Tancament de caixes
Miquel Pairolí: Tancament de caixes.-Provoca fins i tot una mica d'emoció sentir a parlar de tancament de caixes. El disgust pel fracàs dels serveis públics no solament és llavor d'independentisme sinó que també fa mirar enrere, cap a la història del catalanisme, un moviment que pren embranzida arran de la decadència espanyola dels anys noranta del segle XIX. El president Pujol, que coneix aquesta història, diu que «tindria sentit» que, per la manca d'inversió a Catalunya, «hi hagués allò que se'n diu un tancament de caixes». És una expressió cabdal en la història del catalanisme, que ja voldríem saber quants ciutadans, en l'actual i ben cultivada ignorància històrica i política, saben quin sentit té. Per això, Jordi Pujol de seguida va afegir-hi que significa «vaga fiscal». Ara l'entenem, devia exclamar més d'un i no li devia semblar dolenta, la música. En definitiva, no pagar impostos a l'Estat perquè l'Estat en fa mal ús, tal com hem vist tota la vida. És clar que l'Estat disfressa l'espoliació amb una paraula bondadosa, que forma part de les virtuts civils: en diu solidaritat. Hem de ser solidaris. En nom de la solidaritat, una bona part del que guanyen els catalans es fon Espanya endins i a canvi d'aquesta generositat, obligada per les lleis i les armes, encara obtenim fama d'avariciosos o, directament, de lladres. Veure-ho per creure-ho. El món a l'inrevés. Cansats de pagar, els vells catalanistes van amenaçar de tancar les caixes. Ara, veient que la situació es perpetua, que les balances fiscals continuen essent un secret tan ben guardat que fins i tot n'hi ha, com Alfonso Guerra, que diuen que no existeixen, veient que són tan desequilibrades com sempre, es torna a invocar el tancament de caixes. Doncs, sí, en efecte, algun dia s'haurà de tancar la caixa, igual que s'haurà de tancar l'aixeta i la porta. Li ha sortit molt car a Catalunya ser oberta i solidària i encara li retreuen que no n'és prou. Massa que ho ha estat. Per força, és clar. Però, algun dia, la Catalunya que treballa i que compleix fidelment el calendari del contribuent haurà de tancar la caixa. Si gosa, és clar.Argelaguer-Garrotxa
Meneame
del.icio.us
ARGELAGUER Juan R. Lejarza
JORDI XARGAYÓ Els brindis de demà a la nit per un feliç any nou toparan dimarts al matí amb una realitat més prosaica. El gas pujarà un 4,8%, el butà un 5,2%, l'electricitat un 3,3%. També ho faran les autopistes, els trens i la resta de serveis públics. Als veïns de la ciutat de Girona, l'Ajuntament ens felicitarà l'any nou amb un increment del 8% en la taxa d'escombreries (un 22% en els últims quatre anys) i un altre 8% en l'Impost de Béns i Immobles (un 13% en dos anys). Com si els gironins lliguessim gossos amb llangonisses! Aquesta setmana, Diari de Girona ha publicat que el preu del bitllet del transport urbà és el segon més car de les principals ciutats de l'Estat. Mentrestant, hem vist com els veïns de Salamanca han sortit en massa al carrer per protestar pel desorbitat augment dels impostos i taxes municipals. A Girona, les úniques protestes ciutadanes són per defensar la crema de fotos del Rei.
Més impostos | 30-12-2007 - 10:17:18 GMT 1 #
La clau de la caixa
L'any nou ha vist néixer la primera institució fruit del nou Estatut, l'Agència Tributària de Catalunya, que ara per ara no passa de ser poca cosa més que un canvi de nom de la direcció general de Tributs. Amb algunes diferències, perquè l'agència se centrarà en la gestió, liquidació, inspecció i recaptació de tots els tributs propis i cedits totalment a la Generalitat, i la direcció general es dedicarà a la política fiscal i als estudis. És, en efecte, un pas històric, com van dir el conseller d'Economia i el president José Montilla. Però no per les competències de l'agència, sinó perquè és el pas que ha de permetre establir un consorci abans de l'agost amb l'administració de l'Estat per recaptar la resta d'impostos estatals que paguen els catalans i que es pot acabar convertint en administració tributària única. I aquí rau l'autèntica bondat de l'agència. Aconseguir amb ambició i mitjançant una bona negociació amb l'Estat espanyol que una agència catalana, encara que sigui amb participació estatal, recapti tots els impostos que paguen les persones i empreses a Catalunya, perquè això seria el més proper a tenir la clau de la caixa. I ja se sap que és diferent negociar amb els diners a la mà que haver d'esperar el xec. Serà un procés llarg i complicat, però aquesta hauria de ser la voluntat expressada per Castells i Montilla i no tant la de deixar clar, per qüestions electorals que podrien perjudicar el PSOE, que l'agència servirà perquè els catalans puguin continuar sent «solidaris» amb la resta de l'Estat. El principal objectiu del govern de Catalunya hauria de ser gestionar tots els impostos que paguen els seus ciutadans per garantir-los a tots uns serveis de primera, eixugar el dèficit fiscal, i després ja hi haurà temps d'exercir la solidaritat, que és una acció que s'exerceix voluntàriament, perquè si és obligada i excessiva es diu espoli. I hi ha altres paraules per dir-ho.
La clau de la caixa | 04-01-2008 - 07:50:42 GMT 1 #
Sens dubte s'ha de ser una persona virtuosa per lloar amb convenciment la creació d'un organisme com l'Agència Tributària de Catalunya. S'ha de posseir en abundància allò que en diuen sentit d'estat o bé experimentar una inclinació vers el masoquisme. Perquè, desenganyem-nos, l'Agència Tributària de Catalunya és un ens destinat a construir la nació, certament, però també a infligir-nos dolor. Per tant, s'ha de tenir una visió de l'estat idealista i hegeliana i s'ha de ser nacionalista no solament de sentiments, sinó de butxaca i tot –que és el més difícil– per alegrar-se d'aquesta estrena oficial que va esdevenir-se el primer dia hàbil del 2008. Ja se sap que ser nacionalista de cor és relativament a l'abast de força gent, però ser nacionalista de butxaca és més obligat, costa molt. Deixem que el nacionalisme ens amari el cor i ens l'estovi, ens hi sentim a gust amb un cor tendrament patriòtic, però, ah, nois, quan aquelles pessigolles baixen cap a la butxaca, ens alarmem. Ep! Això ja són figues d'un altre paner! L'Agència Tributària de Catalunya no és pas un organisme destinat al cultiu de les emocions, sinó de les inspeccions i en aquest supòsit el nacionalisme s'evapora. El president Montilla, acompanyat del conseller Castells, va inaugurar i va beneir. En l'acte, Montilla va fer un discurs no pas nacionalista català sinó de rerefons estatalista i espanyolista. Va posar el nou organisme com a exemple dels fruits que dóna l'Estatut reformat, però també va dir que contribuïa a enfortir la cooperació amb l'Estat i la solidaritat amb la resta d'Espanya. És una mica inoportuna aquesta apel·lació a la solidaritat. De fet, és aquella música ambigua, aquella navegació entre dues aigües, ara d'aquí ara d'allà, que el President domina tant. És la correcció política que correspon a l'Espanya de les disset autonomies, única en les coses essencials, diversa en el feixuc paperam. Solidaritat, doncs, sobretot no oblidéssim la solidaritat, que si no tornarà un Pepe Borrell qualsevol amb la pinta de pentinar catalans i ens deixarà a tots calbs.MIQUEL PAIROLÍ.
Les emocions i les inspeccions | 04-01-2008 - 07:56:14 GMT 1 #
Cada família destinarà prop de 1.000 euros a la pujada dels serveis bàsics.
La llum, el gas, l'aigua, el transport... Les hipotecades butxaques de les famílies patiran notablement les pujades d'alguns serveis bàsics, als quals cal unir els dolorosos repunts del temut Euríbor. Tots aquests factors faran que una família composta per quatre membres pagarà uns 992 euros més com a mitjana durant l'any que ve, segons les dades publicades avui per Unió de Consumidors d'Espanya (UCE). El mateix dia en el qual, potser per suavitzar el cop, el Ministeri d'Economia assegura que, segons les seves previsions, la taxa d'estalvi de les llars espanyols presenta «símptomes» de millora, ja que si bé la despesa de consum en el tercer trimestre de l'any passat va créixer en un 5,3%, la remuneració dels assalariats augmenta dos punts més, arribant al 7,3%.
L'UCE va qualificar l'any que ve de «poc encoratjador» per als consumidors i usuaris, ja que els 992 euros que una família mitjana haurà d'incrementar a les seves despeses habituals suposen «una càrrega més que considerable per al sobreendeutament que vénen patint els espanyols». I és que, a més del repunt dels serveis bàsics de la llar, «cal afegir les també previstes pujades de les hipoteques, així com les despeses en alimentació i altres productes derivats de la previsible alça dels carburants».
Pel que fa als increments previstos pel Govern, s'han de tenir en compte la pujada del rebut de la llum en un 3,3%, la qual cosa suposa una pujada d'uns 17,82 euros a l'any; el repunt del gas d'ús domèstic en un 4,8%, la qual cosa representa una alça de 17,28 euros a l'any; la de l'aigua que augmentarà un 4,5%, el que provocaria un augment de 13,44 euros a l'any; i la pujada del transport públic en un 4%, que es tradueix en 43,2 euros a l'any.
Davant d'aquest, el Govern va voler posar una mica d'esperança a anunciar que observa «símptomes» de millora en la taxa d'estalvi de les llars espanyols en la Síntesis d'Indicadors Econòmics de novembre de 2007. Pel que sembla, això es deu al fet que el creixement de la despesa en consum final de les llars s'ha produït per sota de la remuneració dels salaris.
I és que el ministeri detalla que la despesa en consum va créixer en el tercer trimestre de l'any un 5,3% en termes nominals, dos punts menys que la remuneració dels assalariats, que constitueix el principal component de la renda familiar, que ho va fer en un 7,3%. Sobre la pujada de l'IPC, l'estudi explica les causes de l'esmentat repunt en l'últim tram de l'any, que situa els preus dels productes energètics i alguns aliments elaborats, si bé pràcticament descarta possibles efectes secundaris que poguessin fer més persistents les pujades.
1.000 euros per família | 05-01-2008 - 08:59:01 GMT 1 #
El principal indicador de la Bolsa española tiene el peor arranque de año desde 2000
El Ibex cae hasta el siglo pasado | 05-01-2008 - 10:12:06 GMT 1 #
Tancament de caixes, per JOSEP ARGELAGUET GIRONA CATALUNYA :
Com a empresari metal·lúrgic vaig assistir el dia 10 de febrer a la "Crida del metall català", acte convocat per la Unió Metal·lúrgica de Catalunya; s'hi varen adherir cinquanta-quatre entitats de tot el país. L'esmentat acte es va celebrar al Palau de Congressos. El metall va respondre, els que varen parlar dignificaren el nostre sector, les peticions eren respectuoses; però en molts casos fetes amb fermesa i contundència.
Més o menys a la meitat de l'acte vaig recordar el que devien pensar els empresaris del nostre país l'any 1899 que en el mes d'octubre de l'any anterior havien amenaçat de no pagar els nous preus de les tarifes de gas i electricitat, acció que es va fer realitat, l'ambient s'anava agreujant i al final el 3 de juliol del 1899 en un míting al Teatre Tivoli de Barcelona es va acordar de no pagar el proper trimestre d'impostos, així va néixer el Tancament de Caixes, els comerciants i industrials estaven tips que els impostos fossin més alts a Barcelona que no pas a Madrid. La protesta es va iniciar el 20 d'octubre del 1899. Manresa, Mataró, Sabadell i Vilafranca es van sumar a Barcelona, no cal dir que a Madrid això va ser qualificat de brots separatistes. Amb ciutadans empresonats, es va actuar amb molta duresa.
Aquesta situació no venia motivada només per l'augment de les tarifes energètiques, eren moltes coses: Espanya va perdre la guerra amb els Estats Units, les davallades de les colònies de Filipines, CubaÉ només els faltava el "Problema catalán".
Un tancament de caixes avui no sé si seria possible, la societat s'ha tornat més conformista, menys lluitadora, també hi ha més temor a les reaccions que hi haurien en una acció similar a la d'aquells anys. ELLS provocarien divisions socials i més coses, d'això en saben un niu.
Objecció fiscal, tancament de caixes cap de les dues coses ens agrada; però s'haurà de buscar una solució a la situació actual, els governs Autonòmic i Central no fan bé els deures, no val l'excusa de la globalització perquè aquí és pitjor, atur, endeutament exterior, etc.
Parlant del govern autonòmic em ve a la memòria que el president Pujol l'any 2007 ja va fer referència al Tancament de Caixes de l'any 1899. Va dir: "Tindria sentit un tancament de caixes o una vaga fiscal, perquè aquests senyors no compleixen ni les obligacions més elementals". Poc després el president Maragall va donar suport a les declaracions de Jordi Pujol. Sincerament no m'imagino el president Montilla recolzant les dues declaracions anteriors. Per què? Doncs perquè aquí s'hi escau una dita catalana i una de castellana: "Qui té el cul llogat no seu quan vol" i ?"Donde hay patrón no manda marinero".
Perquè el Sr. Montilla és una franquícia del PSOE. Una de les coses que es van dir en l'acte de la Crida del Metall va ser que les administracions locals, autonòmiques i l'Estatal no paguessin als seus proveïdors en uns terminis tan llargs. Jo em pregunto qui hi guanyaria? I qui hi perdria?, segur que el que hi guanya és el proveïdor ja que s'estalvia finançar a mitjà i a llarg termini els seus cobraments, qui hi perdria? Les entitats financeres que no hi guanyarien tant, i que consti una cosa que com a empreses vull que tinguin beneficis només faltaria, però nosaltres també. S'ensorrarien les administracions si paguessin a trenta dies? Jo crec que no, ja que l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès en un acord del ple així ho va aprovar, i segur que l'esmentat ajuntament no desapareix.
La situació actual és pitjor que un Tancament de Caixes, perquè quan s'arriba a aquest extrem, és el resultat d'una societat que vibra, que vol lluitar, que té ganes de fer coses, el més perillós és el que està passant, que és un Tancament d'idees i d'il·lusions. Algú va dir que un empresari és una persona que mor fent projectes i en molts casos ja no és per fer diners, perquè tots hem conegut algú que no en tenia cap necessitat i creava riquesa, no en l'economia especulativa sinó en l'economia productiva. Persones amb molts anys sobre l'esquena, vells físicament però joves d'esperit. El projecte que no neix no és res, l'empresa que tanca ja no es recupera mai més. Pensem el que hi ha darrere de cada companyia, sacrificis dels empleats, dels empresaris, de les respectives famílies, tot això se'n va en orris quan tanquen les portes.
Tancament de caixes? Objecció fiscal? No estic segur dels seus resultats pel que deia abans del conformisme d'aquesta societat i de les repressions posteriors. Tancament d'idees? De projectes? D'il·lusions? Això sí que NO, NO i NO.
Tancament de caixes | 09-03-2009 - 06:59:11 GMT 1 #