Argelaguer Vall del Llierca
Uniò Argelagense Informació Municipal

Emili Casademont i Comas/Estètica de la sardana,centenari.-Joan Vinyas i Comas, que fou advocat, periodista i secretari de l´Ajuntament de Girona, relata, en el seu llibre Memòries d´un gironí (editat l´any 1932 i reeditat fa poc pel Col·legi de Periodistes de Catalunya), que, a primers de juliol del 1908, començà a publicar-se el diari Lo Geronès, amb impremta pròpia, i que aquest nou rotatiu de la ciutat dels quatre rius, del qual ell fou un dels principals impulsors i redactors, sortí amb totes les qualitats i tots els defectes de la bona fe i de la inexperiència dels qui el feien, dirigit per un jovenet completament «peix» en la matèria, substituït de manera ràpida per Esteve Fontbernat i Verdaguer, d´Anglès, de major pràctica i experiència en el periodisme, mort no gaires anys més tard en plena joventut, que escrigué un cèlebre llibret sobre la sardana. Esteve Fontbernat (i enceto la història que, com a fruit de les meves investigacions, jo puc explicar d´aquest avui injustament oblidat personatge) nasqué al poble d´Estanyol, municipi de Bescanó, el 1887. Però, al cap d´un temps, la seva família s´instal·là a la veïna localitat d´Anglès, d´on era filla la mare, la Lluïsa, i allà, a can Verdaguer -casa de la qual ella era propietària-, l´Esteve hi morí quan només tenia 23 anys. El seu germà Josep, destacat músic, escriptor i polític, contà als autors del volum primer de l´obra La Sardana (Editorial Bruguera, Barcelona 1969) el següent: «Hi ha quelcom de dramàtic en la mort de l´Esteve, l´any 1910. L´Enric, el nostre germà petit, va agafar el tifus, quan tenia 8 o 9 anys. La seva mort era irremeiable, no hi havia cap esperança de salvar-lo. L´Esteve el va venir a veure i va contagiar-se del mal. Al cap de vuit dies moria, mentre que el pobre Enric es va curar com per miracle». Cal anotar que a aquest pobre Enric, nascut a Anglès el 1900, que fou un actiu sardanista i dansaire d´esbart (i que havia participat, a més, juntament amb en Josep, en els històrics fets de Prats de Molló, formant part de l´exèrcit d´en Macià), li esperava un mort tràgica, ja que el 19 de juliol del 1936, residint llavors tota la família a Barcelona, caigué heroicament el primer dia de les lluites al carrer, al portal de la Pau (les Drassanes), tot donant la Generalitat republicana el seu nom a una via pública de la ciutat, nom que els franquistes eliminaren després, el 1939, i que l´actual Generalitat no s´ha dignat a restituir, atès que ara se´n diu carrer del Cardenal Cassanyes. L´Esteve -i torno a ell- formà part d´aquell grup de gironins (els Grahit, Montsalvatge, Miquel de Palol, Tharrats, Sobrequés, Rafael Masó i Valentí, etcètera) que introduïren el ball de la sardana a Barcelona. I, a més d´això, escrigué el llibret Estètica de la sardana, datat a Anglès el 25 d´octubre del 1907 (aquesta datació complirà cent anys dijous que ve) i publicat poc després, el mes de gener del 1908, per la barcelonina Tipografia L´ Avenç. Un llibret, un dels primers estudis fets sobre la dansa més bella (jo en tinc un exemplar, encara que força malmès pel pas del temps), on indicava com havien de posar els braços els dansaires (respectaré el català que hi és emprat, propi del principi de segle passat): «En les tirades de curts ha de fer-se ab els braços completament baixos, com demostrant decaiment o cansanci, posició molt ben adequada, perquè en aquesta part de la sardana la música quasi sempre guarda un ritme arrocegadiç i mandrós. En cambi, al començar els llargs, la música sembla aixeribir-se, tornant-se més valenta, escaient més, llavors, els braços alts». Unes setmanes abans de la publicació d´Estètica de la sardana, l´Esteve ja havia pronunciat una conferència sobre el tema al local de l´Associació Popular Catalanista, situat al barceloní carrer dels Escudillers Blancs, conferència comentada de forma molt favorable per la premsa del Cap i Casal, sobretot per la revista La Nació Catalana. I tot allò, afegit als articles que ell mateix publicaria posteriorment a Lo Geronès, motivà que molts sardanistes ballessin d´acord amb aquella norma. D´aquesta manera, nasqué l´anomenat «estil Fontbernat», que, actualment, tothom utilitza i que la Federació Sardanista de Catalunya dóna com a bo: «La sardana -diu- té dos tipus de passos: els curts i els llargs. Corresponen a dues fases musicals també denominades curts i llargs. Els curts es ballen agrupant els compassos de dos en dos i amb els braçós avall. Els llargs, de quatre en quatre, amb els braços a l´alçada de l´espatlla». Això no obstant, durant molt de temps hi hagué bastants sardanistes que ballaven amb els braços sempre aixecats, la qual cosa originà fortes discussions entre els dos bàndols. Josep Fontbernat, en un Glossari andorrà, emès per la Ràdio de les Valls (tot primer, dita Ando-ràdio i, en la seva última època, Sud-ràdio) el 21 de novembre del 1969, deia el següent, sense voler decantar-se per ningú: «Els sardanistes d´ara ballen els curts de la sardana amb els braços caiguts, i els aixequen quan arriben els llargs. Jo no sé qui té raó. Però, quan veig que els sardanistes d´ara abaixen els braços, penso en el meu germà gran, que va morir tal dia com avui, en aquell 1910, al petit poble d´Anglès, que en guarda la despulla...». Però la despulla de l´antic director del diari Lo Geronès, autor del llibret Estètica de la sardana, ningú no sap avui on es troba, ja que desaparegué «misteriosament» del vell cementiri anglesenc fa temps. En aquest cementiri, per cert, l´estat de deixadesa del qual ha fet parlar molt últimament, hi reberen definitiva sepultura, l´11 de setembre del 1982, les restes d´en Josep (que renuncià a presidir el govern de la Generalitat a l´exili, cosa que afavorí Tarradellas) i de la seva esposa, Simone, traspassats a Andorra. L´Esteve Fontbernat era una persona dotada d´una intel·ligència superior. I, si la Parca no l´hagués visitat tan jove, de ben segur que hauria arribat molt lluny en el camp de les lletres, comptant-hi la poesia. I fins i tot, potser, en el camp de la pintura, atès que, igual que Prudenci Bertrana (un dels insignes escriptors catalans que cada any, per la Festa Major d´Anglès, anaven a dinar a can Verdaguer, convidats pel fill gran de la casa), també feia «córrer» els pinzells amb molta gràcia i soltesa. La seva cal·ligrafia, per altra banda (conservo uns bells assaigs literaris escrits amb ploma per ell), és d´aquelles que enamora. I pel que fa al periodisme, cal ressaltar que l´Esteve, en el seu forçat pas efímer per la premsa gironina i barcelonina (en aquest últim cas, pel diari La Publicitat) donà una bona prova de la seva extraordinària vàlua. Aquest fou l´Esteve Fontbernat i Verdaguer, l´inventor d´un estil de ballar la dansa més bella, que és el que acabà triomfant, estil que figura en el seu magnífic llibret Estètica de la sardana, escrit a Anglès. La llàstima, però, és que ara, en complir-se el centenari d´aquesta obreta, no se´n pugui trobar cap exemplar enlloc...