Argelaguer Vall del Llierca
Uniò Argelagense Informació Municipal

Jo sóc un fervent defensor de la política com a sistema de regular les societats humanes i les relacions entre els individus que hi viuen. I per aixó mateix em preocupa que aquest sistema de convivencia es vagi degradant cada cop més per la manera de fer política. Vull dir ben alt que el fet que un home (o dona) deixi temporalment la seva professió per dedicar-se a la política em mereix un respecte total. Dedicar-se a la política és una opció molt noble. Es digne d'elogi que algú vulgui servir els seus conciutadans i el seu país i, com que jo els suposo Tota la honorabilitat, els felicito sincerament. Ara bé, dit aixó,deixeu-me afegir algunes consideracions que fan, al meu parer, que molts dels nostres polítics no actuin correctament i una d'elles és la professionalització de la política. Els cárrecs electes haurien de tenir l'altesa d'esperit de saber marxar quan la situació no els permet tirar endavant el seu projecte polític i retornar a la seva professió. Malauradament aixó no va així i molts polítics es perpetuen en el seu cárrec perqué aquest s'ha convertit en el seu mitjá de vida. Malament. Fa pocs dies, un diari publicava els sous que cobren el president de la Generalitat, els consellers i altres alts cárrecs i les xifres resulten, francament, fora de mida, si comparem aquests sous amb els que cobren, per exemple, els cárrecs de l'Estat. Resulta que el president Montilla amb 27.244.520 de les antigues pessetes (anuals) cobra gairebé el doble que el president Zapatero, 14.858.815 pessetes. El conseller de la Vicepresidencia, Sr. Carod-Rovira, cobra un 75% més que la vicepresidenta del Govern espanyol, i els consellers un 60% més que els ministres. I seguim amb proporcions semblants en els altres alts cárrecs polítics de la nostra Administració. M'agrada dir-ho en pessetes perqué la nostra societat encara es troba immersa en la cultura de la pesseta i ens entenem millor. Alló de la «pela és la pela», encara és válid, no sé si m'explico; dir “l'euro és l'euro“, no queda tan bé. Es obvi que aquí poden existir moltes trampes en les dietes i altres despeses de representació, peró el cas és que, pel que fa a les retribucions oficials dels seus prócers, la Generalitat tira la casa per la finestra. “¡Viva la Pepa!”, que diría un castís de terres avall.

El que resulta veritablement escandalós, pero, és que aquests alts cárrecs s'han augmentat el sou per sobre de IPC. Mentre que a un jubilat li apugen la pensió el 2%, aquests honorables senyors (tots ells amb retribucions milionáries) se l'han apujat un 3,5% “¡Viva la Pepa!”, altra vegada). Inacceptable. Aixó és una burla als milers de ciutadans que arriben amb dificultats al final de mes. Es una burla a tota la gent malalta que ha d'esperar mesos per fer-se una prova, o per una operació quirúrgica. De debó els responsables polítics tenen en compte el sofriment físic i moral i l'angoixa dels malalts i familiars per aquestes demores? Es que no hi ha prou recursos económics, diuen. Naturalment que no. Els diners públics no arriben per a segons qué, pero per a les nómines milionáries i despeses sumptuáries en sobren. Aixó dels grans sous de l'Administració pot semblar una anécdota, pero si ho ajuntem a la creixent manca de confianga en les institucions públiques i especialment en els partits polítics, veurem que aquests abusos van calant molt a fons en l'opinió pública. Entre la gent de la meva edat i també de les generacions posteriors s'ha instal•lat el desánim. Tot i que existeix una notable acceptació del sistema democrátic com el millor régim polític, l´entusiasme va minvant dia a dia. Els desencisos son sempre fruit de les il.lusions. Les grans esperances mal gestionades provoquen inevitablement el desencant. I aixó és el que está passant. Tots volíem un país net, noble, culte, lliure, desvetllat i feliç, com deia l'Espriu. Vam creure ingénuament que un cop assolides les llibertats tot aniria sobre rodes, sense abusos ni violéncies. I ara ens adonem que les coses no son tan fácils. L'ambició de poder de la classe política no té limits i ens haviem equivocat pensant que els polítics cercarien el bé comú. Ara veiem que el que més els importa és el partit per succionar goludament les mamelles de la democracia.

Cal que s'imposi una visió de la política que faci conscients els dirigents públics que els veritables titulars del poder son els ciutadans. I han de tenir consciéncia que governen en nom nostre i, sobretot, amb consciencia de temporalitat. És necessari un estil de fer política que compti amb els ciutadans, superant una visió molt restringida de la democracia quan els demana participar una vegada cada quatre anys, pero després que es quedin a casa i que no molestin.

Els professionals de la política estan preocupats per la probable abstenció en els próxims comicis. I tenen raó d'estar-ne. Pero el que més sorprén és que encara no sápiguen el perqué de tan elevat desinterés per part de la gent a l'hora d'acudir a les urnes. Per qué hem d'anar a votar? —es pregunten. Vostés tenen la resposta, senyors polítics. Potser ja seria hora que restauressin el pont que uneix les dues ribes (la que viuen vostés i la que vivim els ciutadans). A més, dominen uns mitjans públics que ens fan beure a galet i combregar amb roles de molí. És evident que han convertit la democracia en una «partitocrácia». És a dir, les cúpules dels partits són les que fan i desfan, burlant-se de la voluntat dels votants. Mentre els parlamentaris i els regidors estiguin al servei del partit i no dels ciutadans, malament rai. El Sr. Brosa té més raó que un sant. Joan Mercader

Joan Mercader