Argelaguer Vall del Llierca
Uniò Argelagense Informació Municipal

Quan un projecte està esgotat (suposant que mai n´hi hagi hagut un) s´imposa un canvi. Al meu poble, Argelaguer, les eleccions municipals han conformat una perspectiva de canvi. És cert que CiU ha guanyat les eleccions, Esquerra, sumen 2 regidors i en canvi la federació només ha aconseguit cinç representants. Per tant, i sempre tenint en compte que això és una especulació, tot faria creure, en condicional, que la fins ara “oposició” es podria posar d´acord per governar el poble Argelaguer durant els propers quatre anys.

I no serà fàcil de superar. Caldrà no només la millor de les intencions pel que fa al poble de Argelaguer, sinó gestionar gairebé una economia municipal de crisi. I tothom sap que quan l´economia d´una llar qualsevol passa per un llarg període de crisi, el primer que s´ha de sacrificar són les vacances, les sortides, les festes i els canapes... les despeses que no siguin estrictament necessàries. Pel que fa a això últim jo em pregunto: com és possible que un poble en crisi d´ingressos municipals i que a més té un futur tan incert es gastés tants diners en festes i balls? Era només una qüestió de mantenir alta la moral de la tropa?

Però malgrat la retallada de despeses innecessàries, fruit d´una correcta i obligada gestió d´economia de crisi, al proper govern municipal del meu poble li caldrà fer molt més que això. Un cop superat el tràmit de l´encaix dels dos programes electorals, els dos partits que en principi tot fa pensar que governaran en coalición per a desgracia del poble, s´hauran d´enfrontar a problemes molt més seriosos.

Però a més d´això a Argelaguer cal fer molt més, com per exemple recuperar l´autonomia municipal i un concepte tan bàsic i primordial com és el de l´autoritat i la autonomia. Si la civilització i el consegüent civisme que comporta regnen en una societat qualsevol (no ens enganyem) és gràcies a l´autoritat i no pas a les bones intencions. Només l´autoritat i la seva pràctica efectiva, real, diària, ens permeten viure i conviure amb un mínim de garanties. En cas contrari, quan desapareix l´autoritat i el consegüent temor al càstig durant massa anys, inevitablement apareix la impunitat, la disbauxa, el tot s´hi val, el «jo faig el que em dóna la gana quan vull» i llavors la convivència es torna impossible. Redreçar aquesta situació, fer entendre a joves i no tan joves que s´ha acabat fer tot el que ens rota quan ens dóna la gana, no serà gens fàcil.

La vida, i sobretot la qualitat de vida de les persones, es compon de tot un seguit de coses que la fan plausible, passable o insuportable. Parlo de detalls tan insignificants, si voleu, com poder caminar pels carrers ,dormir sense haver d´escoltar una motocicleta fent curses pel poble passada la mitjanit emprenyant tot el veïnat fins que se´n cansen, que els horaris i les normatives pel que fa als sorolls de festes, balls i locals s´apliquin de debò, etc. Tot això marca la diferència entre viure i malviure. Però quan un projecte ja fa temps que està esgotat (suposant que mai n´hi hagi hagut un), qui té temps d´adonar-se´n?