Llei del Memorial Democràtic Preàmbul
Llei del Memorial Democràtic Tram. 200-00014/08 Aprovació: Ple del Parlament Sessió núm. 23, 24.10.2007, DSPC-P 32 BOPC, 146, del 29.10.07 PLE DEL PARLAMENT El Ple del Parlament, en la sessió tinguda el dia 24 d’octubre de 2007, ha debatut el Dictamen de la Comissió d’Afers Institucionals referent al Projecte de llei del Memorial Democràtic (tram. 200-00014/08) i les esmenes reservades pels grups parlamentaris. Finalment, d’acord amb l’article 55.2 de l’Estatut d’autonomia i amb els articles 112 i 113 del Reglament del Parlament, ha aprovat la llei següent:Llei del Memorial Democràtic Preàmbul Catalunya té una llarga trajectòria de lluita per les seves llibertats i de defensa de les seves institucions, que li foren arrabassades el 1714. Des de mitjan segle XIX, el catalanisme, les lluites obreres, els corrents liberals i el moviment republicà i federal foren el germen de la cultura democràtica a Catalunya i de la lluita per les llibertats, la justícia social i la recuperació de les institucions d’autogovern. La primera i la segona repúbliques marquen els moments culminants d’aquesta lluita i són els antecedents immediats del marc democràtic actual. La dictadura de Primo de Rivera i, sobretot, la del general Franco suspengueren de nou aquestes llibertats i portaren a terme una forta repressió política, cultural, social i nacional. L’article 54 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya estableix en primer lloc l’obligació de la Generalitat i els altres poders públics de Document PDF:Llei del Memorial Democràtic 
«vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i les llibertats democràtiques» i desposa que «amb aquesta finalitat han d’adoptar les iniciatives institucionals necessàries per al reconeixement i la rehabilitació de tots els ciutadans que han patit persecució com a conseqüència de la defensa de la democràcia i l’autogovern de Catalunya». En segon lloc, el mateix article especifica que «la Generalitat ha de vetllar perquè la memòria històrica es converteixi en símbol permanent de la tolerància, de la dignitat dels valors democràtics, del rebuig dels totalitarismes i del reconeixement de totes les persones que han patit persecució a causa de llurs opcions personals, ideològiques o de consciència». La grandesa de la democràcia és que, a diferència dels règims totalitaris, és capaç de reconèixer la dignitat de totes les víctimes de la intolerància més enllà de les opcions personals, ideològiques o de consciència de cadascú. Cal un reconeixement de totes les víctimes de la violència política.La preservació de la memòria històrica d’un país és, doncs, una expressió de la seva llibertat. La reivindicació del compromís polític de la ciutadania per la conquesta de les llibertats és una manifestació de cultura democràtica. Les polítiques públiques dutes a terme pels governs per a recordar i difondre la lluita i l’esforç de les persones que donaren el millor de si mateixes per restaurar els valors i els principis democràtics davant l’opressió dels règims totalitaris, les dictadures i les formes autoritàries de govern són un senyal d’identitat de l’estat democràtic. Apel·lar al passat per comprendre el present i afrontar el futur és un signe de cultura política de les societats desenvolupades. És una demostració de virtut pública a la qual els representants de la sobirania popular no poden renunciar. Els estats amb més tradició democràtica han dut a terme polítiques públiques que, amb més o menys intensitat, han commemorat i difós llur història democràtica, com a referent permanent per a la ciutadania i les societats respectives i, en general, per al món. Ha estat així, especialment, als països que al llarg de la seva història han patit la intervenció estrangera de règims totalitaris o que han estat víctimes de dictadures pròpies. Un element comú de la reivindicació de la memòria col·lectiva ha d’ésser, primerament, homenatjar els protagonistes de la llibertat davant la tirania, per llur abnegació i llur sacrifici, i difondre’n l’exemple a les generacions futures. Per tant, la memòria del passat i la pedagogia social amb vista al futur són factors d’identitat política i d’orgull nacional.El sistema democràtic actual té l’origen més immediat en la memòria republicana i en l’antifranquisme. Però la transició a un sistema democràtic es féu a partir d’un procés de reforma iniciat des de la legalitat institucional de la dictadura del general Franco, que després de l’aixecament militar contra la Segona República, perpetrà la destrucció de totes les institucions democràtiques –entre aquestes, la de la Generalitat de Catalunya–, i la sistemàtica voluntat d’anihilació de la llengua i la cultura catalanes. La transició es produí en un context presidit per institucions i altres actors polítics clarament vinculats a la dictadura. De fet, els primers elements de trencament amb el passat franquista foren el resultat de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977, el restabliment de la Generalitat de Catalunya el 29 de setembre de 1977, i la promulgació de la Constitució el 27 de desembre de 1978 i de l’Estatut d’autonomia de Catalunya el 18 de desembre de 1979. La transició a la democràcia, vista amb la perspectiva del temps transcorregut, donà uns resultats polítics positius, ja que va permetre superar la divisió creada per la Guerra Civil i la dictadura. Però en aquest procés hi ha també una part fosca, com l’oblit de preservar la memòria dels ciutadans i la d’entitats de tota mena que, en les dures condicions d’un règim dictatorial de quaranta anys, posaren per davant de cap altra consideració personal o familiar l’objectiu de recuperar les llibertats arrabassades per la dictadura franquista, amb el sacrifici del treball, de la integritat física o de la vida. En aquest sentit, un dels dèficits de la transició a la democràcia fou la institucionalització de la desmemòria i l’oblit de la tradició democràtica i els seus protagonistes, els quals, no obstant això, són els que donen un sentit i un valor especial al sistema polític actual i als drets i les llibertats de què gaudeix el conjunt de la societat.La societat catalana continua tenint un deute amb el propi passat i el Govern ha de donar compliment a l’article 54 de l’Estatut. Cal alliberar la pluralitat de memòries i, més enllà de les diverses iniciatives portades a terme fins ara per a recuperar la memòria del passat i dignificar les víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura del general Franco, s’ha d’impulsar una decidida política pública en aquest sentit. Cal, per tant, una condemna explícita del règim franquista. El sistema democràtic ha de reconèixer la memòria i la dignitat de totes les víctimes del franquisme i també les de la violència política incontrolada a la rereguarda republicana, especialment de les que es van produir en els primers mesos de la guerra i amb independència de llurs opcions ideològiques i de la zona en 
què, de grat o per força, les va situar el conflicte bèl·lic. Cal una rehabilitació plena de totes les persones, organitzacions i institucions represaliades durant la Guerra Civil i el franquisme, per tal que els supervivents, llurs familiars, llurs amistats i les generacions futures se sentin reconegudes d’una manera justa. Amb aquesta finalitat es crea el Memorial Democràtic, l’instrument amb què la Generalitat ha de portar a terme polítiques públiques destinades a la recuperació de la memòria de les víctimes de la Guerra Civil i de les persones, les organitzacions i les institucions que van fer front a la repressió política, social, cultural i nacional d’un règim ignominiós. El Memorial Democràtic té la voluntat de formar part d’una xarxa internacional juntament amb altres institucions de la memòria que basin llur activitat en la difusió i el coneixement dels valors democràtics de l’antifeixisme i d l’antitotalitarisme. Aquesta tasca de recuperació ha d’ésser entesa com la commemoració de la lluita per les llibertats, però també com una oportunitat per a investigar la història col·lectiva i, finalment, com una via per a difondre a les generacions presents i futures el respecte pels drets humans i el coneixement dels fonaments del sistema de llibertats de què gaudeix la societat. Així, el Memorial Democràtic vol ésser l’expressió de la pluralitat de memòries en el marc de la lluita per les llibertats democràtiques, i porta a terme la seva activitat des de diferents perspectives: ideològiques, de consciència, socials, culturals, lingüístiques, nacionals, de gènere i d’orientació sexual, entre altres.El Memorial Democràtic se centra en l’etapa 1931-1980 –és a dir, des de la proclamació de la República fins al primer govern escollit democràticament a Catalunya d’ençà de la fi de la Guerra Civil–, la qual cosa no n’ha d’impedir l’obertura, per mitjà de la programació cultural, a tradicions democràtiques anteriors o a la projecció contemporània.Article 1. Creació i naturalesa jurídica
Meneame
del.icio.us
ARGELAGUER Juan R. Lejarza
22296 LEY 52/2007, de 26 de diciembre, por la que se
reconocen y amplían derechos y se establecen
medidas en favor de quienes padecieron persecución
o violencia durante la guerra civil y la
dictadura.
JUAN CARLOS I
REY DE ESPAÑA
A todos los que la presente vieren y entendieren.
Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado y Yo
vengo en sancionar la siguiente ley.
EXPOSICIÓN DE MOTIVOS
El espíritu de reconciliación y concordia, y de respeto
al pluralismo y a la defensa pacífica de todas las ideas,
que guió la Transición, nos permitió dotarnos de una
Constitución, la de 1978, que tradujo jurídicamente esa
voluntad de reencuentro de los españoles, articulando un
Estado social y democrático de derecho con clara vocación
integradora.
El espíritu de la Transición da sentido al modelo constitucional
de convivencia más fecundo que hayamos disfrutado
nunca y explica las diversas medidas y derechos
que se han ido reconociendo, desde el origen mismo de
todo el período democrático, en favor de las personas
que, durante los decenios anteriores a la Constitución,
sufrieron las consecuencias de la guerra civil y del régimen
dictatorial que la sucedió.
Pese a ese esfuerzo legislativo, quedan aún iniciativas
por adoptar para dar cumplida y definitiva respuesta a las
demandas de esos ciudadanos, planteadas tanto en el
ámbito parlamentario como por distintas asociaciones
cívicas. Se trata de peticiones legítimas y justas, que
nuestra democracia, apelando de nuevo a su espíritu fundacional
de concordia, y en el marco de la Constitución,
no puede dejar de atender.
Por ello mismo, esta Ley atiende a lo manifestado por
la Comisión Constitucional del Congreso de los Diputados
que el 20 de noviembre de 2002 aprobó por unanimidad
una Proposición no de Ley en la que el órgano de representación
de la ciudadanía reiteraba que «nadie puede
sentirse legitimado, como ocurrió en el pasado, para utilizar
la violencia con la finalidad de imponer sus convicciones
políticas y establecer regímenes totalitarios contrarios
a la libertad y dignidad de todos los ciudadanos, lo
que merece la condena y repulsa de nuestra sociedad
democrática». La presente Ley asume esta Declaración así
como la condena del franquismo contenida en el Informe
de la Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa firmado
en París el 17 de marzo de 2006 en el que se denunciaron
las graves violaciones de Derechos Humanos
cometidas en España entre los años 1939 y 1975.
Es la hora, así, de que la democracia española y las
generaciones vivas que hoy disfrutan de ella honren y
recuperen para siempre a todos los que directamente
padecieron las injusticias y agravios producidos, por unos
u otros motivos políticos o ideológicos o de creencias
religiosas, en aquellos dolorosos períodos de nuestra historia.
Desde luego, a quienes perdieron la vida. Con ellos,
a sus familias. También a quienes perdieron su libertad, al
padecer prisión, deportación, confiscación de sus bienes,
trabajos forzosos o internamientos en campos de concentración
dentro o fuera de nuestras fronteras. También, en
fin, a quienes perdieron la patria al ser empujados a un
largo, desgarrador y, en tantos casos, irreversible exilio. Y,
por último, a quienes en distintos momentos lucharon por
la defensa de los valores democráticos, como los integrantes
del Cuerpo de Carabineros, los brigadistas internacionales
internacionales,
los combatientes guerrilleros, cuya rehabilitación
fue unánimemente solicitada por el Pleno del
Congreso de los Diputados de 16 de mayo de 2001, o los
miembros de la Unión Militar Democrática, que se autodisolvió
con la celebración de las primeras elecciones
democráticas.
En este sentido, la Ley sienta las bases para que los
poderes públicos lleven a cabo políticas públicas dirigidas
al conocimiento de nuestra historia y al fomento de la
memoria democrática.
La presente Ley parte de la consideración de que los
diversos aspectos relacionados con la memoria personal
y familiar, especialmente cuando se han visto afectados
por conflictos de carácter público, forman parte del estatuto
jurídico de la ciudadanía democrática, y como tales
son abordados en el texto. Se reconoce, en este sentido,
un derecho individual a la memoria personal y familiar de
cada ciudadano, que encuentra su primera manifestación
en la Ley en el reconocimiento general que en la misma
se proclama en su artículo 2.
En efecto, en dicho precepto se hace una proclamación
general del carácter injusto de todas las condenas,
sanciones y expresiones de violencia personal producidas,
por motivos inequívocamente políticos o ideológicos,
durante la Guerra Civil, así como las que, por las
mismas razones, tuvieron lugar en la Dictadura posterior.
Esta declaración general, contenida en el artículo 2, se
complementa con la previsión de un procedimiento específico
para obtener una Declaración personal, de contenido
rehabilitador y reparador, que se abre como un derecho
a todos los perjudicados, y que podrán ejercer ellos
mismos o sus familiares.
En el artículo 3 de la Ley se declara la ilegitimidad de
los tribunales, jurados u órganos de cualquier naturaleza
administrativa creados con vulneración de las más elementales
garantías del derecho a un proceso justo, así
como la ilegitimidad de las sanciones y condenas de
carácter personal impuestas por motivos políticos, ideológicos
o de creencias religiosas. Se subraya, así, de
forma inequívoca, la carencia actual de vigencia jurídica
de aquellas disposiciones y resoluciones contrarias a los
derechos humanos y se contribuye a la rehabilitación
moral de quienes sufrieron tan injustas sanciones y condenas.
En este sentido, la Ley incluye una disposición derogatoria
que, de forma expresa, priva de vigencia jurídica a
aquellas normas dictadas bajo la Dictadura manifiestamente
represoras y contrarias a los derechos fundamentales
con el doble objetivo de proclamar su formal expulsión
del ordenamiento jurídico e impedir su invocación
por cualquier autoridad administrativa y judicial.
En los artículos 5 a 9 se establece el reconocimiento
de diversas mejoras de derechos económicos ya recogidos
en nuestro Ordenamiento. En esta misma dirección,
se prevé el derecho a una indemnización en favor de
todas aquellas personas que perdieron la vida en defensa
de la democracia, de la democracia que hoy todos disfrutamos,
y que no habían recibido hasta ahora la compensación
debida (art. 10).
Se recogen diversos preceptos (arts. 11 a 14) que,
atendiendo también en este ámbito una muy legítima
demanda de no pocos ciudadanos, que ignoran el paradero
de sus familiares, algunos aún en fosas comunes,
prevén medidas e instrumentos para que las Administraciones
públicas faciliten, a los interesados que lo soliciten,
las tareas de localización, y, en su caso, identificación
de los desaparecidos, como una última prueba de respeto
hacia ellos.
Se establecen, asimismo, una serie de medidas (arts. 15
y 16) en relación con los símbolos y monumentos conmemorativos
de la Guerra Civil o de la Dictadura, sustentadas
en el principio de evitar toda exaltación de la sublevación
militar, de la Guerra Civil y de la represión de la
Dictadura, en el convencimiento de que los ciudadanos
tienen derecho a que así sea, a que los símbolos públicos
sean ocasión de encuentro y no de enfrentamiento,
ofensa o agravio.
El legislador considera de justicia hacer un doble reconocimiento
singularizado. En primer lugar, a los voluntarios
integrantes de las Brigadas internacionales, a los que
se les permitirá acceder a la nacionalidad española sin
necesidad de que renuncien a la que ostenten hasta este
momento (art. 18); y, también, a las asociaciones ciudadanas
que se hayan significado en la defensa de la dignidad
de las víctimas de la violencia política a que se refiere esta
Ley (art. 19).
Con el fin de facilitar la recopilación y el derecho de
acceso a la información histórica sobre la Guerra Civil, la
Ley refuerza el papel del actual Archivo General de la Guerra
Civil Española, con sede en Salamanca, integrándolo
en el Centro Documental de la Memoria Histórica también
con sede en la ciudad de Salamanca, y estableciendo que
se le dé traslado de toda la documentación existente en
otros centros estatales (arts. 20 a 22).
La presente ley amplía la posibilidad de adquisición
de la nacionalidad española a los descendientes hasta el
primer grado de quienes hubiesen sido originariamente
españoles. Con ello se satisface una legítima pretensión
de la emigración española, que incluye singularmente a
los descendientes de quienes perdieron la nacionalidad
española por el exilio a consecuencia de la Guerra Civil o
la Dictadura.
En definitiva, la presente Ley quiere contribuir a cerrar
heridas todavía abiertas en los españoles y a dar satisfacción
a los ciudadanos que sufrieron, directamente o en la
persona de sus familiares, las consecuencias de la tragedia
de la Guerra Civil o de la represión de la Dictadura.
Quiere contribuir a ello desde el pleno convencimiento de
que, profundizando de este modo en el espíritu del reencuentro
y de la concordia de la Transición, no son sólo
esos ciudadanos los que resultan reconocidos y honrados
sino también la Democracia española en su conjunto. No
es tarea del legislador implantar una determinada memoria
colectiva. Pero sí es deber del legislador, y cometido
de la ley, reparar a las víctimas, consagrar y proteger, con
el máximo vigor normativo, el derecho a la memoria personal
y familiar como expresión de plena ciudadanía
democrática, fomentar los valores constitucionales y promover
el conocimiento y la reflexión sobre nuestro
pasado, para evitar que se repitan situaciones de intolerancia
y violación de derechos humanos como las entonces
vividas.
Este es el compromiso al que el texto legal y sus consecuencias
jurídicas responden.
Artículo 1. Objeto de la Ley.
Sigue en PDF http://www.foroporlamemoria.info/media/2004/261_1_LEYdefinitivaBOE27-12-07.pdf
Texto definitivo de la “Ley de Memoria Histórica” | 02-01-2008 - 08:43:13 GMT 1 #
El conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, va presentar ahir la nova marca Espais de Memòria, dins de la qual la Generalitat agruparà –per itineraris– alguns dels projectes en curs per recuperar la memòria històrica.
Cada recorregut farà referència al període comprès entre el 1931 i el 1980. D'entrada, s'han agrupat en cinc rutes: la Batalla de l'Ebre, el Front del Segre i Pallars, Espais de Rereguarda, Rutes de Frontera i Exili, i Espais de Lluita Antifranquista.
A més de les actuacions acabades, la directora de Memòria Democràtica, Maria Jesús Bono, va recordar que la primera línia específica d'ajuts per recuperar espais ha subvencionat 41 projectes amb una inversió total d'1,5 milions. Entre els projectes hi ha diversos centres d'interpretació estables.
Saura va recordar que, tot i les 60 iniciatives que han tirat endavant, «estem molt endarrerits respecte a altres països». Per això va encoratjar els ajuntaments i els consells comarcals a presentar nous projectes en la segona convocatòria.
Espais de Memòria | 26-04-2008 - 09:03:14 GMT 1 #