No sols memòria, sinó consciència històrica
Jaume Reixach/Capellà i Escritor.- Jo diria que ja està bé de tanta comèdia! Mentre les víctimes del període republicà ja fa temps que van pujant als altars en grup, com aquell que puja a l'Empire State amb ascensor (o més modestament, si es vol, com qui puja a Montserrat amb cremallera), els catòlics ens permetem el luxe de posar pegues al projecte de llei encaminat a recuperar la «memòria històrica», que és tan tímid com ho pugui ser demanar permís per fer el recompte dels morts que va causar la repressió franquista. És que ni tan sols recordem, els catòlics, que totes les misses comencen amb el «jo, pecador» i el «Senyor, tingueu pietat» de les nostres culpes? A què treu cap, doncs, tanta reticència a reconèixer les culpes? L'amic Francesc Torralba encara ho embolicava més plantejant aquesta pregunta: si remenem gaire la memòria històrica, no estarem impedint que els néts i els besnéts de les víctimes puguin jugar plegats algun dia? Amic Francesc, si amb aquesta pregunta no pretenies altra cosa que fer un brindis al sol, passi; però si el que planteges és una espècia de «treball de camp», et ben asseguro que no cal. El que sí cal és sortir al carrer –només això– per comprovar que ja hi juguen, plegats. El problema és un altre. El problema és que els familiars d'un bàndol ho tenen tot des de fa temps: des de cases de protecció estatal fins a permisos per vendre tabac, loteria o qualsevol cosa que depengui de l'Estat. Sense comptar els monuments als caiguts ni els monuments que haurien de caure. Mentre que els familiars del bàndol dels perdedors ho han perdut tot. Llevat de la dignitat. I tenen tot el dret a saber si la persona estimada que va morir a les mans del franquisme fou enterrada o devorada pels voltors. Personalment, sento vergonya de parlar de «memòria històrica» perquè és un eufemisme trampós. La història és en els llibres. I si algú no la recorda, que llegeixi. Del que es tracta és de «consciència històrica», un concepte que va introduir W. Dilthey i que no prescriu mai. Tant els historiadors com els filòsofs estan d'acord que el pas que proposà Dilthey –que el pensament humà passés d'una crítica de la raó pura a una crítica de la raó històrica– és una de les millors adquisicions de la cultura occidental moderna. Gairebé totes les ciències, entre les quals, la teologia, han adoptat el seu punt de vista. Si no som capaços de tenir consciència històrica vol dir que no som capaços de veure'ns tal com som: «persones històriques», la qual cosa vol dir éssers temporals i efímers, que no ens pertanyem del tot; altres ens han precedit; som només el fragment d'una totalitat; compartim ideals i compartim errors: el passat prepara el present, però el present té el deure d'il·luminar el passat amb la llum del present. Podríem arribar més lluny, però no cal. Amb això n'hi ha prou per adonar-nos que sense «consciència històrica» difícilment es pot ser cristià. El fonament de la fe cristiana reposa en el convenciment que Déu es va fer home i va posar la seva tenda entre nosaltres. Déu –l'Absolut– va entrar en la història dels homes, es va fer temporal i efímer, com nosaltres. Va prendre consciència de la gratuïtat del seu propi ésser i de la llibertat del seu propi voler. Va viure poc, força menys que la majoria de nosaltres. I tampoc no es pertanyia a sí mateix del tot: es devia al judaisme. Però va ser creatiu –un altre atribut de la «persona històrica», que tots posseïm– i amb només tres anys va capgirar la història, interpretant –a la llum del present que li tocà viure– la llei i els profetes. I resulta que els catòlics, els seus seguidors, girem l'esquena a les seves aportacions més bàsiques: la misericòrdia, el perdó, l'amor al proïsme, el reconeixement de les pròpies culpes («qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra») i sobretot el regne de Déu i la seva justícia, que dóna a tots els homes els mateixos drets, perquè tots som fills de Déu. Doncs bé: girem-li l'esquena i deixem d'anomenar-nos cristians. O, com a mínim, deixem de ser hipòcrites i suprimim el «jo, pecador» i el «Senyor, tingueu pietat» dels milers i milers de misses que se celebren a l'any. De què ha de tenir pietat, el Senyor, si som justos i no pecadors?; si els pecadors i els malvats són els altres; si els de dretes no han trencat mai un plat, sinó que tots els ha trencat l'esquerra, que altra cosa no sap fer que «odiar la fe»? I com es fa, per odiar la fe, que és un concepte abstracte? No deu ser que l'odi anava dirigit contra les institucions religioses i els seus representants, pels excessos comesos, per l'abús d'autoritat moral, per ingerència en els afers temporals i per l'eterna conxorxa amb el poder polític, que comença en partidisme i acaba en sectarisme? Posats a dir, diguem-ho tot, no? Al meu entendre, amic Torralba, en aquest tema hi sobren els preàmbuls. I creu-me que si et cito és perquè el teu article a la revista Foc Nou mereix ser llegit. Però si ens quedem en el pòrtic, per por de ferir susceptibilitats, val més plegar. Val més tancar el catecisme de la doctrina cristiana, on es diu clarament que sense contrició ni propòsit d'esmena no és possible –ni tan sols vàlida– l'absolució dels pecats. I tan pecaminós va ser matar catòlics i capellans com matar rojos i republicans. Morts absurdes totes elles, com ho solen ser en qualsevol guerra fratricida. Sento una pena immensa per tots els capellans assassinats. Però jo també en sóc, de capellà, i no crec que per ser-ho la meva vida valgui més que la d'un republicà, un musulmà, un sunnita, un xiïta, un jueu, un palestí, un bosnià, un africà de la tribu dels utus o de la tribu dels tutsis. Totes són vides humanes i les morts, totes absurdes quan els odis es desfermen. Però sembla com si la mort d'un catòlic o d'un capellà hagi de ser necessàriament sublim i no pugui ser absurda com ho sol ser la de qualsevol persona en circumstàncies semblants, és a dir, en un context de follia humana igualment deshumanitzador en els dos bàndols enfrontats. Catòlics i cristians hauríem de ser els paladins de la «consciència històrica», però els bisbes espanyols han optat per augmentar els greuges comparatius, que deu resultar més avantatjós. Doncs no. En un estat de dret ningú ha de viure de genolls. No sols memòria, sinó «consciència històrica».SiR Lejarza Argelaguer-Garrotxa
Meneame
del.icio.us
ARGELAGUER Juan R. Lejarza
