Argelaguer Vall del Llierca
Uniò Argelagense Informació Municipal

Els antics -que tot just eren actuals fa dos dies, però que ja són antics a causa de la voràgine fabulosa dels temps moderns- distingien perfectament els diferents sons i sorolls amb què la natura els obsequiava, els endolcia, els molestava o els atemoria. I la prova la tenim en el diccionari, riquíssim en matisos i explicacions. Un soroll és genèricament un so inharmoniós; la fressa és un soroll continuat; la remor és un soroll confús; l´estridor és un soroll estrident; l´estrèpit és un soroll molt fort; la bonior és el soroll de la multitud. El trànsit eixorda; les coses pesants mogudes de lloc fan enrenou. Les colles esvalotades mouen rebombori, xivarri i bullícia. El terrabastall és el sorollàs d´una cosa grossa que cau. L´esvalot i la cridòria són brogits eixordadors.
En els sorolls petits de cada dia hi ha una part de la vida entranyable, de la vida real: el xiuxiueig d´una conversa en veu baixa, el trepig d´uns peus que s´allunyen, el remugueig de dues persones enutjades, el petament de dents d´algú que té molta febre, el murmuri de les beates sortint de missa, els borborigmes dels gasos als budells de qui menja massa de pressa, l´espetec d´una petita explosió al tub d´eixida d´una moto, el sanglotar d´un líquid que es mou i bat les parets del recipient quan el traginen... Tal vegada sigui la cantimplora l´emblema de la riquesa de matisos que els sons i sorolls ens ofereixen perquè explica en el seu nom tota l´excellència dels sorolls petits: la cantimplora és un recipient que «canta i plora».
Estem envoltats de tota mena de fresses que tenen nom. Sense oli ni greix, els panys carrisquegen, les portes grinyolen, les corrioles garranyiguen i les rodes dels carros xerriquen. El parquet cruix i els empostissats carinen. Una vianda que es fregeix lentament al foc xauxineja. Al foc petit, el suc xupxupeja, i al foc gran, s´agita i clapoteja. Quan l´aigua bull, borbolleja. El foc xiuxiua i la llenya de la llar crepita quan espetega suaument.
La natura obsequia els qui la volen sentir -els qui la saben escoltar- amb tota mena de sons i de sorolls meravellosos. La borinor, per exemple, que és el soroll sord i llunyà que precedeix una tempestat. La bufor, que és precursora de la pedregada. La grunya, que és el soroll dels trons llunyans. O l´esclafit, el retruny i el retrò que són les cartes de presentació natural del tro. Amb el tro a quatre passes, sol començar llavors el meravellós tamborinar de la pluja sobre els vidres. Encalmada la tempesta, mentre camins i cases s´eixuguen, arriba a les oïdes el mormoleig suau i fecund del Vinyot, rierol que corre entre còdols i palets.
El vent és, en la natura, l´artista principal en la indústria dels sons i sorolls. Qui no s´ha emocionat quan ha sentit el sospirar dolç de l´oreig a la fageda, el mormol de les fulles mogudes per l´oratge, el rondineig de l´aire entre les branques a l´hora de la marinada? Qui no ha empetitit el cor en sentir els ruflets del vent, el seu bufegar poderós, el seu brum intens i sord?