Argelaguer Vall del Llierca
Uniò Argelagense Informació Municipal

Besalú Comtat Pirinenc: Territori auso-ceretà (II).-Geológicament, apareix dividit aquest territori en dues parts: la més alta compren el Ter a la serra de Sentigosa, i la baixa, formant la conca del Fluviá, s'esten del Grau fins a Báscara (la vil.la Arca dels temps carolingis), límit amb la Indigetia, territori que més endavant passá a constituir el Comtat de Empúries. Hidrográficament hem de dividir-lo en tres zones que corres-ponen a les conques dels rius Ter, Fluvià i la Muga. El nom actual de Sentigosa, possible evolució de Sentigoussa, ens recorda el suggeriment del Dr. Antonio Garcia Bellido en fer-nos observar com els noms acabats en oussa, assenyalen els diversos itineraris seguits pels Grecs en llur expansió cap a les terres occidentals de la Mediterránia, on establiren -entre d'altres menys importants- les factories comercials de Marsella, Roses i Empúries, mantenint relacions amb els pobles de l'interior. Dels diversos noms de llocs que presenten aquest acabament, cita el de Aigosa o Aigoussa, a l´illa Favignana de l'arxipélag siciliá, tan semblant als d'Egosa o Sentigosa i Sallagousse. Aquesta coincidéncia i el fet de trobar-se cerámica Grega del segle IV a. de J.C. i hel.lenística del segle II, com també vuit Dracmes i quatre Divisors de plata emporitans del segle III a. de J. C. a la cova “Reclau Viver“, de Serinyá, obre pas a la tesi citada i ens fa creure en l'expansió comercial dels emporitans per la via Porqueres-Mieres-Bas cap a les altes terres d'Egosa. El mateix cal suposar dels Grecs marsellesos els quals, endinsant-se pel pla del Roselló, deurien estendre llur comerç, pel Vallespir i la Cerdanya, fins a Sallagousse. Hem de recordar, encara, la moneda indigeta de bronze, trobada en terres del Castell de Rocabruna, a la línia divisória amb el Vallespir, prop de Baget, Beget. El territori dels Castellaunos deuria presentar fantástic aspecte en la llunyania del temps, car per documents de la Alta Edat Mitjana sabem que la part baixa (Valls de Olot, Bianya, Argelaguer, Besalú i Banyoles), era en bona part coberta per les aigües formant un seguit de Estanys i Aiguamolls. La Vall de Bas era llavors un gran Estany les aigües del qual s'estenien per terres dels actuals veinats de Joanetes, Hostalets de Bas, Les Preses, El Mallol i La Pinya en una extensió de 6 kms. per 3 de amplada. Volcada de boscos i alimentada per les aigües que, davallant de la serra del Grau en la seva part septentrional, en restar aquestes detingudes al peu de Les Preses (prop de el actual mas "Codella") pel dic basáltic del "Bora-tosca", passaven a desguassar a la ribera de Riudaura, prop de l'anomenat "Hostal de la Corda". Es interessant la venda efectuada el 15 de març del any 904 pels Terratinents Llop, Adroer, Blondí i Grifol en favor de Elienardis i la seva esposa Xindiberga, senyors de Les Preses, de les terres que posseien per aprisione i per preceptum regís en la presa de Murrià, afrontades a llevant amb la Serra de Murrià o del Corb; a migjorn amb altres terres de Elienardis; a ponent amb el Fluvià i altres honors dels compradors, i a tramuntana amb el "Bora-tosca", essent el preu l'anomenat stacnu, que sols pot referirse al Estany de Bas o bé al lloc que aquest va ocupar. Par altra part, es curiós aquest document per efectuar-se la venda en espécie. A la línia divisória de Beseda, comarca de Bassegoda o Alta Garrotxa, amb els indigetes o empordanesos, existia el Estany Salso, prop de la calçada que va utilitzar Anníbal en la expedició a Roma del any 218 a. de J. C. Cal recordar també el Estany de Capellada (Besalú), vora de Besalú, encara existent el any 1027, com aixi consta en la donació que féu el Comte Guillem I “el Gros” a l'església de Sant Genís i Sant Miquel de ipsos hortos de Capellada cum ipso stagno L'any 1075 encara es parla del Estany de Capellada, com veurem en tractar de l'actuació del Comte Bernat II. De major extensió era el Estany de Banyoles, al peu del poblat indígena de Porqueres, del qual ja hem parlat abans. Finalment, cal fer esment del Estany de Cubilisico (1017) o Cuvil-Sech, a la Vall de Bianya, avui mal anomenat Capsec. La partió dels territoris indigeta i auso-ceretá sembla indicada per les Pedres Dretes subsistents a Agullana i Darnius. A Agullana es conserven també Dólmens i Cambres Sepulcrals de la época dels metalls, com les de la Estrada, Llosa de la Jassa d´en Torrent i Barraca del Lladre, i a Darnius, al mas 'Puig de can Eras", una cambra de notables dimensions, resta probable de un sepulcre amb corredor. A la esquerra del riu Ser, el corrent del qual dividía als ausetans gironins dels auso-ceretans, s´alça la Pedra Fita coneguda per Menhir de Santa Pau i vulgarment per "Pedra del Diable", de 2,80 metres de altura per 0,80 d'ampla. A la dreta d'aquest riu, els noms de Arcibus (avui "Els Arcs"), Finestres, Serra de Portelles i Puig ses Arques, assenyalen abastament la divisió territorial de ambdós pobles. Al nord seguía la direcció de la carena pirinenca, des del Pertús a Setcases.Com a nom termenal ben característic, citarem el de Collo de Arcibus o Coll de Ares, a 1.527 metres sobre el nivell de la mar. SiR Lejarza Argelaguer-Garrotxa Llierca