Cales de Llierca S.A.-Cycosa: Inspecció de Treball,Argelaguer
Inspección de Trabajo y Seguridad Social de Girona/ Inspecció de Treball i Seguretat Social de Girona Oficio: N/REF: O.S. 17/0003117/06 MR/AC Fecha: 27-06-2007 Asunto Argelaguer: Cales de Llierca S.A.-Cales,Yesos y Destinatario: Juan Rodriguez Lejarza/Riu Llierca i Fluvia. Registro de Salida Nº 17/5062614/07 Me es grato manifestarle que el Asunto de referencia ha dado lugar a la Oden de Servicio también referenciada, y que ha sido cumplimentada por el actuante en los términos contenidos en el informe que le traslado para conocimiento y efectos. Al propio tiempo. y a efectos de su posible personación en los procedimientos sancionadores iniciados por las actas de infracción a las que se hace referencia, y de conformidad con lo establecido en los artículos 13.2 de la Ley 42/97, de 14 de noviembre y 9.1 f) párrafo 2° del Real Decreto 928/98, de 14 de mayo, en relación con el artículo 31.I.c) de la Ley 30/92, de 26 de noviembre, se le informa que el conocimiento y resolución de los mismos corresponde a DIRECCIO DELS SERVEIS TERRITORIALS DE TREBALL DE GIRONA , órgano ante el cual previa acreditación de su condición de interesado, podrá solicitar su personación en dichos procedimientos sancionadores. Em plau manifestar-vos que l'Assumpte de referéncia ha generat l´Ordre de Servei també referenciada, i que ha estat complimentada per l'actuant en els termes continguts a l´informe que us transmeto pel vostre coneixement i efectes. Al mateix temps, i a fi i efectes de la seva possible compareixenga en els procediments sancionadors iniciats per les actes d'infracció a les que es fa referéncia, i de conformitat amb l´establert en els articles 13.2. de la Llei 42197, de 14 de novembre i 9.1.f) parágraf 2° del Reial Decret 928/98, de 14 de Maig, en relació amb l'articlé 31.1.c) de la Llei 30/92, de 26 de Novembre, l´informo que el coneixement i la resolució dels referits procediinents corespón a DIRECCIO DELS SERVEIS TERRITORIALS DE TREBALL DE GIRONA ,organ davant el cual, previa acreditació de la seva condició d'interessat, podrá sol-licitar la seva compareixença en els mencionats procediments sancionadors. Fdo: Macario Martínez Alonso EL JEFE DE LA INSPECCIÓN PROVINCIAL DE TRABAJO Y S.S. El CAP DE LA INSPECCIÓ PROVINCIAL DE TREBALL I S.S. Álvarez de Castro,4 17001 Girona Tlf. 972.20.59.33 Fax. 972.20.97.85 INFORME; En contestación a su denuncia, se informa en los siguientes términos: Se efectuó visita de inspección al centro de trabajo denunciado, y hechas las correspondí entes comprobaciones tras visita ocular y examen de documentación en comparecencia ante la funcionaria actuante, se constata los siguiente: La empresa ha iniciado con el Ayuntamiento de Argelaguer las gestiones oportunas a fin de poder delimitar l En cuanto a la gestión de la Prevención de Riesgos Respecto de las condiciones higiénicas de los vestuarios y aseos, así como de la sala -destinada a uso como comedor, -se comprueba que no cumplen las condiciones mínimas de higiene exigidas, por lo que se actua en este sentido reglamentariamente.Asimismo, se ha requerido a la empresa para que realice inmediatamente una medición ambiental de contaminantes pulvígenos a fin de comprobar el nivel de contaminación existente en el centro de trabajo. La Inspectora de Trabajo y Segúridad Social Firmado: Inmaculada Muñoz Reyes EL JEFE DE LA INSPECCIÓN PROVINCIAL DE TRABAJO Y S.S. El CAP DE LA INSPECCIÓ PROVINCIAL DE TREBALL I S.S. Álvarez de Castro,4 17001 Girona Tlf. 972.20.59.33 Fax. 972.20.97.85
CONSELL COMARCAL de la GARROTXA,President: tinc una carta per voste !!Cartes al Director Diari de Girona 21-02-2007.-M´ha sorprès la defensa aferrissada i agressiva que fa el Sr. Jaume Tané i Cufí, veí d´Olot, del president de la Cambra de Comerç de Girona, arran d´un text de l´Associació de Naturalistes de Girona (ANG), on es qualifica el Sr. Domènec Espadalé de «membre de sectors econòmics irresponsables», en la seva carta al director d´aquest diari, publicada el divendres 16 de febrer de 2007. Amb data 9 del present, es llegeix en aquest diari el següent titular: «Una segona sentència impedeix a l´empresa Cycosa ampliar les extraccions a la pedrera» de Tortellà (pàg. 19). La noticia parla per si sola. L´empresa Cycosa està situada a Argelaguer al Pla de Tapioles, al riu Llierca, un corredor biològic que comunica el Parc Natural Volcànic amb l´espai protegit de l´Alta Garrotxa. Les empreses Cycosa, Cales de Llierca, Horpisa, etc..., porten a terme activitats industrials inadequades: ocupació i destrucció del bosc de ribera, amb maquinària pesada, per ara, ja s´ha destruït en la seva totalitat el «bosc de Pekin»; alteració de l´espai natural amb la construcció d´embassaments per a la decantació de fangs i contaminans diversos; ocupació dels camins i carreteres de lliure accés; explotació de les aigües del subsòl. Totes les activitats es porten a terme sense cap definició física parcel·lària, estant obertes al pas dels vianants i de la fauna. Sr. Cufí, semblar ser que també hi ha «irresponsables polítics». El president del Consell Comarcal, Sr. Espona (CiU), també té coneixement de l´estat desastrós del corredor biològic del Llierca (Xarxa Natura 2000); deu saber molt de les coses senzilles, però quan s´ha de mullar es fa l´orni.
Cementos de Olot,S.A./CYCOSA-Riu Llierca i Fluvià Corredor Biologíc-Parc Natural Zona Volcanica de la Garrotxa/Espai Protegic de la Alta Garrotxa.Consell Comarcal de la Garrotxa.
as zonas de trabajo propiedad de la empresa. Hasta ahora existe un camino de servidumbre pública -camino de Montagut a Tortellá- que pasa por el centro de las instalaciones de la empresa. Se ha requerido para que en cuanto tengan resuelto el problema con el Ayuntamiento en cuestión, se proceda a señalizar el espacio correspondiente a la empresa con carácter inmediato.
El Sr. Alcalde de l´Ajuntament d´Argelaguer, Josep Dorca
(CiU), té coneixament d´aquests fets mitjançant la Instància núm. 383 de 28-06-2006, fins a la data no he rebut contestació per la seva part, així mateix la regidora de Medi Ambient, Montserrat Mallol (ERC-Acord Municipal), també assabentada, no ha donat cap resposta.
Sr. Cufí, com que el desastre del riu Llierca, al Sr. Espadalé -el seu «alcaldable»-, li ha sortit gratuït, ara està destruint el Fluvià al seu pas per Argelaguer, quina casualitat també. El lloc anomenat Can Gifreda o Ca l´Hornos, per als veïns d´Argelaguer, és un altre corredor biològic que en la declaració d´impacte ambiental al DOGC núm. 4438-01/08/2005, es diu que «atès que el medi receptor no té capacitat i que existeixen efectes irreversibles i irrecuperables» la Ponència Ambiental en la sessió de 6 d´abril de 2004 «acorda informar amb caràcter desfavorable» de l´extracció de sorres per l´empresa Cycosa (exp.GL 20030096). A dia d´avui, l´empresa Cycosa segueix a molt bon ritme la destrucció de tota aquesta zona, amb el consentiment de l´equip de govern (CiU-ERC). Els veïns no rebem cap informació, ja en devem tenir prou amb els camions de l´ extracció que circulen pel mig del poble amb soroll i pols constant.Sr. Cufí, hauré de dir-li que és penós el nivell actual d´enriquiment empresarial a costa de la destrucció de la natura de la Garrotxa, aquest és el nostre sondeig entre els treballadors garrotxins. Ja sabem allò d´aquells de salaris baixos recompensats amb hores extres no declarades a l´Estat, treballadors que no tenen cap seguretat en el lloc de treball. El Sr. Domènec Espadalé no és «un membre de sectors econòmics irresponsables» ell és «el cap dels irresponsables econòmics».Juan R. Lejarza. Delegat de Prevenció i personal de CCOO a Cales de Llierca, s.a. Argelaguer. SiR Lejarza Argelaguer-Garrotxa Llierca

Meneame
del.icio.us



El departament de Medi Ambient i Habitatge i l'Institut Català d'Ornitologia -ICO- han posat en funcionament el Servidor d'Informació Ornitològica de Catalunya -SIOC-, un portal de difusió de la informació. Aquesta iniciativa pretén facilitar, tant als ornitòlegs com als col·laboradors i al públic en general, l'accés a la informació referent als ocells de Catalunya. Es calcula que hi ha 400 espècies d'ocells a Catalunya i que 19 estan en perill d'extinció.
La informació del servidor es detalla per espècie o bé per localitats (estacions i indrets on se situen els punts de seguiment) i també es pot trobar informació sobre totes les espècies d'ocells que han estat citades algun cop a Catalunya. La informació del SIOC agrupada espècie per espècie se subdivideix en dos grans blocs temàtics.
El primer bloc informatiu mostra dades d'interès general sobre cada espècie, fa un breu sumari de l'estatus actual de cada espècie a Catalunya, i ofereix informació taxonòmica i el llistat de les subespècies citades a Catalunya. També aporta informació sobre quines espècies cal homologar, dades poblacionals i l'estat de conservació en l'àmbit de Catalunya i Europa, a més de la legislació aplicable a cada espècie. El segon bloc detalla la informació obtinguda pels projectes de seguiment.
Actualment, hi ha dades de l'Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002, del Programa de seguiment d'ocells comuns de Catalunya (SOCC), dels projectes Sylvia i Migració, i també de l'Oficina Catalana d'Anellament (OCA). A hores d'ara, hi ha més de 400 espècies d'ocells a Catalunya, i en l'esbor rany del catàleg d'espècies, 19 es consideren en perill d'extinció. Els programes de seguiment dels ocells han permès obtenir informació acurada sobre l'estat de conservació de cada espècie i la seva distribució a Catalunya. Aquesta informació és de gran utilitat en la planificació i gestió del territori, segons indiquen des del departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat.
Seguiment d'ocells a Catalunya
El projecte SOCC permet conèixer les tendències temporals dels ocells reproductors i hivernants a Catalunya. Les dades obtingudes pel projecte indiquen que el colom domèstic és l'espècie que ha experimentat més augment durant el període 2002-2006, mentre que espècies com la xixella o la terrerola vulgar han patit decreixements del 23% i el 28% de mitjana.
El programa Sylvia utilitza una xarxa d'estacions d'anellament per obtenir informació a llarg termini dels paràmetres demogràfics i de les tendències poblacionals de les poblacions d'ocells terrestres de Catalunya. Les dades d'anellament obtingudes pel projecte Sylvia permeten, així, obtenir índexs indirectes de productivitat -nombre de joves produïts cada primavera-. A diferència dels índexs poblacionals, aquests estan més influïts pels canvis ambientals i permeten, per tant, avaluar aspectes bioindicatius complementaris.
El projecte Migració utilitza la informació que recullen diverses estacions d'anellament al llarg dels passos migratoris per tal de delimitar els patrons fenològics i estudiar les necessitats ecològiques de les espècies d'ocells que migren a través de Catalunya. És un projecte centrat especialment en l'estudi dels passeriformes, amb més de 160 espècies, un dels grups d'ocells més ben representat a Catalunya, però del qual hi ha poca informació.
Medi Ambient detecta dinou espècies d´ocells que estan en perill | 31-12-2007 - 15:36:24 GMT 1 #
Cales de Llierca S.A., Argelaguer (sous) Subida salarial Cales de Llierca S.A.,Argelaguer (sous).-Reunidos de una parte D. Pere Puigbert de Ros y D. Joan Lluch Zorrilla en representación de la Empresa CALES DE LLIERCA, S.A. y de otra D. Juan Rodríguez Lejarza actuando en su calidad de miembros del Comité de Empresa y con el asesoramiento de Dña. Estel Rojo y D. Vicente Pardina de Fiteqa CC.OO y de común acuerdo después de estudiar el puesto de trabajo y tareas a realizar establecen para los operarios de horno, que el grado profesional y complementos que corresponden a los mismos son:
- Grupo 3 del artículo 44 en Régimen de Turnicidad.
- Antigüedad específica de cada trabajador en grupo 3.
- Prima especial Hornos de Cal de 150 €/mes de treinta días. (Dicha prima se irá actualizando al ritmo que vaya marcando el Convenio Colectivo para cada año.)
- Posibles horas extras a convenir precio con el Comité de Empresa.
Y para que conste, se firma por duplicado en Argelaguer a 3 de Noviembre de 2004.
D. Pere Puigbert de Ros,D. Joan Lluch Zorrilla, D. Juan Rodríguez Lejarza, D. Ernesto Romero Molina y D. Manuel Sales Alcaine
Convenio de Quimicas Estatal
Subida salarial Cales de Llierca S.A.,Argelaguer (salario Nomina).-Reunidos de una parte D. Pere Puigbert de Ros y D. Joan Lluch Zorrilla en representación de la Empresa CALES DE LLIERCA, S.A. y de otra D. Juan Rodríguez Lejarza actuando en su calidad de miembros del Comité de Empresa y con el asesoramiento de Dña. Estel Rojo y D. Vicente Pardina de Fiteqa-CCOO y de común acuerdo después de estudiar el puesto de trabajo y tareas a realizar establecen para los operarios de horno, que el grado profesional y complementos que corresponden a los mismo son:
- Grupo 3 del artículo 44 en Régimen de Turnicidad.
- Antigüedad específica de cada trabajador en grupo 3.
- Prima especial horno de 150€/mes de treinta días. (Dicha prima se irá actualizando al ritmo que vaya marcando el Convenio Colectivo para cada año.)
- Posibles horas extras a convenir precio con el Comité de Empresa.
Y para que conste, se firma por duplicado en Argelaguer a 3 de Noviembre de 2004.
D. Pere Puigbert de Ros,D. Joan Lluch Zorrilla,
D. Juan Rodríguez Lejarza, D. Ernesto Romero Molina y D. Manuel Sales Alcaine
Prima especial Hornos de Cal de 150 €/mes | 02-07-2008 - 04:03:57 GMT 1 #
PREVARICACIÓ I MALVERSACIÓ A TREBALL :
L'Audiència de Barcelona ha condemnat a quatre anys i mig de presó l'exnúmero dos de la Conselleria de Treball, Josep Maria Servitge, i a dos anys i mig l'empresari Vìctor Manuel Lorenzo pel desviament de fons mitjançant l'adjudicació d'estudis falsos. L'exconseller Ignasi Farreres (UDC) ha quedat absolt.
L a sentència és extremadament dura amb la forma de procedir a la Conselleria de Treball durant els anys 1994 i 1995 quan governava CiU. Ignasi Farreres ha quedat absolt, però els magistrats no s'estan de retreure-li que "resulta absolutament inversemblant que un conseller (...) acudeixi pel seu assessorament a estudis i informes apòcrifs". No obstant això, el tribunal considera que no s'ha pogut acreditar que Ignasi Farreres, tot i que va signar totes les resolucions dictades en els expedients de subvencions i d'adjudicació dels estudis, "participés o tingués coneixement" del pla. Sí que considera que va ser "ideat" per Lorenzo Acuña i que va comptar la col·laboració imprescindible" de Servitge. "Un exconseller és un exconseller, sigui del partit que sigui, i això és una cosa que pesa", va manifestar ahir un dels advocats de l'acusació. En qualsevol cas, el tribunal de l'Audiència de Barcelona ha sentenciat que va existir prevaricació i malversació de cabals públics a la Conselleria de Treball. La condemna a Servitge i Lorenzo Acuña es resumeix en quatre punts: la inutilitat de tots els estudis, l'absoluta ineptitud de les empreses adjudicatàries per elaborar informes juridicolaborals, la relació d'"estreta" amistat entre els dos acusats arran de la comuna militancia a Unió Democràtica, i la irregular tramitació administrativa dels estudis. La justícia és lenta (estem parlant de fets ocorreguts fa quinze anys i que, previsiblement, encara hauran de passar pel Tribunal Suprem), però al final arriba, tot i que, en aquest cas, ja no es poden demanar responsabilitats polítiques per una actuació perjudicial per al conjunt dels ciutadans. És, no cal oblidar-ho, la segona sentència condemnatòria contra departaments governats per UDC. L'anterior va ser el cas Turisme. Encara queda pendent de judici el cas Treball.
Girona Catalunya
PREVARICACIÓ I MALVERSACIÓ A TREBALL | 17-04-2009 - 07:42:56 GMT 1 #
Es van sostreure fons :
"Es va tractar d'una autèntica dilapidació de fons". Així de contundent es mostra l'Audiència de Barcelona en la sentència del cas Farreres que condemna l'exnúmero dos de Treball, Josep Maria Servitje, a quatre anys i mig de presó i l'empresari Víctor Manuel Lorenzo a dos anys i tres mesos per prevaricació i malversació. El Tribunal no ha trobat proves que Farreres actués amb coneixement dels fets i l'absol.
GIRONA/BARCELONA | JOSEP CALLOL
Malgrat l'absolució, l'exconseller Ignasi Farreres no se salva d'una estirada d'orelles per part del Tribunal per algunes declaracions que va fer durant el judici. La primera referència en els fets provats destaca que no ha quedat acreditat que "Ignasi Farreres participés o tingués coneixement de l'acord entre Josep Maria Servitje i Víctor Manuel Lorenzo".
La seva tàctica durant la vista que es va celebrar a l'Audiència de Barcelona va ser que ell signava molts documents i que no podia mirar-los i comprovar-los tots. Fins i tot al final va utilitzar els sentiments i va acabar plorant davant el tribunal apel·lant al caràcter polític de les acusacions per les quals se'l jutjava.
Els tres magistrats, però, el posen en evidència destacant una contradicció en la qual va incórrer quan intentava "ajudar" Josep Maria Servitje. Farreres va dir que el destinatari dels estudis era habitualment qui els encarregava, "en aquest cas el senyor Martín Toribio". El tribunal recorda que aquest antic alt càrrec ja és mort i "no va poder dir-hi la seva" i assenyala que aquesta declaració es contradiu amb una altra de l'exconseller on deia que creia que "alguna persona va suggerir Gestumer o algú encarregava al senyor Martin Toribio que fes la selecció".
"Necessitàvem informació"
Els tres magistrats mostren la seva sorpresa perquè l'exconseller, en un intent d'ajudar de nou Servitje, va justificar el fet que en els estudis no hi hagués data, ni autor, ni bibliografia dient que "el que interessava era tenir la informació que contenien els estudis". Segons la sentència, "sorprenen aquestes manifestacions, ja que és obvi que la credibilitat d'un estudi rau en la solvència professional del seu autor. Les seves manifestacions en aquest sentit queden plenament desvirtuades per les manifestacions d'alguns dels testimonis citats, alts càrrecs del Departament de Treball".
L'advocat d'Ignasi Farreres, Pau Molins, va destacar ahir que l'absolució de l'exconseller de Treball ha servit per "posar les coses al seu lloc", ja que ha demostrat que l'acusació, exercida per la fiscalia, per ICV, per la Generalitat i per un exmilitant d'Unió, es va equivocar en implicar el seu client. Molins va celebrar la decisió absolutòria, ja que considera que s'ha demostrat el "greu error" de la fiscalia i les acusacions. Segons el seu parer, l'absolució de Farreres "posa les coses al seu lloc", després de la convulsió política que va originar el "cas Treball" a les acaballes del "pujolisme".
Això no obstant, Molins va lamentar que s'hagi condemnat de forma "injusta" qui va ser secretari general de la Conselleria, Josep Maria Servitge.
El cas arribarà al Suprem
L'advocat de Servitge, Jorge Navarro, va denunciar que la condemna és "injusta" i va anunciar que recorreran davant el Tribunal Suprem per aconseguir la seva absolució, ja que estima que no hi ha cap prova que demostri que el seu client participés en cap acte delictiu en connivència amb Acuña.
Per contra, l'exmilitant d'Unió, l'advocat Xavier Rotllán, que exercia l'acusació popular contra els tres acusats va afirmar que "es temia" l'absolució de Farreres, ja que hagués estat la primera condemna a un exconseller de la Generalitat per un delicte comès durant el seu mandat. "Un exconseller és un exconseller, sigui del partit que sigui, i això és una cosa que pesa", va indicar Rotllán, que decidirà si recorre la decisió una vegada l'hagi analitzat amb profunditat.
Això no obstant, va celebrar que la sentència, que creu "tova" consideri provat que hi va haver malversació, "independentment del grau de responsabilitat de cadascú".
Absolt. L'exconseller de Treball Ignasi Farreres ha quedat alliberat de la llosa que pesava sobre ell des de feia anys. Finalment li ha servit l'argument segons el qual ell no sabia res i es limitava a firmar el que li deixava sobre la taula el seu home de confiança, Josep Maria Servitje. El Tribunal se l'ha cregut. O millor dit, no ha pogut provar el contrari. No ha tingut la mateixa sort la seva mà dreta i el que era, en el moment dels fets, secretari general del Departament de Treball. Servitje ha estat condemnat a quatre anys i mig de presó per haver "distret" els fons públics posant-se d'acord amb l'empresari Víctor Manuel Lorenzo Acuña, que ha estat sentenciat a dos anys i tres mesos de presó.
La secció desena de l'Audiència de Barcelona considera provats el fets fonamentals que des de la instrucció han defensat les acusacions del cas. Es van sostreure diners provinents del Govern de la Generalitat mitjançant la concessió de subvencions i la contracctació de dues societats (Socesca i Gestumer) per a la realització de vuit estudis que la majoria eren copiats, sense contingut, "no responien a una necessitat real del Departament de Treball, ni van aportar cap utilitat ni al citat departament ni als seus càrrecs directius, tractant-se d'una actuació totalment aliena a l'interès públic".
Els vuit estudis van tenir un cost de 7,6 milions de pessetes (46.157 euros) i els dos homes han estat condemnats per prevaricació i malversació de fons, mentre que han estat absolts del delicte de falsedat documental.
La militància comuna a Unió
El tribunal, format per Josep Maria Pijuan, Montserrat Comas i Josep Maria Planchat, situa Servitje en el centre de la trama. Era ell qui coneixia Lorenzo Acuña i atribueix aquesta "relació personal" a la "militància comuna en el partit polític Unió Democràtica de Catalunya, en el qual tots dos eren actius militants". Va ser l'exnúmero dos de Treball el que "va controlar tots els tràmits de l'expedient, va autoritzar la proposta de despesa i l'ordre de pagament. Va tenir en tots els casos el domini del fet" fins al punt que va ser ell el que va induir el conseller a "dictar les cinc resolucions prevaricadores i ho va fer amb plena consciència de la injústica i l'arbitrarietat d'aquestes resolucions".
La tramitació administrativa dels expedients, a mans del secretari general, va ser "irregular" i es va fer sense la intervenció ni el coneixement del Servei de Secretaria Administrativa del departament i pel que fa al conveni que va donar peu a quatre estudis més es va fer amb una subvenció per un curs de formació per evitar el control del Govern.
Si Servitje va ser-ne l'inductor, Lorenzo en va ser l'ideòleg. La sentència recorda que ja ha estat condemnat per uns fets similars en el cas Turisme i considera que sense la seva cooperació el pla no hagués estat possible. És ell el que va aportar-hi les seves empreses, el que va ordenar confeccionar els informes inútils, el que va presentar les factures i els pressupostos. En definitiva, que es tractava "d'una autèntica dilapidació" de fons en benefici de Víctor Manuel Lorezo "o de tercers, la identitat dels quals no consta acreditada".
Lorenzo no s'escapa de les dures crítiques dels magistrats. Afirmen que l'adjudicació dels estudis és totalment injustificada per "l'absoluta ineptitud" de les dues empreses, "així com de l'acusat" i se sorprèn que uns treballs que havien de servir al conseller i a alts càrrecs del departament per dissenyar les seves estratègies s'encarreguessin a "unes empreses amb perfil jurídic nul i que eren absolutament desconegudes en el mon jurídic laboral, sense proveïdors, sense experiència, sense personal amb coneixements jurídics i sense més clients que el Consorci de Turisme". Com també els sorprèn enormement que Servitje arribés a declarar en el judici que Lorenzo "era una home capaç de fer-ho i fer-ho ben fet".
Finalment, el tribunal es mostra especialment crític amb Lorenzo per la seva "suposada confessió". L'empresari va assegurar que el seu objectiu era "aclarir la realitat". Doncs els magistrats no cauen en la trampa i asseguren que es va fer amb "l'exclusiva finalitat d'exculpar els altres dos acusats i fins i tot d'interferir en el descobriment de la veritat".
Garrotxa Girona Vic Olot Figueres Llierca Argelaguer Basalú
Es van sostreure fons | 17-04-2009 - 07:53:46 GMT 1 #
Créixer junts des de Girona, per Domènec Espadalé, President de la Cambra de Comerç de Girona :
Quan es començava a especular sobre fusions, la Cambra de Comerç ja va advertir que considerava que Caixa Girona era un dels pocs centres amb poder de decisió real i reconegut de les nostres comarques en un mercat cada cop més globalitzat. És evident que una entitat financera pròxima i arrelada al territori, de la qual coneixem els seus dirigents i consellers, genera confiança entre els seus impositors i clients, així com en el conjunt de la societat gironina. Ara bé, hem d'admetre que les lleis del mercat i les noves reglamentacions de l'Estat han canviat sensiblement el panorama en els darrers temps. Les convulsions financeres i la crisi econòmica i immobiliària han jugat en contra de les entitats de menys dimensió, tot i que Caixa Girona ha demostrat una solidesa envejable. Un cop avançada la fusió amb les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu, em sembla que no serveix de res lamentar una decisió que ha estat aprovada pels òrgans de govern de l'entitat. A l'hora d'una possible fusió s'ha triat l'opció que la Cambra proposava de fer-ho entre iguals. És evident que Caixa Girona ha volgut evitar el risc de dissolució de la seva identitat, triant com a socis entitats d'una mida mitjana i d'un fort caire empresarial, salvant així situacions de massa predomini d'unes sobre les altres. Només el temps ens dirà si el camí escollit permetrà mantenir la confiança, l'arrelament al territori i les inversions. No tenim cap dubte que aquesta és la intenció dels dirigents actuals. De tota manera, no ens podem enganyar, i crec que serà difícil –però no impossible– evitar perdre poder de decisió i inversions. És ara, en el procés de detall de la fusió, quan cal aconseguir que es mantingui aquest centre de poder ferm a les nostres comarques.
Paral·lelament, no veig tant complicat mantenir la marca Caixa Girona. Seria absurd abandonar una denominació que és sinònim de prestigi, de feina ben feta, d'arrelament al territori, tot i que es podria tenir una marca comuna fora de Catalunya.
Cal lluitar també pel manteniment de l'obra social. L'aportació de Caixa Girona a la cultura de la demarcació i a l'enfortiment del seu teixit social són fonamentals. Les magnífiques exposicions que tenen com a seu la Fontana d'Or o el Festival Jardins de Cap Roig també contribueixen a oferir una imatge de solidesa, de solvència i de feina ben feta. No es pot llençar a les escombraries tot aquest patrimoni, al contrari, cal consolidar-lo i aprofitar per estendre'l a tot el territori que abasta la nova entitat. La fusió també serà bona si contribueix a eixamplar les aixetes del crèdit a les empreses. Aquesta és la preocupació principal de la Cambra de Comerç i hauria de ser l'objectiu principal dels 300 a 500 milions d'euros del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) que rebrà la nova entitat. Lamentablement, totes les fusions comporten sacrificis, caldrà fer una reestructuració de personal, amb uns costos econòmics i socials elevats, buscant fórmules per tal que sigui el menys traumàtica possible, amb prejubilacions, però també amb reubicacions a noves àrees de servei que una entitat de més envergadura de ben segur que haurà d'oferir. Una bona opció seria mantenir la totalitat de les oficines de cada Caixa en el seu territori per tal d'aprofitar-ne el seu coneixement i més profund arrelament. És molt bonic parlar d'independència, d'identitat gironina i de presa de decisions sobre el territori, però també cal ser realista. Hagués estat molt difícil –potser fins i tot suïcida– quedar-se al marge dels processos de fusió. Per molt bona gestió i salut econòmica que exhibís Caixa Girona, ens podríem trobar que d'aquí a uns anys es trobés immersa en una lluita desigual amb altres entitats de molt més volum. Segurament ha estat millor negociar la fusió des de l'actual solidesa que no pas empesa per la necessitat i en una posició de debilitat.
---
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya
Créixer junts des de Girona | 20-09-2009 - 07:05:21 GMT 1 #
La insoportable consolidación de la precariedad
Vidal Aragonès
Durante los últimos 12 meses se ha desarrollado uno de esos procesos autodenominados de Diálogo Social que ha finalizado con una exteriorización de un supuesto distanciamiento entre las tres partes que desarrollaban el mismo: Gobierno, CEOE y CC.OO.- U.G.T. Más allá del punto y a parte que ha sufrido, el proceso de negociación nos ha dejado diferentes elementos que deben ser objeto de análisis: las premisas falsarias de la patronal y la ausencia de cualquier tipo medidas de las direcciones de sindicatos mayoritarios que supongan una reducción de la precariedad laboral, todo ello aderezado por la CEOE jugando a tropas de asalto del Partido Popular.
¿DUALIDAD DE LA RELACIONES LABORALES O ATOMIZACIÓN DE LA PRECARIEDAD LABORAL?: SOBRE LOS MITOS DEL COSTE DEL DESPIDO Y LA RIGIDEZ DEL “MERCADO LABORAL”.
La CEOE y sus voceros han seguido el método goebeliano de repetir mil veces una mentira para intentar que se acabe convirtiendo en una verdad, de hecho han llegado a construir: el despido en el Estado español es costoso, el mercado laboral es rígido, mercado laboral dual e ineficiencia de la negociación colectiva.
En esta primera batalla de carácter ideológico los afines a la patronal, autoproclamados como expertos en Derecho del Trabajo, se publicitan a través del conocido como “Manifiesto de los 100. Propuesta para la reactivación laboral en España”. El señalado texto tiene como base los cuatro grandes mitos patronales:
·Primer gran mito patronal: “el alto coste del despido”. La realidad del último año: promedio de 19 días por año trabajado en las extinciones contractuales para los trabajadores, coste inferior para los empresarios.
La patronal y sus ideólogos han elevado a nivel de dogma el supuesto alto coste de las indemnizaciones por extinciones de contratos, tan sólo debemos acercarnos a lo sucedido el último año y una aproximación a la normativa reguladora de las extinciones contractuales para observar la realidad de las indemnizaciones y el coste real para los empresarios.
En relación al despido el número de trabajadores al que le han extinguido su contrato con 45 días por año trabajado, indemnización máxima en la legislación vigente, ha sido inferior al 20% . El 60% de los contratos se han extinguido con una indemnización de 8 días por año por finalización de los mismos y el restante por indemnizaciones entre los 20 días por año trabajado con el tope de un año de salario y 33 días por año trabajado. En este último supuesto se encuentran desde los Expedientes de Regulación de Empleo o Extinciones Colectivas del contrato que puedan conocer los Juzgados Mercantiles hasta los despidos objetivos. Así nos encontramos con un 80% de trabajadores que ante su despido han percibido una cantidad inferior a 33 días por año y una indemnización media de las extinciones de contrato de los últimos 12 meses de 19 días por año trabajado.
Si hasta ahora nos hemos referido a las indemnizaciones medias percibidas, observando que se sitúa en 19 días por año trabajado, el coste para los empresarios es sustancialmente inferior por dos causas. La primera de ellas por establecerse legalmente, en los despidos objetivos y colectivos por causas económicas, técnicas organizativas o productivas en empresas con menos de 25 trabajadores la responsabilidad del Fondo de Garantía Salarial en un 40% de la indemnización, correspondiendo tan sólo el 60% de la indemnización de 20 días por año (12 días por año aproximadamente) a la empresa. En un sentido diferente pero en la práctica real todas las empresas que son declaradas insolventes tienen un coste de despido cero (siendo abonada la indemnización por el Fondo de Garantía Salarial entre meses y años después del despido).
Así el mito empresarial sobre el coste del despido supone en la práctica que en el último año la media de indemnizaciones para los trabajadores haya sido de 19 días por año trabajado, siendo inferior el coste empresarial por lo anteriormente expuesto.
·Segundo mito empresarial: “Salarios altos, aumentos desproporcionados”. La realidad del inframileurismo.
La segunda monserga empresarial es en relación a los altos costes laborales e incrementos de los salarios. Al respecto, unido al discurso patronal tan sólo nos trasladan datos parciales sobre incrementos en convenios colectivos o incrementos interanuales sectoriales, nunca los niveles salariales existentes.
El último gran estudio sobre salarios en el Estado español, realizado con datos oficiales con origen en la Agencia Tributaria correspondientes a 2007 indica que el 63% de los asalariados del Estado español tenían unas retribuciones inferiores a los 1100 € brutos, lo que situaba a 16,7 millones de trabajadores y trabajadoras entre el inframileurismo y el mileurismo. En Catalunya los datos arrojan que el 55% de pensionistas, asalariados y autónomos tienen unos ingresos inferiores a los 1100 €.
Además de los datos anteriores una simple comparación con Estados de nuestro entorno permite observar el hundimiento progresivo de los salarios en los últimos años. El Informe de la OCDE sobre Empleo de 2007 indicaba que de los 27 Estados más desarrollados económicamente España era el único que durante el periodo 1995-2005 sufría un descenso promedio del salario. En el selecto grupo de los 27 tenían un crecimiento anual del 1,8% en el referido periodo y el Estado español un -0,3 %.
Por último en cuanto a las retribuciones debemos expresar que un aumento de salarios coincidente con el IPC no supone para la clase trabajadora mantener su poder adquisitivo. Mientras vivienda (o pagos sobre la misma) y alimentación que son aproximadamente las tres cuartas partes de los gastos de las familias se sitúan entre el doble y el triple del aumento del IPC esos son realmente los valores a tener en cuanta para determinar el poder adquisitivo y no un índice donde no se pondera en relación al gastos mayoritarios sino al parámetros predeterminados. Así la postura ultra de no firmar convenios colectivos en el último año o la firma de incrementos coincidentes con el IPC son en la práctica una reducción de salarios.
· Tercer mito empresarial : “Las relaciones laborales son rígidas, la negociación colectiva es deficiente”. En cuanto a la supuesta rigidez de las condiciones de trabajo, quienes realizan tales afirmaciones hemos de pensar que desconocen no sólo las habituales prácticas empresariales sino que omiten cualquier análisis de la legislación laboral vigente sobre la materia. El artículo 41 del Estatuto de los Trabajadores permite la modificación de jornada de trabajo, horario, régimen de turnos, sistema de trabajo, horario, rendimientos y funciones, requiriéndose tan sólo que la medida adoptada “contribuya a mejorar la situación de la empresa, a través de una más adecuada organización de los recursos, que favorezca su posición competitiva en el mercado o una mejor exigencias a la demanda”. Evidentemente esta posibilidad de modificación de condiciones es de afectación a la totalidad de trabajadores sometidos al Estatuto de los Trabajadores.
Curiosamente se nos está trasladando ineficiencia y rigidez de la negociación colectiva sin embargo no nos ponen ni un único ejemplo de esas supuestas circunstancias, por el contrario en los últimos 10 años se ha sufrido una permanente desregulación de derechos a través de la negociación colectiva (bolsas de horas, distribución irregular de la jornada, atribución de la posibilidad de modificar condiciones de trabajo sin que tenga la condición de modificación sustancial de condiciones de trabajo, dobles escalas salariales legales e ilegales, etc, etc).
En todo caso puede observarse que lo que realmente está solicitando la patronal es el quebramiento total de la negociación colectiva a través de eliminar el principio del jerarquía normativa: “ ... (..).En este sentido, una medida a considerar es que los acuerdos de empresa, ya sean convenios de empresa u otros acuerdos que se alcancen entre los empresarios y los comités de empresa o los delegados de personal, puedan prevalecer sobre los convenios de ámbito superior...” (Manifiesto de lo 100, abril de 2009).
A lo anterior hay que sumar la realidad en la mayoría de las empresas, sobre todo donde no hay presencia sindical, donde se modifican condiciones de trabajo sin ningún tipo de límite, por no hablar de la contratación a tiempo parcial utilizada legal y fraudulentamente.
Realmente lo que está solicitando la patronal va incluso más allá de la flexibilidad de la negociación colectiva pretende una desregulación total y un quebramiento del principio de jerarquía convenio del sector-convenio de empresa.
Cuarto y gran mito empresarial “dualidad laboral”. ¿Dualidad o atomización de la precariedad? .
En cuanto a la descripción de la dualidad se nos dice que existe una realidad de trabajadores fijos, con altas indemnizaciones ante el potencial despido, elevados niveles salariales e imposibilidad de modificarse sus condiciones de trabajo por parte de las empresas. Por otro lado se nos describe un colectivo de trabajadores temporales, con bajas indemnizaciones ante la finalización de sus contratos y con una desigualdad de oportunidades en relación al otro colectivo de trabajadores. Esta división de las relaciones laborales estableciendo dos grandes bloques, fijos protegidos con derechos y temporales con menores posibilidades, quizás se aproxima a la situación del periodo 1987 a 1997 pero poco tiene que ver con la realidad actual que se caracteriza por una generalización de la precariedad laboral, para ello sólo basta con analizar los elementos que se valoran a la hora de explicar la dualidad que son a su vez objetos de mitos empresariales que en las líneas precedentes hemos desmentido. (despido, salario, modificación de condiciones).
Si hasta lo expuesto entendemos que queda probada la inexistencia de la supuesta dualidad, para entender la realidad de las condiciones de trabajo existentes hemos analizar no únicamente ese conjunto de trabajadores y trabajadoras con una realidad laboral de mileurismo, potencial flexibilidad y bajas indemnizaciones por despido sino sumar a estos aquellos que se sitúan en la infralaboralidad: autónomos dependientes, falsos autónomos, contratos administrativos, falsos becarios, trabajadores sin alta en la Seguridad Social e inmigrantes sin permiso de trabajo. Todas estas realidades de trabajo que se sitúan entre la inaplicación del Derecho Laboral y la exclusión legal del Derecho al Trabajo, suponen para sus protagonistas en unos casos flexibilidad total, en otros prácticamente la esclavitud. A unos tres millones de trabajadores en el Estado español no se les aplica el Derecho laboral ya sea por exclusión legal o por fraudulentas prácticas empresariales de no reconocer como laborales relaciones que lo son. Unos 500.000 migrantes no comunitarios se encuentran en la actualidad trabajando sin permiso de trabajo con condiciones más cercana a la esclavitud que a las establecidas en un convenio colectivo. Son todas estas sumas de situaciones las que constituyen una realidad de precariedad general atomizada, nada que ver con el maniqueismo del fijo temporal.
LA PROPUESTA ESTRELLA DE LA PATRONAL: CONTRATO SIN CAUSA CON INDEMNIZACIONES INFERIORES A LAS ACTUALES.
Como ya hemos anticipado la propuesta patronal viene precedida de un discurso falsario en relación a la existencia de una supuesta dualidad en las relaciones laborales, esto se hace necesario para intentar justificar de alguna manera la primera de las propuestas que se realiza en relación a la contratación y el despido: eliminar la totalidad de modalidades contractuales (excepto el contrato de interinidad) y crear un nuevo contrato indefinido en el cual se establecería una indemnización para el supuesto de despido durante el primer año ligeramente superior a la actual de 8 días por año trabajado fijada para algunos contratos temporal e incrementar progresivamente la misma según antigüedad del trabajador pero sin alcanzar la indemnización actual de 45 días por año, situándose en los 33 días por año trabajado la máxima.
Del primer análisis podemos observar que no únicamente se elimina la necesidad de la existencia de cualquier causa para despedir, de hecho se elimina la necesidad de causalidad en el contrato, si no también como se realiza una propuesta que supone reducir la indemnización máxima actual de 45 días por año trabajado.
A su vez el hecho que se presente la medida con el objetivo de reducir la temporalidad se transforma en la práctica en su contrario. Que un trabajador tenga formalmente un contrato temporal o indefinido no es el elemento determinante en relación a la temporalidad, aquello que es realmente determinante es el coste del despido y las garantías formales en el acto de extinción.
Si comparamos en el terreno de lo concreto que efectos tiene la regulación actual y que efectos tendría la regulación que se nos plantea observaremos claramente en carácter reaccionario de la propuesta. En la actualidad 2/3 partes de los contratados lo son con contrato indefinido contando con un indemnización de 45 días por año trabajado en el supuesto que su despido sea improcedente, con la nueva propuesta empresarial los contratados indefinidos tendrían un indemnización de entre 8 y 33 días por año trabajado, por lo tanto inferior.
En relación a la tercera parte de los trabajadores, para los cuales se justifica la pretendido nuevo modelo de contratación, se nos dice que se aumentaría la indemnización de 8 días por año trabajado a 16 o 24 si se tuviesen 2 o 3 años de antigüedad respectivamente. En la práctica el 75% de los contratos temporales que se realizan lo son en fraude de ley por lo cual ante su finalización se podría accionar por despido y recibir una indemnización de 45 días por año trabajado, ello anula la pretendida premisa por lo cual se traslada que se está protegiendo mejor a los temporales, cuando en la práctica no pasarían de indemnizaciones de 8 o 16 días por año con uno o dos años de antigüedad. De la misma manera con la propuesta empresarial se consigue aquello que (salvo para los contratos de obra y servicio) no es posible con criterios de legalidad en la actualidad, mantener a un trabajador durante más de dos años y que no perciba una indemnización de 45 días por año si es despedido.
Así el efecto que tendría la propuesta empresarial no sólo sería de reducir la indemnización legal para los trabajadores con más de 3 años de antigüedad de 45 días por año trabajado a 32 días por año(reducción de casi una tercera parte de la indemnización legal) sino mantener los actuales niveles de temporalidad, con la variación que la mayoría de temporalidad en la actualidad se sitúa en menos de un año del contrato y con la propuesta empresarial pasaría a una temporalidad algo superior sobre los dos años en los que todavía la indemnización sería de entre 8 y 16 días por año. Como efecto contrario aumentaría el porcentaje de rotación entre los trabajadores por haberse reducido las indemnizaciones de los trabajadores entre 2 y más de 4 años de antigüedad. En definitiva, las garantías y la indemnizaciones fijadas en el despido son el elemento determinante en la rotación (temporalidad) de los trabajadores y trabajadoras y no la forma del contrato.
LA DÉBIL RESPUESTA DE LAS DIRECCIONES DE LOS SINDICATOS MAYORITARIOS ANTE EL EXTREMISMO DE LA PATRONAL COMO DINÁMICA DE NEGOCIACIÓN.
Desde el inicio del proceso de negociación el pasado verano la patronal ha tenido unos objetivos claros, un discurso contundente e incluso una adaptación del mismo a cada uno de los momentos y etapas en las que se encontraba el Pacto Social.
En el inicio ganan el terreno ideológico con la premisa de la dualidad de las relaciones laborales, construcción que consiguen que sea asumida incluso por sectores proclamados como progresistas. De la misma manera son capaces de hacer planteamientos que tan solo puede entenderse como un insulto a los trabajadores y como una abierta quiebra de la Seguridad Social: considerar las situaciones de Incapacidad Temporal como un supuesto de absentismo y solicitud de una reducción del 2% en las cotizaciones empresariales (posteriormente aumentada al 5%).
Julio de 2009 desenvocó en dos solicitudes muy concretas por parte de la CEOE que dinamitaban el proceso de negociación, ello minutos después del almuerzo con Rajoy y en una hojilla manuscrita: contrato único sin indemnización por extinción durante los dos primeros años y a partir de la señalada fecha indemnización creciente según antigüedad y rebaja de un 5% de las cotizaciones de la Seguridad Social.
Evidentemente la solicitud patronal supone un quebramiento del proceso de negociación, observándose claramente que se trataba de una actuación del PP a través de la CEOE y que se estaba solicitando el despido no sólo libre y sin causa sino no indemnizado durante dos años, de la misma manera que un posible quebramiento de la caja de la Seguridad Social con la reducciones de cotizaciones solicitadas.
Ante este programa de máximos de la parte empresarial las direcciones de CC.OO y U.G.T. han planteado durante todo el proceso un programa de mínimos, con planteamientos oscilantes entre el liberalismo cómo análisis y el keynesianismo como solución de máximos, sin una caracterización clara de la crisis ni unos planteamientos de clase en relación a las relaciones laborales.
Si bien públicamente el Manifiesto de los 700: “El trabajo, fundamento de un crecimiento económico sostenible” ha aparecido como el texto de los sindicatos en relación al proceso de negociación el auténtico documento de posicionamiento recibe el nombre de “Propuestas sindicales. Para un acuerdo por el empleo y la protección social”. El Manifiesto y el documento conjunto de las centrales sindicales mayoritarias están marcados por un mismo patrón. Los problemas no se encuentran tanto en lo que plantean sino en lo que dejan de plantear.
Observando lo que plantean sorprende que no se aborde la crisis del Derecho Laboral y la precariedad generalizada entre la clase trabajadora. Mientras que desde sectores patronales nos inundan con el discurso cuanto menos superfluo, realmente falso e interesado de la dualidad, los representantes de los trabajadores no trasladan en sus documentos una idea clara sobre la caracterización de las relaciones laborales en la actualidad ni la precariedad en la que viven la mayoría de trabajadores y trabajadoras.
En cuanto a la caracterización de la crisis se afirma “La actual crisis económica internacional se produce debido a un crecimiento desregulado del sector financiero de la economía con una escasa supervisión, lo que, unido a otros factores económicos, ha venido generando un fuerte incremento de las desigualdades sociales a escala planetaria”. La falta de regulación financiero es la supuesta causa de la crisis para las direcciones sindicales.
No dejan de llamarnos la atención algunas de las afirmaciones que se realizan en el documento sindical propias de programas democratacristianos: “aumento controlado del gasto público para estimular la economía” “la enseñanza se ha de vincular al sistema productivo” “estimular a través de la negociación colectiva medidas de flexibilidad” .
Curiosamente ninguna propuesta concreta es realizada por el documento sindical para erradicar los grandes males que sufren la clase trabajadora: temporalidad, bajos salarios y facilidad del despido. Entre la única alternativa genérica que se expone encontramos nuevamente un análisis confuso y equívoco cuya construcción sería "si se optase por una modelo productivo basado en la innovación y la formación se reduciría al precariedad":
“Es necesario sustituir el modelo de crecimiento económico vigente hasta la fecha, apoyado en el uso intensivo de trabajo precario, mal remunerado y poco cualificado, por otro nuevo basado en la innovación que permita incrementar la calidad y la productividad del trabajo” (...) Es ahora, más que en ningún otro momento de nuestra historia moderna, cuando la innovación y la formación tienen la posibilidad de convertirse en el auténtico motor de la economía española.”
Seguramente la ausencia de una crítica clara y contundente a la regulación del régimen de contratación y de despido encuentra su respuesta en el hecho que las anteriores contrarreformas fueron firmadas por los sindicatos mayoritarios.
PUNTO Y APARTE EN LA NEGOCIACIÓN Y LOS 420 €: ¿ESTABILIDAD PARA LOS DESEMPLEADOS O PARA EL CONSUMO?.*
Si bien el Gobierno de Zapatero podría haber hecho una demostración de políticas progresistas, tras denunciar la táctica de desgaste de la CEOE en el proceso de Diálogo Social, ha desaprovechado está posibilidad y ha creado una “ayuda” a un sector de desempleados que por su regulación tan sólo puede entenderse como “chapuza” con el objetivo de mantener unos mínimos de consumo.
En primer lugar llama la atención que los requisitos regulatarios de la prestación se deben de producir a partir del 1 de agosto de 2009 (si bien se acabará ampliando a 1 de enero de 2009), con lo cual un desempleado sin prestación o subsidio alguno con anterioridad a la señalada fecha no tendrá derecho a los 420 €, algo incomprensible si lo que se persigue es proteger a los colectivos que ni tan sólo perciben un subsidio.
El segundo requisito es el haber extinguido la prestación de desempleo en su modelo contributivo, con lo cual no se está protegiendo a los desempleados en general sino sólo a aquellos que estuviesen disfrutando de la prestación de desempleo contributiva, con lo cual aquellos que no hayan cotizado más de 360 días quedan fuera automáticamente.
El siguiente requisito es que en promedio la unidad familiar no tenga unas rentas inferiores al 75% del SMI, hubiera sido más coherente el criterio personal al desempleado pero se hace extensible a la unidad familiar (cónyuge, padre, madre e hijos de menos de 24 años).
Por último se opta por privar de los 420 € a lo que agoten el subsidio para mayores de 52 años así como a los trabajadores fijos discontinuos en periodos de inactividad o los que se encuentren en ERO por suspensión de contrato.
Todo ello para percibir el 80% del IPREM (420 € del año 2009) y por un periodo máximo de 180 días.
Si bien la cantidad que se otorga como el periodo por el cual se abona ya denota que no será una solución mínima para actuar contra los efectos que agotar desempleo y subsidios puede generar, existe otro elemento más que quizás nos aproximo a la auténtica naturaleza de la medida del Gobierno. No en el articulado pero si en el apartado II de los antecedentes del Real Decreto-Ley se indica la posibilidad de prorrogar el programa siempre que los el porcentaje de desempleados no sea inferior al 17%. El condicionar la prórroga del programa al mantenimiento de unos niveles de desempleo (más allá de las exigencias de requisitos, los exiguo de los 420 € y la limitación de los 180 días) sitúan la nueva prestación en una protección a una garantía de capacidad de consumo mínimo de la sociedad y no en una garantía para los trabajadores sin ingresos.
LA PERSPECTIVA PARA EL PRÓXIMO AÑO: RECUPERACIÓN DEL PACTO SOCIAL, RECORTES EN LA NEGOCIACIÓN COLECTIVA, INCREMENTOS DE LAS ETT’S, REGALOS MILLONARIOS A LAS EMPRESAS.
El triángulo sindicatos mayoritarios, CEOE y Gobierno se retroalimentan y necesitan de la foto conjunta y el acuerdo para justificar sus planteamientos. Lo anterior sumado a la insistencia a desregular determinados materias y regalar miles de millones de la caja de la Seguridad Social a las empresas hacen prácticamente inevitable la recuperación del Pacto Social.
Tras los intentos con el Contrato del Siglo XXI (sin indemnización en los dos primeros años) y el Contrato de Crisis (con indemnización de 20 días por año sino hay causa ni justificación para despedir) la patronal seguramente realizará una propuesta algo menos violenta para el régimen del despido (indemnización de 8 a 32 días por año según antigüedad), aunque no serán este el elemento central del Dialogo Social que pasara por las siguientes materias:
· Negociación Colectiva. Desgraciadamente desde las Direcciones de los Sindicatos mayoritarios se asume la necesidad de flexibilidad interna, como si no existiese la misma a través de mecanismos legales. La CEOE solicitará la inexistencia del principio de jerarquía y ampliación de las cláusulas de descuelgue salarial, siendo seguramente asumidas la totalidad de solicitudes empresariales en esta materia.
· Entrada de las ETT’s en la Administración Pública y en la Construcción. La patronal solicitará que en todas las actividades pueden contratar las ETT`s y los sindicatos acabarán justificando la aceptación de las mismas en más sectores que los actuales por la existencia de Directiva Europea que prohibe su limitación, si bien no es exactamente eso lo que señala la norma comunitaria.
· Pérdida de derechos en relación a la Prestación de Incapacidad Temporal. Tanto Gobierno como sindicatos asumirán los planteamientos de la patronal en relación a que las Incapacidad Temporal (situación en que un facultativo médico certifica enfermedad o malestar que impide el trabajo, la baja) es absentismo, lo que llevará a un control inquisitorio de la situación y a una reducción en relación al pago de la prestación de IT durante los primeros 15 días que realizan las empresas.
Introducción de las empresas privadas en colocación. La patronal solicitará que empresas privadas gestiones la prestación de desempleo, la formación y la búsqueda de un nuevo trabajo. Se acabará aceptando que se posibilite que empresas privadas actúan en la formación y la búsqueda de nuevo empleo.
· Reducción de las cotizaciones empresariales entre al 1 y el 3%. El Gobierno a fecha del presente acepta un 0,5 % de reducción las empresas que iniciaron el proceso con un solicitud de máximos del 2 % a finales de julio solicitaron el 5%. Esto no sólo supone un incomprensible transvase de caudales de arcas públicas a empresas privadas sino que por encima del 1,5-2% posibilite la crisis de la caja pública.
En definitiva un proceso de Diálogo Social con Reforma, los 420 €, se transformará en una Contrarreforma que no actuará sobre ninguno de los elementos determinantes de la precariedad laboral: “De la Reforma de a la Contrarreforma: la insoportable consolidación de la precariedad”
*La aprobación de la medida de los 420 € no fue objeto de la charla por ser posterior a la misma su aprobación en el BOE.
DE LA CRISIS GLOBAL A LA REFORMA LABORAL.
Vidal Aragonès es abogado Laboralista defensor de los trabajadores en el Colectivo Ronda
(Resumen de la Charla unitaria del 14 de julio de 2009)
---
Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Jaume de Llierca, Montagut i Oix, Tortellà, Les Planes d'Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Sant Aniol de Finestres, Besalú, Beuda, Maià de Montcal, Sant Ferriol, Olot, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Riudaura, Sant Joan les Fonts, La Vall de Bianya, La Vall d´en Bas, Mieres, Santa Pau Garrotxa Girona Lleida Tarragona Barcelona Catalunya Espanya
La insoportable consolidación de la precariedad | 20-09-2009 - 07:43:04 GMT 1 #
Territori: pragmatisme i utopia, per Joaquim Nadal, Generalitat de Catalunya :
El debat sobre el territori és un debat molt viu. Tan viu com necessari. La relació entre el territori, el paisatge i les infraestructures és encara un debat més necessari. Cal fer-lo serenament, sense impostures, sense falsos maniqueismes, sense desqualificacions gratuïtes. És ben evident que ara més que mai cal un debat amb arguments. És més hora dels substantius que dels adjectius. I és també molt convenient esbrinar quina és la relació que s'estableix entre ideologia i poder, entre sensibilitat i paisatge, entre utopia i progrés, entre pragmatisme i il·lusió. Aquestes qüestions adquireixen una especial rellevància al territori empordanès, d'una bellesa incomparable, i d'una delicada sensibilitat a la recerca de la proporcionalitat entre el desenvolupament raonable i les prescripcions bàsiques d'un paisatge que és, en el seu conjunt, en la seva singularitat peça a peça, l'eina més durable i més imprescindible de qualitat de vida i de prosperitat present i futura.
És evident que aquests valors no són patrimoni exclusiu de ningú, que són un patrimoni col·lectiu de tothom i el fruit d'un pòsit cultural secular i mil·lenari farcit de l'acció de la humanitat generació darrere generació. La preservació i la transmissió d'aquests valors no pot respondre a cap mena de fonamentalisme immobilista i ha de buscar els referents en aquelles propostes que ja s'han demostrat d'èxit i allunyades de tota la contaminació pervertidora d'incrustacions impròpies. Però és també molt evident que l'única equació possible és la que contempla les variables interrelacionades del poblament, de la demografia i el territori. El poblament i la mobilitat, sens dubte. I aquí les receptes adquireixen una complexitat necessària per assegurar un equilibri entre les necessitats evidents, les constants bàsiques que s'han de mantenir, i la contenció dels elements impropis i dels comportaments degradants que erosionen l'ambient amb una contumàcia molt superior a l'impacte més aparatós en aparença d'algunes accions necessàries en el terreny de les infraestructures.
No partim, doncs, d'una xerrameca esquerranosa, sinó d'un plantejament d'ordenament i planificació que situa les accions necessàries en els punts menys sensibles i assegura la preservació dels grans valors que ens singularitzen el paisatge i les seves oportunitats. És des d'aquest punt de vista que les opcions ideològiques es manifesten amb total evidència, i és des d'aquest punt de vista que no cal buscar receptes liberals en els pressupòsits dels governs d'esquerres. El liberalisme tira pel dret, l'esquerra no.
I malgrat tot, les acusacions de cinisme prosperen, regna la confusió, les acusacions gratuïtes sobre la ideologia imperant per damunt de dretes o esquerres troben destacats altaveus i algun cronista il·lustrat distribueix patents de sensibilitat i d'intel·ligència. Amb l'objectiu de desacreditar les accions, de desprestigiar les propostes, les imprecisions esdevenen realitats suposadament contrastades.
En aquest sentit i posat en el trànsit entre l'Alt i el Baix Empordà, el cas més flagrant és el de la C-31. Reclamada de forma insistent, exigida de forma imperativa, criticats els seus endarreriments, moralment exigible per l'alta perillositat actual, ha esdevingut, ara, en plena execució, objecte de crítica i de discussió des d'algun sector d'opinió. Tant és que es parli de desdoblament quan no ho és, d'uns talussos que no hi són, d'uns ponts que hi són justament perquè no hi ha talussos, d'una barrera en forma de muralla que no hi serà. L'impacte hi és, sens dubte. Però la descripció de l'impacte no té res a veure amb les descripcions apocalíptiques que alguns en fan.
La realitat és tossuda, la ideologia també, i els valors encara més.
És d'esquerres comprar i enderrocar Fluvià Nàutic, és d'esquerres protegir Cap Ras íntegrament. És d'esquerres adquirir la torre Mornau i proposar-ne la incorporació al patrimoni públic del parc dels aiguamolls. També és d'esquerres aturar la depredació del territori i impedir qualsevol edificació nova en terrenys d'un pendent de més del 20%. És d'esquerres protegir íntegrament tota la franja litoral del sòl no urbanitzable com ho fa el pla director urbanístic del sistema costaner. És d'esquerres aprovar i aplicar el pla director urbanístic de la serra de Rodes. És d'esquerres acostar Maçanet de Cabrenys i Darnius a Figueres. És d'esquerres portar l'electricitat a Sant Quirze de Colera, com ho és pavimentar el camí de Lliurona. És d'esquerres fer la carretera de Llers a Albanyà. És d'esquerres impulsar la carta del paisatge de l'Alt Empordà com també és d'esquerres crear l'Observatori del Paisatge. És d'esquerres impedir la proliferació de segones residències en el sòl no urbanitzable i enderrocar, a través de procediments judicials, les que són manifestament il·legals. És d'esquerres ordenar el creixement dels assentaments humans. És d'esquerres construir la nova presó de Figueres. És d'esquerres fer practicable el coll de Banyuls. És d'esquerres finançar la rehabilitació de les instal·lacions del santuari del Mont. És d'esquerres proposar la millora de les urbanitzacions i la seva compactació i reducció. És d'esquerres impedir la reobertura de pedreres al massís del Salines-Bassegoda. És d'esquerres mirar de posar ordre en les extraccions d'àrids al Ter i el Fluvià, a la Muga i el Manol. És d'esquerres senyalitzar les rutes de l'exili. És d'esquerres facilitar la concentració d'empreses frigorífiques i de tota mena. És d'esquerres treure les carreteres de l'interior de les poblacions i impedir la urbanització dels entorns de les noves carreteres. És d'esquerres atorgar els ajuts de la llei de barris (Figueres, Roses, Palafrugell, Palamós, la Bisbal...).
La realitat és tossuda, la ideologia també, i els valors encara més
Algú pot arribar a pensar que en realitat totes aquestes actuacions no són de dretes ni d'esquerres i podria tenir raó. Fins i tot hi ha qui podria afirmar en alguns casos que també són polítiques liberals o de dretes. Però la realitat és tossuda i ens indica que, havent pogut, les dretes no ho han fet.
És el que passa ara amb algunes carreteres que són polèmiques. Ho són perquè es fan. I no ho serien si s'haguessin fet quan tocava. Perquè és d'esquerres, i molt, fer ara només, i vol dir només, aquelles carreteres que s'havien d'haver fet fa vint anys i no hi va haver ni el coratge ni la voluntat política de fer-les.
Territori: pragmatisme i utopia | 21-09-2009 - 07:17:28 GMT 1 #