesario potenciar la
información y la negociación.
Cuando se trate de una empresa integrada en un Grupo de empresas, en el
plano del derecho laboral –dirección unificada, unidad patrimonial, confusión de
plantillas… etc.) es decir, cuando se trate de una unidad económica y
empresarial por debajo de la diversidad de formas jurídicas, la información
facilitada a los representantes de los trabajadores debe abarcar al Grupo
empresarial.
RESPETO DE LAS ESTRUCTURAS SUPERIORES A LA AUTONOMÍA DE
LAS SECCIONES SINDICALES.
ENMIENDA 25
DESPUÉS DEL PARRAFO 167 añadir los siguientes párrafos:
El sindicato debe de dotarse de unas normas internas concretas y conocidas por todas
las estructuras que sirvan para la regulación de los diferentes espacios de negociación
y que eviten las injerencias. El órgano que tenga la responsabilidad de la acción
sindical y de la negociación, bien por decisión de los afiliados o por asignación
estatutaria, no podrá ser reemplazado en sus funciones por otro superior, mientras
ejerza sus responsabilidades. Lo contrario, abre ante los ojos de la represtación de la
empresa una vía ante la que puede ser rebajada las expectativas negociales.
Introducir en la negociación colectiva la posibilidad de intervención de órganos
superiores crea una disfunción que aleja la representatividad y el foco de interés de los
verdaderos afectados. El papel de los órganos superiores es exclusivamente de guía,
articulación, soporte y si fuera necesario supervisor para verificar que se cumplen las
normas y estrategias sindicales. En todo caso no cabe la intervención directa en
procesos de negociación que corresponden a ámbitos inferiores y más próximos a los
representados y con mayor conocimiento directo de la realidad. Sólo en circunstancias
de especial gravedad por ponerse en cuestión principios fundamentales del sindicato
cabe la intervención superior.
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 18
LÍNEAS REIVINDICATIVAS Y LA PARTICIPACIÓN EN LOS
CONVENIOS.
ENMIENDA 26
ANTES DEL PARRAFO 177 incluir:
Los convenios colectivos deben de servir para mejorar las condiciones de trabajo, la
calidad del empleo y aumentar el poder adquisitivo de los salarios. Por ello no se
pueden firmar acuerdos confederales que impongan la moderación salarial en la
negociación colectiva o que permitan disponer de derechos recogidos en las normas
laborales básicas para su empeoramiento. Es fundamental la reducción del tiempo de
trabajo y la reivindicación de las 35 horas por ley y por convenio, sin reducción de
salarios, así como un control exhaustivo de las horas extraordinarias. Conseguir los
objetivos de la negociación colectiva exige impulsar la participación y la movilización
coordinada de los trabajadores afectados.
PAPEL DE LOS COMITES DE EMPRESA Y DE LAS SECCIONES
SINDICALES
ENMIENDA 27
PARRAFO 188 SUSTITUIR a partir del punto y seguido por el siguiente texto:
Para que este aumente su influencia y protagonismo en la negociación colectiva así
como en la convocatoria de asambleas y movilizaciones durante los procesos de
negociación.
SUPRESIÓN DEL TÉRMINO “ORGANIZACIONES
EMPRESARIALES”
ENMIENDA 28
PARRAFOS 189, 190 y 221
Suprimir la expresión “organizaciones empresariales”
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 19
PARTICIPACIÓN Y CONSULTA EN LAS SECCIONES SINDICALES
ENMIENDA 29
DESPUÉS DEL PARRAFO 193 Añadir el siguiente párrafo:
La Sección Sindical contará regularmente con la opinión de los afiliados y afiliadas,
especialmente a través de asambleas, que serán preceptivas cuando se trate de
asuntos como la aprobación de la plataforma del convenio y su firma, así como en
otros temas de gran importancia. La consulta al conjunto de los trabajadores deberá
ser también una práctica sindical impulsada por la Sección Sindical de CCOO.
LA CARRERA PROFESIONAL DE LOS SINDICALISTAS
ENMIENDA 30
PARRAFO 197 modificación.
Dignificar y estimular la incorporación de los trabajadores y trabajadoras a la actividad
sindical y a la representación legal de los trabajadores (RLT) estableciendo, legal y
convencionalmente, garantías para su desarrollo profesional, condiciones salariales,
igualdad de oportunidades, no discriminación, etc. La opción de asumir durante un
período de tiempo tareas de responsabilidad en el sindicato, o como representante
electo sindical y/o de RLT, no puede comportar un perjuicio directo o indirecto en sus
condiciones de vida o de trabajo y en su desarrollo profesional.
PLANES DE IGUALDAD
ENMIENDA 31
DESPUÉS DEL PARRAFO 203 añadir los siguientes párrafos:
CCOO promoverá la realización de planes de igualdad en todos los convenios del
ámbito de la empresa. Pero también promoverá que los convenios de ámbito superior
establezcan la obligatoriedad de que las empresas acogidas a ese convenio realicen
planes de igualdad en su ámbito.
En la negociación de planes de igualdad en las empresas haremos especial hincapié
en el diagnóstico de la situación, exigiendo a las empresas la información pertinente
en relación con todos los aspectos de las condiciones laborales -acceso, formación,
promoción, salarios, permisos...- Exigiremos que las medidas que establezca el plan
de igualdad sean concretas y evaluables. Defenderemos el establecimiento de
medidas de acción positiva, ya que, en la mayor parte de los casos, si no se
establecen este tipo de medidas no se avanzará en la igualdad de los sexos en el
ámbito laboral. Por último, será un instrumento clave de la negociación del plan de
igualdad de cada empresa, la participación del conjunto de la plantilla.
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 20
PERIODO DE PATERNIDAD
ENMIENDA 32
PARRAFO 206 añadir:
Debemos, además, recoger en nuestras plataformas reivindicativas la ampliación a 4
semanas del permiso de paternidad –fijado por la LOIEMH en 15 días, desoyendo las
reivindicaciones sociales-, lo que es imprescindible para conseguir avanzar en la
igualdad de hombres y mujeres ante el mercado laboral.
REFORMA DEL CÓDIGO PENAL PARA PROTEGER LA ACCIÓN
SINDICAL DE LA REPRESIÓN
ENMIENDA 33
DESPUÉS DEL PARRAFO 209 Añadir el siguiente párrafo:
La C.S. de CCOO efectuará todas las gestiones necesarias con el Gobierno y los
Grupos Parlamentarios para afrontar las modificaciones y/o anulaciones necesarias de
aquellos artículos del Código Penal que puedan interferir en el libre ejercicio y
desarrollo del derecho colectivo de los trabajadores y trabajadoras del la Huelga,
especialmente el artículo 315.3 de dicho Código Penal.
LA CONFIGURACIÓN DE CANDIDATURAS A EE.SS. EN LAS
SECCIONES SINDICALES
ENMIENDA 34
PARRAFO 214 añadir al final:
Las candidaturas de CCOO se confeccionarán, en todos los casos, desde el respeto a
la democracia interna, la pluralidad, la integración y la no exclusión, dando especial
relevancia a la participación de todas las corrientes de opinión en el seno del sindicato.
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 21
EJE 4: Contribuir a globalizar los derechos y la acción sindical. Participar
activamente en la construcción de la acción sindical transnacional, promover la
negociación colectiva europea, cooperar para fortalecer el sindicalismo
internacional.
EL NUEVO TRATADO CONSTITUCIONAL
ENMIENDA 35
DESPUÉS DEL PARRAFO 226 añadir el siguiente párrafo:
Tras el rechazo popular en los referéndunes de Francia y Holanda al proyecto de
“Constitución Europea” por su impronta neoliberal y sus déficits democráticos, la
burocracia europea decidió no volver a realizar consultas ni debates sobre su futuro a
los ciudadanos. Es lo que ha sucedido dos años después con el nuevo Tratado
europeo aprobado el otoño de 2007 en Portugal por la Conferencia
Intergubernamental y que prevé la ratificación por los gobiernos de los 27 países
miembros, excepto en el caso de Irlanda, único país con el imperativo legal de celebrar
un referéndum y que ha rechazado el Tratado de forma contundente.
El nuevo Tratado de Lisboa modifica los dos tratados vigentes: el Tratado de la
Comunidad Europea (Roma, 1957) y el de la Unión Europea (Maastricht, 1992). Su
amplio contenido, mantiene la ambigüedad calculada en determinados temas, su
orientación neoliberal y los mecanismos poco democráticos en la toma de decisiones.
Es muy clara la impronta neoliberal del tratado en su letra y espíritu: la
centralidad de un mercado interno altamente competitivo mediante la
supresión de los obstáculos al comercio internacional y a las inversiones en
el extranjero. El Banco Central Europeo continúa al margen de todo control
político. Se convierte en un objetivo de la UE la “estabilidad de precios” Y
se exige la unanimidad para cualquier limitación al movimiento de capitales
o para establecer cualquier tipo de impuesto sobre las transacciones
financieras. Se decidirá sólo por unanimidad en temas cruciales como: la
revisión del Tratado, las políticas sociales, la política fiscal, la
medioambiental y las políticas de seguridad y de defensa.
Se refuerza el papel de la Comisión que seguirá ostentando casi todo el
poder ejecutivo y legislativo, y se sigue excluyendo al Parlamento Europeo
de importantes áreas de codecisión (políticas exterior y seguridad, mercado
interior, política monetaria, buena parte de las políticas agrícolas y sociales)
La Carta de Derechos Fundamentales mantiene su ambigua redacción, no
crea nuevas competencias y deberes a la UE, con lo que su valor legal será
muy limitado: y Gran Bretaña tiene autorización para no aplicarla. Contrasta
con la obligatoriedad de cumplimiento para todos, de lo relacionado con el
libre mercado y libre competencia, algo que se garantiza para unos escasos
derechos sociales.
Se subordina Europa a USA, a través de la OTAN en materia de seguridad
y de defensa, se compromete a los estados miembros a aumentar su
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 22
capacidad militar, y se plantea la lucha contra el terrorismo como
justificación para las intervenciones exteriores.
En resumen, la reforma mantiene la mayoría del contenido de la Constitución que fue
rechazada y se aprueba de forma antidemocrática, sin dar opción al debate y a la
consulta ciudadana. El nuevo tratado, unido a la política comunitaria, tiene un impacto
muy importante, si tenemos en cuenta que actualmente el 80% de las leyes que se
aprueban en los países europeos provienen de Bruselas, que prevalecen sobre las
legislaciones nacionales y que el Tribunal Europeo de Justicia ha confirmado que las
normas del Comisión tienen rango preferente, incluso sobre las constituciones
nacionales así como las limitaciones que impone la pertenencia a la zona euro para la
mejora de la competitividad de nuestro país y la reducción del tremendo déficit por
cuenta corriente. Los más recientes ejemplos de esta repercusión negativa son la
directiva de la vergüenza en materia de inmigración, la escandalosa directiva sobre
tiempo de trabajo que permite que la jornada laboral pueda llegar a las 65 horas
semanales o la Sentencia del Tribunal de Justicia Europeo por la que a instancias de
la Comisión Europea se falla contra una Ley de Luxemburgo que establecía la
necesidad de que las empresas de otros Estados de la UE que desarrollan una
actividad temporal en el país cumpliera las normas laborales nacionales. Todo ello
exige de los sindicatos europeos una respuesta contundente combatiendo estas
agresiones con la movilización.
El IX Congreso de CCOO fija su posición contraria al nuevo Tratado Constitucional
Europeo, por la falta de consulta popular y por las consecuencias negativas que sobre
los derechos sociales y laborales de los trabajadores tendrá un modelo económico y
social diseñado para satisfacer las necesidades e intereses del capital. El rechazo, sin
embargo, debe de ir más lejos, trabajando con otras fuerzas sindicales de la CES,
políticas progresistas y movimientos sociales para apostar por un modelo de
construcción europea al servicio de los trabajadores y los ciudadanos, que defienda y
mejore el modelo social existente, que resuelva los déficits democráticos y que
asegure que una carta de los derechos sociales digna de tal nombre alcance la
categoría jurídica que la haga de aplicación universal obligatoria en el seno de la
Unión Europea. La oportunidad de avanzar en esta dirección la ofrece el rechazo al
tratado de Lisboa por Irlanda, único pueblo consultado en referéndum.
LA DEFENSA DE LOS SERVICIOS PÚBLICOS Y REFORMA DE LAS
DIRECTIVAS EUROPEAS.
ENMIENDA 36
SUSTITUIR EL PARRAFO 229 por:
Como positivo hay que destacar la movilización y negociación transnacionales sobre la
Directiva de Servicios (Bolkestein) que consiguieron eliminar algunos riesgos de la
propuesta inicial. La aprobación parlamentaria de la Directiva final devaluó gravemente
lo logrado en el proceso movilizador a favor de la libertad de empresa frente a las
libertades sindicales y eliminó, entre otros, el principio de respeto a los derechos
sociales establecidos a nivel nacional. Las recientes sentencias interpretativas
negativas del Tribunal de Justicia Europeo sobre casos concretos relevantes que
permiten la aplicación a los trabajadores desplazados de los convenios y condiciones
laborales de su país de origen y que ponen por encima del derecho de huelga y de la
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 23
negociación colectiva valores como la “libre competencia” y la “libertad empresarial”
apuntan al corazón de la propia actividad sindical y requieren de nuevos análisis y
medidas sindicales para que no se abra a un camino fácil de dumping laboral. La
Comisión Europea sigue centrando todos sus esfuerzos en la consecución del
mercado interior, convirtiendo cada servicio público y cada derecho social en una
mercancía, por lo que, es imprescindible que el sindicalismo europeo trabaje
intensamente para evitarlo al mismo tiempo que mantiene e impulsa la existencia de
unos servicios públicos de calidad en el marco de una Europa más social y
democrática.
En nuestro país, la intromisión del Tribunal de Defensa de la Competencia y sus
sucursales autonómicas en la negociación colectiva y los convenios supone la
aplicación de esa misma lógica contra los derechos de los trabajadores y la acción
sindical.
ENMIENDA 37
PARRAFO 246 Añadir al final:
Por tanto, hay que buscar la anulación de las sentencias Laval, Viking y Ruffert,
asimismo reivindicaremos la aprobación de una Directiva que defina con claridad el
concepto de servicio público y los proteja frente al mercado y controlaremos los
procesos de transposición de la Directiva de Servicios a los ordenamientos jurídicos de
los Estados miembros para contrarrestar sus elementos negativos.
ENMIENDA 38
DESPUÉS DEL PARRAFO 246 añadir un nuevo párrafo:
Impulsar una fuerte y sostenida campaña en defensa de los servicios públicos en el
ámbito español y en el europeo.
LA DIRECTIVA DEL TIEMPO DE TRABAJO
ENMIENDA 39
DESPUÉS DEL PARRAFO 247 añadir un nuevo párrafo:
La reciente aprobación por los ministros de Trabajo de la Unión Europea de una
directiva que permite ampliar la jornada laboral hasta un máximo de 65 horas
semanales supone una brutal regresión hacia lejanos tiempos en los que no existía el
Derecho del Trabajo. y la destrucción de aquellas conquistas históricas del movimiento
obrero. Este tipo de medidas antisociales (unida a la directiva Bolkenstein, la del
retorno de inmigrantes, etc.) demuestran bien a las claras el talante neoliberal del
modelo de construcción europea y el intento de hacer para la crisis a los trabajadores.
Por otra parte, la medida refuerza el poder empresarial para coaccionar a los
trabajadores a aceptar jornadas de trabajo de 12 y más horas, saltándose la
negociación colectiva. También es contraproducente para avanzar en la defensa de
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 24
los puestos de trabajo y en la creación de empleo a través de su reparto con medidas
clásicas como la reducción el tiempo de trabajo. Cobra por ello importancia la
recuperación del objetivo sindical de la jornada de 35 horas sin reducción de salarios.
Exigimos la retirada de esta directiva y que no sea aprobada por el Parlamento
Europeo y manifestamos nuestra firme decisión de organizar a nivel europeo la
movilización sindical, social y política necesaria para frenar su aplicación y conseguir
la Europa social que garantice los derechos de todos los trabajadores y trabajadoras.
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 25
EJE 6: Asegurar la participación activa de la afiliación y su vinculación a
la actividad del sindicato. Seguir ampliando la afiliación. Más participación,
voz e influencia de las mujeres y de los jóvenes.
PARTICIPACIÓN DE LA AFILIACIÓN
ENMIENDA 40
DESPUÉS DEL PARRAFO 354 añadir un nuevo párrafo:
Promover y potenciar la participación de los afiliados y afiliadas en todas las áreas de
la acción sindical, especialmente en las negociaciones que se lleven a cabo: la
elaboración de plataformas reivindicativas, procesos de negociación, informando
permanentemente de la marcha de los mismos. y estableciendo cauces adecuados
para asegurar su participación de la toma de decisiones y en la firma de convenios,
acuerdos o pactos en los sectores y en las empresas.
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 26
ENMIENDAS ESTATUTOS CONFEDERALES
Artículo 10: DERECHOS DE LOS AFILIADOS Y AFILIADAS
ENMIENDA 1:
Apartado a) después de “elegido o elegida” AÑADIR : en las de ámbito e interés
general para el conjunto de los trabajadores y trabajadoras tendrán la
información suficiente y podrán elaborar propuestas a los órganos
correspondientes así como ser consultados antes de la toma de decisiones por
estos.
Artículo 11: ELECCIÓN DE LOS ÓRGANOS DEL SINDICATO
ENMIENDA 2:
Apartado 11.e) Sustituir después de: “Comisión de Garantías y de Control
Administrativo y Finanzas” por serán de aplicación las reglas de los apartados
anteriores.
ENMIENDA 3:
Apartado 11.f Sustituir después de “institucional” por: en la forma de distribución de
puestos se tendrá en cuenta la pluralidad existente.
ENMIENDA 4:
Artículo 11: Añadir un nuevo apdo. g) que diga: “En los casos de elecciones para
delegados/as a los Congresos o Asambleas Congresuales se utilizarán las
mismas reglas de los apartados anteriores”
Artículo 13: DEBERES DE LOS AFILIADOS Y AFILIADAS.
ENMIENDA 5:
Artículo 13 c) Sustituir desde “Se respetará”, hasta el final del párrafo por: Quedando
a salvo el respeto al derecho a expresar libremente en cuanto opinión exclusiva
y diferencia su opinión contraria o distinta de lo acordado en el mismo.
Artículo 21. MEDIDAS DISCIPLINARIAS REFERIDAS A LOS
ÓRGANOS DE LAS ORGANIZACIONES INTEGRADAS EN LA
C.S. DE CC.OO.
ENMIENDA 6:
Enmiendas 9º Congreso Confederal
www.críticos.tk 27
Modificar en la parte central del apartado b) la frase “Resultará elegida la que obtenga
mayoría de votos” por la de “Resultará elegida la que se derive de la aplicación
proporcional de los votos recibidos” Al final del punto b) añadir “Las personas
miembros de la comisión gestora no asistirán como miembros natos al congreso
o asamblea extraordinarios”
Artículo 22. AUTODISOLUCIÓN DE LOS ÓRGANOS.
ENMIENDA 7:
Modificar el punto 1 con el siguiente texto:. En los casos de autodisolución o dimisión
de los órganos de dirección de organizaciones integradas en la C.S. de CC.OO., el
Consejo de su ámbito, designará una dirección provisional, que sustituya a tal
órgano, la cual convocará un congreso o asamblea extraordinarios del ámbito que
corresponda para que proceda a la elección de una nueva dirección. En caso de no
existir consejo en ese ámbito, será la Ejecutiva inmediatamente superior, de rama
en su ámbito, y de territorio en el suyo, el que designe la dirección provisional. Las
personas dimitidas no podrán formar parte de la dirección provisional. El plazo máximo
que tendrá la dirección provisional para convocar y realizar el congreso o asamblea
extraordinarios será de doce meses. La fecha de convocatoria deberá ser ratificada
por el consejo del ámbito correspondiente al órgano que designó a la dirección
provisional. Las direcciones provisionales no elegirán miembros natos a dicho
congreso o asamblea extraordinarios.
2. Previamente a la designación de la dirección provisional, el órgano competente para
ello deberá de consensuar el nombramiento de la misma, resolviéndose por sistema
proporcional la elección de esta si finalmente no se alcanza el consenso.
3. Se considerará dentro del supuesto de dimisión el que el órgano colegiado haya
visto reducidos los miembros elegidos directamente en el Congreso a menos de la
mitad de los mismos.
Artículo 30. LA EJECUTIVA CONFEDERAL.
ENMIENDA 8
Sustituir el punto b)3 por: Elegirá las o los responsables de secretarías de entre
sus miembros, respetando en caso de que estos hayan sido elegidos en varias
listas, la pluralidad existente.
ENMIENDA 9
Artículo 30 b) Añadir un nuevo punto que diga: En el caso de producirse vacantes
en la Comisión Ejecutiva, por dimisión, fallecimiento o resto de las causas
recogidas en los presentes Estatutos, estas serán sustituidas, en caso de existir
varias listas, por la persona siguiente de la lisa correspondiente”.
Enmiendas 9º Congreso Confederal | 11-10-2008 - 20:10:27 GMT 1 #
CCOO convoca una manifestació a Salt per reclamar la unificació dels serveis de neteja municipals :
CCOO continua tensant les relacions amb l'Ajuntament de Salt i ha convocat una manifestació per dilluns vinent per tal de reclamar que s'aturi el procés per adjudicar el servei de neteja viària i recollida d'escombraries de rebuig i es plantegi la unificació amb la recollida selectiva i la de fracció orgànica. Actualment tres empreses diferents presten aquests serveis. La manifestació es farà poc abans d'un ple i sortirà, a dos quarts de sis de la tarda, del parc de la Massana.
«El que volem és un servei de neteja de qualitat, que hi hagi transparència en el concurs i la unificació dels tres contractes en un de sol», remarca el responsable d'acció sindical de la federació d'activitats diverses de CCOO a Catalunya, Jesús Girón. La manifestació també vol ser una resposta a les crítiques de l'equip de govern després que el sindicat presentés al·legacions al concurs i insinués que el consistori ja podria tenir clar a qui adjudicar-lo. «És una protesta al tarannà poc dialogant de l'Ajuntament, ja que ens hauria agradat que haguessin volgut aprofundir en les raons que nosaltres exposem i el que han fet és amenaçar-nos amb querelles», argumenta Girón, el qual reivindica que a l'hora de decidir-se per un candidat el consistori «no doni tant de pes al cost del servei, sinó que es tinguin en compte també les millors condicions de treball i la sensibilitat amb els barris més marginals, que són coses pròpies d'un govern d'esquerres». «Estem convençuts que tenim la raó del nostre costat», argumenta Girón.
Ahir es van repartir pels carrers de Salt centenars de cartells, amb els quals es pretén atraure el màxim nombre de persones a la manifestació.
CCOO convoca una manifestació a Salt per reclamar la unificació dels serveis de neteja municipals | 14-10-2008 - 12:52:48 GMT 1 #
Girona Congrés de CCOO a Lloret de Mar : llocs de treball :
Bartomeu Compte, que aquest dijous serà escollit amb tota probabilitat nou secretari general durant el congrés de CCOO que se celebrarà a Lloret de Mar, va ser clar a l'hora de marcar els seus objectius per al proper mandat: "Salvaguardar els llocs de treball com a prioritat absoluta". A més a més, va apuntar la voluntat d'incrementar l'afiliació (actualment, CCOO té més de 15.000 afiliats a la demarcació), i tornar a ser el primer sindicat en nombre de delegats a la demarcació.
Compte va admetre que la situació econòmica actual imposa, però també va afegir que "les dificultats s'han d'assumir quan vénen". En aquest sentit, va assegurar que "les dificultats hi són, però també creix la sensació de sindicalisme i l'ànim i la motivació dels treballadors per sortir-se'n".
Si els 200 delegats del sindicat donen suport a la candidatura de consens que es presenta, la futura executiva del sindicat comptarà amb pariatat home-dona, i amb representants de totes les federacions de l'organització.
Girona Congrés de CCOO a Lloret de Mar : llocs de treball | 04-11-2008 - 08:25:19 GMT 1 #
Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona :
Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona
Miembros del Patronado
Presidenta
Anna M. Geli de Ciurana.
Rectora de la Universitat de Girona
vicepresidente
Albert Bou Vilanova.
President del Consell Social de la Universitat de Girona.
Vocales
Anna Pagans Gruartmoner.
Alcaldessa/Presidenta de l'Ajuntament de Girona
Enric Vilert Butchosa.
President de la Diputació de Girona
Domènec Espadalé Vergés.
President de la Cambra de Comerç de Girona de Cales Yesos y Cementos de Olot SA - Cales de Llierca SA de Argelaguer (Garrotxa)
Joan F. Martí Casedellà.
President de la Federació d'Organitzacions Empresarials de Girona (FOEG)
Miquel Duran Portas.
Vicerector de Política Científica
Josep M. Gómez Pallarès.
Gerent de la Universitat de Girona
Miquel Matas Noguera.
Pere Cornellà Valls.
Representants del Consell Social de la Universitat de Girona
Lluís Albó Rigau.
Josep Tresserras Picas.
Gabriel Alcalde Gurt.
Representants del Consell de Govern de la Universitat de Girona
Alexandre Juanola Ribera.
Representant designat per la Federació d'organitzacions Empresarials de Girona (FOEG)
M.Angels Freixenet Bosch.
Representant designada per l'Ajuntament de Girona
Joan Pluma Vilanova.
Representant designat per la Diputació de Girona
Joan Josep Alcalà Quiñones.
Representant designat per la Cambra de Comerç de Girona
Manel Xifra Pagès.
President del Patronat de l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Girona
Tomàs Sobrequés Callicó.
President de la Junta Rectora de la Fundció del PCiT
Secretario
Joan Vila Güell
Director de la Fundación del PCiT
Pere Condom Vila
Els Sous dels Politics i Empresaris de Girona
Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona | 18-11-2008 - 07:45:13 GMT 1 #
Catalunya CO2 INSTAL·LACIONS AFECTADES DE CATALUNYA Kioto Cambio Climatico.
LLISTAT D’EMISSIONS VERIFICADES
Titular Emissions verificades 2005 Emissions verificades 2006 Dif. 2006-2005 Activitat Municipi
Aconda Paper S.A. 5.581 15.116 9.535 Paper Flaçà
Agustín Barral S.A. 6.032 5.755 -277 Paper La Pobla de Lillet
Ahlstrom Barcelona S.A.U. 6.604 6.414 -190 Paper Capellades
AISMALIBAR, SA 5.121 Combustió Montcada i Reixac
Almar Productos Cerámicos, S.A. 13.841 11.978 -1.863 Ceràmica Cerdanyola del Vallès
ANERIQA, AIE 44.044 Combustió Tarragona
Anoia d'Energia, S.A. 75.269 71.763 -3.506 Cogeneració Martorell
ARAGONESAS INDUSTRIA Y ENERGIA, SA 6.176 Combustió Vila-Seca
ARAGONESAS INDUSTRIA Y ENERGIA, SA 43.505 Combustió Vila-Seca
Arcyde, S.A. 4.888 4.555 -333 Ceràmica El Papiol
Asanefi, AIE 64.621 63.193 -1.428 Cogeneració Vila-Seca
Asfaltos Españoles S.A. 74.002 69.839 -4.163 Refineria Tarragona
BASF ESPAÑOLA, S.A. 3.680 Combustió Tarragona
BAYER POLIMEROS, SL 3.060 Combustió Tarragona
BENITO ARNÓ E HIJOS, SA 1.319 Combustió Riudecols
BENITO ARNÓ E HIJOS, SA 3.071 Combustió Alfarràs
Bunge Ibérica, SA 39.738 66.381 26.643 Cogeneració Barcelona
Cales de Llierca S.A. 68.287 70.737 2.450 Cal Argelaguer Vall del Llierca Garrotxa.Juzgado de Paz de Argelaguer. Acta de Conciliación 1/2008-A: Juan Rodríguez Lejarza, Pedro Puigbert de Ros, Joan Lluch Zorrilla, Cales de Llierca S.A.)
Acta de conciliació 1/2007-A/ Riu Llierca i Fluvia Argelaguer
Lo manda y firma el Sr. Juez de Paz de Argelaguer: Jutgat de Pau d´Argelaguer. Juzgado de Paz de Argelaguer. Conciliación 1/2008-A: Juan Rodríguez Lejarza-Cales de Llierca S.A.
Cales de Pachs S.A. 104.093 111.722 7.629 Cal Pacs del Penedès
CARGILL ESPAÑA, SA 13.002 Combustió Reus
CARGILL IBERICA, SL 18.464 Combustió Martorell
CARGILL IBERICA, SL 30.226 Combustió Barcelona
Cartonajes del Penedés S.A. 3.076 2.836 -240 Paper Sant Pere Riudevitlles
Cartones Españoles S.A. 1.327 1.311 -16 Paper La Llagosta
CASTELLAR VIDRIO, SA 73.452 86.766 13.314 Vidre Castellar del Vallès
Celulosa de Levante S.A. 18.401 11.203 -7.198 Paper Tortosa
Cementos Molins Industrial S.A. 1.179.299 1.219.331 40.032 Ciment Sant Vicenç dels Horts
Cemex España S.A. 772.597 770.227 -2.370 Ciment Sant Feliu de llobregat
Cemex España S.A. 1.563.595 1.462.311 -101.284 Ciment Alcanar
Cerámica Ausit, S.A. 6.151 455 -5.696 Ceràmica Montcada i Reixac
Cerámica Baucells S.A. 3.161 3.111 -50 Ceràmica Hostalets de Balenyà
Cerámica Belianes, S.L. 15.360 14.396 -964 Ceràmica Belianes
Cerámica Cullere S.A. 9.373 10.490 1.117 Ceràmica Belianes
Cerámica D´Almacelles S.A. 7.991 9.083 1.092 Ceràmica Almacelles
Cerámica Farreny, S.A. 13.293 13.239 -54 Ceràmica Balaguer
Cerámica Font, S.A 3.867 0 -3.867 Ceràmica Les Franqueses del Vallès
Cerámica Fuste, S.A. 12.616 11.989 -627 Ceràmica Fondarella
Cerámica la Coma S.A. 23.944 23.120 -824 Ceràmica Balaguer
Cerámica la Corona S.A. 12.909 13.365 456 Ceràmica Canovelles
Cerámica Pierola, S.L. 23.262 20.450 -2.812 Ceràmica Piera
Cerámicas Aguilar S.L. 9.426 9.035 -391 Ceràmica El Papiol
Cerámicas Calaf, S.A. 9.934 10.167 233 Ceràmica Calaf
Cerámicas Piera S.L. Centro Pierola 2.342 3.257 915 Ceràmica Hostalets de Pierola
Cerámicas Princep S.L. 10.745 9.654 -1.091 Ceràmica Santa Llogaia d'Alguema
Cerámicas Sugrañés S.A. 11.148 9.602 -1.546 Ceràmica Cerdanyola del Vallès
Cerámiques Estructruals de Llinars, S.L. 29.445 28.276 -1.169 Ceràmica Llinars del Vallès
Cerámiques Estructruals del Penedés, S.L. 43.506 40.876 -2.630 Ceràmica Olèrdola
Ceramiques Estructruals Manresanas, SL 24.953 24.899 -54 Ceràmica Callús
Cía. Española de Laminación, S.L. 266.720 277.375 10.655 Aceria Castellbisbal
Cobane, AIE 21.425 4.253 -17.172 Cogeneració Tarragona
Cogeneración de Banyoles Aie 17.623 12.450 -5.173 Cogeneració Banyoles
Cogeneración del Ter 106.301 105.928 -373 Cogeneració Sarrià de Ter
Cogeneración J. Vilaseca 33.299 28.073 -5.226 Cogeneració Capellades
Cogeneración UFIC 47.344 46.697 -647 Cogeneració La Pobla de Claramunt
Cogeneradora del Prat S.A. 125.894 1.356 -124.538 Cogeneració El Prat de Llobregat
Comercial Aymerich S.A. 11.963 14.263 2.300 Ceràmica Santa Eugènia de Berga
Comercial e Industrial Aries S.A. 89.462 95.338 5.876 Cal Olesa de Bonesvalls
Compañía de Explotaciones Energéticas, S.L. 31.832 31.844 12 Cogeneració El Prat de Llobregat
Confirel A.I.E. 22.988 20.460 -2.528 Cogeneració Beuda
Corporación Alimentaria Guissona 39.011 42.900 3.889 Cogeneració Guissona
Corporación Alimentaria Guissona, S.A. 28.028 19.135 -8.893 Cogeneració Lleida
COURANT ENERGIES LES SLU 52.320 18.981 -33.339 Cogeneració Les
Covislan, S.L. 10.657 13.812 3.155 Cogeneració Terrassa
CRAY VALLEY IBERICA, SA 11.656 Combustió Sant Celoni
Crisbisbal S.A. 23.172 25.563 2.391 Vidre Castellbisbal
Cristalerías de Mataró S.C.O.C.L. 24.313 11.899 -12.414 Vidre Mataró
Derivados Calcicos S.A. 24.760 48.692 23.932 Cal Girona
Desimpacte de Purins Alcarras, S.A. 63.831 65.149 1.318 Cogeneració Alcarràs
Desimpacte de Purins Corcó 64.930 65.063 133 Cogeneració Santa Maria de Corcó
Desimpacte de Purins Voltrega, S.A. 66.551 67.099 548 Cogeneració Les Masies de Voltregà
DISTRICLIMA, SA 325 Combustió Barcelona
Dow Chemical Ibérica, SL 22.645 30.625 7.980 Cogeneració La Pobla de Mafumet
Dow Chemical Ibérica, SL 152.864 Combustió Tarragona
Elyo Martorell, A.I.E. 102.644 106.620 3.976 Cogeneració Martorell
ELYO SANT JOAN, AIE 15.947 Combustió Sant Joan de les Abadesses
ENAGAS, SA 1.683 Combustió Barcelona
ENAGAS, SA 4.206 Combustió Banyeres
ENAGAS, SA 20.400 Combustió Tivissa
Endesa Generación - Foix 786.175 879.605 93.430 Tèrmica Cubelles
Endesa Generación S.A. – S. Adrià del Besòs 664.411 428.285 -236.126 Tèrmica Sant Adrià del Besòs
Endesa Generación, S.A. - Besos 837.553 178.158 -659.395 Tèrmica Sant Adrià del Besòs
Endesa Generación, S.A. - Tarragona 1.005.462 702.471 -302.991 Tèrmica Tarragona
Energética de Roselló A.I.E. 108.866 110.936 2.070 Cogeneració Reoselló
Ercros Industrial 7.623 Combustió Sant Celoni
Ercros Industrial 21.907 Combustió Tarragona
Ercros Industrial 25.381 Combustió Tortosa
Ercros Industrial 21.100 49.233 28.133 Cogeneració Flix
Erfei, A.I.E. 57.046 49.223 -7.823 Cogeneració Tarragona
Fibrarel, AIE 53.397 38.633 -14.764 Cogeneració Tordera
Fibrel 52.423 51.999 -424 Cogeneració Blanes
FIRTEC,SA 4.303 Combustió Barberà del Vallès
FMC FORET, SA 3.116 Combustió Barcelona
Foraneto, S.L. 52.308 38.660 -13.648 Cogeneració Barcelona
Gas Natural, S.D.G., S.A. - Besos 4 699.286 910.434 211.148 Tèrmica Sant Adrià del Besòs
Goma-Camps S.A.U. 21.240 19.705 -1.535 Paper La Riba
GREIXOS I FARINES DE CARN, SA 3.832 Combustió Tèrmens
Guarro Casas S.A. 4.332 6.455 2.123 Paper Gelida
HENKEL IBERICA, SA 9.830 Combustió Montornès del Vallès
Hisane A.I.E 42.532 23.551 -18.981 Cogeneració Reus
Ibérica del Papel S.A. 4.891 6.628 1.737 Paper La Torre de Claramunt
IBERPOTASH, SA 11.152 Combustió Sallent
IBERPOTASH, SA 11.221 Combustió Sùria
ILERPROTEIN, SL 8.241 Combustió Almacelles
Imerys TC España 11.813 11.420 -393 Cogeneració Castellbisbal
Inacsa 56.781 50.307 -6.474 Cogeneració Sant Celoni
Indulleida, S.A. 46.197 43.162 -3.035 Cogeneració Alguaire
Industrial Cerámica Can Costa, SA 12.485 12.803 318 Ceràmica Cerdanyola del Vallès
Industrias Cerámicas Brancos S.A. 7.876 8.565 689 Ceràmica La Bisbal d'Empordà
INDUSTRIAS QUIMICAS ASOCIADAS, SL 44.163 Combustió Tarragona
J. Vilaseca, S.A. 2.982 6.106 3.124 Paper Capellades
Josep Valles Miquel S.A. 2.317 2.225 -92 Paper Sant Pere Riudevitlles
Juan Campmany Trabal S.A. 8.688 8.365 -323 Ceràmica Sant Cugat del Vallès
Juan Romaní Esteve S.A. 15.554 16.710 1.156 Paper La Pobla de Claramunt
KAO CORPORATION, SA 26.998 Combustió Olesa de montserrat
KAO CORPORATION, SA 36.951 Combustió Mollet
KNAUF GBMH SUCURSAL ESPAÑA 21.701 Combustió Guixers
La Seda de Barcelona - Courtaulds 58.593 57.026 -1.567 Cogeneració El Prat de Llobregat
LAFARGE CEMENTOS, SA 536.888 544.035 7.147 Ciment Montcada i Reixac
M.B. Papeles Especiales 21.935 14.764 -7.171 Paper La Pobla de Claramunt
Matías Goma Tomás S.A. 6.886 9.221 2.335 Paper La Riba
Miguel Carreras Vernis S.A.U. 8.406 7.514 -892 Ceràmica Figueres
Miquel y Costas i Miquel S.A. 29.387 28.215 -1.172 Paper Barcelona
Nestlé España, SA 67.448 106.888 39.440 Cogeneració Girona
Newark Catalana 31.797 31.737 -60 Paper Alcover
NISSAN MOTOR IBERICA, SA 6.529 Combustió Barcelona
Nufri S.A.T. 88.464 145.833 57.369 Cogeneració Mollerusa
NYLSTAR, SA 6.044 6.044 Combustió Blanes
Palau Cerámica de Alpicat, S.A. 31.978 29.908 -2.070 Ceràmica Alpicat
PANASFALTO, SA 4.361 Combustió Valls
Papelera de Riudevitlles S.A. 20.219 12.874 -7.345 Paper Sant Quintí de Mediona
Papelera del Principado S.A. 31.402 32.657 1.255 Paper Mollerusa
Papelera Marcelino Sabate S.A. 4.427 3.070 -1.357 Paper Sant Pere Riudevitlles
Pere Valls S.A. 2.399 2.486 87 Paper Sant Pere Riudevitlles
PIRELLI NEUMATICOS, SA 26.216 Combustió Manresa
Printerel, S.L. 23.124 22.221 -903 Cogeneració Sant Vicenç dels Horts
Puigfel, S.A. 4.268 3.916 -352 Cogeneració Barcelona
PULEVA FOOD, SL 12.225 Combustió Mollerusa
PURAC BIOQUIMICA, SA 23.291 Combustió Montmeló
Ramón Clemente S.A. 14.603 15.294 691 Vidre Masnou
RECKITT BENCKISER ESPAÑA, SL 5.043 Combustió Granollers
Refratechnik Ibérica, S.A. 13.461 14.284 823 Cogeneració Castellet i la Gornal
Rencat A.I.E. 66.296 63.687 -2.609 Cogeneració Castellet i la Gornal
Reno de Medeci Ibérica S.L. 2.807 25 -2.782 Cogeneració El Prat de Llobregat
Repsol Petróleo S.A. 2.758.717 2.714.233 -44.484 Refineria La Pobla de Mafumet
Repsol Química S.A. - Perafort 580.864 190.499 -390.365 Cogeneració El morell-Perafort
Repsol Química, SA 6.453 Combustió El Morell
Repsol Química, SA 192.664 522.378 329.714 Cogeneració El Morell
Rofeica Energía S.A. 47.111 45.936 -1.175 Cogeneració La Pobla de Claramunt
S.A. Llensa 10.399 9.083 -1.316 Ceràmica Forallac
SA SAMM EL PRAT 4.998 Combustió El Prat de Llobregat
SA SAMM SANTA COLOMA 4.374 Combustió Santa Coloma de Gramanet
Saint Gobain Vicasa S.A. 38.773 38.693 -80 Vidre Montblanc
Saint-Gobain Cristalería S.A 90.924 92.972 2.048 Vidre L'Arboç del Penedès
SAN MIGUEL, FABRICAS DE CERVEZA, SA 8.811 Combustió Lleida
SCA Hygiene Paper España S.L. 15.726 15.344 -382 Paper Mediona
SCA Hygiene Paper España S.L. 8.953 19.390 10.437 Paper Puigpelat
SCA Hygiene Paper España, S.L. - Puigpelat 2 8.296 9.344 1.048 Paper La Riba
Schott Ibérica, S.A. 20.794 20.614 -180 Vidre Sant Adrià del Besòs
Seat S.A. 12.458 Combustió Barcelona
Seat S.A. 66.527 68.861 2.334 Cogeneració Martorell
SORIGUE, SA 4.294 Combustió Balaguer
Stora Enso Barcelona S.A. 201.334 188.517 -12.817 Cogeneració Castellbisbal
Sucesores de Cerámica de Papiol S.A. 5.591 5.735 144 Ceràmica El Papiol
Sugrañés Gres Catalán S.A. 7.292 7.062 -230 Ceràmica Calaf
Suministros Cerámicos del Vallés, S.L. 19.303 19.665 362 Ceràmica Sant Cugat del Vallès
TABLEROS TRADEMA, SL 7.764 Combustió Solsona
Tarragona Power S.L. 931.933 911.666 -20.267 Tèrmica Tarragona
Tejala, S.A. 19.238 18.868 -370 Ceràmica Rubí
Terracuita Jorba S.A.U. 12.129 12.441 312 Ceràmica Jorba
Terreal España de Cerámicas S.A.U. 14.722 15.105 383 Ceràmica La Pera
Teuleria Almenar, S.A. 66.267 64.990 -1.277 Ceràmica Almenar
Teulería les Forques, S.A 12.561 14.033 1.472 Ceràmica Alcoletge
Toden A.I.E. 41.351 28.726 -12.625 Cogeneració Sant Cugat del Vallès
Torraspapel S.A. 38.805 4.207 -34.598 Paper Sarrià de Ter
Torraspapel S.A. 3.800 41.348 37.548 Paper Sant Joan les Fonts
Tortosa Energía 114.298 106.392 -7.906 Cogeneració Tortosa
Tractaments de Juneda S.A. 61.513 64.711 3.198 Cogeneració Juneda
Uniland Cementera S.A. 1.317.541 914.923 -402.618 Ciment Santa Margarida i els Monjos
Uniland Cementera S.A. 944.624 1.257.980 313.356 Ciment Sitges
Unión Industrial Papelera, S.A. 30.592 27.171 -3.421 Paper La Pobla de Claramunt
Uralita Tejados, SA 3.061 -3.061 Ceràmica Cervellò
Ursa Iberica Aislantes, S.A. 20.891 23.530 2.639 Cogeneració El pla de santa Maria
Valoritzacións agroramaderes Les Garrigues S.L. 64.179 67.708 3.529 Cogeneració Juneda
VAPELTAR, AIE 62.009 Combustió Tarragona
Vidriería Rovira S.L. 93.533 89.143 -4.390 Vidre Barcelona
Vidrierías Masip S.A. 11.633 9.380 -2.253 Vidre Cornellà de Llobregat
Viesgo Generación - Cercs 891.905 1.022.993 131.088 Tèrmica Cercs
Virtisú S.L. 7.641 7.632 -9 Paper La Torre de Claramunt
Total d'emissions verificades 20.061.830 19.741.082
Les instal·lacions de les activitats “combustió”, corresponent a l’ampliació de l’àmbit d’aplicació de la Llei 1/2005, el
2006 ha estat el primer any de notificació de les emissions de CO2.
Catalunya CO2 INSTAL·LACIONS AFECTADES DE CATALUNYA Kioto Cambio Climatico | 15-12-2008 - 19:53:43 GMT 1 #
Sindicalista de les comarques de Girona :
Una sindicalista de les comarques gironines formarà part de la Comissió Executiva Confederal. Es tracta de Montse Mir, que ocuparà una de les 43 cadires de l'executiva que lidera, des d'aquest dissabte, Ignacio Fernández Toxo.
Montserrat Mir, afiliada a Comissions Obreres des de l'any 1991, va ser secretària general de la secció sindical de Correus de Girona del 1996 fins el 2004, anys en què també va compaginar la seva feina sindical a Girona amb altres responsabilitats en el sindicat de Correus de Catalunya.
L'any 2004 va ser elegida membre de l'Executiva estatal del sector postal de CCOO com a responsable del Departament Internacional, càrrec que ocupa en l'actualitat
Sindicalista de les comarques de Girona | 23-12-2008 - 18:36:22 GMT 1 #
Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) Secretaria del Món del Treball.
CCOO y el IX Congrés de la CONC
Compañeros y compañeras ;
Como bien sabéis, durante el pasado mes de diciembre se celebraron el IX Congreso Confederal de CCOO y el IX Congrés de la CONC. Ambos congresos han trazado el modelo sindical y el programa de acción que desarrollará el sindicato en los próximos cuatro años tanto a nivel estatal como en nuestro ámbito más cercano. Al mismo tiempo, ha sido el IX Congreso Confederal de CCOO el escenario de un cambio en la dirección del sindicato con la elección de Ignacio Fernández Toxo como Secretario General, un cambio histórico no tanto por la elección de un nuevo responsable confederal sino porque el congreso ha servido para integrar en la dirección de CCOO a sensibilidades internas que en los últimos años habían estado excluidas y apartadas de la gestión diaria del sindicato.
Es por ello que desde la Secretaría del Mundo del Trabajo del PSUC hemos considerado conveniente realizar el próximo sábado 7 de febrero un plenario de nuestro activo sindical a fin de valorar conjuntamente los procesos congresuales de CCOO y nuestra intervención como Partido en los mismos.
El plenario que se iniciará a las 10 horas contará con el siguiente orden del día:
1º. Presentación del documento para el debate y valoración de los congresos de CCOO: IX Congreso Confederal de CCOO y IX Congrés de la CONC.
2º. Intervención del Partido en los congresos de CCOO. Plan de trabajo.
3º. Fracaso de la fusión de las federaciones del Metal y Fiteqa de CCOO.
4º. Congreso de la federación del Metal de CCOO-Catalunya.
5º. Campaña contra la crisis.
6º. Varios.
Saludos fraternales y gracias por vuestra colaboración.
Pedro Luna Antunez.
Secretaría del Mundo del Trabajo del PSUC .
Barcelona, 22 de enero de 2009.
Saludos
Miguel Angel Dominguez
Secretario General
Fed.Agroalimentaria de CCOO de Catalunya
Tel. 934812791 Fax 932684428
madominguez@ccoo.cat
CCOO y el IX Congrés de la CONC | 24-01-2009 - 08:20:37 GMT 1 #
Qui té comitè? :
El comitè d'empresa és l'òrgan representatiu i col·legiat del conjunt dels treballadors a l'empresa o centre de treball per a la defensa dels seus interessos, i s'ha de constituir en cada centre de treball que tingui un cens de cinquanta empleats o més. Si l'empresa té en la mateixa demarcació, o en municipis limítrofs, diversos centres de treball els censos dels quals no assoleixen els cinquanta treballadors però que en conjunt els sumen, s'hi ha de constituir un comitè d'empresa conjunt. La representació dels treballadors a l'empresa o centre de treball que tinguin menys de cinquanta i més de deu treballadors correspon als delegats de personal. Igualment hi pot haver un delegat de personal en les empreses o els centres que tinguin entre sis i deu treballadors, si així ho decideixen aquests treballadors per majoria.
VALL DEL LLIERCA Cap Argelaguer: Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà. VALL D'HOSTOLES Cap Les Planes d'Hostoles: Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres. ÁMBIT DE BESALÚ Cap Besalú: Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol. CONCA ALTA DEL FLUVIÁ Cap Olot: Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau.
Osona Vic Ripoll Ripollès Figueres Alt Empordà Garrotxa Girona Catalunya España Lejarza Madrid Lliurona Berga Berguedà
Qui té comitè? | 25-05-2009 - 07:54:40 GMT 1 #
Delegats de personal :
La durada del mandat dels delegats de personal i dels membres del comitè d'empresa és de quatre anys. Són escollits per tots els treballadors mitjançant sufragi personal directe, lliure i secret. Es poden presentar candidats en representació dels sindicats de treballadors legalment constituïts o per les coalicions formades per dos treballadors o més, que han de tenir una denominació concreta. La votació s'ha de fer al centre de treball i durant la jornada laboral. L'empresari ha de facilitar els mitjans necessaris per al desenvolupament de la votació i de tot el procés electoral. El nombre de membres del comitè d'empresa s'ha de determinar d'acord amb l'escala següent: de 50 a 100 empleats, 5; de 101 a 250, 9; de 251 a 500, 13; de 501 a 750, 17; de 751 a 1.000, 21; i de 1.000 en endavant, 2 per cada miler o fracció, amb un màxim de 75.
VALL DEL LLIERCA Cap Argelaguer: Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà. VALL D'HOSTOLES Cap Les Planes d'Hostoles: Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres. ÁMBIT DE BESALÚ Cap Besalú: Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol. CONCA ALTA DEL FLUVIÁ Cap Olot: Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau.
Osona Vic Ripoll Ripollès Figueres Alt Empordà Garrotxa Girona Catalunya España Lejarza Madrid Lliurona Berga Berguedà
Delegats de personal | 25-05-2009 - 07:57:52 GMT 1 #