Argelaguer Vall del Llierca
Uniò Argelagense Informació Municipal

Joan Mercader/Pobres i resignats.-Aquests dies estem assistint al gran barrim-barram dels trens a l´área de Barcelona. Si no fos que el tropell afecta milers de persones, la majoria treballadors, que es veuen obligats a utilitzar diáriament els “serveis” de Renfe, la cosa seria com per rebentar-se de riure. Perqué, la situació, ben mirat, és tan béstia i fantasiosa com una pel-licula dels germans Marx. Per si no fos prou, aquest xou s'ajunta amb l'anunci de circular a 80 km per hora en els accessos a Barcelona per disminuir (?) la greu contaminació que afecta l'área metropolitana de la capital. Fent un feix de tot plégat, qué hem de fer: picar de mans, riure o plorar? Potser val més resar perqué algú, des de les estances més altes del cel, il lumini la ment dels qui han de solucionar totes aquestes atzagaiades. Sospito que Déu es deu fer un fart de riure en comprovar la magnitud de la imbecil-litat humana i en veure la incapacitat dels qui ostenten el poder per organitzar la vida dels demés. Ara veiem que tot s'ha fet malament des del principi, sense planificar prou bé com s'havia de fer la línia del tren d'alta velocitat, ni per on havia de passar, ni quines serien les conseqüéncies de determinades actuacions. I atenció, encara está per veure qué pot passar quan el tren passi fregant els fonaments del temple de la Sagrada Família. Perqué de garanties, cap ni una. Els técnics-burócrates cada dia ens mereixen menys confiança. Tot está controlat -diuen-, pero res no és previst. Altrament, algú hauria de fer un cálcul de l'import dels milers d'hores perdudes, de les quals ningú rescabalarà treballadors i empresaris. Aquesta situació és la presa de pél més gran que s'ha vist mai. I tot per la irresponsabilitat d'uns polítics i burócrates incompetents que planifiquen i decideixen com s'han de fer les coses des de 600 km de distancia. Pero també comptant amb la complicitat i la patética ineptitud de l'Administració catalana. Déu meu, quina sort poder viure a Olot, lluny de tantes calamitats. Aquí, de moment, tot i tenir les nostres controvérsies, en temes de mobilitat anem tirant. No massa bé, peró per ara es va trampejant sense complicacions greus. Bé; aixó, de moment. Ja veurem que passará quan el polémic túnel de Bracons entri en funcionament i comenci a vomitar camions i més camions en tránsit nord enllá(passan per Argelaguer). De beneficis per a Olot, cap. D'inconvenients, molts i greus problemes de seguretat. Al començament, els olotins ho tindrem més fácil per anar a Barcelona. Només al principi, perqué la nova ruta cap a França no trigará a col lapsar-se. En tants anys, encara no hi ha acord per on la nova carretera ha de travessar la Vall d'en Bas, i el tema de la variant d'Olot encara és a les beceroles. Qué en farem, doncs, dels vehicles que vinguin de l'altra banda del túnel, mentre no estigui acabada tota la nefasta infraestructura? No voldria molestar la digestió de ningú, peró em sembla que la ballarem magra. Un xic marejador tot plegat, vaja. Sembla que la nostra comarca (Garrotxa) será más rica, próspera i feliç quan funcioni l'eix Vic-Olot-Argelaguer-Figueres. Bé, aixó está per veure. El que sí és segur es que res no tornará a ser com abans. La Vall d'en Bas sucumbirá per l'embat del progrés (que no es pot aturar, només faltaria). El creixement dels pobles exigeix el sacrifici suprem del seu silenci i la seva tranquil-litat (ja veiem que el silenci avui no es porta gaire. La modernitat imposa molt de soroll. Com més fressa, més diversió). Els humans i tota l'especie animal i les plantes tenen un creixement controlat per la mateixa natura. Les persones quan arriben a una certa edat (12, 14, 15 anys) paren de créixer. Els pobles no. El progrés exigeix un creixement continu. La societat demana més riquesa i més coses i per a obtenir-ho cal immolar terres i paisatges, camins i rieres i cobrir de ciment allá on hi havia un prat o una font. Aquell lloc idíl-lic que semblava que no podia canviar, ara ja comença a moure's. La Vall d'en Bas s'ha posat en moviment cap a la seva destrucció. No només per la carretera, sinó per la voracitat de les construccions paraleles, que ja vindran. Quan, a la fi, tindrem la gran autovía (tot arribará) que enllaçará amb Europa, llavors sabrem aquí, també, com són els col-lapses. Suposo que ningú no és tan ingenu de creure que aquesta actuació quedará en una via de connexió entre comarques. El projecte inicial de ser una autoría (A 26) transeuropea no l'aturará ningú. Un corredor de pas que suportará un nombre elevat de vehicles (sobretot camions de gran tonatge). Serem més rics? Alguns, segur que sí. Peró, la gent será més felic? Aquí, permeteu que manifesti els meus dubtes. Fins ara, el més fácil ha estat anar tirant de beta. El més difícil será decidir com solucionaran els problemes que s'acosten. Que no ens passi, que els errors d'ara, les ambicions polítiques, la cobdícia i la irresponsabilitat, s'aboquin demá sobre la gent senzilla i treballadora, sobre el poble ras, que és qui paga sempre els plats trencats.Com passa amb els usuaris dels trens, a l'área de Barcelona, que pateixen la incompeténcia i el fracás d'uns senyors prepotents i sense visió de futur. Barcelona no és gaire lluny i les calamitats viatgen en TGV o AVE, com vulgueu.